Estret i Rif, frontera nord, frontera sud.

Entre Marroc i Espanya hi ha la frontera més desigual del món. Sempre l'han travessat persones, idees i mercaderies. Celebrem la caiguda d'uns murs i en construïm altres, però migrants, drogues e identitats troben noves rutes. L'estret de Gibraltar el guarden quatre ciutats que pertanyen a tres paisos i parlen cinc idiomes. Hi ha pobresa i els tràfics il·legals de persones, marihuana, cocaína i diner negre deixen fortunes. El primer islam, les expulsions de jueus i musulmans, els militars africanistes i l'islamisme han travessat una frontera cada cop més accessible i vigilada.

L'anterior viatge, a l'Àfrica Occidental, el vaig escurçar per les terceres eleccions seguides de la creixent crisi espanyola. En aquell viatge ja eren protagonistes les migracions a Europa, i passades les eleccions, he aprofitat uns dies lliures que hauria viatjat per Sierra Leona i Liberia, per anar en tren, bus i ferris al Rif i a l'Estret.

Primer trajecte, Barcelona-Madrid. El tren costa el doble que el següent trajecte fins Algeciras i va ple. Madrid està radiant en un final de tardor amb llums de Nadal. No te un contrapès i ha guanyat tots els conflictes per consolidar la seva industria de capitalitat. Ha buidat el seu entorn, la España vacía, a cop de trens moderns i cars, i l'ha convertit en segona residència, inversió en terres i cultius de vots del nacionalisme espanyol. Es prepara per rebre els ingressos de la cimera mundial sobre el clima mentre els seus governs volen tornar els cotxes al centre. Madrid sap que la geografia fa imprescindible España a Europa i a l'Atlàntic i ho aprofita. Per cohesionar-se necessita un enemic i les elits catalanes ho posen fàcil. Ara critiquen al pessebre de l'ajuntament de Barcelona.
Llargues converses amb els amics de Madrid expressen el nostre desconcert. Viatjar ajudaria però el turisme de la resta d'España cau a Catalunya i a la resta de l'estat. El turisme estranger en canvi segueix pujant i s'entén perquè Madrid, com Barcelona, estan esplèndides.

El tren fins Algeciras, és una delícia. Oliveres, Serranía de Ronda i Parque de los Alcornocales mentre la velocitat baixa pel terreny abrupte i el paisatge s'omple de senderistes i ciclistes. A l'estació hi ha discrets policies de paisà que aborden a viatgers escollits i anticipen que el Camp de Gibraltar és un lloc difícil.

El meu hostal està al barri del port. És un barri marroquí de Al Jazzira i es menja en taules compartides i amb les mans. No hi ha cerveses i es pren te amb pastissos de fruits secs i mel. Al vespre el carrer es transforma en un mercat desordenat d'objectes i roba de segona mà. A 200 metres, la Plaza Alta és el centre del barri cristià. Banderes d'España i grups amb nois amb pinta de policies i militars fora de servei.

Les vistes del llarg camí de cornisa ajuden a entendre-ho. El port, la llarga bahía i Gibraltar. Tots els tràfics. Gomes ràpides portant marihuana de Marroc. Contenidors amagant cocaína de Sudamèrica. Estats Units pagant al capità indi d'un petrolier iraní perquè el porti a un punt d'aigues internacionals del Estret per segrestar el vaixell. Migrants que han aconseguit amagar-se al ferry i entrar a la península. Advocats que defensen des de Gibraltar els interessos de corruptes de tot el món.

Els ferris de Tarifa i Gibraltar són més de l'estiu, però Algeciras es un tràfec constant amb un ferry cada hora i passatgers que van als centres comercials i mercats de segona mà. Per entendre-ho millor, llegeixo "Moroloco", de Luis Esteban, escriptor i comissari de Policia Nacional a Algeciras. Es va fer famós guanyant un premi a "Pasapalabra" i se li nota el corporativisme perquè els imprescindibles corruptes són de la Guardia Civil i de la política.

Ceuta va ser una herència de Felip II al casar-se amb una princesa portuguesa. Quan Anglaterra va ocupar l'altre cantó del Estret en la Guerra de Successió, ningú va voler tocar-ho per por a que un únic país controlés l'entrada al Mediterrani. Ara al arribar al port de Ceuta destaquen els joves marroquins buscant una oportunitat d'evadir controls i passar a la península.

Europa Sur, el diari del Campo de Gibraltar, no parla de l'emigració il·legal, perquè quan els migrant aconsegueixen passar, desapareixen cap els destins a on tenen contactes. Parla de la propera collita de fruites vermelles. Hi van dones marroquines a recollir maduixes i 15.000 repeteixen de l'any passat. 5.000 seran noves i el govern marroquí decidirà a quins pobles assigna les places, segurament per recompensar adhesions. També es reserven 10.000 places per dones espanyoles, però l'any passat només se'n van ocupar 200. Els sindicats avisen dels drets i sous a exigir i els propietaris dels camps no diuen rés.
Els migrants son necessaris, sense ells no hi hauria maduixes, però a Ceuta la feina dels professionals de l'estat és que no passin. Els marroquins de la província de Tetuan poden entrar a Ceuta sense visat i mercadejar coses dels dos cantons de la frontera, però no poden passar a la península. La resta de marroquins necessiten un visat impossible. Els menors han de ser protegits per l'estat a on es trobin fins a la majoria d'edat. Els subsaharians quan arriben a Ceuta, no porten papers de cap país d'origen i si son traslladats a la península, intenten seguir el seu camí il·legalment.

Per molts el problema és entrar a Ceuta i com que impedir-ho és una important industria local, el "Faro de Ceuta" ho explica. En el que portem de 2019 han entrat 535 migrants per mar, un 34% més que l'any passat, gracies a la utilització de motos d'aigua. Per terra n'han entrat 1.163, menys que al 2018, perquè aquest any només hi ha hagut una entrada massiva violenta. Un tràgic joc del gat i la rata.
Ceuta es una península i al seu extrem hi ha el Monte Hacho amb un gran castell e instal·lacions militars. El nucli urbà es una fortificació a l'entrada de la península i caminar rodejant el Hacho son 13 kilòmetres amb grans vistes a les costes i tràfic del Estret. Travessant molts barris sembla que hi ha una majoria de musulmans, encara que el cens no és de fiar. 
Els residents a Ceuta i Melilla tenen una reducció del 60% en els impostos i grans avantatges per empreses. Les empreses de joc per internet estan a Gibraltar però amb el Brexit, Ceuta les vol atraure. En la Federació de paradisos fiscals en que es converteix España, també volen atreure empreses catalanes que amb l'excusa de la incertesa política busquin no pagar impostos. Tot això pot fer que estiguin censats a Ceuta i Melilla espanyols per motius fiscals sense viure-hi. En canvi molts marroquins hi viuen però no tenen documents.

El resultat de les darreres eleccions indica aquesta polarització. El Príncipe, el barri pobre i musulmà, el PSOE te 90.4%, Vox 1.7% i PP 2.4%. Al centre, el barri ric, PSOE 5%, Vox 46% i PP 42%. Les rendes altes voten PP i els policies i militars, Vox. En les últimes eleccions, el diputat de Ceuta ha passat del PSOE a Vox.
He llogat una habitació a casa de Luisa, en un barri pobre i mixt. Plou i te una foto del Cristo de Medinaceli local. M'explica que quan plou no el poden treure per Setmana Santa. La llegenda diu que la imatge va ser robada per uns moros i uns frares la van trobar. Van acordar que pagarien el seu pes en plata, i el miracle va fer que no peses rés. El seu temple està al Príncipe i la Luisa m'explica que quan surt la professó fins al centre de Ceuta, els joves musulmans la insulten i la policia la protegeix. A l'escala de la seva casa i al jardí del carrer, la meitat de les famílies parlen en àrab.

Bus a la frontera i llarga caminada. Ràpid per sortir, molta cua per entrar, ningú vol fotos. Al cantó marroquí alguns Grand Taxi esperen arribar a 5 passatgers per sortir cap a Tanger. Per un bus caldria anar al proper poble de Fnideq, el Castillejos del espanyols, però és tard. Comparteixo taxi amb un arquitecte francés que arregla cases de rics i un pintor xilè que te un sponsor i prepara un exposició. Sembla que el cosmopolitisme torna a Tanger.
En els 90 km de bona carretera, es passa per Tanger Med. un enorme port en expansió al que arriba un tren TGV i una autopista de Rabat i Casablanca. Es la gran aposta logística pel comerç marítim al Mediterrani i l'Àfrica del nord i l'oest. Inclou també un moll militar per protecció.

Tanger és una ciutat molt interessant. Torna a ser la ciutat internacional que era el veritable escenari de "Casablanca". Ara molts busquen visats per anar a Europa, no per fugir-ne. Fins al 1954 estava dividida en zones controlades per les potències. Era frontera entre el protectorat francés i l'espanyol i entre guerres Alemania va intentar controlar-ho. Quan es va unir al nou Marroc independent, els estrangers van marxar i es va tornar una ciutat miserable i violenta. Mohamed Chukri la descriu al llibre "El pan a secas" de manera colpidora. Supervivència al carrer entre la ciutat i la misèria dels pobles del Rif.

Com a mínim hi ha tres Tangers. La Medina antiga, el barri de començament del segle XX amb influencia espanyola, i el creixement actual amb fastuosos edificis vora el mar que no son Dubai però falta poc. Al carrer i a la Medina no es troba alcohol, però hi ha constants ofertes de "chocolate muy bueno".

Tanger va ser destí d'escriptors de tot el món i l'únic espanyol era Juan Goytisolo. Premi Cervantes de nom basc i resident a Barcelona fins que va marxar a Marraqueix. Un dels pocs que ha sigut capaç de mirar España des de l'altre cantó de la frontera.
Els 90 km de bona carretera fins a Tetuan costen 1.5€ i porten a una ciutat amb més presència del castellà que del francés. Va ser capital del protectorat espanyol fins al 1954 i els seus habitants poden fer negocis i feines a Ceuta. Els cartells del monuments estan en àrab, castellà i anglès i es refereixen al amazigh, la llengua berber, com la dels pobles de la muntanya. Els romans es referien a la regió com Mauretania Tingitana i l'islam va arribar més tard i va entrar amb dificultat. Eren abans moros que àrabs o musulmans.

La novela d'aquesta part del viatge és "El tiempo entre costuras", també una sèrie d'èxit que passa al protectorat els anys de les guerres Civil i Mundial. La Medina mora es la mateixa, però del Ensanche español en queden els edificis i els cafès amb noms colonials, ara sense alcohol i quasi només amb homes veient els partits de les competicions europees de futbol.

El meu hostal a la medina és d'una família local amb millor castellà que francés. Comparteixo dormitori amb un australià amb estudis sobre Orient Mitjà. Li calia triar idioma persa, turc o àrab i veu que al Marroc l'entenen però ell no.
Set hores en bus pel cor del Rif fins Al Hoceima. Sortida i arribada al mar i ruta fins a 1.500 metres d'alçada a Ketama, la capital de la producció il·legal de hachis. M'ofereixen una tauleta de "chocolate" per 10 €. Es pasta concentrada del oli extret de la planta de cannabis d'un preu molt més alt a Europa. El seu cultiu és tolerat perquè a aquesta alçada en una regió seca no hi creixen gaires cultius de valor. També perquè s'assegura que a la seva explotació no hi és aliena la família reial.

Del Rif surten tots els tràfics del Estret, incloent els joves que s'arrisquen per la manca d'oportunitats en aquesta terra pobre. Com els besavis que van lluitar contra els militars espanyols que defensaven el fracassat somni colonial i demanaven rescat pels presoners. Com els avis que es van enrolar de mercenaris a l'exèrcit "nacional" de Franco a canvi del saqueig als pobles "alliberats" i una paga que es quedava el soldà.
Alhucemas es una bahía a set hores de bus de Tetuan i cinc de Melilla. Després de la pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines, España va voler participar al repartiment colonial d'Àfrica. Li va tocar el Rif, un lloc d'on no en podien treure rés i ho podien perdre tot. Al Barranco del Lobo, prop de Nador i el Gurugú, per una barreja d'incompetència i corrupció, van morir molts soldats. El govern va mobilitzar reservistes i això va causar la Setmana Tràgica a Barcelona. Enviar nois pobres, que no podien pagar ser exclosos a la guerra d'Àfrica era un crim d'estat. Més tard, a Annual un altre operació militar, felicitada amb bravuconades pel rei Alfons XIII, va acabar en desastre i quasi 10.000 morts.
Quan el govern ja pensava en abandonar el Rif, el lider Abdel Krim va cometre l'error d'atacar als francesos a la part rica del Marroc. Van plantejar una operació per mar conjunta a la bahía d'Alhucemas per arribar al cor del Rif. És una llarga platja rodejada d'acantilats al final d'una escarpada vall que baixa de les muntanyes. Una meravella tacada de sang. L'èxit d'aquella operació va prestigiar a Primo de Ribera per un posterior cop d'estat i la frustració per tantes derrotes, a l'exèrcit africà per iniciar una guerra civil, de les que amb ajuda externa, sabien guanyar.

Quan l'anticolonialisme a tot el món va forçar España a abandonar el Protectorat, va conservar un conjunt d'enclaus marítims amb l'excusa que garantien el subministre a Ceuta i Melilla que no es consideraven colònies perquè el seu domini era anterior. La illa Perejil, els penyons Vélez de la Gomera i Alhucemas i les Islas Chafarinas no son reconeguts com espanyols pel Marroc però tot te un preu i un cost. A les illes Chafarinas ara hi arriben emigrants que han de ser atesos per España segons les lleis internacionals. Els sis soldats destacats a la única illa amb un cuartel s'han esforçat en mig d'una turmenta a rescatar i ajudar a grups desesperats que estaven a alguna de les illes desertes i sense aigua.

Per disminuir l'aïllament s'està fent una carretera bona, però el bus encara triga quatre hores fins a Nador, la ciutat veïna a Melilla. Els seus residents poden entrar-hi sense visat però no seguir fins a la península. Fins i tot el port és compartit, el moll sud és marroquí i el nord espanyol. Des del bus a la frontera es veu el mur que rodeja el Gurugú, la muntanya a on esperaven els subsaharians el moment oportú per saltar la frontera. Ara cada cop és més difícil, perquè la frontera son tres alts murs amb espai entre ells per desplaçament de vehicles de policia i vigilància electrònica. Els murs que s'han demolit al est d'Europa, s'han refet al Sud.

Melilla te el seu punt. La ciutat antiga és una ciutadella fortificada rodejada d'acantilats. Les guerres sempre son negoci per algú i a començaments del segle XX es va construir una ciutat amb edificis que permeten dir que és la segona ciutat amb més modernisme, després de Barcelona, del Mediterrani. Molts van ser encarregats per comerciants jueus de Melilla i fets per un arquitecte deixeble de Gaudí.

A Melilla hi ha tres feines pels peninsulars. Funcionaris, el port i l'aeroport. M'ho expliquen la Rosa, la noia que m'ha llogat una habitació i en Paco, l'altre hoste. Ell hi ve a treballar a l'aeroport i com la seva dona és de Ceuta i quasi no es paguen impostos ja li va be. Ella està segura que els moros reben tots els beneficis socials, que per això tenen més fills i tenen una influència política creixent. Explico que vinc del Marroc, que a la sortida dels instituts hi ha majoria de noies, i que molts canvis recorden els que ha passat España..

Por a l'altre, en una ciutat a on arriben uns 10 menors cada dia, sovint passant la frontera junt amb els seus pares perque són residents de la regió de Nador, i es queden per iniciar l'arriscada aventura europea. El centre de la Purísima te uns 850 menors i n'ha augmentat 300 en cinc mesos. Un segon centre en te 175 i altres viuen al carrer. La dreta parla d'una marroquinització tolerada per Coalición por Melilla i el govern marroquí. A llarg plaç el model no es viable encara que a curt plaç benefici l'economia de la comarca i no hi hagi una reivindicació política de canvi.

El president de Melilla, és de Ciudadanos. Van tenir 1 regidor, que sumat als 8 de Coalición por Melilla i als 4 del PSOE, guanyen als 10 del PP i als 2 de Vox. El nou president va desplaçar al lider del PP que havia sigut president vint anys, i el primer que va fer va ser pujar-se el sou al màxim permès.

Les estàtues de Melilla també son especials. Una ridícula estàtua dedicada al coronel de la Legión, Francisco Franco, i un altre al soldat de reemplaç de l'època de mili obligatòria, presentat com precursor del turisme actual.

S'han encés les llums de Nadal i Melilla està maca. Als carrera il·luminats tothom està de festa i el regidor de festes, de CpM, declara que es tindrà en compte les festes de totes les comunitats. Als motius de les llums no hi ha cap referència religiosa, excepte la llum davant de l'esglèsia principal que diu "Navidad" i la de la sinagoga que diu "Januká". A Melilla queden uns 1000 jueus dels 6000 que hi van viure i com que avui és Sabbath es veuen families passejant. Al nord del Marroc hi vivien molts jueus i els de Melilla eren els únics amb contactes a les comunitats del interior per fer-hi negocis.

Les explicacions dels museus acaben en el Paleolític perquè la historia de Melilla es difícil. La Guerra Civil es va acabar a Melilla quan va començar a la resta del país. Un registre imprevist va fer que els militars falangistes en la conspiració es sublevessin un dia abans. Això va ser dolent pels republicans de Melilla, però tenir un dia de preavís va permetre que la sublevació fos derrotada a la majoria de les ciutats de la península. A Melilla en canvi els sublevats van afusellar 180 persones la primera nit, incloent el governador, l'alcalde, 17 membres de la comunitat jueva i tres joves germans socialistes. Tots comparteixen cementiri amb els morts a Annual, a les moltes derrotes colonials i als difunts d'una caríssima presència militar.

Melilla sembla un espai entre dos murs, o tres si comptem el mar. Hi ha ferris a Málaga, Almería i Motril, però el meu a Màlaga va buit. Un enorme ferri amb no més de 30 passatgers. Sis hores de navegació fins el nord del mur. 

Málaga també estrena llums de Nadal i als carrers i bars del centre es parlen tots els idiomes europeus. La costa espanyola és el destí per tots els rics jubilats del nord d'Europa i tots els viatgers que no volen deixar la zona de confort. Al dormitori del meu hostal coincidim una noia de Taiwan que va reservar l'accés a la "Garganta del Rey" per internet i va anar-hi amb Blablacar. Un estonià que vol llogar habitació i buscar feina amb els seu equip de filmació. Un avi andalús divorciat a Reus que busca a on començar una nova vida.

Málaga està esplèndida en el seu passat culte i liberal. A la plaça de la Merced, davant la casa on va nàixer Picasso, el monument a Torrijos i els seus companys liberals afusellats és el recordatori de les causes pendents. Concentracions sobre la violència contra les dones, i pels assassinats a Colombia hi han deixat els seus cartells. A la pujada a la Alcazaba i al Gibralfaro hi ha tots els turistes als que fan por Àfrica i Marroc. Les vistes no arriben a la costa africana però el mur segueix molt present.

Gambia, l'excepció del anglès al pais més petit d'Àfrica.

Els països europeus van lluitar per tenir ports segurs per comerciar amb l'interior d'Àfrica. Un port segur era una illa prop de la costa o un port ben defensat a on posar un fort i un magatzem per tenir-hi els esclaus fins que els embarcaven cap Amèrica. El riu Gàmbia era un bon lloc i riu endins la James Island reunia les condicions. El seu control va passar per holandesos, portuguesos, francesos i anglesos que s'ho van quedar quan el comerç d'esclaus va ser substituït pel colonialisme i els països europeus es van distribuir Àfrica amb l'objectiu de civilitzar, es a dir explotar, la terra, persones i recursos naturals.

Així va nàixer l'anomalia de Gàmbia, un pais que és una estreta franja de 500 km de riu, encaixada en mig del Senegal. També un oasi anglès en territori francòfon, que comparteix les llengües locals, mandinka, wolof, sononké, diula o peul.
La última nit a Senegal anem a veure com dormen els ocells. Al riu Saloum hi ha una petita illa de petxines i manglars que filtren la sal de l'aigua amb les seves arrels, hi van milers d'aus i cadascuna tria una branca d'arbre per dormir. Arriben en pocs minuts i al matí en sortir el sol, marxen a treballar i buscar menjar enmig d'un concert de crits.
L'últim dia al Senegal deixa un bon record, és una bona introducció al Àfrica del Oest, encara que algú l'ha definit com una ex colònia de França que va en camí de ser, una colònia de França.

Els moments més imprevisibles pel viatger a l'Àfrica son els passos de frontera. A Karang, al cantó de Senegal, m'insisteixen que el segell d'entrada al país no és correcte i he de visitar dos o tres guixetes fins que puc seguir. Al cantó de Gàmbia hem de passar a un despatx separat i se'ns explica que el visat seria 60€ però que per una estada de tres dies el poli ens pot fer una rebaixa i deixar-ho en 40€. El Ministeri d'Afers Estrangers d'España informa que no cal visat pels espanyols quan es viatja per motius turístics però per entrar des de Senegal la policia el pot demanar. És una evidència més de que els visats a l'Àfrica de l'Oest són un negoci particular de les policies de frontera terrestre, encara que als aeroports això sigui més difícil.
Les carreteres son el negoci d'un altre policia. Uns dies més tard, al marxar en taxi amb presses cap a l'aeroport, un policia ens para i busca algun motiu. Jo no porto el cinturó de seguretat i diu que deté al cotxe i el portarà a judici, però que pagant una multa equivalent a 6 € podem seguir. No tenim més remei que acceptar o perdre l'avió.

Rebaixem despeses seguint ruta en minibus compartit fins al port de Barra i entrem al caos del ferry que ens ha de portar en 30 minuts a l'illa de Banjul, la precària capital del país més petit del continent.
Al ferry viatgen camions, persones, cabres i el trajecte s'amenitza amb recitacions coràniques i venedors variats. Fa pocs anys, el 2002, el Joola, un ferry que feia la ruta de Dakar a la Casemance, la part del país que està al sud de Gambia, va naufragar portant el triple del passatge permès. El rescat es va fer tard i malament i quasi no hi va haver supervivents.

Molt abans, al 1816, el vaixell francès "La Méduse" amb destí a Saint Louis, va embarrancar en un banc de sorra a 4 metres de fondària, 60 milles de la costa mauritana i marea alta. Els oficials i passatgers de més prestigi van marxar en bots i la resta va construir una balsa a on van morir quasi tots i que es recorda en un dels quadres més famosos del Museu del Louvre.
Banjul és el mínim que es pot imaginar com capital d'un país. Un poble polsegós amb el Museu Nacional més petit del món situat a l'antic club d'oficials anglesos. El relat no ha canviat perquè no hi ha cap referència a l'esclavitud malgrat que la sèrie semi històrica "Roots" sitúa l'origen de Kunta Kinteh, l'esclau mandinga protagonista, a un poblat del riu Gàmbia i l'ha convertit en el destí més visitat del país.

El turisme anglès no para de créixer i a la costa atlàntica s'han construït hotels moderns. El principal operador de turisme és Thomas Cook que ha fet fallida deixant l'economia penjant d'un fil. En un signe dels temps, l'empresa en fallida ha sigut comprada per Fosun, una empresa xinesa líder mundial en turisme.

Fa anys els grecs lideraven comerç i hostaleria a l'Àfrica mediterrània. A la de l'oest eren els libanesos seguint la tradició dels fenicis. A l'est eren indis aprofitant la proximitat que donaven els monsons. Ara són xinesos arreu que aprofiten totes les oportunitats.

El nostre hotel està a Bakau, un poblat polsegós davant del moll per descarregar vaixells i lluny de les platges turístiques. Al final de l'època colonial deuria ser l'hotel de més prestigi i ara manté la màgia a un preu mínim i molta necessitat de restauració. No es pot tenir tot. A Dfijer no teniem electricitat, a Tubacouta aigua i a Bakou wifi. Un balcó sobre la platja i l'espectacle de les barques amb pesca, fumadors de peix i partits de futbol al capvespre quan la marea baixa crea camps de futbol són una cita obligada. Què seria de l'Àfrica occidental sense el futbol?

El calor acumulat passa factura i obliga a dosificar les activitats. Fora del gueto turístic, als mercats de Serekunda, Banjul o Bakau es veu un Àfrica pobre i vital, el país més pobre per capita d'aquest viatge. No ha ajudat la inestabilitat política. Els donants internacionals van forçar al darrer dictador a convocar eleccions. Les va perdre i va dir que no ho acceptava fins que una missió militar de ECOWAS, les Nacions Unides amb soldats de països del Africa Occidental, el va convèncer d'exiliar-se a Guinea Equatorial.

Abans hi havia hagut una intentona militar que va fer fracassar l'exèrcit de Senegal i que va servir per intentar unir els dos països en un de nou, Senegàmbia, però l'experiment va fracassar als pocs anys. A l'Àfrica la política no resol els problemes de la població i això també passa a altres paisos atlàntics. Els del trio de les Azores, USA, Regne Unit i España, van tenir un paper clau en el comerç triangular que implicava esclaus del Àfrica del l'oest, i ara tampoc s'aclaren.

A l'Àfrica es dona una crisi constitucional quan el president vol canviar la llei per poder presentar-se a unes noves eleccions. Als paisos rics, com els del trio, una crisi es dona quan no es pot canviar la constitució perquè els resultats electorals es reflexin en governs estables i representatius.

L'excés d'hotels passa factura, però una organització ecologista alemanya va protegir un enorme espai de costa i ara hi viuen una gran varietat d'ocells i monos. A Kachikally hi ha una piscina sagrada amb cocodrils, vinculada a ritus de fecunditat. Té un petit museu que resisteix el pas del temps amb justificacions de la costum de la "female circumcision" o del heroic ús dels africans com a carn de canó a les guerres dels anglesos. A Birmània, a la Segona Guerra Mundial, només el 2 de cada 10 soldats anglesos era blanc.

La família de'n Mohammed és de Badja Kunda, a l'est de Gambia. Ell també, però és de l'Aragó i de Barcelona. Un crack. Infermer a Barcelona, àrbitre de futbol i corredor de 800 metres. Una de les seves múltiples identitats, la dels serehule o soninké, eren el nucli del imperi sahelià de Ghana, del que va agafar el nom el primer pais africà que es va independitzar.
Mohammed treballa amb la Conxita i sopant a Banjul ens parla de la comunitat de gambians i sarahule de la seva infància a l'Aragó i de la bona relació amb els projectes que els lleidatans de "Alpicat solidari" tenen a Badja Kunda.

En Mo és un model, però també ho és l'Abdou, l'ornitòleg pajarero que amb els seus prismàtics i el seu llibre de "Birds of Western Africa" ha convertit la seva amistat amb ocellaires europeus en un ofici amb que manté a la seva família. També en Sidi, el moro blanc que aposta per la recuperació turística de la imponent regió mauritana de l'Adrar.
Tothom té dret a buscar la maner de tirar endavant la seva família. Si en Suleiman no tingues visitants per portar a Chinguetti, a l'interior del Sahara, portaria com a passatgers joves que volen apropar-se al mar i anar a una Europa que els necessita. Si Karim no tingues tubabs que el lloguen per que els porti en cayuco d'un extrem a l'altre del Siné Saloum, portaria passatgers clandestins fins a Las Palmas. En algun de aquests viatges i aquestes històries hi havia els nostres besavis perquè tots els humans vam sortir un dia de l'Àfrica.

Les dades de treball a España diuen que el 2014 els emigrants eren el 14% dels contractes. En els contractes creats entre 2014 i 2019 han sigut el 38% i això s'accelera. Ens els darrers dos anys els contractes dels emigrants han crescut el 17% i el dels nascuts a España un 2%. La gran caiguda de natalitat i el perfil dels llocs de treball que es creen fa indispensable per a España l'arribada de joves emigrants. No tots venen d'Àfrica, però l'absurd i criminal carrera d'obstacles pel desert i pel mar abans d'arribar a un padró municipal i una primera feina gracies a contactes d'amics que ja hi son, admet comparacions amb l'antic tràfic d'esclaus.

El viatge havia de seguir cap a Guinea Bissau, Conakry, Sierra Leona i Liberia però ho he escurçat per les properes eleccions a España. La inestabilitat a Europa i a Africa mostra la dificultat d'adaptar-se als canvis socials que poden ser positius. Una motivació per seguir viatjant i per tornar aviat a l'Àfrica.

Senegal. Quince días de cayuco hasta Las Palmas

Al sud de Nouakchott he d'esperar dos hores fins que el minibus s'omple. La ruta fins a la frontera del Senegal són 200 km que alternen asfalt, forats i terra en un paisatge en que el verd guanya terreny. Sis hores amb controls policials cada 10 km. Amb cotxe propi es pot travessar el riu i la frontera per una presa sobre el riu Senegal. La resta hem d'anar per la frontera de Rosso i travessar el riu en piragua o transbordador.

El problema a Rosso és que la duana està controlada pels bandits. Són policies fora de servei que d'acord amb els que estan de servei, extorsionen a tothom. Els bandolers van uniformats amb ulleres de sol, cadenes al coll i samarretes ajustades. Els policies de servei fa molts anys de l'últim cop que van arreglar el seu uniforme. El cap dels bandolers em porta a un despatx de la duana i m'explica que es va formar en un curs a Múrcia i que és amic d'un policia de Barcelona que es diu Pepe. Que per tenir el segell de sortida he d'anar a un cosa que sembla un banc i pagar ouguyes. Finalment acordem que li canviaré la moneda mauritana pels CFA de Senegal a un canvi favorable per ell. En total he perdut dos hores i quinze euros però es fa fosc, falta poc per les oracions de la tarda i quan passi el riu encara he de buscar transport fins Saint Louis.

Amin es hausa nigerià, m'ha donat un cop de mà i se n'ha sortit millor. Ja no hi ha ferry i m'afanyo a pujar a la seva piragua. Riu quan al mig del riu li dic que els bandolers manen a la frontera i ens acomiadem. Tinc sort i un "Sept places", un Peugeot contemporani amb De Gaulle està quasi ple. Tres hores, noranta kilòmetres, una parada per oració i cinc controls després arribo a Saint Louis.

Va ser la capital de l'Àfrica occidental francesa i l'illa entre braços del riu Senegal té l'aire colonial francés del segle XVIII, recorda Cap Haitien o New Orleans, amb els canvis que la història ha donat a cada un d'aquests enclaus comercials i esclavistes.

És tard i només puc sopar al senzill restaurant d'un musulmà de l'ètnia pulaar. L'Abdelaziz parla wolof, la lingua franca del Senegal, però en la llengua del seu grup es pot entendre amb els peul, fula o hausa, tots els grups nòmades del Sahel presents a la franja nord i a tots els conflictes de la regió. Em vol convèncer i m'explica els cinc preceptes de l'Islam. Allah, resos, generositat, dejuni i viatge. A la meva manera no em semblen malament excepte el primer, però em passa el mateix amb els 10 preceptes dels catòlics.

Quan no hi és, venen les seves filles i em pregunten paraules en castellà. Els hi ensenyo Duolingo com eina gratuita per aprendre idiomes i s'ho apunten. Una família, dos móns. Molt bon sopar de peix i un altre dia sense cervesa.

Les barraques construïdes a la platja arriben fins l'aigua. Només queda espai per un partit de futbol i les barques de pesca. Al capvespre la vida s'accelera i al futbol segueixen tambors, cançons i pregàries.

La cervesa la demano al bar del Hotel de la Poste. Era el preferit dels herois de l'Aèropostale.

La línia va començar de Toulouse a Barcelona i el seu camp d'aterratge al Prat, era un petit espai cobert per l'aeroport actual. Poc a poc, Alacant, Oran, Tarfaya i Saint Louis. Fins arribar a Santiago de Chile. La colonització necessitava un servei aeri primer de Correus i aviat de passatgers, i això era la feina d'uns herois:
Mermoz caient al desert, malalt després de beure l'aigua del radiador i venut pels seus rescatadors.
Guillaumet salvat després de sis dies caminant sol a la Cordillera amb el seu avió estavellat als gels.

Saint Exupéry caient al desert i veient un nen que li demana que li dibuixi una cabra i que li explica que ha de tornar al seu petit planeta a cuidar una rosa.
Tots sabien la mort que tindrien, pero Saint Exupéry va explicar les seves vides i com a periodista, també la del Madrid del "No pasarán". Amb "El petit príncep" va escriure el llibre més venut de la història i el més traduït després de la Biblia.

Minibus per anar a Dakar i tres hores esperant que s'ompli. Sortir al matí és una garantia, perquè a migdia hi ha menys passatgers. En acabar la pregària a la mesquita, arribem a divuit i ja podem marxar. Set hores per fer 250 kilòmetres i un embús fenomenal als voltants de Dakar. No parlem el mateix idioma en horaris i temps. Els europeus tenim els rellotges i els africans el temps. Suficient hores per llegir l'excel·lent "Celles qui attendent" de la senegalesa Fatou Dione. L'emigració clandestina a Europa vista per les mares i les dones que es queden. Barcelona és el destí però el somni és el retorn a casa com triomfador.

El nou aeroport es va inaugurar fa dos anys i està a 50 km. Hi arriba la Conxita a la nit. El va construir una empresa turca. L'autopista que hi va, la va fer una empresa xinesa i es part d'un somni fins Abidjan i la Costa d'Ivori. El tren no està acabat però és nou i francés. També França va començar un altre somni, l'antic tren colonial fins al Mali que es volia que anés fins a l'Índic i ja ha deixat de funcionar.

Amb la Conxita anem a l'Ile de Gorée. Un ferry fins un enclau turístic amb la Maison d'Esclaves. França també té la seva "memòria històrica" i passa discretament sobre el tema. La independència del Senegal va ser controlada per França i el seu primer president, Leopold Senghor, no va renunciar a la ciutadania francesa i va ser membre de l'Academie Française. Es va amagar la cara fosca i es va destacar la "missió civilitzadora". Molt diferent de les visites als Castells d'Elmina i Cape Coast a Ghana, a on la independència la va liderar el revolucionari Nkrumah contra el Regne Unit.

La primera gran migració africana ha sigut a les ciutats i Dakar n'és un exemple. Té cent anys i molts milions d'habitants que no paren de créixer. Al barri popular de la Medina no hi ha carrers asfaltats i moltes cases tenen cabres i rucs, passejant al carrer. Els carrers son ordenats i amples, però han sigut envaïts per tallers i botigues en una ocupació de l'espai viari que reivindica l'urbanisme actual. L'interior de les illes està ocupat per petites barraques i animals, com si el camp hagués envaït la ciutat.

Al barri colonial de Plateau s'hi veuen parelles mixtes i expatriats blancs. Senegal no ha tingut mai cops d'estat i dona confiança a molts europeus per als seus projectes africans. Ajuda que no te matèries primeres i per la pesca i els rius no es fan cops d'estat. A diferència de la majoria de les altres grans ciutats africanes, no es veuen armes i mai es té sensació de perill. Al meu segon llibre del viatge, "África más allá del espejo" Boubacar Boris Diop ho analitza, especialment el paper de França que des de Senegal controla els seus negocis a la "Françafrique". La majoria de l'electricitat francesa és nuclear i França paga l'urani a Niger per la tercera part del que cobren Canadá o Kazhajstan, els altres dos grans productors.

L'hostal és d'un espanyol que va arribar fa 30 anys en la gran època per a España de la pesca. El personal és variat i atípic. Organitzadors de festivals culturals d'España dins del paraigües francés, policies operant en nom de la Unió Europea, ONG variades. España és un somni pels joves de Senegal i un malson a les converses dels seus nacionals. La temporada de turisme comença i els turistes es fan esperar.

Cada monument forma part d'un ranking. El monument de "La renaissance africaine" equival a 15 pisos i és un dels més alts del món. El va construir una empresa de Corea del Nord, amb experiència en monuments enormes i absurds a baix preu. La Pointe des Almadies és l'extrem occidental d'Àfrica. La platja de Soumbedioune un diumenge està plena de nens i famílies. No gaire lluny arriben les piragües dels pescadors que sobreviuen a la competència dels pesquers moderns.

Contractem a Omar per a que ens porti a la costa sud. Petite Côte, Mbour i Joal Fadiout. Un poblat en una illa feta de milions de closques de marisc. És terra de la ètnia serer i ens diuen que musulmans i cristians conviuen bé. Només ens ho han dit deu vegades, potser és veritat. Baobabs florits formen quasi boscos. El més gran te 32 metres de perímetre i un interior amb ratpenats. Omar té cinc fills i quatre dels seus amics han desaparegut en la travesia clandestina a España.

El límit de la costa és Djifer. La platja de l'oest té peixos de mar. La de l'est peixos de riu. Quan baixa la marea hi ha marisc. Els camions arriben per la carretera recent asfaltada i recullen el peix al capvespre. La pudor de peix podrit no marxa mai. Dormim en un campament a la platja i com tot el poble, ens conformem amb tres hores d'electricitat de generador.

S'han organitzat curses entre piragües i tots estan a la platja cridant. Hi ha milers de persones i com que som els únics blancs, el que mana més ens ve a parlar. Diu que és el governador de la província i per tant la segona autoritat de l'estat. El felicitem per la cursa i ens explica que fa una setmana van venir uns turistes francesos. La música dels timbals segueix tota la nit i al matí comença la que parla d'Allah. Gran lloc que mereix més visitants entre la gent insensible a olors fortes.

Per seguir a Gambia hem de travessar el delta que formen els rius Siné i Saloum. És una gran extensió amb illes i canals entre manglars que canvia segons l'alçada de la marea. Anar per terra obliga a retrocedir molts kilòmetres fins al primer pont. Per l'aigua una piragua ens porta en 4 hores fins a Tubacuta, prop de la frontera gambiana.

Karim sap perfectament que la distancia entre Djifer i Las Palmas son 1043 km. La seva piragua no la pot fer perquè calen 15 dies i s'ha de portar combustible i aigua suficients. El combustible s'ha de comprar discretament per despistar a la policia, un bidó petit cada vegada, que s'amaga al bosc per que no ho vegin els helicòpters, fins que n'hi ha prou. Com al bus, quan s'han venut els passatges, s'avisa que al vespre es marxa. A una patera gran hi poden anar 140 clandestins. La Creu Roja acull als arribats, la patera i el motor són incautats i el patró intenta fugir. Hi ha moltes pateres disponibles per la competència en la pesca, però el motor i la gasolina són cars. Un passatge costa 1000 €. Tres vegades més que el meu vol de Canarias a Mauritania. Els amics de Karim que han tingut sort estan a Almeria i amb el que guanyen es volen fer una casa al poble.

Dels 630 ocells diferents que hi ha al Senegal, la majoria es poden veure prop de Tubacuta. Carlos, un ornitòleg local, ens ho ensenya alternant "salamalecs" amb tothom. Ocells que mengen peix, gra, papallones, fusta o que canvien el color en la època d'apareament. Al matí es busquen la vida i al capvespre volen a un lloc segur a dormir. Els aiguamolls i canals dels rius Sine i Saloum son un destí reconegut. Els serers locals no cacen ocells perquè tenen tant peix com volen i miren amb sorpresa als blancs que venen a disparar-los i fer fotos. Entenen millor als tubabs que marquen els ocells ja vistos amb l'esperança que una vida permeti arribar a 8.000 tipus diferents.