28 d’oct. 2015

Chiang Mai i el Mekong. A Laos per les antigues rutes del opi.

Marxo de Yangon despedint-me de Wen Ai Bin, company del dormitori i ciclista xinés. Ve del Yunnan i va cap al Vietnam. L'any passat va anar de Xian a Calcuta, travessant l'Himalaia. L'any vinent vol anar del Xinjiang a Europa, travessant l'Àsia Central i acabant a Barcelona. L'he convidat a casa.
També m'acomiado dels 3 elefants blanc que hi ha a Yangon. Els elefants albins son rars i eren símbols del poder dels reis. Ara son objecte de competició entre paisos. Myanmar en te vuit i Tailàndia només un. En totes les altres coses guanya Tailàndia.
En el camí al aeroport, amb tuctucs i cotxes de tercera mà amb volant a la dreta, encara que al país es condueix per la dreta, trobo un Rolls Royce. El jade, el gas natural i la fusta de teka fomenten la corrupció dels militars al govern.
A l'aeroport de Chiang Mai, la capital del nord de Tailàndia, llarga conversa amb una americana, professora d'anglès en una ONG religiosa. No veu clar el futur del país a curt plaç. El rei te un estatus diví i es un delicte criticar-lo. És rei des del 1947, quan el seu germà va ser assassinat. La monarquia havia col.laborat amb el Japó en la Segona Guerra Mundial i les potències guanyadores i les elits del país buscaven un nou equilibri. Bhumibol fa 68 anys que és rei, però no apareix en públic des del 2012. Es diu que està mantingut artificialment en vida. Entre tant els "camises vermelles", més o menys alineats amb els militars, els monàrquics i el gran capital urbà, han tingut conflictes amb els "camises grogues", partidaris d'un empresari de les telecomunicacions que va guanyar les eleccions i va ser jutjat per corrupció. Ara està a l'exili, però la seva germana va guanyar les següents eleccions fins que els militars van prendre el poder.
Tot sembla en un equilibri inestable a l'espera de la successió del rei. El príncep hereu és un playboy irresponsable i la seva germana una noia molt preparada, però la llei no preveu que mani ella. Al Sudest asiàtic les transicions sempre han sigut un problema. Al veí Laos, després de la guerra, el Rei va ser deposat. Entre els tres homes clau del partit comunista, que encara està al poder, hi havia dos prínceps de la família reial. La meva amiga te por de que en el futur expulsin a les ONG religioses estrangeres.
A Tailàndia hi ha 150.000 refugiats polítics de Myanmar i 3 milions d'emigrants econòmics, la majoria il·legals. Les diferencies entre les dos categories cada cop son més petites, com també veiem a Europa. El sou base a Myanmar és 3€/dia. A Tailàndia és 9€.
A Chiang Mai hi ha molt turisme, però la majoria és xinés. Una pel·lícula, "Lost in Thailand", xinesa i amb la formula d'aventures en el viatge d'uns joves motxillers, va posar de moda la ciutat.
Intrigat pel budisme, vaig a un temple en que hi ha monjos que volen practicar el seu anglès. Un Monk Chat. En Pra Garang te 24 anys, va entrar al noviciat als 12 anys i com a novici tenia 10 regles a seguir. Ara com a monjo "junior" en te 220 i quan sigui "senior" seran 340. Una australiana s'ha ajuntat a la conversa i quan ens acomiadem, em pot donar la ma a mi, però no a ella. És una de les 220 regles.
Al temple s'hi va a demanar favors o a guanyar mèrits. Totes les supersticions segurament venen de la capacitat de la nostra ment a veure repeticions en les coses que veiem. Després confonem causalitat i coincidència. L'astròleg veu que la distribució de les estrelles al cel es repeteix amb regularitat, i que dos coses bones van passar al any de la rata. Per tant és un any amb auspicis bons per aquestes coses.
Al temple venen unes tires de paper amb imatges de les constel·lacions en pa d'or. Escrius el teu dia de naixement a la imatge que et toca. Ho penges junt a l'altar, i a esperar que el desig es compleixi. Unes imatges de cera de monjos venerables, ja morts, s'ho miren. Aquestes supersticions locals son independents del contingut del budisme, però com que tothom te problemes, és el que omple els temples. Recorda la Loteria de Nadal. Quan jo era petit, ens feien recollir el paper de plata amb que llavors s'embolicava la xocolata. En fèiem una bola i deien que era per ajudar als xinets que es morien de gana. Ara com que son més rics, els budistes demanen els seus desitjos posant paper d'or a les imatges de Buda.
Prenc un cafè del carrer i el venedor m'explica que el seu excel·lent anglès és perquè va viure 4 anys als USA. Hi va entrar amb visat estudiant i amb alguns papers d'una estada previa al Canada. Tenia un treball il·legal, però amb número de la Seguretat Social. Amb 10 anys de cotització ja cobraria pensió i cada contracte de pocs dies li conta com 3 mesos. Vol dir que li caldrien 40 contractes. Encara n'hi falten, però potser hi torni. Amb una pensió USA de més de 1.000$, aqui viuria com un rei. Molts nordamericans venen a viure a Tailàndia gracies a les seves pensions. Aquest món és global per les grans fortunes i també per les vides petites.
La cuina Thai és excel·lent, i Chiang Mai és un bon lloc per aprendre'n. M'apunto a un curs fet per unes profesionals noies locals. Comença amb visita a l'hort, al mercat, explicacions i per fi cuina. Em preparo un Pai Tia, un pollastre al Curry Verd amb llet de coco i per postres, mango amb arròs enganxat (com l'arròs amb llet, però de coco). Excel.lent, però massa per un sopar. El curry verd es diferencia del vermell en el tipus de chili i és més fort. El curry thai és diferent de l'indi per les espècies picants. Les espècies índies son locals, venen de la costa malabar i de Kerala, i les thai son chilis, que van ser importats de Sudamèrica.
La cuina es ràpida, perquè s'utilitzen salses preparades i elements precuinats. L'industria agrícola tailandesa es la segona que més exporta del món, segurament perquè és la que entén millor els mercats orientals que son els més grans i els que més creixen.
Queden pocs dies de viatge i cal triar. M'agradaria llogar una moto i fer una ruta circular de dos dies i uns 500km. Les més populars son a les muntanyes del Triangle de l'Opi. Es la zona muntanyosa fronterera entre Myanmar, Tailàndia i Laos. Molts anys s'hi va produir la meitat del opi mundial i Khun Sa va mantenir-hi un exèrcit que barrejava insurgencia Shan i comerç de la droga. En veure's derrotat per la pressió dels USA i els exèrcits locals, va negociar una retirada i va morir plàcidament a Yangon sense ser entregat. Va ser més llest que Pablo Escobar. Ara el Triangle de l'or és una atracció turística i el cultiu del opi menor i discret. A Chiang Mai alguns hostels tenien el seu fumador o "narcosala".
La ruta en moto llogada és molt popular però per qüestió de temps decideixo baixar pel Riu Mekong, en barco lent i dos dies, des de Chiang Khong, poble fronterer i del "triangle", fins Luang Prebang, l'antiga capital de Laos.
És una ruta motxillera molt popular i coincidim més joves perifèrics. La Marta, de Granada, francesos, escocesos, alemanys i un ampli grup d'adolescents anglesos que es comporten com a Ibiza o Salou. El personal del barco lent intervé només quan l'excés d'alcohol posa a algun en risc de caure al Mekong, però no quan els seus jocs fan que ensenyin el cul a la resta de passatgers.
Els paisatges son espectaculars. El Mekong és un altre dels grans rius que neixen al Tibet i que després d'excavar grans canons al Yunnan, entren a les planes del Sudest d'Asia creant les cultures del arròs i la comunicació fluvial. És el fil que uneix la Xina, Laos, l'est de Tailàndia i Myanmar, Cambodja i el Sud del Vietnam. Llocs maleïts als anys 60, i ara optimistes.
Anem en un barco llarg i pla, amb uns 100 passatgers. Estem al començament de l'època seca i en algun lloc hi ha curts ràpids entre roques. Entre març i maig, quan tornen les pluges, només poden navegar pel riu els barcos més petits. Parem a dormir a Pak Beng, un racó del riu amb fondes de fusta. De seguida m'ofereixen opi, a 100.000 kips, 10€ la dosi. En un poblat del Mekong, al límit del triangle del Or, això no es estrany. Sorprèn més que es puguin comprar croissants molt bons. Laos va formar part de la Indoxina francesa.
Acabo sopant en castellà al restaurant indi del poble amb la Marta i en Morgan, de Perpinyà. Hauriem pogut tenir el sopar en català perquè els dos el parlen per família. Explico la història de Sidartha que es va convertir en Buda. Potser el príncep Sidartha va marxar del palau a veure món. Va explicar tot el que veia en un blog fins que va arribar a la il·luminació. Era un motxiller i del seu blog de viatge en va sortir el budisme.
Després de dos dies de navegació pel Mekong arribem a Luang Prabang, l'antiga capital de Laos. Un dels paisos més pobres de la regió, i ara amb un dels index de creixement més alts. Als anys 90 va començar a obrir la seva economia al comerç mundial, els va enxampar la crisi econòmica de Tailàndia i altres paisos del Sudest d'Àsia. Xina i Vietnam els van ajudar i ara les seves economies estan molt lligades. Luang Prabang s'ha convertit en un dels destins més populars dels viatgers per la regió.


23 d’oct. 2015

Myanmar, el final de la via socialista al Nirvana.

Arribo a Mandalay en vol de AirAsia desde Bangkok. Coincideixo amb una parella canaria i gallega que volen amb forfait de AirAsia que permet combinar vols pel Sudest d'Asia a molt bon preu. Mandalay és la capital del nord del país, la darrera capital reial i no va ser ocupada pels anglesos fins a la tercera guerra birmana, al 1.870.
L'ocupació colonial completa va durar 70 anys, i els traumes de la descolonització, amb el final de la Segona Guerra Mundial, també fa 70 anys que duren. El passat encara està present, o com creuen els birmans, els esperits dels morts conviuen amb nosaltres.
Per lluitar contra els anglesos e independitzar el seu país, un grup d'estudiants van demanar ajuda al Japó, que era l'únic país asiàtic que havia aconseguit modernitzar-se, resistir la colonització i fins i tot guanyar una guerra a una potència occidental com la Rússia tsarista. El lider del grup és deia Aung San i juntament amb 30 companys hi van rebre entrenament militar. Quan va començar la guerra els van ajudar a guanyar al anglesos i van col·laborar amb el nou invasor. Encara que el Japó era asiàtic i més proper, la ocupació va acabar amb conflictes i Aung San va canviar de bàndol ... dos mesos abans de la victòria anglesa. Era l'heroi del moment, però va ser assassinat per un rival polític.
La seva filla , Aung San Suu Kyi, tenia dos anys a la mort del seu pare. La mare, una infermera lluitadora per la independència, va ser ambaixadora a la Índia. La filla va rebre educació internacional i a Londres va conèixer un jove estudiant d'Oxford amb qui es va casar. La primera feina del seu marit va ser tutor dels fills del Rei del Bhutan, i la família va emigrar cap a l'Himalaia. Després va treballar a New York, quan el birmà U Thant era Secretari General de la ONU.
La seva mare es va posar malalta a Yangon, encara Rangun, i va anar a cuidar-la. La dictadura militar que als 60s va prendre el poder quan el país estava desmembrant-se entre guerrilles ètniques, comunistes i guerra freda, feia anys que s'havia tornat un sistema corrupte, ineficient i repressiu.
Les protestes esclataven i eren reprimides i Aung San Suu Kyi es va trobar com a símbol per la imatge del seu pare. Amb els seus discursos i escrits els dictadors militars la van veure com el seu principal perill. Va rebre el Premi Nobel de la Pau i el seu marit, a Londres, va tenir un càncer de pròstata. No va anar a recollir el Premi per por a que no la deixessin tornar a Myanmar. Hi va anar el seu fill. El marit, morint-se a Londres, li va demanar que no anés a acompanyar-lo, pel mateix motiu. Els militars no el van deixar entrar a Myanmar.
Ara moltes coses han canviat. Myanmar, un país ric en recursos, és tres vegades més pobre que la Xina o Tailàndia. Els militars han liberalitzat moltes coses, el país s'ha obert i el proper 8 de Novembre hi ha eleccions dins d'una Constitució que pretén deixar-ho tot "Atado y bien atado".
Qualsevol resultat que no sigui una victoria aclaparadora del NLD, Lliga Nacional Democràtica, el partit de Aung, serà un frau. La meitat dels cotxes porten la bandera del partit i tothom amb qui he parlat del tema, n'ha parlat amb entusiasme. La constitució limita els efectes del resultat, perquè hi ha diputats no electes del exèrcit i una clàusula exclou de la Presidència als casats amb estrangers.
Aung San Suu Kyi ha sigut criticada pel seu silenci en el conflicte entre la minoria musulmana i la majoria budista al Estat oriental de Rakhine. Es un tema quasi unànime entre els budistes, que son quasi tots, i ella s'adapta a la política local. Se l'ha comparat amb Gandhi, però si vol tenir un paper actiu i no només de referent moral, haurà d'escollir entre ser Gandhi o Nehru.
Mandalay es visita bé en moto. En Mim Mim em para pel carrer i em convenç. Parla l'anglès una mica millor que jo el birmà. L'ha aprés en els 7 anys que ha passat en un noviciat budista. És la forma d'educació majoritària i fins fa poc única. Els nens començaven el dia amb túnica anant a demanar arrós pel carrer. Quasi sempre n'obtenien, perquè és una de les maneres de guanyar mèrits que t'ajudaran a la propera reencarnació. És com una desgravació en donacions a ONGs religioses.
De resultes d'aquesta educació, hi ha pocs birmans que parlin anglès. Als estrangers, com que no hem tingut aquesta educació budista tan intensa, ens consideren humans incomplets.
Mandalay és una successió de pagodes i temples. Construir pagodes era un altre forma de guanyar mèrits i se'n feien tantes i tant de pressa que amb terratrèmols recents han quedat molt destruïdes.
Myanmar és una immensa plana travessada per dos grans rius, el Irrawady i el Salween, que venen del Himalaia. Està rodejada per altes muntanyes amb valls en que viuen tribus que van migrar des del Himalaia o més lluny. Totes són budistes, però tradicionalment la que ha dominat la plana ha dominat el país, encara que sense ocupar el territori muntanyós. Els últims a ocupar les planes van ser els Barma, que ara son el 80% de la població. Per això es va canviar el nom de Birmània a Myanmar, per ser més integrador.
Els altres grups, Mon, Shan, Tai, Chin... van ser recolzats pels anglesos, que en el seu Imperi sempre marginaven al grup majoritari. Als altres els hi van prometre la independència quan marxessin. Així van actuar en tot l'Imperi, però només ho van complir amb els jueus de Palestina per crear Israel.
Al independitzar-se el país, tots els grups van crear la seva guerrilla. Encara en queden 15 actives. Vuit han firmat un recent acord de pau amb el govern, però grans parts del país encara estan tancades als viatgers. Per la Guerra Freda, hi va haver també dos guerrilles comunistes, les Banderes Blanques i Vermelles. Van ser molt fortes, van ocupar Mandalay i arribar als afores de Rangun, però al final van pactar. Un eslògan de la època va ser la via Socialista al Nirvana, ajuntant les dos grans forces ideològiques de la època.
Entre tant, visites de runes i pagodes en moto, en vaixell pel riu i en carretó de cavalls. Amb més espanyols perifèrics, californians high tech i noies de Myanmar que xapurregen tots els idiomes. La Meigawan és un crack. Amb la cara protegida del sol per la pasta d'un arbre, com totes les noies birmanes, ens aconsegueix vendre les estatuetes que no necessitem. Li dic que segueixi estudiant idiomes, però no en un monestir budista, i que treballi en el turisme, que te futur. Em dona les gracies i em regala un braçalet. Hi ha guanyat més amb tot el que m'ha venut.
Demà cap a Bagan en bus. En barco es triga el doble i costa deu vegades més. Només hi van turistes.
Bagan va ser la capital i al segle XIII, Marco Polo ho va descriure com un dels espectacles més macos del món. En 240 anys s'hi van construir més de 4.000 temples. Un cada tres setmanes. Aquella bombolla de construcció religiosa va deixar el regne exhaust i els mongols xinesos el van destruir.
Com que les cases eren de fusta i tot va quedar abandonat, ara és una plana de 20x20 km en que només hi ha temples, uns 2.000, i camps cultivats. Com si un àngel exterminador arrasés tots els edificis laics i la plana de Barcelona fos un immens camp amb centenars d'esglésies a pocs centenars de metres una d'altra.
Per visitar tot això, el millor és llogar una moto. Totes son elèctriques, de fabricació xinesa i van molt bé. La que vaig llogar, de marca LVJIA, anava a 50km en els pocs trams asfaltats. Cal acostumar-se a l'arrencada més potent que les de gasolina i a la falta de soroll. Tenen molt futur.
La majoria de pagodes es van fer amb rajoles i estuc i estan molt malament. L'ampli programa de restauració ha permès arreglar-ne algunes, però també construir de nou edificis sense cap ni peus, molt al gust de la corrupció de l'última època de la dictadura.
Al vespre tren nocturn cap a Yangon. 400 km, 10€, 17 hores, mitja de 25 km/h. La meitat que la moto elèctrica. Vagons com a l'època anglesa. Tant poca freqüència de trens, que les branques dels arbres entren a la via i les fulles per la finestra. Llitera còmoda però traqueteig constant. Comparteixo compartiment amb una eslovaca que treballa a Mallorca de tripulació en vaixells llogats. Ha travessat l'Atlàntic i deu estar acostumada al moviment constant.
Aprofito el viatge amb dos grans llibres sobre Birmania. Tierra Dorada, de Norman Lewis. Un agent anglès que després del seu paper a la Segona Guerra Mundial, va seguir viatjant. Un mestre per als que escrivim de viatges. El 1951, convençut que la Guerra Freda faria encara més difícil viatjar per la regió, va fer un viatge de tres mesos. El capítol "El expreso de Rangún" detalla el trajecte que faig en 17 hores, però ell en una setmana, per les interrupcions de bandits, guerrillers, atemptats i les complexes negociacions per seguir avançant. Va publicar 26 llibres de viatges, va morir al 2003 amb 95 anys i el darrer viatge el va fer amb 90.
L'altre llibre és ""Burmese Days", escrit pel policia colonial britànic Eric Blair, que firmava com George Orwell. Amb una exquisita educació a Eton, va treballar més al nord de Mandalay uns anys i en aquesta novel·la critica per igual la corrupció de les elits locals i l'hipocresia dels anglesos. Parlava l'hindi i el birmà. Uns anys més tard i mogut pel seu idealisme, va escriure les vivències de la seva època de voluntari a la Guerra Civil Española, a "Homenatge a Catalunya". Potser també va aprendre el català.
Rangun va ser la capital amb els anglesos. El seu nou nom, Yangon, reflexa la pronunciació local. La dictadura militar va moure la capital a la nova Nay Pyi Taw, a mig cami de Mandalay. No és una cosa rara. Cada tres o quatre dinasties antigues creava una capital nova i així mantenia la bombolla immobiliaria amb nous palaus, pagodes, etc...
És la principal ciutat, un actiu port i atrau diferents projectes, de moment només teòrics, per donar sortida al mar a la Xina i a Tailàndia. La Xina fins i tot planteja un tren ràpid del Yunnan a Yangon i potser fins a Kuala Lumpur i Singapur. De moment, la ciutat te venerables edificis colonials. La meitat en runes i la resta adaptats a un nou ús. El seu centre és una immensa rotonda, que naturalment, té una gran pagoda al mig. Molta influència xinesa i del sud de la Índia.
La cuina birmana no és tant picant ni variada com la tailandesa i els seus curris son més oliosos. La cuina xinesa o india permeten una mica de varietat. Un ferry molt ple permet travessar en 15 minuts el gran riu Yangon, en una regió molt plana en que el delta del riu Irrawady ha creat molts braços de mar.
Al dormitori un crack. Un jove xinés que ha anat tot sol en bici des de Xian fins a Calcuta, travessant l'Himalaia entre Lhasa i Katmandu. 6.000km, 80 dies, 2 bicis i amb un anglés molt bàsic. Ara ha vingut en bici des de Kunming, però al travessar el Estat Shan, al nordest de Myanmar, la policia l'ha fet pujar en un bus amb la bici perquè hi ha guerrilles. Demà seguirà cap a Vietnam i altre cop la Xina. Ens hem fet amics del Facebook i li he dit que quan vingui a Barcelona en bici el convidaré a casa.
La joia de la ciutat és la Pagoda de Shwedagan. M'hi porta un atapeït bus local per 10 cèntims. És molt important perquè conté 8 cabells de Buda i tres reliquies anteriors d'amics seus. Però és una estupa, i són solides, vol dir que les reliquies estan enterrades. Amb els quasi 2.000 anys s'hi han construït 7 capes, així que les reliquies no les pot veure ningú. Els fidels hi porten joies i donacions per posar al paraigües que remata l'estupa. Només si pot pujar un cop cada 5 anys, quan és construeix una bastida gegant de bambú pel manteniment. Hi ha llista per entregar joies i les fotos de tot el que hi ha impressionen. Esta rematat per un enorme diamant.
El budisme és una guia de vida simple i que no es fonamenta en veritats revelades, deus, llibres sagrats ni clero que interpreta la doctrina. Afirma que la vida te més de patiment que d'alegria i que només el coneixement i el control dels desitjos permet anar tirant. Una serie de tècniques i exercicis ajuden. Una vida viscuda segons les teves obligacions morals permet anar progressant en cada reencarnació.
Això sona bé i en general no es considera una religió. Molts científics ho consideren la corrent moral més compatible amb la ciència moderna. Però en la pràctica, ha de conviure amb les religions anteriors, moltes animistes, que fan lloc a una serie de Nats o esperits que influeixen en la vida. També una serie de rituals shamànics que poden indicar un origen del altre cantó del Himalaia de molts grups de Myanmar.
A Shwedagon el que crida més l'atenció és l'elaborada superstició que ha encaixat en la cultura budista. És normal anar a un astròleg i explicar-li el teu problema. Després de consultar el dia de la setmana en que vas nàixer i mirar el cel, et pot aconsellar anar a una de les imatges de la Pagoda i portar un tipus de flor, alliberar un ocell o tirar 20 vegades aigua al cap de l'estàtua. Un bon astròleg guanya 10$ per hora, que és el mateix que pagaré a en Zaw, que m'ho explica.
Per 20 cèntims d'euro es pot comprar una finíssima làmina d'or que enganxes a alguna imatge de Buda. N'he comprat unes quantes i n'he posat una al nas del Buda, per prevenir els constipats del hivern. Sembla que les actrius famoses les posen a la cara del Buda com a teràpia anti-aging.
En Zaw parla anglès perquè va treballar rentant roba a Dubai, fins que la persecució als Rohingha, musulmans birmans, el va posar en conflicte amb els seus amics pakistanesos musulmans. També parla malai, perquè va treballar a una fàbrica d'alumini a Malàisia. Va consultar a un astròleg que li va dir que és dediqués al turisme i no li va malament.
En Zaw va nàixer un dimarts i la seva novia un dijous. Son dies favorables. Els orientals segueixen aquestes pràctiques més per temes de promoció a la feina o treball. Els occidentals, a la nostra manera, també ho fem però per temes sentimentals.
El primer dictador militar va emetre bitllets de 9 i de 45 Kayats, la moneda local, perquè son números favorables al sumar 9. Galbraigth, el gran economista canadenc, va dir que l'única virtut de les previsions econòmiques és que dignifiquen a l'astrologia.
Museu Nacional de Birmània. Enorme, buit de contingut, explicacions i públic. Saben fer molt millor pagodes que museus. Mercat de joies i de roba. Cada paradeta de roba te algunes noies amb màquina de cosir. La roba es fa a mida i es ven.
L'estrella entre les joies és el Jade. Myanmar n'és el primer productor del món i representa una part molt important de la seva renda nacional, junt amb el gas natural que extrauen del Golf de Bengala. Els compradors són principalment xinesos. Paradetes amb noies maques, aire condicionat i Visa. Però les vendes importants és fan al carrer, en tauletes i tamborets de plàstic. Hi dino una sopa Shan per 1,5€ i segueixo les complexes negociacions als tamborets del cantó.
Al vespre sopo al carrer, en un altre tamboret i estableixo un nou record. 60 cèntims per un arròs amb curry de pollastre. Per veure, unes teteres que son de franc. Tot el que està bullit o fermentat és força segur. Ja em comporto com un birmà. Un dia més i sortiria al carrer amb el "longyi", la faldilla que porten els homes. Com un sarong però tubular.
Demà vol cap a Chiang Mai. No hi ha vols directes a Laos, i hi aniré en bus i vaixell des del nord de Tailàndia.