Cada viatge és una etapa del següent: d’abril 2023

Pedalar tot sol per muntanyes amb antics boscos i nous deserts és com llegir un llibre. Això vaig fer durant 2 dies, 200 km i 2000 m de desnivell per l'Aragó. 25-26 Abril.

Front d'Aragó a la Sierra de Alcubierre.

Els Monegros son una comarca a cavall entre Huesca i Zaragoza que té com espina dorsal la Sierra de Alcubierre. Vaig sortir de Tardienta, a prop de Huesca, que te més geografia que població. S'hi creuen els canals de Monegros, Flumen i Cinca. També la via de tren que ve de Lleida i la que va a Madrid i Canfranc.

Travessant els Monegros per la carena de la Sierra de Alcubierre.

Des de Tardienta començo la pujada i travessia de la Sierra de Alcubierre. 70 km fins a Monegrillo, el proper poble, per pistes i camins. A cada cim una ermita i a les carenes centenars de solitaris generadors eòlics. Els espectaculars barrancs baixen cap a les valls del Ebro i el Flumen, a cada cantó de la serra i es veu neu lluny als Pirineus.

Loma Irazo o Loma Orwell. Front de guerra al hivern del 37

Pedalar per les serres espanyoles és pedalar per les restes de moltes guerres civils. Castellans i aragonesos a la Ibérica, moros i cristians a la Penibética, carlistes i lliberals al Pirineu i Maestrat, republicans i feixistes al Guadarrama. La última Guerra Civil, al Front de l'Aragó, va deixar restes a la Sierra de Alcubierre. A la Loma Irazo va lluitar l'hivern del 1937 George Orwell, voluntari per defensar la República. Ho va recordar al seu llibre “Hommage to Catalonia”. Era un home lúcid, malgrat els desastres que va viure, però optimista. Va escriure: “Es curiós però després de les experiències que he viscut, no tinc menys sinó més fe que abans en l'honestedat dels sers humans”. Vaig recórrer les trinxeres, i també lluny, les de la falangista “Posición San Simón”. A Orwell li sorprenia que a España abans de començar a disparar-se, els enemics intercanviaven insults i crits. Coses de compartir idioma amb l'enemic.

George Orwell, un voluntari per la República lúcid però optimista.

Fa molta calor, és un abril que sembla juliol i la ruta segueix per pistes perdedores i vistes espectaculars fins a l'ermita troglodita al cim de San Caprasio, el més alt de Alcubierre. Va ser un peregrí francès que va canviar l'ofici de pastor de cabres pel de sant. M'hi trobo una furgo amb família francesa, els segons humans de la jornada.

San Caprasio, cim, antena, ermita i cova troglodita

Cau la tarda i començo el descens a Monegrillos i Bujaraloz. A la vall de l'Ebre s'ha fet molta obra pública poc utilitzada, travesso tres carreteres (comarcal, nacional i autopista), dos vies de tren (AVE i convencional) i un canal. Bujaraloz era la parada al desert dels Monegros quan milers de camions anaven per una Nacional de doble direcció per no pagar una moderna i buida autopista. Ara la Autopista és de franc, per la Nacional no hi ha tràfic i han tancat tots els hotels. Només aguanten dos petits hostals al poble amb motards i ciclista com clients. Les poques cases rurals obertes als altres pobles de la comarca es lloguen senceres i per un mínim de dos dies.

Nacional II a Bujaraloz i Paradors tancats des de que l'autopista no es paga.

El segon dia de ruta vol dir tornar a pujar la serra fins a un altre ermita, Santa Quiteria, decorada amb pregàries demanant la pluja i denuncies a uns majordoms que van robar a la Santa.

Barrancs baixant de la Sierra de Alcubierre a la Vall de l'Ebre.

Descens entretingut per un camí estret, pista a Castejón de Monegros i laberint de pistes per terra àrida fins a la màgica vista dels barrancs de Jubierre. La pista serpenteja un paisatge lunar, entre milfulles de roques i sorres que donen la volta a tozales de noms evocadors. Colásico, Solitario, Pedregales.

Oh Madre amorosa, dadnos agua limpia que riegue los campos.

A partir de Sariñena, asfalt per carretera comarcal entre camps verds i regats. Alfalfa és el cultiu estrella, atreu un tipus de mosca molt emprenyadora i algun cartell en àrab i referència a Abu Dhabi recorda que s'exporta molt lluny per alimentar camells d'un altre desert. El regadiu l'alimenten canals de rius pirinencs. Van ser obres antigues que no depenien de transvasaments ni de buidar aqüífers, però no cal refiar-se'n. El Canal del Cinca funciona però el del Segre ja s'ha aturat.

Tozal de la Cubeta en Jubierre.

La ruta segueix paral·lela al tren. La música són les cançons de Labordeta i les olors les basses de purins. A Poleñino hi ha una casa senyorial que va ser l'hospital de les Brigades Internacionals. “A una milla de Huesca”, el relat de l'infermera australiana Agnes Hodgson, que va anar a ajudar a la República, recorda que ja em falta poc i que per mi aquesta distància final serà fàcil.