Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Africa fronteras y muros. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Africa fronteras y muros. Mostrar tots els missatges

15 de juny 2020

Muros africanos. Rif y Africa del oeste. Otoño de 2019


Playa de Dakar, en competencia con pesqueros modernos

Mauritania, Senegal, Gambia, Rif de Marruecos, Ceuta, Melilla y el Estrecho.

Tren de carga al Sahara
Nouadhibou es el puerto de Mauritania más cercano a las islas Canarias. El desierto llega hasta el mar y de lo que fue una estación de tren, hoy sólo se aprovecha la sombra de los muros que resisten. Espero que llegue el tren de carga con 250 vagonetas para mineral de hierro. Viene del puerto y su único destino es la mina en Zouérat, 1000 km dentro del Sáhara. Los locales suben gratis y yo también quiero aprovecharlo.

De día arena, de noche estrellas, mil kilometros de desierto

Emir
Emir también espera al tren pero no quiere ir al desierto. Me dice que quiere irse a Europa, que ha visto "La casa de papel" con subtítulos en árabe y francés y que no quiere perderse esa fiesta, que todo en África es una mierda. Su hermano pequeño nos escucha y les insisto en que antes de empezar el viaje han de formarse, hablar idiomas y aprender un oficio.
Suleiman
Chinguetti es un pueblo que resiste el avance de las dunas. Por allí pasaban las caravanas que iban de Timbuktu a Marrakech, de allí salieron los almorávides para renovar el islam hispano. Más tarde fue la joya del extraño espectáculo que empezaba en París y terminaba en Dakar. Suleiman conoce bien la región y viajamos en un 4x4 por los pueblos y oasis del desierto de Adrar, con sus pinturas rupestres y enigmáticos manuscritos medievales. Si el turismo no viene, volverá a llevar pasajeros ilegales en su peligrosa ruta a Europa.

Orgullosas ciudades del desierto en Adrar.

Karim
La costa de Senegal es llana y los ríos Sine y Saloum en su desembocadura, crean un laberinto de manglares y pájaros. Karim nos lleva en su piragua porque no hay camino que atraviese tantos brazos de río y mar. Sabe que hasta Las Palmas hay 1043 km y con un cayuco grande se tarda quince días. Su cayuco es pequeño y no sirve porque hay que llevar mucha gasolina y agua para la travesía . La gasolina hay que comprarla poco a poco y esconderla en los manglares, de la policía y los helicópteros. El viaje empieza cuando el pasaje está completo y hay 140 personas que pagan 1000 euros, tres veces el precio del billete de avión a Canarias. Los amigos de Karim no tienen otra alternativa, porque los pesqueros de los países ricos se quedan toda la pesca y las compensaciones se las queda el gobierno.
Abdalá
Abdalá es pajarero. De los 630 tipos de pájaros que hay en Senegal, la mayoría  se pueden ver en Tubacuta. A los ornitólogos buenos, les gustaría ver los 8.000 tipos de pájaros que hay en el mundo y Abdalá les ayuda. Sus prismáticos y su libro "Birds of Western Africa" son sus herramientas de trabajo y lo ha aprendido de los amigos que le han invitado a ver los pájaros de España. Después volvió a Senegal porque es muy bueno en su trabajo, le gusta y se lo está enseñando a su hijo.
¿Donde van los pájaros cuando tienen sueño?

Mohammed
Mohammed es de Badja Kunda, de Huesca y de Barcelona. Trabaja de enfermero en el mismo centro de asistencia primaria del Poble Sec que Conxita. También es árbitro de fútbol y corredor de medio fondo. Entre sus múltiples identidades es serahule de Gambia, catalán y aragonés de España. Nos lo cuenta cenando en Bakau, mientras en la cercana playa gambiana, los jóvenes aprovechan la marea baja para jugar a futbol, descargar la pesca, esperar la hora del rezo y soñar con ir a Europa.

Playa de Gambia en Bakau. Pescado más fresco imposible

Luisa
Ceuta es una ciudad entre un triple muro, que pueden cruzar los marroquíes de Tetuán, y otro muro que es el Estrecho de Gibraltar. En la ciudad hay más musulmanes de lo que dice el censo porque muchos están esperando una ocasión para pasar a Europa. Seguramente viven menos cristianos que en el censo porque los censados tienen una rebaja del 60% en la base de sus impuestos. He alquilado una habitación en casa de Luisa, en un barrio muy mixto, y me explica lo mal que lo pasa el Cristo de Medinaceli en su procesión de Semana Santa, desde su capilla en el barrio moro del Príncipe hasta la iglesia del Centro. En El Príncipe votaron 90% al PSOE y 2% al PP y Vox, en el Centro 5% al PSOE, 42% al PP y 46% a Vox.

Muros de Melilla. El mar hasta Málaga es otra barrera.

Rosa
A Melilla llegan unos 10 menores marroquíes cada día, muchos a pie junto con sus padres, porque son de la región de Nador y no necesitan visado. Se quedan y buscan la manera de seguir a Europa. Muchos viven en la calle o en centros de internamiento. La Purísima tiene 850 menores y en 5 meses ha aumentado en 300. He alquilado una habitación a Rosa y me dice que los marroquíes tienen más hijos porque reciben más beneficios sociales y así aumenta su poder político. El presidente de Melilla es de Ciudadanos, con un regidor que sumado a los 8 musulmanes de Coalición por Melilla y los 4 del PSOE, superó a los 10 del PP y los 2 de Vox. El presidente cesante del PP lo fue durante 20 años y la primera acción del Ciudadano fue aumentarse el sueldo al máximo permitido.
Abdalah en la Plaza Tetuan
Abdalah vive en un banco de una plaza que se llama Tetuán y está en Barcelona. Es de Nador y su familia construyó una casa con el dinero que enviaba. Ahora con el Covid no hay trabajo y han cerrado la pensión. Vive en la plaza esperando que se abra la frontera y haya algún bus a los puertos del sur y a Melilla. Agradece la comida que le dan y explica que mañana se abre la mezquita y recibirá comida halal.
La frontera del Estrecho es la frontera más desigual del mundo y une los dos lados. "Europa Sur", el diario del Campo de Gibraltar, informa de la recogida de la fresa. 15000 mujeres marroquíes repetirán y 5000 será nuevas. Hay 10000 plazas para trabajadores españoles, pero el año pasado sólo se ocuparon 200.
En 2014 los emigrantes eran el 14% de los contratos de trabajo. En 2019 han sido el 38% y crece. Nuestro futuro es tan africano como lo fue nuestro origen.

Boda en Chinghetti con invitado blanco.

Mauritania desde Canarias.
El primer viaje empezó en Las Palmas de Gran Canaria. Air Mauritania tiene un vuelo diario y era una opción. En sus calles se juntan europeos que huyen de su mundo rico y africanos que lo buscan. De Europa hay jubilados que con su pensión compran buen clima y jóvenes que buscan la ola perfecta. De África llegan los ricos que buscan El Corte Inglés y los que sueñan con una vida mejor en el mundo de los blancos. En Canarias la crisis de Thomas Cook recuerda que el turismo de turoperadores y sueldos de miseria no es una buena idea. Preocupan la caída del turismo alemán y los disturbios en las calles de Barcelona. En Canarias la emigración ha sido la solución a todos los problemas. Cuando los barcos repostaban en sus viajes a las colonias americanas, era condición que por cada 100 toneladas de mercancía exportada emigraran 5 familias. El Puerto de la Luz sigue siendo un eslabón en el comercio con América y África del Oeste y ahora las montañas que rodean la ciudad son buques con gigantescas grúas y plataformas petrolíferas.
Ilustres emigrados de Las Palmas fueron Benito Pérez Galdós, que se quedó sin Nobel de Literatura porque no gustaba a la Iglesia, y el doctor Juan Negrín, seguidor y mentor de los dos únicos Premios Nobel científicos españoles, Ramón y Cajal y Severo Ochoa. El compromiso de dirigir la República en su lucha contra el fascismo le apartó de la ciencia y en Las Palmas se le recuerda.
Nouadhibou está a poco más de una hora de vuelo. Es una ciudad entre mar y desierto, en la frontera de Mauritania con un pedazo de Marruecos en el que las Naciones Unidas afirman que los saharauis tienen derecho a un referéndum. Su calle principal es una cinta de asfalto que resiste a la arena y que forma parte de la única carretera segura entre el norte y el sur de África.
El Sahel es un territorio inseguro cruzado por muros físicos y mentales en muchas direcciones. Un catálogo de conflictos antiguos y nuevos que ya han llegado al mar. Hace doce años el País Dakar abandonó su país estrella y tres miembros de una ONG catalana fueron secuestrados en esta carretera. Ahora los chinos han sustituído en el comercio a indios y libaneses, y compiten con los franceses en la compra de minerales. Los mauritanos son moros blancos, moros negros y africanos. Los españoles guardia civiles, instaladores eólicos, cocineros y viajeros.

Greta atravesando el desierto sin pagar.

En la derruida estación en que parará el tren minero está Greta. No se llama así pero casi, ha venido en autoestop desde Baviera porque no coge aviones, es vegetariana y se protege de los mosquitos con remedios naturales. Unas mujeres la ayudan a ponerse correctamente la "mehlfa", la tela de 4 por 1 metros con que se visten las mujeres en este rincón del Sahara. Somos los únicos "tubabs" en este pedazo de desierto y cuando viene el tren subimos a la misma vagoneta. Greta quiere ir a Malawi en couchsurfing, pero esta noche es ella quien me acoge porque me ofrece una de sus dos camas. Ha colgado su hamaca en la vagoneta y aprovecha la colchoneta para su sesión de yoga.
La mitad del viaje se va en mirar el desierto y la otra mitad en mirar las estrellas. La vía transcurre a pocos metros de la frontera. En el primer tercio tiene señal telefónica mauritana, en el segundo tercio marroquí y en el tercero no hay señal porque es territorio que Marruecos mantiene fuera de su muro verde.
Choum está a mitad de camino, nos hemos dormido y el choque de las vagonetas al parar nos despierta con tiempo justo para saltar a tierra y encontrar un vehículo hasta Atar. Es la capital de la región de Agrar y cuando el absurdo rally que venía de Paría se trasladó a Sudamérica hace doce años, los aviones con turistas dejaron de volar. Hace dos años volvieron, un vuelo a la semana en temporada, y todos sueñan con un segundo. Francia quiere proteger el turismo en sus territorios y la geopolítica marca. Para Inglaterra, la franja del tren y la región de Agrar son zona muy peligrosa "Not go". Más al este, hacia Mali, coinciden que es tierra de nadie.

Contabilidad y rezos de caravanas de Timbuktu a Marrakech

En Chinghetti algunas familias guardan libros muy antiguos. Es su misión y enseñan con orgullo Coranes manuscritos en piel de cordero poco después de la huida de Mahoma a Medina. El mejor mirador de la puesta de sol es la gran duna que amenaza con devorar la ciudad antigua. Tumbados en la arena comento con Sidi, mauritano que tiene una "maison d'hôtes" en Atar y ha contratado a Sylvie, que es de Montpellier. Los almorávides que lucharon contra otro Sidi, el Cid castellano, venían de Atar o de Marraquech y eran monjes guerreros que ahora son venerados en la historia musulmana. También son un modelo para los violentos y cenando en Chinguetti comparten experiencias de fronteras y desiertos.
En el pueblo hay una boda y todo el mundo está invitado a la música y al baile. Para la ocasión estreno bubú blanco y turbante negro. Los únicos blancos somos Sylvie, yo y las chicas que se han excedido con maquillaje blanqueador.
Ouadane, Tanouchert, Mhaireth, Terjit. Oasis, palmerales, pueblos vacíos y pinturas rupestres en el límite del gran vacío de arena, hasta un control militar donde espero un transporte a Nouakchott, 450 kilómetros en que el Sahara se convierte en Sahel mientras paramos para las oraciones, comprar leche de camella y beber te con menta.
En la capital el mercado está lleno y el museo vacío. Es excelente y guarda los trabajos del sabio francés Théodore Monot, que llegó a 90 años porque vivía en el desierto y se alimentaba de dátiles y te. El Sahara se desertificó entre el 20.000 y el 10.000 aC. Se pasó de frutas, caballos y caza a cabras, camellos y cereales. Quizá la revolución agrícola del Neolítico fue la respuesta a una emergencia climática. Quizá la revolución industrial en el norte de Europa, el paso de combustibles vegetales a combustibles minerales, también fue la respuesta a otra emergencia climática.
Los bereberes, las tribus del desierto, emigraron por el clima, entraron en conflicto con otros grupos y quizá llegaron a Iberia.
Abdalá es un moro blanco y me dice que los intentos de abolir la esclavitud han de considerar que es una solución para personas mayores de poca formación que tienen en sus dueños una protección ante la vida. El parlamento mauritano la ha abolido tres veces, lo que da idea del poder limitado de las leyes. Me explica que los mauritanos bereber esconden su origen porque la casta superior son árabes. Desprecia a los mauritanos negros de origen wolof, soninké o fula. La violencia en el Sahel es cíclica y difícil.

Si no hay pesca, las pirogues se van a Canarias.

La arena de la playa es un festival de piraguas pintadas en todos los colores. La mayoría no salen a pescar porque no pueden competir con los modernos barcos españoles, portugueses o japoneses que están en el puerto nuevo. En Somalia pasó lo mismo hasta que empezaron los secuestros. Aquí muchos piensan que Canarias está cerca.
Desde Mauritania se llega a Senegal en un barco que atraviesa el río. Pero la frontera mauritana de Rosso está controlada por bandidos. Son policías fuera de servicio compinchados con los policías que están de servicio. El jefe de los bandidos me lleva al despacho y me dice que asistió a cursos de la policía española en Murcia y que tiene un amigo poli en Barcelona que se llama Pepe. Lo arreglamos cambiándole mis divisas mauritanas por las senegalesas a un cambio que le beneficia. Me ha costado dos horas y quince euros pero anochece, la mezquita llama a la oración, he de encontrar una piragua para cruzar el río Senegal y después un "Sept places" hasta Saint Louis. Son Peugeots contemporáneos a De Gaulle, historia y chatarra con más averías que años.

Saint Louis. Puerto de esclavos, aeropuerto y en marea baja, campo de futbol.

Senegal. Saint Louis, Dakar y delta del Siné-Saloum.
Saint Louis fue la capital del África occidental francesa y su aire colonial recuerda los enclaves comerciales y esclavistas que fueron en el siglo XVIII Cap Haitien o Nouvelle Orleans. De noche solo puedo cenar en el sencillo restaurante de Abdelaziz. Es un pulaar y forma parte de los grupos nómadas de la franja norte del Sahel. Habla wolof, la lengua franca del Senegal, pero su idioma le permite entenderse desde el lago Chad al mar. Me quiere convencer de los cinco preceptos del islam. Allah, rezos, generosidad, ayuno y viaje. No me parecen mal, como tampoco me parecen mal los diez preceptos de los cristianos. Estoy acostumbrado a llegar invocando al dios musulmán, "Hola", y marchar invocando al cristiano, "Adiós".
Sus hijas son más mundanas. Cuando el padre no está me preguntan palabras de castellano y les enseño algunas aplicaciones para aprender idiomas. La cena es buena pero un día más sin cerveza.
En la playa las barracas llegan hasta el agua. Cuando la marea baja, queda espacio para un partido de fútbol que se detiene cuando llega a la arena un cayuco con pesca que descargar. Por la noche la vida se acelera entre rezos, fútbol y tambores.
Saint Louis era una de las etapas de la Aerospatiale. Un museo y el único bar con alcohol recuerdan a los pioneros del correo aéreo. Empezaron en Toulouse, crearon etapas hasta Santiago de Chile, todos sabían que morirían volando pero les gustaba. Mermoz cayó en el desierto, bebió agua del radiador, enfermó y sus rescatadores lo vendieron a los franceses. Guillaumet volvió después de seis días perdido en la Cordillera y destrozar su avión en un glaciar. Saint Exupèry sabía escribir. Había sido periodista en el Madrid del "No pasarán". Cayó al desierto y se le apareció un niño que le pidió que le dibujara una cabra y después se marchó a cuidar su rosa en el planeta del que era Principito. El libro en que lo contó es el más vendido de la historia.
Minibus a Dakar con horas de espera hasta que se llena. Los europeos tenemos los relojes pero los africanos tienen el tiempo. Siete horas para 250 kilómetros. Tiempo para leer "Celles qui attendent" de la senegalesa Fatou Dione. La emigración clandestina vista por las madres y las esposas. Barcelona es el destino pero el objetivo es el regreso a casa como triunfadores.

Dakar es una gran ciudad invadida por el campo.

Dakar es especial. Conxita llega al moderno aeropuerto construído por una empresa turca y conectado a la ciudad por una autopista china que se querría continuar hasta Costa de Marfil. En África la primera migración fue a las ciudades y en cien años Dakar ha pasado de nada a millones de personas. Es una ciudad amable, sin armas ni violencia. El barrio de la Medina es nuevo pero el campo ha invadido la ciudad. En los patios de las casas hay cabras y las calles sin asfaltar son talleres de artesanos. En Plateau hay parejas mixtas y apartamentos modernos. El monumento a "La renaissance africaine" mide quince pisos y ha sido construido por una empresa de Corea del Norte especializada en monumentos absurdos y enormes a bajo precio.

"La renaissance africaine", orgullo africano y técnica norcoreana.

Senegal no tiene riquezas minerales y no se hacen golpes de estado por la pesca o los ríos. El cercano Niger es más pobre y violento pero es rico en uranio. Allí también mueve los hilos Francia y paga por el mineral tres veces menos que a Canadá o Kazakhstan.
L'ile de Gorée era el almacén de esclavos pero en la memoria histórica de Francia se pasa de puntillas. El primer presidente senegalés, Senghor no renunció a la ciudadanía francesa y fue miembro de l'Acadèmie Française. Se oculta la cara oscura y se destaca la misión civilizadora. La cercana Ghana tuvo como primer líder al revolucionario Nkrumah y el relato de la esclavitud que se explica en los fuertes de Elmina y Cape Coast es contundente.
En el hotel de Dakar hay españoles y coincidimos activistas culturales, ONGs, viajeros y policías. La Unión Europea ayuda a frenar la emigración clandestina y mantiene a Senegal como el país más estable de África Occidental por medio de palos y zanahorias.
Omar nos lleva al sur. Islas construidas sobre millones de cáscaras de moluscos y pequeños bosques de baobabs. Nos explican que cristianos y musulmanes conviven amigablemente. Sólo lo repiten diez veces. Omar nos explica que tiene cinco hijos y que ha perdido a cuatro amigos en la aventura del viaje a España.
El límite de la costa es Djifer. La playa del este tiene peces de río, la del oeste peces de mar. Cuando baja la marea hay marisco y el olor a pescado podrido está por todas partes. Dormimos en una cabaña de un campement junto a la playa y tenemos tres horas de electricidad. En la playa hay carreras de piraguas y como somos los únicos blancos, nos saluda la autoridad de más respeto. Le felicitamos por las carreras y nos explica que la semana pasada vinieron unos turistas franceses. Los tambores siguen sonando toda la noche hasta que en la madrugada el protagonismo son otra vez los rezos a Allah.
Karim nos guía por el laberinto del delta de los ríos Sine y Saloum hasta Tubacuta y Abdala nos enseña los secretos de la vida de los pájaros en este paraíso animal cercano a Gambia.

Delta de los ríos Sine y Saloum en Djifer. Un fin del mundo.

Gambia. Excepción en inglés
Gambia es el país más pequeño de África y el final de este viaje. Una anomalía en inglés en medio de la francofonía. La potencias esclavistas se disputaban las islas cercanas a la costa para construir almacenes de esclavos. Fort James, en mitad del río Gambia, valía y la ocuparon holandeses, portugueses, franceses y por fin, ingleses. Ahora el principal atractivo turístico es el poblado de Kunta Kinte, el esclavo mandinga protagonista de la serie "Raíces".
Llegar en avión a Gambia no requiere visado pero la policía de las aduanas terrestres tiene su propio negocio. Nos piden 60€ y después de negociar quedamos en 40€. El negocio que gestiona la policía de carretera es más barato. Detienen a nuestro taxi camino del aeropuerto y buscan un motivo. No llevo abrochado el cinturón y me informan que inmovilizarán al taxi para llevarlo a juicio. Falta poco para la salida del avión y pregunto por el importe de la multa. 6€ son suficientes y podremos seguir.
Gambia es un destino estrella de viajes baratos, pero fuera del gueto turístico, en los mercados de Serekunda, Banjul o Bakau, se ve un África vitalista en el país más pobre del viaje.

Playa gambiana en Bakau. Ahumar el pescado para conservarlo.

No ha ayudado la inestabilidad política. Los donantes internacionales forzaron al último dictador a convocar elecciones. Las perdió pero como no lo aceptaba, una misión militar de ECOWAS, las Naciones Unidas con soldados de África Occidental, le convencieron para exiliarse a Guinea Ecuatorial. Años antes un golpe militar fracasó por la intervención de Senegal y sirvió para una unión como Senegambia que duró poco.
Además, playas, pesca, pescado ahumado, campos de fútbol en marea baja, museos coloniales que justifican la "female circumcision" y el honor para un africano de morir en las guerras de los ingleses, porque en Birmania durante la Segunda Guerra Mundial solo dos de cada diez soldados ingleses eran blancos.
Para votar en España dejo la continuación a Guinea, Bissau, Sierra Leona y Liberia para otro viaje. El dictador de Gambia se perpetuaba manipulando elecciones. En Africa reforma constitucional quiere decir que el presidente prolonga su mandato. En el occidente rico y atlántico se manipulan conflictos territoriales para gobernar con pocos votos. Las próximas elecciones en España, Inglaterra y Estados Unidos son un ejemplo. Un trío de las Azores, trileros constitucionales, que también protagonizaban el comercio triangular con esclavos africanos.

Paco de Lucía despide en Algeciras. "Entre dos aguas"

Estrecho de Gibraltar y Rif. Frontera norte, frontera sur.
Un viaje entre fronteras, de Algeciras a Málaga por el norte de Marruecos. Frontera norte o frontera sur según se mire. Los europeos hemos quitado muros al Este y los estamos construyendo al Sur.
El Estrecho lo forman cuatro ciudades que pertenecen a tres países, hablan cinco idiomas y comercian de varias formas. Las mercancías llegan al sur en ferry y a hombros de mujeres porteadoras. La marihuana marroquí y la cocaína colombiana llegan al norte en lanchas rápidas. Los migrantes intentan llegar al norte como pueden. Las identidades viajan en nuestras emociones, y los abogados y financieros blanquean los beneficios ilegales en Gibraltar y la Costa del Sol.
Algeciras es una puerta del Estrecho y la Plaza Alta, el centro del barrio cristiano, está llena de banderas españolas. En los bares toman cerveza grupos de jóvenes que pueden ser policías o militares. A pocos metros, en el barrio del puerto de Al Jazeera se come con las manos en mesas compartidas y no se bebe alcohol. El te se acompaña con pastelitos de frutos secos y miel. Por la noche la calle se convierte en un mercado de segunda mano. "Moroloco", un libro de Luis Esteban, escritor y policía nacional de Algeciras, es un buen referente aunque sesgado porque los imprescindibles corruptos son guardia civiles y políticos.
El comercio en el Estrecho es el juego del gato y el ratón. Para secuestrar a un petrolero iraní, Estados Unidos dio mucho dinero a su capitán indio para que lo llevara desde Gibraltar a un punto de aguas internacionales. Con las motos de agua han aumentado las entradas ilegales por mar. Hay ferries cada hora a Tánger y Ceuta aunque en invierno casi no llevan pasajeros. De esos comercios sobrevive Ceuta, aunque ayudan los sueldos de muchos empleados públicos y los intentos de atraer con baja fiscalidad a empresas del juego fugitivas de Gibraltar por el Brexit.
Tánger es la "Casablanca" de la película, con un puerto moderno, Tanger Med, con tren, autopista y muelle militar, para liderar el comercio marítimo del Estrecho y África occidental. En la Medina se recuerda el paso de muchos intelectuales cuando su población era internacional. Ahora es marroquí, se conserva el francés y el único español citado es Juan Goytisolo. Un premio Cervantes nacido en Barcelona, de nombre vasco, que vivió en Marrakech y supo ver España desde el otro lado del muro.

Rincón de la medina de Tánger. Cerca de la ciudad moderna.

En Tetuán te entienden mejor en castellano porque fue capital del protectorado español y pueden viajar a Ceuta. De allí salieron los aviones de Hitler que trasladaron al ejército africano a España y le permitieron ganar la guerra. El Rif se llamaba Mauretania cuando los romanos, mucho antes del islam, y la gente era mora antes que musulmana. Los abuelos lucharon con Abd-el-Krim contra los españoles y cobraban rescate por los prisioneros. Los padres con Franco en la guerra y cobraban saqueando los pueblos ocupados porque el sueldo se lo quedaba el sultán. Los hijos intentan atravesar a España para labrarse un futuro en Europa. En los viajes te cuentan cosas las personas que encuentras y los libros que lees. "El pan a secas", de Mohamed Chukri y "El tiempo entre costuras", un libro y serie de éxito, ayudan a entender esa tierra y la compleja relación con España.
Con autobuses y "grand taxis" voy saltando de ciudad en pueblo, y en los pueblos del Rif no hay alcohol, pero en Ketama, a 1500 metros de altitud y mucho frío, me ofrecieron una tableta de hachís por 10 €, unas diez veces menos que en España. En Marruecos no es legal pero en ese clima es lo único que se cultiva y hay gente poderosa en el negocio.


El islote en la bahía, Peñón de Alhucemas, queda del imperio que fue.

Siete horas de bus a Al Hoceima y cinco más a Nador y Melilla. Después de perder la colonias de Cuba y Filipinas, España quiso participar en el reparto de África. Le tocó lo que sobraba. El Rif, un lugar del que no podía sacar nada y lo podía perder todo. En el Barranco del Lobo, por una mezcla de incompetencia y corrupción de los generales españoles, murieron muchos soldados. El gobierno quiso enviar reservistas y desencadenó la Semana Trágica. Enviar a morir a jóvenes pobres, que no podían pagar para ser excluídos, era un crimen de estado. En Annual se repitió el desastre y murieron miles. Cuando el gobierno preparaba retirarse, el líder Abdel Krim cometió el error de atacar a los franceses y ellos plantearon a los españoles un desembarco en la bahía de Alhucemas. Es un lugar bellísimo manchado de sangre. Una larga playa rodeada por acantilados a la que se llega por un escarpado valle. Muy cerca hay un islote que España todavía reclama como suyo. Esas posesiones ahora son una pesadilla. Las islas Chafarinas, otra surrealista posesión española al este de Melilla, han recibido embarcaciones con migrantes en sus islas desiertas que han obligado a los seis soldados de guarnición a echar una mano.
Nador tiene conexión con el Marruecos próspero de las ciudades imperiales, pero se percibe que su negocio es la cercanía a Melilla. Subsaharianos pasando el tiempo en espera de encontrar una brecha en los muros. El monte Gurugú tiene vallas para impedir campamentos y el puerto es compartido. El muelle este es de Nador, el oeste es de Melilla. Supermercado de productos nuevos en el lado español. Mercado callejero de segunda mano en el marroquí.

Luces de Navidad en Melilla. También hay para fiestas musulmanas.

Melilla la Vieja es una ciudad fortaleza rodeada de acantilados. Las guerras siempre son negocio para alguien y cuando las guerras coloniales, un discípulo de Gaudí construyó una ciudad con edificios modernistas, la mayoría encargados por comerciantes judíos que hacían negocios con los sefardíes expulsados de España a Marruecos. Ahora los únicos trabajos legales para los peninsulares son funcionarios, puerto y aeropuerto.
Una estatua recuerda al soldado de reemplazo y lo presenta, sin ironía, como precursor del turista. Otra estatua recuerda al coronel Franco que allí empezó su sanguinaria carrera. Los muertos de los desastres coloniales comparten cementerio con los asesinados en la sublevación contra la República. En Melilla se adelantó un día y la guerra civil ya había terminado cuando empezaba en el resto de España.
Melilla, como Ceuta, parece un espacio entre muros y el siguiente muro es el mar de Alborán. Seis horas de ferry hasta Málaga por la frontera que une y separa la mayor desigualdad del mundo.

Las Palmas, Mauritania, Senegal, Gambia.

Algeciras, Melilla, Tánger, Tetuán, Al Hoceima, Nador, Melilla, Málaga.

Detalles del viaje

Viaje de 15 octubre a 3 noviembre de 2019. Vuelo a Las Palmas de Gran Canaria. Vuelo a Nouadhibou. Viaje en vagón de carga de tren minero por el desierto hasta Choum. Furgoneta compartida hasta Atar. Alquiler de 4x4 con guía a Chingueti, Ouedane y los oasis y desierto de Adrar. Bus y caminadas en Nouakchott. Bus a la frontera de Rosso y paso en piragua del río Senegal. Taxi compartido a San Louis. Bus a Dakar. Llegada de Conxita en vuelo desde Barcelona. Ferry a Isla de Gorée y caminadas por los barrios de Dakar. Medina, Plateau, Soumbedioune y Almadies. Alquiler 4x4 con conductor hasta Djifer en el delta del Siné-Saloum. Piragua hasta Tubacuta. Taxi a la frontera con Gambia en Karang. Bus a Barra y ferry a Banjul. Bus y taxi a Serekunda, Bijilo y Kachikally. Vuelo a Barcelona. Estancia en campements, hostels y hostales.

Viaje del 22 noviembre al 2 diciembre de 2019. Tren a Madrid y Algeciras. Ferry a Ceuta, caminata monte Hacho y centro. Bus a frontera y grand taxi a Tánger. Estancia y caminata en la Medina. Bus a Tetuán. Bus a Al Hoceima, caminata bahía y acantilados. Bus a Nador. Bus a frontera y caminada a Melilla. Ferry a Málaga y tren a Barcelona. Estancia en casas particulares, hostels y hostales.

2 de des. 2019

Estret i Rif, frontera nord, frontera sud.


Entre Marroc i Espanya hi ha la frontera més desigual del món. Sempre l'han travessat persones, idees i mercaderies. Celebrem la caiguda d'uns murs i en construïm altres, però migrants, drogues e identitats troben noves rutes. L'estret de Gibraltar el guarden quatre ciutats que pertanyen a tres paisos i parlen cinc idiomes. Hi ha pobresa i els tràfics il·legals de persones, marihuana, cocaína i diner negre deixen fortunes. El primer islam, les expulsions de jueus i musulmans, els militars africanistes i l'islamisme han travessat una frontera cada cop més accessible i vigilada.
L'anterior viatge, a l'Àfrica Occidental, el vaig escurçar per les terceres eleccions seguides de la creixent crisi espanyola. En aquell viatge ja eren protagonistes les migracions a Europa, i passades les eleccions, he aprofitat uns dies lliures que hauria viatjat per Sierra Leona i Liberia, per anar en tren, bus i ferris al Rif i a l'Estret.
Primer trajecte, Barcelona-Madrid. El tren costa el doble que el següent trajecte fins Algeciras i va ple. Madrid està radiant en un final de tardor amb llums de Nadal. No te un contrapès i ha guanyat tots els conflictes per consolidar la seva industria de capitalitat. Ha buidat el seu entorn, la España vacía, a cop de trens moderns i cars, i l'ha convertit en segona residència, inversió en terres i cultius de vots del nacionalisme espanyol. Es prepara per rebre els ingressos de la cimera mundial sobre el clima mentre els seus governs volen tornar els cotxes al centre. Madrid sap que la geografia fa imprescindible España a Europa i a l'Atlàntic i ho aprofita. Per cohesionar-se necessita un enemic i les elits catalanes ho posen fàcil. Ara critiquen al pessebre de l'ajuntament de Barcelona.
Llargues converses amb els amics de Madrid expressen el nostre desconcert. Viatjar ajudaria però el turisme de la resta d'España cau a Catalunya i a la resta de l'estat. El turisme estranger en canvi segueix pujant i s'entén perquè Madrid, com Barcelona, estan esplèndides.
El tren fins Algeciras, és una delícia. Oliveres, Serranía de Ronda i Parque de los Alcornocales mentre la velocitat baixa pel terreny abrupte i el paisatge s'omple de senderistes i ciclistes. A l'estació hi ha discrets policies de paisà que aborden a viatgers escollits i anticipen que el Camp de Gibraltar és un lloc difícil.
El meu hostal està al barri del port. És un barri marroquí de Al Jazzira i es menja en taules compartides i amb les mans. No hi ha cerveses i es pren te amb pastissos de fruits secs i mel. Al vespre el carrer es transforma en un mercat desordenat d'objectes i roba de segona mà. A 200 metres, la Plaza Alta és el centre del barri cristià. Banderes d'España i grups amb nois amb pinta de policies i militars fora de servei.
Les vistes del llarg camí de cornisa ajuden a entendre-ho. El port, la llarga bahía i Gibraltar. Tots els tràfics. Gomes ràpides portant marihuana de Marroc. Contenidors amagant cocaína de Sudamèrica. Estats Units pagant al capità indi d'un petrolier iraní perquè el porti a un punt d'aigues internacionals del Estret per segrestar el vaixell. Migrants que han aconseguit amagar-se al ferry i entrar a la península. Advocats que defensen des de Gibraltar els interessos de corruptes de tot el món.
Els ferris de Tarifa i Gibraltar són més de l'estiu, però Algeciras es un tràfec constant amb un ferry cada hora i passatgers que van als centres comercials i mercats de segona mà. Per entendre-ho millor, llegeixo "Moroloco", de Luis Esteban, escriptor i comissari de Policia Nacional a Algeciras. Es va fer famós guanyant un premi a "Pasapalabra" i se li nota el corporativisme perquè els imprescindibles corruptes són de la Guardia Civil i de la política.
Ceuta va ser una herència de Felip II al casar-se amb una princesa portuguesa. Quan Anglaterra va ocupar l'altre cantó del Estret en la Guerra de Successió, ningú va voler tocar-ho per por a que un únic país controlés l'entrada al Mediterrani. Ara al arribar al port de Ceuta destaquen els joves marroquins buscant una oportunitat d'evadir controls i passar a la península.
Europa Sur, el diari del Campo de Gibraltar, no parla de l'emigració il·legal, perquè quan els migrant aconsegueixen passar, desapareixen cap els destins a on tenen contactes. Parla de la propera collita de fruites vermelles. Hi van dones marroquines a recollir maduixes i 15.000 repeteixen de l'any passat. 5.000 seran noves i el govern marroquí decidirà a quins pobles assigna les places, segurament per recompensar adhesions. També es reserven 10.000 places per dones espanyoles, però l'any passat només se'n van ocupar 200. Els sindicats avisen dels drets i sous a exigir i els propietaris dels camps no diuen rés.
Els migrants son necessaris, sense ells no hi hauria maduixes, però a Ceuta la feina dels professionals de l'estat és que no passin. Els marroquins de la província de Tetuan poden entrar a Ceuta sense visat i mercadejar coses dels dos cantons de la frontera, però no poden passar a la península. La resta de marroquins necessiten un visat impossible. Els menors han de ser protegits per l'estat a on es trobin fins a la majoria d'edat. Els subsaharians quan arriben a Ceuta, no porten papers de cap país d'origen i si son traslladats a la península, intenten seguir el seu camí il·legalment.
Per molts el problema és entrar a Ceuta i com que impedir-ho és una important industria local, el "Faro de Ceuta" ho explica. En el que portem de 2019 han entrat 535 migrants per mar, un 34% més que l'any passat, gracies a la utilització de motos d'aigua. Per terra n'han entrat 1.163, menys que al 2018, perquè aquest any només hi ha hagut una entrada massiva violenta. Un tràgic joc del gat i la rata.
Ceuta es una península i al seu extrem hi ha el Monte Hacho amb un gran castell e instal·lacions militars. El nucli urbà es una fortificació a l'entrada de la península i caminar rodejant el Hacho son 13 kilòmetres amb grans vistes a les costes i tràfic del Estret. Travessant molts barris sembla que hi ha una majoria de musulmans, encara que el cens no és de fiar. 
Els residents a Ceuta i Melilla tenen una reducció del 60% en els impostos i grans avantatges per empreses. Les empreses de joc per internet estan a Gibraltar però amb el Brexit, Ceuta les vol atraure. En la Federació de paradisos fiscals en que es converteix España, també volen atreure empreses catalanes que amb l'excusa de la incertesa política busquin no pagar impostos. Tot això pot fer que estiguin censats a Ceuta i Melilla espanyols per motius fiscals sense viure-hi. En canvi molts marroquins hi viuen però no tenen documents.
El resultat de les darreres eleccions indica aquesta polarització. El Príncipe, el barri pobre i musulmà, el PSOE te 90.4%, Vox 1.7% i PP 2.4%. Al centre, el barri ric, PSOE 5%, Vox 46% i PP 42%. Les rendes altes voten PP i els policies i militars, Vox. En les últimes eleccions, el diputat de Ceuta ha passat del PSOE a Vox.
He llogat una habitació a casa de Luisa, en un barri pobre i mixt. Plou i te una foto del Cristo de Medinaceli local. M'explica que quan plou no el poden treure per Setmana Santa. La llegenda diu que la imatge va ser robada per uns moros i uns frares la van trobar. Van acordar que pagarien el seu pes en plata, i el miracle va fer que no peses rés. El seu temple està al Príncipe i la Luisa m'explica que quan surt la professó fins al centre de Ceuta, els joves musulmans la insulten i la policia la protegeix. A l'escala de la seva casa i al jardí del carrer, la meitat de les famílies parlen en àrab.
Bus a la frontera i llarga caminada. Ràpid per sortir, molta cua per entrar, ningú vol fotos. Al cantó marroquí alguns Grand Taxi esperen arribar a 5 passatgers per sortir cap a Tanger. Per un bus caldria anar al proper poble de Fnideq, el Castillejos del espanyols, però és tard. Comparteixo taxi amb un arquitecte francés que arregla cases de rics i un pintor xilè que te un sponsor i prepara un exposició. Sembla que el cosmopolitisme torna a Tanger.
En els 90 km de bona carretera, es passa per Tanger Med. un enorme port en expansió al que arriba un tren TGV i una autopista de Rabat i Casablanca. Es la gran aposta logística pel comerç marítim al Mediterrani i l'Àfrica del nord i l'oest. Inclou també un moll militar per protecció.
Tanger és una ciutat molt interessant. Torna a ser la ciutat internacional que era el veritable escenari de "Casablanca". Ara molts busquen visats per anar a Europa, no per fugir-ne. Fins al 1954 estava dividida en zones controlades per les potències. Era frontera entre el protectorat francés i l'espanyol i entre guerres Alemania va intentar controlar-ho. Quan es va unir al nou Marroc independent, els estrangers van marxar i es va tornar una ciutat miserable i violenta. Mohamed Chukri la descriu al llibre "El pan a secas" de manera colpidora. Supervivència al carrer entre la ciutat i la misèria dels pobles del Rif.
Com a mínim hi ha tres Tangers. La Medina antiga, el barri de començament del segle XX amb influencia espanyola, i el creixement actual amb fastuosos edificis vora el mar que no son Dubai però falta poc. Al carrer i a la Medina no es troba alcohol, però hi ha constants ofertes de "chocolate muy bueno".
Tanger va ser destí d'escriptors de tot el món i l'únic espanyol era Juan Goytisolo. Premi Cervantes de nom basc i resident a Barcelona fins que va marxar a Marraqueix. Un dels pocs que ha sigut capaç de mirar España des de l'altre cantó de la frontera.
Els 90 km de bona carretera fins a Tetuan costen 1.5€ i porten a una ciutat amb més presència del castellà que del francés. Va ser capital del protectorat espanyol fins al 1954 i els seus habitants poden fer negocis i feines a Ceuta. Els cartells del monuments estan en àrab, castellà i anglès i es refereixen al amazigh, la llengua berber, com la dels pobles de la muntanya. Els romans es referien a la regió com Mauretania Tingitana i l'islam va arribar més tard i va entrar amb dificultat. Eren abans moros que àrabs o musulmans.
La novela d'aquesta part del viatge és "El tiempo entre costuras", també una sèrie d'èxit que passa al protectorat els anys de les guerres Civil i Mundial. La Medina mora es la mateixa, però del Ensanche español en queden els edificis i els cafès amb noms colonials, ara sense alcohol i quasi només amb homes veient els partits de les competicions europees de futbol.
El meu hostal a la medina és d'una família local amb millor castellà que francés. Comparteixo dormitori amb un australià amb estudis sobre Orient Mitjà. Li calia triar idioma persa, turc o àrab i veu que al Marroc l'entenen però ell no.
Set hores en bus pel cor del Rif fins Al Hoceima. Sortida i arribada al mar i ruta fins a 1.500 metres d'alçada a Ketama, la capital de la producció il·legal de hachis. M'ofereixen una tauleta de "chocolate" per 10 €. Es pasta concentrada del oli extret de la planta de cannabis d'un preu molt més alt a Europa. El seu cultiu és tolerat perquè a aquesta alçada en una regió seca no hi creixen gaires cultius de valor. També perquè s'assegura que a la seva explotació no hi és aliena la família reial.
Del Rif surten tots els tràfics del Estret, incloent els joves que s'arrisquen per la manca d'oportunitats en aquesta terra pobre. Com els besavis que van lluitar contra els militars espanyols que defensaven el fracassat somni colonial i demanaven rescat pels presoners. Com els avis que es van enrolar de mercenaris a l'exèrcit "nacional" de Franco a canvi del saqueig als pobles "alliberats" i una paga que es quedava el soldà.
Alhucemas es una bahía a set hores de bus de Tetuan i cinc de Melilla. Després de la pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines, España va voler participar al repartiment colonial d'Àfrica. Li va tocar el Rif, un lloc d'on no en podien treure rés i ho podien perdre tot. Al Barranco del Lobo, prop de Nador i el Gurugú, per una barreja d'incompetència i corrupció, van morir molts soldats. El govern va mobilitzar reservistes i això va causar la Setmana Tràgica a Barcelona. Enviar nois pobres, que no podien pagar ser exclosos a la guerra d'Àfrica era un crim d'estat. Més tard, a Annual un altre operació militar, felicitada amb bravuconades pel rei Alfons XIII, va acabar en desastre i quasi 10.000 morts.
Quan el govern ja pensava en abandonar el Rif, el lider Abdel Krim va cometre l'error d'atacar als francesos a la part rica del Marroc. Van plantejar una operació per mar conjunta a la bahía d'Alhucemas per arribar al cor del Rif. És una llarga platja rodejada d'acantilats al final d'una escarpada vall que baixa de les muntanyes. Una meravella tacada de sang. L'èxit d'aquella operació va prestigiar a Primo de Ribera per un posterior cop d'estat i la frustració per tantes derrotes, a l'exèrcit africà per iniciar una guerra civil, de les que amb ajuda externa, sabien guanyar.
Quan l'anticolonialisme a tot el món va forçar España a abandonar el Protectorat, va conservar un conjunt d'enclaus marítims amb l'excusa que garantien el subministre a Ceuta i Melilla que no es consideraven colònies perquè el seu domini era anterior. La illa Perejil, els penyons Vélez de la Gomera i Alhucemas i les Islas Chafarinas no son reconeguts com espanyols pel Marroc però tot te un preu i un cost. A les illes Chafarinas ara hi arriben emigrants que han de ser atesos per España segons les lleis internacionals. Els sis soldats destacats a la única illa amb un cuartel s'han esforçat en mig d'una turmenta a rescatar i ajudar a grups desesperats que estaven a alguna de les illes desertes i sense aigua.
Per disminuir l'aïllament s'està fent una carretera bona, però el bus encara triga quatre hores fins a Nador, la ciutat veïna a Melilla. Els seus residents poden entrar-hi sense visat però no seguir fins a la península. Fins i tot el port és compartit, el moll sud és marroquí i el nord espanyol. Des del bus a la frontera es veu el mur que rodeja el Gurugú, la muntanya a on esperaven els subsaharians el moment oportú per saltar la frontera. Ara cada cop és més difícil, perquè la frontera son tres alts murs amb espai entre ells per desplaçament de vehicles de policia i vigilància electrònica. Els murs que s'han demolit al est d'Europa, s'han refet al Sud.
Melilla te el seu punt. La ciutat antiga és una ciutadella fortificada rodejada d'acantilats. Les guerres sempre son negoci per algú i a començaments del segle XX es va construir una ciutat amb edificis que permeten dir que és la segona ciutat amb més modernisme, després de Barcelona, del Mediterrani. Molts van ser encarregats per comerciants jueus de Melilla i fets per un arquitecte deixeble de Gaudí.
A Melilla hi ha tres feines pels peninsulars. Funcionaris, el port i l'aeroport. M'ho expliquen la Rosa, la noia que m'ha llogat una habitació i en Paco, l'altre hoste. Ell hi ve a treballar a l'aeroport i com la seva dona és de Ceuta i quasi no es paguen impostos ja li va be. Ella està segura que els moros reben tots els beneficis socials, que per això tenen més fills i tenen una influència política creixent. Explico que vinc del Marroc, que a la sortida dels instituts hi ha majoria de noies, i que molts canvis recorden els que ha passat España..
Por a l'altre, en una ciutat a on arriben uns 10 menors cada dia, sovint passant la frontera junt amb els seus pares perque són residents de la regió de Nador, i es queden per iniciar l'arriscada aventura europea. El centre de la Purísima te uns 850 menors i n'ha augmentat 300 en cinc mesos. Un segon centre en te 175 i altres viuen al carrer. La dreta parla d'una marroquinització tolerada per Coalición por Melilla i el govern marroquí. A llarg plaç el model no es viable encara que a curt plaç benefici l'economia de la comarca i no hi hagi una reivindicació política de canvi.
El president de Melilla, és de Ciudadanos. Van tenir 1 regidor, que sumat als 8 de Coalición por Melilla i als 4 del PSOE, guanyen als 10 del PP i als 2 de Vox. El nou president va desplaçar al lider del PP que havia sigut president vint anys, i el primer que va fer va ser pujar-se el sou al màxim permès.
Les estàtues de Melilla també son especials. Una ridícula estàtua dedicada al coronel de la Legión, Francisco Franco, i un altre al soldat de reemplaç de l'època de mili obligatòria, presentat com precursor del turisme actual.
S'han encés les llums de Nadal i Melilla està maca. Als carrera il·luminats tothom està de festa i el regidor de festes, de CpM, declara que es tindrà en compte les festes de totes les comunitats. Als motius de les llums no hi ha cap referència religiosa, excepte la llum davant de l'esglèsia principal que diu "Navidad" i la de la sinagoga que diu "Januká". A Melilla queden uns 1000 jueus dels 6000 que hi van viure i com que avui és Sabbath es veuen families passejant. Al nord del Marroc hi vivien molts jueus i els de Melilla eren els únics amb contactes a les comunitats del interior per fer-hi negocis.
Les explicacions dels museus acaben en el Paleolític perquè la historia de Melilla es difícil. La Guerra Civil es va acabar a Melilla quan va començar a la resta del país. Un registre imprevist va fer que els militars falangistes en la conspiració es sublevessin un dia abans. Això va ser dolent pels republicans de Melilla, però tenir un dia de preavís va permetre que la sublevació fos derrotada a la majoria de les ciutats de la península. A Melilla en canvi els sublevats van afusellar 180 persones la primera nit, incloent el governador, l'alcalde, 17 membres de la comunitat jueva i tres joves germans socialistes. Tots comparteixen cementiri amb els morts a Annual, a les moltes derrotes colonials i als difunts d'una caríssima presència militar.
Melilla sembla un espai entre dos murs, o tres si comptem el mar. Hi ha ferris a Málaga, Almería i Motril, però el meu a Màlaga va buit. Un enorme ferri amb no més de 30 passatgers. Sis hores de navegació fins el nord del mur. 
Málaga també estrena llums de Nadal i als carrers i bars del centre es parlen tots els idiomes europeus. La costa espanyola és el destí per tots els rics jubilats del nord d'Europa i tots els viatgers que no volen deixar la zona de confort. Al dormitori del meu hostal coincidim una noia de Taiwan que va reservar l'accés a la "Garganta del Rey" per internet i va anar-hi amb Blablacar. Un estonià que vol llogar habitació i buscar feina amb els seu equip de filmació. Un avi andalús divorciat a Reus que busca a on començar una nova vida.
Málaga està esplèndida en el seu passat culte i liberal. A la plaça de la Merced, davant la casa on va nàixer Picasso, el monument a Torrijos i els seus companys liberals afusellats és el recordatori de les causes pendents. Concentracions sobre la violència contra les dones, i pels assassinats a Colombia hi han deixat els seus cartells. A la pujada a la Alcazaba i al Gibralfaro hi ha tots els turistes als que fan por Àfrica i Marroc. Les vistes no arriben a la costa africana però el mur segueix molt present.

3 de nov. 2019

Gambia, l'excepció del anglès al pais més petit d'Àfrica.




Els països europeus van lluitar per tenir ports segurs per comerciar amb l'interior d'Àfrica. Un port segur era una illa prop de la costa o un port ben defensat a on posar un fort i un magatzem per tenir-hi els esclaus fins que els embarcaven cap Amèrica. El riu Gàmbia era un bon lloc i riu endins la James Island reunia les condicions. El seu control va passar per holandesos, portuguesos, francesos i anglesos que s'ho van quedar quan el comerç d'esclaus va ser substituït pel colonialisme i els països europeus es van distribuir Àfrica amb l'objectiu de civilitzar, es a dir explotar, la terra, persones i recursos naturals.


Així va nàixer l'anomalia de Gàmbia, un pais que és una estreta franja de 500 km de riu, encaixada en mig del Senegal. També un oasi anglès en territori francòfon, que comparteix les llengües locals, mandinka, wolof, sononké, diula o peul.
La última nit a Senegal anem a veure com dormen els ocells. Al riu Saloum hi ha una petita illa de petxines i manglars que filtren la sal de l'aigua amb les seves arrels, hi van milers d'aus i cadascuna tria una branca d'arbre per dormir. Arriben en pocs minuts i al matí en sortir el sol, marxen a treballar i buscar menjar enmig d'un concert de crits.
L'últim dia al Senegal deixa un bon record, és una bona introducció al Àfrica del Oest, encara que algú l'ha definit com una ex colònia de França que va en camí de ser, una colònia de França.


Els moments més imprevisibles pel viatger a l'Àfrica son els passos de frontera. A Karang, al cantó de Senegal, m'insisteixen que el segell d'entrada al país no és correcte i he de visitar dos o tres guixetes fins que puc seguir. Al cantó de Gàmbia hem de passar a un despatx separat i se'ns explica que el visat seria 60€ però que per una estada de tres dies el poli ens pot fer una rebaixa i deixar-ho en 40€. El Ministeri d'Afers Estrangers d'España informa que no cal visat pels espanyols quan es viatja per motius turístics però per entrar des de Senegal la policia el pot demanar. És una evidència més de que els visats a l'Àfrica de l'Oest són un negoci particular de les policies de frontera terrestre, encara que als aeroports això sigui més difícil.
Les carreteres son el negoci d'un altre policia. Uns dies més tard, al marxar en taxi amb presses cap a l'aeroport, un policia ens para i busca algun motiu. Jo no porto el cinturó de seguretat i diu que deté al cotxe i el portarà a judici, però que pagant una multa equivalent a 6 € podem seguir. No tenim més remei que acceptar o perdre l'avió.


Rebaixem despeses seguint ruta en minibus compartit fins al port de Barra i entrem al caos del ferry que ens ha de portar en 30 minuts a l'illa de Banjul, la precària capital del país més petit del continent.
Al ferry viatgen camions, persones, cabres i el trajecte s'amenitza amb recitacions coràniques i venedors variats. Fa pocs anys, el 2002, el Joola, un ferry que feia la ruta de Dakar a la Casemance, la part del país que està al sud de Gambia, va naufragar portant el triple del passatge permès. El rescat es va fer tard i malament i quasi no hi va haver supervivents.


Molt abans, al 1816, el vaixell francès "La Méduse" amb destí a Saint Louis, va embarrancar en un banc de sorra a 4 metres de fondària, 60 milles de la costa mauritana i marea alta. Els oficials i passatgers de més prestigi van marxar en bots i la resta va construir una balsa a on van morir quasi tots i que es recorda en un dels quadres més famosos del Museu del Louvre.
Banjul és el mínim que es pot imaginar com capital d'un país. Un poble polsegós amb el Museu Nacional més petit del món situat a l'antic club d'oficials anglesos. El relat no ha canviat perquè no hi ha cap referència a l'esclavitud malgrat que la sèrie semi històrica "Roots" sitúa l'origen de Kunta Kinteh, l'esclau mandinga protagonista, a un poblat del riu Gàmbia i l'ha convertit en el destí més visitat del país.


El turisme anglès no para de créixer i a la costa atlàntica s'han construït hotels moderns. El principal operador de turisme és Thomas Cook que ha fet fallida deixant l'economia penjant d'un fil. En un signe dels temps, l'empresa en fallida ha sigut comprada per Fosun, una empresa xinesa líder mundial en turisme.


Fa anys els grecs lideraven comerç i hostaleria a l'Àfrica mediterrània. A la de l'oest eren els libanesos seguint la tradició dels fenicis. A l'est eren indis aprofitant la proximitat que donaven els monsons. Ara són xinesos arreu que aprofiten totes les oportunitats.


El nostre hotel està a Bakau, un poblat polsegós davant del moll per descarregar vaixells i lluny de les platges turístiques. Al final de l'època colonial deuria ser l'hotel de més prestigi i ara manté la màgia a un preu mínim i molta necessitat de restauració. No es pot tenir tot. A Dfijer no teniem electricitat, a Tubacouta aigua i a Bakou wifi. Un balcó sobre la platja i l'espectacle de les barques amb pesca, fumadors de peix i partits de futbol al capvespre quan la marea baixa crea camps de futbol són una cita obligada. Què seria de l'Àfrica occidental sense el futbol?


El calor acumulat passa factura i obliga a dosificar les activitats. Fora del gueto turístic, als mercats de Serekunda, Banjul o Bakau es veu un Àfrica pobre i vital, el país més pobre per capita d'aquest viatge. No ha ajudat la inestabilitat política. Els donants internacionals van forçar al darrer dictador a convocar eleccions. Les va perdre i va dir que no ho acceptava fins que una missió militar de ECOWAS, les Nacions Unides amb soldats de països del Africa Occidental, el va convèncer d'exiliar-se a Guinea Equatorial.


Abans hi havia hagut una intentona militar que va fer fracassar l'exèrcit de Senegal i que va servir per intentar unir els dos països en un de nou, Senegàmbia, però l'experiment va fracassar als pocs anys. A l'Àfrica la política no resol els problemes de la població i això també passa a altres paisos atlàntics. Els del trio de les Azores, USA, Regne Unit i España, van tenir un paper clau en el comerç triangular que implicava esclaus del Àfrica del l'oest, i ara tampoc s'aclaren.


A l'Àfrica es dona una crisi constitucional quan el president vol canviar la llei per poder presentar-se a unes noves eleccions. Als paisos rics, com els del trio, una crisi es dona quan no es pot canviar la constitució perquè els resultats electorals es reflexin en governs estables i representatius.


L'excés d'hotels passa factura, però una organització ecologista alemanya va protegir un enorme espai de costa i ara hi viuen una gran varietat d'ocells i monos. A Kachikally hi ha una piscina sagrada amb cocodrils, vinculada a ritus de fecunditat. Té un petit museu que resisteix el pas del temps amb justificacions de la costum de la "female circumcision" o del heroic ús dels africans com a carn de canó a les guerres dels anglesos. A Birmània, a la Segona Guerra Mundial, només el 2 de cada 10 soldats anglesos era blanc.


La família de'n Mohammed és de Badja Kunda, a l'est de Gambia. Ell també, però és de l'Aragó i de Barcelona. Un crack. Infermer a Barcelona, àrbitre de futbol i corredor de 800 metres. Una de les seves múltiples identitats, la dels serehule o soninké, eren el nucli del imperi sahelià de Ghana, del que va agafar el nom el primer pais africà que es va independitzar.
Mohammed treballa amb la Conxita i sopant a Banjul ens parla de la comunitat de gambians i sarahule de la seva infància a l'Aragó i de la bona relació amb els projectes que els lleidatans de "Alpicat solidari" tenen a Badja Kunda.


En Mo és un model, però també ho és l'Abdou, l'ornitòleg pajarero que amb els seus prismàtics i el seu llibre de "Birds of Western Africa" ha convertit la seva amistat amb ocellaires europeus en un ofici amb que manté a la seva família. També en Sidi, el moro blanc que aposta per la recuperació turística de la imponent regió mauritana de l'Adrar.
Tothom té dret a buscar la maner de tirar endavant la seva família. Si en Suleiman no tingues visitants per portar a Chinguetti, a l'interior del Sahara, portaria com a passatgers joves que volen apropar-se al mar i anar a una Europa que els necessita. Si Karim no tingues tubabs que el lloguen per que els porti en cayuco d'un extrem a l'altre del Siné Saloum, portaria passatgers clandestins fins a Las Palmas. En algun de aquests viatges i aquestes històries hi havia els nostres besavis perquè tots els humans vam sortir un dia de l'Àfrica.


Les dades de treball a España diuen que el 2014 els emigrants eren el 14% dels contractes. En els contractes creats entre 2014 i 2019 han sigut el 38% i això s'accelera. Ens els darrers dos anys els contractes dels emigrants han crescut el 17% i el dels nascuts a España un 2%. La gran caiguda de natalitat i el perfil dels llocs de treball que es creen fa indispensable per a España l'arribada de joves emigrants. No tots venen d'Àfrica, però l'absurd i criminal carrera d'obstacles pel desert i pel mar abans d'arribar a un padró municipal i una primera feina gracies a contactes d'amics que ja hi son, admet comparacions amb l'antic tràfic d'esclaus.


El viatge havia de seguir cap a Guinea Bissau, Conakry, Sierra Leona i Liberia però ho he escurçat per les properes eleccions a España. La inestabilitat a Europa i a Africa mostra la dificultat d'adaptar-se als canvis socials que poden ser positius. Una motivació per seguir viatjant i per tornar aviat a l'Àfrica.