España de sud a nord. 1400 km pedalant llegendes i esperances en un país canviant.

Santiago freda i plujosa espera al final del Camí.

El viatge s’ha acabat. 1400 km per un país que son molts països.

Zamora - Puebla de Sanabria. 110 km. 700 m desnivell.

Etapa llarga per arribar a Galicia seguint la via mozárabe o sanabresa. Tot es complica amb l'avís de la AEMET. Alerta groga a tot el noroest per vents molt forts. Una borrasca de l’Atlàntic que posa l’etapa al límit. Alguna ratxa de vent obligava a baixar de la bici per no caure. La majoria del dia he hagut de pedalar estirat sobre el quadre, per oferir menys resistència al vent, i sense poder passar de 15 km/h.

Puebla de Sanabria. Entre Zamora i Ourense. Un dels pobles més macos d’Espanya

En els moments més crítics, quan avançava a pas de tortuga, vaig considerar plans B, com localitzar algun taxi en els pobles inexistents o quedar-me al primer alberg de peregrins, també improbables per estar fora de ruta.

En arribar a la vall del riu Tera i enfilar la comarca de Sanabria, el vent va baixar una mica i vaig poder augmentar la velocitat. Ja negra nit i amb pluja vaig arribar a Puebla de Sanabria, un poble molt maco, a temps d’un somiat sopar.

Sanabria. Terra de llops entre els regnes de Lleó, Galicia i Portugal.

La comarca de Sanabria mereix tornar-hi. Limita amb León, Ourense i Portugal. El seu llac és la resta del que va ser un dels glaciars més extensos a la Península. El llop és endèmic a les seves muntanyes i estan tornant-hi l'os, el linx i el gall de bosc. La propera etapa entraré a Galicia per els colls de Padornelo i A Canda, amb una altitud màxima de 1381m.

Bicigrino seguint la Ruta de la Plata.

Puebla de Sanabria - A Gudiña. 55 km. 960 m desnivell

L’autopista i la Nacional entren a Galicia a través de dos curts túnels que estalvien la última pujada als colls. Com que no hi ha un altre alternativa, les bicis poden travessar els túnels de la carretera nacional.

Surto de Zamora, que va tenir com propietari del club de futbol a Victor de Aldama, el corruptor de moda. Entro a la província de Ourense, una de les més pobres i poc poblades d’Espanya, te 300.000 habitants. És també la gran mostra de corrupció clientelar. Els Baltar, pare i fill, amb arrels al franquisme i una peça important del engranatge del PP a Galicia, han fet servir la Diputació com eina de control. Te el doble d’empleats que la de Coruña, que atén una població quatre vegades superior. Els periodistes Cristina Huete i Primitivo Carbajo han fet una detallada investigació.

Entrada a Galicia i Ourense, un món políticament hermètic

A Gudiña, ja a la província de Ourense, és el primer poble gallec rellevant. Es nota la inversió que s’ha fet a Galicia amb el Camino de Santiago. Es cuida la promoció del Camino en altres comunitats i països, i la inversió en albergs de peregrins dins de Galicia ha sigut important.

Pastora portant les vaques a dormir a la plaça de A Gudiña.

Em quedo a dormir al alberg de A Gudiña. Una antiga casa del poble, A Casa da viúva, totalment renovat. Te 6 habitacions amb 10 lliteres cadascuna i la senyora que s’en ocupa em diu que encara no han omplert ni en temporada alta. Avui som dos. Un noi austríac caminant i jo pedalant. Es pot rentar i assecar la roba de manera eficient i per esmorzar o sopar cal anar al bar del poble.

Tren Media Distancia de Galicia a Castella substituit per AVE. Molts pobles orfes.

Els horaris son estrictes. A les 22h es tanca i a les 8h s’ha de marxar. Als pobles petits vaig a albergs perquè a les 22h ja no hi ha res. A les ciutats vaig al hotel econòmic del centre per poder passejar la ciutat de nit. Un alberg costa 10-15€ i els hotels que vaig 25-45€.

Cases antigues de pedra a aldeas buides.

Els canvis en el ferrocarril han buidat l’interior d’España. A Gudiña te una estació de tren de mitja distància que parava a molts pobles de la línia a Orense i Zamora. Aquesta línia ja no funciona i l’estació s’està desmantellant. Te també una estació del AVE a Galicia, que està mig fet. Te uns 4 trens diaris a Madrid i 4 més a les capitals gallegues i aquesta estació serveix a tots els pobles de la comarca que s’han quedat sense.

Calçades verdes de pedra que porten a una llegenda.

A Gudiña - Ourense. 99 km, 1350 m desnivell

Anar en bici per Galicia és molt diferent de les anteriors comunitats. Andalucia Occidental, Extremadura o Castella León tenen grans extensions planes. Entre capitals de província la ruta te poc desnivell.

Per anar a Ourense i desprès Santiago cada dia és un puja i baixa de més de 1000 de desnivell. La etapa A Gudiña a Ourense es esplèndida i dura, la majoria del temps per sobre de 1000m.

Casa i via de tren al darrera que mai més es faran servir.

Hi ha dos opcions, per Laza o per Verín. Escullo anar per Laza. És més curta, més alta i amb menys carretera. No me'n arrepenteixo. El dia comença amb boira intensa, fins a les 11h pedalejo amb les llums enceses. Acaba amb vent fort, però en una direcció que m’empeny i no desestabilitza.

Culte a la pedra, a les aldees i a les catedrals.

En mig una sèrie de pobles que semblen trets de la pel·lícula “As Bestas”, i camins empedrats per els que no han passat els segles. Fa fred, els carrers estan buits i es troba a faltar el bar obert en cada poble de les altres comunitats atravessades, que concentra la vida local, amb vistoses banderes espanyoles, i que era un refugi i parada pel viatger.

Plaça Major de Ourense un animat dissabte al vespre

Els pobles buits i la perifèria de Ourense també, però el centre bull de gent i les terrasses desafien el fred. Els humans som un animal social i tendim a agrupar-nos. La vitalitat del centre en una nit de dissabte n’és la prova.

As Burgas, les fonts termals que van fer famosa Ourense des dels romans.

Ourense es famosa per “As Burgas”, uns manantials d'aigües minerals calentes al voltant dels que es va desenvolupar la ciutat. M’hi hauria banyat de gust perquè els kilòmetres i les hores dalt la bici es comencen a notar i cal preparar les últimes dos etapes, amb desnivells importants i temps incert.

Mapa oficial dels molts Caminos que travessen la península.

Ourense - A Laxe 57 km, 1200 m desnivell

Hi ha una alarma de vent a quasi tot Galicia i de pluja forta per tarda i nit. Millor començar a pedalar d’hora. El camí comença travessant un altre pont romà i un altre riu important, el Miño. Després una calçada empedrada amb una pujada infernal i molts kilòmetres d’aldea en aldea. El vent fort i el dia cobert no ajuden a estar al carrer. Tot es veu poc habitat, en contrast amb la vitalitat d’Ourense dissabte al vespre.

Tardor pedalant el Camino. Fulles mortes sobre pedres eternes.

El vent augmenta desprès d’un collet que dona pas a la província de Pontevedra. Amb la bici a 20 km/h, el vent pot tirar per terra. No es pot córrer. Arribo a l’alberg de A Laxe abans que comenci la turmenta. És un alberg de la Xunta, dins de l’entitat Xacobeo, que gestiona totes les activitats i negoci del pelegrinatge a Santiago. Aquesta nit serè l’únic habitant d’un edifici enorme i per la finestra em miraran les vaques que pasturen al camp contigu.

Alberg de peregrins A Laxe. Avui he sigut l’únic resident.

La Xunta disposa d’una xarxa creixent d’albergs per peregrins amb acreditació, que es gestionen a través d’una empresa pública. Una persona atén la recepció de 10h a 22h. Hi ha calefacció, et donen un llençol i coixinera desetjable, però no hi ha mantes ni tovalloles. 

Ens observem. Jo a la meva llitera, elles al prat.

L’alberg de Laxe està en una aldea lluny 5 km del poble de Lalín i no te cap bar proper. Diumenge al vespre tanca un proper restaurant de carretera i la opció és caminar 10 mn a una gasolinera i comprar coses per sopar. Demà esmorzaré al primer bar que trobi en ruta.

Agraït a tots els que han ideat i senyalitzat el camí.

A Laxe - Santiago. 57 km, 960 m desnivell.

Última etapa, seguint les marques del Camino per evitar la carretera. Els trams empedrats amb terra moll són molt macos però obliguen a ser prudent. Les constants i fortes pujades i baixades deixen un desnivell molt més gran que el de les llargues etapes mesetàries.

Faig la ruta sentint als auriculars Radio Galicia, de la SER. Els intervals d'emissió local inclouen publicitat, amb una amplia part de necrològiques. Entre els parents que informen d’una defunció i conviden a les cerimònies, s’inclou a parents ja morts. Una sorprenent convivència de vius i morts.

Cruïlles de vells i nous camins. Arribant a Santiago.

La construcció d’un carril ciclista a Angrois es motiu de debat. Jo voldria intervenir perquè entro a Santiago per Angrois i no és fàcil. El meu primer objectiu es trobar una gasolinera per netejar la bicicleta abans d’anar a Correos, perquè el fang dels últims dies l’ha deixat fatal.

La oficina de Correos, a tocar de la Plaza del Obradoiro, gestiona perfectament els enviaments de bici. Una noia m’indica els passos a seguir per desmuntar pedals, roda i manillar. Tenen eines per si cal. La bici cap justeta a la capsa especial per enviar. Puc posar-hi una alforja plena amb tot el material ciclista i el casc. El cost fins a Barcelona és 48€ que inclouen la caixa especial de cartró. L’enviament es farà a l’oficina de Correus que jo digui i trigarà uns 3 dies. Un servei que es mereix un 10.

Bici a punt d’enviar. Només falta el segell de Correos.

El següent tràmit es la “Compostelana”, un diploma en llatí que equival a la medalla de “Finisher” del Camino. A l’oficina d’atenció al pelegrí, cal registrar-se en un ordinador. Dades personals i de contacte, quin Camino has fet, a on has començat i motivació. Religiosa, esportiva o altres.

“Compostellana”. Ara és com la medalla de “Finisher”

Surt un tiquet amb un número i caldria fer cua fins que una pantalla indica quina finestreta t’atendrà. Avui no hi ha ningú a la cua i puc allargar la conversa. Avui arribaran uns 150 viatgers. Al gener hi ha els mínims però no baixa de 50 el dia més fluix. Agost i setembre són els mesos record. En un dia i sumant els arribats per tots els Caminos, poden superar 4000. Els bicigrins, en bici, som un 10%. A cavall poquíssims. Em conten la ruta començada a Algeciras i un segon document, barrejant llatí, castellà i miniatures medievals, acredita el meu recorregut de 1.500 km.

Misa de peregrins. Final artístic a un repte esportiu.

Vaig a la Missa dels pelegrins, a l’altar major de la Catedral. Uns 150 assistents, hi devem ser tots. Majoria estrangera, instruccions en anglès i missa en castellà. En donar la comunió expliquen que només és per creients i descriuen el ritual. Al acabar aprofito per baixar a la cripta, a la suposada tomba del Sant, pujar al camarí a tocar la imatge i passejar la catedral ja buida. Demà seria impossible fer-ho i caldria pagar. Si pregunten diria que el motiu d’anar-hi és artístic, no religiós.

Contra la violència a les dones, a Santiago. Un clam a totes les ciutats.

Hi ha convocada una manifestació feminista aquest 25N, contra les violències a les dones. Quan hi arribo ja son moltes, uns pocs milers. Pancartes feministes, banderes dels diferents grups del nacionalisme gallec, solidaritat amb Palestina en banderes i kuffias. Recorrem tot el casc antic fins a la porta de la Catedral.

Catedral de Santiago. Un objectiu que no està a l’alçada del somni.

Aquest viatge s’acaba. Han sigut 18 dies intensos de pedalar. 1400 km i 13000 m de desnivell. España de surt a nord. Climes molt variats que han obligat a estar pendent de pluges, vents, marees, calor, fred i hores de sol. Amb bona resposta de la bicicleta. Des de que vaig posar neumàtics “tubeless” no he punxat més. Abans punxava de promig cada 400 km, així que m’he estalviat 4 reparacions.

El Camino és una experiència i te una història. El cristianisme és hereu de la tradició imperial romana i jueva. El pelegrinatge és comú en moltes cultures, i els grans destins cristians eren Roma i Jerusalem.

Carrers de Santiago, malgrat pluja, dilluns i novembre.

Al segle IX, amb l’expansió musulmana a la Península Ibérica aturada, corre el mite d’una no documentada prèdica de l’apòstol Santiago a Galicia i una posterior trobada dels seus ossos. Els reis asturs  validen els rumors i comença a ser un lloc de peregrinació, mes accessible que Jerusalem o Roma.

S’introdueix en el dret penal de la època. Un càstig es podia esborrar peregrinant a Santiago. Els Caminos inicials eren pel nord, però a mida que els regnes cristians conquisten la resta de la península, els nous Caminos tenen altres orígens.

Cripta amb uns ossos sants.

La reforma protestant i la secularització posterior a la Revolució Francesa, quasi esborren la tradició. S’ha fet perillosa per les guerres civils espanyoles i les guerres europees. La desamortització ha tret molts recursos a les ordres religioses que hostatjaven.

Ultims ponts i camins de pedra per arribar a Santiago.

La pau europea posterior a la Segona Guerra Mundial, l’esport com hàbit social i una hàbil promoció per part de les institucions i església espanyoles, han disparat el nombre de persones que fan cada any el camino, ara és quasi mig milió per any. Un èxit comparable al dels Erasmus per teixir relacions i diluir fronteres. L’hi he donat les gràcies al Sant. Per ell he pogut fer un viatge fantàstic i el projecte que ha crescut al seu voltant, els Caminos, s’ho val.

Via de la Plata. Marketing, llegenda e il.lusions.

No hi ha plata en la ruta ni un apòstol al final. El premi és el camí.

Easy Rider va ser una pel·lícula dels 60’s que va posar de moda el viatge com a objectiu. No és important arribar a la tomba d’un imaginat sant, ni arribar al Mardi Gras Això és el que volien fer Peter Fonda, Dennis Hopper i Jack Nicholson. El seu viatge no va acabar be, però van aprendre moltes coses. Ens van inspirar a tota una generació.

Cruïlla de Camins. Cada poble vol ser etapa.

L’any passat van començar el Camino quasi 500.000 persones. Això del Camino era una antiga tradició que a l’època de Easy Rider es donava per morta. Ara Galicia ha ajudat a convertir-ho en un fenomen turístic i 500.000 experiències personals. La segona part del meu viatge és un Camino. Desprès de pedalar llocs pendents del sud-oest espanyol, segueixo amb 14 dies de sud a nord peninsular fins a Santiago. ¡Buen Camino!

Cinquena jornada. Huelva-Minas de Rio Tinto. 84 km, 810 m desnivell

Corta Colorada, la mina de Río Tinto encara en explotació per una societat xipriota.

Deixo l’Atlàntic i la ruta a l’oest per dirigir-me al nord fins a Galicia. Avui arribaré a la conca minera del nord de Huelva. La sortida de la capital és 100% hostil a la bicicleta. 20 km més tard, a San Juan del Puerto, començo els 40 km de la via verda Molinos del Agua, que aprofita un antic tren miner i segueix la divisòria entre els rius Tinto i Odiel. 

Via verda entre els rius Tinto i Odiel. A España l’AVE és radial però els camins són una xarxa.

Quatre itineraris comparteixen el trajecte. Eurovelo 1, Via Verda, GR i un camí de Sant Jaume. La ruta te més noms que ciclistes. A Valverde del Camino els camins es separen i jo segueixo cap a la conca minera.

El rio Tinto és vermell pel coure, però ara ho és pel capvespre.

Fa milions d’anys, grans erupcions volcàniques van aflorar immenses quantitats de sulfurs metàl·lics. El més conegut és la pirita, l’or dels pobres, que te, simplificant, 50% sofre i 50% ferro.

Els antics, els alquimistes i els químics moderns s’hi van interessar per fer tints amb els colors dels metalls. Amb el temps, del residu de sofre se'n va fer àcid sulfúric per fertilitzants, explosius o bateries. El dipòsit més gran del món i el primer que es va explotar va ser la “Franja pirítica ibérica”, uns 200 km que van de l’oest de Sierra Morena al sud de Portugal.

La “fàbrica” al peu de la mina. Moldre, rentar, filtrar i transportar..

Van començar els fenicis quan el mineral era ric i accessible. Els romans ha van ampliar i a l’edat mitjana van parar perquè no en sabien més. Al segle XIX van arribar els anglesos amb tècniques modernes i Rio Tinto va ser la companyia minera més gran del món.

Tren miner de Rio Tinto, ara només per visitants i turistes.

Els anglesos també van difondre els vins i brandis de la regió. El capitalisme del segle XIX, el que va estudiar Marx, requeria contacte entre capital i treball. El Club de Futbol Huelva va ser el primer que es va fundar a Espanya i molts nens conserven ulls blaus. El capitalisme financer actual, que es fa amb ordinadors remots, no te aquests efectes.

Després de 4000 anys d’explotació van tancar totes les mines, però el gegant a cel obert “Corta Colorada” torna a funcionar perquè la pujada de preus dels metalls l’ha fet rendible.

Cerro Colorado. Enorme forat a la terra. 4000 anys d’explotació mineral.

Sisena jornada. Minas de Rio Tinto-Almadén de la Plata. 72 km, 920 m desnivell

He passat la nit a l’únic hostal obert a la conca minera. L’hotel Vazquez Diaz està a Nerva, l’antic poblat miner rodejat per les mines més grans, per la fàbrica de refinat del mineral i per l’antiga estació del tren. La meva família va tenir abans de la guerra la fonda de Cardona, que també era un poble miner. La fonda en que m’allotjo sembla dels anys 60 però deu fer el mateix paper. Els nois de les altres taules del sopar son treballadors de la mina.

Nerva, poblat miner que em recorda la cultura de Cardona,  uns orígens de la meva família.

Visito el Museo Minero, a la plaça Ernest Lluch. Rio Tinto és la mina en actiu més antiga del món i al museu s’explica la geologia, tècnica e història de la mina. És distingeix la tècnica de les tres èpoques que més van canviar l’explotació. Tartessos, romans i anglesos. 4000 anys de mineria donen per molt.

S’expliquen també les condicions socials dels treballadors. Esclaus amb una esperança de vida molt curta a l’època romana. Sous mínims, treball esgotador i fums i aigua assassins en l’època anglesa. Al segle XIX es separava el sofre del metall per calor. El vapor amb derivats del sofre enverinava els pulmons dels treballadors i famílies i va desertitzar la zona.

L'interès en aprofitar el vapor de sofre per fer àcid sulfúric va imposar mètodes més nets, però fins llavors algunes protestes es van ofegar amb desenes de morts.

Reconversió de mineria a turisme a Rio Tinto. Potser Elon Musk hi practica per anar a Mart.

La mineria es a cel obert i amb explosius. La vista de la Corta Colorada, la que ara està en actiu no deixa indiferent. En la reconversió turística del lloc ho assimilen amb la vida al planeta Mart.

La ruta segueix cap al nord, entre deveses amb toros, vaques i porcs negres. En un seguit de pujades i baixades es va guanyant altitud i entrant a Sierra Morena. A Huelva se li diu Parque Natural de la Sierra de Aracena i al entrar a Sevilla, es el Parque Natural de la Sierra Norte. A Córdoba es el P.N. de la Sierra de Hornachuelos i tots tres constitueixen el Parque de las Dehesas de Sierra Morena. Més que geografia física hem de parlar de geografia política, perquè cada administració defineix i pressuposta un espai en el seu territori.

La riquesa de la serra nord de Huelva és el pernil i tots els productes del porc.

El final d’etapa és Almadén de la Plata, etapa de la Via de la Plata que des de Sevilla va a Santiago. Aquesta es època baixa, perquè comença el fred i el dia es curt, però ja trobo els primers “peregrins” i la simbologia del “Camino” es evident.

Setena jornada. Almadén de la Plata-Zafra. 85 km, 840 m desnivell.

Comença el dia amb avis vermell de AEMET per quasi tota la costa andalusa. A Málaga hi ha inundacions i el motiu és el mateix que a València. Un mar molt calent per mig Novembre i els vents freds propis de la època. També esta en alarma la costa atlàntica de Cadiz i a Huelva, tota la província. Sembla que la DANA em vagi perseguint i afecti tots els llocs on he estat.

Les “dehesas” s’encadenen i alternen porcs ibèrics, toros i vaques.

La província de Sevilla està tota en vermell, menys la Sierra Norte, a on començo el dia, que està en groc, com el sud de Badajoz, que és a on l’acabaré. Em preparo per pedalar tot el dia amb pluja i em poso quasi tota la roba de reserva perquè també han caigut les temperatures.

Zafra, primera etapa extremenya de la Ruta de la Plata.

Els paisatges de dehesa son esplèndids. 20 km desprès de El Real de la Jara, al límit provincial, amb la única companyia de porcs ibèrics i toros. Baixa molta aigua per els torrents i encara els puc creuar be amb la bicicleta.

Els últims 40 km, entre Monesterio i Zafra, son plans, però la pluja caiguda i el nom de la comarca, “Tierra de Barros”, aconsellen anar per antigues carreteres comarcals buides. Zafra es el destí final. És una ciutat important i maca, amb edificis senyorials dels nobles sorgits de la conquesta castellana de les terres mores. Els edificis principals, com el palau dels ducs de Feria, s’han reconvertit a hotels o parador i la ciutat aprofita hàbilment estar en el recorregut de la Ruta de la Plata.

Plaza Chica a Zafra. El nord i sud de Sierra Morena s’assemblen.

Vuitena jornada. Zafra-Mérida. 66 km, 246m desnivell.

Etapa curta i sense pendent, per recuperar forces. En cotxe identifiquem el territori per les autopistes. En bici es torna a pensar en els rius. La ruta va cap al Guadiana i els molts ponts que el travessen a Mèrida. Ja he travessat el Guadalquivir, Tinto, Odiel. Vindran Tajo, Duero, Sil … També es torna a pensar en les serres. He travessat el final de la Bética, Sierra Morena. Vindrà el Sistema Central, els montes de León i el Galaico-Portugués. La península ibèrica és terra de muntanyes i de rius amb poca aigua.

Pont romà a Mérida per travessar el Guadiana. Construït per durar.

Mérida és una ciutat especial. Te restes de totes les èpoques però domina la romana. La Via de la Plata original era una calçada de Mérida a Astorga. El nom “de la Plata” és una mala traducció de l’àrab perquè “Bal’latta” volia dir camí empedrat però fonèticament s’assembla a la paraula àrab per dir “plata”. El nom va fer fortuna i ara el nom “Via de la Plata” es fa servir per una autopista, un cava extremeny i una ruta senderista entre altres. El perdedor és la ciutat de Astorga que queda fora d’aquest marketing.

Arc de August. Emblema com el teatre, amfiteatre, pont… Que han fet els romans per nosaltres?

L’alberg per pelegrins és precari però per 10€ no es pot demanar més. Comparteixo una única sala amb 10 lliteres i 8 viatgers, i puc comprar la “credencial del peregrino” que em servirà per futurs albergs. La de la “Catedral de Santiago” val 3€ i la de la “Federació d’entitats amigues del Camino” val 2€. Com que soc més de Federacions que de Catedrals, m’estalvio 1€.

Novena jornada. Mérida-Cáceres. 80 km, 648 m desnivell.

Ruta llarga per la part central d’Extremadura. Corren en paral·lel una autopista, una carretera nacional i un sender. Tots es diuen “Via de la Plata” però no hi ha confusió. El caminet es superposa al que va ser la calçada romana i es reconeix per el símbol gràfic que hauria de ser-ho d’España. Una fletxa groga pintada a mà que indica el camí a Santiago. Hi ha més Caminos de Santiago que AVEs i com travessen la península, cada cop que et desplaces uns kilòmetres, el més probable es que trobis una fletxa groga.

Festa medieval a Cáceres. Música, mercats, menjar i molta gent.

No em fa gracia anar amb la bici per un camí de terra que em fa anar més a poc a poc i fa patir cul i esquena. La “nacional” no te tràfic perquè tots van per l’autopista. És dissabte al matí i en 1 hora creuo 2 cotxes i 25 bicicletes. Tot un luxe.

A l’alberg de peregrins de Cáceres comparteixo lliteres amb 3 belgues que m’expliquen que la ciutat està de festa. A la Plaza Mayor i a tot el casc antic, és fa una “Feria Medieval” de 4 dies que fa venir gent de les províncies properes. No s’hi cap. Paradetes de menjar i beure, artesanies, exhibicions artístiques i molta gent. Una festa maca en un espai únic.

Els firaires a l’alberg deien que dissabte al vespre els hi va salvar els comptes de 4 dies de paradetes.

L’alberg està ple de firaires, soldats d’un centre de reclutament proper i alguns pelegrins. Novembre és temporada baixa pel Camino.

Desena jornada. Cáceres-Galisteo. 75 km, 720m desnivell.

La ruta passa per moltes deveses amb bestiar lliure. Cada cop que s’entra o surt d’una, cal obrir i tancar la “cancela”. Alguns propietaris havien posat problemes al pas de caminants i ciclistes per les seves propietats privades, però en general està resolt al llarg del Camino i el comportament dels viatgers és molt correcte.

Cancelas que tanquen dehesas. Entra però no oblidis tancar.

El pas dels rius Almonte i Tajo, que formen l’embassament d’Alcàntara obliga als peregrins a compartir carretera. Potser s’han construït massa infraestructures per l’ús que es fa. Fa anys la Conxita va haver de vadejar amb moto el riu Almonte per falta de pont. Ara l’autopista, l’AVE i la carretera nacional, disposen cadascuna d’un espectacular pont.

Pedalar, sovint sense sender, per la dehesa és un dels grans moments de la ruta.

Desprès de Cañaveral, al puerto de los Castaños, deixo l’asfalt per seguir una entretinguda i solitària baixada fins al poblet de Riolobos. El capvespre ja cau per camins que connecten pobles aïllats fins arribar a Galisteo. És un poble rodejat per una muralla de més de 2 km caminable en part i en bon estat de conservació. La fonda impecable i soc l’únic client. Al bar del poble un plat combinat ajuda i demà el forn obrirà a les 7h.la fornera m’explica que son l’únic forn per als pobles propers, que els hi falta poc per jubilar-se, i com els fills no volen continuar i marxen a la ciutat, hauran de tancar.

Onzena jornada. Galisteo-Hervás. 61 km, 630 m desnivell.

Els afluents del Tajo que venen de les muntanyes del Sistema Central a Cáceres, com el Jerte o el Alagón, alimenten una terra rica. Als pobles es viu be, però els joves en marxen. Fa anys les rutes eren d’anar i tornar. Les ovelles de Soria feien la trashumancia fins aquestes terres extremenyes. El comerç entre Castella i Extremadura es feia pel sistema Central i jo també el creuo pel seu pas més accessible.

Galisteo. La riquesa de la vall del Jerte era un imant per invasors. Els almohades van fer muralles.

Ara els viatges son turístics. A peu, en bici o en cotxe. Seguint la Via de la Plata, Eurovelo 1 o la via verda del antic ferrocarril Plasencia-Astorga. Avui he fet una mica de cada ruta.

El dia comença rodejant les esplèndides muralles de Galisteo. Desprès una pista asfaltada a Carcaboso, un altre parada de pelegrins. Els següents 20 km són un entretingut i memorable sender per deveses amb algunes dificultats al travessar rierols. Potser he obert i tancat més de 50 “cancelas”. Avui tot el bestiar eren vaques i toros que em miraven inquiets. Especialment la molta estona en que he perdut el sender i he hagut de pedalar la dehesa sense camí.

Un moment de descans, de la bici i del ciclista.

El final de l’aventura han sigut les ruïnes de Cáparra, les restes d’una ciutat romana amb un arc de pedra que és un referent del “Camino”. En tot el dia he creuat 3 viatger. Noia estrangera a peu, noi català a peu, noi estranger en bici.

Arc de la ciutat romana de Cáparra. Emblema de la via de la Plata.

Els últims 20 km fins Hervás he aprofitat una via verda, fins a l’antiga estació, rehabilitada en alberg, i torno a disposar per la nit, d’un gran edifici en que soc l’únic inquili.

Dotzena jornada. Hervás-Salamanca. 96 km, 870 m desnivell.

Hervás y Bejar van ser pobles importants. Els ramats d’ovelles garantien llana. Estar al punt més baix del sistema central i a prop de Portugal, permetia el comerç entre el nord, sud i oest de la península. A Béjar hi va haver fins fa poc una important industria tèxtil. A Hervás una important comunitat jueva.

Juderia de Hervás. El turisme jueu ha sigut molt buscat.

La via verda de l’antic tren s’enfila fins al Puerto de Béjar. És la part més maca, amb alguns ponts i viaductes. Segueixo ruta per les antigues carreteres i camins entre pobles, sense tràfic i amb un seguit de pujades i baixades. 

Estació de la via verda de l’antic ferrocarril Plasencia-Astorga.

Guijuelo està ple de grans edificis que fan d'assecadors i magatzems per la producció dels famosos pernils locals. Fins a Salamanca el tràfic va per l’autopista i l’antiga nacional queda per el meu ús exclusiu.

Salamanca està maca. Als carrers de la ciutat vella hi ha molts grups joves. La Universitat de Salamanca és potser la més antiga d’Europa i va tenir un paper clau per definir la llengua i cultura d’un país que es va crear en paral·lel. 

Universitat de Salamanca. Presideix l’estatua de Fray Luis de León però impossible oblidar Unamuno.

El crit de “¡Viva la muerte, muera la inteligencia!”, fet al Paraninf de la venerable universitat per Millan Astray, cap de premsa i propaganda dels feixistes sublevats contra la República, i els assassinats de l’alcalde i del rector de la Universitat, Unamuno, encara ressonen en la memòria. 

Però ara Salamanca te una activitat molt important com centre d’ensenyament del castellà. La majoria dels joves estudiants que es veuen pel carrer no són espanyols.

Un altre tipus de ciclistes esperen davant d’un McDonald’s per rebre una comanda.

Jornada 13. Salamanca-Zamora. 68 km, 340 m desnivell.

A final de novembre les hores de sol son poques i no es pot perdre el temps. Als escassos bars oberts en ruta és millor no estar-hi massa temps per aprofitar el sol. Una solució és esmorzar molt. A Salamanca esmorzo dos vegades. Un bar dolç i un altre salat. Als bars es llegeix molt be la vida local.

Pedalant per la “Tierra del vino” encara que els raïms estan lluny, a Toro.

Amb el telèfon puc sintonitzar totes les emissores radio del món. Després d’escoltar les obres complertes dels meus cantants favorits, busco les emissions regionals de la Cadena SER. Els magazines matinals i el fred et donen la imatge d’estar refugiat a casa mentre pedales qui sap per on.

Pont romànic sobre el Duero per accedir a Zamora.

La ruta és força plana. Zamora capital te el nord la Tierra de Pan i al sud la Tierra de Vino. La calçada romana, l’autopista, el vell ferrocarril, la nacional i la Via peregrina, tots volen anar de A a B per la ruta més curta. En un territori sense obstacles, acaben paral·leles. En aquest cas escullo la nacional, perquè va buida.

Plaça Major de Zamora a punt per l’encesa de llums de Nadal.

La segona meitat de la ruta és una fàcil pista per camins i rieres fins arribar al riu Duero i a la imponent Zamora. Edificada en una meseta que rodeja el riu, des de lluny destaquen els seus edificis medievals.

Passos de Setmana Santa. “La lanzada” i “La conversión del centurión”

És la ciutat amb més esglésies romàniques al seu casc. No te universitat, només un campus depenent de la de Salamanca. No te industria i la majoria de l’activitat econòmica és agrícola i de serveis. Li tocaria ser una ciutat conservadora en una comunitat en que manen les dretes, però és la única capital de província amb alcalde de Izquierda Unida, i l’alcalde ha repetit per tercera vegada. Deu fer molt bona feina perquè la ciutat està molt maca.

Compta kilòmetres de la bici a 999,25. A punt per superar els 1000 i enfilar els 1500 km.

Demà seguiré ruta a Puebla de Sanabria, al límit amb Galicia. La vella Ruta de la Plata segueix fins Astorga, però el camí que seguiré, la “Via Sanabresa” permet arribar a Santiago en 5 o 6 dies. Ja porto 1000 km pedalats i me'n falten 500. 

Buen Camino!