De l’Alt Atlas al desert. Dos viatges paral.lels pel Marroc.

Adgz a la vall del Oued Drâa. Un palmeral de més de 100km

L’Alfons i la Conxita fem un viatge compartit a les tardes però paral·lel als matins. L’un en bicicleta i l’altra en transport local. L’entrada al blog la fem avui conjunta.

A Tiz’n Test, el coll de 2100m d'altitud, s’hi arriba en taxi compartit, com a tot arreu per aquí. Els taxis fan rutes fixes d’uns 100 km i surten quan són plens amb 5 -7 persones segons la zona. Hi ha una estació a cada poble, amb un responsable amb armilla groga que reparteix el passatge, cobra, i se l’hi poden fer reserves per telèfon. Costa uns 4€ segons distància i dificultat de la ruta. En algunes zones hi ha prou tràfic per tenir microbusos. 

Baixant del Tizi n’Test. Sortint de la boira camí del desert.

Aquest sistema que m’haurà permès desplaçar-me els 500 km de Marraqueix a Ouarzazate en 6 etapes, és el que fan servir els habitants de la zona, perquè aquí ningú té cotxe i els autobusos no serien rentables ni tan flexibles. Als palafrugellencs que treballen a Begur ja els hi agradaria una cosa així.

Transport de burros pels camins de Tazenakh.

El dia abans, per sortir d’Ijoukak em van fer córrer perquè a les 9 tots els passatgers ja eren dins. Però per marxar de Tiz’n Test, a les 11 del matí d’un diumenge, el taxi encara era buit a 65km. Feia fred i boira i havia passat una mala nit i el noi de l’hotel del coll va fer autostop per mi. Amb una parella gran bereber ens vam endinsar a la boira 30 km avall fins al peu de la muntanya, a la parada, on per 1,5€, vaig pujar a un taxi per fer els últims 50km fins a Taroudant. Finalment, un “petit taxi” també compartit em va acostar per 80 cèntims des de la “Gare routière” a la plaça gran dins la muralla a prop de l’esplèndid riad que havíem reservat.

Grand taxi arribant a Agdz. 4 senyores, un iman i un ciclista de Barcelona.

Aquesta xarxa de “Grands et petits taxis” compartits és barata, ecològica i fa socialitzar. De camí a l’estació les nenes que van a escola em volen ajudar amb la motxilla i m’expliquen que els hi agrada la física i volen estudiar turisme a la universitat. Els nens, més tímids també s’acosten. 

Soukaina, Aisha, Zahara i Conxita regatejant alfombres.

Quan feia tres quarts que esperava dins del taxi amb tres noies per anar a Tazekahnt, els hi vaig proposar pagar jo les dos places que faltaven però van voler pagar-ne elles una. Eren de Taroudant i feien turisme. Hem visitat juntes totes les cooperatives de catifes de Tazenahkt fins que n’han trobat una al seu gust i pressupost. 

La Soukaina està il·lusionada i inquieta amb un negoci de classes de reforç extraescolars que ha muntat, “une femme entrepreneure” diuen les amigues. L’Aisha treballa en una agència d’electricitat i la Zahara en un projecte d’ajuda a les zones de la província afectades pel terratrèmol.

El fred, les ovelles i l’artesania fan bones alfombres a Tazenakh.

Des de fa tres mesos no havia parat ni un dia portant recursos als petits poblets de muntanya. A la regió del Tiz’n Test molts poblets havien desaparegut, amb 500 morts en una regió no gaire habitada. L’equip de la Zahara els hi porta de tot, sobretot als que, per por, no han volgut deixar el poble i anar al campament de containers de Chafarni o el més gran de Oulad Berhil i encara estan en tendes malgrat les dures condicions climàtiques. El projecte està finançat per la comunitat islàmica francesa. 

Segueixen la ruta, només havien parat a mirar i comprar catifes i intercanviem telèfons per, InShaAllah, sopar juntes demà a Ouarzazate

Muntanyes resseques, oueds, oasis verds i pobles de fang.

El viatge de l’Alfons és igual però diferent. La nit al Tizi n’Test, el coll pel que travessem l’Atlas ha sigut molt freda. La turmenta afluixa però estem dins d’un núvol. Cada 10 minuts passa un cotxe pel coll i cada hora un grup de motards alemanys. Finalment el Mustapha troba un cotxe per la Conxita fent autostop.

La meva baixada en bicicleta dins de la boira és de les que no s’obliden. Un gran record. Pel sisme, la pluja i les obres, una capa de fang havia reemplaçat l’asfalt. La poca pluja era de fang del Sahara i 20 km i 1500 metres de descens desprès, m’havia convertit en una croqueta de sorra.

Tubkal vist de Taroudant. Foto d’Internet perquè teníem boira.

A la primera gasolinera vaig buscar una manguera per netejar la bici, abans que el fang fes malbé frens, canvi i transmissió. Faltaven 50 km de bona carretera i lleugera baixada, però la previsió era vents de 60km de cara. El que podien ser 2 hores tranquil·les es va convertir en 4 molt treballades.

Plaça de Taroudant plena de vida.

Però Taroudant s’ho val. L’anomenen la petita Marrakeix, però la supera per la manca de turistes i el negoci local i artesà dels seus souks, que són el mercat de tota la comarca. La seva muralla té 7,5 km i protegia la capital de la dinastia saadií, que es va enriquir amb el comerç del Sahara i de la canya de sucre. Va ser substituïda al segle XVII per l’actual dinastia alauita, també originària del sud.

Souks de Tarudant. Era el gran mercat al sud de l’Atlas.

En Manel, l’autor de la guia “Marruecos en bici” que m’inspira, ja diu que si les incidències obliguen a “neutralitzar” una etapa, aquesta és la ideal perquè és la més monòtona i tot el recorregut és carretera. Amb la Conxita recuperada, el convenciment que el vent contrari em persegueix i un any mes vell, perquè avui he complert 69 anys, decidim buscar un transport col·lectiu que també porti la bici fins a Taliouine, 105 km més lluny, 800 m de desnivell i autodenominada capital mundial del cultiu de safrà. A la Gare Routière trobem transport per 4,5€ cadascú i 4€ per la bici que va lligada dalt del cotxe. En pocs minuts ja som 5 passatgers i en 2 hores estem a Taliouine.

Taliouine es presenta com capital mundial des safrà.

Taliouine és agradable. Una mena de centre d’interpretació del safrà ens instrueix i permet comprar regals útils i suculents. Surten autobusos a varies ciutats mitjanes de França, que deuen ser el destí de moltes famílies locals. Als diversos cafès, per fugir de la monotonia de beure sempre té, pots prendre un excel·lent i enorme suc de taronja per 1,5€. L’alcohol ha desaparegut des de que vam baixar del ferri a Tànger. Potser n’hi ha als hotels i circuit de turistes, però no és per on ens movem.

Kasbah a Taliouine. Les construccions d’adob s’han de refer constantment.

Ens arribem a la que era la gran Kasbah de El Glaui. Era un cacic local que a començament del segle XX dominava el sud del Marroc i el comerç saharià. La dinastia regnant, quan els francesos van colonitzar Marroc, eren els alauites. 

Desprès de la II Guerra Mundial, amb els aires descolonitzadors, el sultà Mohammed V va començar a parlar d’independència. França el va deportar a Madagascar i va nomenar a El Glaui, que els hi era fidel, patxà de Marrakeix amb carta blanca per negocis turbis.

Especies a un mercat de Taroudant. Comerç transsaharià.

Amb la independència va tornar Mohammed i la família de El Glaui va caure en desgràcia. Ara el que s’ensorra és la seva imponent Kasbah. L’apariència era luxosa però el tipus de construcció tradicional, de fang i fusta, es deteriora i s’hauria de refer constantment.

Rucs útils i prescindibles. Reis inútils e imprescindibles.

Com en totes les monarquies, els successors van a pitjor. La imatge de l’actual rei, Mohammed VI està per tot arreu, però ve poc al Marroc. La seva família actual son dos germans atletes de lluita lliure, i alguns altres atletes musculosos que el freqüenten. La majoria del temps està a Paris o en un palau que té al Gabon. Està separat de la seva dona i tots esperen el moment en que el jove príncep el succeeixi. Com a Espanya, sembla també que la monarquia és inútil però imprescindible i que sense ella tot seria pitjor.

Les alfombres de Tazenakh comencen amb bona llana,

El següent destí és Tazenakh. S’hi arriba travessant un altiplà per sobre de 1800m amb uns paisatges infinits i desolats. El dia és clar i lluny es veu el cim nevat del Tubkal. Més a prop el Djebel Siura, encara per sobre dels 3000m però anticipant el desert. 

Es ja Setmana Santa i en la ruta creuo alguna comitiva de luxoses autocaravanes europees. Potser és una manera de viatjar similar a veure una pel·lícula, però accentua el contrast entre vida austera i opulència. No arriba als conflictes que va ocasionar el rally Paris Dakar per terres properes, però ho recorda.

No es bona idea comprar alfombres si viatges en bicicleta.

Tazenakh viu de les alfombres de llana. Moltes botigues i cooperatives en venen amb dissenys que recorden els símbols amazigh. Al vespre en un cafè celebrem el futbol a la Champions, mentre altres miren als juniors de Marroc i Costa d’Ivori. Al desembre la Copa Africana es jugarà al Marroc i valdrà la pena seguir-la.

Kasbah de Ouarzazate. Restaurada per filmar “Gladiator”

Diu la Conxita: A Ouarzazate, mentre arriba l’Alfons, visito la Kasbah de Taurirt, de fang i palla i nucli del que seria la ciutat actual. Quan es va construir el s. XVII era important perquè controlava les valls del Drâa i el Dades i per tant, les rutes de comerç del Sahara. No va decaure com altres kasbahs després de la colònia francesa perquè s’ha utilitzat per pel·lícules com Gladiator.  Ara és patrimoni de la Unesco i destí de tots els autocars de turistes. 

Museu del cine a Ouarzazate. Decorats per tots els temes i èpoques.

Per descansar, paro en una petita cremèrie al cantó del mercat on veig que unes dones fan crèpes, hi ha gots de iogur amb bona pinta. La Sayida amb niqab i aspecte juvenil, se m’acosta amb dificultat i amb bon anglès m’explica que és la jefa i que és cega des dels 21 anys. Entre els germans n’hi ha més de cecs, algun de ben petit, però han tingut tots una bona educació. Quan ja no va veure-hi més, s’avorria a casa i va decidir obrir un petit negoci amb tres dones divorciades perquè sovint s’han de quedar amb els  fills i tenen moltes dificultats per tirar endavant. Xerrem estona, no està casada, té recursos, cinquanta anys i bon humor. Ella es tapa la cara, una dependenta duu la cabellera a l’aire i l’altra les mànigues ben amunt. Ens despedim amb un AllaHamdulilla i una abraçada.

Vista nevada del M’Gun, segon cim de l’Atlas, per sobre de Ouarzazate.

Diu l'Alfons: El viatge de la Coxita s’acabarà en un vol directe de Ouarzazate a Barcelona. Sembla increïble que existeixi una cosa així però el turisme no te límits. Començo la segona meitat del viatge en solitari. La propera etapa fins a Agdz, te un altre cop 1000m de pujada, el Tizi n’Tinififit. Travessa les estrivacions del Djebel Zaghro fins a la vall del riu Drâa. Les següents sis etapes seran planes entre oueds, pobles, oasis i desert.

Mercat setmanal a Agdz.

Ahir vaig arribar molt dèbil a Ourzazate. És habitual quan es canvia el ritme de vida i l’alimentació, que el cos reaccioni, pot ser un ajust de la microbiota intestinal, el que anomenen “segon cervell”. Una dieta amb gran quantitat de te i dàtils és molt sana, però si venies de pernil i cervesa, el cos ha d’adaptar-se. Potser el mateix que va tenir la Conxita, però la bici em dona menys marge.

Desprès d’una mala nit, una mala digestió i un mal final d’etapa, em dirigeixo a la “Gare routière” a buscar transport que m'estalviï l’últim coll de la ruta, que amb la calor creixent se'm fa infinit.

Expert lligant la bici a un Grand Taxi. Gare routière de Ouarzazate.

Un “Grand taxi”, de set places m’està esperant. Quatre senyores, un imàn, un ciclista de Barcelona i un conductor que també és tècnic de lligar bicis al cotxe, i un munt de paquets, sortim cap Agdz, a 80km. Primer em demanaven 4€ per mi. Desprès 4€ més per la bici. He negociat durament, per no ofendre, i hem quedat en 7€. En la ruta he pogut adaptar-me a la fonètica àrab, per la radio, i amazigh, per les converses.

Per anar a Tumbuctú és més pràctic  un camell  que una bici.

De Agdz a Zagora la ruta és agradable. 92 km seguint el palmeral del Drâa. És el riu més llarg del Marroc. Recull aigües del vesant sud de l’Atlas i desapareix sota terra els últims kilòmetres abans d’arribar a l’Atlàntic.

Vall del Oued Drâa fins a Zagora. Cases d’adob que es desfà

Fa calor, porto 500km a les cames i l’asfalt de la carretera està be, però la sorra cada cop està més a prop. Un altre ruta, també asfaltada, va per l’altre cantó del riu, és més atractiva, però 10km més llarga i amb més desnivells. Vaig al meu límit i la descarto.

La ruta és un seguit de kasbah, algunes restaurades que s’ofereixen als turistes. La majoria en ruïnes. A l’Atlas les construccions eren de fang, pedra i fusta. El que hi havia. Aquí son de fang i canya. És el que hi ha al palmeral, però dura menys.

Kasbah que controlaven el comerç per el Drâa fins als port de l’Atlas.

Els nens dels pobles s’entretenen demanant dirhams i bolis als turistes. Als motards o als que van en cotxe no els atrapen, però als ciclistes els tenen a l’abast. Poden fer-se pesats. Avui no he vist cap ciclista i he tingut tots els nens per mi. Les nenes en canvi, en tenen prou amb un “Salam Alleikum” o un “Bonjour”

Els edificis d’adob estan en mal estat. Els nous es fan amb peces de ciment. Els únics que sempre estan be són les mesquites. Probablement reben ajut d’alguna de les monarquies del golf.

Carril compartit per bicis, motos, burros i peatons.

Començo la última part de la ruta, medint les meves forces per estar en condicions al travessar el desert fins a Merzuga i ErRachidia. Desprès bus a Meknés i Nador i ferri a Barcelona. InShaAllah!

Barcelona al Alt Atlas. En Vaixell, Tren, Grand Taxi i Bicicleta.

Moll de Barcelona. Esperant vaixell cap Àfrica.

El port de Barcelona potser és la infrastructura econòmica més important de Catalunya. Entre altres trajectes, es pot anar en ferri a Tanger, Nador o Alger. El ferri a Tanger triga 33 hores. El camarot familiar més econòmic costa 150€. La butaca, o plantar una tenda al passadís, menys. Les furgonetes i cotxes, molts, i les motos, bastantes, paguen. Les bicis, érem tres, entren i aparquen amb els camions però viatgen de franc.

Ferri RoRo i les bicis amb els camions.

El ferri ve de Sête i no para fins a Tanger. La naviera, GNV, Grandi Navi Veloci, és com una companyia d’autobusos flotants, connectant el Mediterrà occidental des de la seu a Nàpols.

El passatge és bàsicament marroqui. Families que van al poble de la familia des del lloc de treball a Europa, amb el cotxe plé de regals i queviures per la ruta. Les cerveses al bar les beuen els motards germànics, molts i amb distintius dels seus clubs i agències del viatge.

Motards amb anys i diners per somiar l’antic  Dakar.

La tripulació és filipina, marroquí, eslava i com als acudits, tot organitzat per un italià. Les coses antigues funcionaven, però el software de la nostra porta va requerir 3 hores i 4 persones en 3 idiomes per arreglar-se. La comunicació és divertida. Es parla àrab, francès, italià, tagal, anglès, castellà, alemany i tothom vol parlar en aquell idioma que menys domina.

Marinera passejant les cobertes camí de Tànger.

Els entreteniments durant la navegació eren abundants. Sala de pregàries per homes i per dones, bar atapeït amb totes les cultures, gèneres i edats. Espais oberts amb vistes infinites.

Només teníem cobertura internet quan el Mediterrani s’estrenyia i feia que el ferri s’apropés a alguna costa. Entre Dènia e Ibiza, veient la terra a 40 milles a babor i a estribor. També al entrar al mar de Alboran, entre els caps de Tres Forcas (Melilla) i el cap de Gata. En aquell punt veiem Sierra Nevada i els immensos camps de plàstic d’Almeria, els hivernacles de la “Huerta de Europa”.

A dalt a l’esquerra Sierra Nevada. A sota el mar de plàstic dels hivernacles.

Mentre vèiem junts els territoris d’esquiadors i de treballadors agrícoles, ens entraven les noticies de l’enfonsament del món actual i de la incertesa sobre el que vindrà. Estem en el territori de les barreres al moviment de persones i de mercaderies mentre els capitals es mouen lliurement pel planeta com una plaga moderna.

Autopista marítima a l’estret de Gibraltar.

A l’estret de Gibraltar tornem a tenir terra als dos cantons. És la frontera més desigual del món. La renta personal a Espanya és 7 vegades la del Marroc. Aquest ferri és un element més d’una densa i opaca xarxa que ha connectat Àfrica i Europa. Cartago i Roma, Moros i Cristians, Colonialisme. Marroc i Espanya son dos països que deuen la seva història a la seva posició geogràfica.

Estem en una autopista marina. A popa comptem 24 vaixells en la nostra direcció, i a proa igual.

Africa a un lado, a otro Europa. Allá al frente, Ceuta.

Al capvespre atraquem al port de Tanger Med. És la gran aposta del Marroc per créixer en el comerç a l’Àfrica Occidental i el Mediterrani. És molt gran, amb dàrsenes separades per contenidors, ferris, combustible i militars. Ja ha captat clients al port d’Algeciras i potser somia amb substituir a la base de Rota, el Guantánamo espanyol.

De moment TangerMed és un port desangelat. Massa gran per el poc moviment que te. Un taxi ens porta, amb la bici a dalt, per 35€ fins a Tanger. 45 km fins a la marina de Malabata, una luxosa promoció immobiliària que te dificultat per mantenir-se.

Promocions de luxe a Tànger per invertir el que calgui.

Els hotels son tots cars i el lloguer d’apartament és complicat. El reservat per Booking no existeix ni respon al telèfon. Cancel·lem i al segon intent, ja de nit i des del carrer ens avisa que l’apartament és luxós però mal acabat. Per 35€ ens sembla bé, un noi en Porsche negre ens ve a recollir, dona les claus i cobra. Desprès ens demanen cancel·lar la reserva a Booking per no pagar la comissió.

Restaurant sirià a Tànger convertint el menjar en teatre.

Sopar en un aparatós restaurant siri ens recorda el que encara queda  del Tànger amb Zona Internacional dividida entre 9 països, entre 1912 i 1958. Un món de tràfics foscos amb la costa espanyola a la vista.

La següent etapa és en tren. Al Boraq, el tren d’alta velocitat, fins a Casablanca i desprès tren antic fins a Marraqueix.

Moderna estació de tren de Tànger per Al Boraq, l’AVE marroquí

Pujar al tren amb la bici és una loteria que demana flexibilitat mental i força. Les estacions son molt grans per la poca gent. Un elefant passaria sense que el veiessin, però està prohibit que la bici trepitgi l’estació. L’has de portar plegada i sense rodar. Si somrius tot és més fàcil. Pujar-la al tren està permès. Però no n'hi cap. La porta és petita i per guardar-la cal treure una roda, posar-la vertical i lligar el manillar amb una brida al sostre. Com això no està prohibit, perquè ningú ho ha fet mai, el revisor calla.

Marraqueix, el destí d’un turisme que somia exotisme.

Marrakeix és de lluny el primer destí turístic. No és temporada alta però la plaça Jema el Fna està que peta. Els encantadors de serps, domadors de micos, tiradores de carta i maquilladores de henna segueixen però la plaça està empedrada. Els venedors de fruites i kebabs tenen els seus taulells numerats i certificats. Falta poc per ser com la Feria de Abril o el Mercat de Sant Antoni.

Champions a Jema el Fnaa. Barça guanya per golejada al camp i al carrer.

El Barça juga amb el Dormundt i es pot veure a pocs bars. Quasi tots son locals i el Barça guanya per golejada al camp i al públic. Als tenderols del mercat i a la plaça la samarreta de Lamine Yamal guanya a les de Salah, Zidane o Mbapé.

En ruta al Alt Atlas i al desert.

Demà començo a pedalar. La bici em portarà en lloc de portar-la jo a ella. Fins a Ouirgane, al peu de l’Atlas. La Conxita hi anirà en bus i grand taxi i seguirem junts uns dies.

La carretera en direcció a l’Atlas te un carril compartit per bicis i motos. Grans cartells anuncien luxoses promocions de xalets amb gespa molt verda i muntanyes nevades. La realitat és un secarral i promocions cares a prop de Marrakeix.

Es pot sortit de Marrakeix per un carril bici, compartit amb les motos.

Quan s’acaben els anuncis i el carril bici, apareixen les muntanyes de veritat. El Tubkal, el cim més alt del Atlas amb 4167m i els seus veïns destaquen nevats. El tràfic disminueix i desprès d’unes fortes rampes i una carretera en bon estat arribo a Asni, amb un trencall a Imlil i la ruta del Tubkal.

Terrats de Marrakeix i muntanyes a prop. Una ciutat amb mil vides.

Fa més de 40 anys, compartint una moto de 600cc amb la Conxita, hi vam passar per fer el cim. Veniem des de Barcelona i en el camí amb aquella moto tant valenta, vam travessar Sierra Nevada. Amb la moto al cim del Veleta, travessant una congesta nevada i ajustant el carburador per falta d’aire. Ara això ja no es pot fer.

Els oued que porten l’aigua de l’Atlas alimenten horts i boscos.

A Marraqueix la Conxita ha agafat un transport públic fins a Asni. Mentre buscava una connexió fins al nostre destí final de Ouirgane, un petit poblet amazigh ja en ambient de muntanya, ha viscut moments dignes de la interessant serie “Adolescencia”. Nens petits repetint les dos o tres paraules angleses que sabien mentre feien signes agressius, renyats pels germans grans. Nenes interessades a conversar en francès.

Guanyant alçada amb vent i vistes.

Ouirgane i la Gîte “Le Moufflon” és un lloc agradable. El terratrèmol de fa menys de dos anys, va fer vint morts. Rashid ens explica que els coneixia a tots.

El sisme va ser al setembre del 2023, de magnitud 7 i ha sigut el més fort registrat al Marroc desde que hi ha registres. Oficialment van morir 2960 persones.

Les valls per les que travessarem l’Alt Atlas en quatre dies, de Marrakeix a Taroudant, van estar molt afectades. Les cases de fang amb alguns murs de pedra i bigues de fusta es van ensorrar i com el sisme va ser a les 23h11 la majoria de les persones estaven a casa.

L’ajuda va ser difícil perquè quasi totes les carreteres van quedar tallades per caiguda de pedres o enfonsament.

Molts pobles derruïts mantenen barris de tendes i de contenidors.

Ara s’està treballant per arreglar-les. Ja es pot circular i per la bici no és un problema. És una lliçó pràctica d’obres públiques d’emergència low cost.

Als pobles berebers moltes cases estan enfonsades i la reconstrucció es fa amb blocs petits de ciment. Tots els pobles mantenen el poblat de tendes d’emergència i els que van tenir més sort, petits barris fets de contenidors de les diverses ajudes internacionals.

Els contenidors de l’ajuda internacional segueixen en ús.

Aldi, el nostre hoste a Ijoukak, va perdre 10 familiars propers. La seva casa, una senzilla casa bereber de fang, fusta i alfombres, va resistir. La Conxita hi va arribar en un minibus local i atapeït, jo lluitant amb unes ràfegues de vent de 90km/h i comprovant que el vent sempre bufa en contra del ciclista.

Tizi n’Test. El nostre pas de l’Alt Atlas a 2100m

Vam seguir ruta fins al Tizi n’Test a 2100m d’alçada, un dels dos passos de l’Alt Atlas amb pas asfaltat. Te poc tràfic i només ens creuem amb transport local com minibuses carregats, escolar o compartit. També els camions de les obres per refer la carretera i alguns, molt pocs, ciclistes. Motards alemanys n’hi ha molts, sovint en grup amb guia, cotxe de suport i vestits com guerrers de cavalleria motoritzada. El temps millora. Menys vent, plou una mica de fang i els núvols alts deixen veure les valls mentre el camí s’enfila sense treva.

Pobles berebers enfilats a la pendent a les valls del Alt Atlas.

Aquesta vall està fora dels circuits turístics d’agència, que van cap a les gorges del Dades o Thodra, Ouarzazate o cap al desert, a les dunes de Zagora o Merzugha. Espero que es recuperi aviat el turisme de moto, bici o caminar perquè la majoria dels modestos establiments dels pobles o carretera que passem, vivien d’aquest turisme i s’han ensorrat o segueixen tancats.

Mesquita de Tinmel. Origen dels almohades. Uns carlistes i talibans de la seva època.

En el cami del Tizi n’Test es creua la mesquita de Tinmel, del segle XII i destruïda pel sisme. Va ser l’origen dels Almohades, un moviment fonamentalista guerrer que va dominar l’islam magrebí, occidental, de l’època. Des del riu Ebre fins al riu Senegal.

Dormim al alberg del coll, a 2100m d’alçada. L’edifici va quedar molt malmès pel sisme i s’ha restaurat amb l’ajut de viatgers i clients europeus. El més important ja està fet, però ha sigut una nit de turmenta, a l’exterior ha gelat i per sort teníem moltes mantes.

La ruta serpenteja per guanyar o perdre alçada.

Seguirem ruta amb un llarg descens al sud de l’Alt Atlas fins a Taroudant. La Conxita ha decidit seguir explorant aquesta ruta i tornar en uns dies volant des de Ouarzazate. Des d’allà seguiré per la vall del riu Drâa cap al desert.

In-Shallah!

En bici pel sud del Marroc. En ferris, trens i autobusos la resta.

 Un altre cop en ruta. Marroc en transports locals i bici. Vaixell, tren, bus i bicicleta. 1500 anys de fluxes migratoris en els dos sentits que han portat a la frontera més desigual del món. La renda per càpita espanyola és quasi 8 vegades la marroquina, mentre la dels USA no arriba a 7 vegades la mexicana.

Tot viatge comença en molts llibres i mapes.

La Conxita i jo ens embarquem dilluns al port de Barcelona en un ferry de GNV (Grandi Navi Veloce! ) que en 33 hores te previst arribar al modern Port de Tanger Med. És el competidor del Port de Algeciras en la redistribució de contenidors desprès de rodejar Àfrica per la guerra a la ruta de Suez.

La música serà "Entre dos aguas" i Paco de Lucía. La meva anterior ruta ciclista va ser Algeciras-Santiago i al pedalar fora pistes el Parc Natural de l'Estret de Gibraltar, el telèfon es connectava a la senyal marroquí i perdia la espanyola.

De Tànger, tren ràpid a Casablanca i tradicional a Marràqueix. Desprès travessar l'Atlas per el coll de Tizi n'Test, a 2100m, fins a Taroudant. Jo en bici i la Conxita en transports públics o el que trobi.

La Conxita seguirà viatge cap a Nador per tornar en ferry de Melilla a Màlaga. Jo seguiré pedalant cap a Ouarzazate, Zagora i la vall del Drâa, Merzouga i les dunes del Erg Chebbi, ErRachidia i autobus a Meknes i Nador.

Seguiré les rutes que descriu l'amic Manel Broch a la seva guia "Marruecos en bici" i ja ho aniré explicant.

Fins aviat (català)

أراك قريبا (àrab)

Ar ticki (amazic)

España de sud a nord. 1400 km pedalant llegendes i esperances en un país canviant.

Santiago freda i plujosa espera al final del Camí.

El viatge s’ha acabat. 1400 km per un país que son molts països.

Zamora - Puebla de Sanabria. 110 km. 700 m desnivell.

Etapa llarga per arribar a Galicia seguint la via mozárabe o sanabresa. Tot es complica amb l'avís de la AEMET. Alerta groga a tot el noroest per vents molt forts. Una borrasca de l’Atlàntic que posa l’etapa al límit. Alguna ratxa de vent obligava a baixar de la bici per no caure. La majoria del dia he hagut de pedalar estirat sobre el quadre, per oferir menys resistència al vent, i sense poder passar de 15 km/h.

Puebla de Sanabria. Entre Zamora i Ourense. Un dels pobles més macos d’Espanya

En els moments més crítics, quan avançava a pas de tortuga, vaig considerar plans B, com localitzar algun taxi en els pobles inexistents o quedar-me al primer alberg de peregrins, també improbables per estar fora de ruta.

En arribar a la vall del riu Tera i enfilar la comarca de Sanabria, el vent va baixar una mica i vaig poder augmentar la velocitat. Ja negra nit i amb pluja vaig arribar a Puebla de Sanabria, un poble molt maco, a temps d’un somiat sopar.

Sanabria. Terra de llops entre els regnes de Lleó, Galicia i Portugal.

La comarca de Sanabria mereix tornar-hi. Limita amb León, Ourense i Portugal. El seu llac és la resta del que va ser un dels glaciars més extensos a la Península. El llop és endèmic a les seves muntanyes i estan tornant-hi l'os, el linx i el gall de bosc. La propera etapa entraré a Galicia per els colls de Padornelo i A Canda, amb una altitud màxima de 1381m.

Bicigrino seguint la Ruta de la Plata.

Puebla de Sanabria - A Gudiña. 55 km. 960 m desnivell

L’autopista i la Nacional entren a Galicia a través de dos curts túnels que estalvien la última pujada als colls. Com que no hi ha un altre alternativa, les bicis poden travessar els túnels de la carretera nacional.

Surto de Zamora, que va tenir com propietari del club de futbol a Victor de Aldama, el corruptor de moda. Entro a la província de Ourense, una de les més pobres i poc poblades d’Espanya, te 300.000 habitants. És també la gran mostra de corrupció clientelar. Els Baltar, pare i fill, amb arrels al franquisme i una peça important del engranatge del PP a Galicia, han fet servir la Diputació com eina de control. Te el doble d’empleats que la de Coruña, que atén una població quatre vegades superior. Els periodistes Cristina Huete i Primitivo Carbajo han fet una detallada investigació.

Entrada a Galicia i Ourense, un món políticament hermètic

A Gudiña, ja a la província de Ourense, és el primer poble gallec rellevant. Es nota la inversió que s’ha fet a Galicia amb el Camino de Santiago. Es cuida la promoció del Camino en altres comunitats i països, i la inversió en albergs de peregrins dins de Galicia ha sigut important.

Pastora portant les vaques a dormir a la plaça de A Gudiña.

Em quedo a dormir al alberg de A Gudiña. Una antiga casa del poble, A Casa da viúva, totalment renovat. Te 6 habitacions amb 10 lliteres cadascuna i la senyora que s’en ocupa em diu que encara no han omplert ni en temporada alta. Avui som dos. Un noi austríac caminant i jo pedalant. Es pot rentar i assecar la roba de manera eficient i per esmorzar o sopar cal anar al bar del poble.

Tren Media Distancia de Galicia a Castella substituit per AVE. Molts pobles orfes.

Els horaris son estrictes. A les 22h es tanca i a les 8h s’ha de marxar. Als pobles petits vaig a albergs perquè a les 22h ja no hi ha res. A les ciutats vaig al hotel econòmic del centre per poder passejar la ciutat de nit. Un alberg costa 10-15€ i els hotels que vaig 25-45€.

Cases antigues de pedra a aldeas buides.

Els canvis en el ferrocarril han buidat l’interior d’España. A Gudiña te una estació de tren de mitja distància que parava a molts pobles de la línia a Orense i Zamora. Aquesta línia ja no funciona i l’estació s’està desmantellant. Te també una estació del AVE a Galicia, que està mig fet. Te uns 4 trens diaris a Madrid i 4 més a les capitals gallegues i aquesta estació serveix a tots els pobles de la comarca que s’han quedat sense.

Calçades verdes de pedra que porten a una llegenda.

A Gudiña - Ourense. 99 km, 1350 m desnivell

Anar en bici per Galicia és molt diferent de les anteriors comunitats. Andalucia Occidental, Extremadura o Castella León tenen grans extensions planes. Entre capitals de província la ruta te poc desnivell.

Per anar a Ourense i desprès Santiago cada dia és un puja i baixa de més de 1000 de desnivell. La etapa A Gudiña a Ourense es esplèndida i dura, la majoria del temps per sobre de 1000m.

Casa i via de tren al darrera que mai més es faran servir.

Hi ha dos opcions, per Laza o per Verín. Escullo anar per Laza. És més curta, més alta i amb menys carretera. No me'n arrepenteixo. El dia comença amb boira intensa, fins a les 11h pedalejo amb les llums enceses. Acaba amb vent fort, però en una direcció que m’empeny i no desestabilitza.

Culte a la pedra, a les aldees i a les catedrals.

En mig una sèrie de pobles que semblen trets de la pel·lícula “As Bestas”, i camins empedrats per els que no han passat els segles. Fa fred, els carrers estan buits i es troba a faltar el bar obert en cada poble de les altres comunitats atravessades, que concentra la vida local, amb vistoses banderes espanyoles, i que era un refugi i parada pel viatger.

Plaça Major de Ourense un animat dissabte al vespre

Els pobles buits i la perifèria de Ourense també, però el centre bull de gent i les terrasses desafien el fred. Els humans som un animal social i tendim a agrupar-nos. La vitalitat del centre en una nit de dissabte n’és la prova.

As Burgas, les fonts termals que van fer famosa Ourense des dels romans.

Ourense es famosa per “As Burgas”, uns manantials d'aigües minerals calentes al voltant dels que es va desenvolupar la ciutat. M’hi hauria banyat de gust perquè els kilòmetres i les hores dalt la bici es comencen a notar i cal preparar les últimes dos etapes, amb desnivells importants i temps incert.

Mapa oficial dels molts Caminos que travessen la península.

Ourense - A Laxe 57 km, 1200 m desnivell

Hi ha una alarma de vent a quasi tot Galicia i de pluja forta per tarda i nit. Millor començar a pedalar d’hora. El camí comença travessant un altre pont romà i un altre riu important, el Miño. Després una calçada empedrada amb una pujada infernal i molts kilòmetres d’aldea en aldea. El vent fort i el dia cobert no ajuden a estar al carrer. Tot es veu poc habitat, en contrast amb la vitalitat d’Ourense dissabte al vespre.

Tardor pedalant el Camino. Fulles mortes sobre pedres eternes.

El vent augmenta desprès d’un collet que dona pas a la província de Pontevedra. Amb la bici a 20 km/h, el vent pot tirar per terra. No es pot córrer. Arribo a l’alberg de A Laxe abans que comenci la turmenta. És un alberg de la Xunta, dins de l’entitat Xacobeo, que gestiona totes les activitats i negoci del pelegrinatge a Santiago. Aquesta nit serè l’únic habitant d’un edifici enorme i per la finestra em miraran les vaques que pasturen al camp contigu.

Alberg de peregrins A Laxe. Avui he sigut l’únic resident.

La Xunta disposa d’una xarxa creixent d’albergs per peregrins amb acreditació, que es gestionen a través d’una empresa pública. Una persona atén la recepció de 10h a 22h. Hi ha calefacció, et donen un llençol i coixinera desetjable, però no hi ha mantes ni tovalloles. 

Ens observem. Jo a la meva llitera, elles al prat.

L’alberg de Laxe està en una aldea lluny 5 km del poble de Lalín i no te cap bar proper. Diumenge al vespre tanca un proper restaurant de carretera i la opció és caminar 10 mn a una gasolinera i comprar coses per sopar. Demà esmorzaré al primer bar que trobi en ruta.

Agraït a tots els que han ideat i senyalitzat el camí.

A Laxe - Santiago. 57 km, 960 m desnivell.

Última etapa, seguint les marques del Camino per evitar la carretera. Els trams empedrats amb terra moll són molt macos però obliguen a ser prudent. Les constants i fortes pujades i baixades deixen un desnivell molt més gran que el de les llargues etapes mesetàries.

Faig la ruta sentint als auriculars Radio Galicia, de la SER. Els intervals d'emissió local inclouen publicitat, amb una amplia part de necrològiques. Entre els parents que informen d’una defunció i conviden a les cerimònies, s’inclou a parents ja morts. Una sorprenent convivència de vius i morts.

Cruïlles de vells i nous camins. Arribant a Santiago.

La construcció d’un carril ciclista a Angrois es motiu de debat. Jo voldria intervenir perquè entro a Santiago per Angrois i no és fàcil. El meu primer objectiu es trobar una gasolinera per netejar la bicicleta abans d’anar a Correos, perquè el fang dels últims dies l’ha deixat fatal.

La oficina de Correos, a tocar de la Plaza del Obradoiro, gestiona perfectament els enviaments de bici. Una noia m’indica els passos a seguir per desmuntar pedals, roda i manillar. Tenen eines per si cal. La bici cap justeta a la capsa especial per enviar. Puc posar-hi una alforja plena amb tot el material ciclista i el casc. El cost fins a Barcelona és 48€ que inclouen la caixa especial de cartró. L’enviament es farà a l’oficina de Correus que jo digui i trigarà uns 3 dies. Un servei que es mereix un 10.

Bici a punt d’enviar. Només falta el segell de Correos.

El següent tràmit es la “Compostelana”, un diploma en llatí que equival a la medalla de “Finisher” del Camino. A l’oficina d’atenció al pelegrí, cal registrar-se en un ordinador. Dades personals i de contacte, quin Camino has fet, a on has començat i motivació. Religiosa, esportiva o altres.

“Compostellana”. Ara és com la medalla de “Finisher”

Surt un tiquet amb un número i caldria fer cua fins que una pantalla indica quina finestreta t’atendrà. Avui no hi ha ningú a la cua i puc allargar la conversa. Avui arribaran uns 150 viatgers. Al gener hi ha els mínims però no baixa de 50 el dia més fluix. Agost i setembre són els mesos record. En un dia i sumant els arribats per tots els Caminos, poden superar 4000. Els bicigrins, en bici, som un 10%. A cavall poquíssims. Em conten la ruta començada a Algeciras i un segon document, barrejant llatí, castellà i miniatures medievals, acredita el meu recorregut de 1.500 km.

Misa de peregrins. Final artístic a un repte esportiu.

Vaig a la Missa dels pelegrins, a l’altar major de la Catedral. Uns 150 assistents, hi devem ser tots. Majoria estrangera, instruccions en anglès i missa en castellà. En donar la comunió expliquen que només és per creients i descriuen el ritual. Al acabar aprofito per baixar a la cripta, a la suposada tomba del Sant, pujar al camarí a tocar la imatge i passejar la catedral ja buida. Demà seria impossible fer-ho i caldria pagar. Si pregunten diria que el motiu d’anar-hi és artístic, no religiós.

Contra la violència a les dones, a Santiago. Un clam a totes les ciutats.

Hi ha convocada una manifestació feminista aquest 25N, contra les violències a les dones. Quan hi arribo ja son moltes, uns pocs milers. Pancartes feministes, banderes dels diferents grups del nacionalisme gallec, solidaritat amb Palestina en banderes i kuffias. Recorrem tot el casc antic fins a la porta de la Catedral.

Catedral de Santiago. Un objectiu que no està a l’alçada del somni.

Aquest viatge s’acaba. Han sigut 18 dies intensos de pedalar. 1400 km i 13000 m de desnivell. España de surt a nord. Climes molt variats que han obligat a estar pendent de pluges, vents, marees, calor, fred i hores de sol. Amb bona resposta de la bicicleta. Des de que vaig posar neumàtics “tubeless” no he punxat més. Abans punxava de promig cada 400 km, així que m’he estalviat 4 reparacions.

El Camino és una experiència i te una història. El cristianisme és hereu de la tradició imperial romana i jueva. El pelegrinatge és comú en moltes cultures, i els grans destins cristians eren Roma i Jerusalem.

Carrers de Santiago, malgrat pluja, dilluns i novembre.

Al segle IX, amb l’expansió musulmana a la Península Ibérica aturada, corre el mite d’una no documentada prèdica de l’apòstol Santiago a Galicia i una posterior trobada dels seus ossos. Els reis asturs  validen els rumors i comença a ser un lloc de peregrinació, mes accessible que Jerusalem o Roma.

S’introdueix en el dret penal de la època. Un càstig es podia esborrar peregrinant a Santiago. Els Caminos inicials eren pel nord, però a mida que els regnes cristians conquisten la resta de la península, els nous Caminos tenen altres orígens.

Cripta amb uns ossos sants.

La reforma protestant i la secularització posterior a la Revolució Francesa, quasi esborren la tradició. S’ha fet perillosa per les guerres civils espanyoles i les guerres europees. La desamortització ha tret molts recursos a les ordres religioses que hostatjaven.

Ultims ponts i camins de pedra per arribar a Santiago.

La pau europea posterior a la Segona Guerra Mundial, l’esport com hàbit social i una hàbil promoció per part de les institucions i església espanyoles, han disparat el nombre de persones que fan cada any el camino, ara és quasi mig milió per any. Un èxit comparable al dels Erasmus per teixir relacions i diluir fronteres. L’hi he donat les gràcies al Sant. Per ell he pogut fer un viatge fantàstic i el projecte que ha crescut al seu voltant, els Caminos, s’ho val.