Llacs d'Ounianga i la ruta de Líbia.

Camions en ruta a Libia a Ounianga Kebir

Fada és la capital del nordest de Txad i punt d'avituallament per travessar el desert de dunes de la depressió de Murdi. Retrobem African Parks, que ha fet una pista d'aterratge i un hangar per la seva avioneta. Ens expliquen que estan reintroduint l'austruç i ho faran amb l'onyx, que no tenen problemes amb exèrcit ni policia i que entrenen a locals per fer de rangers contra la caça furtiva.

Habitació amb vistes. Decorada amb pintures rupestres.

Fada és també un pas per tots els tràfics cap a Líbia. Persones que s'arrisquen al pas a Europa i bidons plens de fuel i aigua. Més al oest, cap al Tibesti, hi van buscadors d'or, camions i caravanes de camells que porten natron, la sal que surt de volcans poc actius i es barreja amb l'aigua del bestiar.

Tràfics i futurs incerts en la ruta cap a Libia.

Per allà va passar també, durant la II Guerra Mundial, un grup de negres, moros i republicans espanyols que van començar a restablir el prestigi de França. Van conquerir als nazis l'oasi de Al Koufra, la primera parada a Líbia. Els integrants de "La Nueve" van continuar la guerra fins a ser els primers en entrar a l'ajuntament del París alliberat.

Acampats en un desert sense límits. Depresió de Murdi.

Les dunes de sorra de Murdi poden ser un problema. Gran part de la ruta del desert és plana i si no hi ha vent, es pot seguir les marques d'altres vehicles o bidons que fan de referència. El problema es quan trobes una duna que talla el pas i ha portat el vent. Pujar-la pot no ser problema perquè sempre es pot recular, però el perill és un descens que pugui clavar el cotxe a la sorra. Aprofitem alguna punxada per canviar roda i reduir la pressió dels neumàtics. Això augmenta la superfície de contacte amb el terra i ajuda a pujar les dunes.

Llacs d'Ounianga. Els oasis  més misteriosos.

Els llacs Ounianga són encara un misteri. Divuit llacs en un dels llocs més àrids i secs del planeta. L'aigua ve d'un aqüífer subterrani, resta d'una època humida de fa mil·lennis. Forma part dels llocs protegits per la UNESCO, encara que això no protegeix als pocs habitants de la sorra. Sembla que fa 5 mil·lennis el desert va tornar al disminuir les pluges monsòniques. L'aigua hauria permès mantenir els cultius, però la sorra ho va cobrir tot i ara la única activitat significativa és ramadera.

Aigua sense terra, s'ha de viure dels animals.

Ounianga Kebir (el Gran), és el poble de'n Hamid i tots son parents. Per problemes familiars, un oncle va creure que tindria més futur a la capital i el va enviar a N'Djamena a estudiar. Coincidim amb camions i caravanes en la ruta de Líbia i tornem a omplir les reserves d'aigua, diesel i menjar. No hi ha control policial de les mercaderies fins a Kalaït, més al sud i el dipòsit s'omple  bidons, un tubo que l'aspiren i draps que filtren.

Si la gallina l'ha matat una noua, es "haram" i no la podem menjar.

La tradició islàmica estableix les condicions per matar un animal i que la seva carn sigui "halal". Ho ha de fer un home excepte en casos de vídua o quan no hi hagi alternativa. Així ho hem fet amb la cabra que hem cuinat, però el pollastre d'Ounianga Kebir, l'ha matat per un error una nena de la casa. Ja no el podrem menjar i ens consolem amb una sardina de llauna.

Ounianga. Aigües de quan el Sàhara era verd.

Una misteriosa dona sortia del llac cada nit. Un pastor ho veia i va preparar una xarxa per atrapar-la. S'hi va casar encara que era un esperit i van tenir molts fills. Qui m'explica la llegenda, musulmà devot, em demana anonimat perquè la radicalització de molts, cada cop tolera menys les històries preislàmiques.

Oblits de guerres antigues al desert. Bir Koran el 1986.

Les successives rebel·lions que van fer caure els primers cinc presidents del Txad tenien sempre una component tribal emmarcada en la geopolítica del petroli. Al 1986, la Líbia de Gaddafi va envair Txad des del nord i la batalla principal va ser a Bir Koran. El president toubou i antic colpista Hissène Habré, amb ajuda de França i USA, va derrotar a l'exèrcit libi al desert. La nostra ruta passa entre tancs i munició mig coberts per la sorra.

Tanc libi al desert del Txad esperant el pas del temps.

Alonso sempre pensa noves rutes i voldria allargar fins Al Koufra, la ciutat-oasi a l'altre cantó de la frontera. Després que la OTAN destruís un estat funcional, Líbia està dividida en diferents milícies i senyors de la guerra. Al Koufra està al territori del govern de Khalifa Haftar, senyor de Bengasi. Era el cap militar libi a Bir Koran, va ser agafat pres i captat pels USA. Després d'uns anys vivint a prop de la seu de la CIA, va reaparèixer com alternativa a un Gadafi ja mort. Per poder anar a Al Koufra caldria veure si els seus controlen l'ambaixada líbia a N'Djamena i demanar-ho. Difícil inclús per l'Alonso.

Gasolinera autoservei a Ounianga Kebir. Diesel libi de la millor qualitat i preu.

Ens aturem per parlar amb una furgo plena. Van al proper poble a recollir diners i pagar la compensació per una mort. Va ser en un "accident" i els familiars del responsable han de pagar 4 milions de CFA, uns 6 mil €. Podrien ser fins a 20 milions i marxar del poble segons el cas. Hamid és parent i contribueix amb 20 mil CFA, 30 €. Sinó ho fes, no podria demanar solidaritat als seus quan ho necessités.

Canvi de roda i ajust de pressió mentre encara hi ha llum.

La banda sonora del viatge alterna USBs de Hamid amb griots que canten en toubou als seus ancestres. Alonso amb Chikos del Maíz i Siniestro Total, Alicia amb músiques africanes. La única electricitat durant 15 dies és la que genera el 4x4 en marxa i els nostres telèfons, bateries i drons competeixen per la càrrega.

Escenes de vida al campament en dos colors.

Abeche és la capital del nord i molt a prop del Sudan. Un poble al voltant d'un mercat gran que va ser la seu d'organismes internacionals durant la guerra al Darfur. Encara circulen discretament moderns 4X4 amb les lletres UN, MSF, WFP. El quartel d'una força sudaneso-txadiana indica mesures per contenir el conflicte. Els edificis pagats per ONGs o govern francès són antics o en desús. A Abeché hi ha una moderna universitat i mezquita amb les banderes de Txad i Turquia.

Cinc arcs, Un Hamid i 2 4x4`s

Turquia avança en la lluita pels esperits, i Xina guanya per golejada en les obres. A Abeché entrem en una estreta carretera molt ben asfaltada. Bons fonaments i drenatge, només es fa malbé pel sobrepès d'alguns camions. No hi ha tràfic, però tímids els transports més corrents, mules i carretons, prefereixen seguir per la terra. Per l'aire creuem una immensa bandada d'ocells, quelea quelea, milers, que en la seva migració busquen arbres a on passar la nit i camps a on menjar gra.

No son llagostes, es diuen quelea quelea i devoren el gra de mill.

A Umm Hujar ens hem de presentar a la policia i ens desaconsellen acampar. Ens deixen dormir al patí d'un decrèpit centre de salut maternal. Un més dels responsables que hi hagi tants nens. Quan expliquem que a les ciutats riques hi ha més animals de companyia que nens no s'entén. Les dificultats comencen amb els joves, i amb l'alcohol. Al comprar una caixa de cerveses en un bar que prudentment prohibeix armes i màsqueres, acabem en un conflicte estimulat per l'alcohol del que costa sortir-ne.

Arada, entrant al Sahel. Bons restaurants i Internet 2G.

Ens dividim perquè uns tenen temps d'anar al Parc Natural de Zakuma i la resta seguim a Mondo, a on les desconfiances i l'alcohol ens tornen a ficar en problemes. A un bar, inici de conversa amb un noi sord que ven llavors de cola, un estimulant lleu molt popular a l'Africa. Segueix conversa en francès amb un grup proper. Un jove informa que ell treballa pels drets humans i el felicito. Hamid segueix la conversa en àrab que es va encenent i convertint en violenta. Abandonem el local i la traducció posterior és que afirmaven que havíem trobat or i l'amagàvem, que els nostres companys txadians eren uns llepaculs dels blancs, tot barrejat amb un consum excessiu de cervesa.

Abeche. Un mercat, un poble, i a prop Darfur i Sudan.

La carretera fins  a la capital te una qualitat que depèn del constructor i època en que es va fer. En molts kilòmetres és millor sortir i anar per terra per la quantitat i profunditat dels forats. A N'Djamena es prepara un següent grup que iniciarà una ruta de 3 setmanes al Tibesti, el nord est del país i prop de Níger. Una ruta dura que miro amb enveja.

Descans i aigua per la caravana de camells.

Nous tràmits de tornada en aquest món amb nous murs. Un PCR negatiu per 50€, un QR sanitari d'entrada a España, cap requeriment pel trànsit a Istanbul, possible alteració de rutes pel conflicte d'Ucraïna. Vaig venir des de París amb Air France i escala a Abuja i moltes places buides. Torno amb Turkish a Istanbul amb escala a Kinshasa i avió ple. Un món en canvi.

Poblat i magatzems de gra en el final de la ruta a N'Djamena.

A l'aeroport d'Istanbul es pot veure. Infinitat de vols a tots els llocs de l'antiga Ruta de la Seda, d'Àfrica i d'Europa. De Lisboa a Beijing. Cap al sud i pocs al nord d'Amèrica. Els propers a Ucraïna estan cancel·lats. Marques de moda turca inclouen entre els llocs a on tenen botigues, Bolívia, Corea del Nord, Turkmenistan e Iran. Ha sigut un viatge a un lloc que era així fa dos mil·lennis i torno amb més preguntes que respostes sobre les properes dècades.

Ennedi, la màgia del nordest del Txad.

Guelta d'Archei. Canó del Ennedi amb aigua tot l'any.

N'Djamena és la capital del Txad. Quan era un fort francès és deia Fort Lamy. S'hi ajunten els rius Chari i Logone, que alimenten el llac i la zona pantanosa la travessa un pont xinès. Hi viuen grups ramaders i pescadors en conflicte. No plou i si els ramats beuen la poca aigua en època seca, no hi ha peixos. 

Pou camí de Moussoro per cultivar cebes i animals

El conflicte és més gran a Camerún, a l'altre cantó del riu. Fa una setmana hi va haver morts i han augmentat els refugiats. Els amics del Paco, jesuïta mallorquí m'expliquen que en un anterior cop d'estat van quedar atrapats, els francesos van fugir amb els pocs avions disponibles i ells van travessar en piragua al Camerun que llavors era més estable. Ara no ho és. Fa uns dies des de Nigèria, van segrestar a 5 treballadors de Metges Sense Fronteres i els camions que van al port de Douala, la sortida al mar des del Txad, ho eviten.

Carniceria a la pista. Venda de cabres pelades.

Preparar l'expedició inclou un dinar a casa de Hamid per conèixer el petit grup. Hamid és un toubou amb família de Bengasi a N'Djamena, que ho sap tot d'aquesta immensa i buida part d'Àfrica. La seva capacitat i xarxa és imprescindible per qui s'atreveixi a organitzar expedicions aquí i és un bon amic i col·laborador d'Alonso i Kumakonda. 

Dinar en ruta. Llaunes de verdures i sardines amb síndria.

Tinc sort de parlar francès i tradueixo a Hamid les converses amb la resta del grup. En els viatges soc un caçador d'històries, dos o tres de bones cada dia, i parlar els tres idiomes oficials de l'expedició, francès, anglès i castellà, amb voluntat d'entendre l'ús de l'àrab, ajuda molt.

Cada matí a les 6h. Llevar-se amb el sol, esmorzar i recollir el campament.

La resta del grup inclou Isakar, segon conductor, i la Sabine, cuinera. Pot treballar en una expedició per ser cristiana, com molts txadians del sud. Alterna dos vels, regal d'alguna ONG, que sembla que ens marquin el calendari, cors al 14 febrer de Sant Valentín i feminisme del 8 de març.

Pou de Gudjele. Cinq camellades poden beure gracies a Arabia Saudita

El grup dels clients el completen Alícia, una experimentada viatgera amb presència en xarxes d'aventurers. Ana, que comença a descobrir Àfrica desprès de recórrer mig món. Mark, anglès que treballa en avions i ha estat a més de 160 països, però Àfrica l'ha recorregut en camions. James, americà i taiwanès, és l'únic que em guanya en anys. També en energia perquè encadenarà aquesta expedició amb tres dures setmanes al Tibesti.

Gudjele, ramats de camells, vaques i ovelles recullen i altres esperen.

Cal comprar per quinze dies el que no trobarem fora de la capital. Anirem en dos Toyota Land Cruiser, els 4x4 més habituals al Sàhara, per una ruta de quasi 4000 km i més del 80% sense asfaltar. Cada dia cal ser autònom cuinant, dormint en tendes i amb les incidències dels vehicles.

Alonso, Ana, Alicia, Mark, Alfons i James despedint a N'Djamena.

A tot arreu som els únics blancs i al vespre, en un "maquis", un lloc de menjar i beure a l'aire lliure, hi ha grups de nens als que els clients donen el que ha sobrat. Al cantó un grup de joves van col·locats amb la cola que respiren d'ampolles brutes. En una discussió entre ells surten ganivets i ens esperen al sortir. Per precaució ens organitzem per tenir algun taxi a punt. Trista la frustració per una pobresa que exclou a molts joves. Falta d'expectatives, barrejada amb alcohol i altres consums.

Primera nit i primera sorpresa al Ennedi. Canó de Bachikele.

La última nit la passem a un hotel de francesos, davant d'un altre hotel de xinesos, prop de l'aeroport i voltat d'instal·lacions militars molt protegides. França perd hegemonia militar al Mali i Centroafrica davant de Rússia, però al Txad encara la te. La propera base militar francesa és potent i l'únic equipament modern francès que veurem en tot el viatge. En canvi a Abeché, la capital del nord i tercera del país, una nova universitat i una mesquita amb banderes turca i txadiana indiquen els canvis en marxa.

Dunes al Ennedi amb neumàtics desinflats per adherir millor.

La ruta fins a Moussoro és un senyal a la sorra en un paisatge sahelià. És època seca i la única vegetació són acàcies espinoses i matolls que només mengen camells i cabres. La vida es concentra als pous, amb tècniques mil·lenàries per treure aigua i mantenir alguns cultius de ceba.

Posta de sol als pinacles de Wimina.

Moussoro és un gran poblat amb un edifici abandonat a mig construir, pagat amb un projecte del Banc Mundial. Ens hi deixen dormir. Al poble hi ha un centre d'instrucció de militars i policies i això vol dir prostitució al "Facebook Bar", un pati polsós amb taules i shishas en que joves soldats ballen amb una cervesa a la mà i una pistola al cinturó.

Noies portant aigua al seu campament.

Seguim fins el pou de Gudjele. Els seus 100 metres de fondària i espai per cinc caravanes traient aigua simultàniament, han sigut pagats per Arabia Saudita. El lloc és màgic, amb centenars de camells, cabres, mules i ovelles. Cada ramat ha de portar una bossa de lona, una corda llarga i una politja feta amb una barra de ferro i una roda de fusta. Un camell estira la corda i fa pujar la bossa plena d'aigua. El pou és públic i una complexa norma no escrita regula el seu ús.

De qui és la prioritat en un pas estret i hora punta?

Acampem a prop per poder viure l'activitat dels ramats al matí. És la primera nit al desert, cada expedicionari amb la seva tenda sòlida i de fàcil muntatge. El "Shakan", un recipient amb forma de tetera de plàstic de 2 litres serveix per rentar-se, dutxar-se i netejar-se el cul en qualsevol racó discret de la nit del Sàhara.

Kalaït. Darrer control policial per presentar papers.

Kalaït és centre de policia i hem de presentar els nostres permisos i visats. Aprofitem per comprar pa i omplir aigua i fuel. Un altre autoritat discretament ens estudia. African Parks és una polèmica empresa sudafricana que gestiona Parcs i Reserves Naturals difícils per encàrrec del govern. Al Txad el Parc de Zakuma, a on han reintroduït tot tipus d'animals, i la Reserva d'Ennedi.

Campament permanent d'empresa italiana que hi vola en helicòpter.

Comento amb el ranger francès d'African Parks la nostra ruta i desaconsella la frontera amb Sudan, és a tocar el Darfur i no hi veu seguretat. M'explica que tenen més de 1000 rangers armats als diferents parcs africans que gestionen. A les meves preguntes sobre la caça il·legal respon amb el discurs conservacionista :"És el seu país, però també és el nostre planeta".

Pedres i sorra mentre s'acaba de carregar els vehicles.

La propera és la primera nit al Ennedi i els seus increïbles monuments de pedra. El canó de Basiquet recorda Petra en mig d'una soledat total i lluna plena. El Sàhara queda partir per unes espectacular formacions rocoses. Hoggar, Tassili, Teneré, Tibesti i Ennedi. Quan el Sàhara era verd, els humans vivien en les coves d'aquelles roques que guarden l'art més antic que ha fet la nostra espècie.

Art rupestre. Caçadors, ramaders i camps a cada cova.

Els meus companys de viatge són experts de la fotografia. Càmeres, telèfons, GoPro i Drons. El permís per fotografiar amb un dron costa 300€ i l'han d'autoritzar diferents departaments, però les imatges que es poden obtenir son especials. No és fàcil fer volar un dron entre canons de roca sense col·lisió ni perdre'n el contacte. El segle XXI fa fotos al segle XI. El viatge és una cacera d'imatges d'un altre món i d'un altre temps.

L'art més antic i en diferents colors.

El Txad és independent des del 1960, i en la dècada al voltant d'aquell any, 32 països africans es van independitzar dels colonitzadors, que van facilitar governs que els hi eren favorables. Kapuscinsky va ser el gran cronista d'aquella època i els seus llibres encara son una guia per a viatgers que com jo, utilitzen Wikipedia com a GPS. En el clima de la Guerra Freda, la majoria van tenir revoltes internes, fins a la inestabilitat actual. Als veïns Mali i Centroafrica, Rússia està desplaçant a França com protector del govern. Ara hi ha camps de refugiats que venen del Darfur, Centroafrica, Nigèria i Niger, però no de Libia. De conflictes vius o congelats, silenciosos o mediàtics. Tots antics i de difícil solució.

Camp a les agulles de Wimina. Calor de dia i fred de nit.

En Hamid coneix bé la ruta de Libia i te clar que representa Lampedusa. Gadaffi surt a les converses, molts grups rebels venien de Libia i en veiem restes. Companyies franceses i americanes lluitaven per la concessió de les reserves de petroli descobertes al sud del Txad i els seus governs ajudaven a un o altre grup rebel per aconseguir-ho. Les reserves properes ja les explotarà Xina.

Xampinyò. No va caure ni esclafar al explorador.

Cinc dies i sis nits a l'Ennedi. Pinacles de Wimina, Guelta d'Archei, un canó amb aigua tot l'any i petits cocodrils que són restes de temps passats. Pintures rupestres de Terkey i Barakatra, caceres, ramats i vida de poblat d'altres èpoques i climes. 

Camp nòmada amb tendes més adients que les nostres.

Alí comerciava amb Libia. 200 litres d'aigua txadiana es canviaven per 20 litres de gasolina líbia. Amb el temps va acumular benefici i va pensar en tenir una esposa. Ho gestionen les famílies i ho va demanar a la seva. El primer és intercanviar regals amb el pare de la candidata. Li va regalar un kalashnikov, 200.000 CFA que son 300€. Els pares van regalar un camell mascle per ell, 300€, i femella per ella, 200€. Després s'acorda la dot, uns 500€. El més car va ser el banquet que va durar 5 dies i va tenir molta gent. Es van menjar 1 camell i 10 corders i per fi va poder conèixer a la seva dona.

Tot això ho regula la sharia, la llei islàmica que fa de dret civil dels musulmans i els territoris del nord. L'herència, la dot o el divorci. A Israel els religiosos també regulen la llei civil, com l'església catòlica al franquisme.

Aloba Arc, 140 m i potser el més gran del món.

Les escultures naturals es succeeixen. Arc d'Aloba, d'Elefant, Arc de Djulia i restes d'antigues guarnicions franceses al desert, Guelta de Bachilkele. Austruços reintroduïts per African Parks i els seus rics donants ecologistes.

Yusuf i els seus. Hamid i els seus. Tribus amigues al desert.

Grup treballant en fer un pou. Yusuf n'és el peix gros i parla un anglès perfecte, però no francès. És un zaghawa, la tribu dels últims dos presidents. Viuen als dos cantons de la frontera amb Sudan, el Darfur, i la seva competència en anglès o francès indica quin cantó. Yusuf ha estat a Washington i algun paper tenia en els conflictes de les potències a la zona.

Foc de camp amb cabra rostint-se al Sàhara.

Els toubou són l'altre gran tribu del nord, col·laboren i competeixen. Un toubou m'indica que en Yusuf és ric en camells i també en diners. El primer president, Tombalbaye, era del sud i el van posar els francesos. Van recolzar una revolta quan va donar la concessió del petroli a Conoco, una empresa americana i el van matar. Els següents presidents han sigut dos toubou i dos zaghawa, tribus ramaderes i musulmanes del nord desert que representen menys del 5% de la població però dominen la política i l'exèrcit. 

Laberint Oyo. El vent del desert esculpeix formes increíbles.

L'anterior president es va enfrontar a França. Es diu que van permetre que els rebels el matessin i desprès van ajudar a esclafar la revolta. L'actual president de transició, fill del mort, va ser triat entre 3 germans per ser de mare toubou i potser facilitar un acord dels dos grups dominants.

La Xina sembla aliena a aquests conflictes i es valoren les seves obres com una refineria pel nou petroli, ponts, carreteres i hotels. La majoria de productes son també xinesos, adequats a les necessitats locals i amb qualitats i preus com els de la Xina rural.

Roques i sorra, roques i sorra... fins a l'infinit.

França perd terreny amb els locals. Els txadians emigraven a Líbia a treballar, s'hi sentien com a casa i tornaven. Ara la OTAN i Europa han destruït Líbia. Era el país més ric d'Àfrica, amb una important despesa en educació i sanitat i ara sembla un mercat d'esclaus a on la Unió Europea paga a màfies per que facin d'antidisturbis de l'emigració. L'emigració a França, al contrari que altres països de la Françafrique, és petita i se'ls hi dona la culpa de tot el que va malament.

Arc de Djulia des de les restes d'un campament militar francés

Un tema calent és el CFA. Originàriament volia dir "Colònies Franceses d'Àfrica", avui vol dir "Franc de la Cooperació Financera a l'Africa Central". És la moneda que comparteixen sis països, impresa a París i amb un valor fixat amb l'Euro per França. Aquest valor es considera favorable per França i perjudicial pels preus i exportacions africanes.

Guelta d'Archei des d'una paret del canó.

Últim dia a Ennedi, nou accés al Guelta d'Archei i ascensió a les parets que el tanquen. La vista és esplèndida i una camellada d'uns 80 animals aprofita l'aigua junt amb grups nòmades de rucs i cabres. 

Bar de camells, cockteleria fina.

La propera etapa serà Fada, un poblat al voltant d'un antic fort francès, digne d'antigues obres colonials com "Beau Geste", "El desierto de los tàrtaros" o "Mon Légionnaire". Aigua, fuel, vitualles, alguns minuts de connexió internet i reprenem la ruta al nord cap el desert de Murdi i els misteriosos llacs Ounianga.

Fabulós video de Ennedi fet per Alonso, Kumakonda, amb imatges en dron preses durant el viatge.