5 de des. 2016

Samarkanda i Bukhara, ciutats oasi i ciutats il.lusió.

Passejant per Samarkanda em saluden nervioses i en correcte francés dos noies. Estudien francés amb professors uzbeks. Mai han tingut un professor natiu i els hi agradaria practicar l'idioma. Anem d'un monument a un altre i accepten que les convidi al café "Dejà vu". El seu somni és anar a Paris. Al·lucinen quan els dic que els parisencs veuen la seva ciutat invivible i somien anar a Samarkanda.
Els rius d'Àsia Central no van al mar. Moren en llacs interior que ara s'assequen. L'Uzbekistan és l'únic país que no te sortida al mar i està rodejat per paisos que tampoc en tenen. Liechtenstein no conta. Les seves ciutats no tenen mar, ni riu que hi porti. Les ciutats, com els rius, necessiten un mar com a destí.
La història de les ciutats oasi es intermitent. Com els llacs apareixen i desapareixen segons el clima i les invasions.
Samarkanda a l'hivern sembla un immens conjunt de monuments sense ciutat ni turistes. Edificis religiosos de l'època de Tamerlan, construïts entre els segles XV i XVII. Després la ciutat va decaure i ser abandonada per dos segles. Alguns terratrèmols van acabar la feina.
Rússia es va afegir a la època colonial i va dominar la regió. Va posar-hi fi al tràfic d'esclaus, encara que no va abolir la servitud a casa seva fins poc abans de la Revolució. La paraula eslau i esclau tenen el mateix origen, de tants que se'n venien al mercat de Khiva, capturats per bandolers turcòmans i kazakhs. Rússia va absorbir l'emirat de Bukhara i va fer de Samarkanda la seva capital, hi va fer arribar el tren de Moscú i va començar a restaurar els monuments en runes. Ara Samarkanda és la segona ciutat de l'Uzbekistan.
La reconstrucció dels monuments es va basar en pintures i miniatures. És força correcta. En canvi la reconstrucció urbana dels últims anys decep. Al voltant dels monument no hi ha ciutat antiga, només botigues que lluiten per arribar al turista amb grans cartells i traient els productes al carrer. Ara, amb carrers gelats, soc quasi l'únic visitant però els venedors insisteixen perquè no tenen altre feina. La ciutat antiga està amagada pels monuments. Carrers laberíntics i amples, sense asfaltar i amb murs que tanquen cases de dos pisos al voltant de patis interiors. Tots els llocs en que he dormit son així. Confort al interior de les cases i deixadesa al carrer.
La ciutat russa introdueix les avingudes amples, els arbres i els equipaments públics no religiosos. Caminant per la ciutat, llegint-la amb els peus, coneixes els seus protagonistes. Afrosiab, les 11 capes excavades de successives Samarkandes, amb frescos que descriuen la ciutat de cultura persa. Va dominar el comerç a la ruta de la seda durant molts anys. Es coneix als brutals guerrers que la van embellir amb el que robaven a altres llocs, com Alexandre i Tamerlà. Ulug Beg, l'il·lustrat khan timúrida que va construir un observatori. Sobre les seves dades van treballar Keppler i Copèrnic. Va morir assassinat pels conservadors de la ciutat i pel seu fill que el va succeir. Ara comparteix honors amb Gagarin i Valentina Tereshkova, els primers astronautes, a la parada de metro Kosmonavtlar a Tashkent.
L'imatge més coneguda de la ciutat és la plaça del Registan. Un antic mercat amb 3 espectaculars madrasses, les escoles alcoràniques. Les tres, com tot el que hi ha a la ciutat, son posteriors a la invasió de Gengis Khan perquè ho va destruir tot. Hi havia hagut 140 madrasses a on s'estudiava Quran, tradició i llengua àrab. No hi havia altres escoles. Els soviètics les van tancar totes i van començar a posar en funcionament un sistema d'educació pública. Ara en tornen a funcionar deu en tot el país i el compromís és que s'hi ensenyi també matemàtiques i anglès.
Els soviètics van substituir l'alfabet àrab pel ciríl·lic. El mateix va fer Mustafa Kemal a Turquia canviant al alfabet llatí. Ara Uzbequistan ha canviat oficialment al alfabet llatí, però coexisteixen de manera confusa tots dos.
Samarkanda és majoritàriament tajika. L'herència persa es manté en la llengua i la apariencia física. Es parlen moltes llengües. Les meves amigues que volien anar a Paris, parlaven tajik, uzbek, rus, anglès i el seu estimat francés. Fins a la caiguda de la URSS, la identitat de l'antiga tribu o llengua es substituía per la identitat soviètica. Els autòcrates que han manat els darrers anys, venien de la nomenklatura local dels antics partits comunistes i s'ha mantingut aquest difícil equilibri. Que vindrà després? No es segur que hagi de ser l'Islam.
Llegeixo l'excel·lent llibre "The lost heart of Asia", de Colin Thubron, viatger i escriptor anglès, bon coneixedor de la llengua i cultura russa. Surt una família en que l'àvia, xinesa va ser raptada amb 6 anys a Kashgar i venuda al mercat d'esclaus. La va comprar l'avi, uzbek. La mare, russa, heroi de la Segona Guerra Mundial, té la nostàlgia del comunisme. El seu marit, chechè, va ser deportat a Sibèria a on va morir.
Vinc d'una cultura individualista. Moltes identitats i la consciència que calen identitats més generals. Soviet, Islam. Quan arribo al hostel escolto Sabina i "My Way".
El viatge en tren a Bukhara són 3 hores en un Talgo a 220 km/h. Em costa 5 €. El canvi del mercat negre del som, la moneda local, es el doble que l'oficial. Està tolerat i deu servir per atreure turisme i exportar a bon preu gas i cotó.
Diumenge hi ha eleccions per escollir al successor del president Karimov. Va morir fa uns mesos i presidia des de la època soviètica. Una matança de la policia el 2005 en reprimir unes protestes a la ciutat de Andijon, a la vall de Fergana, van causar un boicot internacional. El règim va argumentar que les protestes les feien grups islamistes prohibits i que la reacció d'occident formava part del que es va anomenar les "Revolucions dels colors" que van canviar governs a Ukrània o Geòrgia, per altres més pro OTAN.
Al segle XIX es va parlar del Gran Joc, l'enfrontament entre els imperis rus i anglès per les zones d'Àsia Central. La decadència de Turquia i Persia obria una nova frontera entre la India anglesa i Rússia. El Zar hi va estendre la seva influència i la URSS la va mantenir. Ara Putin impulsa la CIS, una Commonwealth que voldria ser com la Unió Europea. Dels 15 paisos de la URSS, 9 en formen part i 2 hi estan associats. Geòrgia en va marxar i els Països Bàltics tenen un futur millor dins de la Unió Europea.
Anglaterra ja no està a la regió i el paper de la OTAN no és clar. La geografia mana i Rússia també és un país que ve de les estepes d'Àsia Central encara que ara els ciutadans russos emigrin.
La Bukhara antiga es reconstrueix constantment. No es feia servir la pedra, perquè no n'hi havia, i els maons de fang es desfan. Les periòdiques invasions de pobles nòmades no valoren els edificis i quan els invasors es converteixen en sedentaris, venen altres invassors.
Els russos no van destruir la ciutat. Els bolxevics van fer fora al cràpula del emir de Bukhara, que va fugir amb l'or i amb el seu grup de nois ballarins. Les 400 concubines del harem les va repartir entre els seus amics. Abans havien tallat el cap a dos oficials anglesos. Es van presentar sense regals i amb una carta del virrei de la India, no de la Reina Victòria, com es mereixia l'emir. També van tallar el cap a un general rus massa convençut d'un tractat de pau, encara que després la Rússia zarista el va reconduir a un vassallatge. Poc abans de perdre la feina en mans dels bolxevics, el zar i l'emir encara van tenir temps de veure's a Sant Petersburg.
Els bolxevics van comptar amb la oposició interna al emir. El ric i modern comerciant Khojaev els va ajudar. Després va ser president de la República Uzbeka i per fi, liquidat per Stalin. El model soviètic va reprimir tot el que era pan-islàmic i pan-turc.
És difícil beure una cervesa. Només en venen a magatzems fora de la ciutat o als hotel grans. Un bar local anuncia que en te. Hi entro i es com una versió moderna d'un fumador d'opi. S'ha aconseguit que l'alcoholisme no sigui un problema. A l'època de Ieltsin ho era. El Ielsin borratxo ens feia gràcia però va passar com a les Guerres del Opi. La gent arruïnada i alguns, màfies internes i externes, s'hi van enriquir.
Com que el país te gas, la gasolina costa 1$/l i el metà costa la meitat. A les ciutats oasi falta aigua i sobra gas.
Bukhara és una de les ciutats més santes de l'slam. Moltes mesquites i madrasses, però també tolerància religiosa. Els russos hi van portar les esglésies ortodoxes, ara quasi buides. Els jueus hi són des de fa 2.000 anys. Eren molt importants en la financiació i organització de les caravanes de la seda. A la URSS hi van tenir un paper important. 4 dels 7 membres del Politburó bolxevic els dies de la Revolució eren jueus. Davant de l'enfonsament dels imperis, creien en solucions supranacionals i no en múltiples nacions a on hi perdien les minories.
Els jueus de Bukhara van viure, com tots els pobles de la URSS, la Gran Guerra Patriótica com la cosa que els unía més. Sol i amb els morts, visito l'immens i desolat cementiri jueu. Moltes plaques en ciríl·lic, hebreu, condecoracions de la guerra i símbols soviètics i jueus. Plaques similars amb texts en àrab i ciríl·lic i condecoracions de guerra, les vaig veure al cementiri uzbek de Samarkanda.
Ara tot ha canviat. La segona sinagoga de Bukhara, la dels sefardís, és la més pobre. Me l'ensenya una senyora dels 70 jueus que queden a la ciutat. Un fill i els seus germans ja viuen a New York.
No som gaires caminant, però ens anem trobant. Els locals, com Ibn Sina (Avicena) el gran metge del segle XI o el poeta persa Ferdousi. Amics amb històries de viatgers de Rússia, Canàries, Barcelona, Cuba. Converses en hammams medievals amb russos i uzbeks.
No em queda temps per anar a l'Aral. Farien falta 4 dies. La part nord del llac, al Kazakhstan i amb les aigües del Sir Daria, es recupera. A la part sud, s'hi han trobat restes de ciutats de l'època de Gengis Khan. A aquella època estava sec. S'hi ha trobat també petroli i no hi ha intenció d'abandonar el cultiu del cotó. S'hi dediquen les aigües del Amur Daria, que ja no arriben a l'Aral. En aquesta època d'escalfament, les geleres del Pamir i Tian Shan retrocedeixen 15 metres cada any.
Hi ha menys aigua als rius, i els llacs interiors de tot el món s'estan secant. A Àsia Central és més visible, perquè molts estan a cota baixa, però també a Califòrnia, Andes, Utah, Africa i Orient Mitjà. Els llacs interiors són al clima com el canari a les mines. L'indicador més fàcil per veure els canvis. L'acció dels humans ajuda, per sobreconsum, regadiu o mala gestió, però no és la única causa. En el cas de l'Aral han sigut molt important uns canals sense aïllament i amb grans pèrdues per evaporació.
Tren a Tashkent. Va ser la cinquena ciutat de la URSS. Un terratrèmol va destruir la seva part moderna al 1966 i la reconstrucció la va fer monumental i amb metro. Comparteixo el hostel amb russos, xinesos i uzbeks. Els viatgers occidentals han volat als seus refugis d'hivern. Cap a casa seva o cap al sudest d'Àsia. Als hotels de negocis la majoria de clients són turcs.
Diumenge hi ha eleccions. L'anterior president ja ho era quan encara hi havia la URSS. Semblava que la seva glamurosa filla el succeiria però va ser acusada de diversos fraus i ara no es sap si està desapareguda o arrestada. El president provisional és el gran favorit. Estic tot el diumenge al carrer i no veig cap activitat ni lloc de votació. Suposo que la participació serà propera al 100%.
Uzbekistan rarament dona visats a periodistes i alguns serveis Internet estan restringits. Skype no em funciona i els meus companys del hostel no tenen problemes en connexions interiors. Les xarxes social funcionen bé però no es veuen televisions occidentals. Al règim li preocupa més el que es diu d'ell a l'estranger. Per entendre el que està passant he de mirar-ho a la web de la BBC.
Visito el Museu Nacional d'Història del Uzbekistan. A tots els museus de l'antiga URSS, sempre hi ha tres senyores que tenen com objectiu que ningú pugui visitar el museu. Quasi ho aconsegueixen, perquè estic mig sol. Un gran museu, perquè el país te molta història. La cosa es posa interessant al explicar l'època soviètica. Sembla l'escena en que el grup de conspiradors jueus de "La vida de Brian" critiquen l'explotació a que els sotmet l'Imperi Romà. Un altre cop la Guerra Patriòtica com a referent. Moltes families uzbekes van adoptar a nens orfes de guerra d'altres repúbliques.
La ciutat moderna és excessiva. El Nou edifici del Senat està davant de l'antic Palau dels Romanov. És vint vegades més gran. Enormes avingudes sense tràfic. Emotius monuments a la Mare que Plora, amb el nom dels 400.000 uzbeks morts a la Gran Guerra Patriòtica. Voluntat d'unir amb la solidaritat dels altres pobles de la URSS en la reconstrucció després del terratrèmol. Cines amb la selecció de temes habitual. Comèdia romàntica, catàstrofes, herois, dibuixos. Ni els actors ni les pel·lícules son les que veiem a occident.
Tamerlà és l'heroi nacional. Era el cap d'una tribu local i la seva tàctica era terroritzar les terres que invadía. Destruía i saquejava una ciutat, matava a tots els habitants i s'assegurava que les properes ciutats es rendirien. Com les bombes atòmiques de Hiroshima i Nagasaki. Ara l'historia es reescriu, com a Hollywood, i a l'Uzbekistan se'l considera un heroi. Totes les seves víctimes fa molt temps que van morir.
A la ciutat vella, mesquites i madrasses renovades que tornen a funcionar. El basar més gran del país. De tot i especialment fruits i espècies. Racional, organitzat i eficient sota immenses cúpules amb ceràmica blava. Més enllà del mercat, un laberint de carrers.
Tornada a Barcelona per Istanbul. Un digne final a dos mesos de pinzellades de l'Àsia Central i la Ruta de la Seda. El vèrtex a on conflueixen imperis i cadenes de muntanyes.