25 d’abr. 2025

Desert, redescobriment i tornada de Marroc

Conxita en moto el 1986 per un sud del Marroc menys preparat.

L’any 1986, la Conxita i jo vam venir al sud del Marroc en una moto Yamaha de 600cc. Teniem bitllet i visats per anar a Irak i Siria. Però una cosa que es deia “overbooking” ens va deixar a terra. Amb els anys, aquells paísos autoritaris, moderns i laics, que van ser origen dels primers califats, van ser destruits pels paísos occidentals, en nom dels grans pricipis de sempre.

Dalt del Tubkal al 86. Amb vestits de moto perquè no en teniem un altre.

Sense avió, vem agafar la moto, travessar Sierra Nevada i l’Estret de Gibraltar fins a l’Atlas. Vestits de motoristes, no teniem altra roba, vem pujar al Tubkal, amb 4167m el cim més alt del nord d’Àfrica, i vem arribar al desert. Ara en lloc de moto ho fem en bici i els camins estan asfaltats. Marroc progressa, la Conxita i jo ens mantenim.

Desprès de Zagora el Oued Drâa gira a l’oest, a l’Atlàntic. Al sud comença el desert.

Zagora era una ciutat important per les caravanes del Sáhara i ara ho és pel turisme que vol fer un tast de desert. Està al mig de l’extens palmeral del riu Drâa i a prop de la frontera amb Argèlia, que te molt més desert. El conflicte del Polisario i el Sahara Occidental manté la frontera tancada. Marroc és un aliat i peó dels Estats Units, sense aquest suport segurament no s’hauria consolidat el règim actual, i el preu és l’absorció de l’antic Sahara Español.

Deixant l’asfalt desprès de Zagora per començar el desert fins a Oum Jhrane.

Els grans deserts estan a Argèlia, un dels pocs paísos musulmans amb govern laïc que occident no ha aconseguit substituir per una monarquia o teocràcia. Marroc nomès te dos grans extensions de dunes que atrauen al turisme. Erg Chigaga, al sud de Zagora, i Erg Chebi, prop de Merzuga, 200 km a l’est. Alguns poblets i pistes ho conecten. És un territori per motos, quads i vehicles preparats. No tant per ciclistes que procuren no perdre el nord.

Dunes a Merzuga i turistes en camell.

La calor s’apropa als 30º, la ruta és  plana, l’asfalt bó i la carretera buida. 50 km desprès de Zagora m’endinso per un camí pel desert cap a OumJhrane, la propera etapa.
Deu kilometres tot sol. Molts traçats que es superposen i desapareixen en la sorra o pedres. La direcció a l’est és clara, però el fort sol fa dificil consultar la ruta al mobil. Cal buscar una ombra i treure’s les olleres fosques.

Pista enfilant Oum Jhrane i Ramlia. A la dreta desert i frontera d’Argèlia.

Negitós busco una caravana de camells que vinguin de de Tombuctú per orientar-me, però només veig una fila de quads venint d’una direcció que entenc que és la que he de seguir.
A OumJhrane nomès hi ha un lloc per dormir. A dos kilometres del poble, un recinte tancat per un mur de fang que te algunes habitacions, serveis, aigua d’un pou proper, electricitat del sol i cobertura telefònica. Per sopar amanida i tajine de verdura i pollastre. Un banquet.

Hamid, converses d’una extensa familia  bereber.

Coneixo en Hamid i les properes 20 hores donaran per moltes converses. En Hamid te 40 anys, 5 fills i 4 germans. Els pares viuen al camp i cultiven alguns dàtils i verdures que reguen amb l’aigua del pou de 50 metres de fondària. Els fills els hi han adaptat una bomba amb electricitat solar i així poden seguir vivint a la seva època, de la que no volen sortir.
El Yusef, el germà gran, viu a Bilbao des del 2006, quan era més facil emigrar. Te una botiga de queviures, una parella espanyola i fa curses de cross. Parlem per Whatsapp i m’explica que xapurreja l’euskera, li agraden els germans Williams, de l’Athleti, i no va a correr la Behovia perquè Guipuzkoa queda lejos.

Una ombra és un tresor que s’ha d’aprofitar.

Com ja te DNI espanyol, cada any per la festa del corder, ve a OumJhrane amb el cotxe carregat de coses. Els panells, inversor i bateria solars s’han comprat entre Bilbao i Zagora, però s’han fabricat a Xina.

Al vespre treu dos cerveses, la primera al Marroc. Em parla de la seva feina ajudant al LandRover Santana Trophy, que cobra 4000€ a cada participant. La industria de l’exotisme esportiu de gama alta va començar amb el Paris-Dakar i segueix. Marathon des Sables, Desert Titan…

Motos carretera pesades a l’asfalt. Lleugeres al desert. Un altre viatge.

Els participants en aquestes proves es mouen en una bombolla. També els grups motoritzats. No tenen contacte amb la gent del país. És com viure una pel.lícula.
Les demandes de : “Stilo, dirham, bombon, messieur” i les actituts suplicants o agresives queden en mans dels que no viatgen amb barreres, com ciclistes o transport públic.

Hamid m’explica que el seu fill gran, de 17 anys ja està a Bilbao. El periple per Istanbul, Balcans i França fins al Pais Basc li va costar 5000€. Ara està internat en un Centre i en dos anys tindrà papers. InShallah!. Estudia mecànica i castellà. Sembla que al Pais Basc això es gestiona bé i tenir un tiet que avali ajuda.

A OumJhrane hi ha més cases que persones. Tots els que han emigrat, a Itàlia o Espanya, envien els estalvis perquè els que s’han quedat facin la casa. Altres treballen a la veína mina de coure. Al temps dels romans, el mineral amb coure estava a la superfície. Ara la mina és un niu de pous i galeries que treballen a tres torns.

Les ovelles i cabres d’en Hafiz van a dormir al seu riad.

En Hafiz és pastor nòmada. Acampa prop del alberg i al vespre encercla les 43 cabres i ovelles, les deixa amb un gos ferotge i ve a beure te amb nosaltres. És del Madrid i xapurreja anglès. Sembla que el francès està en recessió entre els nois joves.

Etapa de 70 km amb l’ajud de la pick-up d’en Hamid. Una bona decissió.

En Hamid no s’ha d’esforçar per fer-me veure que els 70km de pista fins a Ramlia en bici son molt. Les pluges de l’hiver van desfer les pistes al oued i als chott, els plans salins enfangats. Ha hagut de rescatar motoristes caiguts en la sorra o perduts, que han tingut la sort de trobar un nòmada que ha avisat. No és el primer que m’ho diu i ja vaig tocat. Em proposa anar amb el seu Toyota fins a Ramlia, 70 km, per 150€. Em surt car al anar sol, però accepto. Hamid no callarà i seguiré aprenent coses.

Ens despedim amb una forta abraçada. Fins a OumJhrane o Bilbao. Segueixo 20 km per pistes del desert amb cada vegada més sorra. Les muntanyes properes son la frontera, amb un punt de vigilància cada quatre kilòmetres, però amb marge per tràfics il.legals locals.

Pou d’aigua antic al nivell més baix d’un chott del desert.

Al desert no hi ha camins. Hi ha direccions l, potser, la marca que va deixar un viatger anterior. L’espai canvia. El vent mou dunes. El chott és dur i ciclable, o fangòs i no travessable. El oued desprès d’una riuada és un altre cosa. Això obliga a fer un slalom entre aparents marques de passatges anteriors. Un track que va servir a un viatger anterior, ara no és útil.
Una moto adequada pot superar això, pero per una bici amb cobertes de gruix mitg i totes les alforges a la roda trassera seria un infern.

Ramat de camells entre Aid Said i Ramlia aprofitant un lloc humit.

Els 20 km fins al Riad Ouzina és un continu buscar el millor camí entre pedres i sorra que obliguen a baixar i empènyer. El Riad està a 6 km de l’asfalt i això és una garantia.

Al marxar un grup català motorista que fa circulars des de Marzuga, quedo sol amb una familia alemana. Pugem la gran duna de sorra contigua sols i diuen que a Merzuga patien pels nens i la quantitat de Quads i 4x4 que s’exhibien a les dunes.

Dunes de Merzuga i marques de Quad.

Mustafá porta el Riad. L’aigua le treuen de dos pous a 80m de fondària, però aviat la canalitzaran des d’una presa a Errachidia. Amb els panells solars i bateria s’ha acabat el problema. Aqui no hi ha cobertura telefònica i han contractat una connexió satelital per donar WiFi als clients. És regular però costa 30€/mes. Starlink, la de Elon Musk, és més ràpida però costa 100€/mes

Camí de Ouzina. La serra al fons és la frontera argelina.

El seu pare és ramader i no vol canviar. Te 40 camells i no els ven ni sacrifica perquè els estima. Al punt més baix d’un chott salí trobo un pou antic del que no veig el fons. Mustafá em confirma que amb el ramat porten una barra i un disc, per fer una politja, corda i bossa. El camell estira la corda i aixi treuen aigua. Milers d’anys desprès d’aquesta  antiga sabiduria, intentaran bombejar amb motors solars.

Retrobant l’asfalt camí de Merzuga desprès de 150 km de pista.

Direcció a Merzuga trobo l’asfalt a 6 km. Desprès successivament: l’ombra d’algun arbre, la senyal telefònica, alguna casa, les muntanyes de sorra del Erg Chebbi i desprès de 60km, com un oasi de pel.lícula, Merzuga.

El turisme de Setmana Santa ja ha marxat i a l’estiu, per la calor, no vindrà ningú, però encara som molts visitants. L’Erg Chebbi, una successió de muntanyes de sorra, s’extèn 22 km de nort a sud i 5d’est a oest, arribant a 150 m d’alçada. Totes les que veig tenen algun grup motoritzat o en camells buscant la millor foto de la posta de sol.

Palmeral prop de Merzuga.

A peu, dins del palmeral, es veu el miracle de cultivar en aquest clima. La poca aigua es recull i canalitza i l’ombra de la palmera protegeix les llegums i cebes que creixen. Demà ruta fins a Errachidia seguint la vall del Oued Ziz i procurant entrar al palmeral que viu d’unes aigues que pocs kilòmetres avall, moren a les sorres del desert.

Pares valents en camell amb nens de 6,3 i 1 any

La parella sueco-marroqui del quarto vei al meu al Riad on dormo, han sortint en camell. La Veronica porta al més petit, de 10 mesos. En Youseff al nen de 3 anys i la nena de 6 va sola. Tots amb turbant i parlant àrab, perque viuen a Goteborg, però tenen uns avis a Oujda, a la frontera amb Algèria. La Veronica i en Youseff parlen castellà perquè es van coneixer a Torrevieja. Ell era socorrista i ella motxilera. Ara aprofitant els 400 dies de baixa parental sueca, visiten el sud amb el cotxe que van comprar al Marroc i guarden a casa dels avis.

Van preferir un passeig en camell a la bici.

Els nens no m'han volgut canviar el camell per la bici. Parlen àrab amb el pare i suec amb la mare i guarderia, així que em despedeixo dient-lis: “Hejdå (heido) i 
بسلامه (bislama). Ens tornarem a veure, a Goteborg, Oujda o Barcelona.

El palmeral aprofita el que queda d’aigua al Oued. Dàtils, llegums i verdures.

La ruta fins a Erfoud és una recta de desrt pedregòs sense límit. Quan es deixen de veure les dunes de sorra, comencen les petites cabanes que anuncien que tenen tot tipus de fòsils i minerals. En sentit contrari hi ha un fluxe constant de vehícles turístics que des de Marrakeix  volen viure l’experiència de sentir-se al desert a Merzuga.

Palmeral del Oued Ziiz entre Erfoud i Errachidia.

La última etapa pedalant son 75 kilòmetres remuntant al Oued Ziiz, que ve de l’Atlas i mort al Sahara. La ruta està asfaltada amb algunes obres i en algun moment escapo per endinsar-me al palmeral. Es fa un aprofitament antic i cuidadòs de la poca aigua. Les palmeres donen uns dels millors dàtils de Marroc i a sota es cultiven llegums i verdures. Als espais menys regats i sense la protecció de la palmera, hi creixen cereals.

Oued Ziiz i pobles berebers.

Al millor mirador sobre la vall s’hi aturen tots els vehícles turístics. Em converteixo en part de l’espectacle. Recent sortits de l’aire acondicionat, turistes de varies nacionalitats em pregunten per la ruta, la logística, la supervivència i es fan fotos amb un sonat que va en bici.

Barberia a Errachidia desprès de 20 dies sense afeitar.

Errachidia, el meu final ciclista de la ruta, és una ciutat en la que no hi ha turistes perquè la única cosa a veure és el Marroc. A l’estació confirmo el meu trajecte de bus i pago un suplement de 3€ per la bici. Busco una barberia, n’hi ha moltes, perquè la mandra i protegir-me del sol, han fet que no m’afeiti en 20 dies. Dos nois simpàtics, professionals, amb francès precari i amb cua de clients. 20 minuts de feina, 3€ i surto irreconeixible.

Al Marroc es pot anar arreu en transports locals. Destins des de Errachidia dificils a Internet.

Al Marroc hi ha moltes companyies d’autobuses locals i dos que cobreixen el pais.  Supratours és de la companyia ferroviària i no va als llocs que ariiba el tren. El meu destí és Nador, a 15km de Melilla, final d’una linea de tren i port amb un ferri quinzenal a Barcelona. 

La linea gran d’autobus amb informació a Internet que porta fins Nador, és CTM. He de fer transbord a Meknes i passar tot el dia, de 8h30 a 23h30 en buses i estacions, però la descoberta del país en transport públic és molt complementària a fer-ho en bici. Dos lineas locals van a Nador directe, una de nit i l’altre de matinada, però la seva informació no estava a internet. Avui bici, demà bus i passat demà ferri fins a Barcelona.

Fàcil  e impecable. Calen brides per fixar a les barres.

El bus de Errachidia a Meknes fa un recorregut espectacular. Travessa la part oriental del Alt Atlas per dos colls de 2000m. Ho fa pujant la vall del Oued Ziiz per unes gorges que no arriben a la verticalitat de les properes de Thodra i Dadés. Desprès travessa el Mitg Atlas pel parc nacional de Ifrane. Un paratge més, amb roures, alzines i els micos de Berberia. És un destí de turisme local molt atractiu.

Dunes de Merzuga des de la terrassa del riad.

El bus de Meknés a Nador és també molt fàcil. Puntualitat i la bici pot anar a la bodega d’equipatges dreta sense plegar. La fixo amb un parell de brides a l’estructura del vehicle. Els passatgers tots locals. Totes les converses en àrab, l’amazigh ja no hi és. Molts entenen francès, però nomès una minoria el parla bé.

Nador. Ciutat en que es pot llegir els conflictes de la època.

Passades les 11 de la nit als carrers de Nador encara hi ha vida. Melilla està a 12 km i el castellà està present a rètols i converses. Als cafes encara hi ha vida, tot homes. La vida dels vells, els de la meva edat, era mesquita i café, però amb els partits de futbol els cafes també atrauen a joves.

Ferri GNV de Nador a Barcelona i Sête.

El ferri a Sète amb parada a Barcelona surt de Beni Ansar, 12 km en direcció a Melilla. En bici és un moment i quatre ensenyades de passaport. És un port inquietant. Compartit entre Nador i Melilla, entre Marroc i España. 70% de la superficie és de Melilla i 30% de Nador. La doble valla de frontera entra a l’aigua al cantó del moll dels ferries.

Sis bicis en un vaixell tant gran. Cinc gravels a Sête, una BTT a Barcelona.

Molts cotxes de marroquins que treballen a Europa, motos d’europeus d’aventura al Marroc, sis bicis cap a Sête i una cap a Barcelona. El ferri és italià, la tripulació filipina i eslava, el meu company de camarot es diu Mohammed i és de Oujda, a la frontera amb Algèria.

Nador te potencial mediterrani per Marroc. La carretera és bona, el port creix, Adelte, la empresa a on treballa en Guille, ha instal.lat unes pasareles d’accès de passatgers. Te vols directes a Barcelona i ferries a Almeria.

Erfoud. Amb la caiguda del sol el carrer cobra vida.

Tot en un marc de por a la emigració i militarització de fronteres. Malgrat que hi ha 20 milions d’africans vivint fora, la majoria a Europa. El triple que fa 30 anys i més emigrants que els que han marxat de India o Xina, amb poblacions similars a Àfrica. A Nador s’inverteix a la vegada en comunicació i en barreres, perquè la demografia deixa clar que una Europa sense nens i una Àfrica sense prous feines, es necessiten.

Conaixement antic per aprofitar l’aigua al palmeral.

La ruta travessarà el Mediterrani des del Cap de Tres Forcas al de Gata, pel mar de Alboran, i seguirà la costa fins a Barcelona. Un bon final d’un gran viatge.

Un viatge compartit en part amb la Conxita. Combinant bici i transport públic, dos maneres de viatjar al nivell de la gent i el país, sense barreres. Ferri, tren, bus, microbus, taxi compartit, bici, caminar. Vint jornades, onze pedalades integrament. 820km pedalats per territoris molt diferents.

Eines d’orientacio prèvies al GPS i que no abandonen.

Barcelona, Tanger, Casablanca, Marrakeix, Ouirgane, Ijoukak, Taroudant, Taliouine, Taznakht, Ouarzazate, Agdz, Zagora, Oum Jhrane, Ouzina, Merzuga, Erfoud, Errachidia, Nador, Barcelona. Moltes etapes a recordar per preparar noves rutes. In ShaAllah!



18 d’abr. 2025

De l’Alt Atlas al desert. Dos viatges paral.lels pel Marroc.


Adgz a la vall del Oued Drâa. Un palmeral de més de 100km

L’Alfons i la Conxita fem un viatge compartit a les tardes però paral.lel als matins. L’un en bicicleta i l’altra en transport local. L’entrada al blog la fem avui conjunta.

A Tiz’n Test, el coll de 2100m d’altitut, s’hi arriba en taxi, com a tot arreu per aqui. Els taxis fan rutes fixes d’uns 100 km i surten quan són plens amb 5 -7 persones segons la zona. Hi ha una estació a cada poble, amb un responsable amb armilla groga que reparteix el passatge, cobra, i se l’hi poden fer reserves per telèfon. Costa uns 4€ segons distància i dificultat de la ruta. En algunes zones hi ha prou tràfic per tenir microbusos. 

Baixant del Tizi n’Test. Sortint de la boira camí del desert.

Aquest sistema que m’haurà permès desplaçar-me els 500 km de Marraqueix a Ouarzazate en 6 etapes, és el que fan servir els habitants de la zona, perque aquí ningú té cotxe i els autobusos no serien rentables ni tan flexibles. Als palafurgellencs que treballen a Begur ja els hi agradaria una cosa així.

Transport de burros pels camins de Tazenakh.

El dia abans, per sortir d’Ijoukak em van fer còrrer perquè a les 9 tots els passatgers ja eren dins. Però per marxar de Tiz’n Test, a les 11 del matí d’un diumenge, el taxi encara era buit a 65km. Feia fred i boira i havia passat una mala nit i el noi de l’hotel del coll va fer autostop per mi. Amb una parella gran bereber ens vam endinsar a la boira 30 km avall fins al peu de la muntanya a la parada, on amb 1,5€, vaig pujar a un taxi per fer els últims 50km fins a Taroudant. Finalment, un “petit taxi” també compartit em va acostar per 80 céntims de la “Gare routière” a la plaça gran dins la muralla a prop de l’esplèndid riad que haviem reservat.

Grand taxi arribant a Agdz. 4 senyores, un iman i un ciclista de Barcelona.

Aquesta xarxa de “Grands et petits taxis” compartits és barata, ecològica i fa socialitzar. De camí a l’estació les nenes que van a escola em volen ajudar amb la motxilla i m’expliquen que els hi agrada la física i volen estudiar turisme a la universitat. Els nens, més tímids també s’acosten. 

Soukaina, Aisha, Zahara i Conxita regatejant alfombres.

Quan feia tres quarts que esperava dins del taxi amb tres noies per anar a Tazekahnt, els hi vaig proposar pagar jo les dos places que faltaven però van voler pagar-ne elles una. Eren de Taroudant i estaven fent turisme. Hem visitat juntes totes les cooperatives de catifes de Tazenahkt fins que n’han trobat una al seu gust i pressupost. 

La Soukaina està il.lusionada i inquieta amb un negoci de classes de reforç extraescolars que ha muntat, “une femme entrepreneure” diuen les amigues. L’Aisha treballa en una agència d’electricitat i la Zahara en un projecte d’ajuda a les zones de la provincia afectades pel terratrèmol.

El fred, les ovelles i l’artesania fan bones alfombres a Tazenakh.

Des de fa tres mesos no havia parat ni un dia portant recursos als petits poblets de muntanya. A la regió del Tiz’n Test molts poblets havien desaparegut i hi havia hagut 500 morts en una regió no gaire habitada. L’equip de la Zahara els hi porta de tot, sobretot als que, per por, no han volgut deixar el poble i anar al campament de containers de Chafarni o el més gran de Oulad Berhil i encara estan en tendes malgrat les dures condicions climàtiques. El projecte està finançat per la comunitat islàmica francesa. 

Segueixen la ruta, només havien parat a mirar i comprar catifes i intercaviem telèfons per, InShaAllah, sopar juntes demà a Ouarzazate

Muntanyes resseques, oueds i oasis verds i pobles de fang.

El viatge de l’Alfons és igual però diferent. La nit al Tizi n’Test, el coll pel que travessem l’Atlas ha sigut molt freda. La tormenta afluixa però estem dins d’un núvol. Cada 10 minuts passa un cotxe pel coll i cada hora un grup de motards alemans. Finalment el Mustapha troba un cotxe per la Conxita fent autostop.
La meva baixada en bicicleta dins de la boira és de les que no s’obliden. Un gran record. Pel seisme, la pluja i les obres, una capa de fang havia reemplaçat l’asfalt. La poca pluja era de fang del Sahara i 20 km i 1500 metres de descens desprès m’havia convertit en una croqueta de sorra.

Tubkal vist de Taroudant. Foto d’Internet perquè teniem boira.

A la primera gasolinera vaig buscar una manguera per netejar la bici, abans que el fang fes malbé frens, canvi i transmissió. Faltaven 50 km de bona carretera i lleugera baixada, però la previsió era vents de 60km de cara. El que podien ser 2 hores tranquil.les es va convertir en 4 molt treballades.

Plaça de Taroudant plena de vida.

Però Taroudant s’ho val. L’anomenen la petita Marrakeix, però la supera per la manca de turistes i el negoci local i artesà dels seus souks, que són el mercat de tota la comarca. La seva muralla té 7,5 km i protegia la capital de la dinastia saadií, que es va enriquir amb el comerç del Sahara i de la caña de sucre. Va ser substituida al segle XVII per l’actual dinastia alauita, també originària del sud.

Souks de Tarudant. Era el gran mercat al sud de l’Atlas.

En Manel, l’autor de la guia “Marruecos en bici” que m’inspira, ja diu que si les incidències obliguen a “neutralitzar” una etapa, aquesta és la ideal perquè és la més monòtona i tot el recorregut és carretera. 
Amb la Conxita recuperada, el convenciment que el vent contrari em persegueix i un any mes vell, perquè avui he complert 69 anys, decidim buscar un transport col.lectiu que també porti la bici fins a Taliouine, 105 km més lluny, 800 m de desnivell i autodenominada capital mundial del cultiu de safrà. A la Gare Routière trobem transport per 4,5€ cadascú i 4€ per la bici que va lligada dalt del cotxe. En pocs minuts ja som 5 passatgers i en 2 hores estem a Taliouine.

Taliouine es presenta com capital mundial des safrà.

Taliouine és agradable. Una mena de centre d’interpretació del safrà ens instrueix i permet comprar regals útils i suculents. Surten autobusos a varies ciutats mitjanes de França, que deuen ser el destí de moltes families locals. Als diversos cafés, per fugir de la tirania de beure sempre té, pots prendre un excel.lent i enorme suc de taronja per 1,5€. L’alcohol ha desaparescut desde que vam baixar del ferri a Tanger. Potser n’hi ha als hotels i circuit de turistes, però no és per on ens movem.

Kasbah a Taliouine. Les construccions d’adob s’han de refer constantment.

Ens arribem a la que era la gran Kasbah de El Glaui. Era un cacic local que a començament del segle XX dominava el sud del Marroc i el comerç saharià. La dinastia regnant, quan els francesos van colonitzar Marroc, eren els alauítes. 
Desprès de la II Guerra Mundial, amb els aires descolonitzadors, el sultà Mohammed V va començar a parlar d’independència. França el va deportar a Madagascar i va nomenar a El Glaui, que els hi era fidel, patxà de Marrakeix amb carta blanca per negocis turbis.

Especies a un mercat de Taroudant. Comerç transaharià.

Amb la independència va tornar Mohammed i la familia de El Glaui va caure en desgràcia. Ara el que s’ensorra és la seva imponent Kasbah. L’apariència era luxosa però el tipus de construcció tradicional, de fang i fusta, es deteriora i s’hauria de refer constantment.

Rucs útils i prescindibles. Reis inútils e imprescindibles.

Com en totes les monarquies, els successors van a pitjor. L’imatge de l’actual rei, Mohammed VI està per tot arreu, però ve poc al Marroc. La seva familia actual son dos germens atletas de lluita lliure, i alguns altres atletes musculosos que el freqüenten. La majoria del temps està a Paris o en un palau que té al Gabon. Està separat de la seva dona i tots esperen el moment en que el jove príncep el succeeixi. Com a Espanya, sembla també que la monarquía és inútil però imprescindible i que sense ella tot seria pitjor.

Les alfombres de Tazenakh comencen amb bona llana,

El següent destí és Tazenakh. S’hi arriba travessant un altiplà per sobre de 1800m amb uns paissatges infinits i desolats. El dia és clar i lluny es veu el cim nevat del Tubkal. Més a prop el Djebel Siura, encara per sobre dels 3000m però anticipant el desert. 
Es ja Setmana Santa i en la ruta creuo alguna comitiva de luxoses autocaravanes europees. Potser és una manera de viatjar similar a veure una pel.lícula, però accentua el contrast entre vida austera i opulència. No arriba als conflictes que va ocasionar el rally Paris Dakar per terres properes, però ho recorda.

No es bona idea comprar alfombres si viatges en bicicleta.

Tazenakh viu de les alfombres de llana. Moltes botigues i cooperatives en venen amb disenys que recorden els simbols amazigh. Al vespre en un café celebrem el futbol a la Champion, mentre altres miren als juniors de Marroc i Costa d’Ivori. Al desembre la Copa Africana es jugarà al Marroc i valdrà la pena seguir-la.

Kasbah de Ouarzazate. Restaurada per filmar “Gladiator”

A Ouarzazate, mentres arriba l’Alfons, visito la Kasbah de Taurirt, de fang i palla i nucli del que seria la ciutat actual. Quan es va construir el s. XVII era important perquè controlava les valls del Drà i el Dades i per tant, les rutes de comerç del Sahara. No va decaure com altres kasbahs després de la colònia francesa perquè s’ha utilititzat per fer pel.lícules com Gladiator.  Ara és patrimoni de la Unesco i destí de tots els autocars de turistes. 

Museu del cine a Ouarzazate. Decorats per tots els temes i èpoques.

Per descansar, paro en una petita cremèrie al cantó del mercat on veig que unes dones fan crèps i hi ha gots de iogur amb bona pinta. La Sayida amb niqab i aspecte jovenil, se m’acosta amb dificultat i amb bon anglés m’explica que és la jefa i que és cega des dels 21 anys. Entre els germans n’hi ha més de cecs, algun de ben petit, però han tingut tots una bona educació. Quan ja no va veure-hi més, s’avorria a casa i va decidir obrir un petit negoci amb tres dones divorciades perquè sovint s’han de quedar amb els  fills i tenen moltes dificultats per tirar endavant. Xerrem estona, no està casada, té recursos, cinquanta anys i bon humor. Ella es tapa la cara, una dependenta duu la cabellera a l’aire i l’altra les manigues ben amunt. Ens despedim amb un AllaHamdulilla i una abraçada.

Vista nevada del M’Gun, segon cim de l’Atlas, per sobre de Ouarzazate.

El viatge de la Coxita s’acabarà en un vol directe de Ouarzazate a Barcelona. Sembla increíble que existeixi una cosa així però el turisme no te límits. Començo la segona meitat del viatge en solitari. La propera etapa fins a Agdz, te un altre cop 1000m de pujada, el Tizi n’Tinififit. Travessa les estribacions del Djebel Zaghro fins a la vall del riu Drâa. Les següents sis etapes seran planes entre oueds, pobles, oasis i desert.

Mercat setmanal a Agdz.

Ahir vaig arribar molt dèbil a Ourzazate. És habitual quan es canvia el ritme de vida i l’alimentació, que el cos reaccioni, poser un ajust de la microbiota intestinal, el que anomenen “segon cervell”. Una dieta amb gran quantitat de te i dàtils és molt sana, però si veníes de pernil i cervesa, el cos ha d’adaptar-se. Potser el mateig que va tenir la Conxita, però la bici em dona menys marge.

Desprès d’una mala nit, una mala digestió i un mal final d’etapa, em dirigeixo a la “Gare routière” a buscar transport que m’estalvii l’últim coll de la ruta, que amb la calor creixent s’em fa infinit.

Expert lligant la bici a un Grand Taxi. Gare routière de Ouarzazate.

Un “Grand taxi”, de set places m’està esperant. Quatre senyores, un imàn, un ciclista de Barcelona i un conductor que també és tècnic de lligar bicis al cotxe, i un munt de paquets, sortim cap Agdz, a 80km. Primer em demanaven 4€ per mi. Desprès 4€ més per la bici. He negociat durament, per no ofendre, i hem quedat en 7€. En la ruta he pogut adaptar-me a la fonètica àrab, per la radio, i amazigh, per les converses.
Per anar a Tumbuctú és més pràctic  un camell  que una bici.
De Agdz a Zagora la ruta és agradable. 92 km seguint el palmeral del Drâa. És el riu més llarg del Marroc. Recull aigües del vesant sud de l’Atlas i desapeix sota terra en els últims kilòmetres abans d’arribar a l’Atlàntic.
Vall del Oued Drâa fins a Zagora. Cases d’adob que es desfà

Fa calor, porto 500km a les cames i l’asfalt de la carretera està be, però la sorra cada cop està més a prop. Un altre ruta, també asfaltada, va per l’altre cantó del riu, és més atractiva, però 10km més llarga i amb més desnivells. Vaig al meu límit i la descarto.
La ruta és un seguit de kasbah, algunes restaurades que s’ofereixen als turistes. La majoria en ruines. A l’Atlas les construccions eren de fang, pedra i fusta. El que hi havia. Aqui son de fang i canya. És el que hi ha al palmeral, però dura menys.
Kasbah que controlaven el comerç per el Drâa fins als port de l’Atlas.

Els nens dels pobles s’entretenen demanant dirhams i bolis als turistes. Als motards o als que van en cotxe no els atrapen, però als ciclistes els tenen a l’abast. Poden fer-se pesats. Avui no he vist cap ciclista i he tingut tots els nens per mi. Les nenes en canvi, en tenen prou amb un “Salam Alleikum” o un “Bonjour”
Els edificis d’adob estan en mal estat. Els nous es fan amb peces de ciment. Els únics que sempre estan be són les mesquites. Probablement reben ajut d’alguna de les monarquies del golf.
Carril compartit per bicis, motos, burros i peatons.

Començo la última part de la ruta, medint les meves forces per la ruta que trii per travessar el desert fins a Merzuga i ErRachidia. Desprès bus a Meknés i Nador i ferri a Barcelona. InShaAllah!