Irkutsk i el Baikal. Aqui es trencaràn Russia i Euràsia

El llac Baikal es el llac més antic del món. Ocupa l'espai entre dues plaques tectòniques que es separen 2 cm cada any, i el tall entre plaques te una fondària de més de 9km, encara que els últims 8km estan ocupats per sediments. Al lloc més fons, l'aigua te 1.637 m de fondaria. Conté el 25% de l'aigua dolça del món i sembla que algun dia serà el cinquè oceà. Les seves ribes dreta i esquerra, seran com la costa Est de Sudamèrica i Oest d'Africa. Fa molts anys, els territoris a on ara estan Luanda i Rio de Janeiro eren contigus. Potser per això ara es parla portuguès a les dos ciutats !.

Al llac Baikal hi desemboquen 400 rius, però la gran aportació d'aigua és calenta i subterrània. Això fa que tingui una flora i fauna molt especial. Unes 1.700 espècies de plantes i animals, en els que el rei son les "nerpa", foques d'aigua dolça que ningú sap com van arribar-hi. El "omul" és un peix del llac, molt bó i que sembla el salmó.
Aquest creixement i ruptura del Baikal, serà dins de molts anys, així que no ens ha de preocupar, però en tot cas, deixarà Irkutsk del cantó "europeu", i Ulan Ude del "asiàtic".

Ara ja és així, perquè a Irkutsk, amb optimisme, se li deia el París de Sibèria.
Per a mi és la meitat de la ruta del Transiberià, tallada per una llarga estada d'una setmana que inclou uns dies a la meravellosa illa Okhlon, al mig del llac Baikal i a 7 hores d'Irkutsk.

A aquesta presumpta sofisticació parisina, hi van contribuir alguns aristòcrates que van lluitar contra Napoleó. El comte Volkonsky, per exemple, després de participar en la guerra contra Napoleó, va formar part de diferents societats secretes que demanaven al zar que és posés al dia. Ho va fer. Va condemnar a mort a alguns dels conspiradors, i a altres els va enviar a Sibèria. Com que això va passar al desembre del 1825, a aquests aristòcrates condemnats els hi van dir "Desembristes".

Al cap de poc, a molts els van voler acompanyar les dones, les amants, i fins i tot mares i germanes. Sibèria ja no va ser mai més el que havia sigut. Les dones dels desembristes, que ja tenen fins i tot estàtua a Irkutsk, hi van portar sofisticació i encara ara es poden visitar cases que semblen tretes de "Lo que el viento se llevó", però en pobre i fred.
Diumenge vinent arribarà a Irkutsk la Conxita per fer la resta del viatge. No te tant mèrit perquè ve en avió, mentre al 1825 el viatge era de setmanes en trineu.
Tots els carrers d'Irkutsk estan dedicats a herois de la època soviètica. El meu hostel està a la cruïlla dels carrers Lenin i Karl Marx. Això no ha impedit que es dediqués un monument al Almirall Kolchak, que va ser l'últim cap del Exèrcit Blanc a la Guerra Civil que va seguir a la Revolució, i que en ser derrotat, va ser afusellat a Irkutsk. Això és normal. El que no és normal és que amb càrrec al pressupost públic a España, es mantingui el Valle de los Caídos com a piràmide funerària d'un dictador colpista.

Al seguir viatge cap a l'Est, augmenten les poblacions i el seu tamany, la component indígena no russa disminueix i es nota que la proximitat a la capital del Imperi és més gran.
Hi ha moltes similituds entre l'Imperi Rus i l'español que encara ara,condicionen la manera de ser i afrontar els problemes de les elits. Els dos imperis neixen d'estats medievals que creixen en un territori enorme i quasi sense competència, Rússia cap a l'Est i l España cap a l'Oest.
Rússia va nàixer de les lluites entre petites ciutats-estat feudals entre el segle IX i el XIII. Kiev, Nizhny Novgorod i Moscu. Del XIII al XV va viure tutelat pels mongols. "La Horda d'Or", que era el terç occidental en que es va fragmentar l'imperi de Genghis Khan a la seva mort. Finalment el segle XV, i lliure ja dels mongols, inicia una vertiginosa carrera cap a l'Est, que li fa ocupar la vall del Volga, després tot Sibèria, fins arribar a Alaska i San Francisco. Perseguien el comerç de pells, com els espanyols perseguien l'or i la plata a Amèrica a la mateixa època. El segle XIX, els destins paral·lels d'España i Rússia es van separar, i Rússia va seguir ampliant l'Imperi al Càucas, Asia Central i Extrem Orient, mentre que España poc a poc ho va anar perdent tot fins a la complexitat actual de la Península Ibèrica, les illes Chafarinas i el Perejil.

En els dos casos, el model era explotar a les tribus locals per a que et donessin allò que per a tú era molt valuós. Plata de Potosí o de Mèxic, o pells de marta cibelina.
Això va donar lloc a unes institucions com las encomiendas, la mita o uns objectius als virreis medits en tones de plata. Les ordres religioses es van encarregar de justificar-ho per el cost d'ensenyar la veritat als qui no la volien aprendre, i així va funcionar. La cultura d'aquestes institucions extractives encara és el fonament de la nostra administració central.

A Rússia no va ser gaire diferent, i en prolongar-se fins al segle XX va agafar formes imprevistes. L'Imperi Soviètic va adoptar moltes de les formes del vell imperi tsarista, especialment en el llarg període de Stalin. A cada viatge que faig, intento llegir que en va dir Kapuzinsky quan hi va anar, en la seva època de la guerra freda. "Imperio", en que descriu dos viatges que va fer per l'imperi rús durant el estalinisme i quan la URSS s'estava trencant, és potser el més amarg de tots els seus llibres, sense el punt optimista i humà que hi va trobar en altres episodis tràgics de guerra freda al tercer món.
Al hostel d'Irkutsk hi ha moltes nacionalitats, i tant sols 2 lavabos. A unes sudcoreanes els hi ensenyo les fotos dels nordcoreans que he trobat al tren i s'esveren molt. El primer italià en tot el viatge, bona persona i que no parla més que italià, te moltes ganes de xerrar amb mi. Xinesos de Hong Kong, Suïssos, francesos, gent d'arreu. Tots van o venen de Mongòlia i molts segueixen a Beijing. Ningú continua cap a Vladivostok.

L'illa d'Olkhon és la més gran del llac. Te 70x20 km i és la gran atracció turística. En ple hivern, s'hi arriba amb els cotxes pel damunt del llac gelat. A l'estiu en ferry que porta als cotxes. El problema és en les èpoques de desglaç i congelació, en que cap dels dos sistemes funciona i l'única opció son avionetes.
A l'illa hi viuen poc més de 1.000 persones, i la majoria al poble de Kuzhir, però com que és el gran atractiu turístic de Sibèria per a russos i viatgers del tren, sempre hi ha gent. Ara és temporada baixa i estic en una casa de família en que sempre hi ha entre 4 i 8 viatgers. L'Olga, la mestressa de la casa cuina de meravella i pots veure la forma de vida a Sibèria, amb un hort exterior, petit hivernacle en que es cuiden als llegums com si fossin fills i gallines. No es tira rés, així que tots els vehicles i electrodomèstics que ha tingut la família estan apilats en algun lloc. La sauna i el lavabo al exterior. No molt diferent de la vida a pagés a Catalunya fa anys, però més adaptat al fred. En dies que oscil·len entre 6º i 20º és molt agradable. Costa pensar com és en dies de 2 hores de sol i -40º.

Alemanys, suïssos, australianes, japonesos, irlandesos... Cada dia és diferent i les converses al sopar van dels intercanvis d'informacions i experiències entre viatgers, a les qüestions personals. La parella irlandesa per exemple, va per Mongolia i Xina fins al Japó. Tenen 4 fills. Un treballa a Toyota, l'altre a Google, la filla estudia idiomes i l'altre fill treballa a Toquio i la seva dona, francesa, espera un fill dins d'uns dies. Arribaran a Toquio a temps de conèixer el seu primer net. Ell treballava en un banc i amb la crisi va anar al carrer. Ella és mestre, ha agafat una excedència i no sap si tornarà.

L'altre lloc d'estada de viatgers és Nikita's. Una barreja entre el Club Med i la tendència a que Olkhotsk sigui algun dia la Ibiza de Sibèria. L'Andrei és fotògraf, músic, lama a temps parcial, seguint a un guru que coneix del Ladakh. Com que també lloga bicicletes, n'hi he llogat una per perdre'm 4 hores intentant pujar a la cadena de muntanyes que travessa l'illa i descendir fins a la costa est. El desnivell només és 500m, però passes per desert, estepa i taiga boscosa. L'Andrei deu ser també el que fa les operacions de cor d'urgència a la illa.

Unes hores tot sol per els boscos de Sibèria, sembla que calgui preocupar-se pels ossos. No, la preocupació són els "Ticks", que amb l'ajuda dels traductors descobreixo que son les paparres (garrapatas). Sembla ser que la espècie que hi ha en aquest tipus de boscos, que van de Lituània fins el Japó, pot causar una encefalitis molt greu. Per un llenyataire o excursionista s'aconsella vacunar-se. El camí ha desaparegut en el bosc i no sé distingir si per la cama em pugen termites o paparres, així que és el moment de tornar. Al menys amb un ós saps de que va!.

Arribo al cementiri del poble. Serveix per veure el desastre humà de la transició russa. Molts mort de la dècada dels '90. La majoria morts a una edat en que no els hi tocava. Els que van morir fa més anys, tenien 70 anys. Els que han mort en els últims 30 anys, menys de 60. La manera amb que és va fer el desmantellament del sistema soviètic va representar la desaparició del valor de les pensions, el col·lapse del sistema públic sanitari, i l'augment del alcoholisme. La població va disminuir en 2 milions de persones l'any, i encara està disminuint. Ha sigut un desastre sobre el que la ideologia dominant a Occident ha passat de puntetes, però que ha servit als dirigents xinesos per saber que és el que no fer per reformar la seva economia.

Moltes anècdotes maques. Un sopar a casa de la Olga en que tots eren alemanys i suïssos, i que van tenir una llarga tertúlia, tota en anglès, perquè jo era l'únic que no savia alemany.
Un polonès que va sol en moto fins a la Península de Kamchatka des de Polònia i torna per Mongòlia i Turquia fins a casa seva. Ell no parla anglès ni jo rús, però senyalant el seu mapa i la mecànica de la moto ens entenem.

La visita als impressionants acantilats del nord de la illa és inoblidable. Per el llac, per les flors del bosc en el mes de Maig, per la vella furgoneta 4x4 soviètica i per els 100 kilòmetres de camins impossibles.
Després cap Irkutsk, a trobar-me amb la Conxita i seguir viatge a Moscu.

Publicado con Blogsy

A la illa Olkhotsk, al llac Baikal, els Shamans no necessiten WiFi

És un dels llocs sagrats dels Shamans, i per la quantitat d'arbres decorats i monedes demanant desitjos, tenen mols seguidors. Com que els Shamans comuniquen amb els altres mons amb tambors i algunes substancies, no necessiten WiFi. Aprofito per penjar 2 fotos amb una App del telèfon, i demà des de la civilització,a Irkutsk, ja m'estendré més.

Ulan Ude, a on el cap de Lenin competeix amb estatues de Buda.

Cada ciutat te el seu atractiu turístic. Barcelona te la Sagrada Familia, i Ulan Ude te el cap de Lenin més gran del món. Per als més joves que no sàpiguen història, aclareixo que el de l'esquerra és en Lenin, i el de la dreta jo.

Al sur de Sibèria es barregen territoris de llengües túrquiques, mongoles i russes. Diverses sectes de l'ortodòxia, shamanismes, budisme i un recent passat ateu. Ulan Ude és la capital de la República de Buriatia, una de les divisions administratives de la Federació Russa. El buriat és un dialecte del mongol, i encara que s'ensenya a l'escola, els joves tenen més interés en aprendre l'anglès. El rús, com que és un idioma relativament nou i l'estat sempre ha sigut molt centralitzat, quasi no te dialectes i és igual en un territori enorme.

Després de la Revolució, en aquesta zona van lluitar totes les potències i senyors de la guerra xinesos i russos. Quan l'Exèrcit Roig es va imposar, es va crear una República de Mongòlia separada de la Xina, un departament de Mongòlia interior dins de la Xina, i Buriatia dins de Rússia.
El budisme havia arrelat en els pobles fronterers amb la Xina, perquè les dinasties xineses eren alternativament xineses i bàrbares , que volia dir mongoles, manxús, tibetanes o turcomanes. Quan manaven, aquests "bàrbars" s'agafaven al budisme, en la seva variant lamaísta, potser perquè era més "cosmopolita", per diferenciar-se del confucionisme més tradicionalment xinés.

Després de la II Guerra Mundial, i per premiar un comportament lleial de Buriatia, Stalin va autoritzar els nous centres de culte, que semblen centres de convencions i estan plens de joves fen peticions. El budisme local te alguns objectes de culte una mica frikis.

Per sort, aquest maig, als diumenges fa bon temps a Sibèria. El Museu Etnològic és un immens parc al que hi vas amb un autobús urbà ple de families. Hi ha cases representatives de les diferents èpoques de la cultura local. Desmuntades dels seus pobles originals i trasplantades al parc.

Es pot veure com vivien els "Old Believers", creients antics, que no van acceptar una reforma de la Ortodòxia del segle XVIII i van anar a Sibèria a viure la seva tradició. Com els Amish als USA. Al 1980 encara en van trobar una comunitat que no sabia qui era en Lenin ni que va ser la Revolució.

Hi ha també cases dels colons que van anar a buscar-hi la vida, com al Oest americà. Des d'aristòcrates desembristes, servs recent alliberats que perseguien la promesa d'una terra seva, a presos polítics de totes les èpoques.

Anterior als russos i cosacs, amb les seves cases de fusta, els habitants originals eren nòmades i tenien tendes i yurtas que podien desplaçar. D'aquí van sortir els Huns, amb el seu cabdill Attila, que al segle III van saquejar parts del Imperi Romà i van ser l'origen d'Hungria.
Com el dia és molt agradable, alguns descendents d'aquells guerres s'entrenen en la lluita fent servir una pilota de futbol.

Al museu etnogràfic també hi ha animals locals. Mai he estat tant a prop d'un tigre del Amur o de dos enormes ossos siberians, encara que protegit per una rovellada gàbia de filferro. També hi ha els cavalls amb que les tribus locals van conquerir totes les planes d'Euràsia.

En algun dels museus que ensenyen les coses de la època hi ha antics objectes budistes en tibetà. En una època anterior a la Viagra, diagrames religiosos, amb l'explicació en anglès, donen totes les receptes prescrites per els lames.
A Sibèria alguns trens porten passatgers, i la majoria matèries primeres.

Els animals tenen poc espai a les gàbies, però al hostel encara en tinc menys. Com que Ulan Ude és la cruïlla cap a Mongòlia, hi ha molt pas de motxillers. Al hostel hi trobo una noia de Castellar del Vallés, que fa 4 anys que viu a Austràlia i que comenta les dificultats de viatjar sola per Rússia, especialment als vespres, a les estacions en que hi ha borratxos.
Una parella francesa s'ha agafat un any sabàtic, ell periodista i ella treballador social, i segueixen cap al Orient. Això és un dret reconegut en els estatuts dels treballadors a França, tant a empreses públiques com privades. Sort que França fa recordar que aquestes coses existien. Avui estaven dessolats en veure que es confirmava que el Front Nacional havia guanyat les eleccions europees a França. Viatgen també en "CouchSurfing", i sembla que ja tenen una invitació a Ulan Bator.
A la cuina hi ha comentaris de molts viatgers anteriors. Algun destaca la dificultat de coexistir el que anomenem España, fins a i tot al cor de Sibèria !.

Es normal que el hostel sigui el sistema d'allotjament en viatge més popular entre els joves. Si els seus sous del futur convergeixen arreu cap els 600€, vol dir 20€ per dia. Per viatjar necessites una solució d'uns 10€ per nit.
Al Orient no hi ha massa diferència entre el Hostel i el CouchSurfing. Un Hostel acostuma a ser un pis, en que caben 8 persones en cada habitació i a la cuina cadascú agafa el que troba. El problema és que aquests pisos tenen un únic lavabo per molta gent. La solució son els lavabos dels transports públics. Gratuïts al metro de Seul, i per 30 cèntims els de les estacions del Transiberià.
El lavabo del hostel es fa servir també per penjar muntatges fotogràfics amb el cap de Lenin. N'hi ha de molt bons.

Aquesta zona de Sibèria ha estat més transitada que el "Extrem Orient". Miguel Strogoff va viure les seves aventures només fins a irkutsk, i Corto Maltés les seves fins a Chita, poc després de Ulan Ude. La classe "Platskaart", 3ª, és un altre aventura. El meu vagó està ple de joves soldats, membres d'algun equip esportiu, i uns tipus molt prims amb vestit gris que sembla tret de les imatges de la Revolució Cultural.

El del pijama gris de la foto, seu davant meu i no aconseguim comunicar gens, encara que li agraden les fotos del iPad que li ensenyo. Tots porten una insígnia a la solapa. Per fi identifico que és la cara de Kim-Il-Sung. Son els primers nord coreans que he vist i em sembla que venen a treballar en alguna fabrica d'Irkutsk.

En el cas de la novela de Jules Verne s'entén, perquè abans de la construcció del Transiberià, per anar de Moscú a Vladivostok era més ràpid anar-hi embarcant-se a Europa fins Amèrica, travessar Amèrica, i després navegar el Pacífic. Anar fins a Irkutsk, a mig camí, ja era prou aventura.
Per fi el llac Baikal. Encara que nomé s te 636 km de nord a sud, i 60 d'est a oest, té un 20% de l'aigua dolça no congelada del planeta. Això és perquè la seva fondaria màxima es 1.637m. L'ha creat la separació de dos plaques tectòniques, que segueixen separant-se. Cada vegada és més fons, i algun dia molt llunyà, serà el cinquè oceà del planeta.

Quan es va construir el Transiberià, travessar les muntanyes que s'enfonsen a l'aigua, al sud del llac, era el repte més difícil. Com que no es podia, es van portar dos vaixells desmuntats i a l'estiu portaven passatgers i vagons navegant a l'altre cantó del llac. A l'hivern es va intentar un passatge sobre el gel, però el primer comboi és va enfonsar en les profunditats del llac. Per fi es va poder construir una successió de ponts i túnels que es podia mantenir a l'hivern, i ara, és la part més espectacular dels 9.200 km de tota la línea.

Publicado con Blogsy

Khabarovsk a Ulan Ude, un terç del viatge per els espais més solitaris.

L'Aliona i en Sasha son les dos persones que parlen millor anglès en tot el tren. Ens hem entès amb el nom i l'edat. La resta, rés de rés. Excepte en Denis i la Ielena, amb qui vaig compartir el departament "kupe", la primera nit.
A Rússia ningú fa el Transiberià en la seva totalitat. Ho troben una bestiesa en la època dels avions, i ho és. Els turistes ja quasi no fan el trajecte enllà del llac Baikal. A Ulan Ude i Chita es desvien cap a Mongòlia i Xina. Corto Maltés va tenir les seves aventures en aquesta zona, perseguint els trens carregats d'or amb que generals i senyors de la guerra de la Xina o Russos blancs, volien plantar cara als bolxevics ... o fugir al estranger amb l'or. Potser algun ho va aconseguir i amb el botí va comprar el Cap Roig de Llafranc. Potser era el mateix Corto Maltés que va canviar de personalitat...
Desde llavors aquestes fronteres de ferrocarril van ser tancades als turistes i no s'han obert fins fa uns anys. Ara, amb tres visats, és possible anar a Ulan Bator i Beijing, i amb trens més moderns i confortables.

Qui va per aquesta immensa obra que és el Transiberià?. En primer llocs enormes trens de carga que porten tot tipus de mineral des de les mines siberianes. Els trens de passatgers porten families que van d'un poble a un altre, potser a veure als avis, porten també soldats, encara que amb ells hi he coincidit en "platkart", 3ª classe, i no en ""kupe", 2ª. I porten també gent que treballa en les mines, com per exemple la Svetlana i l'Igor.
Ella és economista i ell matemàtic. Treballen per una gran empresa minera que té mines d'or a Rússia i Africa. El principal accionista, l'oligarca, en lloc de clubs de futbol europeus, te clubs de hoquei russos. Rússia és junt amb Sudàfrica, el gran productor d'or del món. També produeix tots els altres recursos minerals. L'Igor diu que son els primers en Gas Natural, encara que també ho diuen a Qatar i al Irán. El gas i el petroli els distribueixen per gegantesques tuberies, encara que volen fer plantes de liqüefacció de gas per carregar-ho als ports del Àrtic.

Estan contents amb el recent acord entre Rússia i Xina per la venda de gas en els propers 20 anys. Suposo que aquesta tendència de fer negocis directament, els principals productors, amb els principals consumidors, que és la Xina, pot estar darrera de moltes de les tensions polítiques actuals.
Els minerals que no es poden portar per tuberia, els porten en tren. L'or suposo que el deuen portar en avió i en primera classe. Encara que l'empresa té mines riques, d'una tona de mineral en surt només 0.1 gr d'or. Ja tenia raó Keynes quan deia que l'or és la última relíquia bàrbara encara en ús.

La Svetlana i l'Igor havien treballat a una consultora internacional, i ara s'ocupen del anàlisi de viabilitat dels nous projectes. Cadascú te tres mines en la seva responsabilitat, i encara no han hagut d'anar al Africa. Les mines estan a Guinea i Burkina Faso. Treballen una setmana a les oficines centrals a Moscú, i una a la mina. Aquesta setmana vol dir, avió de matí a Khabarovsk, tren nocturn fins a una estació perduda del Transiberià, 4x4 de l'empresa que ja els espera i 3 hores de carretera en bon estat, mantinguda per la companyia minera. A la mina hi treballen 3.000 persones, a cel obert, i amb instal·lacions residencials excel·lents. Bon gimnàs i cine par passar l'estona. Tots els treballadors són russos, excepte alguns australians amb qualificació especial en alguna maquinària. Potser son els amics d'en Chris, amb qui vaig sopar a Gyeongju, Korea.
No guanyen més de 1.500€ al més, encara que això permet viure bé. La Svetlana te el seu pis a Moscú. Les vacances del Igor,poden ser per anar amb amics a algun lloc del Sudest Asiàtic, coneix tots els paisos menys Filipines, i fer surf. Ella va amb les amigues a les platges de Montenegro o España.
Excel.lent anglès, excel·lent formació i un visible orgull nacional i optimisme en els projectes del país.

Parlem del Àrtic, a on hi ha molts projectes miners. Al ensorrar-se l'Uniò Soviètica, la majoria de les bases militars àrtiques és van quasi abandonar. L'Igor és de Murmansk, a on hi havia la base més gran. En Putin ha dit que les vol revifar, i la ruta de Sibèria, la ruta del NordEst, ja s'utilitza quasi tot l'any, amb combois de mercaderies que segueixen a un trencagels.
La vida al tren és monòtona i organitzada. La persona que mana és la "Provodnitsa". Obre i tanca els lavabos quan arriben les estacions, dona i retira els llençols i cuida de l'aigua bullint al samovar. Les coses escasses són els endolls, tres per vagó, i els lavabos, dos. En un vagó de segona, quan va ple, hi ha 38 persones. En tercera quasi el doble.

Hi ha també un horari, que diu l'hora prevista d'arribada i sortida de cada estació, i els minuts de parada. Pot ser 30 minuts, o 2. Quan és 30, i sota l'atenta mirada de la Provodnitsa, vaig a donar una volta per l'estació o la Plaça i comprar fruita. Per si de cas, en 15 minuts ja soc al tren.

Fora del tren el paisatge és molt igual. Especialment en la zona més buida i de latitud més alta. Taiga. Terreny pla, molts bedolls, terra mullat. Prop de les estacions apareixen algunes "isbas" disperses. Son les cases de fusta siberianes, amb finestres o portes pintades i amb un espai de terra petit per cultivar. Hi ha també petites cases de ciment, però estan en runes. No hi ha problema per mantenir les de fusta, en tens tanta com fa falta.
A Mogocha hi viuen 12.000 persones molt disperses. L'activitat econòmica és el ferrocarril i les mines d'or. El terra és permafrost, una capa de terra i gel que fa difícil construir, perquè si és fon pot ensorrar l'edifici. Cal construir sobre pilones que entren molt en la terra. Al hivern la temperatura arriba a -62º. Encara que plou una mica, passejo per l'estació en màniga curta.

A les estacions hi ha senyores que venen menjar. Dumplings, ous, fregits. La fruita és un luxe. Una poma i una pera em costen 1.6€. Al comprar el bitllet pots fer-ho amb menjar, i et porten al vagó un àpat en una bossa. L'opció cara és el vagó restaurant. Per 12€ es menja bé, però les dos vegades que hi he anat està quasi buit. Està previst per un ús del tren que ja no és fa. Per llargues distàncies i poder adquisitiu, es va en avió.

La densitat de població és tant petita, que els desplaçaments curts són pocs. Quasi tot aquest trajecte és paral·lel al riu Amur, però a uns quants kilòmetres de distància, perquè en ser la frontera amb Xina ha sigut sempre una zona conflictiva. Els enormes rius que seguim i travessem en son només afluents.
La proximitat amb la Xina és el principal contrast. Al ritme de creixement de la població xinesa, i de decreixement de la russa, en pocs anys la Xina tindrà 10 vegades la població de Rússia en un territori molt més petit. Només es veu cultivat el petit hort que tenen les isbas, i la comercialització de quasi tot és dolenta. No costa imaginar els xinesos colonitzant aquestes terres buides. De moment compren tot el mineral que s'hi pot extreure.

La segona nit comparteixo departament amb una mare i els seus dos fills. No podem anar més enllà del nom, la ciutat de destí i compartir una mica de menjar.
Chita, la ciutat més gran que hem travessat, és la porta de la Manxúria xinesa, que és el departament d'Heilongjian, Riu del Drag Negre. El meu destí és Ulan Ude, la capital de la república russa de Buriatia. Budista, mongola i accés cap a Ulan Bator, capital de Mongòlia.

A mida que ens hi apropem, 52 hores després de Khabarovsk, els pobles es van fent més grans, es veuen més cotxes, els camins que creuen o segueixen a la via del tren estan sovint asfaltats i parts del camp està ballat i te algunes vaques. L'estació de Petrovsky-Zavod, que vol dir fàbrica de Pere, suposo que alguna obra de Pere el Gran, s'esforça a crear-se una identitat digerint tot el seu passat. Te un gran monument a Lenin, i un altre als Decembristes, que son uns aristòcrates que van protestar contra l'autocràcia del Zar al 1830. Als que no va matar, els va desterrar a Sibèria, a on van aportar moltes de les seves costums urbanes i modernes.
Com a despedida de les 55 hores, una darrera cevesa al vago Restaurant, compartida amb un passatger que ha pujat a Chita i parla anglès. Ha fet negocis amb empreses informàtiques que l'han convidat al Algarve portuguès. Parlem de Ukrania. El preocupa l'agressivitat dels USA i del nacionalisme ucranià. Li comento el meu optimisme per les bones relacions en general, entre Europa i Rússia. Merkel i Putin parlen cadascú l'idioma del altre, i això és molt important per entendre els punts de vista del altre, i no voler imposar els teus, perquè son els bons. Parlem també de Messi i del optimisme que ha generat a Rússia l'acord amb la Xina per la construcció de gasoductes per exportar el gas de Sibèria.
Al marxar la "Provodnitsa", després de moltes bronques, intenta vendre'm una tassa típica per te. Es el meu moment per dir-li "Niet, spasiba".

Publicado con Blogsy

Seguint el riu Amur, milers de kilometres.

Després de Vladivostok, el tren segueix la vall del riu Ussuri 800 kilòmetres fins a la ciutat de Khabarovsk. Com que cada ciutat ha de presumir d'alguna cosa, Khabarovsk diu que és la ciutat de més de 500.000 habitants més freda del món. Dos efectes treballen contra aquest slogan "publicitari". L'escalfament global, i la caiguda de població a Rússia. El més ràpid es la caiguda de població.
Per arribar-hi, he viscut la primera nit de tren. La categoria "platskarte", 3ª, són lliteres en tot el vagó, sense portes i també al passadís. 50% més lliteres que en la 2ª categoria "kupe". Es força còmode. Cada passatger te un matalàs enrotllat, coixí, llençols i tovallola. Amb això et fas el llit. Al matí la jefa del vagó, la "provotnitsa", recull els llençols i cada passatger enrotlla el matalàs i coixí per a la propera nit. A cada vagó, dos lavabos, un samovar amb aigua calenta i amb sort algun endoll elèctric. La vista sempre arbres, algunes cases de fusta i basses d'aigua. El sud de Sibèria és un desert mullat i ple d'arbres.

La velocitat mitja en tot el trajecte fins a Moscú és 75 km/h. Això vol dir que en aquest cul del món encara és menor. Es dorm força bé, especialment si portes taps per les orelles. En el vagó poden dormir unes 100 persones sense portes i sempre hi ha concert de roncs. Al vagó fa calor, i només saps la temperatura ambient en algunes plataformes que ja coneixen els fumadors i al passar entre vagons, en que quedes exposat al aire lliure. El vagó restaurant és pretensiós i desgastat. El menú és molt extens, però el primer dia només hi havia un plat. El llegeixes tot, esculls, et diuen en signes que no n'hi ha. Preguntes que hi ha?, et diuen una cosa, i dius que això és el que vols. Per viatjar has de ser molt flexible.
Ningú parla anglès i crec que soc l'únic estranger en tot el tren. Em sembla que la majoria dels turistes agafen la ruta més fàcil, de Moscú a Beijing, que es separa d'aquesta a Ulan Ude. La ruta a Vladivostok és per als que volen veure el passat. La de Beijing per a veure el futur.

Khabarov es la meva primera parada. Aqui s'ajunten els rius Amur i Ussuri. L'Amur és el onzè riu més llarg del món. Neix a les muntanyes prop del llac Baikal i mort al mar d'Okhotsk. Marca la frontera entre la Manxúria que va absorbir a sang i foc Rússia i la que és va integrar a la Xina. També amb violència, però en sentit contrari, perquè la darrera dinastia xinesa era manxú. Prop d'aquí, Rússia i la Xina, als anys 60 van fer una mini guerra per una illa del riu Ussuri. Ara ja han definit els límits i la illa se l'ha quedat la Xina.

La colonització russa és recent. Van aprofitar la debilitat de l Xina a mig segle XIX per ocupar el territori e immediatament guerrejar amb el Japó que també ho volia. Va guanyar el Japó. Ara el territori és rus, però com que la població decau i el que pot marxa, no seria d'estranyar que aviat tornessin els xinesos. De moment però només n'hi ha algun com a turista.
Sembla que entre Irkutsk i Vladivostok, la meitat Est de la ruta, els luxes habituals del backpaker o motxiller, i jo en soc un, son escassos. Algun hotel de l'època soviètica i car, i segons la Lonely Planet cap hostel. Segons la meva altre font d'informació, la pàgina Web de Hostelworld, n'hi ha un. Reservo una nit per 14€.

Diu que és centric, però esta a 40 minuts a peu de l'estació. És un pis en una mena de Bellvitge. El pis nou però caòtic. No hi ha electricitat ni n'hi haurà en tot el dia. Una noia amb els seus dos fills petits que em dona la clau, dos nois russos de que estan a Khabarovsk per feina i poc més. Res que veure amb la vitalitat d'un típic hostel, encara que aqui tinc per a mi mes metres quadrats que tot el hostel de Seul. Com que en les nits blanques d'aquesta època hi ha llum fins tard, per llegir el millor es sortir al carrer

Khabarovsk te coses per veure. El riu sembla un mar. Com que te moltes illes, sembla que no veus l'altre riba. Hi ha una filera continua de vaixells de carga que porten mineral cap al port de Vanino, uns 800 km cap el nordest. El riu és la comunicació al estiu i abans ho era al hivern. Era més fácil transitar sobre el riu gelat que per terra. Ha sigut el tren el que ha obert totes aquestes regions.Hi ha un vaixell que fa un creuer per el riu. Va fins a la primera illa i sense tocar terra dona la volta i torna. Es triga una hora. Si anés fins a l'altre cantó del riu trigaria molt més.

A Rússia, amb els problemes socials que hi ha, no tenen atur entre les senyores de més de 60 anys. A cada museu en treballen 5 o 6. I a Khabarovst hi ha 4 museus. Es una bona solució, encara que poc productiva. Alguns museus els he visitat tot sol, i en altres he coincidit amb algun col·legi.

En un dels museus, un encarregat de la botiga em deixa endollar el telèfon. Sense electricitat a on dormo, trio els museus, cafes o llocs per menjar en funció de la disponibilitat d'un endoll. Les senyores del museu m'han portat a ell perquè és l'únic que parla idiomes. Bé l'anglès, molt bé el francés i una mica el japonés. Ha estat de vacances a Salou i Lloret. De Barcelona li agrada la cultura, la platja el el camp de futbol. El turisme ha caigut molt des de l'era soviètica, perquè abans eren grups organitzats i s'incloïa Khabarovsk. Després la crisi i la sensació d'inseguretat ho va empitjorar, i ara no sap perquè és. Sembla un bon home i estaria bé poder xerrar-hi més.
La propaganda política no és cosa d'ara. Al museu es pot veure l'entusiasta rebuda dels ciutadans de Khabarovsk als japonesos quan la van ocupar en algun moment de principis del segle XX.

Als museus hi ha coses curioses. Mamuts per exemple. A Sibèria és van extingir fa poc i se'n troben de congelats en bon estat. També guineus i martes, els animals més buscats per la pell. Al segle XVII, quan els cosacs es van estendre cap al Est i en menys d'un segle van anar dels Urals fins Alaska, el que perseguien era les pells, com ara ho son els minerals. A Rússia les robes teixides no eren suficients, i els cultius de fibres difícils, així que les pells eren el millor sistema d'abric i es pagaven molt bé.
L'esglèsia ortodoxa russa és una de les institucions que omplen aquesta època de trencament de referències socials per a russos i siberians. Ja va fer aquest paper en quan es va separar de l'ortodòxia grega cap al segle XI. Sembla que la principal diferència entre les dos es que en una els símbols és fan amb dos dits, en honor de la doble naturalesa de Crist, i en l'altre amb tres dits, en honor de la Santísima Trinitat.

Passejar per els carrers és interessant ara que fa bon temps. Els carrers però no estan preparats per caminar-hi, perquè la major part del any fa massa fred. Les aceres estan plenes de forats i deformades i hi ha pocs bars o botigues. Khabarovsk destaca perquè te molta vida nocturna en Clubs. Suposo que en això serveix les necessitats d'una enorme zona en la que hi ha molta mineria, encara que ara el més fàcil és anar en avió des de les instal·lacions mineres del nord a qualsevol altre lloc del mon. Ara amb bon temps, el millor és caminar a la vora del Amur.

La gran plaça de la ciutat, és com a tot Sibèria, la Plaça Lenin. Aqui els símbols soviètics son molt presents. Per a molts dels que hi viuen és la seva identitat i no veuen que te de bó per a ells el que ha vingut després. Com molts dels espais de la època soviètica, les dimensions son excessives i poc humanes. Travessar la Plaça Lenin amb les temperatures de febrer deu ser una aventura de risc. Ara és força agradable.

Propera etapa de tren, la més llarga, 55 hores fins a Ulan Ude, la cultura buriata i la porta al món mongol. Aquesta vegada però, en 2ª, en classe "Kupe".

Publicado con Blogsy