Els països europeus van lluitar per tenir ports segurs per comerciar amb l'interior d'Àfrica. Un port segur era una illa prop de la costa o un port ben defensat a on posar un fort i un magatzem per tenir-hi els esclaus fins que els embarcaven cap Amèrica. El riu Gàmbia era un bon lloc i riu endins la James Island reunia les condicions. El seu control va passar per holandesos, portuguesos, francesos i anglesos que s'ho van quedar quan el comerç d'esclaus va ser substituït pel colonialisme i els països europeus es van distribuir Àfrica amb l'objectiu de civilitzar, es a dir explotar, la terra, persones i recursos naturals.
Així va nàixer l'anomalia de Gàmbia, un pais que és una estreta franja de 500 km de riu, encaixada en mig del Senegal. També un oasi anglès en territori francòfon, que comparteix les llengües locals, mandinka, wolof, sononké, diula o peul.
La última nit a Senegal anem a veure com dormen els ocells. Al riu Saloum hi ha una petita illa de petxines i manglars que filtren la sal de l'aigua amb les seves arrels, hi van milers d'aus i cadascuna tria una branca d'arbre per dormir. Arriben en pocs minuts i al matí en sortir el sol, marxen a treballar i buscar menjar enmig d'un concert de crits.
L'últim dia al Senegal deixa un bon record, és una bona introducció al Àfrica del Oest, encara que algú l'ha definit com una ex colònia de França que va en camí de ser, una colònia de França.
Els moments més imprevisibles pel viatger a l'Àfrica son els passos de frontera. A Karang, al cantó de Senegal, m'insisteixen que el segell d'entrada al país no és correcte i he de visitar dos o tres guixetes fins que puc seguir. Al cantó de Gàmbia hem de passar a un despatx separat i se'ns explica que el visat seria 60€ però que per una estada de tres dies el poli ens pot fer una rebaixa i deixar-ho en 40€. El Ministeri d'Afers Estrangers d'España informa que no cal visat pels espanyols quan es viatja per motius turístics però per entrar des de Senegal la policia el pot demanar. És una evidència més de que els visats a l'Àfrica de l'Oest són un negoci particular de les policies de frontera terrestre, encara que als aeroports això sigui més difícil.
Les carreteres son el negoci d'un altre policia. Uns dies més tard, al marxar en taxi amb presses cap a l'aeroport, un policia ens para i busca algun motiu. Jo no porto el cinturó de seguretat i diu que deté al cotxe i el portarà a judici, però que pagant una multa equivalent a 6 € podem seguir. No tenim més remei que acceptar o perdre l'avió.
Rebaixem despeses seguint ruta en minibus compartit fins al port de Barra i entrem al caos del ferry que ens ha de portar en 30 minuts a l'illa de Banjul, la precària capital del país més petit del continent.
Al ferry viatgen camions, persones, cabres i el trajecte s'amenitza amb recitacions coràniques i venedors variats. Fa pocs anys, el 2002, el Joola, un ferry que feia la ruta de Dakar a la Casemance, la part del país que està al sud de Gambia, va naufragar portant el triple del passatge permès. El rescat es va fer tard i malament i quasi no hi va haver supervivents.
Molt abans, al 1816, el vaixell francès "La Méduse" amb destí a Saint Louis, va embarrancar en un banc de sorra a 4 metres de fondària, 60 milles de la costa mauritana i marea alta. Els oficials i passatgers de més prestigi van marxar en bots i la resta va construir una balsa a on van morir quasi tots i que es recorda en un dels quadres més famosos del Museu del Louvre.
Banjul és el mínim que es pot imaginar com capital d'un país. Un poble polsegós amb el Museu Nacional més petit del món situat a l'antic club d'oficials anglesos. El relat no ha canviat perquè no hi ha cap referència a l'esclavitud malgrat que la sèrie semi històrica "Roots" sitúa l'origen de Kunta Kinteh, l'esclau mandinga protagonista, a un poblat del riu Gàmbia i l'ha convertit en el destí més visitat del país.
El turisme anglès no para de créixer i a la costa atlàntica s'han construït hotels moderns. El principal operador de turisme és Thomas Cook que ha fet fallida deixant l'economia penjant d'un fil. En un signe dels temps, l'empresa en fallida ha sigut comprada per Fosun, una empresa xinesa líder mundial en turisme.
Fa anys els grecs lideraven comerç i hostaleria a l'Àfrica mediterrània. A la de l'oest eren els libanesos seguint la tradició dels fenicis. A l'est eren indis aprofitant la proximitat que donaven els monsons. Ara són xinesos arreu que aprofiten totes les oportunitats.
El nostre hotel està a Bakau, un poblat polsegós davant del moll per descarregar vaixells i lluny de les platges turístiques. Al final de l'època colonial deuria ser l'hotel de més prestigi i ara manté la màgia a un preu mínim i molta necessitat de restauració. No es pot tenir tot. A Dfijer no teniem electricitat, a Tubacouta aigua i a Bakou wifi. Un balcó sobre la platja i l'espectacle de les barques amb pesca, fumadors de peix i partits de futbol al capvespre quan la marea baixa crea camps de futbol són una cita obligada. Què seria de l'Àfrica occidental sense el futbol?
El calor acumulat passa factura i obliga a dosificar les activitats. Fora del gueto turístic, als mercats de Serekunda, Banjul o Bakau es veu un Àfrica pobre i vital, el país més pobre per capita d'aquest viatge. No ha ajudat la inestabilitat política. Els donants internacionals van forçar al darrer dictador a convocar eleccions. Les va perdre i va dir que no ho acceptava fins que una missió militar de ECOWAS, les Nacions Unides amb soldats de països del Africa Occidental, el va convèncer d'exiliar-se a Guinea Equatorial.
Abans hi havia hagut una intentona militar que va fer fracassar l'exèrcit de Senegal i que va servir per intentar unir els dos països en un de nou, Senegàmbia, però l'experiment va fracassar als pocs anys. A l'Àfrica la política no resol els problemes de la població i això també passa a altres paisos atlàntics. Els del trio de les Azores, USA, Regne Unit i España, van tenir un paper clau en el comerç triangular que implicava esclaus del Àfrica del l'oest, i ara tampoc s'aclaren.
A l'Àfrica es dona una crisi constitucional quan el president vol canviar la llei per poder presentar-se a unes noves eleccions. Als paisos rics, com els del trio, una crisi es dona quan no es pot canviar la constitució perquè els resultats electorals es reflexin en governs estables i representatius.
L'excés d'hotels passa factura, però una organització ecologista alemanya va protegir un enorme espai de costa i ara hi viuen una gran varietat d'ocells i monos. A Kachikally hi ha una piscina sagrada amb cocodrils, vinculada a ritus de fecunditat. Té un petit museu que resisteix el pas del temps amb justificacions de la costum de la "female circumcision" o del heroic ús dels africans com a carn de canó a les guerres dels anglesos. A Birmània, a la Segona Guerra Mundial, només el 2 de cada 10 soldats anglesos era blanc.
La família de'n Mohammed és de Badja Kunda, a l'est de Gambia. Ell també, però és de l'Aragó i de Barcelona. Un crack. Infermer a Barcelona, àrbitre de futbol i corredor de 800 metres. Una de les seves múltiples identitats, la dels serehule o soninké, eren el nucli del imperi sahelià de Ghana, del que va agafar el nom el primer pais africà que es va independitzar.
Mohammed treballa amb la Conxita i sopant a Banjul ens parla de la comunitat de gambians i sarahule de la seva infància a l'Aragó i de la bona relació amb els projectes que els lleidatans de "Alpicat solidari" tenen a Badja Kunda.
En Mo és un model, però també ho és l'Abdou, l'ornitòleg pajarero que amb els seus prismàtics i el seu llibre de "Birds of Western Africa" ha convertit la seva amistat amb ocellaires europeus en un ofici amb que manté a la seva família. També en Sidi, el moro blanc que aposta per la recuperació turística de la imponent regió mauritana de l'Adrar.
Tothom té dret a buscar la maner de tirar endavant la seva família. Si en Suleiman no tingues visitants per portar a Chinguetti, a l'interior del Sahara, portaria com a passatgers joves que volen apropar-se al mar i anar a una Europa que els necessita. Si Karim no tingues tubabs que el lloguen per que els porti en cayuco d'un extrem a l'altre del Siné Saloum, portaria passatgers clandestins fins a Las Palmas. En algun de aquests viatges i aquestes històries hi havia els nostres besavis perquè tots els humans vam sortir un dia de l'Àfrica.
Les dades de treball a España diuen que el 2014 els emigrants eren el 14% dels contractes. En els contractes creats entre 2014 i 2019 han sigut el 38% i això s'accelera. Ens els darrers dos anys els contractes dels emigrants han crescut el 17% i el dels nascuts a España un 2%. La gran caiguda de natalitat i el perfil dels llocs de treball que es creen fa indispensable per a España l'arribada de joves emigrants. No tots venen d'Àfrica, però l'absurd i criminal carrera d'obstacles pel desert i pel mar abans d'arribar a un padró municipal i una primera feina gracies a contactes d'amics que ja hi son, admet comparacions amb l'antic tràfic d'esclaus.
El viatge havia de seguir cap a Guinea Bissau, Conakry, Sierra Leona i Liberia però ho he escurçat per les properes eleccions a España. La inestabilitat a Europa i a Africa mostra la dificultat d'adaptar-se als canvis socials que poden ser positius. Una motivació per seguir viatjant i per tornar aviat a l'Àfrica.
