27 de nov. 2013

Mendoza y el camí del Aconcagua

El bus des de Santiago, a Xile, fins a Mendoza, a l'Argentina, travessa els Andes per un dels pocs passos disponibles. En total son 350 km i vuit hores. Els paisatges són espectaculars i la duana ineficient. Els duaners xilens estaven de vaga de zel, per motius salarials, i a l'Argentina era dilluns festiu. Molts mendocinos havien aprofitat per anar el llarg pont a Xile.
Un dels motius era comprar més barat a Xile, per exemple televisors de gran format. La duana era un guirigay d'ineficiència, propines a maleters per que et posessin la capsa amb la tele nova al fons del bus i els duaners no s'hi fixessin. El nostre bus es va oblidar a un dels "contrabandistes" a la duana i després va caldre organitzar un operatiu de rescat.
Benvinguts a l'Argentina. L'únic caixer automàtic que em va voler donar diners, de 100 en 100€, era el d'un banc xinés. Per sort no havia gastat els diners amb que vaig sortir de Barcelona. A Bolivia i a Xile el millor era treure els diners del caixer. En canvi, a l'Argentina el millor és el canvi de mercat negre amb un 30% de diferència. No es legal, però el canvi el pots fer en les oficines de Western Union o en les de les companyies d'autobusos.
El hostel, com tots, molt interessant. Al dormitori uns alemanys que ja coneixia de Santiago. El millor, una vintena de joves de tots els països, que han vingut en un programa de la Unió Europea per connectar ONGs. Ho coordinen les finlandeses, però els més dinàmics, els turcs. La noia amb la que sopo s'accelera amb els problemes de la laïcitat a Turquia, les similituds entre la integració dels kurds i els catalans, el paper de l'exèrcit a la Turquia moderna i l'entrada a la UE. Com a l'època de la transició a España, fer front a problemes complexos fa anar ràpid el cap i les emocions.
Mendoza és una ciutat que decepciona si el que t'esperes és una ciutat andina. És totalment plana i a quasi 100km de la muntanya. En canvi te aigua i arbres i això dulcifica el clima en mig d'un param. Cada mendocino té una història lligada a Catalunya. Te un fill a Viladecans, ha treballat a Andorra o ha estat a Barcelona. Els argentins de la muntanya van a treballar a Andorra i els de La Plata van a Mallorca. Espero al tornar de la muntanya poder veure-la més tranquil·lament, llogar una bicicleta i anar a alguna de les bodegues en que fan el reputat Malbec.
L'etapa més difícil de l'ascensió a l'Aconcagua és la de Mendoza. Descarto el format expedició per car, perquè no em cal una aclimatació molt llarga amb el que porto de Bolivia i per els dies. El format expedició és 15 dies i costa uns 3.000€, apart l'entrada al Parc i el lloguer de material.
El que em convé és contractar serveis independents a alguna agència. Els serveis possibles son: Transport a l'entrada del parc, a Puente del Inca, 150km. Dormir a Puente del Inca, en la tenda gegant muntada a Confluencia i al camp base Plaza de Mulas, amb menjars inclosos. Mules pes portar el que calgui els 33km fins al Camp base.
Aquest servei a la primera agència, INkA, costa 1.500€. En la segona, Lanko, suggerida per l'agencia d'informació turística, el cost és 500€. La primera és la dels gringos que ho contracten per Internet. Falta encara llogar el material. Botes dobles, grampons, piolet, fogonet i tenda, donat que cap la possibilitat de fer sol els darrers camps, encara que t'enganxes a altres grups que pugen i trobes molta gent a Puente del Inca en situació similar.
Molts bons consells sobre l'ascensió per part d'en Ignacio Lucero, guía semiretirat per un problema de cor. Als Andes de Bolivia cal començar a la 1h per baixar amb la neu de la gelera dura. Als Andes argentins, més secs i amb poca neu, és crític el fred i cal sortir a les 6h. per tenir sol. Als locals amb experiència de muntanya no els hi costa gens xerrar sense parar. El contrast entre com tracten la muntanya a Argentina i a Bolivia és gran. A Bolivia van massa per feina i massa ràpid. A l'Argentina aprofiten el protagonisme que els hi dona tant com poden.
En total el preu serà 550€ de l'agencia, Lanko, www.andesandmore.com, 300€ Del material i 350 del accés al Parc. 1.200€. En format expedició uns 3.700€. Al Huayna Potosí, 3 dies i dos nits, material, menjar i accés, lligat a un guia fins a dalt, 80€.
Per fi, comprar menjar per els campaments d'alçada, moltes sopes i coses que hidratin, i cap a preparar la sortida. En el bus públic fins a Puente del Inca a les 10 del matí.
Sembla que el conflicte entre el govern argentí i Repsol s'està arreglant. Un cop que Repsol ha aclarit que la indemnització s'ha de pagar en diners líquids, i no en un percentatge dels drets d'exploració d'una cosa que un altre potser explotarà...

25 de nov. 2013

Santiago, las grandes alamedas de la libertad.

Chile va del Tròpic a l'Antàrtida. La costa s'estén al llarg de 4.300 km i l'amplada des del mar fins a muntanyes que arriben a 6.000m, és com a molt de 180km. Aquesta geografia impossible és travessada per la Carretera Panamericana i després pel Camino Austral. La carretera des dels deserts del nord, en arribar a Santiago, travessa uns climes mediterranis en que es barregen vinyes i fruiters amb un rerafons dels Andes.
L'economia xilena va molt bé, animada per el preu del coure. El Mercurio, el principal diari, avui tenia 1.100 ofertes de treball. També és la ciutat més cara de latinoamèrica, o això diuen. El meu hostel costa 13€ el llit a dormitori, amb esmorzar. El màxim que he pagat, però un bon sopar costa entre 20 i 30€, segons el vi i plats.
De fet, Xile, com tota la Amèrica espanyola va ser conquistada per extremenys, llavors brutals i poc refinats. Cortés, els Pizarro, Almagro i en el cas de Xile, Valdivia. Després van venir els bascos. Els dos grups eren la perifèria de la poderosa Castilla. Els vascs poc a poc és van fer amb el control, potser ajudats per els jesuïtes, que al començament eren quasi tots bascs. És pot veure veient a la catedral la llista de cognoms dels bisbes de Santiago. El nombre de cognoms bascs augmenta fins ara.
També és pot veure en els restaurants. Alguns dels més cars i prestigiosos son bascos. Amb pernils i alls, samarretes de la Real i l'Athletic.
Des del cerro Santa Lucia, a on els espanyols van construir el primer fort per resistir als indígenes, és veu una ciutat molt gran, 4 milions d'habitants i dinàmica. La primera cosa a veure, és el Palacio de La Moneda, seu del President de la República i lloc a on va morir el president Allende, mentre els sublevats de Pinochet bombardejaven el símbol del poder democràtic. Va ser un 11 de setembre, del 1973, i al 1975 Pinochet no va faltar al enterrament de Franco. Eren de la mateixa calanya.
Ara, davant de La Moneda, junt amb les estàtues dels presidents més emblemàtics de l'historia de Xile, hi ha la de Salvador Allende. Hi ha el que va dir en la seva darrera intervenció per la radio des de La Moneda assetjada: "Mucho más temprano que tarde, de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor". Ara els hi toca als guanyadors de les eleccions. Alguns fills de represaliats, com Michele Bachelet, i altres joves, com dues noies que son el símbol de les recents revoltes estudiantils.
Avui, diumenge al matí, les grans alamedes estaven tancades al tràfic de cotxes, i obertes a molts centenars de ciclistes, corredors i patinadors. He aprofitat per correr 2 hores i potser amb això fer bona la previsió d'Allende.
La Cuarta, el diari esportiu i populista de més tirada, ocupa tota la portada amb una foto de Alexis i el text: "Le falta puro volar". És l'heroi nacional i diu que és decisiu en el Barça actual i que ha igualat a Messi en gols.
En Jordi Carner, amic d'Aiguablava, està a Santiago per una feina del Comité d'Ajuda al Desenvolupament de la OCDE. Xile ja és un país donant i no receptor d'ajuda al desenvolupament i vol rebre ajuda i avaluació en les seves polítiques en aquest camp. És el que a Xile en diuen ajuda Sur-Sur.
Dissabte se'n va a Valparaiso i ha llogat un cotxe. Contactem per mail i m'hi apunto. Anirem a veure algun dels reputats vins de Xile, la Isla Negra, casa del poeta Pablo Neruda al cantó del Pacífic, i Valparaiso, ciutat reconeguda per la Unesco com Patrimoni de la Humanitat. En Jordi es queda dos dies a Valparaiso i després torna a Barcelona. Jo torno a Santiago en un bus nocturn en 2 hores.
Els cellers de ViñaMar fan uns vins excel·lents, i aprofitem per fer una cata i explicació dels seus Chardonay, Pinot, el vi negre dels vins blancs, i Cabernet.
Amb compte, cap a la Isla Negra. Amb en Jordi coincidim, les nostres cases a Aiguablava no tenen rés a envejar en la vista a la de Neruda, però la col·lecció de records que va acumular Pablo Neruda és excepcional. Deia que eren els seus joguets i que l'home mor quan deixa de jugar. A ell el va matar un càncer pocs dies després del cop d'estat, però segurament és va deixar morir de tristesa.
Al cantó de la tomba de Neruda hi ha una placa dels republicans espanyols als que ell va ajudar a poder sortir d'Europa en el vaixell Winnipeg, i rebre asil a Xile. El pare i oncle de'n Jordi eren el polític i poeta republicans, Carner, que també van marxar cap a Cuba i Mèxic. En Jordi també té la nacionalitat americana i em va explicar els records de la fugida de la seva família i l'asil a Mèxic.
El Valparaiso vell és un conjunt de barris que s'enfilen per els turons que envolten el port, amb cases de fusta colorejades construïdes en plataformes sobre la pendent. Quan la febre del or, molts vaixells rodejaven el Cap de Hornos per anar a Califòrnia des d'Europa. Valparaiso era el primer port ben proveït després dels gels australs. Va ser la seva gran època, fins que es va construir el Canal de Panamà. Ara és la segona ciutat de Xile i el port de Santiago.
La Colònia dificultava la relació entre els països sudamericans. Tot havia de passar per la metròpoli, que així controlava els impostos. Una mica com la xarxa del AVE actual.
Com que la Colònia ja no hi és, ara la relació entre països és molt gran. El meu alberg està ple de brasilers, i al Mercado Central de Santiago, hi ha excel·lents llocs per menjar peix i marisc. El meu company de taula és de Puerto Rico i se'm presenta com originari de la darrera provincia d'España. Molt interessant tot el que explica, i l'ambigüitat entre mantenir una cultura hispana i beneficiar-se de la semi nacionalitat nordamericana. Él cognom de la seva mare és "Vidal" i el seu avi hi va emigrar poc abans de la ocupació nordamericana. Li dic que potser som parents, perquè també em dic Vidal, i quedem tant amics.
Dilluns, quarta setmana del viatge, bus de 8 hores travessant els Andes fins a Mendoza, a l'Argentina. El punt de partida per l'ascensió del Aconcagua.
L'Argentina és un altre cosa. El canvi oficial és 1$ = 6 pesos. El canvi de mercat negre és 1$ = 10 pesos.
L'ultima vegada que vaig venir a l'Argentina era quan el "corralito", ja hi tornem a ser.

22 de nov. 2013

Chuquicamata, les mines i com acabar en una tertulia política en lloc d'un puticlub.

Calama és un altre oasi en mig del desert d'Atacama. En lloc de turistes te miners. Al cantó hi ha la mina de Chuquicamata, la mina de coure a cel obert més gran del món, que representa el 25% de les exportacions xilenes. San Pedro de Atacama està ple d'agències turístiques i Calama de puticlubs.
La majoria de locals que serveixen alcohol a Xile, no ho poden fer sinò menges alguna cosa. Uns pocs tenen llicència per vendre alcohol sense menjar, així que era inevitable que per prendre una cervesa després de sopar acabés en un puticlub.
En canvi, al Centro Cultural Vicente Hidobro anunciaven una tertúlia sobre les eleccions presidencials a Xile, i vaig entrar-hi. Érem 7, la beguda era té, i la meva edat per sota de la mitja. Les eleccions presidencials del passat diumenge han sigut les primeres de la història de Xile en que no era obligatori votar. Ha guanyat Michele Bachelet, encara que caldrà una segona volta a mig Desembre. Però l'abstenció entre els joves ha sigut enorme. Els meus companys de tertúlia, tots vells activistes, ho tenien clar. Els joves tenen massa "flojera" i correspon als pares i l'escola educar el seu sentit cívic. Eren dels que acaben parlant dels seus fills en lloc de parlar de la seva mare. Tiren en cara als joves que tan sols es prenguin seriosament els temes de l'educació i universitat.
Es veu que a Xile tenen una constitució del final del pinochetisme, que requereix de majories grans per canviar temes d'educació, fiscals, etc... M'han preguntat varies vegades com ho veia tot, i els hi ha agradat molt totes les semblances que he fet amb els canvis a Europa. Començar amb "yo también me eduqué en una dictadura" ens apropava molt.
Els problemes son similars a España. Rigidesa per introduir canvis socials i desengany de la joventut. En canvi Xile creix, no està envellit i és encara una societat molt conservadora, que fa poc va legislar el divorci, encara no l'avortament i per primera vegada alguns candidats s'han declarat gais.
La regió és rica per la mina. Els conductors dels enormes camions de la mina guanyen 6.000$ al mes (hi ha 2 dones). El sou base dels miners, tots treballen amb màquines complexes, és de 1.500$. Entre els que treballen per Codelco, l'empresa estatal, i les subcontractades, són 30.000.
Tant moviment atrau comerciant xinesos. Uns compren el coure, la Xina és el primer client, i els altres venen de tot. Deuen estar molt arrelats. Una botiga al centre deia:"Importadora Jesus te ama", "Somos chinos calameños". Els restaurants xinesos es diuen "Chifas". En xinés "吃 Chi" vol dir menjar, i "饭 Fan" vol dir arròs.
Altre cop portada del diari local. Dos metges, una espanyola i un mexicà se'n van a casa seva per el boicot del col·legi de metges a reconèixer els seus títols. El problema és que els metges xilens volen anar a la capital i els hospitals locals no tenen prou metges, però els col·legis de metges no volen competència.
Xile és poc més barat que España. A Calama no hi ha hostels. He dormit en un hotel de pas, amb parets de cartró i bany compartit, per 10€. Un cafè val 1€ i sopar entre 5 i 15€. El colectivo costa 0.3€.
La mina és impressionant. El pou a cel obert té 4 x 2 km i 630 m de fondària. Allende va nacionalitzar el coure i Pinochet no es va atrevir a desfer-ho. De fet son tres enormes mines alineades que exploten una veta de mineral de coure molt gran, molt fonda i de poca riquesa. Rés a veure amb la mina de Potosí, que quasi exhaurida, encara s'explota a mà, amb la tecnologia de la Colònia, que era la dels romans, però amb dinamita i alcohol.
A Chuqui les mesures de seguretat són molt altes. Els visitants amb casc, màniga i pantalons llargs, sabates fortes i lluny de les zones de risc. L'any passat va ser el de menor accidentalitat tot i que van morir dos miners.
El mineral s'extreu del fons de la mina, amb enormes camions es puja fins a la superfície en un recorregut d'una hora i es porta a la fàbrica contigua que el tritura, selecciona els fragments més rics, el fon i per electròlisi el converteix en làmines de 140kg i 99.99% de puresa. Com que en un desert l'aigua és el més escàs, es recicla tota la que es pot.
Els camions circulen per l'esquerra, com els vehicles de la Carretera de la Mort, entre la Paz i Les Yungas. Això es fa perquè el conductor tingui millor visió de la pendent en la que circula.
Els miners vivien en un poblat que es va començar a construir l'any 1.900, per els primers propietaris, els germans Guggenheim. Ara el poblat està buit, per el risc de contaminació degut a la fàbrica propera. Tots els miners viuen a Calama. Aquesta placa commemorativa del tancament del poblat dona idea del múltiple origen dels xilens. Bachelet, Poniachik, Pollak, Jarra, Gibert...
En una mina a cel obert en que s'explota una veta vertical de mineral, la majoria de la pedra que es treu es per estabilitzar un con cada cop més fons. L'únic mineral útil està al fons. La previsió es seguir explotant amb galeries subterrànies i cintes per transportar el mineral, en lloc de camions.
Sembla que hi ha coure per més de cent anys. La por és que baixi la demanda per l'aparició de materials derivats del carboni, com el grafè, que puguin ser mès adequats per l'industria electrònica. L'industria del coure vol promoure altres usos basats en les propietats antimicrobianes del coure, tant en construcció com en medicina.
Escric aquest resum des del bus, 20 hores fins a Santiago, sortint del desert i per la Panamericana.

20 de nov. 2013

San Pedro de Atacama. Deserts, oasis i minerals.

El Norte Grande és la regió nord de Xile, fronterera amb Perú i Bolivia. És una regió de deserts. El més important és el de Atacama, a on no plou quasi mai, tant sols quan El Niño altera el clima de la regió. Aquesta regió formava part dels diferents imperis indígenes andins. Durant la colònia va estar inclosa en el virregnat del Perú i l'audiència de Sucre.
Després de les independències llatinoamericanes, tot va canviar. Els nitrats dels deserts van pujar molt de preu i es va desencadenar la Guerra del Pacífic, en que el petit país de Xile va guanyar al Perú i Bolivia i els hi va prendre una gran extensió, incloent els ports de Arica, Iquique i Antofagasta.
L'economia del nitrat i del comerç marítim per l'estret de Magallanes és va capgirar per l'aparició de fertilitzants derivats del petroli que substituïen al nitrat, i per la posta en marxa del Canal de Panamà. Però com ha passat sempre a Sudamèrica, amb la dependència econòmica de les matèries primeres, és va trobar coure al desert d'Atacama.
Autèntics pobles oasi en el desert van tenir un fort creixement, com San Pedro per el turisme o Calama per la mina de Chuquicamaca, la més important de Xile.
San Pedro de Atacama és un autèntic oasi en mig del desert. A 2.600m recull part del aigua que és filtra des dels secs cims i la puna del voltant. Recull també una gran quantitat de turistes. Molts dels visitants són de països llatins propers, per exemple brasilers que no tenen muntanyes.
Alguna guia diu que és el poble amb més quantitat d'agències turístiques per metre quadrat i les ofertes estrella són els geysers del Tatio i la Vall de la Lluna.
Als geysers cal anar-hi a les 4 del matí i el trajecte dura 2 hores. Un geyser es produeix quan hi ha un punt de la terra a alta temperatura, normalment llocs volcànics, que rep aigua que s'escalfa fins bullir, i que al sortir a la superfície troba una capa gelada que rebenta i surt violentament. És un cicle que es repeteix periòdicament, especialment a la matinada en que la superfície gela i torna a gelar. Quan hi ha sol i puja la temperatura, sovint es converteix en una fumarola continua. Per això cal anar-hi tant d'hora, a 4.400m i 9º sota zero.
El camp de geysers és menys espectacular que el que he vist a Bolivia, i està molt més protegit. Com la carretera per arribar-hi està molt millor, els visitants són de més edat i millor economia que els aventurers de Bolivia.
S'han fet intents per aprofitar l'energia geotèrmica, de moment sense éxit. De fet els geysers són poc espectaculars i semblen més fumaroles i bullidors. És probable que la causa sigui el canvi climàtic. Més sequedat fa que hi hagi menys aigua subterrània que s'escalfi i menys fred de superficie fa que aquesta olla a pressió intermitent sigui menys espectacular.
El tipus de gent que trobes és diferent però també molt interessant. Els meus companys al comfortable bus son una parella uruguaia que han vingut en cotxe des de Montevideo per el nord d'Argentina. Tenen ascendència basca i una filla ha acabat arquitectura a Barcelona. El seu company, també uruguaià te feina tècnica en una multinacional. Han viscut a Bilbao, Arenys i Canet. Com que ara no hi ha feina per arquitectes, s'han traslladat a Paris. Ell en la mateixa multinacional i els dos estudiant alemany i francés. La mare era cosidora i l'altre filla treballa d'informàtica a Montevideo i ja s'ha animat a tenir dos fills. Els rodamóns no s'ho poden permetre.
Son petites històries micro, que et confirmen les grans tendències de canvi d'un món global. La comparació entre les històries familiars i d'emigració entre Bolivia i l'Uruguai ja indica el diferent punt de partida del país. Al Uruguai reben molts rics del nord de Amèrica, com Canadà, que compren propietats per anar-hi a viure per els baixos preus, el bon clima i la qualitat de vida. Igual que a España.
El Valle de la Luna és un paratge excavat en la roca per torrents sense aigua que moren al desert i decorat per un vent de sorra que esculpeix les roques. És un tipus de paisatge que trobes al llindar de deserts marroquins o d'Orient Mitjà.
Com que el desnivell no és molt alt, el millor és llogar una bicicleta i anar-hi tot sol. Són 4 hores de mala pista amb molta sorra amb uns paisatges de pel·lícula.
L'altre atractiu del poble és un excel·lent museu sobre la cultura i arqueologia de la zona. Construït amb la col·lecció que durant anys va recopilar el capellà local, un jesuïta belga.
Des de San Pedro, el viatge segueix fins a Calama, per veure la mina de coure, i després, en 20 hores de bus fins a Santiago. Allà he quedat amb el meu amic de Begur, Jordi Carner, per fer un volt per la vall de Valparaíso i la Illa Negra.

19 de nov. 2013

Uyuni i l'extrem sur de Bolivia. Salars, deserts i volcans.

Uyuni és la frontera amb el no rés. Una ciutat que té tren, que servia per connectar els minerals amb els ports del que ara és el Norte Grande de Xile.
La gent que es veu és un tipus especial de turista. Busca recorreguts de 600km per pistes sense asfaltar, o sense pista. Per sobre dels 4.000m i en un dels paratges més àrids del món. Uyuni és la única parada que tindrà el Dakar a Bolivia el gener del 2014. Entrarà per Argentina i marxarà per Xile.
Uyuni té un cementiri de trens, de les moltes locomotores que s'hi han espatllat en molts anys i que ningú ha pogut emportar-se el ferro.

El Salar és un paratge irreal. És gran com una província espanyola, i la capa continua de sal té una fondària entre 7 i 15 metres. És el producte de la desecació d'un antic mar salat, però amb la particularitat de que està a 4.000m. A l'època de pluges es forma una capa pastosa salada de 30 cm, infranquejable, que en secar-se origina unes formes similars als panals de les abelles. Els poblats de la perifèria dels Salar, viuen d'assecar la sal i enviar-la a centres purificadors per a vendre pel consum.
Com era un mar, hi havien illes, que ara sobresurten en l'immensa plana de sal i que tenen cactus centenaris. Els més valents travessant els Andes i especialment el Salar, són els ciclistes. Foto dedicada als dos germans García, en Manel i en Chema, especialistes en obrir camins amb bicicleta.
El viatge es de 3 dies i dos nits. Els allotjaments precaris. El primer dia una construcció de sal que té dutxa. El segon dia d'adobe i sense dutxa. No tenen cobertura telefònica i el segon dia l'electricitat ve d'un grup electrogen que hem d'arreglar entre uns quants voluntaris. El conductor, en Franco, fa de guia i de cuiner, i porta en el 4x4 el menjar de tots els dies. Es bolivià de Cochabamba. Ha estudiat medicina amb un temps a Cuba.
La resta som: una parella anglesa, un galés, una australiana, en José, un funcionari de presons que viu a Miguelturra, prop de Ciudad Real, i jo, el traductor.
El cost de l'aventura és de 80€ per persona. En Franco, el conductor, viu a Uyuni en una habitació llogada per 25€/mes. Em diu que un metge amb especialitat i deu anys d'experiència guanya 4.000€ al mes. Els sous internacionals s'igualen a tot el món. Els costos a Bolivia son entre 5 i 10 vegades més baixos que a España.
El trajecte és una successió de llacunes a més de 4.000m de diferents colors en funció de les algues o minerals que tinguin. Això també fa que hi hagin 3 tipus diferents de flamencs, que migren en les èpoques fredes. Veiem vicunyes, llames, guineus dels Andes i molts tipus d'ocells. La cadena dels Andes separa Bolivia de Xile i la majoria dels cims son volcans de més de 5.000m, molts en actiu i aparentment fàcils de pujar. Dos pasos a més de 4.000m comuniquen la major part del any Bolivia amb Xile.
Amb en José, carceller com és defineix ell, funcionari de presons, com reflexa la flexibilitat laboral que li permet encadenar viatges, tenim converses increïbles. Després d'estudiar Sociologia i especialitzar-se en Antropologia, es va fer funcionari de presons, mentre manté una petita herència familiar amb cereals, oliveres i pollastres.
Al aconseguir un trasllat de presó, és te un mes de permís, i d'aquesta manera ha visitat totes les presons d'España, i quasi tots els països hispanoparlants d'Amèrica. En les nostres converses han sortit tots els criminals famosos de la història recent d'España, coneguts seus. Terroristes, violadors, traficants, assassins a sou, psicòpates. El món intern de la presó. Em va explicar moltes coses en José, i jo no em vaig cansar d'escoltar-lo.

Els presos de més prestigi, son els atracadors de bancs. Potser per això Sundance Kid i Butch Cassidy són una llegenda. Dos hombres y un destino..
El darrer dia, dormim a 4.400m i ascendim fins a 4.900m a les 5 del matí. Hi ha uns geisers que semblen lava en ebullició. En aquests paratges desolats, hi ha cada dia uns 10 o 20 4x4. No hi ha normes de seguretat, i els qui arriben allà no són els més prudents.
Estem gelats però per sort hi ha uns sortidors d'aigua calenta que han creat unes piscines naturals amb aigua a 30º. S'ha d'aprofitar i allà ens retrobem la petita penya ibèrica d'aquest mena de pre-Dakar de pobres o romàntics. La noia que seguirà fins al Uruguai perquè ara comença la feina per els cambrers, la parella d'infermers bascos, el carceller de Ciudad Real i jo, el traductor.
Tot acaba, i els 80€ pagats ja han donat prou de si. Després de les darreres llacunes andines de tots els colors, arribem a la frontera amb Xile. Hito Cajón, a 4.400m, precari. Ahir no es podia passar per les eleccions presidencials a Xile. Avui si. Al policia que em sella el passaport li dic que Bolivia m'ha encantat i és una gent molt maca i em dirigeix un somriure.
El bus cap a San Pedro de Atacama continua per pista, i al cap de 500m, entra en una carretera asfaltada i amb senyalització homologable a la europea. És la carretera que va de Xile a Argentina, de Calama a Salta. Hi ha grans diferències entre els països andins.