Via de la Plata. Marketing, llegenda e il.lusions.

No hi ha plata en la ruta ni un apòstol al final. El premi és el camí.

Easy Rider va ser una película dels 60’s que va posar de moda el viatge com a objectiu. No és important arribar a la tomba d’un imaginat sant, ni arribar al Mardi Gras Això és el que volien fer Peter Fonda, Dennis Hopper i Jack Nicholson. El seu viatge no va acabar be, però van aprendre moltes coses. Ens van inspirar a tota una generació.

Cruïlla de Camins. Cada poble vol ser etapa.

L’any passat van començar el Camino quasi 500.000 persones. Això del Camino era una antiga tradició que a l’època de Easy Rider es donava per morta. Ara Galicia ha ajudat a convertir-ho en un fenòmen turistic i 500.000 experiències personals. La segona part del meu viatge és un Camino. Desprès de pedalar llocs pendents del sud-oest espanyol, segueixo amb 14 dies de sud a nord peninsular fins a Santiago. ¡Buen Camino!

Cinquena jornada. Huelva-Minas de Rio Tinto. 84 km, 810 m desnivell

Corta Colorada, la mina de Río Tinto encara en explotació per una societat xipriota.

Deixo l’Atlàntic i la ruta a l’oest per dirigir-me al nord fins a Galicia. Avui arribaré a la conca minera del nord de Huelva. La sortida de la capital és 100% hostil a la bicicleta. 20 km més tard, a San Juan del Puerto, començo els 40 km de la via verda Molinos del Agua, que aprofita un antic tren miner i segueix la divisòria entre els rius Tinto i Odiel. 

Via verda entre els rius Tinto i Odiel. A España l’AVE és radial però els camins són una xarxa.

Quatre itineraris comparteixen el trajecte. Eurovelo 1, Via Verda, GR i un camí de Sant Jaume. La ruta te més noms que ciclistes. A Valverde del Camino els camins es separen i jo segueixo cap a la conca minera.

El rio Tinto és vermell pel coure, però ara ho és pel capvespre.

Fa milions d’anys, grans erupcions volcàniques van aflorar immenses quantitats de sulfurs metàlics. El més conegut és la pirita, l’or dels pobres, que te, simplificant, 50% sofre i 50% ferro.

Els antics, els alquimistes i els químics moderns s’hi van interessar per fer tints amb els colors dels metalls. Amb el temps, del residu de sofre s’en va fer àcid sulfúric per fertilitzants, explosius o bateries. El dipòsit més gran del món i el primer que es va explotar va ser la “Franja pirítica ibérica”, uns 200 km que van de l’oest de Sierra Morena al sud de Portugal.

La “fàbrica” al peu de la mina. Moldre, rentar, filtrar i transportar..

Van començar els fenicis quan el mineral era ric i accessible. Els romans ha van ampliar i a l’edat mitjana van parar perquè no en savien més. Al segle XIX van arribar els anglessos amb tècniques modernes i Rio Tinto va ser la companyia minera més gran del món.

Tren miner de Rio Tinto, ara només per visitants i turistes.

Els anglesos també van difondre els vins i brandys de la regió. El capitalisme del segle XIX, el que va estudiar Marx, requeria contacte entre capital i treball. El Club de Futbol Huelva va ser el primer que es va fundar a Espanya i molts nens conserven ulls blaus. El capitalisme financer actual, que es fa amb ordinadors remots, no te aquests efectes.

Després de 4000 anys d’explotació van tancar totes les mines, però el gegant a cel obert “Corta Colorada” torna a funcionar perquè la pujada de preus dels metalls l’ha fet rendible.

Cerro Colorado. Enorme forat a la terra. 4000 anys d’explotació mineral.

Sisena jornada. Minas de Rio Tinto-Almadén de la Plata. 72 km, 920 m desnivell

He pasat la nit a l’únic hostal obert a la conca minera. L’hotel Vazquez Diaz està a Nerva, l’antic poblat miner rodejat per les mines més grans, per la fàbrica de refinat del mineral i per l’antiga estació del tren. La meva familia va tenir abans de la guerra la fonda de Cardona, que també era un poble miner. La fonda en que m’allotjo sembla dels anys 60 però deu fer el mateix paper. Els nois de les altres taules del sopar son treballadors de la mina.

Nerva, poblat miner que em recorda la cultura de Cardona,  uns orígens de la meva familia.

Visito el Museo Minero, a la plaça Ernest Lluch. Rio Tinto és la mina en actiu més antiga del món i al museu s’explica la geologia, tècnica e història de la mina. És distingueix la tècnica de les tres èpoques que més van canviar l’explotació. Tartessos, romans i anglesos. 4000 anys de mineria donen per molt.

S’expliquen també les condicions socials dels treballadors. Esclaus amb una esperança de vida molt curta a l’època romana. Sous mínims, treball esgotador i fums i aigua assassins en l’època anglesa. Al segle XIX es separava el sofre del metall per calor. El vapor amb derivats del sofre enverinava els pulmons dels treballadors i families i va desertitzar la zona.

L’interés en aprofitar el vapor de sofre per fer àcid sulfùric va imposar mètodes més nets, però fins llavors algunes protestes es van ofegar amb desenes de morts.

Reconversió de minería a turisme a Rio Tinto. Potser Elon Musk hi practica per anar a Mart.

La mineria es a cel obert i amb explosius. La vista de la Corta Colorada, la que ara està en actiu no deixa indiferent. En la reconversió turística del lloc ho assimilen amb la vida al planeta Mart.

La ruta segueix cap al nord, entre dehesas amb toros, vaques i porcs negres. En un seguit de pujades i baixades es va guanyant altitut i entrant a Sierra Morena. A Huelva se li diu Parque Natural de la Sierra de Aracena i al entrar a Sevilla, es el Parque Natural de la Sierra Norte. A Córdoba es el P.N. de la Sierra de Hornachuelos i tots tres constitueixen el Parque de las Dehesas de Sierra Morena. Més que geografía física hem de parlar de geografía política, perquè cada administració defineix i pressuposta un espai en el seu territori.

La riquesa de la serra nord de Huelva és el pernil i tots els productes del porc.

El final d’etapa és Almaden de la Calzada, etapa de la Via de la Plata que des de Sevilla va a Santiago. Aquesta es època baixa, perquè comença el fred i el dia es curt, però ja trobo els primers “peregrins” i la simbologia del “Camino” es evident.

Setena jornada. Almadén de la Plata-Zafra. 85 km, 840 m desnivell.

Comença el dia amb avis vermell de AEMET per quasi tota la costa andalusa. A Málaga hi ha inundacions i el motiu és el mateix que a València. Un mar molt calent per mig Novembre i els vents freds propis de la època. També esta en alarma la costa atlàntica de Cadiz i a Huelva, tota la provincia. Sembla que la DANA em vagi perseguint i afecti tots els llocs on he estat.

Les “dehesas” s’encadenen i alternen porcs ibèrics, toros i vaques.

La provincia de Sevilla està tota en vermell, menys la Sierra Norte, a on començo el dia, que està en groc, com el sud de Badajoz, que és a on l’acabaré. Em preparo per pedalar tot el dia amb pluja i em poso quasi tota la roba de reserva perquè també han caigut les temperatures.

Zafra, primera etapa extremenya de la Ruta de la Plata.

Els paisatges de dehesa son esplèndids. 20 km desprès de El Real de la Jara, al límit provincial, amb la única companyia de porcs ibèrics i toros. Baixa molta aigua per els torrents i encara els puc creuar be amb la bicicleta.

Els últims 40 km, entre Monesterio i Zafra, son plans, però la pluja caiguda i el nom de la comarca, “Tierra de Barros”, aconsellen anar per antigues carreteres comarcals buides. Zafra es el desti final. És una ciutat important i maca, amb edificis senyorials dels nobles surgits de la conquesta castellana de les terres mores. Els edificis principals, com el palau dels ducs de Feria, s’han reconvertit a hotels o parador i la ciutat aprofita habilment estar en el recorregut de la Ruta de la Plata.

Plaza Chica a Zafra. El nord i sud de Sierra Morena s’assemblen.

Vuitena jornada. Zafra-Mérida. 66 km, 246m desnivell.

Etapa curta i sense pendent, per recuperar forces. En cotxe identifiquem el territori per les autopistes. En bici es torna a pensar en els rius. La ruta va cap al Guadiana i els molts ponts que el travessen a Mèrida. Ja he travessat el Guadalquivir, Tinto, Odiel. Vindran Tajo, Duero, Sil … També es torna a pensar en les serres. He travessat el final de la Bética, Sierra Morena. Vindrà el Sistema Central, els montes de León i el Galaico-Portugués. La península ibèrica és terra de muntanyes i de rius amb poca aigua.

Pont romà a Mérida per travessar el Guadiana. Construit per durar.

Mérida és una ciutat especial. Te restes de totes les èpoques però domina la romana. La Via de la Plata original era una calçada de Mérida a Astorga. El nom “de la Plata” és una mala traducciò de l’àrab perquè “Bal’latta” volia dir camí empedrat però fonèticament s’assembla a la paraula àrab per dir “plata”. El nom va fer fortuna i ara el nom “Via de la Plata” es fa servir per una autopista, un cava extremeny i una ruta senderista entre altres. El perdedor és la ciutat de Astorga que queda fora d’aquest marketing.

Arc de August. Emblema com el teatre, amfiteatre, pont… Que han fet els romans per nosaltres?

L’alberg per pelegrins és precari però per 10€ no es pot demanar més. Comparteixo una única sala amb 10 lliteres i 8 viatgers, i puc comprar la “credencial del peregrino” que em servirà per futurs albergs. La de la “Catedral de Santiago” val 3€ i la de la “Federació d’entitats amigues del Camino” val 2€. Com que soc més de Federacions que de Catedrals, m’estalvio 1€.

Novena jornada. Mérida-Cáceres. 80 km, 648 m desnivell.

Ruta llarga per la part central d’Extremadura. Corren en paralel una autopista, una carretera nacional i un sender. Tots es diuen “Via de la Plata” pero no hi ha confusió. El caminet es superposa al que va ser la calçada romana i es reconeix per el símbol gràfic que hauria de ser-ho d’España. Una flecha groga pintada a mà que indica el camí a Santiago. Hi ha més Caminos de Santiago que AVEs i com travessen la península, cada cop que et desplaces uns kilòmetres, el més probable es que trobis una fletxa groga.

Festa medieval a Cáceres. Música, mercats, menjar i molta gent.

No em fa gracia anar amb la bici per un cami de terra que em fa anar més a poc a poc i fa patir cul i esquena. La “nacional” no te tràfic perquè tots van per l’autopista. És dissabte al matí i en 1 hora creuo 2 cotxes i 25 bicicletes. Tot un luxe.

A l’alberg de peregrins de Cáceres comparteixo lliteres amb 3 belgues que m’expliquen que la ciutat està de festa. A la Plaza Mayor i a tot el casc antic, és fa una “Feria Medieval” de 4 dies que fa venir gent de les provincies properes. No s’hi cap. Paradetes de menjar i beure, artesanies, exhibicions artístiques i molta gent. Una festa maca en un espai únic.

Els firaires a l’alberg deien que dissabte al vespre els hi va salvar els comptes de 4 dies de paradetes.

L’alberg està ple de firaires, soldats d’un centre de reclutament proper i alguns pelegrins. Novembre és temporada baixa pel Camino.

Desena jornada. Cáceres-Galisteo. 75 km, 720m desnivell.

La ruta passa per moltes dehesas amb bestiar lliure. Cada cop que s’entra o surt d’una, cal obrir i tencar la “cancela”. Alguns propietaris havien posat problemes al pas de caminants i ciclistes per les seves propietats privades, però en general està resolt al llarg del Camino i el comportament dels viatgers és molt correcte.

Cancelas que tanquen dehesas. Entra però no oblidis tancar.

El pas dels rius Almonte i Tajo, que formen l’embassament d’Alcàntara obliga als peregrins a compartir carretera. Potser s’han construit massa infrastructures per l’ús que es fa. Fa anys la Conxita va haver de vadejar amb moto el riu Almonte per falta de pont. Ara l’autopista, l’AVE i la carretera nacional, disposen cadascuna d’un espectacular pont.

Pedalar, sovint sense sender, per la dehesa és un dels grans moments de la ruta.

Desprès de Cañaveral, al puerto de los Castaños, deixo l’asfalt per seguir una entretinguda i solitària baixada fins al poblet de Riolobos. El capvespre ja cau per camins que conecten pobles aïllats fins arribar a Galisteo. És un poble rodejat per una muralla de més de 2 km caminable en part i en bon estat de conservació. La fonda impecable i soc l’únic client. Al bar del poble un plat combinat ajuda i demà el forn obrirà a les 7h.la fornera m’explica que son l’únic forn per als pobles propers, que els hi falta poc per jubilar-se, i com els fills no volen continuar i marxen a la ciutat, hauran de tancar.

Onzena jornada. Galisteo-Hervás. 61 km, 630 m desnivell.

Els afluents del Tajo que venen de les muntanyes del Sistema Central a Cáceres, com el Jerte o el Alagón, alimenten una terra rica. Als pobles es viu be, però els joves en marxen. Fa anys les rutes eren d’anar i tornar. Les ovelles de Soria feien la trashumancia fins aquestes terres extremenyes. El comerç entre Castella i Extremadura es feia pel sistema Central i jo també el creuo pel seu pas més accessible.

Galisteo. La riquesa de la vall del Jerte era un iman per invasors. Els almohades van fer muralles.

Ara els viatges son turístics. A peu, en bici o en cotxe. Seguint la Via de la Plata, Eurovelo 1 o la via verda del antic ferrocarril Plasencia-Astorga. Avui he fet una mica de cada ruta.

El dia comença rodejant les esplèndides muralles de Galisteo. Desprès una pista asfaltada a Carcaboso, un altre parada de pelegrins. Els seguents 20 km són un entretingut i memorable sender per dehesas amb algunes dificultats al travessar rierols. Potser he obert i tancat més de 50 “cancelas”. Avui tot el bestiar eren vaques i toros que em miraven inquiets. Especialment la molta estona en que he perdut el sender i he hagut de pedalar la dehesa sense camí.

Un moment de descans, de la bici i del ciclista.

El final de l’aventura han sigut les ruines de Cáparra, les restes d’una ciutat romana amb un arc de pedra que és un referent del “Camino”. En tot el dia he creuat 3 viatger. Noia estrangera a peu, noi català a peu, noi estranger en bici.

Arc de la ciutat romana de Cáparra. Emblema de la via de la Plata.

Els últims 20 km fins Hervás he aprofitat una via verda, fins a l’antiga estació, rehabilitada en alberg, i torno a disposar per la nit, d’un gran edifici en que soc l’únic inquili.

Dotzena jornada. Hervás-Salamanca. 96 km, 870 m desnivell.

Hervás y Bejar van ser pobles importants. Els ramats d’ovelles garantien llana. Estar al punt més baix del sistema central i a prop de Portugal, permetia el comerç entre el nord, sud i oest de la península. A Béjar hi va haver fins fa poc una important industria tèxtil. A Hervás una important comunitat jueva.

Juderia de Hervás. El turisme jueu ha sigut molt buscat.

La via verda de l’antic tren s’enfila fins al Puerto de Béjar. És la part més maca, amb alguns ponts i viaductes. Segueixo ruta per les antigues carreteres i camins entre pobles, sense tràfic i amb un seguit de pujades i baixades. 

Estació de la via verda de l’antic ferrocarril Plasencia-Astorga.

Guijuelo està plé de grans edificis que fan de secadors i magatzems per la producció dels famosos pernils locals. Fins a Salamanca el tràfic va per l’autopista i l’antiga nacional queda per el meu ús exclusiu.

Salamanca esrà maca. Als carrers de la ciutat vella hi ha molts grups joves. La Universitat de Salamanca és potser la més antiga d’Europa i va tenir un paper clau per definir la llengua i cultura d’un païs que es va crear en paral.lel. 

Universitat de Salamanca. Presideix l’estatua de Fray Luis de León però impossible oblidar Unamuno.

El crit de “¡Viva la muerte, muera la inteligencia!”, fet al Paraninf de la venerable universitat per Millan Astray, cap de premsa i propaganda dels feixistes sublevats contra la República, i els assassinats de l’alcalde i del rector de la Universitat, Unamuno, encara resonen en la memòria. 

Però ara Salamanca te una activitat molt important com centre d’ensenyament del castellà. La majoria dels joves estudiants que es veuen pel carrer no són espanyols.

Un altre tipus de ciclistes esperen davant d’un McDonald’s per rebre una comanda.

Jornada 13. Salamanca-Zamora. 68 km, 340 m desnivell.

A final de novembre les hores de sol son poques i no es pot perdre el temps. Als escassos bars oberts en ruta és millor no estar-hi massa temps per aprofitar el sol. Una solució és esmorçar molt. A Salamanca esmorço dos vegades. Un bar dolç i un altre salat. Als bars es llegeix molt be la vida local.

Pedalant per la “Tierra del vino” encara que els raïms estan lluny, a Toro.

Amb el telèfon puc sintonitzar totes les emisores radio del món. Després d’escoltar les obres complertes dels meus cantants favorits, busco les emisions regionals de la Cadena SER. Els magazines matinals i el fred et donen la imatge d’estar refugiat a casa mentre pedales qui sap per on.

Pont romànic sobre el Duero per accedir a Zamora.

La ruta és força plana. Zamora capital te el nord la Tierra de Pan i al sud la Tierra de Vino. La calçada romana, l’autopista, el vell ferrocarril, la nacional i la Via peregrina, tots volen anar de A a B per la ruta més curta. En un territori sense obstacles, acaben paral.leles. En aquest cas escullo la nacional, perquè va buida.

Plaça Major de Zamora a punt per l’encesa de llums de Nadal.

La segona meitat de la ruta és una fàcil pista per camins i rieres fins arribar al riu Duero i a la imponent Zamora. Edificada en una meseta que rodeja el riu, des de lluny destaquen els seus edificis medievals.

Passos de Setmana Santa. “La lanzada” i “La conversión del centurión”

És la ciutat amb més esglèsies romàniques al seu casc. No te universitat, només un campus depenent de la de Salamanca. No te industria i la majoria de l’activitat econòmica és agrícola i de serveis. Li tocaria ser una ciutat conservadora en una comunitat en que manen les dretes, però és la única capital de provincia amb alcalde de Izquietda Unida, i l’alcalde ha repetit per tercera vegada. Deu fer molt bona feina perquè la ciutat està molt maca.

Contakilometres de la bici a 999,25. A punt per superar els 1000 i enfilar els 1500 km.

Demà seguiré ruta a Puebla de Sanabria, al limit amb Galicia. La vella Ruta de la Plata segueix fins Astorga, però el camí que seguiré, la “Via Sanabresa” permet arribar a Santiago en 5 o 6 dies. Ja porto 1000 km pedalats i m’en falten 500. 

Buen Camino!

Algeciras a Santiago. Variant de la Ruta de la Plata amb prèvia de l’Estret i la Bahía de Cadiz.

Costa de Doñana. 30 km de màgia i desert.

 Fins Algeciras en dos autobuses amb visites als amics de Madrid. En tren és impossible. Renfe va a contracorrent. Mentre els trens europeus reforcen la inter modalitat, els llarga distància espanyols no tenen lloc per deixar la bici i obliguen que es porti plegada amb 120cm com a màxim. Això vol dir treure les dos rodes i manillar i posar-ho en una bossa. Nomès es viable per bicis plegables.

Parque del Estrecho. Canvi de mars i de continents.

Invertir els diners europeus en AVE nomès va afavorir les elits del Madrid DF. Les lineas de mitja distància s’han anat tancant i no donen per fer connexions. El tren tradicional a Algeciras surt d’Antequera, a on has d’arribar en AVE i la bici torna a estar exclosa.

Estació de bus a Algeciras. A punt per l’aventura.

Sinò hi ha altre opció, millor veure-li l’encant al bus. El que va de Madrid a Algeciras és com una reunió dels BRIC, n’hi ha un de cada nacionalitat. A quartes de 6 del matí estic ja a la solitària estació d’Algeciras reconstruint la bici desprès de molt poques hores de dormir.

Primera jornada. Algeciras-Barbate. 86 km i 1150 m de pujada.

Antigues pistes militars i agrícoles entre Algeciras i Tarifa.

A l’Estret hi ha boira i nomès es veu el perfil dels cims marroquins. Bufa un lleuger vent de Llevant. La ruta d’avui és a l’oest i ajudarà. Segueixo una antiga pista militar que s’enfila i avisa de risc per mal estat. Destaquen uns murs de camuflatge que l’exèrcit va fer al 1942 per enganyar als enemics que ataquessin des del mar.

Al 1942 els militars van camuflar la pista per no ser bombardejada des del mar!!

Estic en ple Parc Natural del Estrecho. No es pot construir i el que és antic es deteriora. Una manera de deixar que la natura faci la seva feina. El descens fins al mar per la riera de Guadalmos és màgic i solitari. Uns quants trencacames més, permeten arribar a Tarifa, la única població dins del Parc. Ambient maco d’esport aventura i desenes de kite surfers aprofiten el vent ideal.

Protecció del Estrecho de Gibraltar. No es pot construir i te altres usos.

Pujada veient la duna de Bolonia, la més gran d’aquest món d’acantilats, rieres i sorrals. Al far de Camarinal s’acaba el Parc Natural i la seva protecció i comencen els xalets de luxe i hotels buits fins a Zahara de los Atunes. 

Riera, platja i torra en el recorregut del Parque del Estrecho.

Segueix Barbate, una capital dels tràfics il.legals de l’Estret, de la pesca de tonyina amb almadraves i, quan Marroc no rep el que vol per fer de policia de freonteres, de l’arribada d’immigrants. Dimecres passat es van requisar 13 tones de cocaína a Algeciras. 

Segona jornada. Barbate-Cadiz. 88 km. 480 m desnivell.

Port de Barbate. Tràgiques lluites de narcos i guàrdies.

Al port de Barbate crida l’atenció els molts centenars d’ancles per la pesca de tonyina. Aguanten les llargues xarxes que des del port i mar endins, son la trampa amb que s’atrapa les tonyines. Va ser al port a on una persecuació entre la Guardia Civil i una narcolanxa va acabar amb dos guàrdies morts. Avui la televisió ha anunciat la detenció de dos sospitosos al bar en que esmorço, entre la indiferència dels presents.

Centenars d’ancles per les trampes a les tonyines durant l’almadrava.

El camí al far de Trafalgar és una via cicliste pagada per la Unió Europea i gestionada per la Junta de Andalucia a través de una UTE d’empreses constructores. Un luxe que arriba fins on ha permès el pressupost. El tram és part de Eurovelo 8, un projecte de xarxes ciclistes per tot Europa. Una excepció en aquesta època d’aixecar barreres.

Luxe de via ciclista. Eurovelo 8 a Conil de la Frontera. Fons europeus.

Els pocs ciclistes de llarg recorregut son estrangers. Els residents forans dels pobles d’aquesta costa no semblen els estrangers rics als pobles de postal de la Costa Brava. Segueixo ruta per Zahora, Conil fins a Chiclana de la frontera, el primer poble de la Bahía de Cadiz.

Chiclana i olé. Parada obligada.

Hi ha una festa al carrer i aprofito per fer-hi la parada. La cantant sembla la Pantoja e inclou al repertori allò de : “Con las bombas que tiran los fanfarrones, se hacen las gaditanas tirabuzones”.

Marismes entre Chiclana i San Fernando.

Els fons europeus també han permés habilitar un cami per les marismes del riu Iro fins a San Fernando. Un luxe pedalar voltat d’aigua. Desprès una llarga ruta quan es fa fosc, per la llengua de terra que uneix Cadiz a la Bahía.

Com passa sempre, el municipi de Cadiz te bones vies ciclables, cuidades per els dos governs municipals progressistes, però la connexió entre municipis és una aventura. Nit a un hostel en una casa senyorial a tocar de la plaça de la Candelària. 25€ per un llit en habitació de lliteres

Marisma, riu i mar a Conil de la Frontera.

És dissabte al vespre i el centre està esplèndid. Terrasses plenes, nens jugant al carrer. Molts turistes, sortosament en minoria

Tercera jornada. Cadiz-Sanlúcar de Barrameda. 77 km. 220 m desnivell. Alguns km en ferry Cadiz-El Puerto de Santa Maria.

Cadiz en tot el seu esplendor. Una meravella.

Pedalada en un diumenge lluminòs per Cadiz, la Caleta i el seu passeig sobre les onades. També l’oratori Sant Felip Neri, a on es van reunir les Cortes de Cadiz desprès de la crisi per la invasió francesa. Els dos Borbons, pare i fill, es van barallar perquè els dos volien ser rei, desprès del pacte amb Napoleó per repartir-se Portugal. Els delegats que van poder arribar a un Cadiz no ocupat per els francesos, van fer la Constitució del 1812

Espigó que uneix Cadiz i la Caleta.

Podia haver sigut com la Convenció a la República Francesa, però no hi va haver sort. Ara el seu exemple es recorda en làpides i monuments. Després, amb el cap ple d’emocions, cap el ferry que travessa la Bahia fins al Puerto de Santa Maria. 80 passatgers, 4 bicis i 2€.

Oratori en que es van reunir les Cortes de Cadiz per escriure la Constitució del 1812.

Cadiz, la seva bahia, la seva gent i la seva provincia m’han robat el cor.

Al port hi ha 2 creuers gegants amb passatgers, i dos més al dic sec. Els creuershan de fer una revisió llarga cada 2 anys i el port de Cadiz te dos dics secs de 300m. Com està a mig camí del Carib i el Mediterrani, dels creuers d’estiu e hivern, s’està quedant el mercat del manteniment.

Catamarà de Cadiz al Puerto. Bus de la bahía per 2€.

Al Puerto de Santa Maria, la nostàlgia em porta a la Fundación Rafael Alberti, el fill més ilustre.

Ruta fins a un accés a la Base de Rota. Un soldat m’explica que fins al poble de Rota he de rodejar els 30 km de perímetre protegit. Li dic que 30 km no em fan por i em suggereix que em fiqui per la via de servei perquè algunes carreteres no son per bicis.

Rafael Alberti saluda des de El Puerto de Santa Maria.

Cada 50m dels 30 km hi ha un poste de vigilància amb càmeres i focus. Em surten 600 postes en jna valla doble rellenada amb fil ferro espinòs. El terreny de la base “conjunta”son 24.000 hectàrees de les que 20.000 les ocupa USA. Un immens territori, 6 vegades més gran que Gibraltar, que els del “Gibraltar español” van cedir als USA a canvi de que legitimés al règim de Franco, l’únic aliat de Hitler que sobrevivia.

Fundación Alberti al Puerto, calesa i bicicleta.

La cessió de la base als USA caducava el 2024 però es va renovar, ampliant-la, sense passar pel Parlament i coincidint amb la crisi per la mort de 30 emigrants que van passar la vigilància marroquí sense problemes.

Port de la base aeronaval de Rota. 7 destructors protegeixen al “mon lliure”.

Des del poble de Rota, es veu el port de la base amb 7 destructors USA. Per un imperi com el nordamericà, sense fronteres amb els seus rivals, es necessari tenir bases remotes des de les que activar el seu exèrcit. Vaixells i avions.

Emblema de la base aeronaval americana a Rota, segons Wikipedia.

Rota te un aeroport militar amb una pista de 3200 m. La pista del Prat fa 2500m. Els altres aeroports militars que els USA te a España son Morón, de 3600m i Torrejón de quasi 5000.

Chipiona i la Ruta Rocío Jurado.

Segueixo fins Chipiona i el record present de Rocio Jurado. Per la via verda d’un antic tren en desús arribo a Sanlúcar de Barrameda. Demà em despediré de Cadiz, travessaré el Guadalquivir i seguiré ruta per Doñana i Huelva.

Quarta jornada. Sanlucar-Huelva. 86 km. 120m. Travessant per la platja els 30 km de costa de Doñana.

De Sanlúcar va sortir i arribar la primera expedició que va donar la volta al món.

Comparteixo esmorçar amb un grup que fa, a travès d’una agència ciclista polonesa, una ruta d’una setmana per Cadiz. La ruta s’ho val i és el seu producte estrella. Desprès cap al Guadalquivir, al mateix lloc del que va sortir i arribar la primera expedició que va donar la volta al món, la de Magalhães i Elkano.

Un únic passatger i bici travessen el Guadalquivir.

Soc l’únic passatger per travessar el riu i el barquer m’avisa que no es pot circular per el Parc Nacional de Doñana, només podrè seguir la platja, 30 km deserts fins a Matalascañas. Són les 10h i la marea puja. La pleamar serà a les 11h30 i calcula que la platja, a ran de mar, serà moderadament ciclable a partir de les 15h. Hauria sigut millor començar a pedalar a les 8h, en l’anterior baixamar, però no ho sabia. Em diu que les bicis elèctriques amb rodes amples ho tenen més fàcil, però me la jugo.

Tarifes per tot tipus de vehicles. Cavalls, carretons, bicicletes…

Una hora més tard, sol en un desert de sorra i mar, mentalment m’organitzo una nit d’emergència, amb poca aigua. La meitat de la distància l’he de fer caminant i esquivant les petites onades que envaeixen l’estret espai ciclable. M’enfilo pel mur de sorra per veure l’interior de Doñana i el que veig no ajuda. A part de il.legal, l’interior encara és menys ciclable.

A punt per començar la travessa del desert. 30 km per la costa de Doñana.

La única vida son tres nois de Sanlúcar que han anat amb bicis adequades i que intenten pescar. Em diuen que m’espera la pitjor part però que després de Matalascañas ja trobaré una carretera. Més tard coincideixo amb Joan, en la meva direcció i Philippe, en la contrària. Dos aventurers amb experiència. Intercanviem informacions, fem broma per donar-nos ànims i ens desitgem sort.

5 hores i 30 km desprès de travessar el riu, arribo amb en Joan al surrealista oasis de la macro urbanització de Matalascañas. 6 km/h dels que la meitat han sigut empenyent la bici i la resta pedalant amb plat petit, pinyó gran i esquivant l’aigua i el vent.

Amb la pleamar, l’espai de sorra es fa estret i el terra no aguanta la bici.

Desprès de compartir aventures i un dinar ràpid amb en Joan, ens separem. Ve del Marroc, es dirigeix a la Ruta de la Plata i potser ens tornarem a trobar. Segueixo molta estona la tanca de Doñana. Ahir vaig seguir la de la Base de Rota, que protegia al soldat nordamericà. Avui he seguit la de Doñana, que protegeix al lince ibèric.

Desprès 60 km de pedalar ràpid fins al polígon quimic de Huelva. Es fa fosc i és perillòs. El pont sobre el Tinto te molt tràfic, hi passen moltes tuberies i s’ha suprimit l’arcen i prohibit el pas de ciclistes, però no hi ha cap alternativa. He de passar per un estret marge i fins que la carretera es converteix en autopista. Agafar un carrer lateral obliga a travessar tres carrils de tràfic dens i ràpid. Poc desprès, ja dins de la ciutat i per carrers sense tràfic, trobo un carril bici que hauria calgut als llocs en que el ciclista es juga la vida.

Vista entre Tarifa i Barbate.

Demà deixaré el mar per anar a les estribacions mineres de Sierra Morena i enllaçar amb la Ruta de la Plata. Espero que sigui igual d’interessant i menys aventurer.