Serranía de Ronda i oliveres

Ronda, un lloc imprescindible.

Jimena de la Frontera a Ronda, 60 km i  1613m de pujada.

Jimena es la transició entre Campo de Gibraltar i Serranía de Ronda. També la transició entre el regne nazarí i els cristians. Ara la Casa de la Memoria de La Sauceda, es una excel·lent explicació de la repressió franquista al Campo de Gibraltar. L'episodi més recent d'una història violenta.

Casa de la Memoria a Jimena de la Frontera. Historia de la repressió franquista per controlar el Camp de Gibraltar.

Al memorial va ajudar un empresari amb avi i besavi entra els assassinats, tornat de l'exili a España ric.

Enrique m'explica la recerca de les restes de cinc familiars afusellats. Em parlen de l'enfrontament entra Podemos i l'Ajuntament de Izquierda Unida. Al llibre de la Casa de la Memoria, el meu antecessor agraeix i critica la falta de perspectiva de gènere. Las diferents visions dins l'esquerra venen de lluny.

Gaucín, pobles blancs a la Serranía entre Cádiz i Málaga.

La carretera que s'enfila per la Serranía fins a Ronda va ser en part feta per presos del franquisme. És la ruta que recorrien els viatgers romàntics del segle XIX, des de Gibraltar fins a Granada, per descobrir l'exotisme d'Espanya. Tenien por de ser assaltats pels bandolers i a la vegada volien ser-ho per explicar-ho després. Un viatge literari que ara és ciclista.

Pujant la Serranía de Ronda.

Les vistes són impressionants, és una alternativa infinitament millor que travessar la Costa del Sol i alguns europeus interessants ho han preferit com a residència.

Puente Nuevo sobre el Tajo de Ronda.

La Serranía de Ronda inclou tres Parcs Naturals. Alcornocales, Sierra de Grazalema i Sierra de las Nieves. La ciutat de Ronda és com un somni amb vistes increïbles al que ja torna el turisme.

Vistes infinites des de Ronda.

Ronda-Antequera, 96 km 1.393 m de pujada.

El camí de Ronda a Antequera es també una carretera de muntanya i com a punt destacat el pas del riu Guadalhorce al Desfiladero de los Gaitanes.

Es un referent internacional d'escalada. Al Chorro les parets tenen 250 m verticals i molt estretes.

Desfilader de los Gaitanes. Un tren, una presa i un Caminito.

El 1850 Màlaga era la gran ciutat espanyola pendent de connectar amb tren. La barrera era el desfilader i es va resoldre amb una sèrie de túnels i ponts, i amb una passarel·la de servei penjada sobre el buit. Ara és el Caminito del Rey, un dels grans atractius turístics de Màlaga.

Caminito del Rey a la Garganta del Chorro.

Cal reservar en Caminito per internet però la pàgina web operada per la Diputació no funciona bé, diu que no hi ha places però en tenen les agències que venen serveis addicionals com autobús o lloc de dormir. Quedarà pendent per un altre viatge.

El tren segueix en servei i a prop un gran túnel d'AVE. També s'inclou una presa hidràulica reversible.

Camí d'Antequera, esperant que no es posi el sol.

Antequera és una ciutat clau que connecta la Andalucia de la costa amb l'interior. La seva conquesta pels castellans i l'emigració de la població musulmana va anticipar la caiguda del regne de Granada.

La ruta entra de ple en terra d'oliveres.

Diáspores. Musulmans expulsats d'Antequera i després de Granada.

Antequera-Lucena, 91km, 632m de pujada.

Després de la duresa de les etapes i camins al Cabo de Gata i Sierra Nevada, ara vaig més per carreteres locals i camins.

Després de Ronda, no hi ha turisme ni segones residències. Molt moviment de vehicles agrícoles. El cultiu de l'olivera està en expansió. Noves plantacions, arbres vells arrancats, substituïts per setos i arbres petits plantats entre fileres d'antics.

El cultiu de l'olivera està en expansió, amb emparrat i regadiu.

A Puente Genil es va construir una via fins a Jaén. El Tren del Aceite transportava oli per exportació fins al transports per camions.

El vell i el nou. Vehicles de la Via Verde del Aceite.

Ara és una llarga agradable I ben arreglada via verda. Molt popular amb bon temps, ara som pocs. Les darreres pluges han deixat molt fang. Em bloqueja cadena, pedals i canvis i he de netejar-ho amb compte mentre cau la nit, pedalar sense canviar ni frenar una quants quilòmetres fins una gasolinera per netejar-ho abans de que es trenqui res.

Via Verde del Aceite. 120km de Puente Genil a Jaen.

Per sopar des de fa dies, ara sense turisme, cal buscar un bar que tingui assortit de tapes i raciones suficient.

Lucena-Martos, 77km i 809m de pujada.

Lucena es la segona ciutat de la província de Córdoba.  Del segle IX al XII era una ciutat jueva. Els almohades, una mena de talibans que venien del Magreb per reformar l'Islam, els van expulsar per no convertir-se.

La ruta de la Bética és un continu puja i baixa.

Als que van tornar després de la derrota dels almohades, els van expulsar els cristians al segle XV. Ara tot turista és desitjat i la retolació dels carrers està en hebreu, àrab i castellà.

La Via Verda te més de 100km i està molt bé.  En la lògica de les administracions espanyoles, a Còrdova es diu Via Subbética i a Jaén, Via del Aceite, i els trams més descuidats són els fronterers entre províncies.

Oliveres fins a on arriba la vista a Jaén, la capital del oli del mon.

Algunes estacions tenen exposicions temàtiques. Especialment interessant la de Alcaudete, mostra 34 varietats d'oliveres de les 390  que hi ha a España dins de les 1700 de tot el món. Una petita part concentra la majoria de la producció i a Espanya 4 varietats ocupen el 60% de la superfície. A Jaén, la varietat picual representa el 97% de la superfície.

Jardi botànic d'oliveres. A Jaén regna la varietat picual.

Això és veu com un perill per la concentració del temps de les feines i la vulnerabilitat a plagues. Al diari "Córdoba" d'avui el líder patronal es queixava de la política agrària de la Unió Europea perquè requereix mols papers i te uns condicionants ecològics aliens a la seva cultura local.

Cap a Baeza. Caminante no hay camino, se hace camino al pedalear.

Jaén, final de la Via Verda, capital mundial de l'oli i ciutat sense atractiu turístic, no he trobat hotel. N'hi ha pocs oberts i és mala època. Em quedo a Martos a pocs quilòmetres de Jaén i demà continuaré ruta a trobar-me amb la Conxita en terres d'oli i poetes. Entre Baeza, a on va viure i escriure Antonio Machado, i Úbeda on va néixer Joaquín Sabina.

De Granada al Camp de Gibraltar.

Oliveres camí de la Sierra de Alhama.

Etapa Granada a Venta de Zafarraya per la Vega del Genil. 78km i 1118m pujada. Camins rurals i ciclistes. Al final del regadiu, entre Malahá i Venta de Huelma, comença el secà i algun polígon. Després pujades, embals de Los Bermejales, serres de Tejeda i Alhama. España es maca però s'exagera, quatre pins i una bona vista fan per un cartell de Parc Natural.

Vega del Genil, al fons Granada i la Sierra Nevada.

Alhama de Granada té un balneari, en àrab vol dir "El bany" i per això n'hi ha tantes. Te un centre monumental i vistes sobre el riu interessants, però no hi vaig perquè he tingut la primera punxada del viatge i perdo mitja hora. 

El sol surt a les vuit i es pon a les sis però amb esmorzar fort i sortir, tinc set hores de pedalar, amb imprevistos, sempre arribo de nit.

Ventas de Zafarraya. Dos subastes diaries de llegums, 1000 censats i 3000 emigrants.

l'Hostal es diu "Aquí me paro" i està al límit entre Granada y Màlaga. Zafarraya és un pla amb molt cultiu d'horta. M'expliquen que a la llotja es fan dues sebastes, al matí unes llegums i a la tarda unes altres. Que els hivernacles ja vindran i estan fent pous de 600 m de fondària. Només ho pot pagar una comunitat de veïns i les empreses venen de Múrcia o de Málaga. Ara és molt car pel cost de l'energia.

Alta tecnologia, patents i emigrants en l'amor entre una coliflor i una col.

Cada cada any es fan varies collites encadenant productes de temporades diferents. Hi han mil persones censades i 3.000 emigrants treballant-hi. 

20% són subsaharians que tenen bona relació amb la resta de veïns. Algunes dificultats són amb joves marroquins que beuen i diuen que venen per tràfics i no per treballar. Hi ha de tot, també moltes famílies  arrelades. La majoria dels nens de l'escola són de famílies emigrants.

Noves rutes per vells camins. GR, Camino mozárabe, Eurovelo, Ruta de los almorávides...

Al poble van passar moltes coses. El 1884 un terratrèmol el va destruir. Hi va arribar un tren que mai es va acabar. Volia connectar Málaga i Granada però calia cremallera perquè està a 1.000 metres d'alçada i a través de l'espectacular Boquete, un pas entre roques, es veu el mar.

Des de 1000m d'alçada, pas de Granada a Málaga i vista del mar.

La següent etapa és Alhaurín el Grande. 97km i 1712m de pujada. La primera part del camí és un GR que aprofita l'antiga via del tren. Després es van encadenant pistes i carreteres locals per rodejar Màlaga per les serres que l'envolten sense passar per la ciutat. Això fa que en zones molt rurals s'hagi de creuar autovies i linies d'AVE.

Poca gent en la ruta de Ventas de Zafarraya a Alhaurín el Grande.

Ríogordo, Cabanabermeja, Cártama. La majoria del temps per camins de terra i encadenant recorreguts de la Transndalus, Camino Mozárabe, Romería a la Ermita de las Tres Cruces, Camí dels almoràvits i dels almohades. Dia record de desnivell amb un vent que fa caure i no deixa anar a més de 15 km/h.

A Alhaurin el Grande només he trobat un hotel resort. High Class, Low Cost, serveix per recuperar un dia dur. 

Ermita de las Tres Cruces, romería dels pobles de la serra de Málaga.

La següent etapa és la Línea de la Concepción. 109km i 1170m pujada. Seguint la Costa del Sol a partir de Marbella. Primer cal travessar la Sierra de las Nieves, Reserva de la Biosfera. Penso que això ajuda a vendre més cares les urbanitzacions veïnes.

La Costa del Sol és territori hostil al ciclista. El cantó del mar, les tempestes s'han emportat els precaris passejos. Els carrers no connecten perquè formen part de d'urbanitzacions tancades. No s'han construït pons per superar les rieres que en dies de molta pluja, com avui, porten aigua.

Camins de mozárabes, almohades, ferrocarrils i ara ciclistes.

Hi ha 3 carreteres. L'antiga Nacional, ara anomenada Via de Servicio, l'autovia A7 i l'autopista de pagament AP7. Quan la nacional no hi és, perquè s'ha construït, es pot circular per l'autovia perquè no hi ha més alternativa. L'autopista de pagament arriba fins a Sotogrande, on hi ha resorts exclusius, i renuncia a Algeciras o Cádiz.

Un dels pocs trams de passeig marítim en condicions a la Costa del Sol.

És dissabte plou molt i uns kilometres pedalejo per l'autovia, que no és autovia perquè no hi ha via de servei, però sí autopista de pagament. 

M'atura la Guàrdia Civil, explico que vull sortir-ne quan tingui una alternativa, diuen que he de portar armilla groga reflexant i em volen multar, dic que en compraré a la propera gasolinera i ho donen per bo. Tot és estrany.

Visió de La Línea i Gibraltar en un dia de pluja.

La Línea de la Concepción, el meu destí, és especial. Sota l'ombra de Gibraltar i els seus negocis de finances internacionals opaques, del Marroc i els tràfic de persones i drogues, i una gran quantitat de funcionaris de seguretat.

Malgrat això, és una de les ciutats amb atur més alt d'Espanya, però aquest dissabte al vespre hi ha una gran animació dels joves als bars del centre.

Carretera entre murs i al fons piquets i policies.

El sector del metall està en vaga des de fa cinc dies a tota la província. La causa es el desacord en el conveni a les empreses auxiliars, però en el fons hi ha una insatisfacció per la precarització. A Cádiz el turisme te un pes  meitat que a les altres províncies andaluses i la indústria el doble, però el sector industrial fa temps que està en decliu.

És diumenge al matí i a l'accés a la refineria hi ha un piquet. L'empresa de seguretat està a l'altre acera quan arriba un vehicle de la Guardia Civil. Passo amb la bici i no m'hi puc quedar però semblen relaxats. A Cádiz tot ha sigut tot més violent.

Gibraltar amb coves, canons i murs per protegir-se.

Vaig a Gibraltar i em demanen dos cops el DNI i cap el Certificat de Vacunació. L'aeroport creua el camí d'entrada i cal esperar un aterratge. Fa dos setmanes es va treure l'obligació de quarantena i a Main Street estan obrint els bars i pubs oferint fish & chips i xurros. El carrer és un seguit de cases angleses tradicionals amb discrets cartells que anuncien advocats i financers.

Semàfor vermell pels peatons. Verd per Ryanair.

La quantitat d'empreses registrades a Gibraltar és un secret però s'estima que són 30.000, per blanqueig o per evasió. Són tantes com habitants registrats.

La superfície de Gibraltar és 6,8 km2  i va ser una cessió del candidat Borbó a Anglaterra, per ser acceptat.

Penyal de Gibraltar, industries i platges de la bahia d'Algecires.

A l'altre cantó de la bahía de Cádiz, a Rota, hi ha la base militar que Franco va cedir als Estats Units l'any 53, exactament pel mateix motiu. La seva superfície és 24 km2.

En tornar de Gibraltar, pedalada tranquil·la per la bahía d'Algeciras, seguint la ruta EuroVelo8 i entrant al Parc Natural de los Alcornocales fins a Jimena de la Frontera. 45km i 342m de pujada.

Eurovelo 8. De Cádiz a Turquia, de San Roque a Estepona.

Un reconegut i agradable poble  blanc, enfilat dalt d'un turó amb castell per protegir una frontera perpetua, primer entre grups musulmans i després entre el regne de Granada i Castella. A l'ajuntament s'exposa el nom dels 74 veïns que van ser assassinats després de la sublevació franquista i això només és possible perquè IU ha guanyat varies eleccions municipals i hi ha un centre de memòria històrica reconegut en tot Andalusia.

Jimena de la Frontera al vespre i des del castell.

Al bar parlem del suro, una industria local i se'm accepta com expert pel que he aprés a Palafrugell i per les pedalades a la Sierra de Málaga i les seves alzines sureres.

Seguiré ruta per les serres bètiques interiors. La propera etapa serà Ronda, ja m'he acomiadat del mar.

Cadiz pedalant es tranquil. Navegant és complicat, amb la presència de España, Marroc, USA i UK.

Alpujarras, cims de Sierra Nevada i Granada.

Estany gelat de la Caldera, amagar la bici al refugi vivac i pujar a Mulhacén

Les Alpujarras, entre Almeria i Granada, és una dura i maca regió encaixada entre les serres de la costa i les imponents muntanyes de Sierra Nevada. Va ser l'última regió que van ocupar els àrabs en la seva conquesta de la península i també va ser l'última regió de la qual els van expulsar els cristians. 

Trevelez al capvespre, els kilometres que faltaven a Capileira ja van ser de nit.

En fer-ho van provocar un declivi econòmic enorme perquè no sabien com treure profit a la terra. No han aportat res fins els moderns hivernacles.

Capileira, un dels pobles més alts i macos d'España.

Una gran carretera travessa la regió i carreteres petites i maques pugen als pobles blancs de la muntanya. És diumenge hi han sortit tots els motards, que són com els cosins grassos i sorollosos dels ciclistes. Algun em pregunta a on vaig, li dic que Capileira, que en quants dies, que hi dormiré avui i que "buena suerte".

Pujada a Sierra Nevada amb una bici de color a joc amb el cel.

És el meu destí perquè és el punt de sortida cap a les muntanyes de Sierra Nevada. També vaig a Trévelez, el poble més alt de la regió i famós pels seus pernils. Aquests pobles destaquen en les classificacions de pobles més alts i més macos d'Espanya. 

Sud de Sierra Nevada i accessos als cims des del Poqueira.

De Capileira surt una pista cap al refugi de Poqueira, amb 1.200 m de desnivell constant per un camí de terra en bones condicions i  tancat els vehicles per l'accés de 4 x 4 de gama alta i de cap de setmana. Fa molts anys s'anunciava com "la carretera més alta d'Europa" per connectar amb l'estació de Sierra Nevada. Fa 40 anys hi vam passar amb la Conxita en una Yamaha 600 que als 3000m no carburava per manca d'oxigen a l'aire, el que em passa a mi ara al pedalar. Vam empènyer la moto per travessar alguns kilòmetres de neu. Ara només hi poden passar BTTs i és un camí cada vegada més deteriorat.

Refugi Poqueira a 2500m, el refugi guardat més alt d'España.

El refugi de Poqueira, a 2500 m, és el refugi guardat més alt d'Espanya. Al refugi m'informen que pel Covit, no hi ha mantes i les vuit persones que estem hem de dormir en dormitoris separats. Com hi ha poca gent, no s'ha engegat calefacció i fa un fred que pela. El meu sac és precari i em deixen una coberta. A refugi som quatre de Malta, dos de Madrid, un d'Almeria i dos bicis. Converses pintoresques.

Una proposició que no es pot rebutjar. L'etiqueta per fer el cim és crampons, raquetes o esquis, segons condicions.

La parella que porta el refugi intenta recuperar-se després del temps de Covid i repetir l'activitat estrella. Sopar de Cap d'any amb ascens al Mulhacén el dia 1 al matí i dinar. És una activitat imbatible i d'èxit, que de moment es limitaria a un 70% d'aforament.

Content i solitari al cim més alt de la península. Mulhacén, 3479m

Des del refugi, una dura pujada cap als cims i l'altre cantó de la muntanya. El terra no està en condicions bones i sovint he de baixar per empènyer els 30 kg de càrrega. Al vivac de la Caldera, molt de fred aquesta nit i amb el llac glaçat. Un amic del refugi amb la seva bici elèctrica, arriba i m'explica que fa dies, un grup va deixar molta brutícia al refugi. Algú va informar en un foro de seguidors de Sierra Nevada i ara els guardes forestals han pujat a netejar-ho. Una bona manera de mantenir els recursos del Parc Natural. Pujo sol al Mulhacén, 3479 m. El cim més alt de la península i d'Europa fora dels Alps i Caucas.

Cara nord del Mulhacén i Alcazaba al fons.. Un flanqueix permet travessar-la i una difícil canal pujar-hi.

Al Collado del Ciervo tinc bona vista de la cara nord del Mulhacén, a on neix el Genil, i la seva via d'escalada mes emblemàtica. Una canal de 400 m i IIIer grau, una clàssica de les ascensions de gel hivernals.

Descans a 3200m esperant el vivac Carihuela, vesant nord i les pistes d'esqui.

A la cabana del vivac recupero la bicicleta amb un meravellós dia i segueixo camí amb menys pendent, sobre 3.100 m, terra desfet i grans pedres caigudes dels cims. Per un coll de 3.200 m, arribo al vivac de la Carihuela, passo al nord, prop de l'estació de Sierra Nevada, i aprofito per pujar amb la bicicleta per un camí molt deteriorat al cim del Veleta 3396 m i tercera muntanya més alta d'Espanya.

Dalt del Veleta, 3396m i tercer cim de la península.

Fantàstic i gèlid descens de 3.000 metros, sota zero, i fins a 30 km/h, lluitant amb la caiguda de la nit i esperant que el perdre alçada, la temperatura augmenti. Les vistes per la pista paral·lela a l'estació de Sierra Nevada fan difícil concentrar-se en la carretera i després de 40 km arribo a Granada.

Companys dalt del Veleta.

Un dur, solitari e increïble dia que em transporta a una moderna ciutat. Em ve a la memòria l'escena del "Ministerio del tiempo" en que un amic vol salvar García Lorca fent que no vagi a Granada el 18 d'agost del 1936. Vaig plorar el primer cop que el vaig veure i Camarón cantant "La leyenda del tiempo" era part de la música que m'ha acompanyat en el dia.

https://www.facebook.com/iuandalucia/videos/673694006522714/

Decideixo quedar-me un dia a Granada per ordenar la resta del viatge. Seria un error arribar de nit a Granada i marxar amb el sol.

Alhambra i Sierra Nevada. El rei nazarí Muley Hassan va escollir ser enterrat a la muntanya més alta.

Hi conviuen almenys tres ciutats. La renaixentista, plena d'esglésies que volen cobrar entrada al visitant. Els Reis Catòlics, dos espavilats cosins d'origen il·legítim que havien guanyat les respectives guerres civils, s'hi van fer una església com a tomba per ells i els seus descendents, la "Loca" i el "Hermoso". No vull pagar per entrar a esglésies si cobren de l'estat i no paguen impostos.

Isabel, Fernando, Juana i Philippe. Una tomba miserable comparada amb la de Muley Hassan.

L'Albayzin era el barri popular quan la monarquia nazarí, fins que el rei Boabdil va convertir conflictes familiars en derrota amb els cristians. Ara el barri torna a estar ple de restaurants i botigues de tot el que queda de l'Islam.

Albayzin. Era el barri musulmà fins l'expulsió i ara les botigues son marroquins i els clients internacionals.

El Sacromonte era la muntanya en que foradaven coves els més pobres, els gitanos, mentre cultivaven una música i balls estranys. Ara les coves son tablaos i escoles de flamenc i a les que no es lloguen, hi viuen neo hippies locals. Aquí va estar Michelle Obama i allà expliquen que Charlie Chaplin i Elvis Presley eren d'origen romaní.

Les coves de les que sortia el millor flamenc.

És potser la ciutat més maca d'España. Demà seguiré la Vega del Genil i a Gibraltar, quan no hi hagi més al sud, tornaré per terres d'alzines i oliveres.

A Sierra Nevada els arbres s'acaben a 2.300, fins que vingui la neu, és un desert de pedra.