Sahara Occidental i tornada

Tiznit, final de la ruta ciclista, únic problema mecànic i recuperació en fonda de 6€

La última setmana del viatge inclou la costa sud, un contacte i molta reflexió sobre el Sahara Occidental, l’antic Sahara Español, i tornar per la glamurosa Marrakeix. Moltes hores de bici, de bus i de caminar per les velles ciutats que limiten amb el desert. Els seus carrers son tallers d’artesania i reparacions, com eren els carrers abans de les fàbriques. Les seves ciutats no s’han convertit, excepte Marrakeix, en espais en venda per a buscadors de rentes del capital.

Magia de la costa sud del Marroc. Legzira, acantilats i oceà.

La costa sud del Marroc, el somni dels surfers extrems, va de Sidi Ifni a Agadir. Més al sud no hi ha ningú. Més al nord hi ha massa gent. La seguent parada desprès de Legzira és Mirleft. Fa anys s’hi va estar Jimmy Hendrix i ara la oferta son cursos de yoga i surf. Ara creix Dakhla, la antiga Villa Cisneros, al sud del Sahara Occidental, que ja te vol de Ryanair.

Souk de Tiznit des de la porta de la meva fonda.

L’etapa s’acaba a Tiznit. Una agradable ciutat que te reputació per estudis islàmics i una muralla que envolta la medina. La muralla està ben conservada perquè és del segle XIX, quan a Europa es derruíen les muralles antigues. Vaig amb rodes sense càmara i la roda trassera fa dos dies que perd aire. Els últims kilòmetres s’ha accentuat i cada 20km he de parar per inflar. Arribo a la fonda i es desinfla del tot. La roda darrera treballa més, però potser vaig oblidar de posar-hi més liquid sellant. Ara no tinc més remei que posar una càmara i substituir la vàlvula

À l’ombre du figuier. El millor lloc per menjar a Tiznit.

La meva fonda, a la plaça central de Tiznit és d’època. Estil morisc, lavabo i dutxa comunitaris, ventilació a l’espai comunitari, llibres i mapes antics, bicicleta per l’escala, tot per 6€ la nit. A la plaça gran encara venen diaris en paper, algun en francès.

Cada empresa gran paga una pàgina de diari fent apologia al Rei per la visió en la Marxa Verda.

És el 50 aniversari de la Marcha Verde. Le Matin te alguns anuncis de pàgina complerta en que empreses públiques beneeixen al Rei i celebrem que la proposta del Marroc, autonomia amb soberania marroquì i sense referendum, s’aproba a la ONU. Hi ha dos articles destacables,

Sakia el Hamra i Laâyun.

“Com donar forma a l’autonomia que demana la ONU? “ . Entrevisat a Mahjoub Salek, fundador del Polisario i actual promotor d’una corrent moderada. Diu que el referendum és una quimera, 50 anys desprès, i que s’obre una via a la reconciliació.

Marroc ha construit una part nova de Laâyoune amb avingudes amples i jardins.

Amb similituts i diferències amb Espanya, al Marroc la transició a la independència es va controlar per part de França i USA amb un rei i una democràcia molt limitada, adequada al rei del moment. Reivindicativa amb Mohamed V, brutal amb Hassan II, i relaxada amb l’actual Mohamed VI. 

Marxa Varda i monarquía. Mohamed V, Hassan IIi Mohamed VI.

Tots els escrits parlen del rei com d’un Deu per al que falten adjectius, però que en la pràctica no hi és mai, sempre està de vacances. Les decisions les prenen una reunió dels “consellers” del rei, amb els representants dels partits polítics. Un sistema que permet que les elits tinguin un control efectiu de tot. D’aquesta manera, la monarquia ha sigut inteligent en el tema del Sahara Occidental.

Representació diaria de la Marxa Verda en el 50 aniversari al parc gran de Laâyoune.

Ja era una reivindicació marroqui quan encara hi havia els espanyols i la Marcha Verde, coincidint amb la decadència de Franco i les esquerdes entre els seus seguidors, ho va aprofitar. Va unir als marroquins perquè els conflictes entre berebers i àrabs s’obliden quan hi ha un enemic comú. Posteriorment ha jugat la carta d’una autonomia dins de soberania marroqui i deixar pasar el temps per fer inviable un referendum sense un cens adequat.

Parada del bus entre desert i Atlàntic.

Tot amb unes inversions al sud que han creat tensions al nord. Potser la inversió mès important és la carretera que segueixo entre Tiznit i Laâyoune (El Aaiun). En bon estat, en 9h30 i algunes parades vora el mar i amb desert per tot arreu, entrem al que va ser el Sahara Español. La última ciutat, Tarfaya, està més a prop de Fuerteventura, que aquesta illa canària de la seguent illa, Gran Canaria.

Laâyoun modern. Amb McDonalds, cent fotos del rei i mil banderes.

Arribem a Laâyoune de nit i la ciutat apareix moderna, gran i molt iluminada per les festes del 50 aniversari. És un Laâyoune crescut sobre la població que van construir els espanyols per protegir la seva colònia i els propers fosfats de PhosBuCraa.

Laâyoune popular. El carrer és taller i mercat. Les dones vesteixen sahraui, marroquí i occidental.

El Funduq Zemmour, el meu hotel, està al limit de les dos ciutats. 8€ per una habitació amb lavabo i dutxa compartit amb els altres clients, tots locals menys alguns xinesos que no estan per turisme. Els 300 cascos blaus de la ONU i serveis auxiliar no es deixen veure, llevat d’algun tot terreny de gama alta ben identificat.

Els parcs de Laâyoune no fan oblidar que el desert és a prop.

Tot Laâyoune reflexa l’alta emigració des del nord de Marroc. Perquè l’ha facilitat el govern amb subvencions i rebaixes d’impostos, i perquè les moltes inversions públiques han donat feina. La plaça Dchira és el centre de la ciutat i la gran rotonda central te l’edifici més emblemàtic, un Mc Donalds enorme i popular rodejat de mitja dotzena de grans banderes amb la cara de Mohammed VI.

Notables de totes les tribus teatralitzant la història del Sàhara.

A la gran plaça Oum Saad, es representen etapes de la història recent de la regió en una ambientació que recorda “Els Pastorets”. Expliquen un canvi que va dels camells i jaimas, als aerogeneradors e hidrogen verd. Ho projecta al cel un colorit espectacle de raigs laser. Moltes families amb nens. Els homes sols estan als cafes seguint el Celta-Barça i mirant el mòvil.

Discreta presència dels cascos blaus i pocs occidentals que comencen rutes d’Àfrica occidental.

Laâyoune es veu una ciutat tranquila i festiva. No era així el 2010 quan el govern va enviar a l’exèrcit a desmantellar el proper campament de Izik, amb 15000 refugiats i moltes escènes de violència. En els darrers anys s’han fet acords amb la Unió Europea per pescar a les costes del Sahara Occidental i per bloquejar les pasteres amb direcció a Canàries.

Restes de construccions militars espanyoles al port.

El Front Polisario es va crear contra la colonització espanyola. Va ser desprès de la Marxa Verda i de l’ocupació per l’exèrcit marroquí que l’enemic va ser un altre. L’enfrontament entre Algèria i Marroc era per les fronteres colonials i per el seu diferent alineament geopolític. Algèria sorgida d’una sagnant lluita anticolonial amb França. Marroc amb una independència tutelada per occident i posada en mans d’una dòcil monarquia.

Els campaments del Polisario estan a Tinduf, a l’altre cantó de la frontera argelina i a prop de les rutes del sud, de muntanya i desert, que he seguit. Han tingut un recolzamemt actiu d’Argeèlia i passiu de les Nacions Unides, que han enviat cascs blaus i encara mantenen al Sahara Occidental com territori pendent de descolonització

Des del límit de Laâyoune, canyissars al Sakia el Hambra i dunes de sorra.

Espanya va abandonar el territori per la malaltia terminal de Franco i l’hàbil i popular maniobra de la Marxa Verda. Desprès va abandonar als sahrauis, als que considerava espanyols. Tot aquest temps han sigut bones paraules, sense ofendre per no posar en risc l’intocable estatus de Ceuta i Melilla.

Port de Laâyoune. A 30 km de la ciutat, hi arriba la cinta transportadora de 100 km de fosfats.

La gran majoria dels sahrauis tenen menys de 50 anys i s’han adaptat a la nova situació del Sahara Occidental, o viuen als camps de Tinduf sense haver viscut res més. Influeixen els canvis geopolítics, les dependències de la vida a uns camps protegits internacionalment i l’habilitat de presentar una autonomia sense un referendum. El pas del temps fa poc viable un referendum per la manca d’un cens obsolet i d’unes mínimes diferències entre antics i nous residents.

Les màquines de llevar sorra i neu treballen igual.

La vida de les persones atrapades en un No-País, per conflictes de potències o per nacionalismes messiànics, no és agradable.La precipitada ruptura del bloc soviètic i l’intent per part dels USA de mantenir influència en paísos amb qui no comparteix frontera, ha creat molts casos. Kosovo, Nagorno-Karabagh, Donbass, Osetia del Sud, Abjasia, Somaliland i també Palestina i el Sahara Occidental. He estat a la majoria, des d’un o altre cantó de la frontera. És un drama humanitari per les persones que hi viuen i per als seus fills. Cal mirar endevant i negociar sortides de futur per les noves generacions.

La màquina no ha netejat i cal pedalar pel carril contrari.

Laâyoune està a lluny de la costa. Per una carretera amb constant defensa contra la sorra del desert, vaig fins a la desembocadura del Sakia al Hamra, la seca “sèquia vermella” que dona nom a la provincia. Desprès per la costa fins al port i la veina població de El Marsa i tornada. Un bucle de 70 km, pla però dur per els vents alisis que a aquesta hora bufaven de mar a terra a uns 25 km/h.

A Marsa toca menjar com tothom. Un plat de molts peixos fregits manjats amb les mans, olives, tomàquet i ceba. Per 3€ no es pot demanar més. A prop del port restes de fortificacions militars espanyoles. Al port protecció per la cinta transportadora més llarga del món que, amb 100 km, porta la pedra del fosfat des de la mina de Bou Craa.

Els vents oceà a desert son constants. Molts aerogeneradors i plaques solars.

El fosfat és un mineral imprescindible i finit. Tots els cossos vius necesitem el fòsfor per desenvolupar les nostres cèlules. És un element clau dels abonaments del camp. Sense ell no tindriem la producció agrícola  que permet mantenir la població actual del planeta. Un ús excessiu pot matar la vida a on vagin les aigues residuals, com ha pasat al Mar Menor. Les reserves son limitades i és uns dels límits al creixement de la nostra societat.

D’aquest producte bàsic, Marroc te el 70% de les reserves mundials, bàsicament al Sahara Occidental i a la mina de Bou Craa, però nomès produeix el 17% del món. La Xina en canvi te el 5% de les reserves i produeix el 40%. Els Estats Units tenen 1% de les reserves i produeixen un 10%.

Té marroqui. Got amb herbes i terrossos gegants de sucre.

La mina de Bou Craa ja era la justificació econòmica de la colonia espanyola. Quan Espanyava marxar, va mantenir una petita participació i ara és d’una societat estatal marroquí que exporta la seva producció bàsicament als USA i menys a la Unió Europea. Parlem dels abonaments necessaris per a garantir les actuals produccions agrícoles. Com a molts conflictes colonials, això ajuda a entendre les causes.

Caminant les ciutats islàmiques no es veu al carrer tanta desigualtat com a les riques ciutats occidentals. Quasi ningú dorm al carrer, els que demanen i els que donen ho fan seguint un protocol relativament digne. Això en paísos que no tenen els pressupostos i serveis socials del món ric. Sembla que com més rica és una ciutat, més grans i visibles son les diferències socials i al convertir l’habitatge en un actiu financer, la pobresa s’aboca al carrer.

Els cafes dels homes sols, amb té, mòvil i futbol. Celta-Barça.

Zakat és un dels cinc pilars de l’islam. Junt amb l’afirmació d’Allah i Mahoma, les oracions, el Ramadan i la peregrinació a La Meca. Zakat és l’obligació de donar cada any una part del que tens als més necessitats. Recentment el consell dels ulemes de Marroc, amb sanció del rei, ha definit els valors del Zakat per aquest any lunar. Els musulmans amb un patrimoni superior a uns 500€, han de donar, directament a qui ho necessita o a través de la mezquita, un mínim de 5€. És el cost de 2 o 3 kilos d’aliment bàsic com arrós o farina.

Estem en una època de creixent desigualtat, en que els rics cada vegada paguen menys i poden evadir la seva responsabilitat social. Pot ser interessant comparar la Tasa Zucman, un impost a les grans fortunes que el govern i la dreta francesa rebutgen, malgrat el trencament institucional i financer del país, amb el Zakat per als molt rics.

Kutubia. Minaret model de les mesquites almohades, com la Giralda.

Ho comento amb Deep Seek, el meu company de viatge, per fer una comparació Zucman - Zakat. Em diu que el Zakat estableix un tipus fixe del 2’5%. Zucman proposa un impost progressiu del 2 al 5%, nomès per fortunes superiors a uns 50 M€.

Una diferència important és que els molt rics han dissenyat i controlen la governança actual dels paísos occidentals i amb paradissos fiscals i lleis adequades poden evadir tota obligació fiscal i moral. El Zakat te una base filosòfica i moral, però també religiosa. Ningú et controla, però si no compleixes aniràs a l’infern i ho pagaràs molt car. Tot això son reflexions de l’únic dia de la ruta en que no he agafat la bicicleta.

Laâyoune-Marraqueix. 750 km i 14 hores de bona ruta.

La propera etapa son 14 hores d’autobús de nit fins a Marrakeix. Del desert a la ciutat que va crèixer amb el comerç saharià. No fa tants anys, aquesta ruta hauria necessitat 30 dies en camell. Ara una llarga nit per carreteres en molt bon estat. 750 km amb llarguíssimes rectes travessant el desert i un oceà proper. Trams de curves a les estribacions de l’Atlas, a prop de la ruta que vaig pedalar. Més ràpid i confortable en bus però menys maco i emocionant.

Marrakeix i el minaret de la Koutubia destacant.

A quarts de set, encara de nit, amb un fort vent i una lleugera pluja, arribem a Marraqueix. Amb la bici preparada, travesso la quieta ciutat fins a l’hotel Imlichil, a on vaig començar l’aventura. Han guardat la capsa de cartró que vaig deixar en arribar i que necessitaré par embarcar la bici a l’avió. L’hotel està ple i no tenen habitació fins a la tarda. Grups de joves de molts paísos i parelles madures de França. Tots els turistes que no he vist a la meva travessa.

Muralles de Marraqueix, molts kilòmetres i 18 portes.

Un matí lliure i traient forces d’una nit sense dormir, vaig a llegir Marrakeix com es fa amb les ciutats, caminant. La medina de Marraqueix està voltada per una enorme muralla amb 18 portes. El més interessant és caminar i perdre’s sense destí fixe.

La medina te carrerons estrets i sense sortida, que amaguen algun riad o casa d’hostes interessant. Els carrers que porten a algun lloc, estan plens de botigues que nomès venen coses per turistes. Carrers entre les Rambles, la Roca Village i Disney Land. Atapeits i amb circulació de motos. 

Als souks de la medina nomès es venen coses per turistes.

Si no vols comprar una alfombra o joies berebers, a la mitja hora ja busques com sortir del laberint i arribar a la plaça Jemaa el Fna, que és el destí dels europeus que busquen exotisme, com ho era dels camellers que buscaven comerç.

Sortida de col.legi als carrers no turístics de la medina.

Cal caminar dins de la muralla, lluny de la gran plaça. És una ciutat viva a la que les motos han substituit als rucs. El Museu de la fotografia és una petita i tranquila joia, amb fotos antigues i alguna película que documenten els grans canvis del país i la seva gent.

Entrada al Museu de Yves Saint Laurent. Espais cars d’entreteniment culte per turistes amb temps.

Fora muralles els turistes busquen el llegat de Yves Saint Laurent. Nascut a Algèria i criat a França, va fer com molts parisins, de Marrakeix la seva segona residència. La seva casa, museu, jardí i la casa del seu amant es visiten, en un negoci que recorda les visites als llocs de Gaudí a Barcelona. Les entrades son cares, nomès es poden comprar per internet i els propers dos dies ja estan esgotades. Sembla que cada ciutat amb molt turisme internacional te mercat per “experiències culturals” similars.

L”’espai de visita dividit en 4 entrades diferents, venda nomès per Internet i tot ple.

Un dia fent de turista de veritat i aprofitant per anar a un barber local perquè fa tres setmanes que no m’afeito. Repetir el desmuntatge de la bici per posar-la a la capsa, demanar un taxi gran per l’equipatge, buscar un carretó a l’aeroport, recuperar la bici al Prat i esperar que abans de les 3h de la nit ja estigui a casa. In ShaAllah !

Una barba blanca de 20 dies que liquida la navalla del barber.

No has fet un cim fins que has baixat. No has fet una ruta fins que has tornat.

Han sigut 740 km pedalats i 8000 m de desnivell. Muntanya, desert, costa, ciutats modernes i poblets neolítics. Llocs amb un passat fosc i un futur incert. Molta gent a la que deia “Salam Alleikum” i em responien “Bonne route” amb un respecte mutu.

De la muntanya al desert. Un país mediterrani, atlàntic i sahelià. Tafraoute a Sidi Ifni.

Festa escolar a Bouizakarne, amb banderes, autoritats i mares amb la melhfa sahraui.

Un amic, en Josep, em comenta que Marraqueix i Agadir son la Cerdanya dels de Paris. Potser si, però a l’Anti Atlas no arriven. Les platges, l’exotisme i les dunes de sorra queden lluny. Tafraout és l’únic poble amb oferta d’hotels i restaurants. És un destí dels moters de carretera i d’autocaravanes.

Parada d’orientació amb bici al sol i ciclista a l’ombra.

L’entorn és espectacular. Grans cims de roca vermella, roques de formes fantasioses i antigues colades de lava. Conviden a caminades de tres o quatre dies amb mules o a diverses vies d’escalada. 

Hi ha avis de vent fort però, en un dia de recuperació i pedalant sense equipatge, aprofito per anar als pobles berebers propers.

Homenatge d’en Mohamed a la Cúpula de la Roca de Jerusalem i a tots els herois que hi van passar.

A Azrow, que en amazigh vol dir roca, en Mohamed s’ha fet una casa museu a la que anomena AzrowDome, Cúpula de la Roca, en homenatge al lloc més sagrat de Jerusalem en que tots els herois hi tenien alguna llegenda. Adan, David, Jesus, Mahoma, i la història no s’acaba.

Televisió recordant la “Marcha Verde” el dia de la “Resolución 2797”

La televisió celebra la “Resolució 2797” de les Nacions Unides, que obre la porta a una autonomia del Sahara Occidental sota sobirania marroqui. La TV emet imatges de la “Marcha Verde del 1975” i del desenvolupament e inversions a Lâayoun. El dia de la resolució, el 31 d’octubre es proclama Festa Nacional. La meitat de les noticies de hespress.com en parlen. L’altre meitat parla de futbol.

La resolució, presentada per els USA amb negociació de Xina i Rússia, que es van abstenir però no la van vetar, podria obrir un cami per resoldre els conflictes al Sahel.

Escoles rurals i estímuls a la lectura. El futur del Marroc.

La pasada dècada, els sis paísos sahelians, de l’Atlàntic al Mar Roig, van tenir cops d’estat per múltiples causes. Vaig estar a quatre d’ells i un factor important havia sigut la destrucció per l’OTAN de la Libia de Gadaffi. Era el país més desenvolupat de la regió i donava feina i ajuda a la resta del Sahel. França volia tapar les ajudes que havia donat per influir en unes  eleccions, encara que això no ha lliurat Sarkozy de la presó.

Si aquesta resolució permetés algun acord entre Marroc i Algèria i una sortida per als saharauis, es podria pensar en una estabilització de la regió saheliana. In Shallah! Ojalá!

Motos de carretera aparcades al hotel Salama de Tafraoute.

Hi ha un alarma per vent fort i no han vingut motoristes. Es diumenge i els carrers estan molt buits.

Dilluns ja no fa vent i torna la vida als carrers. Joves anant al cole, les parades del souk obren i tornen alguns motoristes. Parlo amb algun guia local, amb qui lloga bicis i compro algun mapa per quan torni.

Transicions brusques de muntanya a desert.

L’Anti Atlas és un lloc especial. Totalment tamazigh, específicament d’un dels subgrups berebers. Ignorat per colonitzadors i turistes fins fa poc. No fa tant que es va asfaltar el bucle Agadir- Aït Baha-Tafraout-Tiznit-Agadir, que es el que ofereixen les agències en un dia als turistes. Ara hi ha molt asfalt i l’aprofiten visitants amb motorhomes, però molt pocs arriben als pobles aillats que tenen com identitat el “agadir”, graner de defensa colectiva però amb espai per cada familia.

Agadir. Graners de defensa colectiva en que cada familia te els seu espai d’amagatzematge.

M’han quedat gargantes i poblats per explorar, però sembla més facil arribar-hi que allotjar’s-hi. Portar tenda i coses per cuinar seria massa pes per mi.

La propera etapa és fins a Kerdous, és el coll per on es baixa a la plana que acaba en el desert. Hi ha un hotel com un castell que presideix la vertiginosa baixada. Soc l’únic client perquè la majoria de visitants a la regió van amb les seves motorhomes als anomenats “campings”. Son espais tancats, amb lavabo i dutxa, als afores dels pobles més grans.

Hotel al coll Kerdous. Baixada serpentejant fins al mar.

A Ifrane Atlas Saghir, Ifrane del Petit Atlas, que es com s’anomena en àrab l’AntiAtlas, m’adono que m’he emportat la clau de l’Hotel Kerdous. A l’oficina de Poste Marroc demano que els hi enviin i pagar el cost. En dos trucades localitzen un empleat que hi passa sovint i els hi portarà. Eficiència. Shukran!

Ifrane és el límit de la muntanya. Una kasbah en runes ho recorda. També les restes d’una sinagoga.

Sinagoga de Ifrane Atlas Saghir.

L’amazigh, l’hebreu i l’àrab son llengües semítiques amb origen comú. Comunitats jueves van migrar al que ara és el Marroc, la terra a la que vivien els amazighs (berebers), potser fa dos mil anys. Els àrabs van arribar fa 1300. Els amazighs van seguir cultivant la muntanya, els àrabs els regadius i els jueus l’artesania.

Les tribus àrabs i berebers van seguir lluitants entre elles, i també amb castellans i portuguesos, als dos cantons de l’estret de Gibraltar. Els aragonesos sovint eren mercenaris del que pagava més i aviat es van afegir a la festa els “imperis” turcs i francès.

Arcs que separen regions i fan ombra.

El sionisme, una de les ideologies del segle XIX que volia crear nacions sobre teories de “races” i de pseudohistòria, volia omplir el territori de la Palestina britànica amb jueus que desplacessin als àrabs que hi vivien. El record de l’Holocaust, la incertesa de les descolonitzacions i ofertes atractives van fer que les comunitats jueves del nord d’Àfrica es traslladessin massivament. La relació del Marroc amb la comunitatm jueva francesa ha sigut en general bona, però l’actual genocidi dels palestins a Gaza i l’hegemonia política del sionisme més racista i religiòs a Israel ho posa en questió. Cada vegada més israelís marxen d’Israel, perquè el que està passanr ja no els hi ofereix la millora de vida que els va portar allà. Però ja no tornen a Ifrane Atlas Saghir.

Ruines de la Kasbah de Ifrane Atlas Seghir.

Desprès d’una setmana dormint per sobre dels 1000m, a les següents etapes ja parlaré de oasis, de desert i de mar. Els dàtils substituiran a les olives, el peix al pollastre, més colors a les túniques de les dones i les nits seran menys fredes. L’etapa fins a Bouizarkane, la meitat de la ruta, acaba en un poble que és una animada cruïlla de carreteres, amb una fonda, la primera en 50 km, un únic lloc de menjars, amb pinxos i pizzas, una dotzena de cafés per prendre té i veure futbol, i un animat mercat en que sense regatejar, compro 1kg de dàtils per 20 dirhams (2€). Gasolina per les properes etapes.

Bouizakarne. Una cruïlla amb hotel i animació al caure el sol.

Fins a l’oasi de Tighmert mitja ruta és per una pista fàcil. L’altre mitja per un asfalt que s’agraeix perquè seria pitjor el desert de pedra exterior. El final d’una etapa curta i fàcil és l’increíble oasi de Tighmert. Petites canalitzacions que portarien un aigua que no es veu, cases d’adob desfetes i molta pols, en un dens palmeral i espais de cultius molt verds. Quan hi aneu, quedeu-vos a la Maison d’hôtes Nomades. L’oasi dins de l’oasi.

Oasi de Tighmert. Aigua és vida.

L’antiga kasbah l’ha restaurat parcialment en Hamid i està plena d’objectes de la vida nòmada i de la seva familia. En Hamid és sahraui de Tarfaya. Te 71 anys i el seu pare, encara viu, era cap d’una tribu que va conviure molt amb els espanyols quant les colònies de Sidi Ifni, Cap Juby i el Sahara Occidental.

Hamid a Tighmert, amb uniformes espanyols de Sidi Ifni.

M’ensenya uniformes espanyols i electrodomèstics de la època. Parlem del tren del mineral sense passatgers que per la frontera mauritana s’endinça al desert. M’hi vaig enfilar per fer 500km en ruta fins a les ciutats mortes de l’Adrar. Ens vam guanyar respecte mutuament i vam parlar del Sahara Occidental. Ara hi ha 300 cascos blaus de la ONU i els recents acords poden ajudar. In Shallah.

Oasi de Tighmert des de la teulada de la Gîte Nomades.

Els sharauis parlen hassaniya, el mateix dialecte àrab que els marroquins del sud. El dialecte amazigh també és el mateix. És senten menystinguts pels marroquins àrabs del nord, en la mateixa manera que es veuen superiors als que son més negres i amb arrels a Mali o Senegal.

En la conversa també hi entren una parella alemana, els únics europeus sense autocaravana ni moto en molts dies. Coneixen be el Marroc van a caminar a la muntanya i a Europa, alternen bicicleta i transport local. 

Garganta del oued Assaka i palmeral.

La ruta segueix cap a ponent i el mar. Guelmin, la ciutat mercat a les portes del desert i el oued Assaka. Entre els pobles de Laqsabi i Taliouine Assaka el paissatge recorda els mars de plàstic de Almeria. Grans hivernacles, maquinaria d’extracció d’aigua de pous i autobusos per portar als treballadors. Segurament guanyen menys però estan millor tractats que els seus colegues al Ejido o Níjar.

El llibre que estic seguint te dades del 2015 i no fa referència al bon estat de la ruta. Aquest boom econòmic deu ser posterior i durarà, com a Almeria, el que durin els aquífers que ho alimenten.

A la seva part final, el oued canvia el seu nom per Oued Noun. És l’últim riu que arriba amb aigua a la seva desembocadura. Uns kilometres al sud, el Oued Draâ, el riu més llarg del Marroc, fa molts kilòmetres que no porta aigua a la superficie.

Targa Wassay i les hortes que treuen de la poca aigua del Noun.

Segueixo el Oued Noun per les gorges que travessen les últimes muntanyes fins a Targa Wassay, un poble amb molt cultius. Els últims 10 km son una pista en bon estat i fortes pendents, que em porta fins a les runes del Fort Bou Jeriff.

Fort Bou Jerif. França el 1935 amb 200 soldats.

Son les ruines d’una fortalesa colonial francesa que recorden històries com les de Beau Geste o Il deserto dei Tartari. Dos punts de vista diferents sobre l’absurd militar de les guarnicions colonials i de frontera.

Gran novela. Tota la vida esperant a l’enemic, que no arriba.

A prop hi ha unes instalacions turístiques molt correctes, que permeten als “aventurers” en ruta per la costa, desviarse uns quilòmetres i tastar l’interior desert i sense asfalt. Per mi és la ocasió de tornar a coincidir amb grups de motards i prendre alguna cervesa. Bou Jerif permet una escapada de l’asfalt i un primer tast de desert als que comencen la ruta cap al sud.

Gary Cooper fent de francès que amb l’ajuda dels morts lluita amb els moros del desert.

La seguent etapa comença per pista seguint el oued Noun i arriba a la carretera asfaltada propera a la costa.

La carretera és estreta, sense tràfic i una de les més importants del món. Com la Panamericana o el Transiberià. És la única ruta per travessar Àfrica de nord a sud. De Tanger a CapeTown. Les altres rutes africanes, la Cairo to Cape o les antigues que travessaven el desert ara estan fora de l’abast del viatge normal. És dons la ruta asfaltada per travessar un continent amb 1000 milions de persones i a on neixen la meitat de nens del planeta, cap Europa.

Tram de la única carretera per travessar Àfrica. Un somni d’aventurers.

En aquest tram nomès hi passen alguns 4x4, moters aventurers i algun camion de transport local. I de tant en tant un ciclista.

Els seguents 50 km fins Sidi Ifni son desolats. La carretera obliga a baixar i pujar les desembocadures de tots els oueds. No hi ha ponts i es treballa per que cada aiguat no obligui a refer la carretera. Com el vent bufa sempre contra el ciclista, he de fer rora la ruta amb vent de 30 km/h de cara. El mar a la vista impresiona per la seva violència. No hi ha cap poble, nomès cases ampuloses a punt d’acabar-se. Probablement son el somni d’algun emigrant a Europa que ha treballat per oferir una casa a la seva mare i per a que desprès hi visquin els seus fills. Però els fills ja nomès tornen per les festes i els nets ja son europeus.

Sidi Ifni, lloc d’una guerra del fi del món, és ara un paradís de turisme aventurer.

A Sidi Ifni de sobte tot canvia. És una ciutat maca i turística, una capital dels esport nautics extrems, amb tot el vent i onades que es somiin i unes platges per passejar sense nadar. L’Atlàntic amb les marees, corrents i onades és cosa seria.

Destí dels millors surfers mundials amb un mar de respecte.

A Sidi Ifni va viure Espanya la seva última guerra. En un repartiment colonial de mitg segle XIX li va tocar un trosset de costa africana. No savien que fer-ne i no en van prendre posessió fins al 1934. França no es prenia seriosament a l’Espanya franquista, i a pesar de que el mandat colonial que s’havien otorgat els paísos europeus per al Marroc, era conjunt entre els dos paísos, França va negociar la independència de la seva part sense consultar.

Rètols de carrer de l’època colonial a Sidi Ifni que no s’han canviat.

La diplomàcia franquista es va trovar amb territoris pobres i aïllats que reclamava el nou nacionalisme marroqui. Ifni, Sahara Occidental, Cap July, per no dir Ceuta i Melilla, que Espanya no considerava territoris colonials.

Edifici de l’antic governador espanyol, amb l’escut franquista.

La franja de Tarfaya, cap Ruby, que queda davant de les Canàries és va entregar aviat, però de manera encara no explicada, es va voler retenir Ifni amb una guerra amb molts morts que es va mantenir secreta. Fins que presions internacionals van obligar a Espanya a cedir quan ja volia barrejar-hi Gibraltar, Ceuta i Melilla.

“Llista completa dels martirs morts en la lluita contra l’ocupació espanyola”

El valor ocult de Sidi Ifni era el surf i el turisme aventurer creix. Les restes espanyoles es noten en alguns edificis, en alguns noms de carrer que es mantenen i en una mica de nostàlgia de sentirse diferents. Junt amb Tetuan, és el lloc del Marroc a on he vist més persones parlant castellà.

Arc que resisteix a la platja de Legzira, en baixamar.

El final d’etapa ha sigut la platja de Legzira. Una meravella de dificil accés. Un conjunt d’edificis amuntegats en un acantilat que donen a una platja intermitent, segons estigui la marea. Les roques de l’acantilat creaven dos arcs que es podien travessar en marea baixa. Un es va ensorrar fa pocs anys i va ser noticia. L’altre el vaig travessar amb el neguit d’un nou enfonsament.

La última etapa ciclista serà fins a Tiznit, a on es junten l’AntiAtlas i el mar. Desprès seguiré amb bus al Sahara Occidental, i ho continuarè explicant.

Distàncies massa llargues. Els autobusos marroquins funcionen molt bé.