Acabar un viatge es una etapa del seguent

Dema torno a Barcelona i abans de fer un resum per tencar el blog, calia veure dos emblemes de la ciutat. La Oriental Pearl Tower, amb les millors vistes sobre tot Shanghai, i el CEIBS. China Europe International Business School. He tingut una fantastica conversa amb la Directora del Global EMBA, un dels programes mes cars d'una de les millors i mes joves escoles de negocis del mon.


Mig esquimal i mig danesa, amb un castella perfecte despres de viure a Sudamerica molts anys. 7 anys a la Xina, amb el seu marit america, formant part del staff no docent de 500 persones del centre. El docent deu ser uns 150. La conversa ha saltat de la Xina i el Tibet, a Groenlandia, Etiopia, Japo, Dinamarca, España i tornada a la Xina. El curs te un modul en angles i 15 en xines. Cada modul es de unes 50 persones i dura 18 mesos. Quan es fa una presentacio d'un programa similar en qualsevol ciutat del mon hi van uns 30 o 40 interessats. A ciutats com Chengdu o Chongqin n'hi van 800 o 900.
Comentaris molt interessants sobre la Xina actual i acord de tornar a trovarse a Barcelona perque aquesta escola te molta relacio amb el IESE.
Deu ser la unica mig esquimal que parla castella en tot Asia.



Toca fer un balanç del viatge per la que segurament sera la ultima entrada del blog.

Primer agrair als amics que m'han donat consells que m'han sigut molt utils. Especialment al Josep Lluis, Joan Ignasi i Conrad.

Segurament el millor balanç es el que pugui ser util a qui pensi fer un viatge similar.

37 dies. Una despesa total de molt poc mes de 3.000€, que inclouen 900€ dels vols de Barcelona a Shanghai i els de Taiwan.

El cost diari de dormir, de 25¥ a 200¥. Que son 3 a 25€.
Entre dormitoris colectius de alberg o monestir i equivalents a algun hotels de 3 estrelles.
El millor sens dubte, l'alberg "The Hump" de Kunming. Per l'ambient i la situacio. Donaven un preservatiu, que no va servir per res, i uns taps per les orelles, que si que van servir.

Els menjars han variat de 5 a 100¥, que es de menys de 1 a 13€.
Shanghai es el doble de car que les ciutats del interior.
El timo mes probable sera a Shanghai, quan acabes d'arrivar i en les zones turistiques.

El moment de panic es quan surts del lloc a on has fet la reserva per dormir la primera nit, i dius "i ara que?".
La carn de Yak una mica dificil i la barreja de te verd i cervesa amb molt gas es complicada. Cal triar.

Millors llocs per correr, el Bund de Shanghai, el Parc del Oest de HangZhou i la part peatonal i llac de Kunming.
El tren perfecte. Per una nit, llitera dura. Per un dia sencer, mes comodo i llitera tova, no per la llitera, sino perque hi ha mes lloc per seure perque les lliteres no es pleguen i amb la dura n'hi ha sis per compartiment.

No cal tenir por amb el idioma, pero cal treballar-ho. No cal tenir un angles de llibre, perque ningu el parla aixi a la Xina, pero cal estar-hi segur. Una introduccio i actitut molt oberta amb el xines es necessari. No per parlar-lo, sino per entendre que es el que passa encara que no s'entengui res.
Llibreta de notes i demanar a cada alberg o xines amb bon angles que t'escrigui allo que necessitaras dir mes tard. Especialment les instruccions en la compra de billets de tren o als taxistes.
Tothom llegeix be el xines, pero sovint ni els que parlen angles poden llegir els textes en alfabet llati, especialment si estan escrits a ma.

Temperatures variades entre 5 i 35 graus, i entre la sequedat dels pobles tibetans a 4000m i el bany turc del migdia a Chongqin o GuangZhou.
Maig ha sigut una bona epoca. Quasi no ha plogut i encara que al començament reservaba per Internet el que podia, despres ja no perque sempre hi havia lloc.

Consells tecnologics. Comprar una tarjeta de telefon local (50¥, 6€), dir als amics i la familia que et truquin des de Skype al teu numero xines. Menys de 1 € per mitja hora de conversa i la qualitat molt bona.
Portar adaptador de camara fotografica a tablet o PC. Enviar les fotos a traves del "Cloud" no es realista per el poc ample de banda.
He anat amb iPad i sense camara fotografica ni PC. Perfecte.

A la Xina es pot comprar tot. De fet el que compris a Barcelona esta fet a la Xina. La unica dificultat es explicarse.
I el millor de tot, els molts amics del cami. PK Yeung, Mikko, Simon, Margo, Johnson Lin, Lucas, Lisbeth, Norberto, Cristina, els germans canadencs, les dos israelis, la noia francesa i la española... nascuda a Buenos Aires.

De tot arreu. De la Xina, Taiwan, Corea, USA, Canada, Israel, Argentina, Mexic, Alemania, Malasia, Anglaterra.
En fi, un gran viatge i tots els que vulgueu coneixer mes detalls per a ferne un altre, no dubteu en preguntarme.

Fins aviat !!

No es dificil trobar parella a Shanghai

El diumenge al mati, al Parc del Poble, l'inmens centre de Shanghai que havia sigut un hipodrom en temps de les concessions internacionals, hi ha un mercat especial. Els candidats a trobar parella s'anuncien amb un petit resum de les seves caracteristiques. Nois i noies, joves i grans. Els que presenten la informacio i prenen nota per el seguiment posterior, deuen ser "celestines" professionals. Alguns amb autentics stands, com en una fira. Sembla ser que es una tradicio antiga a la Xina, que entre altres coses te en compte si al candidat te un pis. La nova generacio no ho veu clar, pero potser els seus pares si. De fet, quan he ensenyat les fotos a alguna de les noies del alberg, ha posat cara de que no li agradava.








Un altre manera de trobar parella, es anar a passejar per el carrer mes comercial de Shanghai i potser del mon. Nanjing Dong Lu, que vol dir Est del Carrer Nanjing. Es com el Portal del Angel per Nadal, pero amb la llargada de les Rambles i tot l'any.
Cada pocs metres et ve algu i et proposa: "Rellotges, noies de massatges, que vols?". Cal dir "Bu yao, xiexie". Que vol dir que no gracies.


Aquesta es la zona en la que et poden timar, igual que pasa als turistes a les Rambles. El començament sempre es: "Ens pots fer una foto?", es de mala educacio negarse, i despres allarguen la conversa amb preguntes sobre de on ets, etc...
Suposo que aixo tambe pasa a la turistica España, i sovint acaba amb algun timo, sense haver de pensar en Bankia.
El carrer es molt comercial, pero si algu posa musica i un grup de senyores comencen a ballar, de seguida s'omple.


Apple te tres botigues a Shanghai. A la de Nanjing Lu hi treballen 500 persones. No es broma. Entre les tres botigues hi treballen 1200 persones. M'ho ha explicat una de les venedores, que era de Yunnan i amb la que hem acabat parlant del seu poble. La botiga plena per dintre i per fora. Els de dins comprant, i els de fora aprofitant el WiFi.
El iPad nou no encara esta disponible a Asia. Poc software a les estanteries. MS Office per 1000¥, Adobe CS6 Design Suite per 10.800¥ i Photoshop Standard CS6 per 5.800¥. 1€=8¥. El SW es ven al mateix preu que a Occident.
Zara crec que ven mes car a Xina que a España, encara que avui, amb el rescat financer a les primeres pagines de tot el mon, es comprensible.


He acabat un dels bons llibres del viatge.
"Years of Red Dust", de Qiu Xiaolong.
Es la vida dels habitants d'un carrero de Shanghai en diferents episodis que van del 1949 fins ara. L'autor te una serie de noveles amb el comisari Chen, de Shanghai, com a protagonista. Recorden molt les del Pepe Carvalho. Es va exiliar als USA, pero a la botiga del Museu de Shanghai he trobat les seves noveles. A España les edita Tusquets. Molt recomanable.
Aquesta novela es diferent. Es una colaboracio amb el canal ARTE.
Els Shikumen son el conjunt de carrerons interiors de les illes mes grans del antic Shanghai. Encara existeixen a la Concessio francesa. La vida estava controlada per un comite de barri que aplicava les directrius d'uns moments politics canviants pero foscos, i ara contradictoris.
En les epoques mes dures, corresponia a cada persona 4m2 de vivenda. Una familia en que convivien 4 generacions sovint s'havia d'arreglar amb una sola habitacio que dividien amb llençols penjats.
Utilitzant estadistiques, aixo tambe ho explica el museu d'urbanisme de Shanghai, entre excel.lent maquetes tridimensionals i molt planells.
En el carrero, la gent estava dividida segons la "classe social" que s'atribuia als pares. Amb aixo es tenien els mateixos efectes que en les divisions per races. Malament.

Shanghai, la turbociutat en que va neixer el Partit Comunista

El viatge s'apropa al final amb el retorn a Shanghai. Des de Wuhan, a 1.000 km i en 6 hores de tren comode i sempre ple. Vaig trobar billet per al quart, pero cada hora en sortia un. Si un passatger baixava a una estacio intermitja, en pujava un altre.
A mitja nit a la excel.lent estacio de HongQiao. Aeroport, Alta velocitat, bus i metro tot junt. I mes tard al Alberg Soho. Habitacio doble al centre per 20€. Shanghai es quasi el doble de car.


Tots els contrastos de la historia.
La casa en que es va crear el PC Xines el 1922,la exposicio del urbanisme e historia de Shanghai i la Torre Jinmao.
Des de les Guerres del Opi, els tractats desiguals i el decliu de la dinastia Qin a partir del 1840, la Xina estava en un decliu de Opi, semiesclavitut i feudalisme. Cada cop pitjor. Diversos moviments hi volien donar resposta. Alguns de mes seriosos, com la revolta republicana de Sun Yat Sen o els intents de reforma de la monarquia. Altres mes iluminats, com les revoltes Taiping o Boxer. Despres de la revolucio russa, alguns intelectuals xinesos van ser influits per el creixent moviment comunista.
Tal com diuen les explicacions del museu que hi ha a la casa en que va neixer el PCCh, 13 delegats que representaven a 52 militants, es van reunir a casa d'un d'ells a Shanghai i van aprovar un programa que ho volia capgirar tot.
Volia posar a cada persona en una clase, donar la exclusiva a la clase proletaria i mantenir-ho aixi fins que tota la societat fosin de la mateixa clase. Un problema es que em sembla que cap dels 13 eren proletaris.
Al museu erem pocs, contant la reproduccio en cera dels 13. Es una llastima perque era francament interessant.


Segurament aquest moviment hauria d'estar entre els "iluminats".
Amb els 13 assistents, hi havia dos agents de la Komintern. Un rus i un holandes. Encara ara, sempre hi ha un holandes entre els extrangers que volen fer coses noves a la Xina. La historia no diu si tenien interpret, perque sino es deurien aburrir molt.
Molts van morir en les guerres amb el japonesos i el Guomintang, un parell es van passar al enemic japones i ho van pagar car, algun era trotskista o burges, total, que quasi l'unic que va sobreviure dels 13 al 1949, quan aquells iluminats van pendre el poder del pais mes gran del mon era en Mao, que tambe es mala sort, i aixo es el que el va fer el jefe. La versio oficial actual diu que va pendre un 70% de decissions correctes i un 30% d'incorrectes, pero segurament les correctes es van pendre a pesar d'ell, o quan ell ja no hi era.


Suposo que moltes de les revoltes que al llarg de 3000 anys de historia xinesa van causar canvis de dinastia van començar de la mateixa manera.
Shanghai va innovar llavors, i segueix innovant ara. Al districte de Pudong es pot pujar al edifici Jinmao, que fa pocs anys era el mes alt de Xina. Ara es pot fotografir des d'ell al edifici que ja l'ha superat, i al que, en construccio, els superara a tots dos.


En un dia d'humiliacio per al orgull hispano, al edifici Jianmao es rememora la gesta de Ot Pi, que te el record de velocitat en pujar-hi en bicicleta!!.


I la dinastia engegada per aquells tretze iluminats segueix manant. Sembla contradictori. De fet, escric sobre el naixement del comunisme a Xina mentre prenc un cocktail al pis 87 del edifici Jianmao, del que l'hotel Grand Hyatt n'ha llogat 30 pisos.


El que ara es el edifici mes alt, es diu SWFC, que vol dir Shanghai World Financial Center. Te forma d'obridor d'ampolles i molts certificats que demostren que es el mes alt. No calen perque des del pis 100, es veu mes petit el Jinmao.
Aqui hi havia molta mes gent que al museu de la fundacio del PCCh, encara que no faltaven les fotos dels dirigents actuals inaugurant-lo, ni les explicacions de que tot aixo es va construir per seguir les directives del Camarada Deng Xiaoping, que en un discurs quan el Mao ja era mort, va dir que el mes important era el desenvolupament. I a la vista esta que tenia rao.


Per el cami, coneixent gent interessant.
En Lee, un Taiwanes que ha acabat la carrera de Fisica i ha trobat feina com a professor de Dinamica en una universitat de Shanghai. Lo seu era la Cosmologia, pero tambe Newton tenia aquesta doble especialitat.
Una noia mexicana al alberg, amb la seva parella eslovena. Passaport diplomatic, un any d'estudi a Shanghai sobre medi ambient, potser l'any que ve un any mes al Japo sobre calentament climatic. N'hi ha que viuen be. Pero sense allunyarse 100 km de Shanghai.
Una parella que viu a Barcelona. Ell de Bolivia i ella de Madrid. Reflexions sobre com funciona aixo, especialment la vigilia de que España es rendeixi i demani el rescat financer. En Flandes se ha puesto el sol, per la desgracia de tots nosaltres.
La ciutat mes alta del mon deu ser Potosi, a Bolivia, 4150 metres. Encara que els xinesos diguin que ho es Litang, al Sichuan tibeta.

La presa de les Tres Gargantes i les polemiques de la modernitat

Tots ens adaptem als canvis, pero els xinesos mes rapid. L'ultim dia de navegacio abans de la presa ens porta a un estret afluent en que hi havia un rentable negoci de rafting. Amb la pujada de les aigues, ja no hi ha rapids. S'ha reconvertit a una passejada per un cami artificial en mig de les parets, impressionant, aparentment segur pero que a Europa o USA no autoritzarien. Per justificar el preu, es completa amb una historia de emperadors, drags i curses de barques.


La navegacio acaba en una obra colossal. La Presa de les Tres Gargantes es la mes gran del mon de llarg. Genera la electricitat equivalent a 18 centrals nuclears i cobreix el 10% de les necessitats electriques del pais.
Permet acabar amb les periodiques inundacions del riu Yanktzi. La diferencia entre el nivell minim i maxim de les aigues en un any normal es de 35 metres, per a un llac artificial de la superficie de Suissa. Aaixo ja dona idea del grau de regulacio que te.Permet tambe la navegacio del riu tot l'any, ja que abans no es podia en els llargs periodes de nivell baix de les aigues.


Ara be, ha forçat la reubicacio de mes de 1 milio de persones, i queda oberta la pregunta a si es podia obtenir el mateix amb una serie de petites preses menys transformadores del entorn.
Fora ja del vaixell i del riu, a Wuhan, torno a tenir acces a Internet i aprofito per enviar els darrers escrits al blog.
Queda per reflexio la dependencia de la comunicacio per Internet que se sent estant desconectat tres dies.

Grups de turistes xinesos. Sino pots amb ells, juntat-hi.

Per tot arreu trobes grans grups de turistes xinesos seguint al seu guia que porta una bandereta. No hi he tingut problemes perque caminen poc i van amb petits autobusos. Tant a Shilin com a Emei Shan, fora dels llocs de parada dels autobusos nos ens vam trobar i jo caminava lluny i sol.
L'inconvenient es que al anar sol als llocs, has de fer mes esforç per els transports, orientacio, menjar, etc... Pero normalment val la pena anar al teu aire.
Al riu Yanktzi aixo no es pot fer, perque els barcos son turistics. Cal reserar-ho per agencia, i sino vols anar amb els vaixells de turisme internacional, que son molt cars i van en barcos decorats com una pelicula de xinos, has d'anar amb un grup de turistes.
El meu barco de xinos


I el de turistes internacionals



La cosa comença be. Tot esta en venda i tot es negociable. Compres el passatge per el riu. Despres et proposen millorar coberta i camarot. Despres resulta que les visites en les parades del riu son opcionals. Despres en cada parada et proposen una millora a un preu extra.
Pero el millor es quan estas en una barca i no tens mes escapatoria que tirarte al riu. Els guies criden molt, amb uns altaveus portatils. Despres segueixen cridant, fins a tres hores seguides. Resulta que ja no descriuen la muntanya, el emperador o el poeta. Estan anunciant que venen te, segells, postals o samarretes a bon preu.
Com que el lloc es diu Les Tres Gargantes, el riu esta rodejat de parets molt altes. Les parets fan eco amb les ofertes dels guies. La unica solucio es posarse taps de cera a les orelles. Els xinesos que em veuen pensen que soc un brut per posarme taps a les orelles en una coberta de barco. Jo penso que els bruts son ells per escopir a terra. Suposo que els dos tenim rao.
Ni amb els taps n'hi ha prou, pero almenys treu alguns decibelis.
En Simon, el colega angles d'aquests dies ho porta pitjor que jo. Els anglesos creuen que a España la gent es gregaria i sorollosa, aixi que aquesta situacio l'ha deprimit profundament, perque al ser angles, no pot perdre la compostura.
S'assembla al Beckham, i les noies xines es volen fer fotos amb ell. Li he sugerit que s'ho cobri i que ho anuncii amb un altaveu a crits, pero no n'es capaç.
Seguim creuant pobles a la vora del riu. Es van construit per reallotjar als que vivien en els pobles que van quedar coberts per les aigues quan van pujar fins a 170 metres per la construccio del panta.




En un moll, ens creuem els passatgers d'un barco de turisme internacional, majoritariament nordamericans, i els passatgers del meu barco de xinesos. Penso en lo mal organitzat que esta el mon.
Segurament els del creuer car han hagut de demanat un prestec als del creuer pobre per poder fer aquest viatge. La Xina financia a tots els paisos rics. Com que aquest prestec l'hauran de tornar els seus fills i ells ja son grans, els hi es igual. Els xinesos tenen molt clar que aixo a la llarga els hi donara alguna ventatja.


Les vistes molt maques, pero el turisme de grups es un safari fotografic. Quan els guies no venen te o samarretes, avisen de que hi ha una cosa a fotografiar, i tothom a coberta, amb mes d'un dispositiu per fer fotografies. Aquesta s'ho mereixia. Es un raco de la gorja de Qutang, la primera de les tres, i es la imatge dels billets de 10¥.

Totes les vides son com rius...

El primer dia del descens per el Yanktzi es el que te visites menys interessants. Aixo permet centrarse en el vaixell i les persones.
En Pike i jo hem acabat a la cuberta superior, en camarot doble. En Simon esta a la cuberta inferior, en camarot de sis. Es com galeres, pero sense remar.


En Pike te la meva edat. Dona i dos fills a Hong Kong i treballava per DeLonghi, una gran empresa italiana de electrodomestics i altres coses. DeLonghi va anar traspassant fabricacio de Italia a la Xina. Tant sols ha estat un cop a Europa. Va anar per la feina a Italia, i la majoria de treballadors que trobava a la fabrica, molts del nord d'Africa o de l'Est, li preguntaven si tancaven la fabrica per fer-ho tot a la Xina. Hi havia una vaga en perspectiva.
Aquesta empresa te una petita filial a HongKong, de trading, que s'encarrega de buscar proveedors i encarregar fabricacio a la Xina. En Pike era el responsable de qualitat, especificament en la linea de planxes i altres electrodomestics de casa. La majoria de fabricants estaven a la zona de Suzhou, entre Shanghai i Nanjin. Dons be, com a resultes de la crisi, la empresa italiana ha reduit plantilla inclus aci, i ha anat al carrer.
De moment s'ha agafat unes vacances i ha anat a Chengdu i ha fet tot el turisme posible. M'ha ensenyat totes les fotos que ha transferit al seu iPad i diu que ara pensara que fara.
Es un bon tio.


Les nostres son vides corrents i representatives de la epoca, com ho deurien ser las dels personatges als que l'extens panteo taoista va posar en aquest temple al canto del riu i dedicat als fantasmes i a l'altre mon.
En Simon es de Londres i te 28 anys. Dissenyador i programador. No es el primer que trobo i venint de Adobe podem tenir converses molt llargues. Feia dos anys que treballava per la mateixa empresa fent dissenys i revistes similars. S'ha preguntat si vol estar tota la vida fent el mateix, i ha decidit de moment fer un llarg viatge. La seva idea es mes de un any. No fuig de res, i li agrada el que fa i d'on ve, pero com que s'ho pot permetre encara que sigui en tercera classe, marxa.
Som els unics que parlem en angles al vaixell i per aixo ens podem explicar tantes coses. Segur que amb els altres 300 en el vaixell tambe trobariem molts punts en comu en aquest mon tan petit i en aquest riu tant gran.


El paissatge del riu segueix placid, creuant vaixells enormes. El darrer portava 40 camions grans totalment carregats tant sols en la coberta exterior.
El riu cada cop es mes ample a mida que entrem en la inmensa presa de Les Tres Gargantes, la mes gran del mon. A la vora del riu augmenten les ciutats funcionals i lletges, en que s'han recolocat al milio llarg de persones que vivien en els pobles coberts per les aigues.


En mitja hora ha menjat tothom. Qui vol s'ha portat coses, pero el menjar al vaixell es força bo. El mateix per tothom. Per 2€ un gran bol de arroç, llegum, verdura, picant i algun troç de carn. I tant de caldo com vulguis. Per beure, aigua calenta per te o el que et vulguis comprar.
La cervesa, com a tot Xina, 1/3 de sifon barrejat amb 2/3 de Xibeca.
Els mes entretinguts, els que improvisen un karaoke, les senyores que ballen sense musica a alguna de les cobertes i els de les timbes de Mahjong. Esta prohibit apostar, pero sino no jugarien, aixi que els billets amagats van mes rapid que les fitxes.

China es un pais que es deu al seus rius.

La Xina historica es la unio de les valls dels rius Groc, Yanktzi i riu de les Perles. El Yanktzi, que neix al Tibet i desemboca prop de Shanghai es un dels rius mes grand del mon i amb la seva navegabilitat i la construccio, fa molts anys, del Gran Canal que el comunica amb el riu Groc es un dels factors explicatius de la propia Xina.


Chongqin es la unio del Yanktzi amb el Jialing, dos grans rius. Te fama de ser la ciutat mes calurosa i emboirada de Xina. De dia millora una mica, pero no gaire. Quan es fa maca i molt kitsch es al vespre, quan encen tota una serie de lluminaries exagerades per que se la vegi des del riu.


Es una ciutat en ple creixement i amb contrastos enormes. Grans edificis i barris molt degradats convien en el mateix carrer, pero es veu clarament que la via de la modernitzacio es imparable.


En mig de tot aixo, la gent es segueis reunint a qualsevol espai que faci la funcio de plaça, i segueixen competint a les cartes, ballant o escoltat al primer que pasa.


L'objectiu es embarcar en un vaixell que fa el creuer per les Tres Gargantes. Aixo era fa anys un trajecte del riu perillos per els rapids, pero amb la construccio de la presa mes gran del mon i que dons el 10% de les necesitats electriques de la Xina, s'ha convertit en un trajecte de tres dies, amb parades en els llocs mes atractius.
Triu barco de xinesos, en lloc del internacional, mes luxos i en angles. Trio segona, que son camarots de 4 persones, en lloc de primera que son de 2 o tercera que son de 6.


Despres d'entrar al barco, un tipis misterios, que semblava que era l'amo del riu, em proposa pagar 70¥ per el dret de estar a la cuberta superior. Em sembla raonable perque la segona et dona dret a estar en coberta, pero dret i com al metro. Despres em proposa un "upgrade" a primera. Com que el camarot que m'ensenya esta buit, li dic que per la meitat i ens posem d'acord. Com que li esta venent la mateixa moto a tothom, al final acabo compartint habitacio amb en Pike, un xines de Hong Kong.
Amb el barco ja riu avall, entre boscos i fabriques i un trafic de vaixells important, acabem els tres angloparlants de la gentada que navega en aquest barco brindant per la reina d'Anglaterra en el aniversari de la seva coronacio. El tercer es en Simon, un angles de 28 anys, dissenyador grafic de Londres i que va per el segon trimestre d'un viatge de mes d'un any. En Pike, mes cantones que mandarin i que afirma que a Hong Kong viuen be els anglos i no els xinesos, te la meva edat, passaport angles i de HongKong i aprofit que s'ha quedat sensa feina per reestructuracio de la empresa italiana en que treballava, per fer algun viatge curt.
Sort en tinc d'en Pike. Quan em llenço a fer alguna pregunta en xines, si m'entenen, en responen una parrafada molt llarga. Si faig cara de que no ho he entes, que es sempre, me la tornen a repetir cridant, perque aixi ho pugui entendre millor. Com que criden molt i gesticulen poc, les coses son mes dificils. Excepte en el regatejar, a on sempre ens entenem.

A la ciutat mes gran del mon hi ha molta gent i passen coses.

La ciutat mes gran del mon esta a la Xina i es diu Chongquin. Te mes de 29 milions d'habitants i a la resta del mon, quasi ningu la coneix. De fet els 29 estan en el districte provincial, encara que te categoria de ciutat. Si ens limitem a la ciutat propiament dita, tant sols son 12 milions.
Quan hi arribes, la ciutat sembla lletja. Quan ja hi has arribat, t'ho segueix semblant.


La gracia que te per els visitants, es que es el punt de sortida dels creuers per el riu Yanktzi.
Fa molts anys va ser la capital dels Ba. L'ultim jefe de la regio es deia Bo. En Bo volia entrar al Comite Executiu del Partit i feia una campanya molt populista. La seva dona acumulava molts diners, el fill se'n gastava uns quants al estranger. Un angles estava al mig de tot i era molt amic de la dona de'n Bo. Un dia l'angles va apareixer mort. Uns van dir que per l'alcohol, altres que per mes coses. El cap de la policia de'n Bo va voler que els americans el protegissin. L'embolic encara esta pendent de que en facin una pelicula, pero amb 29 milions es normal que passin aquestes coses.



Vaig arribar-hi desde Chengdu, en un tren a 200 km/h. Travessant terres molt verdes i enboirades. Sortint d'una estacio que semblava un aeroport modern. Els accessos des del Oest de Sichuan semblaven un record de fa 200 anys.

Obres per tot arreu. Ara sembla que el mes rentable son els blocs de 30 pisos d'alt, encara que ens sorprengui tant com als que van veure que l'Eixample es feia amb edificis de 6 pisos. Dons per ficar tants milions de persones cal fer molts d'aquets gegants.


Aquest viatge serveix per desfer topics.
Es diu que la Xina es autoritaria i no hi ha llibertat d'expressio.
De fet, falta autoritarisme. El millor exemple son els fills unics en un tren, donant la llauna a tothom sense que els pares els hi donguin una bufetada, o la policia els detingui. L'altre el trafic. Per un carril de ciutat no es pot anar en direccio contraria si venen cotxes en sentit contrari. Si no en venen, pots passar-hi. I sino sempre tens el recurs d'anar per l'acera.
La llibertat d'expressio es gran, sempre que no toquis els temes que no pots tocar. L'alberg de Chengdu tenia la escala d'emergencia com a espai de lliure expressio, ple de grafitis i es un dels distintius del local.


Com que no he dinat, al alberg pregunto a on es pot anar a menjar un Hot-Pot, que es la especialitat local. Em dien que hi ha un noi xines que tambe vol anar-hi, que si vull anar amb ell, pero que no parla angles.
Endavant!! Algun dia m'haure de llançar amb l'idioma. A cop de diccionaris el el iPad i els telefons comencem una conversa, i al poc s'apunten dos noies xineses a l'excursio.
Total, que la KongXiaoCui, de Urumqi, a la frontera dels Kazakstan, la GuangQingRu, de Dalien, a tocar de Corea del Nord, en YangGuoJuing, de Dali, a tocar de Birmania, i l'Alfons, de molt mes lluny, ens en anem a menjar una mena de fondue, en que l'oli esta atapeit de bicho i de pebre. El menjar son totes les parts del tocino, bolets variats i altres coses que em vaig menjar sense preguntar.


Les noies, com sempre savien mes angles que el noi, pero qualsevol cosa es mes que zero. Vaig probar amb les cerveses, per poder comunicar, pero com es sabut, l'alcohol es bo per a l'anim, pero no per al rendiment. De totes maneres ens en vam sortir. Vaig fer valdre la meva edat per convidar. Ells mes de vint, jo mes de cinquanta, i la gran bouffe va sortir per menys de 20€.

Els monastirs del EmeiShan paguen el IBI?

Totes les cultures tenen les seves muntanyes sagrades. Com que la Xina es molt gran i te diferents tradicions religioses, en te varies.
Emei Shan, la muntanya Emei, a 70 quilometres de Chengu n'es una de les mes famoses. Cada any rep 3 milions de visitants, que vol dir 10.000 al dia. Com sempre passa, en el temple principal a l'entrada i en els autobusos que porten als llocs en que no cal caminar, els troves a tots.
Quan ja fa una hora que camines, estas sol amb alguns micos que estudien que poden treure de tu.


La base esta a 500 metres i els cims a 3000. Els recorreguts a peu poden fer 80 kilometres entre anar i tornar. Tot, absolutament tot el cami, esta empedrat amb blocs de pedra de mes de un metre. En un calcul aproximat em surten mes de 35.000 esglaons. Una exageracio.


Fa molts anys hi havien centenars de monastirs. Ara en queden unes desenes. Molts van ser destruis durant la Revolucio Cultural. Potser per no pagar el IBI en temps dificils per a tots.
M'he quedat a dormir al monastir de Xixiangxi. Crec que som 5 caminants i els monjos deuen ser poc mes de 10. El sopar vegetaria a les 6, i l'esmorçar, xines tambe a les 6. L'hora no es problema perque els resos que fan ja t'han despertat fa estona. Els lavabos, com a la edat mitja. L'aigua, calenta en termo, tal com es beu a la Xina. El llit, amb manta electrica!!.


Fent amics.
Zhu Del Zo Dan, es la fonetitzacio del seu nom que m'ha escrit en tibeta. Es un aprenent de monjo de 21 anys. Amb el meu diccionari xines/castella, utilitzantlo cadascu en una direccio diferenta, em diu que es budista i em pregunta quina es la meva religio. La primera paraula que trobo es agnostic. Siguen budista, em sembla que hauria entes mes que li digues ateu pero molt ficat en la religio. Crec que com la majoria de budistes. Li confirmo que a España hi ha molts catolics i entenc que el que a ell li va es la meditacio.
La Coco, de Shanghai, i bastant bona en angles ve en la nostra ajuda. Com jo es una urbanita atreta per tot el mon rural. Es pasa una setmana per la muntanya de monestir en monestir atrapant sortides i postes de sol.


A l'entrada del monestir hi ha una dotzena de micos caracteristics de la muntanya. Com que tenen fama de agresius i llestos no trec el iPad per que no me'l prenguin. Al monestir faig el mateig per si de cas. A Litang un monjo em va dir que volia que li dones.
El paissatge maravellos, el Buda em va donar molt bon temps, pujar per escales es fastidios, i en arribar a dalt, els milers de turistes que faltaven.
Em va recordar el Crist del Corcovado, a Rio de Janeiro. Amb la diferencia que molts dels de Emei Shan s'ho prenien en serio, cremant incens i fent els rituals.


El budisme no te deus, pero te unes representacions que deixeles correr. A dalt del cim, una imatge enorme i de moltes cares de Pusan, una de les representacions del Buda, assegut damunt del seu elefant, que tambe tenia moltes cares, i que potser el va ajudar a pujar fins als 3.070 metres.
Per als que no tenien un elefant per pujar i els hi feia mandra les escales, es pot contractar portejadors que et porten a coll amb una cadireta feta de canya. Els preus depenen dels kilometres i de si es pujant o baixant.


Fins i tot hi ha un telecabina per un troç del trajecte.Vaig comparar el preu del telecabina i el dels portejadors, i quasi era mes barat que et portessin a coll.
Suposo que aixo indica que la Xina encara sera competitiva per temps en feines intensives en ma d'obra!!.
Els pelegrins s'ho prenien tant en serio, que molts s'havien tirat per les parets seguint el halo del Buda, que suposo que era un reflexe de la llum en els nuvols. El consell, repetit a cada varana,, suposo que esta clar en xines. La traduccio anglesa et deixa amb el dubte de si t'has de tirar o no.