El Ruwenzori es un massís muntanyós entre Uganda i el Congo. Geleres a l'Equador i neu cada dia a la temporada humida. Va aparèixer fa 3 milions d'anys, va fragmentar els Grans Llacs i probablement, va fer que l'aigua de les selves del Congo anés a l'Atlàntic en lloc de l'Indic. També va alimentar un riu, el Nil, que al anar cap al nord i travessar deserts, va crear una franja fèrtil prou gran perquè de l'agricultura en sortís un imperi i una cultura.
És la muntanya més dura a que m'he enfrontat. Hi vaig anar per dos amics que hi havien estat. Javier, valencià, hi va anar per la ruta Central, direcció oest des d'Uganda, i va patir els mateixos problemes. Fang, pluja i mal temps. Ara la ruta Central quasi no es fa servir per problemes dins els bukondo que formen la cooperativa que la gestiona. Les cabanes de la època colonial d'aquesta ruta decauen.
L'altre amic, Dani, extraterrestre, hi va anar des del Congo. Als 80's la ruta del Congo era viable i Uganda estava en guerra. L'invers d'ara. Van arribar al punt més alt. Hi van pujar amb un comptador de partícules radioactives per medir l'antiguitat de les geleres. El comptador els va avisar que portaven carn seca contaminada per Chernobil. El final de l'història és digne de la Guerra Freda.
Jo hi vaig anar per la ruta de Kilembe, la que ara és viable. Set dies amb l'intenció de fer la punta Margherita, la més alta del Pic Stanley, el més alt dels sis en que profundes valls fragmenten el massís. El fi del món. Em recorda el tepui Roraima, entre Venezuela, Brasil i Guyana. O l'immens riu Sepik, l'interior de New Guinea. Després venen les nostres fronteres interiors.
La ruta és creació de'n John. Un australià exagerat com el continent. Com el Father Colm i els seus fondistes d'Iten. Com en Rolf i els seus projectes al paradís-infern del llac Turkana. Fa vuit anys, en John va obtenir un permís per obrir una ruta nova al cor del Ruwenzori, per Kilembe.
La guerra a la regió s'acabava. L'exèrcit va expulsar als assassins hutus que derrotats a Rwanda, van invadir la regió des del Congo. També va derrotar a l'infam Exèrcit de Resistència del Senyor, innovador en l'ús de nens soldats. Com l'edat dels morts a la Primera Guerra mundial que recorden el monuments dels pobles de França. Com la Quinta del biberó.
Les mines de coure de Kilembe van tancar i el preu del cafè es va ensorrar. La vall sortia d'un malson però no tenia futur. En John i els primers locals que va contractar, van aprofitar antigues rutes de furtius i buscar com remuntar cascades i torrents. Van anar construint campaments, tot a l'esquena de portejadors. A la regió no hi ha altre animal de càrrega que l'home i les mules no podrien caminar pel fang.
Ara son 450, entre guies, portejadors i altres funcions. Amb entrenament constant en material d'escalada en roca i neu, manteniment de les instal·lacions i emergències. En John n'està orgullós. M'ensenya una foto de la seva dona, una noia ugandesa espectacular i molt jove. Aquests projectes desmesurats només els poden fer gent excessiva. Creu que és injust que els cims del Ruwenzori tinguin el nom d'exploradors del segle XIX que no tenien rés que veure amb la muntanya. Ell ho mereixeria. A un campament d'alçada admirable, ja li ha posat el seu nom.
El primer que va pujar al Ruwenzori, Luigi Amedeo de Saboia, havia nascut a Espanya. El seu pare va ser el penúltim intent de reformar España amb una monarquia que modernitzés el país. L'assassinat de Prim, el seu valedor, per part dels alts poders del estat, va fer fracassar un altre operació reformista, i va crear un explorador que va obrir rutes al Karakorum, Africa i altres cims.
La pujada és molt maca i dura. Els cafetals donen pas al bambú, a les lobèlies i a paisatges que no se descriure. Quatre dies d'ascensió, dos de descens i un d'atac al cim. Cinc dels set dies amb botes de goma fins al genoll. El fang, l'aigua i les relliscades fan que la velocitat sigui de 1 km/h. El sisè dia, 11 hores de pluja i neu, per fer 12 km i arribar de nit al campament.
Les cabanes estan ben construïdes, però cal pujar-ho tot. La llenya per escalfar i assecar la roba. El carbó per cuinar. El menjar. Les cordes, claus, crampons, piolets i material tècnic per l'atac al cim. Un client, dos guies i sis portejadors que baixen a mida que la carga disminueix. És temporada de pluges i no hi ha clients. La setmana propera un grup de nou, amb 5 guies i 40 portejadors.
El cinquè dia, a 4500m, em desperto a les 2am. Portem dos dies de turmenta i la lluna no es veu. Un guia em diu que el seu company te edema pulmonar. La curta nit ha estat vomitant i amb mal de cap. Enfermetats tropicals, com la malària, poden fer que les malalties d'alçada apareixin a cotes baixes. Un altre guia va morir al mateix campament fa uns anys per això. Miro el que tinc al complert botiquí que m'ha preparat la Conxita, s'ho pren i comença a baixar amb dos portejadors que se'n ocupen. En la fosca nit, jo amb els altres dos guies iniciem l'ascens.
Negra nit, sota zero i dos dies de turmenta. La pedra està coberta de gel i cada pas és un perill de relliscada. Aprofitem alguna corda fixa amb els Jumar i decidim seguir amb crampons per la roca. És un encert. Arribem a la gelera Stanley. El guia que ha substituït al malalt perd l'orientació per la boira que ha caigut amb la primera claror. La neu comença a estovar-se i ens adonem que hem perdut la direcció perquè retornem a les nostres primeres passes.
Ens falten les roques que donen pas a la gelera de la Margherita, la punta més alta. Tenen un altre corda fixa, i per la canal final de neu portem claus de gel i altres cordes. Ho veuen complicat per fer-ho amb mal temps i nula visibilitat. Tornem. Stanley sí, Margherita no.
Son guies que saben el camí de memòria. Sense rellotge, brúixola ni altímetre. Sense saldo al telèfon, així que aprofitem que dalt de la muntanya tenim la única cobertura telefònica en 7 dies, per trucar amb el meu telèfon a la seva central i organitzar la recollida del guia malalt. Està baixant per la vall que opera la competència i cal prevenir conflictes. És la única vall que permet baixar sense haver de remuntar colls de més de 4.000 m.
El Setè dia arribem a la porta del Parc Nacional i més tard als barracons en que s'ha instal·lat Ruwenzori Trekking Services. La primera dutxa. La merescuda propina, 10% del cost de l'expedició a repartir entre guies i portejadors, segons el dies que hi van ser. Parlo amb el guia malalt i poso en contacte a l'infermera de RTS amb la Conxita, que està a Kathmandú en un congrés de Medecina de Muntanya.
Al matí en John compleix 70 anys i el feliciten. Una capsa de cartró amb 70 espelmes. Sembla una missa evangèlica. Cançons i discursos amb més emoció que lògica. Jo també el felicito. Li dic que pot estar orgullós però ha de pensar com donar continuïtat. Africa està plena d'herois que fan una cosa bé i no saben retirar-se ni organitzar la seva successió.
Un portejador pot guanyar 150 $ al mes. Molt en una regió que viu del cafè, que només dona per subsistència. Al guanyar diners, al poble es van obrir 25 llocs que venien alcohol i la prostitució es va disparar. En John, que no beu ni es creient, ho va parlar amb el capellà i els vells locals i van aconseguir redressar la situació. Van aconseguir, per exemple, que els diners es gastessin en posar terra de ciment a les cases, teulada metàl·lica i comprar més terra pel cafè.
Marxo del Ruwenzori sense haver vist la muntanya. Segueix dins d'un núvol, i al camí de boda-bodes i matatus, em porta per Kilembe, Kasese i Katunguru, fins al Parc Nacional Queen Elizabeth. Ja fa sol i calor. Estaré dos dies a un lodge en que he reservat tenda de campanya al cantó del canal Kazinga, el cor del Parc. Connecta els llacs Edward i George. Als voltants s'hi passegen elefants, búfals, hipos i algun lleó.
Començo sol i al poc arriben en bicicleta 14 holandesos i holandeses de la meva edat i més. Porten 7 dies, en jornades de més de 70 km travessant per camins el sud d'Uganda. També arriba una parella nordamericana que viu a Uganda. Tenen un negoci al que anomenen església i l'extenen en un model que recorda les franquícies.
Tinc un permís per anar al Parc Bwindi Impenetrable, en un grup petit i amb guia, a estar una estona amb un grup de goril.les. He d'anar a la porta Ruhija del Parc Nacional. 150 kilòmetres sense asfalt dels que la primera meitat travessa el Parc Queen Elisabeth, sense cap poble. La segona meitat voreja la frontera amb el Congo per pistes de muntanya amb espectaculars vistes i plantacions de te. Una pista de terra plena de forats. Una vida molt dura en un lloc d'una bellesa que fa plorar. La frontera d'Uganda, Rwanda i Congo.
Bwindi és un dels Parcs Nacionals amb una diversitat d'animals i plantes més alta. És un bosc molt dens i sense camins en una successió de colines per sobre dels 2000 metres. És especial pels 400 goril.les de muntanya que hi viuen. La meitat dels que queden al món. El goril.la és un primat que pot seguir una habituació. La tribu i en especial el mascle dominant, silverback o esquena platejada, que pot arribar a 190 kg, accepta la presencia una curta estona de temps, d'humans a certa distància si ja s'hi ha acostumat i veu que no interfereix amb la seva rutina.
Aquest procés és més difícil amb els chimpanzés, perquè al igual que l'home, estiren més el braç que la màniga i en cada nova visita volen obtenir més avantatges. Aquestes costums dels nostres parents més propers, les van estudiar dos dones també excessives. Diane Fossey, molt a prop de Bwindi va conviure amb els goril.les. Era una californiana de caràcter complexe que va ser assassinada segurament pels furtius que va combatre. Jane Goodall, anglesa, és als seus 84 anys, la gran dama de l'estudi del comportament dels chimpanzés. Eren dues noies sense formació en el tema i amb passió per Africa i els primats. Leakey, el paleontòleg anglo-kenyata, va aconsellar a cadascuna un primat d'estudi. Les seves vides tenen la mesura d'aquest continent i en les seves vides afectives es van entendre millor amb els primats estudiats que amb els primats humans.
La visita a una família de goril.les, després d'hores de camí pel bosc, és cara. Hi ha més demanda que oferta. A Bwindi hi ha 14 famílies de goril.les habituades, accessibles des de 4 entrades al Parc. El cost és de 600$ i cal reservar amb mesos d'antelació. Al viatjar sol, vaig tenir sort de trobar un permís a Kampala fa una setmana. La mateixa visita des del Parc Vulcanoes, a Rwanda, costa 1500$. El Parc Virunga, al Congo, està tancat pels recents assassinats de rangers i sequestraments de turistes.
El mateix va passar a Bwindi el 1999. Un grup de 100 genocides de Rwanda van assaltar un grup de turistes i en van matar 8 i al guia ugandès. Deien que volien afectar el negoci turístic d'Uganda, aliada del nou règim ruandès. El Parc va estar tancat molt temps. L'impacte econòmic del "Gorilla track" és gran, i el més rellevant és que garanteix la supervivència de l'espècie.
Els perjudicats van ser els Batwa, els habitants originals del bosc i emparentats amb els pigmeus. Malgrat que la seva cultura era de coexistència amb la natura, van haver de abandonar la vida al bosc. Els que han pogut, s'han adaptat a les oportunitats del turisme.
El meu grup està format per un simpàtic guia Batwa, dos rangers armats amb AK-47 i pangas, 8 turistes i els guies avançats que rastregen la situació del grup Bitukura. 11 goril.les que inclouen dos silverbacks. Cosa estranya que s'explica perquè un d'ells ja està en decadència. Dos hores de camí inexistent en un món primitiu, trobem al grup que passa el temps menjant fulles. Els petits s'enfilen a les branques fins que les trenquen i cauen per terra. Un d'ells cau sobre l'Elvira, una simpàtica madrilenya, mentre converso en veu baixa i rudiments de llengua de signes amb en Dave. Un americà viatger solitari, sord oralista i amb alguns signes que m'explica una història ja coneguda de convivència amb una ex que va evolucionar als signes i una novia semisorda.
Després comentem amb l'Elvira i el Javier les experiències d'ensenyar llengua de signes a chimpanzés, i les llissons de la complexa política africana a les crisis polítiques d'Europa i España. Demà segueixo viatge a Kisogo, darrer poble d'Uganda abans de la frontera amb Rwanda
Publicado con Blogsy
