Llacs d'Ounianga i la ruta de Líbia.

Camions en ruta a Libia a Ounianga Kebir

Fada és la capital del nordest de Txad i punt d'avituallament per travessar el desert de dunes de la depressió de Murdi. Retrobem African Parks, que ha fet una pista d'aterratge i un hangar per la seva avioneta. Ens expliquen que estan reintroduint l'austruç i ho faran amb l'onyx, que no tenen problemes amb exèrcit ni policia i que entrenen a locals per fer de rangers contra la caça furtiva.

Habitació amb vistes. Decorada amb pintures rupestres.

Fada és també un pas per tots els tràfics cap a Líbia. Persones que s'arrisquen al pas a Europa i bidons plens de fuel i aigua. Més al oest, cap al Tibesti, hi van buscadors d'or, camions i caravanes de camells que porten natron, la sal que surt de volcans poc actius i es barreja amb l'aigua del bestiar.

Tràfics i futurs incerts en la ruta cap a Libia.

Per allà va passar també, durant la II Guerra Mundial, un grup de negres, moros i republicans espanyols que van començar a restablir el prestigi de França. Van conquerir als nazis l'oasi de Al Koufra, la primera parada a Líbia. Els integrants de "La Nueve" van continuar la guerra fins a ser els primers en entrar a l'ajuntament del París alliberat.

Acampats en un desert sense límits. Depresió de Murdi.

Les dunes de sorra de Murdi poden ser un problema. Gran part de la ruta del desert és plana i si no hi ha vent, es pot seguir les marques d'altres vehicles o bidons que fan de referència. El problema es quan trobes una duna que talla el pas i ha portat el vent. Pujar-la pot no ser problema perquè sempre es pot recular, però el perill és un descens que pugui clavar el cotxe a la sorra. Aprofitem alguna punxada per canviar roda i reduir la pressió dels neumàtics. Això augmenta la superfície de contacte amb el terra i ajuda a pujar les dunes.

Llacs d'Ounianga. Els oasis  més misteriosos.

Els llacs Ounianga són encara un misteri. Divuit llacs en un dels llocs més àrids i secs del planeta. L'aigua ve d'un aqüífer subterrani, resta d'una època humida de fa mil·lennis. Forma part dels llocs protegits per la UNESCO, encara que això no protegeix als pocs habitants de la sorra. Sembla que fa 5 mil·lennis el desert va tornar al disminuir les pluges monsòniques. L'aigua hauria permès mantenir els cultius, però la sorra ho va cobrir tot i ara la única activitat significativa és ramadera.

Aigua sense terra, s'ha de viure dels animals.

Ounianga Kebir (el Gran), és el poble de'n Hamid i tots son parents. Per problemes familiars, un oncle va creure que tindria més futur a la capital i el va enviar a N'Djamena a estudiar. Coincidim amb camions i caravanes en la ruta de Líbia i tornem a omplir les reserves d'aigua, diesel i menjar. No hi ha control policial de les mercaderies fins a Kalaït, més al sud i el dipòsit s'omple  bidons, un tubo que l'aspiren i draps que filtren.

Si la gallina l'ha matat una noua, es "haram" i no la podem menjar.

La tradició islàmica estableix les condicions per matar un animal i que la seva carn sigui "halal". Ho ha de fer un home excepte en casos de vídua o quan no hi hagi alternativa. Així ho hem fet amb la cabra que hem cuinat, però el pollastre d'Ounianga Kebir, l'ha matat per un error una nena de la casa. Ja no el podrem menjar i ens consolem amb una sardina de llauna.

Ounianga. Aigües de quan el Sàhara era verd.

Una misteriosa dona sortia del llac cada nit. Un pastor ho veia i va preparar una xarxa per atrapar-la. S'hi va casar encara que era un esperit i van tenir molts fills. Qui m'explica la llegenda, musulmà devot, em demana anonimat perquè la radicalització de molts, cada cop tolera menys les històries preislàmiques.

Oblits de guerres antigues al desert. Bir Koran el 1986.

Les successives rebel·lions que van fer caure els primers cinc presidents del Txad tenien sempre una component tribal emmarcada en la geopolítica del petroli. Al 1986, la Líbia de Gaddafi va envair Txad des del nord i la batalla principal va ser a Bir Koran. El president toubou i antic colpista Hissène Habré, amb ajuda de França i USA, va derrotar a l'exèrcit libi al desert. La nostra ruta passa entre tancs i munició mig coberts per la sorra.

Tanc libi al desert del Txad esperant el pas del temps.

Alonso sempre pensa noves rutes i voldria allargar fins Al Koufra, la ciutat-oasi a l'altre cantó de la frontera. Després que la OTAN destruís un estat funcional, Líbia està dividida en diferents milícies i senyors de la guerra. Al Koufra està al territori del govern de Khalifa Haftar, senyor de Bengasi. Era el cap militar libi a Bir Koran, va ser agafat pres i captat pels USA. Després d'uns anys vivint a prop de la seu de la CIA, va reaparèixer com alternativa a un Gadafi ja mort. Per poder anar a Al Koufra caldria veure si els seus controlen l'ambaixada líbia a N'Djamena i demanar-ho. Difícil inclús per l'Alonso.

Gasolinera autoservei a Ounianga Kebir. Diesel libi de la millor qualitat i preu.

Ens aturem per parlar amb una furgo plena. Van al proper poble a recollir diners i pagar la compensació per una mort. Va ser en un "accident" i els familiars del responsable han de pagar 4 milions de CFA, uns 6 mil €. Podrien ser fins a 20 milions i marxar del poble segons el cas. Hamid és parent i contribueix amb 20 mil CFA, 30 €. Sinó ho fes, no podria demanar solidaritat als seus quan ho necessités.

Canvi de roda i ajust de pressió mentre encara hi ha llum.

La banda sonora del viatge alterna USBs de Hamid amb griots que canten en toubou als seus ancestres. Alonso amb Chikos del Maíz i Siniestro Total, Alicia amb músiques africanes. La única electricitat durant 15 dies és la que genera el 4x4 en marxa i els nostres telèfons, bateries i drons competeixen per la càrrega.

Escenes de vida al campament en dos colors.

Abeche és la capital del nord i molt a prop del Sudan. Un poble al voltant d'un mercat gran que va ser la seu d'organismes internacionals durant la guerra al Darfur. Encara circulen discretament moderns 4X4 amb les lletres UN, MSF, WFP. El quartel d'una força sudaneso-txadiana indica mesures per contenir el conflicte. Els edificis pagats per ONGs o govern francès són antics o en desús. A Abeché hi ha una moderna universitat i mezquita amb les banderes de Txad i Turquia.

Cinc arcs, Un Hamid i 2 4x4`s

Turquia avança en la lluita pels esperits, i Xina guanya per golejada en les obres. A Abeché entrem en una estreta carretera molt ben asfaltada. Bons fonaments i drenatge, només es fa malbé pel sobrepès d'alguns camions. No hi ha tràfic, però tímids els transports més corrents, mules i carretons, prefereixen seguir per la terra. Per l'aire creuem una immensa bandada d'ocells, quelea quelea, milers, que en la seva migració busquen arbres a on passar la nit i camps a on menjar gra.

No son llagostes, es diuen quelea quelea i devoren el gra de mill.

A Umm Hujar ens hem de presentar a la policia i ens desaconsellen acampar. Ens deixen dormir al patí d'un decrèpit centre de salut maternal. Un més dels responsables que hi hagi tants nens. Quan expliquem que a les ciutats riques hi ha més animals de companyia que nens no s'entén. Les dificultats comencen amb els joves, i amb l'alcohol. Al comprar una caixa de cerveses en un bar que prudentment prohibeix armes i màsqueres, acabem en un conflicte estimulat per l'alcohol del que costa sortir-ne.

Arada, entrant al Sahel. Bons restaurants i Internet 2G.

Ens dividim perquè uns tenen temps d'anar al Parc Natural de Zakuma i la resta seguim a Mondo, a on les desconfiances i l'alcohol ens tornen a ficar en problemes. A un bar, inici de conversa amb un noi sord que ven llavors de cola, un estimulant lleu molt popular a l'Africa. Segueix conversa en francès amb un grup proper. Un jove informa que ell treballa pels drets humans i el felicito. Hamid segueix la conversa en àrab que es va encenent i convertint en violenta. Abandonem el local i la traducció posterior és que afirmaven que havíem trobat or i l'amagàvem, que els nostres companys txadians eren uns llepaculs dels blancs, tot barrejat amb un consum excessiu de cervesa.

Abeche. Un mercat, un poble, i a prop Darfur i Sudan.

La carretera fins  a la capital te una qualitat que depèn del constructor i època en que es va fer. En molts kilòmetres és millor sortir i anar per terra per la quantitat i profunditat dels forats. A N'Djamena es prepara un següent grup que iniciarà una ruta de 3 setmanes al Tibesti, el nord est del país i prop de Níger. Una ruta dura que miro amb enveja.

Descans i aigua per la caravana de camells.

Nous tràmits de tornada en aquest món amb nous murs. Un PCR negatiu per 50€, un QR sanitari d'entrada a España, cap requeriment pel trànsit a Istanbul, possible alteració de rutes pel conflicte d'Ucraïna. Vaig venir des de París amb Air France i escala a Abuja i moltes places buides. Torno amb Turkish a Istanbul amb escala a Kinshasa i avió ple. Un món en canvi.

Poblat i magatzems de gra en el final de la ruta a N'Djamena.

A l'aeroport d'Istanbul es pot veure. Infinitat de vols a tots els llocs de l'antiga Ruta de la Seda, d'Àfrica i d'Europa. De Lisboa a Beijing. Cap al sud i pocs al nord d'Amèrica. Els propers a Ucraïna estan cancel·lats. Marques de moda turca inclouen entre els llocs a on tenen botigues, Bolívia, Corea del Nord, Turkmenistan e Iran. Ha sigut un viatge a un lloc que era així fa dos mil·lennis i torno amb més preguntes que respostes sobre les properes dècades.

Ennedi, la màgia del nordest del Txad.

Guelta d'Archei. Canó del Ennedi amb aigua tot l'any.

N'Djamena és la capital del Txad. Quan era un fort francès és deia Fort Lamy. S'hi ajunten els rius Chari i Logone, que alimenten el llac i la zona pantanosa la travessa un pont xinès. Hi viuen grups ramaders i pescadors en conflicte. No plou i si els ramats beuen la poca aigua en època seca, no hi ha peixos. 

Pou camí de Moussoro per cultivar cebes i animals

El conflicte és més gran a Camerún, a l'altre cantó del riu. Fa una setmana hi va haver morts i han augmentat els refugiats. Els amics del Paco, jesuïta mallorquí m'expliquen que en un anterior cop d'estat van quedar atrapats, els francesos van fugir amb els pocs avions disponibles i ells van travessar en piragua al Camerun que llavors era més estable. Ara no ho és. Fa uns dies des de Nigèria, van segrestar a 5 treballadors de Metges Sense Fronteres i els camions que van al port de Douala, la sortida al mar des del Txad, ho eviten.

Carniceria a la pista. Venda de cabres pelades.

Preparar l'expedició inclou un dinar a casa de Hamid per conèixer el petit grup. Hamid és un toubou amb família de Bengasi a N'Djamena, que ho sap tot d'aquesta immensa i buida part d'Àfrica. La seva capacitat i xarxa és imprescindible per qui s'atreveixi a organitzar expedicions aquí i és un bon amic i col·laborador d'Alonso i Kumakonda. 

Dinar en ruta. Llaunes de verdures i sardines amb síndria.

Tinc sort de parlar francès i tradueixo a Hamid les converses amb la resta del grup. En els viatges soc un caçador d'històries, dos o tres de bones cada dia, i parlar els tres idiomes oficials de l'expedició, francès, anglès i castellà, amb voluntat d'entendre l'ús de l'àrab, ajuda molt.

Cada matí a les 6h. Llevar-se amb el sol, esmorzar i recollir el campament.

La resta del grup inclou Isakar, segon conductor, i la Sabine, cuinera. Pot treballar en una expedició per ser cristiana, com molts txadians del sud. Alterna dos vels, regal d'alguna ONG, que sembla que ens marquin el calendari, cors al 14 febrer de Sant Valentín i feminisme del 8 de març.

Pou de Gudjele. Cinq camellades poden beure gracies a Arabia Saudita

El grup dels clients el completen Alícia, una experimentada viatgera amb presència en xarxes d'aventurers. Ana, que comença a descobrir Àfrica desprès de recórrer mig món. Mark, anglès que treballa en avions i ha estat a més de 160 països, però Àfrica l'ha recorregut en camions. James, americà i taiwanès, és l'únic que em guanya en anys. També en energia perquè encadenarà aquesta expedició amb tres dures setmanes al Tibesti.

Gudjele, ramats de camells, vaques i ovelles recullen i altres esperen.

Cal comprar per quinze dies el que no trobarem fora de la capital. Anirem en dos Toyota Land Cruiser, els 4x4 més habituals al Sàhara, per una ruta de quasi 4000 km i més del 80% sense asfaltar. Cada dia cal ser autònom cuinant, dormint en tendes i amb les incidències dels vehicles.

Alonso, Ana, Alicia, Mark, Alfons i James despedint a N'Djamena.

A tot arreu som els únics blancs i al vespre, en un "maquis", un lloc de menjar i beure a l'aire lliure, hi ha grups de nens als que els clients donen el que ha sobrat. Al cantó un grup de joves van col·locats amb la cola que respiren d'ampolles brutes. En una discussió entre ells surten ganivets i ens esperen al sortir. Per precaució ens organitzem per tenir algun taxi a punt. Trista la frustració per una pobresa que exclou a molts joves. Falta d'expectatives, barrejada amb alcohol i altres consums.

Primera nit i primera sorpresa al Ennedi. Canó de Bachikele.

La última nit la passem a un hotel de francesos, davant d'un altre hotel de xinesos, prop de l'aeroport i voltat d'instal·lacions militars molt protegides. França perd hegemonia militar al Mali i Centroafrica davant de Rússia, però al Txad encara la te. La propera base militar francesa és potent i l'únic equipament modern francès que veurem en tot el viatge. En canvi a Abeché, la capital del nord i tercera del país, una nova universitat i una mesquita amb banderes turca i txadiana indiquen els canvis en marxa.

Dunes al Ennedi amb neumàtics desinflats per adherir millor.

La ruta fins a Moussoro és un senyal a la sorra en un paisatge sahelià. És època seca i la única vegetació són acàcies espinoses i matolls que només mengen camells i cabres. La vida es concentra als pous, amb tècniques mil·lenàries per treure aigua i mantenir alguns cultius de ceba.

Posta de sol als pinacles de Wimina.

Moussoro és un gran poblat amb un edifici abandonat a mig construir, pagat amb un projecte del Banc Mundial. Ens hi deixen dormir. Al poble hi ha un centre d'instrucció de militars i policies i això vol dir prostitució al "Facebook Bar", un pati polsós amb taules i shishas en que joves soldats ballen amb una cervesa a la mà i una pistola al cinturó.

Noies portant aigua al seu campament.

Seguim fins el pou de Gudjele. Els seus 100 metres de fondària i espai per cinc caravanes traient aigua simultàniament, han sigut pagats per Arabia Saudita. El lloc és màgic, amb centenars de camells, cabres, mules i ovelles. Cada ramat ha de portar una bossa de lona, una corda llarga i una politja feta amb una barra de ferro i una roda de fusta. Un camell estira la corda i fa pujar la bossa plena d'aigua. El pou és públic i una complexa norma no escrita regula el seu ús.

De qui és la prioritat en un pas estret i hora punta?

Acampem a prop per poder viure l'activitat dels ramats al matí. És la primera nit al desert, cada expedicionari amb la seva tenda sòlida i de fàcil muntatge. El "Shakan", un recipient amb forma de tetera de plàstic de 2 litres serveix per rentar-se, dutxar-se i netejar-se el cul en qualsevol racó discret de la nit del Sàhara.

Kalaït. Darrer control policial per presentar papers.

Kalaït és centre de policia i hem de presentar els nostres permisos i visats. Aprofitem per comprar pa i omplir aigua i fuel. Un altre autoritat discretament ens estudia. African Parks és una polèmica empresa sudafricana que gestiona Parcs i Reserves Naturals difícils per encàrrec del govern. Al Txad el Parc de Zakuma, a on han reintroduït tot tipus d'animals, i la Reserva d'Ennedi.

Campament permanent d'empresa italiana que hi vola en helicòpter.

Comento amb el ranger francès d'African Parks la nostra ruta i desaconsella la frontera amb Sudan, és a tocar el Darfur i no hi veu seguretat. M'explica que tenen més de 1000 rangers armats als diferents parcs africans que gestionen. A les meves preguntes sobre la caça il·legal respon amb el discurs conservacionista :"És el seu país, però també és el nostre planeta".

Pedres i sorra mentre s'acaba de carregar els vehicles.

La propera és la primera nit al Ennedi i els seus increïbles monuments de pedra. El canó de Basiquet recorda Petra en mig d'una soledat total i lluna plena. El Sàhara queda partir per unes espectacular formacions rocoses. Hoggar, Tassili, Teneré, Tibesti i Ennedi. Quan el Sàhara era verd, els humans vivien en les coves d'aquelles roques que guarden l'art més antic que ha fet la nostra espècie.

Art rupestre. Caçadors, ramaders i camps a cada cova.

Els meus companys de viatge són experts de la fotografia. Càmeres, telèfons, GoPro i Drons. El permís per fotografiar amb un dron costa 300€ i l'han d'autoritzar diferents departaments, però les imatges que es poden obtenir son especials. No és fàcil fer volar un dron entre canons de roca sense col·lisió ni perdre'n el contacte. El segle XXI fa fotos al segle XI. El viatge és una cacera d'imatges d'un altre món i d'un altre temps.

L'art més antic i en diferents colors.

El Txad és independent des del 1960, i en la dècada al voltant d'aquell any, 32 països africans es van independitzar dels colonitzadors, que van facilitar governs que els hi eren favorables. Kapuscinsky va ser el gran cronista d'aquella època i els seus llibres encara son una guia per a viatgers que com jo, utilitzen Wikipedia com a GPS. En el clima de la Guerra Freda, la majoria van tenir revoltes internes, fins a la inestabilitat actual. Als veïns Mali i Centroafrica, Rússia està desplaçant a França com protector del govern. Ara hi ha camps de refugiats que venen del Darfur, Centroafrica, Nigèria i Niger, però no de Libia. De conflictes vius o congelats, silenciosos o mediàtics. Tots antics i de difícil solució.

Camp a les agulles de Wimina. Calor de dia i fred de nit.

En Hamid coneix bé la ruta de Libia i te clar que representa Lampedusa. Gadaffi surt a les converses, molts grups rebels venien de Libia i en veiem restes. Companyies franceses i americanes lluitaven per la concessió de les reserves de petroli descobertes al sud del Txad i els seus governs ajudaven a un o altre grup rebel per aconseguir-ho. Les reserves properes ja les explotarà Xina.

Xampinyò. No va caure ni esclafar al explorador.

Cinc dies i sis nits a l'Ennedi. Pinacles de Wimina, Guelta d'Archei, un canó amb aigua tot l'any i petits cocodrils que són restes de temps passats. Pintures rupestres de Terkey i Barakatra, caceres, ramats i vida de poblat d'altres èpoques i climes. 

Camp nòmada amb tendes més adients que les nostres.

Alí comerciava amb Libia. 200 litres d'aigua txadiana es canviaven per 20 litres de gasolina líbia. Amb el temps va acumular benefici i va pensar en tenir una esposa. Ho gestionen les famílies i ho va demanar a la seva. El primer és intercanviar regals amb el pare de la candidata. Li va regalar un kalashnikov, 200.000 CFA que son 300€. Els pares van regalar un camell mascle per ell, 300€, i femella per ella, 200€. Després s'acorda la dot, uns 500€. El més car va ser el banquet que va durar 5 dies i va tenir molta gent. Es van menjar 1 camell i 10 corders i per fi va poder conèixer a la seva dona.

Tot això ho regula la sharia, la llei islàmica que fa de dret civil dels musulmans i els territoris del nord. L'herència, la dot o el divorci. A Israel els religiosos també regulen la llei civil, com l'església catòlica al franquisme.

Aloba Arc, 140 m i potser el més gran del món.

Les escultures naturals es succeeixen. Arc d'Aloba, d'Elefant, Arc de Djulia i restes d'antigues guarnicions franceses al desert, Guelta de Bachilkele. Austruços reintroduïts per African Parks i els seus rics donants ecologistes.

Yusuf i els seus. Hamid i els seus. Tribus amigues al desert.

Grup treballant en fer un pou. Yusuf n'és el peix gros i parla un anglès perfecte, però no francès. És un zaghawa, la tribu dels últims dos presidents. Viuen als dos cantons de la frontera amb Sudan, el Darfur, i la seva competència en anglès o francès indica quin cantó. Yusuf ha estat a Washington i algun paper tenia en els conflictes de les potències a la zona.

Foc de camp amb cabra rostint-se al Sàhara.

Els toubou són l'altre gran tribu del nord, col·laboren i competeixen. Un toubou m'indica que en Yusuf és ric en camells i també en diners. El primer president, Tombalbaye, era del sud i el van posar els francesos. Van recolzar una revolta quan va donar la concessió del petroli a Conoco, una empresa americana i el van matar. Els següents presidents han sigut dos toubou i dos zaghawa, tribus ramaderes i musulmanes del nord desert que representen menys del 5% de la població però dominen la política i l'exèrcit. 

Laberint Oyo. El vent del desert esculpeix formes increíbles.

L'anterior president es va enfrontar a França. Es diu que van permetre que els rebels el matessin i desprès van ajudar a esclafar la revolta. L'actual president de transició, fill del mort, va ser triat entre 3 germans per ser de mare toubou i potser facilitar un acord dels dos grups dominants.

La Xina sembla aliena a aquests conflictes i es valoren les seves obres com una refineria pel nou petroli, ponts, carreteres i hotels. La majoria de productes son també xinesos, adequats a les necessitats locals i amb qualitats i preus com els de la Xina rural.

Roques i sorra, roques i sorra... fins a l'infinit.

França perd terreny amb els locals. Els txadians emigraven a Líbia a treballar, s'hi sentien com a casa i tornaven. Ara la OTAN i Europa han destruït Líbia. Era el país més ric d'Àfrica, amb una important despesa en educació i sanitat i ara sembla un mercat d'esclaus a on la Unió Europea paga a màfies per que facin d'antidisturbis de l'emigració. L'emigració a França, al contrari que altres països de la Françafrique, és petita i se'ls hi dona la culpa de tot el que va malament.

Arc de Djulia des de les restes d'un campament militar francés

Un tema calent és el CFA. Originàriament volia dir "Colònies Franceses d'Àfrica", avui vol dir "Franc de la Cooperació Financera a l'Africa Central". És la moneda que comparteixen sis països, impresa a París i amb un valor fixat amb l'Euro per França. Aquest valor es considera favorable per França i perjudicial pels preus i exportacions africanes.

Guelta d'Archei des d'una paret del canó.

Últim dia a Ennedi, nou accés al Guelta d'Archei i ascensió a les parets que el tanquen. La vista és esplèndida i una camellada d'uns 80 animals aprofita l'aigua junt amb grups nòmades de rucs i cabres. 

Bar de camells, cockteleria fina.

La propera etapa serà Fada, un poblat al voltant d'un antic fort francès, digne d'antigues obres colonials com "Beau Geste", "El desierto de los tàrtaros" o "Mon Légionnaire". Aigua, fuel, vitualles, alguns minuts de connexió internet i reprenem la ruta al nord cap el desert de Murdi i els misteriosos llacs Ounianga.

Fabulós video de Ennedi fet per Alonso, Kumakonda, amb imatges en dron preses durant el viatge.

Llac Txad, un convuls centre d'Àfrica.

Txad, un viatge en el temps al cor d'Àfrica.

Viatge al Txad durant febrer  del 2022. Una setmana "prospectant" el llac i el riu Logone, frontera amb Camerun. El turisme torna lentament però només els agosarats. L'epidèmia que ha paralitzat als països dels visitants ha fet més alts els murs. A més de visats i cartes d'invitació, ara calen vacunacions i test, amb increment de temps, cost e incertesa.

Buscant els límits al llac Txad i el riu Logone.

El Sahel, com tot el món però aquí és veu millor, està en canvi geopolític. Tots els països han tingut un cop d'estat en els darrers 15 mesos, des de Guinea Conakry, a l'Atlàntic, fins al Sudan, al mar Roig. Set cops d'estat, la majoria exitosos i difícils d'interpretar. Al del Txad guanyaven els rebels que venien de Líbia, el president va morir lluitant-hi i el nou president és el seu fill. Arribo en un avió que surt de París mig buit i torno en un que arriba a Istanbul ple.

Festa d'adhesió al partit del govern a N'Gouru.

El turisme no ve perquè el Txad és quasi tot "Red zone" i els seus veïns pitjor. Els governs occidentals diuen que no s'hi ha d'anar. Només hem vist un grup de turisme car que es movia en helicòpter, i un valent grup de voluntaris mallorquins i aragonesos jubilats que ajudaven a un amic, un antic capellà obrer jesuïta que volia acabar la seva obra i vida en els projectes socials que va engegar al sud.

El riu està a prop però l'aigua del pou és més neta.

Però és un privilegi visitar el Txad. Una creació del colonialisme francès en que conviuen més de 100 ètnies amb totes les varietats dels seguidors de Mahoma, de Jesucrist i de la cultura animista dels que no han deixat mai de tenir els peus a la natura.

N'Gouru i nens. Passat i futur.

El viatge l'organitza Austerio Alonso, camioner i explorador, que va crear l'agència Kumakonda i no perd oportunitat d'anar a veure que hi ha més enllà a l'Àfrica Central i Occidental, un gran tipus. Acostumo a viatjar sol i amb transports locals, però al nord del Txad no hi ha transports perquè no hi ha pobles. No hi ha "matatu", "chapa" o "car rapide", de tercera o quarta mà i a prop del mercat, que esperi una o quatre hores, fins estar molt ple per començar el viatge. Al nord, dos terços del país, no hi ha asfalt i les pistes són de terra i pedres, fins que les talla una duna que ha portat el harmattan, el vent del desert. Quan bufa el vent i no tenim turbant, els blancs ens posem la mascareta que portem d'Europa i ens ajuda a no respirar sorra.

Isseiron. Carniceria, forn i harmattan.

M'he afegit a la prospecció que Alonso vol fer, fora de programa, del complicat llac Txad. També vol explorar llocs amb en Joseph, un txadià ànima de molt projectes a Bongor, al sud de la capital N'Djamena. L'edat mitja de la població és 16 anys i tots els nens riuen, la d'Europa és 47 i les nostres ciutats tenen més gossos que nens. Al nostre recorregut no tenim aigua corrent, només pous o ampolles, ni electricitat, només solar o del cotxe. Al sud tenim internet cada dos díes i al nord cada setmana.

Vaques kouri nedant a pasturar a una illa del llac Txad.

Anem al llac Txad, un llac sense sortida que rep l'aigua de dos rius, Logone que ve del Camerun i Chari que ve de la República Centroafricana. Pel clima i per l'augment de població el llac es fa petit i te un laberint d'illes. És el centre de l'Àfrica que no te sortida al mar i tant important que els colonitzadors que van fer la divisió actual del continent el van repartir entre quatre països.

Caravana dels Reis Mags o guerrers almohades entrant a N'Gouru

A N'Gouru fa estona que s'ha acabat l'asfalt, "le goudron", i trobem una caravana de genets enturbantats a cavall i camell amb espases i tambors. Semblen els Reis d'Orient però és un acte del partit al govern per mostrar adhesió al president. Ens hi conviden i les nostres càmeres tornen el lloc al segle XXI.

Foc de camp compartit amb ramat de vaques kouri.

Bol, a 340 km, és la capital departamental, te una presència important i discreta dels militars que lluiten contra Boko Haram i les diferents mutacions islamistes i bandoleres que venen de Nigèria i altres llocs del Sahel. Fent amics anem a veure el Governorat, Prefecture, Chefferie i Cap de la Policía. L'últim és contundent. No estem autoritzats a acampar a la vora del llac ni anar amb "pirogue" a les illes. No volen tenir un problema si els islamistes, dels que ningú diu el nom, ens segrestren.

Part. La mare menja la placenta i el vedell mama amb el cordó sagnant.

Acampem prop d'uns pastors nòmades. Només hi ha dones, vells i nens. Les poques vaques tenen les potes lligades i una menja la placenta de la cria que acaba de néixer. Busca la llet amb el cordó umbilical encara penjant. Al vespre arriben els ramats que han anat al llac a menjar. Centenars de vaques kouri amb banyes gegants que s'apropen als focs que els pastors karembeu han preparat i que nosaltres aprofitem.

Refugiats del camp Kaya arriscant anar a una illa del llac.

Un delicat equilibri entre clima, pastors i agricultors. Caín i Abel. Pluges i sequera. Quan l'equilibri es trenca comença una cadena de violències. Potser una d'aquestes crisi va fer marxar algun avantpassat nostre. Al matí ens arrisquem. Anem a Kaya, un camp de refugiats fulani de les illes que no es diferencia del camp nòmada. Tenen vaques i reben menjar del programa de les Nacions Unides. Les vaques son el seu patrimoni, com els diners, es cuiden, es miren i es fan créixer. Si es menja carn és de cabra, ovella o gallina.

De dia sembla segur pasturar a la illa sense atacs per robar bestiar.

Les vaques kouri neden bé i les porten a alguna illa propera a pasturar. En una piragua les seguim fins a la illa deserta. A vegades Boko Haram havia robat vaques per vendre-les a comerciants nigerians. Mai han faltat justificacions per una activitat antiga com robar vaques. Tornem a la pista a on es creuen el camí que ve de Niger i el que va a Líbia. Travessant el llac hi ha Nigèria i el riu Camerún, més al sud la república Centroafricana. Un centre d'Àfrica.

Mercat de Isseiron igual que fa mil anys.

A Isseiron ens trobem amb Mustafá i ens convida a dormir a casa seva. És la cinquena generació del sultà local i seguidor de la més poderosa de les confraries sufís de Senegal. Home de gran cultura i bon narrador en la tradició oral africana. Recorda que a l'Àfrica, quan un vell mor, una biblioteca es crema. Li agraeixo les explicacions recordant que els pobles que no recorden la seva història, estan condemnats a repetir-la.

Recollint espirulina, un menjar de pobres que volen els rics.

Prop del llac, un grup de dones filtren les algues d'espirulina que floten i les venen seques. Es un dels menjars de pobre que s'ha posat de moda entre els rics. Agraïm les explicacions i en comprem per millorar la salut la resta del viatge. Després 510 km fins a Bongor, amb canvi de vehicle a N'Djamena. Ens hi acullen Joseph, txadià, i Rahel, suïssa. Volen dissenyar amb Alonso una ruta atractiva pel turisme quan torni. 

Joseph educant i motivant a l'escola de Akwade.

Son una parella estupenda, han creat i gestionen la ONG Akwade que porta diferents projectes educatius, sanitaris i culturals. Al mercat consultem un adiví pel viatge al nord i ens diu que caldrà matar una cabra que ja hagi criat. Per posar-lo a prova, preguntem qui guanyarà la final de la Copa Africana de Futbol. El campionat és al Camerún i la gran final és Senegal-Egipte. Diu que Senegal, el favorit dels txadians. Son més negres i no veuen als egipcis com veritables africans. Senegal guanya la final a penalties i al Ennedi complirem el ritual exigit amb la cabra.

Les vaques son un patrimoni i un orgull, però també donen llet.

El riu Logone és frontera amb Camerun i les tribus nòmades el creuen amb el seu bestiar. Cada tribu és un idioma, però tots en parlen molts. Joseph parla 8 idiomes entre els que no hi ha anglès. A Katoa hem de saludar al sultà, un príncep real, al comandant de la brigada, al governador i al cap de districte. Com el Logone divideix el territori en els dos països que van crear els colonitzadors, a l'altre cantó del riu hi ha els mateixos càrrecs.

Tomba de Jean, el suïs que va escollir viure i morir al Txad.

A l'ombra d'una fortificació d'argila ens reunim amb el sultà i els seus notables. La fortificació es va fer per protegir als musgum d'una tribu veïna, sense pensar en els colonitzadors francesos que els mateixos anys pujaven pel riu. Parlem de Jean, un suïs que va escollir viure els seus darrers vint anys entre els musgum. El sultà ens ofereix terra per fer el mateix i construir una cabana. Ho pensaré.

Nit a les cabanes obús de Muhur. La història a l'Àfrica és oral.

Joseph ens porta a Muhur a dormir a una de les cabanes obús i ens han preparat una recepció. "Bienvenido Mister Marshall" es queda curt. Una tarda i un matí de balls, lluites i curses de piragua en les que aprofitem per passar a la riba camerunesa i mullar-nos  al Logone amb hipopòtams a la distància. Al final premis als guanyadors i per anticipar desconfiança quan hi ha blancs, en Joseph ha nomenat un jurat. Ibrahim, Ramadan, Yaya i Mohamed decideixen be i tothom queda content.

Festa amb blancs a Muhur. "Bienvenido Mister Marshal" és poc.

Tornats a Bongor, Joseph i Rahel ens ensenyen els projectes que son la seva vida. Escola de primària amb 300 nens. Francés i laic, amb barreja de tribus i famílies de tots els nivells. Emocionats compartim  l'esmorçar de "bouillon" de mill i sucre.

Educació en francès de nens de totes les tribus de Bongor.

Començaran cursos de formació professional per 500 joves. Ho finança la Unió Europea amb l'objectiu impossible d'aturar l'emigració a Europa. Les alternatives per un jove llest son aquesta formació, l'emigració de desert i patera, o integrar-se a grups com Boko Haram.

Travessant el Longore fins al cantó de Camerún.

Altres projectes inclouen alfabetització en massa, l'idioma local dominant, o eines de gestió de conflictes en una societat a on no en falten. Akwada, com el jesuita mallorquí o com el suïs Jean son la primera línea de defensa del món ric per protegir les seves pors.

Mercat de Moulkom i Rahel, l'altre ànima de Akwada.

Mercat a Moulkon, cançons de griots i balls. Amb altaveus que funcionaran mentre treballi el panell solar. A una església esperem amb 3 simpàtiques monges de Burundi una furgoneta atapeïda amb gent i sacs d'arròs que ens tornarà a N'Djamena. El conductor també fa ruta pel Tibesti fins a Murzuq, a Libia. James, el meu company de viatge americà d'origen taiwanès, m'explica amb tristesa que entén que Txad canviés el reconeixement de Taiwan per la Xina, perquè te més possibilitats, però van ser taiwanesos els que van introduir el cultiu del arròs a Bongor.

Monges congolenyes porten un pastís com una Bíblia pels 35 anys de bisbe a N'Djamena.

A N'Djamena, a la Mission Catholique de Kabalaye, les monges congoleses ens han reservat lloc per dormir, esperant la segona part del viatge cap el llunyà nord. Els espectaculars canons i roques del Ennedi, llacs Ounianga i desert de Mourdi.