29 d’abr. 2015

De Venezuela a Colombia. El Caribe de Bolivar a García Márquez.

Despedida de l'Orient veneçolà. Parque La Llovizna, on es junten l'Orinoco i el Caroní, l'afluent més gran, que vé de la Gran Sabana. L'Orinoco és plá, fangós, navegable i travessa tot el país. El Caroní en canvi, te un fort desnivell i un fons de pedra. És un riu ideal per fer-hi pantans. A la seva part final te tres preses que combinades tenen una potència equivalent a 20 centrals nuclears. La presa de Guri durant molts anys va ser la que tenia una potència més gran al món. Tots els projectes d'industrialització, amb els excedents del petroli dels anys 80, es van centrar en això.
El Parque La Llovizna està a les afores de Puerto Ordaz, i diumenge al matí està ple de families passejant sota el sol i prop de les cascades. A prop, al mateix lloc en que es junten els dos rius, hi ha la XXVè travessa nadant del riu. S'hi han inscrit més de 1.000 persones i els guanyadors l'any passat ho van fer en 38 minuts. En Lobo m'ha dit que allà el riu va a 6km/h. Es un repte pels nedadors i per les barques que els rescaten.
M'hauria agradat probar-ho. De fet, el mateix diumenge, a Caracas hi ha la Maraton. Quan estava a Caracas vaig mirar-ho per inscriurem-hi, però les inscripcions ja estaven tancades.
En Lobo s'entén millor amb el sogre que amb la dona, i em comenta que tota la familia d'ella son chavistes. També són negres i pobres. Per la tarda les seves filles estaven amb la cosina més gran. Te 14 anys e intentava llegir mentre les cosines petites l'emprenyaven. Li pregunto que vol estudiar quan acabi l'escola i molt seria em diu que enginyera petrolífera. Li dono la benvinguda al club dels tecnòlegs, la felicito per l'elecció i xarrem una estona. Malgrat el caos en que es troba el país, sense les polítiques cap a la majoria més desfavorida, això no seria posible. Al vespre anem amb en Lobo a un local a sentir música. Li torno a insistir en que tramiti la nacionalitat alemanya de les seves filles. Amb això i un bon model com a cosina gran se'n sortiran.
Dilluns 27 i darrer dia a Venezuela. Un dia llarg. A quarts de quatre cap a l'aeroport per volar amb la companyia Azerca a Caracas, i després cap a Maracaibo. Tot el país d'Est a Oest. Dos vols de 50 minuts. Ha costat 16€. Sort que no ha calgut parar per canviar una peça averiada.
Fascinació per el Super Malandro. L'única botiga del aeroport de Caracas en que venien llibres. Tres estanteries i una amb 5 llibres diferents dedicats a Pablo Escolar. Les altres dos, llibres d'autoajuda.
Maracaibo és la segona ciutat i la capital petrolera del país. Gran cua per agafar un taxi. La meva veïna, colombiana resident a Caracas i molt criolla, acaba parlant amb un taxi sense placa que ja porta a un altre persona i negocia que ens porti a l'estació de busos d'on surten els "por puestos", cotxes que van a una destinació fixa i surten quan estan plens. Volem anar a Maicao, primer poble després de la frontera. El taxista diu que ens porta fins a la frontera, perquè ell no te permís per anar més enllà. La meva amiga negocia molt durament i jo li confirmo que estic d'acord. Això permetra estalviar un parell d'hores i arribar a Santa Marta de dia. Tot plegat podria ser un muntatge, però no m'ho sembla.
Ella va a Valledupar, capital del Vallenato, la música del Caribe colombià. És d'allà i demà comença el Gran Festival que es fa cada any. La seva germana, que està a Miami, i el seu germà, metge que treballa a Murcia, hi van quan poden.
La ruta fins a Paraguachón, a la destartalada frontera és desolada i pobre. També ho és l'altre cantó, fins a Riohacha. Correspón a la península La Guajira. El punt més al Nord de Sudamèrica, habitat majoritariament per els indis guajiros. El taxista i la meva companya criolla no els hi tenen cap simpatia. Diuen que els freqüents atracaments a la carretera els fan ells posant pedres al vespre a la carretera que forcen als cotxes a parar, i que la carn que venen als pobres tenderols és de gos. En canvi son molt discrets parlant de les guerrilles, actives fins fa poc a les muntanyes properes. Valledupar era una ciutat que alguna vegada havia sigut ocupada per les FARC durant dies.
La carretera està plena de forats als dos cantons de la frontera i molts dels cotxes son antics cotxes americans dels anys 50, que cauen a troços i beuen la gasolina a raig. Tenen dipòsits trucats per portar més de 200 litres. El litre de gasolina a Maracaibo val 0.5 cèntims d'Euro. A Maicao val 1€.
Pas a peu de cada frontera per visar entrada i sortida, i 200 metres de terra de ningú. Despedida amb tristesa de Venezuela. Alivi perquè és un país en que no et pots relaxar mai. Se' sortiran de la triple crisi que viuen.
Política, amb el país dividit al 50% amb una agresivitat que fa dificil el compromís.
Econòmica amb un empobriment massiu de les classes mitges, escasetat per tothom i desconexiò de l'economia mundial.
Social amb els índex de violència més alts del món.
He acabat de llegir un excel.lent llibre escrit per un periodista econòmic veneçolà. "Petroleo y desmadre". L'economía actual es hereva del model de petroestat heredat dels 70s. Rendes que venen del petroli, sense necessitar treballar. Distribució de les rendes via subvenció dels productes bàsics i manteniment d'un dolar barat, cosa que afavoria a les classes mitjanes. Quan el país ja gasta més del que ingressa i el preu del petroli baixa, la màquina es para. És el que passa ara i ja ha passat altres vegades.
El chavisme em recorda una mica el que va ser el peronisme a l'Argentina, amb un component que allà no hi era, de revolta del 80% de la població no blanca. Ara sembla que igual que va passar amb el peronisme, 15 anys després, el model s'esgota.
La primera part de Colombia, encara La Guajira, fins a Riohacha, és molt pobre. Les cases son de tronquets de fusta, amb fang rellenant els espais per fer una pared. Els sostres de llauna o de palla. A "Cien años de soledad", García Márquez diu que així eren les primeres cases que van construïr els fundadors de Macondo. Però a la meitat dels 100 anys ja eren cases de maó i dos pisos. Aracataca (Macondo), no està gaire lluny, a l'altre cantó de la serra, a on es junten la gent de la muntanya, del mar, de la sabana i del riu.
La carretera està penjada sobre el mar en alguns moments, i al cantó de la Sierra Nevada. La cadena marítima més alta del món. Des del mar fins als 5.700m. Allà passa la saga de la familia Buendía, i d'aquells cims venia el gel que va fer que "Muchos años más tarde, frente al pelotón de fusilamiento, el Coronel Aureliano Buendía había de recordar el día en que su padre le llevó a conocer el hielo".
Santa Marta. Primer contacte amb el caràcter colombià. Pregunto al taxi que em porta cap el hostel "La brisa loca", sobre el festival del vallenato. És gran i m'explica que ara ja no es respecta rés. El vallenato diu que s'ha de fer amb tres instruments: acordió, caja i guaracha. L'acordionista és el que canta, i els grups han de composar històries. L'acordió el van inventar els alemanys, però no el sabíen tocar. Va fer falta que en portessin un a Colòmbia per a que es veies com es toca l'instrument. Després em va fer una demostració cantant-ne tres de seguits, entre ells el hit de tots els temps "Santa Marta tiene tren...". Em sembla que és l'únic gènere músical amb acordió i argument. Potser anterior al cantautor i l'habanera.
Colòmbia és més segur que Venezuela, però la ciutat te policia i soldats armats per tot arreu. Un control militar va aturar el bus, ens va demanar els documents, i van grabar en video un a un a cada passatger. Els successos del diari són menys per malandros i sicariatos, però ara en canvi, n'hi ha atribuits al terrorisme. De totes maneres, puc sopar en una taula al carrer i caminar per tota la ciutat de nit, cosa que feia dies que no podia fer.
He decidit substituir un trekking a Ciudad Perdida, de 5 dies, perquè no tindria temps d'intentar el Chimborazo en condicions ni veure Tierradentro o San Agustín, unes zones del Sud de Colòmbia que semblen interessants. Avui és un dia tranquil per veure la platja de Santa Marta, el Museo del Oro, en que es pot veure una interessant película sobre els indígenes de la Sierra Nevada i els conflictes que van tenir fins als 60s amb els Caputxins (crec que catalans e inicialment depenents de Sarrià), que els volien cristianitzar i que eren els amos de les millors terres.
Faig un contracte per tenir numero de telèfon local i veig que tenen ofertes de TV per cable i telèfon a 60€. Compro dentífric i sabó fabricats a Colòmbia a millor preu que l'internacional. Els preus són similars a España i el país te una industria de productes de tecnologia mitjana protegits per aranzels. Suposo que la majoria de la població no hi pot accedir, però en zones urbanes i turístiques hi ha prou classe mitja.
Al Super, el kilo de Harina Pan costa 1.4€. El fabricant és Polar, el mateix que a Venezuela. Allà costa 0.1€ paral.lels, però no n'hi ha prou i cal fer grans cues. En la ruta a la frontera es veia gent amb cartons en que hi havia escrit a mà "Arroz" o "Harina". Compraven a veneçolans per revendre més car a Colòmbia.
Demà en bus local cap el Parc Natural de Tayrona, les platges i roques en que la Sierra Nevada arriba al mar, una de les joies del país. Demà passat cap a Cartagena de Indias.

26 d’abr. 2015

Roraima. Un món perdut a un país perdut.

El Roraima és el tepui més alt amb 2.800m. No és el més gran, perquè l'Auyantepui, el del Salto Angel, és tres vegades més gran, però junt amb el Tepui Kukenan, són els dos més orientals. Després ja venen les selves i boscos de Guyana i Brasil.
No hi ha cap infrastructura i cal anar-hi en grup, amb guia i portejadors que s'ocupen de les tendes i menjar. Des de Santa Elena, la ruta normal son 6 dies i 5 nits. Dos dies travessant la Sabana fins al peu del Tepui, dos dies dormint dalt del Roraima, amb l'ascensió i caminades per l'irregular terreny dalt del Tepui, i un dia per tornar.
L'ascensió es fa per l'única via posible, descoberta el 1838. Fins llavors es creia que era inaccesible. Hi ha una diagonal de vegetació que travessa la pared. Al començament hauria de ser molt dificil de travessar, però amb el temps s'ha marcat un camí molt clar, que amb arrels i pedres al descobert es pot pujar sense problema.
La roca dels tepuis és arenisca i amb l'erosió ha agafat formes molt originals, que inclouen unes petites repises que serveixen per plantar-hi les tendes a cobert. Son els "hotels" del tepui i protegeixen una mica de l'aigua que cau molt sovint.
El paissatge és d'un altre món, o potser és com el d'alguns fons marins. El 50% de les plantes son endèmiques, no existeixen enlloc més, i tenen com a principal característica que moltes son insectívores. Una terra d'arenisca amb molta caiguda d'aigua fa terres pobres, i les plantes han complementat la seva dieta de nutrients amb insectes.
La superficie dels tepuis més grans no és suficient per sostenir una cadena d'animals que es mengin entre si o que mengin plantes. Roraima deu tenir aproximadament 30x8 km. L'animal endèmic més gran son unes petites granotes negres que estan més emparentades amb les granotes africanes que amb les de Sudamèrica.
Fa 3.600 milions d'anys es va formar la placa basàltica i granítica que hi ha sota els Tepui. Fa uns 1.800 milions d'anys, gegantesques muntanyes ja deixaven anar sediments de sorra que s'acumulaven en capes submarines i formaven l'arenisca actual. Fa uns 200 milions d'anys, el supercontinent Gondwana, del que aquesta placa en formava un extrem, es va fragmentar i va apareixer l'oceà Atlàntic. En la seva deriva, Sudamèrica va aixecar l'Escut Guaianés fins a bastants milers de metres d'alçada i també va fer aparèixer els Andes, molt més joves. L'erosió posterior va convertir aquella antiquíssima meseta en una serie de Tepuis aïllats.
Potser si que en algún moment hi van viure dinosaures diferents dels animals de les cotes baixes, però no hi ha registres fòssils, perquè quan es van formar les pedres, la vida es reduía a unicelulars.
Al Roraima hi van molts brasilers, perquè poden volar fins a Boa Vista i tant sols han d'entrar a Venezuela pocs kilòmetres. Els hi surt molt bé de preu i s'estalvien la mala fama en seguretat. Moltes ciutats brasileres estan en el grup de les segones més perilloses del món, però les de Venezuela estan en la primera categoría.
Hi ha també veneçolans, que volen coneixer el seu país, i que no poden anar fora perquè ara es prohibitiu. El Pedro i la Isabel, al nostre grup, son una parella encantadora, que en agraïment a que els meus comentaris cap el país eren positius i optimistes, em van regalar una gorra "oficial" amb la bandera del país.
Fa molts anys, quan els meus companys de grup no havien nascut o eren nens, vaig anar amb la Conxita al Perú. A Lima ens van intentar robar la motxila amb el truco d'embrutarla. El bus en que haviem d'anar a la Cordillera Blanca, va ser sequestrat i van robar a tot als passatgers. Per sort havien fet overbooking i ens van posar en el bus següent. Al Camino del Inca no hi anava ningú, excepte nosaltres i algun inconscient, pel risc de robatoris. El tren de turistes que torna a Cuzco des de Machu Pichu, havia sigut ametrallat per Sendero Luminoso feia uns dies, amb dos turistes morts. A Ayacucho no s'hi podia anar perque estava ocupat per la guerrilla.
Avui el trek del Camino del Inca te una llista d'espera de més d'un any, hi ha moltes agències que el fan, i el preu és de més de 1.000€. Perú és un destí turistic mundial sense més problema que alguns llocs d'Europa.
Estic segur que algun dia, el trek del Roraima serà el mateix, perquè és un lloc excepcional, i quan les diferents crisi que afecten a Venezuela es resolguin, que algun dia ho faran, serà un destí dur però massiu. S'ho mereix.
Dalt del Roraima hi ha alguns llocs en que l'aigua de pluja s'estanca. Forma "Jacuzzi" freds, en que es d'agrair banyarse. Les aigues no segueixen valls o rius, però la direcció en que desaigua cada part del tepui va servir per dividir-lo entre Venezuela, Brasil i Guyana. La llegenda diu que al punt triple entre els tres paísos, sovint hi ha agents brasilers que demanen el permís per entrar al seu territori.
Amb els indis pemons que fan de guia o portejador, és més facil entendre's en anglés que en castellà. La majoria son de la Guyana i es mouen entre els dos paísos sense problemes. La zona occidental de la Guyana no és reconeguda per Venezuela, que la considera part del seu territori. Això inclou un troç del cim del Tepui. Aquesta reclamació no tenia cap importància, fins que es va trobar petroli a les aigues costeres. Aquest petroli ja està explotat per companyies nordamericanes, i segons algunes hipòtesis, és la causa del actual enfrontament entre els dos governs.
Els que no son ni brasilers ni veneçolans al grup, son especials. El meu company de tenda, l'Hiroshi, és un japonés de 30 anys. Enginyer del exèrcit japonés, va deixar-ho després d'uns mesos a Kuwait, durant la primera Guerra del Golf, en veure el negoci que era per a les empreses americanes de obra pública. Va anar a recorrer tot Europa en bicicleta i tant sols va fer una parada per pujar al Matterhorn amb un guia. Es molt bon tio i les llargues nits a la Sabana i al Tepui ens van donar per moltes converses.
En Jean és francés. És oficial de la marina mercant. Va travessar tot sol l'Atlàntic amb un iot mínim. Després el va vendre i va començar a treballar en turisme a Venezuela. Tenia una especialització en vaixells que instalen cables a profunditats marines, i sovint el cridaven per anar a qualsevol lloc del món a treballar-hi una temporada. També va aprendre a anar en moto per travessar tot Sudamèrica.
Ha muntat una agència de turisme als Andes de Mérida, i fa poc el van assaltar robant-li el Land Cruiser, moto i ordinadors. L'assalt va durar 4 hores, i amb l'entrenament rebut com a oficial de marina mercant, va colaborar amb els assaltants i va visualitzar el nus amb que el van lligar per després poder alliberarse. No guarda rencor als assaltants. Eren sicaris que cobraven poc. Un d'ells va trucar durant l'assalt a la seva dona per dir que tot anava be i que encengués una espelma a la Verge. Li va dir que acabava de sortir de la presó i tenia un fill. Durant l'assalt van trucar al qui els hi havia encarregat per confirmar instruccions. El comportament d'algunes de les institucions regionals és sospitós, i aquets robatoris un negoci. Fins i tot va haver d'ajudar a treure el cotxe, perquè el terreny era dret i no en savien.
A la mare de la Isabel van intentar robarli el cotxe, però els hi va dir que tenia canvi manual, i ho van deixar correr perquè només savien portar un cotxe automàtic. La majoria de robatoris son per cotxes, motos, telèfons o armes, perquè la gent no porta diners. Els turistes no tenen més remei que portarne, perquè les targetes no serveixen, però quasi no hi ha turistes, fora de llocs com Canaima o Roraima.
La violència es pot quantificar. Caracas és quasi un terç del país i hi viuen uns 7 milions de persones. Amb una esperança de vida d'uns 60 anys, cada dia deuen morir-hi de mort natural unes 350 persones, i unes 20 de forma violenta. Vol dir que un 6-7% de les morts son violentes, però molt concentrades en homes d'entre 14 i 40 anys.
Son moltes i per això és la segona ciutat més violenta del món, però són uns percentatges molt inferiors als dels anys de la Primera Guerra Mundial a França, per exemple, com es pot veure pels monuments que hi ha a cada poble francés. Els criminals responsables d'aquelles morts, tenen dedicats els millors carrers de París.
Cada viatge n'obre un altre. Un guia local m'explica que l'Auyantepui es puja en 3 dies, es travessa en 4 més, i es pot baixar en ràpel per la pared davant del Salto Angel en dos dies. 14 rapels encadenats, amb una nit en una repisa tant ampla que no fa falta lligarse a la roca per fer-hi vivac.
Tantes hores junts tot el grup donen per moltes converses que ajuden a entendre la crisi del país. El sou mínim és igual a la pensió de jubilació, que és la mareixa per tothom. 5.400 Bolivares, que al canvi paral.lel equivalen a 27€. El sou mínim més baix del món. Això només s'aguanta amb subvenció dels productes bàsics, que son els que ara escassegen.
"Harina Pan", és la farina de blat de moro més utilitzada. El preu oficial d'un kilo és de 19 Bolívares, i el preu en mercat paral.lel, uns 30 "Bolos". No n'hi ha prou i per això és fan grans cues als supermercats. En canvi amb la gasolina la diferència és molt més gran. El litre pot valdre 1 cèntim d'euro, o més d'un euro, segons sigui el preu oficial, subvencionat, o el paral.lel.
Després de 6 dies a la Sabana i al Roraima, ens espera un nit de bus fins a Puerto Ordaz. Sis del grup marxem junts i tenim sort perquè aquest cop no hi ha cap averia. Puerto Ordaz forma junt amb San Felix, la segona o tercera ciutat més gran del país, Ciudad Guayana. Es una ciutat que es va construir als anys 60, per donar suport a les industries que aprofitaven les mines de ferro i alumini, i l'electricitat de les preses sobre el riu Caroní, l'afluent més gran de l'Orinoco.
Estaré dos nits a la Casa del Lobo, de'n Wolfgang, amb qui vaig anar al delta del Orinoco. La casa és destartalada, amb bon WiFi i lluny del centre. La ciutat és una successió de Bellvitges i barris residencials, però tots força destartalats i amb totes les cases envoltades de reixes. El centre el formen dos inmensos centres comercials, que estan totalment plens de gent menjant, anant al cine o mirant botigues, i aprofitant l'aire acondicionat. Segueixo siguent el més pàlid de pell. Aprofito per comprar un llibre sobre l'economia del país. Sembla que el problema ve de lluny. A la dècada del 1910 aquest era el país més pobre de Sudamèrica. Només exportava una mica de cafe i cacau i tenia manys de 3 milions de personas. A final dels '20 era el primer exportador de petroli del món i aviat totes les exportacions i rentes venien del petroli. Això va arruinar totes les activitats en que calia treballar, especialment l'agricultura.
Torno cap a la Casa del Lobo amb una buseta, i entren dos joves. El que tenia més cadenes penjades al coll i les olleres de sol més fosques comença a explicar que te un fill amb càncer i necessita diners. L'altre els demana. El meu veí els hi dona 5 bolívares i jo faig el mateix. La broma ha sortit per 2 cèntims d'euro.
S'apropa el final del viatge per Venezuela. Demà aniré als parcs a la vora del Riu Caroní, com milers d'habitants de Puerto Ordaz, i demà passat tinc bitllet per volar a Maracaibo en una complicada ruta que em fa anar a Caracas, Maracaibo, frontera colombiana i en un moment dificil de definir, arribar a Santa Marta.
Venezuela, amb la seva triple crisi, social, econòmica i política, amb la seva gent encantadora, i amb la seva naturalesa única i desbordant és un país que no deixa indiferent.


19 d’abr. 2015

El Delta del Orinoco i el viatge com un gran riu.

En Hans, va arribar als 70s després de navegar a rem els grans rius canadencs i buscarse la vida a la Califòrnia hippy i pre-digital. Es va comprar una petita barca per remontar l'Orinoco i a través del braç Casiquiare arribar al Rio Negro i l'Amazonas. Com que era terra de miners i contrabandistes, les policies li van fer la vida imposible. Va treballar per les empreses alemanes que construien les fàbriques de Ciudad Guayana. Fabriques que aprofitaven el ferro i alumini de les mines properes i l'electricitat de la presa de Guri, sobre el riu Caroní. És el riu del Salto Angel, i és l'afluent més gran de l'Orinoco. A l'època era la segona central hidroelèctrica més gran del món.
Com molts alemanys en aquest país, és va casar amb una noia local infinitament més jove, i com que era fuster, va posar en marxa un allotjament al Delta del riu Orinoco. També es va fer una casa a Puerto Ordaz, per a que la seva dona la portés com posada, però em sembla que aqui es va començar a complicar tot. Ho veuré quan torni del Roraima i pasi dos nits a casa seva.
L'allotjament del Delta el van construir els Warao, que son els que en saben i que són els únics que poden viure bé en aquell infern verd. Per els blancs, ets un presoner del riu. Si te'n allunyes caus en una trampa de fang, humitat, insectes i plantes de la que no en pots sortir.
Els Warao, en canvi, no només saben fer un clar a la vora del riu. Tallar els troncs adequats i enfontsar-los al fang per fer-hi a sobre una casa. Cultiven també yuca i blat de moro, coneixen els arbres dels que en pots menjar el cor dels troncs o els fruits, i pesquen 5 piranyes en el temps en que jo en pesco una. Cacen les capibares, els roedors més grans del món, i ens els mengem per sopar. Tenen també cases sense parets. Cal protegirse de la pluja, però no del vent o fred. Les taulades de fulla de palma, cal canviarles cada 6 anys.
Els nens tenen escola a prop, i uns llibres de text que reconeixen l'importancia dels indígenes en el passat i present del país. Pugen el seu nivell, però son insuficients per a les aspiracions dels fills de la classe mitja que ja parteixen de pares cultes.
Els Warao s'han adaptat al seu entorn, com també ho han fet els alemanys. En Lobo em diu que als 80s Venezuela era molt millor que els USA, però ara està desesperat amb el règim. Amb 68 anys no vol començar de nou. Li van robar el cotxe, i s'ha comprat un Wolfswagen de segona mà, perquè hi ha recanvis. En Martin, un altre alemany de la zona, té un Toyoya Land Cruise, que diu que és com un tractor. Sempre tens peces per modificarlo i al final ja no hi ha rés que sigui original. Fins i tot a Colombia fabriquen recanvis no oficials pel LandCruise.
Uns altres que s'adapten son els contrabandistes. Un bidó de 200 litres de diesel costa 20 Bolivars, l'equivalent a 10 cèntims d'euro. Els 200 litres. L'illa de Trinidad està a poques milles de les boques del Delta, i barques porten diesel i retornen peces de recanvi. Suposo que també és ruta de tràfic de drogues.
Ara que moltes aerolinies cancelen les rutes a Caracas perquè no els hi paguen les subvencions promeses per viatgers nacionals, una manera facil i barata de viatjar a Venezuela és des de Londres a Port of Spain, capital de Trinidad y Tobago.
Després del Delta, vaig a Ciudad Bolívar i segueixo l'estudi sobre peces de recanvi. El meu bus de les 19:45 s'ha cancelat per avaria. Compro un billet a l'únic que queda, "El Expreso de los Llanos", que ha de sortir a les 21:00 i arribar a Santa Elena de Uairén cap a les 7 del matí.
Arribem a les 3 de la tarda, després d'una hora de retràs a la sortida, tres parades per problemes mecànics. Un canvi de corretja i dos problemes amb una roda. Finalment es resólt empapant de gasolina el contacte entre la goma que perd aire i la llanta. S'encén la gasolina i el foc fa que la goma es torni a enganxar a la llanta. Vam seguir fins que vam trobar al bus de les 19:00 espatllat. Vam parar a ajudarlo, i no es va poder resoldre fins que una grua que portava un camion avariat, també va parar i va treure del camion avariat el manguito que va permetre resoldre el problema. Per si de cas, he procurat que no es veiesin la tablet, celular ni rellotge.
700 kilometres a través de selva, bosc i sabana en la que es veien tepuis al fons. Quasi despoblat fins al control del exèrcit que va revisar tots els equipatges. La meitat del bus eren brasilers i els paquets enormes. La meitat del poc tràfic eren camions cisternes pintats amb "Agua Potable", però que no dubto de que portaven gasolina.
Santa Elena de Uairén és un poble de mites i de frontera. Alejo Carpentier, el gran escritor cubà, hi va situar el final de la seva novela "Los pasos perdidos". Un jove intelectual veneçolà dels anys 20 comença una búsqueda de varies contradiccions personals i d'un instrument indígena. El viatge en l'espai, riu amunt, és també un viatge en el temps que el porta a les cultures primigènies i al descobriment de l'art. Finalment viu en un lloc enllà de la selva i al peu de les grans mesetas la fundació de les primeres ciutats colonials. La Santa Mònica de los Venados que s'inventa al final i principi del món, és en realitat Santa Elena de Uairén.
Poc queda d'aquella ciutat. Ara la única carretera que travessa la selva amazònica pel nord, és la que va de Manaos a Boa Vista i entra a Venezuela per Santa Elena, seguint la meva ruta del bus.
Al terra i als rius del voltant hi ha or i diamants, i el poble te un toc de racó del Far West. Les botigues venen equip per a miners, subministres per la sabana, és més fàcil trobar un puticlub que un bar per seure a prendre una cervesa, hi ha molts locals d'apostes, i nombroses barraques anuncien que compren or, diamants i assessoren en com invertir els guanys.
També hi ha els grups que es troben per anar cap al Roraima. Jo surto demà a les 9 del matí, i avui he conegut als membres del meu grup.
3 veneçolans, 2 francesos, 1 brasiler, 1 japonés, 1 portugués, 1 letona, 1 polonés, el guia pemón i jo. El propietari de l'agència, alemany. El Tepui al que volem anar és la triple frontera entre Venezuela, Brasil i Guyana anglesa, encara que Venezuela reclama com a propi el territori entre el Roraima i el riu Esequibo.
Estarem 6 dies i 5 nits dormint en tendes. Dos de les nits a dalt del Tepui. En tornar agafo un altre cop el bus nocturn fins a Puerto Ordaz. Aquesta serà la darrera entrada al blog, segurament fins al dissabte 25 d'abril. Feliç dia de Sant Jordi!.

16 d’abr. 2015

Tepuis, les muntanyes de l'origen del món.

Diuen que el pols de les estrelles que van formar aquest planeta va crear una esfera sòlida, la Terra, amb una atmòsfera de vapor d'aigua, que en condensar-se va donar lloc a rius molt més grans que els actuals. Els sediments que van crear van generar enormes masses minerals que es van endurir per la pressió. D'això fa uns 3.000 milions d'anys, i les úniques plaques que en queden actualment, són les del Escut Guaianés. No tenen fòsils, perquè llavors la vida només era unicelular.
Més tard el continent Gondwana, que incloïa les actuals Africa, Sudamèrica, Antàrtida i India, es va fragmentar i la pressió separant Africa i Sudamèrica va fer pujar el nivell del Escut guaianés, una superfície dos o tres vegades més gran que España.
Aquest moviment de plaques va portar l'Escut del Pol Sud al Equador. Més sól i pluges van començar a desgastar aquestes antigues terres altes. L'erosió va fer que el terra és desfés, però que els trossos més durs mantinguessin l'alçada i per grans enssorrament de terres, es fesin parets de més de 1.000 m entre els trossos durs i les terres erosionades.
Aixì va neixer el paissatge únic al món de la Gran Sabana i els Tepuis, que en llengua pemón vol dir muntanya. Són alguns centenars d'illes de terra, a mil metres del nivell de la Sabana, algunes amb superfícies que equivaldrien a un cercle de 30 km de diàmetre.
La vegetació i fauna és molt diferent dalt del Tepui i a la Sabana. 1000 metres més avall, 10° de temperatura més fred i molta més sequedat. Conan Doyle, el creador de Sherlock Holmes, s'hi va inspirar per escriure "El món perdut", que a la seva vegada va inspirar "Jurassic Park".
Això está entre les conques del Orinoco i l'Amazonas, i als anys 20 hi va apareixer un aventurer que es deia Jimmy Angel, que havia traficat per Chiang Kai Cheg i per Augusto Cesar Sandino. Potser com el Humphrey Bogart de Casablanca. Era amic d'una català mariner i de saber enciclopèdic. Felix Cardona s'orientava a la selva i sabana com al mar, mirant les estrelles. Era oncle de'n Cels. Van arribar al Auyantepui, un dels Tepuis més espectaculars, amb una inquietant gorja. Jimmy Angel s'hi va ficar amb l'avio, i va veure que el fons de la gorja, l'aigua queia directa des del cim del Tepui. El van batejar com Salto Angel i amb quasi 1.000m és la cascada més alta del món. Amb diferència.
Jimmy Angel va estavellar el seu avió al cim, intentant aterrar i van trovar una via d'ascens, per poder baixarne. Avui el seu avió està davant del aeroport de Ciudad Bolivar, i és encara igual que els que es fan servir per anar a Canaima. Una avioneta de 4 o 6 places, amb un motor i hèlice.
No hi ha res semblant al món a la Gran Sabana, però amb l'actual situació política, social i econòmica de Venezuela, el turisme és escàs. Fa vint anys aterraven a Canaima, la base propera al Auyantepui, reactors des de Caracas. Ara la pista d'aterratge és de terra, l'empresa veneçolana d'aviació, Viasa, va ser venuda a Iberia durant algun dels governs Gonzalez, en que els recentment privatitzats monopolis espanyols van comprar moltes empreses sudamericanes, públiques i deficitàries. Ara només hi volen avionetes des de Ciudad Bolivar. Com que no hi ha accés per terra i per riu son molts dies en embarcacions precàries, les coses grans, com camions, es transporten amb avions militars de càrrega.
El primer dia surto cap a Canaima assegut al lloc del copilot, procurant no fer malbé rés. El pilot porta un GPS de butxaca perquè l'avioneta és molt anterior a la època digital. A Canaima aterro en mig d'un quilombo de dos argentins que no estan d'acord amb el que els hi ofereixen i el que havien pagat, i la solució acaba siguent volar amb ells cap al poblat de Kavac, a l'altre cantó del Tepui per anar a unes gorges dins de la paret de la muntanya.
Normalment es va en barca fins al peu del Salto Angel, però ara és època seca i el riu no te prou fondària. L'opció de sobrevolar el Salto i elTepui, aterrar a l'altre cantó, endinsar-me nadant per una gorja fins al peu d'una cascada més petita, i tornar volant a Canaima em sembla molt bé. Costa 80€, incloent el menjar al poblat de Kavac i el guia. Aquesta crisi econòmica i canviaria és un desastre per als veneçolans, però pels pocs turistes que arribem aqui, és una ganga.
La vista del Salto des de l'avioneta és impressionant. Admiro als que hi salten amb paracaigudes o fan una baixada en ràpel de tota la paret. L'espai al cim és desolat, però sovint quedem totalment coberts per la boira. Segueixo de copilot, i comprobo que el pilot navega tant sols amb l'altímetre i brújula, perquè no es veu absolutament rés. Els cops de vent i núvol fan que l'avió doni molts salts.
Per sort ens en sortim, i aterrem 1.500 metres més avall, al poblat pemón de Kavac. Amb el guia local caminem cap a les gorges i ens explica que en un lloc únic com aquest hi han anat famosos i s'hi han fet películes. Ell hi va anar amb Harrison Ford i John Travolta.
La gorja s'estreny i cal caminar per la roca i nedar. El millor per no relliscar són els mitjons, així que en un punt deixem tota la roba i motxilla i segueixo nadant amb mitjons i ulleres per una gorja en que es poden tocar les dos parets. Al final, una cascada d'uns 100 metres. Podem anar fins a sota i prendre la dutxa més forta de la meva vida.
Els pemon de la Gran Sabana, tenen una llengua totalment diferent dels Yamomani del Amazonas o dels Warao del Delta del Orinoco. Mantenen els seus costums i estan plenament integrats al món modern. Les seves comunitats estan a curta distància d'un centre escolar i mèdic. Diferents a Canaima i Kavac, perquè tant sols es poden comunicar per avioneta.
Tornat a Canaima, vaig amb el guia pemón Kaiko, amb samarreta del Barça i que també fa anys avui, el 14 d'abril. Ell 27 i jo 59. Anem amb un bot a l'altre cantó de la llacuna i m'ensenya que les espectaculars cascades que l'alimenten es poden caminar per darrera. Més de 100 metres i sempre amb mitjons.
Es una terra privilegiada. L'origen del món. Al campament en que dormo i menjo hi ha un cartell del Chavez. Pregunto a un dels indígenes si hi va anar. M'explica que tres vegades, dos d'elles amb Fidel Castro, a començament de la dècada passada.
Un grup nombrós torna a la mateixa hora que jo, i les tres avionetes que surten van plenes amb 5 passatgers cada una. Crec que em quedaré sense poder tornar, però una hora més tard, una avioneta ve d'una comunitat portant a un indígena al que ha mossegat una aranya-mono. S'aturen a Canaima per recollirme a mi i seguim cap a Ciudad Bolivar. El pilot, dos indígenes, una carga imprecisa i jo. Li fa molt mal i li explico que encara que porto calmants, millor esperar perquè no se si tindrien un efecte negatiu. A Ciudad Bolivar ja l'esperen i jo marxo caminant cap a la Posada Don Carlos. Volar amb aquest segon torn ha fet que em perdi el PSG-Barça, però de seguida m'informen del resultat. 1-3.
Demà marxo cap al Delta del Orinoco i després torno a la gran Sabana per pujar en 6 dies al més gran i alt de tots, el Tepui Roraima. El primer grup disponible sortia el 19 d'abril i ho he pogut aprofitar, encara que això em faci deixar els Andes veneçolans per un altre viatge.