27 may. 2018

Sinaí i Mar Roig. Deserts i coralls.

Rosa, Miquel, Jordi... Mis cuñados que fueron en camello de Túnez al Pirineo.
La barreja de menjar-aventura i dos nits sense dormir, em deixen en estat lamentable al Sinai, la muntanya a on Jehová li va donar les Taules de la Llei a Moisés. Si arribo a dalt, Deu m'afegirà dos Manaments. Onzè Manament: "No demanis per menjar sempre la cosa més rara". Dotzè Manament: "A la teva edat, no estiguis dos nits sense dormir"
Dahab y su mar.
Jenny porta la recepció del Hostal Alaska de Dahab, a la costa de la península del Sinaí. Dahab és un paradís. Un oasi entre un mar pla de peixos i corall, i un desert que retallen wadis i roques. L'Alaska té 30 habitacions i soc l'únic client. Pregunto a la Jenny perquè hi ha tant poca gent en aquest paradís de bohemis i esportistes.
Moisés también reflexionó en el Monte Sinaí
"La calor, el Ramadán. Estem al lloc més perillós del món. No ho se, però fa unes setmanes a Londres veies soldats armats per tot arreu." El nord del Sinaí, amb el camp de concentració de Gaza a un cantó, i el Canal de Suez al altre, és un lloc perillós. No queda clar qui és l'enemic. Hamas que domina a Gaza. Els Germans Musulmans que es van amagar des de l'últim cop d'estat a Egipte. Tribus beduines. Potser tots.
Un beduino da agua a un inglés para preparar el te.
El contacte amb aquest món de deserts i mars va començar a Jordània. Amb un viatge de Petra a Wadi Rum. És un desert amb espectaculars muntanyes d'arenisca i granet que surten de mars de sorra. Allà el coronel Lawrence va aconseguir que algunes tribus beduines deixessin de barallarse i s'enfrontessin amb l'exèrcit turc. Era l'objectiu del Regne Unit perquè Turquia es va aliar amb Alemania a la Primera Guerra Mundial. Després es van repartir les terres fèrtils amb França, van nomenar al cap de la tribu dels Saud, Rei d'Arabia Saudita i Lawrence de Arabia va guanyar 7 oscars.
Campamento en Wadi Rum
Wadi Rum és un parc nacional i la majoria dels beduins treballen als campaments per turistes. Repartits pel desert i a l'ombra dels grans pics, es veuen nits màgiques. Prop de les estrelles i lluny dels càntics de les mesquites. Els beduins han canviat el desert pel confort dels pobles i turisme. Les muntanyes d'arenisca són esponges que recullen l'aigua que cau. Les capes de granet la retenen i surt per llocs imprevistos. Cal mirar a on hi ha algun arbre, a on volen els ocells i a on van les petjades d'animals. I comprar ampolles d'aigua abans d'anar al campament.
Turista en Wadi Rum
Com Lawrence, em dirigeixo a Aqaba, allà el van violar i es va venjar amb un sanguinari assalt a la ciutat. Jo hi vaig comodament en un taxi compartit amb una parella d'alemanys que sabien d'Indiana però no de Lawrence. M'aguanten l'explicació i comencen a buscar la película al mòbil. Es dirigeixen a Eilat l'únic port d'Israel al Mar Roig. És la ruta més fàcil per anar a Egipte però no em vull arriscar a tenir al passaport un segell de Taba, el primer port egipci, que indicaria que he anat a Israel. Al Sudan no podria entrar.
Toda piedra es buena para una foto.
El Golf d'Aqaba és un troç del Rift Valley. L'esquerda que va de Moçambic a Síria i que algun dia partirà Africa. Arriba a 1.300 metres de profunditat i les seves aigues calentes i quietes fan que hi hagi els millors llocs de submarinisme del món. A la seva capçalera, en menys de 100 km es toquen Arabia, Jordània, Israel i Egipte.
Cañón y amigo en Wadi Rum
Estic en un hostel destartalat amb material de submarinisme antic, a tocar de la frontera d'Arabia Saudita. Fa anys un rei va canviar a un altre 12 km de costa per alguns milers de km quadrats de desert. Hi van construir hotels i residències de luxe que ara estan buides i amb carrells en rús. Hi vaig perquè m'han dit que es pot comprar cervesa encara que sigui Ramadan. Però el motiu per anar a aquest racó de món són els fons marins.
Veterano pecador sobreviviendo al Ramadán.
El coral és tan variat i dens que nadar es converteix en un laberint. Faig una immersió i espero que en Mohammed, el meu divemaster acabi els seus resos. Ens dirigim al lloc a on està enfonsat el Cedar Pride, un carguer holandés que es va incendiar al port d'Aqaba. Els mitjans oficials diuen que tot el que passa a Jordània és perquè el rei n'ha tingut la idea. Protegir Wadi Rum o naufragar el Cedar Pride de manera que sigui visitable pels submarinistes.
El mapa del naufragio.
Faig cas al Mohammed i no penso tant com el rei. Sempre acabo l'aire de les bombones abans que la resta i en Mohammed em diu que no pensi tant. El meu material no te profundímetre i indica 120 bars de pressió, quan el normal al començar una immersió és 200. Pregunto i em diu que ja n'hi ha prou.
El vaixell es va enfonsar fa 30 anys i està força conservat. El seu fons està a 28 metres e inclinat, de manera que al nadar per la coberta tens part de l'estructura a sobre. En algun lloc l'aire ha quedat atrapat i treus el cap dins d'una bombolla d'aire de fa 30 anys. Aviso que el meu nivell d'aire està en mínim i al cap de poc em quedo sense. Mal assumpte.
En 100 km de costa, Egipto, Israel, Jordania y Arabia Saudí.
En el material del submarinisme actual, cada persona porta dos reguladors conectats a la seva ampolla d'aire. Per si un s'espalla, o per donar aire a un company. En Mohammed em dona el seu regulador i compartim aire. Iniciem la lenta operació de sortida agafats de la mà. No es pot sortir de cop pel risc greu de que es facin bombolles d'aire a la sang. Una excel.lent immersió i una bona pràctica de la revisió exigible del material.
Castillo de Aqaba. Cerrado por Ramadan y reformas.
Aqaba en un dia de Ramadan és una ciutat morta. Castell, museu, botigues. En manteniment, ruina o pregària. Finalment un lloc a on menjar, les primeres botigues per preparar el sopar de la nit, recuperar l'equipatge i terminal del ferry que va a Egipte.
El ferry costa menys que les tases de frontera israeli, s'hi poden transportar bultos i és la única opció pels que no tenen dret a entrar a Israel o que no volen tenir marques delatores al passaport. Hi anem 3 coreans i jo. La resta jordans i egipcis. Sortim a les 11 de la nit i arribem a les 2 a Nuweida. Al ferry hem passat el control duaner i el visat a Egipte l'havia comprat per internet.
El terminal de Nuweida és immens, potser de l'època en que Israel ocupava la península del Sinaí. Només hi arriba un vaixell. El personal que hi treballa ho fa durant el dia, en que no arriben vaixells. En canvi al vespre, quan arriba l'únic, no hi ha ningú. Un policia hi veu negoci i ens guia, ens revisa els passaports i crida a un amic seu taxista.
Mezquita en Aqaba. Abierta en Ramadán.
Els 4 estrangers del ferry volem anar a Dahab, el centre bohemi i submarinista del Mar Roig. Està a 70 kilòmetres de nit per una carretera que molts consideren de risc. El taxista demana 10$ cadascú. A mi em sembla poc i als coreans molt. Creuen que poden negociar o buscar un altre alternativa però a les 3 de la nit en un moll buit del Sinaí no és inteligent. El taxista rebaixa, pago jo una mica més, ells menys i marxem.
Bajando del Sinaí. Las Tablas de la Ley en un USB para reducir peso.
En 70 km no creuem cap cotxe ni poble. Només 4 controls militars mig adormits fins al oasi humà de Dahab. Era entrar en un paradís per un camí tenebrós. Com molt turisme del Sinaí, construit en els 70s durant la ocupació israelí posterior a la Guerra dels Sis Dies. Va tenir bons temps als 80s quan va tornar a mans egipcies després dels acords de Camp David. Durant els 90s les tensions van anar augmentant. Creixement de l'islamisme a la regió. Crisi política a Egipte. Xoc de la cultura local amb els costums del turisme global. Empobriment relatiu dels beduins locals.
Dahab. La vida está bajo el agua. Corales y peces.
La primera dècada dels 2000 va haver-hi atemptats terribles a Sharm-el Sheik, Dahab i Taba. Bomba en un avió de turistes russos a Sharm. Sequestraments de turistes per part de tribus beduines per demanar un rescat. Ara el sud del Sinaí està tranquil però molt controlat. Els enfrontaments son al nord de la península i tenen com objectiu a la minoria copta. Cristians antics que segurament son els hereus dels antics egipcis.
Moisés escuchando a la zarza ardiendo.
Al Djebel Musa, muntanya de Moisés, es creu que hi va pujar quan liderava la fugida d'Egipte de la seva tribu. Molts profetes senten veus a muntanyes on fa calor i no hi ha aigua. Moises va veure unes mates cremant i va sentir la veu de Yahve que li deia les deu coses que havien de cumplir els de la seva tribu. Al baixar va veure que els jueus no li feien cas, i Yahve, que no perdona una, els va condemnar a no trobar la sortida d'aquest desert en 40 anys.
Santa Caterina. Protegida por si acaso.
No està clar que el Djebel Musa fos la muntanya en que va passar tot això, però a prop hi ha l'antiquissim monastir de Santa Caterina. L'únic que permet visitar les dos coses, és un grup que surt a les 11 de la nit, i puja la muntanya a les fosques per veure sortir el sol des del cim. Al baixar el monastir encara està tancat i cal esperar.
Amigos turcos y percusión para saludar al sol.
Em resigno a una segona nit sense dormir i arribo dalt del cim força tocat, però sense sentir a cap Deu que em cridi. Un grup internacional. Guia beduí, músics turcs amb percusió al sortir el sol. Amb una parella de Barcelona esperem al peu dels imponents murs del monastir l'hora d'obertura. Es una agradable conversa entre viatgers i submarinistes en la que cadascú agafa idees per futurs projectes.
Amigos catalanes en el Sinaí
El monastir de Santa Caterina és d'una branca de l'ortodoxia grega. Te la biblioteca i potser l'esglèsia en funcionament continuat més antiga del món. S'han protegit molt bé. Una carta del mateix Mahoma i unes instruccions de Napoleó. També tenen relació amb Catalunya. La pintura més rellevant de Santa Caterina va ser un regal que va fer al segle XIII el cònsol català a Venècia. Algunes obres del monastir estan al museu de Montserrat perquè les va portar un monjo que va conviure anys amb eremites orientals. La joia de la colecció, el Còdex Sinaíticus, del segle V, te la majoria de les pàgines a la British Library, amb un recorregut d'aventurers, zar i Stalin.
Codix Sinaíticus. Del siglo V. La joya de la biblioteca esta en la British Library.
70 km de tornada per l'interior del Sinaí. Per primer cop de dia i puc veure els paissatges. La policia reté els cotxes turístics al monastir i fa que marxin junts. En tot el trajecte veiem un poblat beduí amb un ramat de camells i 4 controls policials. Sense vegetació ni restes d'aigua. Roques, muntanyes i sol baixant fins al mar.
Santa Caterina. Regalo del consul catalán en Venecia.
Al vespre tots els restaurants al cantó del mar i amb televisió estan plens. Final de la Champions i l'heroi del Liverpool és egipci. Als 30 minuts decepció. En una jugada amb mala llet, Serio Ramos ha trencat el braç a Mohammed Salah. Abandona el camp entre llàgrimes i el Madrid guanya el partit. Egipte s'ha classificat pel Mundial i les pregàries seran per la seva recuperació.
Mohammed Salah antes de que Sergio Ramos le rompiera el brazo
Dahab és un iman per bohemis i submarinistes. Te molts llocs de primera per bucejar entre corals o per fer immersions. La fama li ve pel Blue Hole. Un forat que es creu que arriba a 130 metres, rodejat per un mur de corall. És el gran destí del Deep Dive, la immersió a pulmó lliure. Aquest mur te una galeria que comunica el Blue Hole amb el mar obert. Està a uns 60 metres de profunditat. El camí fins al començament de l'immersió està ple de làpides i recordatoris als que no van sortir.
Blue Hole. Recuerdo a los que no volvieron.
Un centre de submarinisme seriós em diu que amb la meva llicència Open Water, que és la bàsica, no m'accepten fins que no hagi fet un altre immersió amb ells. Cal baixar a 30 metres i com que no hi ha fons, el perill de que un submarinista equivocat perdi el control i s'enfonsi existeix. Tenen raó i canvio el plà a immersions de snorkel.
Blue Hole
Som un grup en que tots son egipcis menys jo. En època de Ramadan, vol dir que son coptes, perquè no segueixen el dejuni. Una parella que viuen al Quebec i això ens permet parlar de referendums i federalismes. Una familia del Cairo, amb nens de 2 i 3 anys. La resta, beduins que preparen el dinar, porten la barca i venen records.
Volviendo de la playa. Ras Ganum. Los coptos tampoco siguen el Ramadán.
Un paradís. Blue Hole. Ras Ganura, amb la profunditat del corall ideal per que hi hagi peixos de tots els colors i tamanys. Blue Lagoon, platja de sorra ideal pels nens. Primer en cotxe o camell. Després en barco o camell. Després,en barco. Amb cabanes molt bàsiques i sense més equipaments que conexió a l'electricitat d'una placa solar. Conviden a quedar-se.
Canal de entrada para acceder al Blue Hole.
Tot això em confirma que l'aventura de veritat, va ser la dels meus tres cunyats, Miquel, Jordi i Rosa, que amb uns amics i tres camells van anar des de Tunez fins al Pirineu. Ja porto dos terços del viatge i l'única conexió entre Egipte i Sudan es un ferry semanal que surt d'Aswan. He d'ajustar els recorreguts per ser-hi el dia que surt. Demà al matí marxo en un bus cap al Cairo.

21 may. 2018

Nits de Ramadán als camps de refugiats de Palestina i a Jordània.

Amman. La mesa servida y en espera a que el muecín anuncie el fin del ayuno.
Comença el Ramadán. És una obligació religiosa i un signe cultural. Després de no menjar ni beure, de sol a sol, les famílies i amics s'agrupen per l'àpat nocturn. Al camp de refugiats de Aqbat Jaber, a Jericó, i a la ciutat vella d'Amman. Jericó, a Palestina, a l'oest del riu Jordà i a 200 metres sota el nivell del mar. Amman, a Jordània, a l'est del riu, a 800 metres d'alçada i a pocs kilòmetres de Jericó.
La paloma de la paz de Banski.
Al camp de refugiats, en Sami ha preparat el sopar i convida als pocs clients de l'hostal. Després passejo pels carrers del camp mentre els nens em tiren petards i em pregunten "uatsyurneim". Els joves fumen narguiles i juguen al billar i a les cartes.
La puerta del hostal de Sami, en el campo de refugiados de Jerico.
A la ciutat vella de Amman, families han tret taules i cadires a les places i aprofiten parkings buits. Els restaurants han tancat tot el dia i al vespre es serveixen sopars al carrer. El menjar i beure està a taula i ningú el toca. Els carrers i les cases tenen llums com el Nadal cristià. A les 19:30 els altaveus de les mesquites comencen els resos que indiquen el final del dejuni. Cada grup comença la seva festa.
Hebrón en un momento tranquilo.
He estat quatre nits a Deheisha, un dels camp de refugiats palestins de Bethlehem. En Mohammed se'm queixava de que cada nit hauran d'anar a casa d'un familiar diferent. El dia que li toca organitzar-ho, li costa molts diners. Les hores prèvies, el souk, el mercat, està plé de gent que compra grans quantitats. Compro per menjar-ho a la meva habitació. Sense menjar al carrer per respecte a les costums. Compro poc i a vegades no em volen cobrar.
Bethlehem. Restos de las protestas.
Fa una setmana es va decidir una vaga general a Palestina. Era el 70 aniversari de la Nakba i el dia abans l'exèrcit israelià havia matat 60 palestins a Gaza. El corresponsal a Gaza de la revista "The Economist", conservadora, hi era i va escriure que no eren gent armada ni van intentar assaltar el mur. Era gent que anava a veure gent. El que jo faig a Bethlehen. A prop del Mur de l'Apartheid el carrer està tallat per barricades i neumàtics cremant. A la resta de carrers l'atur és total. Estan oberts els forns on es prepara la pita, el pà local. Estan exclosos de la vaga. També està oberta la "Milk Grotto", la cova en que la verge va amamantar al nen. La gent ha de menjar. Una gota de llet va caure i la roca és va tornar blanca.
Conversaciones para dar varias veces la vuelta al mundo
Arriben nous hostes a casa de Shimaa i Mohammed. Isabel i Ricardo són de Madrid. Han llogat un cotxe a Tel Aviv i l'han deixat al cantó israelià del mur. Parlem per telèfon i encara els convenço més. Han pasat el checkpoint caminant, ens trobem i anem al carrer a on Mohammed ens espera amb el seu cotxe. Sap com tornar evitant els carrers tallats.
Control en el centro de Hebron. 4000 soldados protegen a 400 colonos ilegales
Passejem els tres pel camp i arribem fins al Mur. Tothom ens parla i pregunten d'on som. Spain, Barcelona and Madrid. Alguns ho miren com si un jueu ortodox i un de Hamas fossin amics. Ja no ens vam separar fins dos dies després a Jericho. Varem donar més d'una volta al món comentant viatges, intentant entendre Palestina i plorant per España i Catalunya.
San Giorgyos. En la garganta que desciende de Jerusalen al Mar Muerto.
Al mur els soldats es retiren i algun cotxe s'atreveix a zigzaguejar entre neumàtics cremats. Arribem a un grup de periodistes que ens parlen de les noticies del dia. A Gaza ploraven els morts i feien el que podien amb 2000 ferits. Vam rebre un missatge de Metges Sense Fronteres. Feien més del que podien i no era prou. Molt dur en la denúncia a Israel. L'endemà a Hebron ho vam comentar amb una espanyola que va treballar dos anys per MSF a Palestina.
El Portal de Belén
Arribem al "Portal de Belén" a punt de tancar. La Hosteria dels franciscans que cuiden el temple te menjar i cervesa. Ho aprofitem. Demà comença Ramadan i no se quan podré tornar a l'alcohol. Ressopó al terrat amb la familia de'n Mohammed. M'explica que l'alcalde del camp de Deheisha és de Fatah, el de Bethlehem és de Hamas i a Hebron serà dos anys el Partit Comunista i dos anys Fatah.
Todos tienen una historia que los justifica.
Hebron és la ciutat més dificil. Dins del casc urbà, Zona H1, de control palestí. Zona H2, israeliana. És una ciutat sagrada per jueus i musulmans. Té les tombes d'Abraham, Isaac, Jacob, Sara i Rebeca. L'any 1994, un metge israelià nascut a Brooklyn, Baruch Goldstein, va entrar amb un subfusell a la mesquita a on hi ha les tombes, va matar a 29 palestins i en va ferir 200. Va ser condemnat però algun assentaments de colons li ha fet un monument. Els colons d'Hebron son agressius. Van sempre armats, han ocupat edificis del barri vell i llencen porqueria i pedres als carrers àrabs.
Las calles comerciales del viejo Hebron se protegen por las piedras que les tiran los colonos.
Són 400 colons i els protegeixen 4000 soldats. Al casc urbà hi ha 101 controls i carrers tallats. 512 botigues de palestins han hagut de tancar per estar a la zona israelí o a carrers buits. Des de les Tombes dels Patriarques, travessem els controls i anem pel carrer fronterer a les cases àrabs. Els nens dels colons han sortit de la Yeshiva, l'escola en que el eduquen en una visió bíblica del món. Juguen tranquilament al parc infantil mentre les pares conversen. Molts soldats.
Hebron detrás del muro. Hijos de colonos jugando y madres conversando
Converso amb un. Va estar al Pirineu fent una travessia. A Sort. Estaven sempre de festa i no es va enterar que per allà passava una ruta de fugida de jueus i resistents de l'Europa ocupada pels nazis. Li agrada el que fa perquè te clar l'objectiu. Ara marxarà unes setmanes per fer el curs a comandant perquè vol seguir a l'exèrcit. Pregunto poc i respón molt. Li faig de coach.
En Hebron los muros dividen calles y casas.
Passat un nou control tornem a la part àrab. A la plaça a on es fan les protestes. Ara està en calma pero queden restes de barricades i casquets de fogueix i gas. Els joves em diuen que no els toqui, que sovint els deixen sense detonar perquè exploti quan s'agafi. La desconfiança entre els dos bàndols és total. Retrobem alguns activistes i visitants d'altres dies. Gent que mira gent. Comprem algun juguet pels nens i un mocador per la Shenaa.
Tumbas de Sara y Rebeca en Hebrón.
Tornem en un bus local a Deheisha. Amb palestins i per una carretera diferent a la que fan servir els colons. Al matí esmorcem sols. A les 4 els cants de la mesquita han recordat que comença el Ramadan. Ens despedim de la familia i ens dirigim al control per travessar al costat israelí. Anem a recuperar el cotxe que havien llogat la Isabel i en Ricardo. Un soldat del control és argentí. "¿Qué les parecieron los de allá?" "Nosotros hacemos lo que podemos por ellos, pero tal como son, no se puede hacer más".
Mezquita con la tumba de los patriarcas. Abraham, Isaac, Jacob, Sara y Rebeca.
La política d'Israel és colonial, amb colons. Una política dels segle XIX, aplicada al segle XXI. Per això te molts partidaris als països anglosaxons. Als USA, Sudàfrica, Austràlia o Canadà veien als indis, negres o mexicans com ara veuen a Israel als palestins. Al segle XXI això ja no s'accepta. Les resolucions de la ONU condemnen a Israel i només la protegeix el veto dels Estats Units.
El aviso es para los ciudadanos israelíes. El ejército entra sin preguntar.
Hi ha una radicalització de la població en general i també dels joves. L'exèrcit hi juga un paper important, però molts marxen o aconsegueixen una doble nacionalitat. No és públic el balanç entre entrades i sortides, però el destí preferit dels joves que marxen a Europa és Berlín. Ara és una ciutat oberta i tolerant.
La cara amable del Israel Defense Force
Israel corre el perill de convertir-se en un estat paria. Li va passar a la Sudàfrica de l'apartheid. Li era igual mentre tingués el recolzament dels USA. El va tenir amb Reagan, però els moviments civils i de boicot i canvis internacionals van acabar amb l'apartheid i van portar Mandela de la presó a la Presidència. És dificil predir el futur. De moment el Ha'aretz reconeix que la matança de Gaza ha sigut una victoria de Hamas i una derrota d'imatge d'Israel. Ho volen compensar amb Eurovision i el Giro D'Italia.
Jericho. Símbolos semitas en palacio Omeya.
En el cotxe llogat anem cap a la Vall del Jordà. 1000 metres de descens per unes gorges amb vistes esplèndides. Des del monestir grec ortodoxe de Sant Giorgios veiem el Mar Mort. Israel ha definit el riu Jordà i el Mar Mort com zona estratègica i está tancat l'accés als palestins. S'han fet unes excel.lents carreteres que permeten anar al Jordà i al Mar Mort sense veure un àrab. Israel s'ha apropiat de l'aigua del riu i del turisme del Mar Mort. Els palestins ho poden veure des de 10 kilòmetres. No aniré al Mar Mort pel cantó d'Israel. No vull col.laborar amb un robatori contrari als acords de les Nacions Unides. A les ciutats gestionades per Palestina, s'han posat cartells dient als israelites que és perillós entrar a la zona palestina. Murs.
El primer muro. Se construyó en Jericó. Hace 9000 años.
La Vall del Jordà és fèrtil. Un dels candidats a ser el Paradís d'Adan i Eva. Jericó és la seva gran ciutat. Hi anem a veure les excavacions de la possible primera ciutat i muralles del món.
A la muntanya que domina la ciutat, va passar Jesús 40 dies sense menjar rés. Va resistir les temptacions del diable i va tornar. El sol i la duresa d'aquesta terra han servit perquè molt profetes conectessin amb altres realitats. Ara la temptació és un telefèric i la venda de gelats al Mont de les Temptacions.
Con estos frutos tentó el diablo a Jesús.
Anem al lloc a on Juan Bautista va batejar Jesús. El riu Jordà quasi no te aigua i es podria saltar a Jordània. És zona C i els palestins no hi poden anar, però els autocars plens d'evangelistes hi van sense problemes. Renovar el bateig al mateix lloc que Jesús és un objectiu.
Renacidos y a dos pasos de Jordania.
El govern israelià te com a principals aliats americans als evangèlics. La dreta religiosa que ha votat Trump. Llegeixen cada dia la Biblia, a on diu que Yahvé va donar aquesta terra al seu poble escollit. Esperen que algún dia els israelians també acceptaran que Jesús era el fill de Deu. Aquesta aliança del govern israelià i la dreta religiosa nordamericana pot portar problemes a la tradicional relació d'Israel amb el Partit Demòcrata i la majoria lliberal dels jueus americans.
Mi hostal en el capo de refugiados de Jericó.
Dormo al Sami Hostel, al camp de refugiats Aqbat Jaber. Durant la Nakba, al 1947, l'avi i el pare de'n Sami van ser expulsats. En Sami va neixer en un camp a Gaza i la familia va viure uns anys a Noruega. Amb el que van estalviar, en Sami va construir l'hostal. El camp és diferent a Deheisha. Té més espai i les cases que s'hi han fet els refugiats no son altes. Carrers més amples i sense asfaltar. El mateix ambient i menys pintades polítiques. Allotjarse als camps de refugiats a Palestina és un privilegi.
Sami lo recuerda en la puerta del hostal.
Estem sopant palestins, jordà, francesos, polonesos, australià, danesa i català. La tele dona comèdies. Sami m'explica que estan fetes a Egipte però amb capital i censura d'Arabia Saudita. Diu que allò és una empresa, no un país. No li agraden.
Informacions de viatgers. S'ha creat un Jordan Pass, que es compra per internet. Inclou visat i entrades a quasi tot. El compro i amb el visat, demà aniré al pas fronterer del Allenby Bridge. És l'únic que poden fer servir els palestins, i els seus fills i nets. Encara que tinguin un altre nacionalitat. No poden volar a Tel Aviv. Han de volar a Amman i entrar a Palestina pel Allenby Bridge i Jericó. Els israelites poden fer-ho servir tot, però no aquest pas. Ni mirar-se.
Centro antiguo de Amman.
Taxi palestí fins al control militar de la zona d'exclusió. Pocs kilómetres en un taxi israelí que s'aprofita fins a la aduana israeli. Papers. Autobús pels viatgers no palestins fins a l'aduana jordana. Papers. Un equatorià que treballa per la ONU al Sudan i jo demanem que no ens sellin el passaport. Al Sudan podria ser una proba que hem estat a Israel. Comparteixo transport fins Amman amb una mestre australiana activista en projectes educatius. Ve de Ramallah. És la capital de Palestina i una ciutat que te la sort de que la Biblia no la menciona.
Manual de instrucciones.
A Palestina es fa la cervesa Taibeh. Només l'he trobat a Nazareth i Jerusalem, que són ciutats àrabs pero dins d'Israel. A Ramallah sembla que hi ha bars que serveixen alcohol. En Ramadan l'observancia musulmana és més gran, però sembla que la societat s'aferra als seus distintius culturals.
Superbandera. En Amman vive uno de cada tres jordanos.
Jordània te lleugerament més població palestina que beduina. Ha rebut molts refugiats i fins a la Gerra dels Sis Dies havia anexionat la Cisjordània. Aquesta tensió va esclatar el Setembre Negre. Una snguinaria guerra civil en que els refugiats palestins van ser expulsats al Líban. Aquest episodi ha desaparegut de la historia del país que llegeixo repetida en museus, guies i fulletons.
Amman. Mezcla de culturas desde hace miles de años.
Jordània és un dels paisos que rep més ajuda internacional. De la part dels USA i les monarquies del Golf. Té frontera amb tots els paísos de la regió amb problemes. Rep el doble d'ajuda per càpita que Haiti, molt més pobre i necessitat. Una monarquia dòcil, eleccions a un Parlament que no te cap poder i alineament amb el que diguin els poders de la regió. USA, Israel i Arabia Saudita. Als paisos que no ho acceptin tindran problemes. Encara que la gestió d'una barreja religiosa i cultural sigui imposible. Qui va dissenyar els paísos amb barreges impossibles van ser les potències guanyadores de la Gran Guerra. El diari que segueixo, The Jordan Times, es tan previsible com els diaris del Marroc.
Anfiteatro romano en la ciudad vieja de Amman.
Un de cada tres jordans viu a Amman. Carrers entre turons, desordre, seguretat i gent amable. El seu anglés és molt millor que el meu àrab. Com moltes capitals àrabs, te un projecte especulatiu per convertir un barri central en un mini Dubai. De moment, parat. El meu hostel està a la ciutat vella, entre el souk de l'or i el turó de la Citadel. Dalt del turó hi ha les restes de la ciutat romana, bizantina, àrab i amonita. Eren un poble que ja lluitaba amb Israel i Babilonia fa 3000 anys.
El interior lo destrozó Indiana Jones.
Bus fins a Petra per la carretera del desert. Ja estic en terreny turístic. He deixat els paissatges de la Biblia. Ara estic als de Indiana Jones. Sopo amb altres viatgers del hostel. Jordània és un destí fàcil per anar-hi i Petra és un iman.
Un dia sencer caminant. Més de 20 kilòmetres, més de 100 temples, alguns excepcionals. Puja i baixa a molts graus al sol, a 1000 metres d'alçada que desemboquen en el desert. Camí per un estretíssim congost que després de 2 km s'obre a la meravella del "Tresor", un temple excavat a la roca.
Niñas que vuelven de colegio.
Els nabateus eren un poble d'origen àrab que des de Petra controlava el comerç. D'Egipte a Damasc i de l'Orient al Mediterrà, Petra era una cruïlla. La ciutat protegida dins de les muntanyes deuria ser molt gran, pel tamany del circ i temple, però el que l'ha convertit en meravella del món es la colecció de temples funeraris excavats a la roca.
"El Monasterio" el monumento más grande y remoto. Petra.
Les muntanyes dels deserts són l'origen de molts superherois. Abraham, Jesús, Indiana. En els propers dies Lawrence i Moisés. Cal que el relat sigui atractiu i que es transmeti a les següents generacions. Els guies expliquen als grups de visitants anèctotes del que van fer Sean Connery i Harrison Ford en cada lloc del rodatge.
Petra. Cientos de tumbas distribuidas entre rocas y cañones.
Hi ha molts visitants, perquè el lloc s'ho mereix i perquè venen autocars des de Israel en visites d'un dia. Molts ho visiten a cavall, camell o ruc. Als camins dolents i en pujada no hi ha quasi ningú, és un privilegi. La propera,setmana el meu destí és el Sinaí. Deserts, muntanyes i superherois.
Transporte escolar en los caminos de Petra.