Chengdu. Pandas, Mao, Zara, balls i caligrafia.

Kanding es la frontera entre el mon tibeta i el mon Han.
S'hi arriba despres de 14 hores, en un bus en que tant sols es parla tibeta, i en que per socialitzar amb els altres passatgers he de dir: "Tashi Dele" amb la ma esquerra baixada i ensenyant la palma.
Al bus amb el que es marxa de Kanding, 8 hores fins a Chengu, tant sols es parla mandarin. Les primeres 6 hores i 150 kilometres son per una carretera amb paissatges meravellosos, que donen acces a unes geleres amb cim de mes de 7000 metres.


Encara es la Xina rural. Es para en un lloc en que hi ha unes senyores que preparen menjar amb un Wok original. A la barraca indicada com a lavabo, tres espais sense porta i separacio per un muret de 50 cm. Un reguerot ple de porqueria que comunica els tres espais. A cada canto un passatger ajupit. En mig del concert, un fuma un cigarret i l'altre menja una poma. Els autobusos i camions s'acumulen en la estreta carretera. Aixo no ho he pogut fotografiar.
La segona meitat del cami porta a la Xina moderna. Autopista, 150 km en dos hores. Chengdu, la capital de Sichuan i dels Pandes.


Una moderna ciutat de mes de 10 milions d'habitants. He vist dos grans botigues de Zara, amb preus mes cars que a España.
Hi ha el topic de que les ciutats del interior a la Xina son aburrides i lletges. No m'ho sembla. Kunming, la capital del Yunnan era molt agradable, i Chengdu tambe.
El conaixement del terreny ja em permet fer un dinar molt bo per el equivalent a 1€ en un dels menjadors de carrer. Al sopar, amb el meu amic Lee, un xines de Kuala Lumpur que treballa en la informatica a Pekin, perque la seva dona es d'alla. Hem tirat la casa per la finestra. 2€ cada un per tres plats a compartir amb totes les gradacions del picant. El mes dur es la cervesa xinesa, feta amb aigua carbonada i poca graduacio.
A la foto en Lee amb en Mao. El texte dona la benvinguda als participants en un congres de biomaterials per medicina. Ningu parla be de Mao. De fet ningu parla de Mao.


Chengdu te molts parques, pero costa trobar-hi llocs tranquils. Hi ha una dura competencia entre grups que ballen, karaokes i grups de balls regionals. Cada un intenta posar la musica mes fort que altre pero ells s'aclaren.



Els meus preferits son els que fan caligrafia al terra del parque, amb uns pincells que tenen aigua. Els xinesos van desenvolupar els seus arts a partir de la caligrafia i aquests poetes que escriuen coses maques en la forma, encara que no n'entengui el significat, son d'admirar.


Ahir vaig haver d'enviar per mail un exercici del meu curs de xines a la UOC. Era una redaccio de 100 caracters escrits a ma i amb ordinador. Al veure com escriuen en aigua a la terra del parque, quasi em fa vergonya el que vaig enviar. Espero que em suspenguin.

14 hores en autobus per colls, fangals i obres

Quan el govern de la Xina va veure que les exportacions baixaven per la crisi, va engegar un pla d'infrastructures per al interior del pais. Una part es per a les carreteres al Tibet des de Sichuan. La ruta des de Chengdu, que es la capital de Sichuan fins a Lhasa te 10 colls de mes de 4000metres i dos de mes de 5000 metres. Es una ruta que es va fer als anys 50, quan l'exercit xines va ocupar el Tibet.






El tram que he pogut recorrer, al Sichuan, esta totalment en obres. En molts llocs fer obres vol dir fer una carretera nova amb tunels i ponts, i en altres transporar material i deixar de mantenir el que hi ha fins que estigui la part nova.
Avui eren poc mes de 300 km, la gran majoria sense asfaltar, amb 3 colls de mes de 4000 metres i nombroses caigudes de pedres i esvoracs.
Hem trigat 14 hores, perque en els llocs mes delicats, els camions i autobusos passaven alternativament, i a la que un queia en un fangal, calia treure'l per deixar pas als altres.
Aixo pero, no era cap problema per als molts ciclistes que fan la ruta fins a Lhasa en bicicleta. Ara es una ruta tant sols oberta per xinesos, pero ha de ser molt maca, especialment quan els nous tunels i ponts deixin sense trafic la ruta actual.


Per fer la cosa mes entretinguda, el nostres autobus treia un fum espantos, hem hagut d'obrir el motor 3 o 4 vegades, i reomplir el radiador sovint.


Un cop hem hagut de sortir espitats tots els passatgers per una falsa alarma. El meu conaixement del tibeta no m'ha permes entendre si era que el motor s'encenia, que queien pedres de la muntanya, o que el Yeti ens atacava.
Molts dels camions portaven en el vidre la foto de la novia i la del Dalai Lama.
Al llarg de la ruta passes per els campaments en que hi ha els treballadors xinesos que fan les obres. Tenen fins i tot tocinos per alimentarse, i has de procurar no atropellarne cap. Es aquesta manera autosuficient i poc sofisticada de fer les obres el que els fa tant eficaços a Africa.
En aquesta fotografia es veu al fons les muntanyes de 7000 metres que tanquen la vall, la carretera que descendeix 2000 metres, i el campament dels treballador que construeixen un dels tunels.


Viatjar d'aquesta manera et permet veure molt be el pais. Fa un dies el "China Daily" entrevistaba al director general a Xina d'un important grup hoteler. El directiu, de nom holandes, explicava que per la feina esta en les suites del hotels del grup que dirigeix, pero que el seu primer viatge a Xina va ser amb motxila i marxant amb autobusos des del Xinjiang cap el Pakistan per la "Karakorum Highway".
Per cert, l'article central d'avui del China Daily es titula "Que ha de fer la Xina si una sortida de Grecia del Euro porta a un col.lapse financer". Quan surt el tema España, em pregunten per lo malament que esta la economia. Sort que quan surt el tema Barcelona pregunten per el futbol !!

De com España va ajudar a Alemania a superar una crisi

Qui viatja en aquesta epoca?. Especialment els de 20 anys. Perque els de 30-50 anys estan treballant. Em paso el dia rodejat de vintitants que fan viatges de molts mesos.
L'ultim dia a Daocheng ens vam quedar sols en Lucas i jo. Lucas te 20 anys i es alemany. Ahir estava fatal i jo li deia que es poses un barret, es tapes els braços i fes servir crema protectora. Estavem a 4000 metres, pero amb 20 anys suposo que ja ho sabia tot i no li semblava digne d'exemple que els tibetans siguin morenos, vagin molt tapats i portin barret.



Despres de dormir tot el dia, el vaig fer parlar amb la Conxita que li va explicar que havia de fer, despres vaig trucar a la seva mare a Alemania per Skype i al parlar amb ella es va acabar de curar. A Alemania estalvien tant que en 6 setmanes no l'havia trucat. Al final va trovar un barret com el del Che que li va semblar adequat i suposo que el protegira d'una insolacio inclus a Alemania.
Entre aquets viatgers hi ha molts joves de Israel. Per el que m'han explicat, en mig dels estudis, les noies van dos anys a la mili, i els nois tres. En acabar molts fan un any de viatge. En els que ara correm per Litang hi ha 4 noies i 1 noi de Israel. La resta, un bulgaro/frances i jo.





Altres amics, han sigut el monjo del monestir budista de la secta Garupta, que porten una gorra groga i a la que pertany el Dalai Lama. Li vaig fer una foto, i es va arreglar la tunica per quedar be. Despres li vaig ensenyar i em deia que volia el iPad. El vaig convencer de que m'escrigues el seu nom en tibeta i que ja li enviaria la foto.





Aquest poble es famos perque es diu que es el mes alt del mon. Suposo que el que volen dir es que es el mes alt de la Xina. Aqui va neixer el sete Dalai Lama, que es com dir l'actual, perque el Dalai Lama sempre es el mateig perque es reencarna. La foto del actual esta en tot els llocs de culte, pero no a fora.





Vaig preguntar a un avi i al seu net a on estava la casa, i m'hi van acompanyar. Li vaig fer un altre foto al nem, per si els adivins diguessin que ell es la reencarnacio del actual catorze Dalai Lama.
A la casa del sete Lama, no hi havia monjos, pero hi havia molts tibetans grans fent les seves recitacions. Em vaig assentar una estona entre l'incens i les cantarelles, i em sembla que en vaig veure algun que levitava.



Per dies no podre anar a la ceremonia mes especial del est del Tibet. Quan una persona mort, es porta el cadaver a la sortida del sol a un lloc proper al poble. La persona autoritzada el talla a troços i fa unes pregaries. Despres venen els voltors i se'l mengen. A aixo se li diu "Enterrament del cel" i en un pais en que la fusta es escassa, te mes sentit que les cremacions.
Els familiars no hi poden anar, pero una noia xinesa tambe de viatge hi ha estat avii al mati i m'ha ensenyat les fotos i filmacio que ha fet des dels 100 m en que podia estar.
Es un ritual que de tant en tant prohibeix el govern xines, pero com tots els rituals de la mort es molt durader.
Despres recullen els ossos, i amb la part superior del crani en fan recipients d'us familiar.

Que fan els tibetans un diumenge a Daocheng?

Es diu que tot gran viatge comença en una llibreria. A la llibreria Altair vaig comprar la guia Lonely Planet de Xina, i un mapa de National Geographic en caracters xinesos i llatins.
Els limits del mon conegut sempre els han marcat els mapes. Dons be, Daocheng no esta al meu mapa ni a la guia. Per al viatger modern, el que no esta a la Lonely Planet, es Terra Incognita.
Daocheng no es el cul del mon. Son quatre carrers amb molta vida, amb edificis que cada cop es modernitzen mes. A aquest pas, aviat seran cinq carrers.


Un diumenge al mati els homes tibetans, asseguts al carrer raspen i preparen una herba tradicional, que es recull i prepara a la primavera, que tant sols es fa al Tibet i que sembla que ho cura tot i que es molt cara.
Les dones tenen botigues, tambe al carrer en que venen coses daurades o platejades.


Altres estan a la estupa que hi ha al sortir del poble, i mentre donen voltes en sentit del rellotge i fan passar les contes del seu rosari, fan petar la xerrada.


Alguns elements dels seus rituals segurament son diferents i propers de la religio Bom, que te moltes coses anteriors a la arribada del budisme al Tibet, i a la versio lamaista dominant. Es dificil entrar mes a fons, perque encara que esta ple de gent que va vestida com monjos, cap parla angles!!.


Els joves no hi son encara, surten per la tarda.
Com que aixo sembla un ritual repetit en totes les cultures, en bicicleta pots anar per camins de sorra fins a algun poble mes petit.
Suposadament, aquesta es una de les zones mes pobres de Xina, i els cultius a 4000 metres no donen per gaire. Segurament la renda per capita es 10 vegades mes baixa que a Shanghai, pero no es veu pobresa.
Al canto d'una casa tradicional d'aquesta zona de Tibet, n'hi ha una de moderna. Tant sols es diferencien per els materials utilitzats.





En totes hi ha electricitat que arriba per xarxes, o que es genera amb plaques. Hi ha comunicacio de TV i de telefonia. Probablement hi ha acces d'aigua corrent a la majoria, i no hi ha clavegueram.
Suposo que aquest es el motiu per el que la cultura xinesa no beu aigua freda ni verdura sense coure.
Al arribar a un poble, els primers que venen cap a tu son els nens.
Primer un, despres molts, i al final ja es dediquen a donar voltes amb la teva bicicleta, que sort que es llogada.


Al Tibet, per força acabes pensant en el conflicte que hi ha. Em sembla que al igual que Mateo Ricci i els primers jesuites que van venir a Xina al segle XVI, ens equivoquem al pensar-ho amb les nostres categories. No em sembla que per a ells el tema vagi de eleccions o de llibertat religiosa o cultural. En una conversa sobre el tema amb una noia xinesa, em va semblar que la percepcio del problema per als xinesos Han es que el govern no els deixa emigrar mes al Tibet, per no augmentar el conflicte actual amb els tibetans. Es cert que els Han son molt eficients i emprenedors i sovint els conflictes han sigut entre grups de comerciants o del carrer de les dues cultures.
El tema dels monjos es un altre, i potser mes proper al que va ser el conflicte amb la iglesia i els convents a la España del segle XIX. Els monjos eren el poder politic i la majoria de les terres eren dels monastirs. Suposo que com a la España del segle XIX les desamortitzacions i laicitats del estat van comportar excessos, pero em crec força que la principal preocupacio del govern sigui prevenir els conflictes e impedirne la seva instrumentalitzacio.

Tibet, les fronteres per sobre dels 4000 metres

El Tibet es una inmensa meseta al voltant dels 4000. Com que te les muntanyes mes altes del mon, hi neixen rius molt grans. Els limits entre Tibet, Yunnan i Sichuan estan marcats per la transicio de la meseta a les valls per les que se'n van aquests rius, i per les barreres entre valls.
El autobus ha sortit de Zhongdian (en xines), Gyeltang (en tibeta), Shangri-La (en publicitari). Aixo esta al Yunnan, i hem anat fins a Daocheng, 100% tibeta i en la regio del Sichuan.
El viatge ha trigat 12 increibles hores. Hem sortit de 3200 metres, hem pujat un pas de muntanya de 4200. Despres hem baixat fins a 2700. Com tot aixo bordeja la frontera amb la regio del Tibet, un control de policia ha analitzat una estona els passaports, visats i documents d'identitat dels 30 passatgers. 4 extrangers i 26 xinesos.


Per fi hem tornat a pujar un coll de 4800 metres i baixat fins a Daocheng, a 3800 metres.
El autobus era un petit mon. Carregat de coses, molts fumant a pesar de les finestres tancades per la pols, sessions musicals de pop tibeta, i aprofitant els pocs kilometres sense sotracs per poder llegir. Alguns passatger no ho van portar gaire be, pero amb alguna foto i joc encara vaig poder ajudar a distreure'l.


Tanta variacio fa que els paissatges passin de molt verd a arid i sec.
Em va faltar fer una foto dels colls. Tots amb una gran antena i un panell solar per alimentarla, i tot rodejat de les banderoles tibetanes.









La globalitzacio dels viatgers es meravellosa. No sabia a on dormiriem, pero tres nois amb cartells a ma de albergs de joventut, segurament algun de fals pero utilitzant el logo, es barallaven per atreure als viatgers.
Fa dies que viatjo amb grups de geometria variable, que es fan i modifiquen cada dia. En el bus i posterior sopar erem 3 nois xinesos, una americana, un alemany i jo. Anar amb els nois xinesos ens permetia sopar en llocs en que mai ens hauriem entes, i per uns preus increibles.
Dormir al alberg costa 3€ en dormitori, i 10€ en cuarto individual amb bany. Sopar ens va costar 4€, d'especialitats tibetanes i sichuaneses que no sabria repetir. El mes car era la cervesa!!.
Venia molt be perque de les 12 hores de bus, 8 eren per pista sense asfaltar.


En un lloc hi habia una señora tibetana que cuinava coses que no se que eren pero eren bones. Els lavabos eren el camp. En tot el trajecte, amb 2 o 3 poblats, hi havia sobre tot alguns camions i busos. El problema era quan es creuaven en un cami de terra, en que no passaven els dos. Sovint per un canto hi havia una caiguda de mes de 1000 metres, no vertical, pero amb suficient pendent per a estar segur que una caiguda no pararia fins al fons de la vall.
En aquestes ocasions, paraven els dos vehicles, negociaven els conductors, i quan ens tocava passar per el canto de la pendent, no les teniem totes.

Shangri-La es una marca comercial i el Tibet un lloc semitancat.

Un angles va escriure als anys 30 una novela en que els passatgers d'un avio accidentat arribaven a un lloc misterios en que gent diferenta convivi amigablement i tots eren civilitzats i feliços. El lloc es deia Shangri-La, i estava prop dels Himalaies. Era com una mena de "Perdidos" en el que tots eren bons.


Se'n va fer una pelicula famosa, que es deia "Horizontes lejanos", i va començar la recerca d'un lloc que nomes va existir en la imaginacio del escritor.
El govern xines en va veure la oportunitat, i va canviar el 2003 el nom de la ciutat de Zhongren, al limit entre Yunnan i el Tibet, per el de Shangri-La.
La jugada va ser un exit i ara el turisme es massiu. He trobat al primer grup de catalans des que vaig començar el viatge.
El lloc esta a 3.300 metre, el 50% de la poblacio es tibetana i la resta xinesos Han i diverses minories.
Te el monestir tibeta mes gran del sudest de Xina al que es pot anar agradablement amb bicicleta, sempre que recordis que tot, incloent rodejar el llac sagrat, ho has de fer en la direccio de les agulles del rellotge.


Es culturalment tibeta i encara que no forma part de la Regio Tibet, si que ho forma del Tibet historic.
De totes maneres ara el Tibet esta tancat per als turistes. Des del començament de maig no es pot anar al Tibet des de Yunnan o Sichuan, i per anar-hi per avio o tren, els estrangers han de tenir un visat que triga 10 dies i que s'ha de tramitar amb una agencia xinesa. En el passat les agencies agrupaven estrangers per a fer un "grup", pero ara aixo no es posible. Cada grup ha de tenir com a minim 4 membres de cada pais. Aixo vol dir que no hi puc anar amb el temps de que disposo.


Dema sortire cap a Daocheng, a la frontera entre Yunnan i Sichuan. Es un poble tambe tibeta, a 3800 metres, al que s'arriba despres de 10 hores de bus i un coll de 4800 metres.
Uns quants dels amics que vaig fer a la Garganta del Salt del Tigre tambe hi van, encara que despres segueixo sol. El mes curios es que jo doblo la edat de tot aquesta penya que es va fent i desfent en cada etapa. Qasi podria ser el pare de cada un d'ells.


Intento no explicar massa coses, perque haver viscut el doble que ells em permet explicar mes coses, pero em sento una mica "Bodisatva".
Son les imatges dels temples budistes, que normalment representen a gent que ja ha arrivat al Nirvana, pero que decideix quedarse a la terra per ajudar a altres a arrivar-hi.


Procuro no ferme pesat, pero sovint he d'acabar donant consells de com orientar la seva vida professional, familiar, etc...

A les gorges mes fondes dels rius mes llargs troves gent de tot arreu.

La garganta dels salt del tigre es una gorja de 4000 de fondària que fa el riu Yanktze al sortir del Tibet i entrar al Yunnan. Hi ha un cami que te la dificultat de un GR i que te molts albergs i poblats. El primer dia camino 6 hores fent un desnivell de 1000.


Al alberg i durant el cami es pot trobar gent de tot arreu.
Xinesos de Malasia, dos parelles de mes de 50 anys que han voltat per tot el mon i que van amb alguns cavalls petits.
Coreans de totes les maneres, grups grans, altres molt esportistes i parlant-me del corea "heroi de Montjuich" que va guanyar la maraton a Barcelona'92. Altres amb bicicletes que portaven la majoria del tems al cap.
Fins i tot una catalana, que treballa en el YMCA de Hong Kong.


Els mes interessants son els xinesos. Avui comparteixo alberg amb un noi xines, i bona part de la caminada l'he fet amb una nois xinesa que treballa com agent de trading per una empresa catalana. Portava una motxilla de la mitja marato de Granollers amb logo de La Caixa. El cost de fabricacio era 2€ per a 80000 unitats. Bosses de marques molt conegudes i cares, tambe 2€ de fabricació i guants també de primeres marques, 40 cèntims.
Es d'una ciutat que es diu Yiwu, un dels centres de fabricació a 2 hores de Shanghai. El seu jefe, català, per al que ella treballa com agent li ha comentat que la cosa esta malament a España i que agafi uns dies de vacances, i ho aprofita per viatjar per la Xina.


Ha estat per zones rurals del Yunnan i m'ha ensenyat indignada l'estat d'algunes escoles en pobles remots. Em sembla que no n'hi ha per ant, especialment després de venir d'Àfrica i d'haver-me educat en l'España dels 60s, pero esta ve que un motiu d'indignació sigui les desigualtats socials que son creixents a la Xina.
Al bus fins a Shangri-La, també assentat amb un altre noia xinesa, que ha recorregut quasi tot el pais, i que parla francament de les opinions dels joves sobre el pais, sobre la caiguda espontània de la natalitat en les ciutats per el paper de les dones. Sorpren la llibertat amb que et parlen de temes que creies que ningú s'atreviria a tocar, i el rigor amb que ho fan.
Un acudit que circula parlant de Corea del Nord, a on el dictador va ser succeït per el seu fill, i ara l'ha succeït el seu net. Es comenta que sort que Mao no va tenir cap fill, i que aixo ha facilitat l'evolucio de la Xina.
L'alberg en que he dormit a les gorges te dos records. 3€ per dormir en dormitori comunitari, i les millors vistes del mon, des del meu llit, i especialment des del precari lavabo. No era estrany veure a la gent entrar al vater amb la maquina de fotos, o jo amb el iPad.


Al segon dia a les gorges, he baixat fins al fons del riu. Fa quasi por. El cami per baixar-hi, es podria qualificar de via ferrata, perque com a ajudes te molts filferros rovellats. A mes, en un estil capitalista i de privatització del espai natural unic al mon, cada 200 metres et surt un xines que et demana 5 yuans perque et diu que la seva família es la que s'encarrega de mantenir aquell tros de cami, i segurament es veritat!!.

Al pais dels Naxi manaven les dones pero ara mana el turisme

Lijiang es una encantadora ciutat antiga, perfectament conservada. De fet moltes parts de la ciutat antiga encara s'estan construint, vist l'èxit turístic.
Es un començament del Tibet i l'Himalaia. Esta a 2400 metres d'alçada, com Lhasa, i la muntanya que te al canto fa 5600 metres i te la primera neu que he vist. Les valls son molt obertes i no dona sensació d'alçada, encara que demà estaré a les gorges mes tancades de la Xina.


Pero el gran record de Lijang es el turisme. Moltíssims, i com sempre en un 99% xinesos. Recorda Venecia, encara que els canals son petits.


La etnia dominant, els Naxi tenen una religió que forma part de les tibetanes prelamaistes, i en teoria, conserven un sistema matriarcal i poliàndric que es quasi exclusiu de grups del Himalaia.
En el seu idioma, pedra + femeni, vol dir pedra molt gran. Pedra + masculi, vol dir pedreta. La dona es la que te la casa i les parelles que te son de pas. Es com una dona amb múltiples homes, i la línea femenina la que te el control del patrimoni.
Sembla que ara tot això queda reduit a una mena de sardanes que es ballen a la plaça central de la ciutat vella, en que tots els que van amb vestit regional son dones, i els turistes xinesos ballen i fan fotos.


No n'hi ha prou amb la cultura i la gent ha de menjar i anar al mercat. A la Xina pots estar segur de que esta fresc, perquè al mercat hi ha una basa en la que hi ha els peixos tels treuen amb una xarxa. Els pollastres estan vius, i si vols ja t'arreglaràs tu per matar-lo.

Com veiem als xinesos, com ens veuen ells i perque la llitera dura es mes comoda que la Business Class per dormir.

El diari en angles China Daily te una App que et permet llegir-lo cada dia. Es oficial, pero molt obert en tocar els temes que no funcionen be o que son nous reptes per al pais. Ni piu de política. Al que no es pot entrar es a les reds socials, com Facebook, twitter, YouTube o els blogs. De fet escric aquest blog sense poder veure com queda.
Es recomanable donar un cop d'ull al China Daily. Com que des de la Xina pots veure tota la premsa internacional per Internet, et pots fer una idea de com els veiem i com ens veuen.
Analitzen tot el que hi ha a les societats occidentals i aqui encara no, per veure que els hi conve i que es poden estalviar. Es el mateix que va fer el Japo Meiji.
"Nosaltres" ens passem el dia explicant-nos, entre nosaltres, que es el que ha de fer la Xina, i em sembla que això els sorpren molt.
Crec que el sistema institucional d'occident no els hi causa cap enveja, i menys ara. Els que estan informats opinen que España i Europa estan malament. Quan veuen com vaig vestit, em volen convidar a sopar!!.



Creia que el tren Kunming-Dali era com el tren de la Pobla de Segur. final de linea, muntanya, turisme. Es un tren de 16 vagons, que portava mes de 1000 persones. En llitera dura, 6 per compartiment sense porta, es dorm molt be. Molt millor que en l'avio.
Dali era la capital d'un regne abans de ser integrada per els mongols a la xina. Ara es una ciutat dividida en part nova i vella a 13 km. La part vella es molt turistica pero agradable. Yunnan concentra moltes de les minories ètniques de la Xina i a Dali la majoria son Bai. Tot te un toc folkloric, pero el turisme segueix en abrumadora majoria xines, amb la qual cosa tot es interessant de veure.
A Xina passa el que a tot arreu. Llogues una bici i acabes amb una penya que deuen ser el club ciclista de Dali o altres turistes xinesos en ruta.





Amb els sords es mes facil. El cafe "Sweet tooth" esta portat per sords i es mes facil entendres-hi que amb els xinesos oïdors. M'han recomanat tambe un massatgista sord, pero ja no tindre temps d'anar-hi.
El signe de la Xina es el del vestit de la dinastia manchu, i el d'España es un pase de torero. Cal fer un esforç per veure mes enllà dels tòpics.
El signe mes internacional es sens dubte el de "I love you".