Irán y Cáucaso. Pan, vino, dioses y velos entre desiertos y montañas. Inviernos de 2014 y 2015

Las mujeres están presentes en todos los aspectos de la vida iraní

En Irán y el Cáucaso se viaja a nuestros orígenes fuera de África, al principio del pan, del vino, de la poesía y de nuestras lenguas. Allí se manifestaron los dioses únicos y empezaron las peleas de sus herederos. Muros detrás de los muros entre montañas y desiertos. Irán, Georgia y Armenia. Comercio y guerras allí donde se cruzan los imperios.

Iran y Cáucaso. Un cruce de culturas pasadas y futuras

Irán. Invierno del 2014.

El avión despega de Istanbul y ninguna mujer lleva velo. Al llegar a Teherán lo llevan todas. NowRuz es el año nuevo iraní, empieza en primavera y en las tiendas se exhiben sugerentes vestidos de fiesta que en la calle se cubrirán con un chador. El velo destaca la nariz y los ojos y Teherán es la capital de la revolución chií y de la cirugía plástica. Los nombres de las calles alternan ayatollah mártires con poetas persas del vino y del amor.

Hay mucha gente en la calle y alguien nos pregunta en correcto inglés. "¿Sois extranjeros?, ¿De Barcelona?, ¿Que pensáis de Irán?"

Seguros de que es un policía secreta que sigue al escaso turismo respondemos con tópicos sobre clima y monumentos. A la tercera persona que nos aborda con preguntas parecidas, cambiamos de estrategia y devolvemos la pregunta. ¿Y a tí que te parece la situación política de Irán?

Las respuestas son un torrente. "Ahmadineyad era un zoquete, espero que Rouhani pueda hacer lo que promete." Unas ganas de hablar de política que recuerdan la España de la transición.

En medio de un caos eficiente, Teherán tiene 15 millones de habitantes y es una de las mayores ciudades del mundo. El metro es insuficiente, la gasolina barata, los coches viejos y atravesar las calles una aventura. Por suerte la mitad de los conductores son mujeres y prudentes. En el vecino y rival saudí, las mujeres no pueden conducir porque lo han dicho unos viejos sabios que lo han leído en libros muy anteriores a los coches.

Las sanciones de Estados Unidos implican que el sistema bancario está desconectado de Occidente. No funcionan tarjetas ni cajeros y un euro se cambia por 40.000 riales. Los precios son ridículos, una cena en el mejor restaurante puede costar 6 euros y para pagar hay que llevar una mochila llena de billetes.

Ropa sexy debajo del chador para la fiesta del NowRuz

Las mujeres han de cubrir su cabello con un velo y la mitad lo hacen de forma rigurosa. La otra mitad desafían la norma con pañuelos coloridos que destapan y sugieren. El chiismo es minoritario en el Islam y ha convertido el disimulo en un arte para sobrevivir. Pasear entre murales de la revolución de los religiosos, del satán norteamericano y de calles con nombre de poetas genera más preguntas que respuestas.

Hay ruido que viene de un edificio con altas paredes y guardianes armados. Preguntamos y nos invitan a entrar en el Centro Armenio. Las mujeres llevan vestidos escotados y sin velo. Hay una boda y nos invitan a vino. Hombres y mujeres, viejos y niños bailan juntos. Es legal porque la Revolución Islámica entiende que el alcohol forma parte de la religión de los armenios y la respeta. En la calle hay que volver al velo.

Las pinturas en los muros de la antigua embajada USA recuerdan el encierro de 52 diplomáticos durante 444 días. La historia moderna de Irán era y es tan convulsa como su historia antigua.

El antiguo Sha había apoyado a Hitler. Los aliados le sustituyeron por su hijo, un playboy, y empezaron a explotar el petróleo. Vendían lujos y armas a un país orgulloso donde la gente vivía en la miseria. La frontera del norte era la Unión Soviética y la CIA y la Savak, la policía política, perseguían a los comunistas. Se equivocaron de enemigo porque al final la revolución la lideraron los clérigos. Estados Unidos la combatió con su agente en Irak que se llamaba Sadam Hussein. Murieron un millón de jóvenes. Ahora las contradicciones y mentiras de George Bush han convertido a Irak en aliado de Irán. El recuerdo de esa guerra sigue con inmensos retratos de los mártires muertos y resentimiento con el Gran Satán.

La sociedad iraní es culta y se nota bajo el oscuro disfraz religioso. Una película iraní "Una separación", ha ganado el óscar a la mejor producción extranjera. Aires del cine de Bardem de los años 70. En el instituto iraní del cine hay animadas tertulias sobre cine y música. La religión prohíbe música interpretada por mujeres pero es la que se hace.

Una ciudad de contrastes. El Museo de Arte Contemporáneo tiene una de las mejores colecciones del mundo. Tres mil cuadros de valor incalculable comprados durante la borrachera del petróleo caro de la década de los 70. Como no es del gusto de los ayatollahs sólo se puede consultar el catálogo pero los artistas locales han encontrado la manera de expresar las inquietudes de su generación dentro del corsé militante del arte oficial.

Los montes Alborz separan Teherán del mar Caspio y el metro lleva hasta un teleférico que asciende a una de las estaciones de esquí más altas del mundo. Las jóvenes aprovechan la falta de control en la nieve para olvidar los velos, justo cuando el frío y los rayos ultravioleta los harían más útiles. Fuerapistas, una caminata por la nieve lleva a la cima del Tochal, a casi 4.000 metros y un descenso por las gargantas y ríos que desembocan en la ciudad entre terrazas de bares y restaurante del barrio popular de Darband. Es viernes, festivo en el islam, y las plantas y gente paseando anuncian primavera.

Isphahan. La mejor arquitectura de la ruta de la seda.

Isfahan está a siete horas y cinco euros en autobús. Es la segunda ciudad y el primer destino turístico de Irán. Cuando todo se normalice, lo será también del mundo. La arquitectura es la gran aportación artísticas de Persia y las mezquitas, bazares y madrasas que rodean la plaza Naqsh-e Jahan transportan a la Ruta de la Seda. La decoración con azulejos vidriados y decoraciones caligráficas y florales se extendió hasta Samarcanda y Delhi.

En el hotel, Ali se queja al recepcionista que Facebook no funciona. Los dos son chiíes pero Ali es iraquí, habla árabe en lugar de persa y se han de entender en inglés. Le explico que en Irán, Facebook está bloqueado y me explica que ha viajado con su esposa Fátima a la ciudad de Mashad, donde está enterrado el octavo imam, para rezarle por un futuro hijo.

Isfahan es un oasis al pie de los montes Zagros. Los ríos son torrentes ocasionales y el agua, cuando viene, se guarda cuidadosamente. Un puente sin agua nos lleva al barrio armenio y a su iglesia. Irán es tolerante con las religiones del libro y en el bazar un anciano con kippa vendía objetos con escrituras hebreas.

Desiertos de Yazd. El primer Díos único le habló a Zaratustra.

La ruta hacia el este nos lleva a una ciudad fascinante. Yazd está entre dos desiertos y es una de las ciudades más antiguas del mundo. Su centro es un laberinto de casas de adobe. En el desierto no hay agua, las noches son gélidas y los días abrasadores pero no hay límites al ingenio. Desde las montañas cercanas se excavaron galerías profundas para hacer fluir el agua. En persa, son los Qanat, de donde deriva la palabra y técnica de los canales. Para el calor, las casas tiene torres de adobe, los "baghdirs", que provocan una corriente ascendente de aire frío sobre una pequeña piscina, aire acondicionado ecológico.

Zoroastro, casi 1000 años antes de Abraham, predicó una religión basada en las revelaciones de un Dios único que escribió en un libro sagrado. Incluía una resurrección del espíritu después de la muerte, un bien y un mal expresado en los actos humanos y unos ángeles y demonios. Durante su cautiverio en Babilonia, los judíos copiaron esas ideas. Después siguieron los cristianos, el Islam, Superman y los Jedi.

Al cuerpo después de la muerte no le daban importancia y se dejaba para las aves carroñeras. Este monoteísmo precursor ha continuado en los parsis que a la llegada del Islam emigraron a la India donde son una influyente minoría. Su casta sacerdotal era la élite del imperio persa y se les llamaba magos. Tres de ellos siguiendo una estrella, traen cada año regalos a los niños de España.

El desierto en los alrededores de Yazd es un espacio mágico. Los dioses siempre se dan a conocer en climas que producen alucinaciones y en las cuevas de Chak Chak se guarda el fuego sagrado desde que estuvo Zoroastro. En otro límite con el desierto está la fortaleza de Meybod, de la época sasánida y quizá el edificio de adobe más antiguo del mundo.

El orgullo de Irán son tres imperios. Los aqueménidas, con Ciro y Darío, que lucharon contra los griegos y fueron derrotados por Alejandro. Los sasánidas, que sucedieron al helenismo y a los romanos y fueron derrotados por los árabes. Los safávidas que dominaron el comercio en la ruta de la seda y vivieron la decadencia cuando el comercio se trasladó al Atlántico. Al resto, los ven como extranjeros de paso.

Saryazd es otro límite con el desierto y una etapa importante de las caravanas de la seda. Cada 30 kilómetros había algún caravanserai, recintos protegidos para dormir. El de Saryazd es una fortificación y somos los únicos huéspedes. Nos dan la llave de la enorme puerta de la muralla y una bandeja con comida y nos quedamos solos. Por la noche algunos niños curiosos del pueblo cercano saltan el muro e improvisamos juegos y comunicación básica. Los muros son para saltarlos.

Entre Yazd y Shiraz hay 450 kilómetros a través de montañas áridas donde el Mundo tuvo su capital. Mohammed nos lleva en su coche for 70€ que no incluyen dar la mano a Conxita porque su variante del islam le impide tocar a una mujer desconocida. En la ruta compramos pan en los hornos en que se coció el trigo por primera vez y nos detenemos en las ruinas de Pasargada. La tumba de Ciro sobrevivió a la invasión árabe porque la confundieron con la de Salomón, un profeta. Allí se encontró el cilindro de piedra en que Ciro, después de conquistar Babilonia daba la libertad a los judíos y a otros pueblos cautivos. Robado por los ingleses y llevado al Museo Británico, lo citó como un precedente de la Declaración de Derechos Humanos, la juez iraní Shirin Ebadi al recibir el Premio Nobel de la Paz.

La historia reciente sigue presente en la región.

Persépolis era la capital imperial cuando llegaron Alejandro y los suyos. Años de incendio, decadencia y robos de museos occidentales dejaron poco, pero el Sha quiso reivindicarse como heredero de tantas glorias y organizó una fiesta invitando a las élites occidentales. Cada invitado tenía una tienda de campaña con baños de mármol y la comida se traía en avión diariamente de Maxim's en París. Fue demasiado para los empobrecidos iraníes y a los pocos años la revolución acabó con su régimen. Las ruinas modernas junto a las ruinas antiguas lo recuerdan.

Shiraz ha sido durante siglos la capital cultural de Persia. De los poetas y del vino. Todos los iraníes recitan los poemas de Hafez, Sa'di y Rumi. Omar Khayyam y Ferdowsi destacaban en matemáticas y épica. Se dice que la variedad Shiraz es la uva más antigua en el vino, aunque el rigor del Islam actual la ha hecho desaparecer de Irán.

En la tumba de Hafez, en Shiraz, se recitan sus versos.

"Llena, llena la copa con vino espumoso,

déjame beber a fondo el jugo divino,

para calmar mi corazón torturado;

Porque el amor que parecía tan suave,

tranquilo y sonreía alegre,

ha clavado profundo sus dardos."

Es viernes y hay actividad en la mezquita. Conxita ha de ir a la zona de mujeres y yo a la de hombres. Alguien me pregunta si soy musulmán y le explico que me eduqué en la cultura cristiana. Me invita a te y charlamos. Dentro de la mezquita hay quien echa la siesta, juega con su teléfono, reza o charla. Después Conxita me explica que las mujeres conversaban más.

El regreso a Teherán es en un moderno tren de estilo chino. Discreta vigilancia y ningún turista. La estación es estratégica y un policía secreta me pide que borre las fotos. Interesantes conversaciones con nuestros compañeros de cabina, unos jóvenes ingenieros que volvían de trabajar. Crece el comercio entre Asia y Europa. China de nuevo es el referente y Persia está en medio. La llave de la Ruta de la Seda.

Cáucaso. Invierno 2015.

Madona es catalana, georgiana y sorda. Es amiga de nuestra hija y una gran persona. Vive una temporada en Tbilisi, la capital de Georgia. Trabaja por la mañana, cuida a su abuela, ayuda en la escuela de sordos en que estudió y organiza a los jóvenes. Encuentra tiempo para guiarnos por Old Tbilisi, una de las joyas turísticas del joven país y de la antigua Unión Soviética,

Baños turcos y barrios armenios o judíos. Restos persas y zoroastrianos. Es domingo y las iglesias están llenas pero los que siguen a los patriarcas armenio o católico no son bienvenidos. La música sigue reglas pitagóricas y no utiliza las claves occidentales, pero la cantan y bailan en bares y restaurantes. La mujer es independiente, con más tradición soviética que islámica.

En el sur de Georgia se han encontrado los restos de homínidos más antiguos fuera de África, sapiens de 200.000 años y pepitas de uva de hace seis mil, quizá restos de la primera fermentación de vino. 
La nueva Georgia intentó absorber las repúblicas semiautónomas de Osetia del Sur y Abjasia y perdió las guerras breves contra Rusia. El desfiladero del Pankisi, al este, reproducía los conflictos de Chechenia y fue tierra de secuestros y bandidos. Los conflictos están congelados esperando que el tiempo los resuelva en una tierra milenaria . De momento, los nuevos amigos, la Unión Europea y la OTAN, han pagad edificios excesivos destinados a ser ministerios pero Georgia ha perdido el turismo ruso y el mercado para sus vinos. Era la república más envidiada de la URSS y ahora no la aceptan en Europa. Cola de león o cabeza de ratón.

La antigua carretera militar que atraviesa el Cáucaso y comunica con Rusia atraviesa un collado de 2500 metros y está llena de nieve y camiones. Son rusos y armenios porque su vía de comercio atraviesa Georgia. Pasada una estación de esquí se llega a Kazbegi y a la frontera con Rusia. El Kazbeg, uno de los picos más altos del Cáucaso, está en frente y caminando por la nieve empezamos su ruta hasta el monasterio de Gergeti. No es época para ir más lejos y no es conveniente perderse, los valles vecinos de Osetia y Pankisi son muy inseguros.

Pero el gran peligro son los accidentes. La carretera de vuelta ha estado cerrada todo el día y conseguimos volver con la última marshrutka. El conductor enloquece por la prisa entre precipicios, hielo y camiones parados. Sería más seguro volver por un valle en manos de una irreal república autónoma o de un grupo de bandidos.

Madona nos lleva a ver la "Crónica de Georgia". Toda nueva nación reescribe su historia y en ello gasta el dinero necesario para otras cosas. Se entiende con el taxista en lengua de signos rusa y nos explica que el signo de "España" son dos lágrimas. Cuando la Guerra Civil, huérfanos republicanos recibieron asilo en Rusia. Los niños lloraban recordando a sus padres. Historia.

En las montañas y desiertos se dan bien las religiones y David Gareja es un conjunto de 12 monasterios en la frontera. Algunos ya en Azerbaiyán. A los soldados no les importa que atravesemos la frontera por caminos y sin visado para visitarlos, pero a los monjes no les gusta.

Viaje a Batumi, hasta el mar Negro con una playa nevada. La ruta atraviesa la divisoria de aguas entre los mares Negro y Caspio. Es un valle fértil que se puede recorrer en matrushka y, mucho mejor, en tren. Era el camino más fácil de Occidente a Oriente, de Asia a Europa. Por eso era importante Georgia. A Batumi, Jasón y sus Argonautas fueron a buscar el vellocino de oro y Jasón se enamoró de la bruja Medea. Cuando la traicionó, la venganza de Medea fue terrible, pero dio nombre a la ciencia de la "medicina".

Ali era musulmán de Azerbaiyán y Nino cristiana de Georgia. Vivían su amor en el caos del Cáucaso de principio del siglo XX. Él con la nostalgia guerrera de sus ancestros y ella con el sueño sofisticado de una Europa que se hundía. Un buen libro, una película y una estatua móvil en el puerto de Batumi en que los dos amantes se entrelazan sin cesar. Frente al mar Negro y muy cerca de Turquía y Rusia.

El georgiano más famoso es Stalin. Un joven idealista que se escapó del seminario y participó en la revolución rusa. A la muerte de Lenin, su brutalidad le impuso a sus rivales. Se consolidó con purgas constantes y en Rusia se le recuerda como el líder que les llevó a la victoria en la Segunda Guerra Mundial. Gori, a pocos kilómetros de Tbilisi, es la única ciudad del mundo con plaza, estatua y museo dedicados a Stalin. Nació allí y después de la denuncia por Kruschev de sus crímenes, se consideró derrocarlos, pero ahora son la única atracción del pueblo. Comprar merchandising stalinista y visitar el austero vagón de tren, con bañera y lavabo incluidos, con el que Stalin se movía por el inmenso imperio entre guerras y revoluciones.

En Gori nació Stalin. El tren en que recorría terror, guerras y revoluciones.

El viaje continúa a la vecina Armenia. Dicen que son los descendientes de un nieto de Noé. Los georgianos dicen que son descendientes de otro nieto, que toda la familia bajó del Arca que los salvó del Diluvio cuando encalló en el monte Ararat, que allí se inventó el vino y que Noé se emborrachó y violó a una de sus hijas.

La marshrutka, los minibuses de la época soviética, sigue la garganta del río Debed hasta llegar a Alaverdi. El primer pueblo armenio según se viene de Georgia. La mina y la refinería de cobre se han agotado y el poblado minero está en lo alto del acantilado. Cuando la Unión Soviética, se llegaba en un teleférico pero ya no funciona. En el poblado había un hotel de 15 plantas que están saqueadas. En un invierno frío alguien arrancó hasta las maderas del suelo para calentarse. Después se arreglaron unas habitaciones en la planta seis y allí dormimos. Somos los dos únicos residentes en el gigantesco edificio fantasma. Una botella de vino, pan y queso comprados en la única tienda de la calle son una gran cena. Un tipo con chupa de cuero y apariencia mafiosa vigila la puerta del edificio, pero esa es la moda del Cáucaso. Todos tienen la misma pinta y en el edificio sólo tienen valor las cosas de nuestra planta.

De Alaverdi eran los dos hermanos Mikoyan. Anastas fue revolucionario bolchevique, Presidente de la URSS y superviviente a todas las purgas, también a las del georgiano Stalin. Artem era ingeniero aeronáutico y la M de los aviones MIG. Los armenios tienen fama de listos y buenos negociantes.

Un paseo por el bosque y la nieve lleva al monasterio de Sanahin. Armenia fue el primer reino que dijo que Jesucristo era Dios, pero sólo le reconoce persona divina. Los georgianos y los romanos también le reconocen persona humana y por eso son herejes. Para que se entienda, sobre las cruces armenias no se pone el cuerpo de Jesucristo. Pero el escultor de Sanahin no lo había entendido y esculpió la única cruz que hay en el país con el cuerpo de Jesús clavado. De eso hace muchos años y ahora va poca gente, pero en invierno y con nieve, no va nadie.

Cuando la Primera Guerra Mundial destrozó el desorden del Cáucaso, la joven Unión de Repúblicas Socialistas intentó poner orden. No era fácil. Lo intentaron con tres repúblicas federadas y una era Armenia. Además siete repúblicas autónomas, como Karabagh. Y para completar los huecos del puzle, cuatro regiones autónomas, como Osetia del Sur. Cada nivel con menos competencias que el anterior. Todo bajo el manto benévolo de la URSS y según criterios de lengua y religión.

La historia había de adaptarse a las necesidades del futuro. Se pasaba de puntillas sobre el Genocidio Armenio a manos de la República Turca para mantener la convivencia entre repúblicas. Ahora con la desaparición de la URSS, las nuevas naciones recuperan antiguos agravios. Armenia es el único país aliado a la vez de EEUU, Irán y Rusia. Pero sus rivales son Turquía y Azerbaiyán.

Tatev, la iglesia antigua que mantiene el presente de la cultura armenia.

La montaña sagrada de Armenia es el Ararat porque allí amarró el barco de Noe, pero ahora está dentro de Turquía y a pocos kilómetros de Ereván, la capital armenia. El día es muy claro y al atardecer, la sombra del Ararat cae sobre la casa de un armenio famoso, el cantante Charles Aznavour. Hay 3 millones de armenios en Armenia y 11 en la diáspora. En Buenos Aires hay 7 escuelas armenias y en Los Angeles es uno de los idiomas oficiales en la escuela pública.

Armenia tenía un territorio mayor, pero midió mal su fuerza contra bizantinos, persas y turcos. Fue el primer país que convirtió al cristianismo en religión oficial y la iglesia y la escritura han impedido que desapareciera. El pasado y el presente se funden en las ruinas milenarias del reino de Urartu, romanas de Garni, monasterios como Tatev, al que se llega por el teleférico más largo del mundo, o la destilería del cognac Ararat, proveedor del zar, Stalin y Churchill, y único autorizado a utilizar la denominación de origen fuera de la región francesa.

Areni es un pueblo al pie del Ararat donde se han excavado las más antiguas ánforas de vino. Quizá allí empezó su elaboración. En la carretera discretos puestos venden a los camioneros botellas de CocaCola de dos litros con vino camuflado. La carretera bordea caminos de montaña cerrados que llevarían a Turquía o Azerbaiyán. La única frontera abierta es con Irán, donde el alcohol está prohibido pero no la CocaCola.

Armenios ricos que son oligarcas rusos o magnates californianos pagan bodas en Nagorno Karabakh

Horas más tarde se llega a un fin del mundo. El no-país de Nagorno-Karabagh. Era un enclave en que vivían 200.000 armenios en territorio montañoso rodeado por regiones azeríes. Al hundirse la URSS y emerger los antiguos nacionalismos, empezaron las matanzas entre vecinos. NK se proclamó independiente de Azerbaiyán y empezó una guerra a la que se apuntaron héroes armenios nacidos en California. Ganó Armenia y como la anexión no ha sido reconocida, NK se proclama estado independiente. Se llega a la capital Stepanakert por valles desiertos con restos de la guerra y redes de alambres entre colinas para impedir el vuelo de helicópteros. Es una guerra latente. No hace falta visado para entrar, pero si para salir. Un fantasmagórico Ministerio de Exteriores lo emite en hoja independiente para no tener problemas en países amigos de Turquía. Los gastos los pagan millonarios de la diáspora armenia que incluye oligarcas rusos y magnates californianos. También financian bodas y nacimientos para intentar que se quede alguien en este lugar con pasado y sin futuro. Nuestro chofer, Artak, ha vivido en Australia, no tiene simpatía por los turcos y sitúa las fronteras de la Gran Armenia muy lejos.

Para volver de Armenia a Georgia aprovechamos lo que queda de la red ferroviaria soviética. Una inmensa y vacía estación en Ereván con un tren cada dos días. Un tren de la época heroica con tres vagones. Un vagón entero para nosotros y un único compartimento ocupado en el vagón siguiente. Me indican que no soy bienvenido y vuelvo a mi litera. Mapas que describen la red de Leningrado a Vladivostok. A les 3 de la mañana la policía armenia estudia nuestros pasaportes durante 10 minutos. A las 4 lo hace la policía georgiana durante media hora. Métodos antiguos para muros y fronteras nuevas.

Detalles del viaje

Irán. Este capítulo incluye dos viajes con Conxita. Un primer viaje la última semana de febrero y la primera de marzo de 2014, con vuelo de Istanbul a Teherán, bus a Isfahan y a Yazd. Taxistas locales a Chak Chak, Kharanaq, Meybod y noche en el antiguo caravanserai de  Shariazd. Chofer local a Pasargada, Naqsh-e Rostam, Persépolis y Shiraz. Tren nocturno de Shiraz a Teherán y últimos días incluyendo teleférico y caminata al Tochal y paseo por el barrio de Darband. Sin problemas para alojamiento sobre la marcha pero durante fiestas como NowRuz, el año nuevo persa que coincide con el inicio de la primavera, sería imposible. Llevar dinero en efectivo porque Irán está desconectado del sistema bancario occidental por las sanciones económicas y los cambios de divisa se hacen en la calle.

Cáucaso. El siguiente viaje fue la última semana de febrero y primera de marzo de 2015 a Georgia y Armenia. Vuelo Istanbul- Tbilisi, minibús local a Kazbegi, en el Gran Cáucaso y frontera con Osetia del Norte y Rusia. Bus a Alaverdi, ya en Armenia, taxi a la ciudad minera, visita al monasterio de Sanahin y bus a Erevan. Chofer local para visitar en dos días los monasterios de Geghard, Noravank y Tatev, los restos romanos de Garni y las excavaciones y bodegas de Areni. Dormir en Goris, antes de la frontera con Nagorno Karabaj. Atravesar la zona ocupada después de la guerra, Stepanakert, capital de NK y monasterio de Gandzasar. Vuelta a Erevan. Bus local a Erebuni, sede del Catholikos de la iglesia armenia. Tren nocturno a Tbilisi. Chofer local a los monasterios de David Gareja en la zona montañosa fronteriza con Azerbaijan. Bus local a Batumi, en el mar Negro y regreso en tren. Taxi local a Gori, pueblo natal de Stalin, en la frontera con Osetia del Sur, y al monasterio y fortaleza de Jvari. Regreso a Barcelona.

Muntanyes, art modern i gran cine. Tresors de les alçades i soterranis de Tehran.

Tehran està al peu de les muntanyes Alborz, que la separen del Mar Caspi. El cim més alt, que també ho és d'Iran, és el Damavand, de 5.671m. Encara és hivern i faria falta material especial per pujar-hi, però una opció més asequible és el cim del Tochal, 3.975m. En telecabina fins a mitja hora del cim, i passant per la quarta estació d'esquí més alta del món.

Hi ha poques pistes, totes fàcils. Per algunes és l'ocasió de treure's el vel, per portar una gorra, casc o els cabells a l'aire. Altres, poques, esquiant amb vel. El preu del telecabina que porta 2.000m més amunt que Tehran amb forfait de pistes, és 10€. Els joves eren de les classes benestants de la capital.
Dalt del cim del Tochal hi ha un refugi per emergències. La majoria havien pujat per una llarga ruta de 6 hores sense aprofitar la proximitat de les pistes. Tots els muntanyencs son igual arreu. Compartint menjar e informacions sense els formalismes de la ciutat.

Molta cultura de muntanya i infrastructures correctes. Camins, refugis per emergències i algunes botigues de bon material. Les muntanyes no són difícils, però les condicions poden ser extremes.

És divendres i Teheran no té tràfic. Això fa que una de les ciutats més polucionades del món es pugui veure bé des de les muntanyes que la rodegen. Com que s'hi arriba en metro, milers d'iranis van a passar-hi el dia. Son les úniques cues que hem fet en el viatge, però serveixen per veure com les parelles de joves troben els racons que l'asfixiant moral oficial no tolera.

Els camins que van de Teheran cap a la muntanya comencen en estrets torrents que s'han omplert de petits restaurants i llocs de menjars. Els vells camins empedrats pugen entre cascades i algunes taules alfombrades estan en mig del riu. Darband els divendres és una cosa que cal veure. Els grups de joves i les parelles s'hi entretenen, i els muntanyencs travessen ràpid per anar més amunt. I s'hi arriba en metro.

La cultura persa i la tradició xií, minoritària al món musulmà, han perfeccionar l'art del dissimul en situacions adverses. El nord de Teheran és la zona més rica de la ciutat, a on hi ha els palaus que es van fer els dos Shas de la dinastia Pahlevi, els darrers, i a on hi ha molts altres palauets. En un hi ha l'institut Iraní del cine. La gent que es mou per la filmoteca, el seu café i els jardins, són un exemple de l'elit culta i liberal.
Una pel·lícula iraní, "Una separació", va guanyar l'Oscar del 2012 al millor cine estranger i era candidata al millor guió. Dos pel·lícules i quatre discos de música iraní antiga i moderna per 12€. La música que hem comprat està prohibida perquè entre els intèrprets hi ha dones i això es considera contrari a la religió. Dona peu a una conversa entre els presents sobre el 8 de març, dia internacional de la Dona, que és demà.

La catedral armenia ha funcionat sempre, encara que rodejada d'un mur protector i amb porters com guardaespatlles. Està al mateix barri del Club Armeni, a on vam anar a una espectacular boda el primer dia a Teheran.

La revolució ha aprofitat totes les parets mitgeres possibles per pintar els seus missatges. Algú hauria de documentar-ho, perquè no són murals a peu de carrer, sinò murals aeris tan incòmodes de fer com els de la Capella Sixtina!.

Una de les contradiccions més surrealistes de Teheran és que té el Museu d'Art Contemporani amb la millor col·lecció d'Asia i una de les millors del món. 3.000 quadres amb un possible valor de 5.000 milions de dòlars. Picasso, Miró, Dali, Pollock, Warhol, Monet, Van Gogh... Fins i tot un Tàpies amb un exercici de cal·ligrafia antiga iraní, entre cuneiforme e islàmica.

Aquesta col·lecció va ser la joguina de Farah Diba, la tercera dona del darrer Sha. És la col·lecció permanent del Museu ... I no està exposada. Està guardada des de la Revolució al sòtans. Ens deixen veure'n el catàleg i al·lucinem. Suposo que l'origen, obscè pel que representava aquesta despesa en un país empobrit, i per la modernitat de l'estil, fa que els religiosos que manen no ho hagin volgut exposar. Sembla però que aviat es començarà a fer-ho, encara que això dependrà de l'estabilitat de l'actual govern reformista.

A aquesta revolució li cal fer una autocrítica almenys en l'aprofitament comercial del que tenen.
Hi ha exposicions temporals d'artistes iranís compromesos amb l'islam i la revolució. Ens ho mirem esperant el pitjor en els temes i la forma, i ens enduem un altre sorpresa, per la modernitat formal i per la profunditat amb que toquen els temes dels terribles anys viscuts. País culte, orgullós i d'enormes contrasts.

Des de l'avió tornant a Istanbul i Barcelona, breu resum fet a mitges amb la Conxita sobre el viatge. Per si pot ser d'utilitat a futurs viatgers.
Febrer és la temporada baixa per viatjar. Té molts avantatges. Cap problema per reservar sobre la marxa. Cap cua, sovint sols o només amb locals. Preus irrisoris.
15 dies han costat, per persona, 400€. Menys de 30€ per dia, per dormir, menjar, transport i visites. El més sorprenent va ser el tren de Shiraz a Tehran, 900 km en llitera, amb llençols, te i berenar inclòs, per 10€.
El més car ha sigut el vol Barcelona-Tehran i tornada, 290€, i el visat i la seva complexa gestió, 110€.
Hem utilitzat força la guia Lonely Planet, del any 2012, que té informació correcta però es deixa moltes coses. Els preus que hem trobat, sovint són la meitat del que indica la guia. Això pot ser per temporada baixa, i per la inflació de quasi 40% que el país ha tingut en els darrers anys de l'anterior president, per causa del bloqueig internacional.

Tot això pot canviar aviat. La majoria de llocs tenen reserves completes per a les dos setmanes del Now Ruz, l'any nou iranià, i la temporada alta de primavera del turisme internacional. L'estiu no és temporada massa alta per la calor.
El proper 21 de març nostre comença l'any 1393 persa. És un calendari de dotze mesos i cada 4 anys n'hi ha un de bisiest. Van posar el zero amb el calendari musulmà amb la fugida de Mahoma de la Meca a la Medina el nostre any 622. Però ara s'han separat 40 anys perquè el calendari musulmà és lunar i el persa solar, com el nostre. Fan servir tots tres calendaris segons la situació.

De com s'han de vestir les dones viatgeres. Des de les eleccions de fa 8 mesos el vestit és una mica més relaxat. Des de la revolució del 79 és obligatori per les dones l'uniforme islàmic o hiyab. Vol dir tapar els cabells, braços i cames i la forma del cos. Les dones iranís segueixen el precepte amb el chador (un vel negre que ho tapa tot) o amb una gavardina llarga i vel (rusari). Ara les gavardines són cenyides i s'han escurçat fins a mitja cama i van amb malles o pantalons arrapats i ensenyen el cabell fins que el mocador aguanta. Van molt maquillades i amb les ungles molt pintades. Els homes havien de dur barba però ara no en porta ningú.

En pla pràctic: es pot portar un jersei llarg o quan fa calor un brusó ample i de màniga llarga, texans o pantalons llargs i ara es poden portar sandàlies. Fa calor. Encara que les nits són fresques la calefacció a tot arreu és molt forta.
He hagut de portar el vel sempre. Dins d'un cotxe o dins del tren, al hall de l'hotel i a la muntanya. Només me l'he pogut treure al tancar la porta de l'habitació i al entrar a l'avió com han fet pràcticament totes les dones. Elles diuen que el vel no és el més important. Se'ls hi ha de fer cas perquè són molt actives, treballen, estudien, viatgen i participen a la societat i ara hi ha tota una generació per a qui el vel obligatori és la normalitat.

Publicado con Blogsy

Dels imperis guerrers als poetes del vi i l'amor. Persepolis i Shiraz.

Entre Yazd i Shiraz hi ha 450km. En el camí es passa per dos colls de 2.400m que al final de l'hivern tenen poca neu. La resta és un paisatge molt àrid, amb muntanyes de 4.000m a tocar. Per aquesta part del viatge, anem amb un cotxe, un altre Saipa amb motor a gas, que fa parar cada 150km a omplir el dipòsit. El conductor, en Mohammadi, es de Yazd, parla una dotzena de paraules en anglès, que aprofitem al límit, i ens porta a tots els monuments del camí. En arribar, al vespre, farà la ruta de tornada. El cost total ha sigut 75€. Tot costa menys del que esperem.

La majoria dels grans imperis antics tenien una petita tribu que els va iniciar. Així va ser amb els macedonis i els romans, i també amb l'imperi persa i la tribu dels Aquemènides. El seu primer gran rei va ser Ciro, que va fer de Pasargada la seva capital. Una àrida plana a 1.800m, en la que la seva tomba és l'únic monument ben conservat, gràcies a que algú va dir quan van arribar els invasors àrabs, que era la tomba de Salomon, i així es va respectar, fins que se li va assignar nou propietari.

Ciro és conegut perquè va derrotar l'Imperi Babiloni, i va deslliurar als jueus i altres pobles esclavitzats. La història és coneguda, i l'explica un cilindre de pedra, amb caràcters cuneiformes, que es va trobar en força bon estat a les restes de Babilònia. La traducció del text ha permès considerar-ho com una primitiva declaració de drets humans. Potser és exagerat, perquè el text és ambigu, i les traduccions més, però sembla ser que Ciro no era mal tipus i que la religió zoroastriana del seu imperi no era de les pitjors. En tot cas, a la seu de la ONU es conserva una copia del Cilindre, que van robar els anglesos i ara està al Museu Britànic. Shirin Ebadi, una jutgessa iraniana que va guanyar el Premi Nobel de la Pau el 2003, el va destacar en el seu discurs com un referent per a la Humanitat.

En la ruta a Persèpolis, Naqsh-e Rostam és una muralla rocosa en la que hi ha excavades tombes dels reis aquemènides i sassànides, la dinastia que hi ha entre els grecs i els àrabs. A la paret hi ha relleus explicant algunes de les batalles. Com que aquests monuments estan gravats i excavats a la muntanya, no els va poder robar cap museu europeu.

Persepolis va ser la gran capital de l'imperi. La va construir Dario el Gran el segle VI aC, la va destruir Alexandre Magne al segle IV aC, i al segle XX el Sha Reza hi va voler celebrar els 2.500 anys de l'Imperi Persa. Una broma que li va costar un imperi en els dos sentits de la frase.

Dario manava en un imperi des de l'Indo fins Etiopia, i Persepolis era la capital per impressionar a totes les visites. Quan Alexandre i els macedonis es van fer amb l'imperi es van instal·lar a la capital. De manera fortuita o voluntaria, van cremar totes les teles i fustes, i això va fer que les peces de bronze i metall que unien les columnes de pedra es fonguessin, i tota la ciutat es convertis en una runa.

2.500 anys més tard, al 1971, el darrer Sha, va voler fer una festa d'aniversari, també per impressionar als visitants estrangers. Hi van anar 60 reis i caps d'estat de tot el món. El menjar el feien portar cada dia en avions des de Maxim's, a Paris. Fora de les runes va construir un campament, del que encara queden les restes metàl·liques de les tendes, amb tendes per cada visitant, que incloïen lavabos de marbre en cada tenda.

Els iranís no van participar a la fantotxada, però els va impressionar tant el despilfarro en un país ric en petroli però amb molta pobresa, que la revolució va fer marxar corrent al Sha el 1979. Després va passar el que ningú esperava.

Shiraz ha sigut la capital cultural del Iran durant molt segles, encara que només hagi sigut la capital política a finals del segle XVIII. Es la capital dels poetes i del vi.
La poesia és una de les passions perses. A cada casa hi ha llibres de poesia i és corrent que les cançons siguin recitacions de poemes de Hafez, Sa'di o Rumi. Altres poetes, com Omar Khayyam o Ferdowsi també destacaven com matemàtics o èpics. Juntament amb els noms dels ayatolahs que van guanyar la revolució, els noms de la majoria dels carrers de les ciutats del Iran son de poetes.

A Shiraz hi estan enterrats Hafez i Sa'di, en jardins molt macos, plens de gent passejant. A Hafez se li atribuïa visió del futur, i es corrent agafar un dels seus llibres i obrir-lo aleatòriament, per veure que diu del teu futur. Això és poc islàmic, com ho és el vi.

Un dels poemes més conegut de Hafez és "Amor i vi", i comença dient:
Omple, omple la copa amb vi espumós
Deixa'm beure a fons el suc diví
Per calmar el meu cor torturat
Dons l'amor, que primer semblava tant suau...
Ara el que es diu es que es parla de vi de manera figurada com dels sentiments, però si algú s'ho creu, allà ell.
No està confirmat, però s'accepta que els ceps de raïm de la varietat Shyraz, que es creu que genèticament és la més antiga del món, son originaris de la ciutat de Shiraz i que en algun moment es van portar a la vall del Rhône, i després a Australia i California. Ara no hi ha ni ceps ni bodegues, perquè el consum d'alcohol està totalment prohibit.
Els iranis son molt oberts i en general és fàcil comunicar-hi. Et paren al carrer per preguntar d'on ets o com et dius, i una de les preguntes més habituals és: "Què es pensa de l'Iran?, Que en pensaves abans de venir?". Es tant corrent la pregunta, que mai desconfies, encara que alguna vegada te la faci algun jove, dels molt pocs que porten barba, vestit massa a l'estil occidental i en un anglès suficient però no perfecte. Quan comences a desconfiar, és quan vol portar la conversa tant si com no, cap el tema de les armes i l'energia nuclear.

El basar és enorme i és molt fàcil perdre's. De fet son diferents basars units, amb mesquites, cases de te i restaurants a dins. Incloent-hi un grandiós mausoleu i mesquita dedicats a un dels 17 germans del 8è imam, mort al IX segle, pero encara recordat com si fos ahir. La mesquita és un lloc agradable. Hi ha llocs separats per homes i dones. Tots descalços. Pel que m'ha dit la Conxita, la majoria de dones estan xerrant. Al sector dels homes, alguns resen, molts dormisquegen, algun envia SMS o juga amb el mòbil i en un racó hi ha llibres sagrats per a qui els vulgui llegir.

Sembla que és un dels llocs sagrats del xiisme, perquè els poquíssims turistes hem de deixar les bosses i tothom es registrat. Els conflictes entre les diferents branques del Islam som brutals, com es veu a molts països de l'Orient Mitjà.

Dinar en un excel·lent i antic restaurant al basar ens va costar 4€. Era car, perquè la meitat érem turistes. L'hotel Niayesh, un gran pati amb excel·lent restaurant i habitacions al voltant en dos nivells, ens ha costat 25€ una habitació doble, esmorzar inclós.
Gener i febrer és temporada baixa i no hem tingut problemes per reservar sobre la marxa. El 21 de març comença el Now Ruz, l'any nou iranià, i després tots comenten que tenen les reserves ja completes. Amb iranians per el NowRuz, i amb occidentals després. Si el clima polític segueix distés, l'Iran estarà més de moda, i la seva estructura turística és petita. Cal també afegir-hi el turisme religiós xiïta d'altres països de la regió i el turisme mèdic, creixent d'altres països musulmans.

La guia Lonely Planet, diu que per anar en tren de Shiraz a Tehran, cal anar per Isfahan, en un tren que funciona 3 dies per setmana i que és poc fiable i segur. L'edició és d'Agost del 2012. La veritat és que hi ha una línea molt nova, amb estacions recent fetes. La de Shiraz sembla feta per una empresa xinesa, per la grandiositat i velocitat amb que l'han fet. Decidida per un polític espanyol, perquè tan sols té un tren al dia, i feta amb criteris islàmics, perquè inclou zona de resos separada per homes i dones.

A l'estació, esperant la sortida del tren, faig fotos de l'estació. Ràpidament em ve un policia i em fa esborrar-les del meu iPad. L'estació es digne dels excessos i poc ús de les obres públiques espanyoles, però no de la velocitat del tren. 900km en 15 hores, 60 km/h. El trajecte però és millor fer-lo amb calma, travessant muntanyes amb les últimes neus, xerrant amb els companys de compartiment i sopant al vagó restaurant. El cost del billet és 13€. Cal viatjar amb el programa obert per poder aprofitar aquestes agradables sorpreses.

Publicado con Blogsy

Yazd, Zaratustra, els Reis Mags, deserts i caravanserais.

Segons la Unesco Yazd es una de les ciutats més antigues del mon. Te uns 400.000 habitants i està entre els dos grans deserts del centre d'Iran. El centre de la ciutat es un laberint de cases d'adob, en que les reparacions s'han fet amb rajola rebossada de fang i palla. Es un viatge en el temps i un cant al enginy humà.
Al desert no hi ha aigua, les nits i els hiverns poden ser gèlids i l'estiu un forn. Però tot té solució. Des de les muntanyes de 4.000m prop de Yazd es van excavar unes galeries subterrànies, per les que passa una persona molt prima, que porten l'aigua a desenes de kilòmetres. La ciutat té entrades de pous amb escales molt verticals, que permeten baixar a recollir l'aigua que circula. Es diuen "Qanat" i  d'aqui ve la paraula canal.

Pel fred, el millor són les mantes i pel calor, piscines d'aigua, que a l'hivern es gelen i s'aprofiten per emmagatzemar el gel en "Pous de glaç" per l'estiu. El més enginyós, són els "Badgirs", torres fins a 30 metres, que capturen les corrents d'aire i les fan circular per la casa, traient l'aire calent i refrigerant una petita piscina. La ciutat vella en té centenars i l'efecte sota les torres dins d'una casa és sorprenent.

El govern subvenciona als que viuen a la ciutat vella, perquè molts voldrien les comoditats de les cases modernes i el manteniment és complicat, encara que totes les cases tenen aigua, gas, electricitat i clavegueram. Pel que costa un apartament de 70m2 en un bloc de pisos nou, es pot comprar una casa de 1.000m2 a la ciutat vella !
El punt fort de Yazd és ser el gran referent del Zoroastrisme, la religió de l'antiga Persia, abans de la islamització.

Zoroastre era un profeta d'uns 1.750 anys abans de Crist. Un deu únic li va revelar els seus preceptes morals, i ell i els seus seguidors els van recollir en el seu llibre sagrat, l'Avestas. Incloïen una resurrecció de l'esperit, un premi o càstig després de la mort, un bé i un mal en les accions i uns personatges no humans que representen aquesta dualitat, els àngels i els dimonis.
Era anterior a Abraham i es creu que els jueus durant la captivitat a Babilònia van absorbir molts d'aquests preceptes. Després els cristians, l'islam... I potser fins als mites de Superman i els Jedis...

En tot cas va ser la primera religió revelada a un profeta i expressada en un llibre. Com després van fer totes les religions monoteistes encara que la seva influència va arribar al molt posterior budisme.
Creuen que en la seva resurrecció, el cos no és útil, i com que no volen alterar la natura, quan moren van a les anomenades "torres del silenci", en que el voltors es mengen les restes.

Com totes les religions va acabar creant una casta sacerdotal, que es deien Mags, a la que es creu que pertanyien els 3 Reis Mags que descriu l'Evangeli. Després es va convertir en religió d'estat, en l'interval entre grecs i àrabs, i l'opressió de tota religió d'estat, va facilitar l'adopció del Islam.

Molts van fugir a la India, i son el poderós grup dels Parsis. Famosos parsis eren Zubin Metha, Freddy Mercury, Ratan Tata l'empresari més important i admirat de la India, també ho eren els tres màxims generals del exercit indi en l'ultima guerra amb el Pakistan, el pare de l'industria nuclear india i el fundador de Air India, aixì que poca broma.
No són proselitistes i pensen tant que són poc prolífics, així que es creu que hi ha 150.000 zoroastrians al món, dels que 60.000 a la India, 20.000 al Iran i 4.000 a Yazd, que té alguns dels llocs de peregrinació més visitats. El llibre en que ho he llegit està editat a Califòrnia, així que no m'estranyaria que la resta estiguessin allà com emigrats o ex-hippies.
Sortim amb en Mehdi en cotxe a visitar alguns llocs del desert i muntanyes. En Mehdi és de moment la única persona que no li dona la mà a la Conxita perquè no ho permet la seva interpretació de la religió. Parem a comprar pa pel viatge.

El cotxe és un Saita, una marca de fabricació local, que utilitza gas i gasolina, fet amb tecnologia dels sudcoreans de KIA. Costa 5.000€, força tronat i antic, un equivalent a Espanya costaria entre el doble i el triple. Ara es fabrica conjuntament amb Renault.

En Mehdi ens diu que quan els conductors van amb turistes fora de la ciutat, han de comunicar per SMS a la Policia a on van. Com que les carreteres estan molt be, pero al desert i muntanya quasi no hi ha cotxes, me n'alegro.
Sembla que els dos grans equips de futbol al Iran són el Persepolis, dels treballadors, i que també prefereixen al Real Madrid. El rival es el Esteghlal, dels pijos, i que recolzen més al Barça. Que hi farem!
Kharanaq és un poble fantasma al límit del desert i la muntanya. La majoria de cases de fang estan ensorrades, però el minaret aguanta. La Conxita i jo pugem fins a dalt. Ella millor que jo perquè és més prima i petita. La part final és de gimnasta i en algun moment quedo encaixat sense poder anar a dalt ni a baix. Es dur l'ofici de muecin, per això ara els cants des de la mesquita és fan amb altaveu.

Chak Chak és el gran lloc dels Zoroastrians, semblant a les ermites penjades de Montserrat. A la cova en que crema la flama que simbolitza a Mazda, el seu Deu únic i veritable, hi ha imatges de Zoroastre, el profeta, que s'assembla molt a Jesucrist, a Alí, el quart califa venerat pels xiites, al Che Guevara i a Richard Branson.

Meybod té un castell sassànida de fa uns 1.800 anys, que deu ser l'estructura de fang més antiga de l'Iran. Els iranís reconeixen tres imperis autòctons. El primer va ser l'aquemènida, el de Ciro i Dario, entre els segles VI i IV a.C, el segon el sassànida, entre els segles III i VII d.C. I el tercer el safàvida, entre el XV i el XVIIId.C. Tots els altres períodes van tenir dinasties d'origen estranger.

Anem a dormir a Saryazd, un poble al limit del desert i a 30 km de Yazd. Hi ha l'últim caravanserai en que es quedaven les caravanes que venien de l'Est per la ruta de la seda. Eren recintes fortificats on les caravanes descansaven al vespre, amb les mercaderies i animals. 30 km era una jornada de camí, així que la cadena s'estenia des d'Istanbul fins a Xian. Molts estan destruïts però altres s'han reformat i en lloc de mercaders tenen turistes. El jove que viu al cantó ens proposa fer un passeig en camell. Ens costa 1€ cadascú i hem d'esperar que torni a tancar al seu colomer als ocells que han sortit a donar un volt.

Aquestes son les setmanes de menys turisme i la recuperació del bloqueig encara és incipient, així que al caravanserai estem completament sols. No hi ha ningú més, inclús qui ens porta el sopar viu al poble. Venen alguns joves del poble amb una pipa d'aigua, i amb el diccionari farsi-anglés comuniquem un mínim. Amb la pipa d'aigua no fumen tabac, sinó una mena de pasta de poma. Al vespre, a veure les estrelles des del pati, tancar amb candau la porta de fusta que dona accés al desert, i dormir damunt les alfombres. Segur que en alguna reconstrucció anterior d'aquest caravanserai hi va dormir Marco Polo camí de la Xina o tornant cap a Venecia.

El més interessant a Saryazd és una fortalesa sassànida de fang, de 1.500 anys d'antiguitat, amb doble muralla, fosar, i amb vistes espectaculars sobre el desert proper i les muntanyes nevades. Sorprén l'adaptació al medi. Hi ha camps d'arros, a la vora del desert, regats amb l'aigua del Qanat que la porta de les muntanyes, a desenes de kilòmetres, i en alguns punts a més de cent metres de fondària.

El conductor de tornada a Yazd te la meva edat i família a la India, Australia, Anglaterra i als USA. Ell es va formar a Hyderabad i en les poques ocasions en que es reuneix tota la extensa família, la llengua més comú és l'hindi. Com que hem parlat una mica sobre Hyderabad i la India s'ha obert i ha començat a parlar de política.

Es musulmà conservador, convençut partidari del actual president i considera que l'anterior va ser un desastre. Veu la guerra amb l'Iraq com un muntatge dels Estats Units, que van utilitzar al titella de la CIA, Saddam Hussein per frenar la revolució, mentre venien armes directament al Iraq, e indirectament al Iran, en el famós assumpte Iran-Contra de l'administració Reagan. A aquella guerra van morir 700.000 iranis i un nombre similar d'iraquís. La majoria molt joves i les seves fotografies estan a les carreteres i pobles de tot l'Iran. Una carnisseria. Diu que no tenen cap ressentiment amb l'Iraq i que son països germans, el ressentiment és amb els USA. Diu que és consideren totpoderosos, però que l'únic totpoderós que reconeixen a l'Iran és a Deu.
Al meu comentari dient que l'Iran és més igualitari que la India, afirma que és per l'Islam, que promou més la solidaritat en la societat.

Zurkhaneh és una barreja de ritual, gimnasia i teatre que és fa al Iran des de mil·lennis. Barreja tradicions sufis, com els derviches turcs, mitraiques, musicals i de gimnasia. Els grups practicants tenen uns locals a mig camí de gimnàs i temple, en que fan rituals al ritme del tambor i recitacions. Impressiona i com estrangers hi sóm benvinguts.

Publicado con Blogsy