28 d’abr. 2016

"Cordillera" del nord de Luzón i els moderns talladors de caps.

Al nord de la illa de Luzón, la "cordillera" es una cadena de muntanyes que, fins fa poc, vivia al marge dels colonitzadors. Els espanyols no la van ocupar, i es deia "remontados" als que fugien del control a la costa i les terres baixes. Quan els nordamericans van ocupar el país, van prohibir la costum de tallar caps en els conflictes entre tribus.
El diari d'avui diu que el grup Abu Sayyaf, al sud de Mindanao, ha tallat el cap d'un rehén australià. L'han tirat des d'una moto. Abu Sayyaf vol dir "Els que aixequen l'espasa". Es va formar com a grup islàmic quan els USA van organitzar grups islamistes per lluitar contra els soviètics a Afganistan. Després van rebre entrenament i financiació de la Libia de Gadafi per seguir l'insurgència musulmana al sud de les Filipines, que ja venia del temps de la conquesta espanyola. Ara es financen amb secuestraments i han jurat fidelitat al Estat Islàmic. Els grups polítics musulmans de Mindanao no els accepten, però es diu que amb els diners recaudats poder comprar ajudes de polítics i policies locals.
Fa dos setmanes van matar a 16 soldats filipins i alguns dels secuestraments els han fet a la veïna Malasia. Tenen retingudes moltes persones de varies nacionalitats. Son pirates, o més formalment, corsaris del hipotètic Estat Islàmic. El tema preocupa molt al país, i ha portat al dur i impresentable alcalde de Davao, la capital de Mindanao, Rodrigo Duterte, al capdavant de les enquestes a president a les properes eleccions.
Els diners recaudats son fàcils de blanquejar. Els Casinos no tenen obligació de declarar la identitat dels compradors de fitxes. Quan es revenen, ja son diners legítims. Els casinos han crescut com l'espuma, en part pels controls del govern xinès als de Macau. Els propietaris dels casinos s'entrevisten amb els candidats electorals i financen campanyes. El fiscal general explica als diaris que s'extremaran els controls de blanqueig als bancs, però que el negoci dels casinos és legal. Suposo que pagaran els pobres emigrants que envien diners a les seves families.
Fa poc uns hackers van robar 81M$ del Banc de Bangladesh, que estaven dipositats al Banc de la Reserva Federal de New York. El rastre es va perdre als casinos de les Filipines i no està clar quant es podrà recuperar.
Vaig en bus des de Manila fins a Baguío, l'única ciutat gran de la Cordillera. Son 7 hores i em dona temps de llegir tot això i veure el volcà Pinatubo, que al 1991 va causar una de les explosions més grans del segle.
El castellà ha desaparegut a les Filipines, però ha deixat moltes paraules. "Hola" en tagalo es diu "Kumistá", també es diu "estúpido" i "guapa". Els nombres en tagalo es diuen indistintament en castellà i anglès.
La ruta cap a la cordillera inclou 2 hores per sortir de la caòtica conurbació "Metro Manila", i tot un cami ple de propaganda electoral. Les eleccions son cada 6 anys i s'escull separadament: President, Vicepresident, Senadors, Diputats, Alcaldes, Gobernadors i regidors. Quasi segur que el President i Vice seran de partits diferents, amb el que la governabilitat serà difícil. Els grups de pressió són molt actius, varies de les esglésies menors soliciten entrevistes als candidats. Després anuncien el vot en bloc per l'escollit que els hi ha fet més concessions.
Baguio és una ciutat caòtica pel tràfic i les pendents. Quan els americans van ocupar el país, van fer-ne la seva "Hill Station", un lloc elevat amb clima agradable. Des d'allà volien fer en aquelles terres salvatges el que Kipling en deia "White man's burden", la dura obligació de l'home blanc. Els model era el que havien fet amb els indis nordamericans. Van estudiar les diferents tribus, crear reserves i prohibir l'alcohol. Com que els locals no tenien diners amb que pagar impostos, havien de treballar 10 dies al any per fer carreteres. També van arribar missioners i es va prohibir tallar caps. La lògica de la civilització però era difícil d'entendre des de Baguio:
Els primers anys del segle XIX es va construir una ciutat ordenada i maca, amb un gran parc i llac al centre. Els americans van començar a colonitzar el país. Anglès, escoles, esglésies, empreses mineres i forestals.
Desprès de la Primera Guerra Mundial, els USA van canviar el seu model colonitzador i van independitzar a les Filipines, amb un fort control econòmic.
Pocs dies després de Pearl Harbour, el Japó havia ocupat Filipines i ja estava a Baguio. El 1945 i amb l'excusa de que no s'havien rendit, l'exèrcit americà va arrasar completament Baguio. "Carpet bombing" en deien. Deixar com una alfombra. Era l'últim focus de resistència dels japonesos i la majoria dels morts van ser civils. El general japonés va ser executat, per la manera amb que va ocupar Malasia. El general americà va ser condecorat.
Durant els anys de la dictadura de Marcos, ben vista per la CIA perquè els comunistes filipins eren forts, les muntanyes van ser un lloc de tot tipus de refugis e insurgències.
La primera presidenta democràtica, Corazón Aquino, es va trobar amb el lider del partit Comunista, el capellà Conrado Balweg. Ell li va regalar una espasa i un escut, típics de la zona. Ella li va regalar una Biblia i un rosari.
En aquests 70 anys moltes coses han canviat, i a Baguio hi ha dos excel·lents museus, tant antics com els objectes tribals que presenten. Un està dins de l'universitat San Luis. Quan hi vaig surten milers de joves que van a passejar al parc i llac. Es un país molt jove. En un yipni vaig a un altre poble a veure el museu de l'artista Benedicto Cabrera. Una fantàstica barreja d'art modern filipí i art tribal entre camps i arrossars. Inclou obres d'artistes filipins que treballen a Barcelona.
El mercat de Baguio és coherent amb la cuina. Molt pobre la secció de carn i peix i molt abundant la d'arròs.
Dormo al YMCA. Curiosa institució que fa anys representava una manera moderna de viure de la joventut USA. Per anar al dormitori he de travessar el camp d'esports en que cada hora és una sorpresa. Basquet, badminton, judo. El futbol no és dominant a les Filipines.
El dormitori és un exemple del món global. Un català que ha treballat 9 mesos a Manila com programador. Un fill d'americà i filipina que des de Califòrnia ve a conèixer els seus orígens. Un francés que ha estat mesos vivint amb les tribus de les terres altes de l'illa de Mindoro.
A les terres altes hi viuen "negritos", el mateix grup que a Papua. En Pierre ha estudiat ecologia i estudia el canvi de la terra cultivada per aquests grups amb el temps. Cultiven uns tubèrculs i quan la terra ja no en dona més, netegen un terreny, fan un foc controlat i superficial, tallen els arbres que volen, i cultiven en el nou "hort". Es el tipus més antic d'agricultura, possible en terrenys humits i tropicals. Hi son des de fa uns 40.000 anys.
Després van venir els pobles originaris del Yangtze i Taiwan, que ja savien com cultivar l'arròs. L'agricultura de tubèrculs era tribal, i la dels cereals, amb la seva complexa cadena de coneixements, va donar origen a les nostres civilitzacions. En Pierre va aconseguir ser acceptat portant uns quants kilos de sal per regalar i parlant tagalo. En pocs anys s'hi farà una pista per vehicles i alguns "negritos" ja volen ordinadors amb carregadors solars.
La carretera des de Baguio a Sagada son 150 km que es fan en 7 hores. No te ni un pont ni un túnel i es una de les carreteres mes impressionants i vertiginoses del món. Es va cimentar als anys 80 i ha sigut el gran canvi per la regió. Amb mujades i baixades, l'alçada mitja és 2.000 m i recorda les més espectaculars i perilloses carreteres andines. Per sort hi ha poc tràfic i no plou.
Sagada és un lloc molt agradable. A poca distància hi ha una paret de roca amb desenes de taüts penjats. Els morts estaven així més a prop del cel que de la terra. El costum va seguir fins fa pocs anys, i molts no el veien contradictori amb el seu cristianisme. Hi ha taüts amb creus gravades o amb animals. Els temps feia que el taüt i la mòmia es descomposesin, i altres van ser robats per museus o col·leccions. Sovint també es penjava la cadira en que la mòmia rebia visites tres dies després de la mort fins ser portada a la paret. Per anar a veure qualsevol cosa, t'aconsellen un guia. Com que és una feina per els locals, vaig a veure la paret de la vall del Eco amb la Jenny, mare de vuit fills. Sort en tinc per que sap a quina cova ens podem amagar en començar la turmenta de la tarda.
La cova sepulcral de Lumiang està connectada amb la cova de Sumaging. Les dos coves es visiten, però la connexió es un complicat puja i baixa de dos hores amb llanternes, aigua i roques molt relliscoses. Aquell dia cap dels visitants del poble vol fer-ho, així que he de contractar un guia per mi sol. 16€ molt ben pagats. En el tram més difícil, lleugerament extraplomat i amb forat de caiguda entre roques d'alguns metres, me'n surto amb un tècnic pas de genoll i espatlla de guia.
El menjar filipí és poc variat. Arròs, una mica de carn amb salsa, greix i pell i poc més. La Kaldereta del restaurant Masferré està força bé, i les fruites i cervesa encara millor. Però la decoració amb fotos és excepcional. Primers plans de persones de les tribus de la muntanya cap els anys 20 del segle passat. L'amo del restaurant m'explica l'historia.
El seu avi, el soldat Masferré, de Sant Feliu de Guíxols, es va quedar a Filipines, es va casar a Sagada i pujant en l'escalafó social, es va fer capellà de l'església episcopaliana del poble. La única que hi ha. Va enviar els fills a Barcelona uns anys perquè s'eduquessin. L'Eduardo, ja mort, va tornar i va començar a fer fotografies. Se'l considera el pare de la fotografia filipina. Al restaurant també venen pa i confitura feta per ells. Les receptes encara deuen ser del avi.
Moltes de les seves fotos van ser comprades per la Smithsonian Institution i estan al museu de Ciències Naturals de Washington. M'ha dit que no te res per vendre però creu que a Bontoc, el següent poble en yipni, hi ha una església amb un museu, a on encara tenen llibres de les fotos. Ho intentaré demà, en ruta cap a la octava meravella del món, les terrasses d'arròs dels Ifugao.


24 d’abr. 2016

Doha i Manila tenen molt en comú

Qatar és el tercer país més ric del món, si ens creiem que la renda per càpita és un bon indicador. Les Filipines són el 128. El qatarí promig és 27 vegades més ric que el filipí. A Qatar la població nativa és 13% del total. A les Filipines en canvi, la població local és el 110% dels habitants. Molts treballen a Doha, la capital de Qatar.
A Qatar hi ha molta feina perquè té una de les reserves de gas natural més grans del món. El preu del petroli baixa, però el del gas no tant perquè és una energia més neta. També hi ha feina perquè estan construint 12 estadis de futbol pel campionat del món del 2022. Tots seran nous perquè amb la calor que fa a Qatar ningú jugava al futbol. Els construeixen al desert i tots tindran aire condicionat. Per poder anar-hi, també fan un metro.
Al món hi ha força gent amb diners per invertir en qualsevol cosa. Com que els estrangers no poden comprar propietats a Qatar, han fet una illa artificial amb molts edificis d'apartaments de luxe que sí que poden comprar inversors internacionals. Les dos botigues del pont d'accés a la illa son concessionaris de Rolls Royce i de Ferrari.
També hi ha molta gent buscant feina, i a Qatar els que treballen son indis, pakistanis i filipins, entre altres asiàtics. Als hotels hi ha restaurants firmats per cuiners de cinq estrelles. Jo vaig a dinar a un carrer ple d'emigrants. Un restaurant indi em costa 3€.
Al contrari que a Dubai, a Qatar quasi no hi ha turisme. Tant sols les persones que aprofiten una connexió de l'avió per visitar Doha. Jo m'hi estic 12 hores i les aprofito bé gracies a un visat de 25€.
El souk tradicional te un aire de "La Roca Village" local. La part més autèntica és la que ven recanvis de cotxes i coses de neteja.
Qatar es vol posicionar en el circuit dels museus d'art i gracies a la seva activitat amb les empreses de relacions públiques ho aconsegueix. Però els museus estan quasi buits. El d'art islàmic està força bé, però el d'art modern és una aventura. 4 taxistes no n'han sentit parlar mai. 2 son somalis, 1 tamil i 1 filipino. Jo guio i quan hi arribem estic sol. Tots els edificis son d'arquitectes famosos, però a l'interior hi ha poca cosa.
Al Centre de Cultura Islàmica hi ha panells que expliquen l'Islam i les seves bondats. Tampoc hi ha visitants i com que soc l'únic em conviden a te. Més tard ve un qatarí típic, amb vestit tradicional i barba. Es diu Abdalah però abans de la seva conversió al Islam es deia Jaume. És de Gavá i s'ocupa d'aclarir els dubtes religiosos dels hispanoparlants. Parlem una hora de religió i m'aclareix que el profeta va dir que els jueus es van dividir en 70 sectes, els cristians en 71 i que els musulmans es dividirien en 72. Quan els deixebles li van preguntar com sabrien quina era la veritable, els hi va dir que la única que no toqués rés dels llibres antics i que no modernitzés rés.
La bona es la que es practica a Aràbia Saudita i a Qatar. A Aràbia les dones no poden conduir per la seva protecció, per que no les violin si se'ls hi espatlla el cotxe. A Qatar poden conduir, però és perquè ho ha decidit l'autoritat i cap bon musulmà ho pot criticar.
Els estudis de Al Jazeera no es poden visitar. Torno a l'aeroport i em preparo per la segona nit dormint a l'avió.
A l'aeroport de Manila, 3 companyies de telefonia competeixen i els preus son bon. 22€ per 8.5 Gb i 45 minuts de veu. Em costarà 1€/dia. Han arribat dos avions de cop i no hi ha taxis. Com que no hi ha cap transport públic fins a la ciutat, els preus es disparen. Em diuen que costa 400 pesos, uns 8€, però me'n demanen 1.500. Algú em dirigeix a una senyal de Grab, un competidor local de Über. Acabo en un taxi no oficial per 350 pesos. Oferta i demanda regulant els preus.
Metro Manila és una de les ciutats més grans del món, que agrupa diferents nuclis. Jo estic a Malati, en un carrer amb hostals per tot tipus de viatgers. Es divendres al vespre i molts locals ofereixen sexe i feina a noies jovenetes. Es veuen moltes parelles d'occidentals madurs o solitaris amb noies locals. Al hostel gent interessant. Un grup de 4 espanyols que venen i van de Thailandia, Vietnam i el sud de Filipines. Al dormitori alguns de la meva edat. Un putero del sud d'Europa i un missioner de Nova Zelanda que seguirà camí com a voluntari cap a Papua. Acostumat a les converses sobre religió, acabo anant a sopar amb ell.
En David va plegar de treballar fa uns anys i des de llavors viatja 8 mesos per any, a algun lloc en que ensenya com a voluntari anglès i la Biblia. Així va estar a Madhya Pradesh, el mateix estat de la India en que va estar l'Alicia, així que tenim molt de que parlar. Es bon tio, com també crec que ho era en Abdalah/Jaume.
Al proper Parque Rizal hi ha estàtues dels herois nacionals. El primer Lapu-Lapu, el jefe dels salvatges indígenes que van matar a Magallanes. L'últim José Rizal, l'heroi nacional al que van matar els salvatges espanyols.
Fira d'ofertes de treball en vaixells. S'anuncien les qualitats del vaixell i els llocs de treball oferits. Maquinistes, mecànics, cambrers, cuiners. Els filipins sempre han emigrat i com que tot el país són illes, ho han fet en vaixell. El 10% del PNB son transferències d'emigrants. Son descendents d'una gent que, fa 5.000 anys, venia del sud de la Xina, va arribar des de Taiwan i va seguir navegant cap a les illes del Sud, Est i Oest. Els polinesis, els millors navegants que hi ha hagut mai. Van arribar a Madagascar, Illa de Pasqua, Nova Zelanda i Hawai. A llocs a on els homes no havien arribat.
Intramuros és el barri dins de la muralla. Va ser el centre de la Colònia espanyola durant 350 anys. Com tot Manila va ser arrasat pels bombardejos americans al final de la Segona Guerra Mundial. Van morir 150.000 persones i Manila està al nivell de Hiroshima, Dresde o Varsòvia com a ciutats màrtirs d'aquella desgràcia. Els japonesos la van ocupar poc després de Pearl Harbour sense destruccions perquè Mac Arthur la havia abandonat i declarat ciutat oberta. Pocs mesos més tard es va rendir i va tornar el 1945. Els japonesos no van abandonar la ciutat i aquesta es la excusa que va utilitzar els USA per tanta destrucció. Després van venir Hiroshima i Nagasaki.
Al museu Rizal s'hi venera el record del gran heroi. Fill de classe mitja filipina de províncies, va estudiar a Heidelberg i va traduir Heine i Goethe al tagalo. A Espanya va estudiar medecina. Va escriure també dos noveles en castellà i era bon pintor. Quan l'epidèmia de febre groga aniquilava l'exèrcit espanyol a Cuba es va presentar voluntari com a metge. A Europa es va fer massó, perquè a Filipines no deixaven ser-ho als natius. Va escriure articles crítics amb la colònia i nacionalistes. En un viatge a Espanya, al arribar el vaixell a Barcelona el van detenir. Internat al Castell de Montjuïc, el van reembarcar a Filipines. Consell de guerra i el van afusellar.
Si l'estat espanyol havia d'afusellar a algú així, és que no tenia remei. Dos anys més tard la revolta havia esclatat, els USA havien enfonsat l'esquadra espanyola a Cavite, i el Gobernador General de las Filipinas, per instruccions del govern, es va rendir als americans, però no als filipins. Els americans van pagar 20 milions de $ com a compensació. El capellà que va estar d'ofici amb Rizal fins a la mort, va dir que havia abjurat de la maçoneria i tornat a l'església. Suposo que era la seva feina. Ara la gent es fa fotos de boda al cantó de les imatges de la creu.
La colònia espanyola a Filipines estava dominada pels frares. Agustins, Dominics i Jesuïtes especialment. Ells dominaven el comerç que es feia amb el Galeón de Manila. Cada any durant més de 200 anys, el galeón anava en 3 mesos d'Acapulco a Manila. La tornada, el "contraviaje", era més difícil. 6 mesos que obligaven a pujar les costes del Japó, anar al nord de Califòrnia i baixar. Era la ruta que permetien les corrents.
Segons Humboldt, el Galeón portava a Manila, plata i frares. Tornava a Acapulco, sedes, ceràmica, or, "mantones de Manila", metalls, de tot. Com que Manila era una estació comercial intermèdia amb la Xina, podem dir que el Galeón tenia ja els mateixos desequilibris comercials actuals amb la Xina.
Es van construir 128 Galeones. Alguns van ser robats per pirates anglesos, altres van naufragar, però va ser una ruta comercial única. Queda poc de tota aquella relació. A la llibreria Altaïr hi ha prestatges amb llibres de tots els països del món. Filipines el que menys. Te 5 llibres. 2 en anglès, 2 en francés i 1 en castellà. És una novela de José Rizal.
El transport a Manila és complicat. Hi ha tres lineas de tren elevades dins de la ciutat, que funcionen independents. Hi ha tricicles en que un valent porta a un nombre indefinit de passatgers, calesas amb cavalls a Intramuros, mil varietats de taxis i els yipnies. Son antics Jeeps militars amb una llarga cabina per portar molts passatgers. Caminar és una opció, però requereix sovint anar entre els cotxes perquè les aceres poden estar destruïdes o bé ocupades per altres activitats com fabricar, vendre o viure.
Diuen que en aquest món de desigualtats, la mort ens iguala a tots. A Manila no és veritat. El cementiri xinès sembla una immensa urbanització de cases parejades, que fan exactament de segones residencies. Les families que s'ho poden pagar en tenen una amb les tombes en que s'acumulen els difunts i amb bancs i taules en un espai tancat amb porta a on els van a veure els familiars que encara viuen. N'hi ha que tenen aire condicionat i lavabo.
El barri que rodeja el cementiri és pobre, especialment quan t'allunyes dels carrers en que circulen cotxes i vas cap als carrerons sense sortida. Al veí cementiri filipí encara és més evident. Moltes tombes estan habitades. Es calcula que hi viuen unes 6.000 persones i en un diumenge al matí hi ha nens jugant als passadissos, senyores estenen la roba entre tombes i tombes-botiga que venen tot el necessari.
Unes poques parades de dos trens et porten al barri de Makati. La seu dels grans hotels, els centres comercials més luxosos i les empreses internacionals. L'imatge de prosperitat de moltes de les capitals asiàtiques, que a Manila sona a artificial. Uns quants carrers enllà tornes a tenir la pobresa de gent demanant i grups de nens que amb aire amenaçador i desvalgut et demanen qui sap que.
Promoure només l'inversió privada fa que es construeixin gratacels modern, de poca ocupació, però que no s'inverteixi en clavegueres o atenció a l'infancia que no te prou cobertura familiar.
A Filipines hi ha eleccions el 9 de maig. A les ocupacions d'España, Estats Units, Japó i altre cop Estats Units, va seguir el govern i dictadura de Marcos, l'assassinat d'Aquino, les eleccions i presidència de la seva dona Corazón Aquino, la presidència del actor Joseph Estrada, dimitit per corrupte i la seva vicepresidenta Gloria Macapagal. Després la victoria electoral del fill d'Aquino i ara noves eleccions. No es una democràcia molt segura.
Es difícil trobar un diari per seguir el debat electoral. Els filipins parlen entre ells en tagalo o, fora de l'illa de Luzón, en altres llengües. No n'he sentit dos que entre ells parlin en anglès. L'escola es fa en anglès i tagalo, però en les escasses llibreries quasi no hi ha llibres escrits en tagalo. El castellà tant sols l'he vist en escrits als convents dels frares o en paraules que s'han conservat. Els diaris son principalment en anglès. La majoria de la gent l'entén, però el seu ús és limitat. Tot això fa que no es vegi a quasi ningú llegint i que el debat polític sembli força superficial. Un dels cinc candidats, amb possibilitats, s'ha destacat per bromes sobre una noia assassinada i violada en una presó de la seva jurisdicció en que feia treball social com missionera. Creu que les seves bromes criminals li poden donar vots. A molts països l'haurien portat a la presó. Per sort molts han protestat.

20 d’abr. 2016

Sortida cap a Filipines i Papua New Guinea

Avui torno a marxar de viatge. 6 setmanes fins al 8 de Juny i potser a temps de tornar a votar.
Papua New Guinea, Filipines i una mica de Les Illes Solomon, Qatar i la costa nord-est d'Australia. Cultures molt antigues, com les terres altes de Papua, a on els humans van arribar fa el doble d'anys que a Europa i a on es parlen 1.000 dels 7.000 idiomes del món.
Escenaris d'una quasi desapareguda presència espanyola a Filipines, de la Segona Guerra Mundial al Pacífic, de les investigacions de Jared Diamond i Margaret Mead i de les aventures del Corto Maltés a la Balada del Mar Salado. Si puc faré algunes immersions i pujaré el Mount Wilhelm, de 4.509 metres i la muntanya més alta d'Oceania.