Armènia, Yerevan, l'Ararat i els seus misteris.

Armènia és gran com 3 províncies espanyoles. Hi viuen 3 milions de persones i uns 11 milions a la diàspora. Només a Buenos Aires hi ha 7 escoles armènies i l'armeni és un idioma reconegut al sistema educatiu públic de Los Angeles. És una terra pobre i seca perquè la seva alçada mitja és 1.400m. L'antic regne d'Armènia anava del Mar Negre al Caspi, però va perdre quasi totes les guerres amb els imperis veïns de Pèrsia i Bizanci (seguit de Turquia) que es van dividir el territori. L'actual Armènia és el que va quedar dins de la Rússia soviètica. L'alfabet que comparteixen des del segle IV, els va mantenir units.

A l'imperi turc, els armenis dominaven les finances i el comerç, i amb el desgavell de la Primera Guerra Mundial es van apropar molt a Rússia.
Aquells anys, jueus com la família Rotschild dominaven el petroli de Bakú, i altres jueus com Trotsky eren líders de la Revolució que va ser causada pel desastre de la Gran Guerra. Amb els armenis va passar el mateix. Gulbenkian va ser un enginyer pioner en el petroli de l'Orient Mitjà i Mikoian va ser el membre més durador del Politburó soviètic. Més que el georgià Stalin.

Armènia té tancades les fronteres amb Turquia i Azerbaijan, i té ocupat el territori del Nagorno Karabagh. El Caucas és un polvorí congelat. Segurament hi donava millor solució la Constitució Soviètica del 1936 amb un "federalisme asimètric":
Tres repúbliques federades (com Armènia o Geòrgia), 7 repúbliques autònomes (com Abkhazia i Karabagh), 4 regions autònomes (com Ossetia del Sud). Cada nivell amb menys competències que l'anterior. Tot aguantat per un Imperi superior, la URSS, que de manera "benèvola" arbitrava.

En una marshrutka marxem cap a la gorja del riu Debed, el canó que permet entrar a Armènia des de Geòrgia. Suspicàcia a la duana. Els nostres passaports tenen segells i visats de Turquia i Iran. No els hi preocupa que també tinguin visat de Rússia. Aclarim que anem en só de pau i ens deixen passar, després de dir l'aduanera que li agradaria molt anar a Barcelona.

Baixem a Alaverdi, una decadent ciutat amb mina i refineria de coure. Com que la gorja del riu és molt estreta, han construït un poble per a que hi visquin els miners i treballadors. Està en un pla, 200m verticals més amunt del riu i la fàbrica. Van construir un telefèric per que els obrers anessin cada dia a treballar, però el desastre del fi del règim soviètic, noves repúbliques i desindustrialització s'ha fet notar en el manteniment de quasi tot.
El telefèric ja no funciona i les dos cabines estan penjades a l'aire. Dormim al que era l'hotel del poble obrer. Un edifici de 15 plantes, totalment buit, excepte mitja planta amb habitacions arreglades. Al vespre, nosaltres dos som les úniques persones que dormen en un edifici enorme en el que tota la fusta ha sigut arrencada per cremar o vendre. Al vespre tant sols dos vigilants a la porta del carrer de l'edifici, amb pinta de mafiosos, però això no és important perquè el "look mafiós" és el que es porta a tot el Caucas sense que això vulgui dir rés més.

A peu anem a veure el monestir de Sanahin i el memorial als dos germans Mikoian, fills d'aquest poble. Anastas va participar en les negociacions amb Hitler del pacte Germano-Soviètic, les baralles amb Tito, el defenestrament de Kruschev i la crisi dels míssils de Cuba, perquè parlava castellà. El seu germà Artem, enginyer aeronàutic, és la M dels dos que van desenvolupar els MIG, els avions militars de la URSS. Els armenis sempre han tingut fama de gent molt llesta. Una terra tan pobra ho exigeix.

A Haghpat veiem l'unic "khachkar", pedra esculpida, amb una creu i un Crist a sobre. Com que l'església armènia és monofisita, diu que del Deu únic, que té tres persones, la segona persona només té una naturalesa, que és la divina. Els que diuen que en té dos, divina i humana, com fan els georgians o els romans, son uns heretges. Per a que això s'entengui millor, tant sols esculpeixen una creu, sense Crist. Però l'escultor és va equivocar, o no ho va entendre, i en va fer una escultura amb Crist inclòs.

Els dos monestirs són Patrimoni de la Humanitat, segons la UNESCO, però hem tingut el privilegi de visitar-los buits i de franc. Després un taxi ens porta a buscar un altre marshrutka i seguir viatge cap a Yerevan, la capital. Passem per solitàries i nevades extensions de la meseta armènia, a més de 2.000m, amb el perfil de la muntanya Aragats, de 4.090m, la més alta del país.

És costum als cementiris, posar marbres amb l'imatge del difunt. En un dels cementiris vam veure l'imatge dels morts en un accident de tràfic, amb la representació del cotxe sortint de la carretera. El més perillós al Caucas és anar en cotxe per carretera.
Yerevan és la capital. S'hi arriba per una carretera plena de puticlubs i residències luxoses. No és una ciutat maca com Tbilisi, però sembla agradable. Constants referències a l'abundant i nostàlgica diàspora. El taxista d'Alaverdi anava vestit de Harley Davidson, regal del seu germà als USA. Amb una passatgera del bus parlàvem en francés, perquè havia viscut a Grècia i Paris. Els joves parlen una mica d'anglès i quasi tothom rús. La majoria de diaris escrits en armeni, alguns en rus i cap en anglès.

Arreu referències al genocidi armeni. Més de 1 milió van morir en les liquidacions i deportacions que va organitzar el nou estat turc que va seguir a la caiguda del imperi otomà, durant les terribles èpoques posteriors a la Gran Guerra.
D'això en parlen tots els museus i llibres sobre Armènia i en tenim el primer contacte al Museu d'Història d'Armènia. També parla d'Urartu, un fascinant regne del any 900 aC, i del seu objecte estrella. L'univers en una peça metàl·lica que representa la terra, rodona, el sol, la lluna i els cinc planetes coneguts. És de l'any 1.300aC.

A la mateixa Plaça de la Llibertat, antiga Plaça Lenin, també hi ha el Museu Nacional d'Art, que era el tercer millor de la URSS, després de Moscú i l'Hermitage, perquè hi van portar els quadres amenaçats durant la Segona Guerra Mundial, i allà és van quedar. La llàstima és que estan ordenats sense sentit, com si encara estiguessin en emergència.

Els monestirs són molt petits i antics, però la catedral és molt nova i gran. Com a innovació incorpora també bancs per seure i aquest cop no ens han expulsat de l'església.

Els armenis diuen que son descendents d'un net de Noé. Els georgians diuen que ho son d'un altre. Com que l'Arca de Noe és va quedar encallada a la muntanya Ararat, és la seva muntanya sagrada. Ara està en territori turc, prop de la frontera, però els dies clars és pot veure des de Yerevan. Avui tenim sort, i des de dalt de la Cascade, un monument de 500 esglaons que permet veure tot Yerevan, tenim la sort de veure el sol pondre's al cantó del Ararat. La darrera ombra ens la fa la casa del Centre Charles Aznavour, potser l'armeni més famós de la diàspora.

A la propera entrada al blog explicaré el viatge que comencem al Sud del país, prop de la frontera amb l'Iran, i al Nagorno Karabagh.

Publicado con Blogsy

Georgia i Tbilisi, al centre del Càucas

Al Caucas hi ha tres famílies lingüístiques que agrupen desenes d'idiomes. La més antiga és la de les llengües caucàsiques, de les que no es coneixen antecessors. El georgià és d'aquesta família. És dons, un país molt antic, però obert a totes les influències. Jason i els seus Argonautes hi van anar a buscar el "Vellocino de Oro", i ho van aconseguir amb l'ajut de la reina/bruixa Medea. La vall central de Geòrgia s'obre al Mar Negre i forma part de les llegendes gregues. També és el país en que potser es van inventar el pa i el vi. I encara els elaboren de manera superba. També és un país que ha portat a l'extrem les desgràcies que han seguit la desaparició de la URSS.

És un bon lloc per començar un curt viatge de dos setmanes al Caucas. Amb la Conxita, ens limitarem a Armènia i Geòrgia. Azerbaidjan té uns tràmits per obtenir visa, complexes i cars i fan que ho descartem. Els països del Caucas Nord formen part de la Federació Russa, alguns com Txetxènia no es poden visitar i fa poc hem recorregut Rússia i Sibèria d'Est a Oest. Altres països influents en el passat i present del Caucas i que en son la frontera sud, Iran i Turquia, els hem visitat fa poc. Així que ens centrarem en els dos països centrals.
Per volar a Armènia cal fer-ho per Rússia. Armènia no té relacions amb Turquia.
Per volar a Geòrgia cal fer-ho per Turquia. Geòrgia no té bones relacions amb Rússia.
L'opció més barata és amb la companyia Pegasus. Barcelona-Istanbul-Tbilisi. Arribada a les 3 del matí.

El taxista que ens porta a la pensió familiar Babilina parla una mica de castellà. Va viure uns anys a Barcelona. Com molts Georgians després del turbulent període entre el 1992 i el 2000. El renaixement del país com a nació independent, virulent nacionalisme, trencament amb les anteriors repúbliques semiautòmomes d'Ossetia del Sud i Abkhazia, enfrontament amb Rússia, crisi econòmica i creixement del bandolerisme i la inseguretat van portar a Geòrgia a les primeres pàgines de les males notícies mundials.
Tbilisi és el nom de la ciutat en georgià. Tiflis és el nom en rus i persa. És un país petit que sobreviu amb aliances amb algun imperi proper. Els més grans de 30 anys parlen rus, i els més joves anglès.

El primer dia ens trobem amb la Madona, una gran amiga de l'Alicia, la nostra filla. La Madona és fantàstica. És georgiana, treballa al matí, després ajuda com a voluntària a una escola de sords de Tbilisi. La mateixa a la que va anar de petita. Aquesta te 200 alumnes i n'hi ha un altre a Kutaisi, la segona ciutat. També està organitzant el grup de joves de l'associació de sords de Tbilisi.

La Madona és una excel.lent guia i ens ha ensenyat el Vell Tbilisi, una de les joies turístiques de l'antiga URSS i actual Georgia. Una històrica ciutat multicultural en que es barregen banys turcs, barris armenis i jueus i restes perses zoroastrianes. Amb un decorat de fons de catedrals ortodoxes, avingudes neoclàssiques, rius, ponts i estribacions nevades del Gran i Petit Caucas. No hi falten ultramoderns edificis que son les "estructures d'estat" del nacionalisme georgià ben connectat amb organitzacions occidentals. Palaus presidencials o Ministeris que es poden confondre amb cridaneres galeries comercials.

És diumenge i les esglésies estan plenes. La georgiana és una església ortodoxa diferent de les altres, excepte en que els fidels estan drets. Això és una diferencia clara amb les protestants o catòlica, però suposo que hi ha altres diferències doctrinals. Amb la música em passa el mateix. La seva música sembla que es la única que segueix les claus pitagòriques i que quasi no es pot transcriure amb la notació musical habitual a Occident. Però no m'aclaro entre monofisita i polifònic.

La cultura del vi i de la música la vam poder comprovar. Al restaurant en que vam sopar, dos taules amb més de 10 senyores a cada una. Un aniversari i un sopar de feina. Un grup tocava música local i les taules cantaven i ballaven amb aquesta música coral tan especial. El paper de la dona a Geòrgia beu més de la tradició soviètica que de la islàmica.

A Dmanisi, al sud de Geòrgia, s'han trobat les restes més antigues d'un homínid fora d'Africa, són de fa 1.7 milions d'anys. També les d'un Homo Sàpiens, de fa 200.000 anys. També les restes més antigues de pinyols de raïm apilats, segurament per fer vi, tenen 6 o 7.000 anys i també s'han trobat a Geòrgia. Encara ara hi ha unes 500 varietats de raïm.

Dilluns anem en minibus a Kazbegi. És el darrer poble abans de la frontera amb Rússia i ja està al vesant nord del Gran Caucas. A 3h de Tbilisi i després de passar un coll de 2.500m i les millors pistes d'esqui del païs. S'hi va per la "Carretera Militar Georgiana", una obra feta pels russos quan van conquerir el Caucas als segles XVIII i XIX. El trajecte és espectacular i molts dies del hivern tallat per la neu. Ha estat tallada 10 dies i encara ho està pels camions. Ens confirmen que avui surten "marshrutkas" i a primera hora anem en metro a la plaça a on n'hi ha que van a Kazbegi. 10 Laris per 3 hores i 200 km de viatge, 2.5€. Geòrgia no és cara i la gasolina costa un 40% menys que a España.

En ruta, kilòmetres de grans camions aparcats esperant poder passar. La majoria russos i armenis. Es condueix per la dreta, però hi ha molts cotxes japonesos amb volant a la dreta. Els japonesos condueixen per l'esquerra, però també fabriquen cotxes amb volant a l'esquerra per exportació.
Els que tenen el volant a la dreta, segurament s'han venut de segona mà i de contrabando a Sibèria, pel port de Vladivostok. De tercera mà han anat a parar a Geòrgia, i a l'Africa vaig poder veure que molts hi acabaven una llarga vida de quarta mà.

El Kazbek, muntanya de 5.047m i una de les més altes del Caucas domina el poble. S'hi accedeix per una ruta no gaire difícil seguint alguna de les geleres que té. Ara el camí és cobert de neu des de Kazbegi, a 2.000m. El comencem cap al monestir de Gergeti (Trinitat), seguint unes petjades obertes a la neu, i ens hauria agradat tenir material i temps per anar més lluny.

Tota la ruta esta al cantó de la frontera no oficial amb Ossetia del Nord, una regió de facto separada de Georgia i protegida per Russia. L'osseti és una llengua indoeuropea molt diferent del georgià i no van acceptar l'uniformisme del nacionalisme del nou país. Sembla que els alanos, una tribu que va envair España a la decadència de Roma eren el mateix que els ossetios, així que potser som parents llunyans.

Per la tarda, la carretera està tancada. Quan ja ens fèiem a l'idea de dormir a Kazbegi, ens diuen que a les 5h l'obriran i ajunten a tots els passatgers que volen tornar a Tbilisi en una única marshrutka. El perill a la tornada, però, no és la neu ni l'inestabilitat política. Centenars de camions estan parats a l'estreta carretera de muntanya. Un altre convoi, que inclou camions amb grans remolcs, ha començat a passar i el nostre conductor ha embogit, encara que per sort no té un arma, perquè sembla que la carretera és l'únic racó del Caucas a on no regna cap llei. En sortir del trajecte de neu i muntanya, i fer-ho vius i camí de Tbilisi, tots els passatgers ens en alegrem.

Publicado con Blogsy