Llacs d'Ounianga i la ruta de Líbia.

Camions en ruta a Libia a Ounianga Kebir

Fada és la capital del nordest de Txad i punt d'avituallament per travessar el desert de dunes de la depressió de Murdi. Retrobem African Parks, que ha fet una pista d'aterratge i un hangar per la seva avioneta. Ens expliquen que estan reintroduint l'austruç i ho faran amb l'onyx, que no tenen problemes amb exèrcit ni policia i que entrenen a locals per fer de rangers contra la caça furtiva.

Habitació amb vistes. Decorada amb pintures rupestres.

Fada és també un pas per tots els tràfics cap a Líbia. Persones que s'arrisquen al pas a Europa i bidons plens de fuel i aigua. Més al oest, cap al Tibesti, hi van buscadors d'or, camions i caravanes de camells que porten natron, la sal que surt de volcans poc actius i es barreja amb l'aigua del bestiar.

Tràfics i futurs incerts en la ruta cap a Libia.

Per allà va passar també, durant la II Guerra Mundial, un grup de negres, moros i republicans espanyols que van començar a restablir el prestigi de França. Van conquerir als nazis l'oasi de Al Koufra, la primera parada a Líbia. Els integrants de "La Nueve" van continuar la guerra fins a ser els primers en entrar a l'ajuntament del París alliberat.

Acampats en un desert sense límits. Depresió de Murdi.

Les dunes de sorra de Murdi poden ser un problema. Gran part de la ruta del desert és plana i si no hi ha vent, es pot seguir les marques d'altres vehicles o bidons que fan de referència. El problema es quan trobes una duna que talla el pas i ha portat el vent. Pujar-la pot no ser problema perquè sempre es pot recular, però el perill és un descens que pugui clavar el cotxe a la sorra. Aprofitem alguna punxada per canviar roda i reduir la pressió dels neumàtics. Això augmenta la superfície de contacte amb el terra i ajuda a pujar les dunes.

Llacs d'Ounianga. Els oasis  més misteriosos.

Els llacs Ounianga són encara un misteri. Divuit llacs en un dels llocs més àrids i secs del planeta. L'aigua ve d'un aqüífer subterrani, resta d'una època humida de fa mil·lennis. Forma part dels llocs protegits per la UNESCO, encara que això no protegeix als pocs habitants de la sorra. Sembla que fa 5 mil·lennis el desert va tornar al disminuir les pluges monsòniques. L'aigua hauria permès mantenir els cultius, però la sorra ho va cobrir tot i ara la única activitat significativa és ramadera.

Aigua sense terra, s'ha de viure dels animals.

Ounianga Kebir (el Gran), és el poble de'n Hamid i tots son parents. Per problemes familiars, un oncle va creure que tindria més futur a la capital i el va enviar a N'Djamena a estudiar. Coincidim amb camions i caravanes en la ruta de Líbia i tornem a omplir les reserves d'aigua, diesel i menjar. No hi ha control policial de les mercaderies fins a Kalaït, més al sud i el dipòsit s'omple  bidons, un tubo que l'aspiren i draps que filtren.

Si la gallina l'ha matat una noua, es "haram" i no la podem menjar.

La tradició islàmica estableix les condicions per matar un animal i que la seva carn sigui "halal". Ho ha de fer un home excepte en casos de vídua o quan no hi hagi alternativa. Així ho hem fet amb la cabra que hem cuinat, però el pollastre d'Ounianga Kebir, l'ha matat per un error una nena de la casa. Ja no el podrem menjar i ens consolem amb una sardina de llauna.

Ounianga. Aigües de quan el Sàhara era verd.

Una misteriosa dona sortia del llac cada nit. Un pastor ho veia i va preparar una xarxa per atrapar-la. S'hi va casar encara que era un esperit i van tenir molts fills. Qui m'explica la llegenda, musulmà devot, em demana anonimat perquè la radicalització de molts, cada cop tolera menys les històries preislàmiques.

Oblits de guerres antigues al desert. Bir Koran el 1986.

Les successives rebel·lions que van fer caure els primers cinc presidents del Txad tenien sempre una component tribal emmarcada en la geopolítica del petroli. Al 1986, la Líbia de Gaddafi va envair Txad des del nord i la batalla principal va ser a Bir Koran. El president toubou i antic colpista Hissène Habré, amb ajuda de França i USA, va derrotar a l'exèrcit libi al desert. La nostra ruta passa entre tancs i munició mig coberts per la sorra.

Tanc libi al desert del Txad esperant el pas del temps.

Alonso sempre pensa noves rutes i voldria allargar fins Al Koufra, la ciutat-oasi a l'altre cantó de la frontera. Després que la OTAN destruís un estat funcional, Líbia està dividida en diferents milícies i senyors de la guerra. Al Koufra està al territori del govern de Khalifa Haftar, senyor de Bengasi. Era el cap militar libi a Bir Koran, va ser agafat pres i captat pels USA. Després d'uns anys vivint a prop de la seu de la CIA, va reaparèixer com alternativa a un Gadafi ja mort. Per poder anar a Al Koufra caldria veure si els seus controlen l'ambaixada líbia a N'Djamena i demanar-ho. Difícil inclús per l'Alonso.

Gasolinera autoservei a Ounianga Kebir. Diesel libi de la millor qualitat i preu.

Ens aturem per parlar amb una furgo plena. Van al proper poble a recollir diners i pagar la compensació per una mort. Va ser en un "accident" i els familiars del responsable han de pagar 4 milions de CFA, uns 6 mil €. Podrien ser fins a 20 milions i marxar del poble segons el cas. Hamid és parent i contribueix amb 20 mil CFA, 30 €. Sinó ho fes, no podria demanar solidaritat als seus quan ho necessités.

Canvi de roda i ajust de pressió mentre encara hi ha llum.

La banda sonora del viatge alterna USBs de Hamid amb griots que canten en toubou als seus ancestres. Alonso amb Chikos del Maíz i Siniestro Total, Alicia amb músiques africanes. La única electricitat durant 15 dies és la que genera el 4x4 en marxa i els nostres telèfons, bateries i drons competeixen per la càrrega.

Escenes de vida al campament en dos colors.

Abeche és la capital del nord i molt a prop del Sudan. Un poble al voltant d'un mercat gran que va ser la seu d'organismes internacionals durant la guerra al Darfur. Encara circulen discretament moderns 4X4 amb les lletres UN, MSF, WFP. El quartel d'una força sudaneso-txadiana indica mesures per contenir el conflicte. Els edificis pagats per ONGs o govern francès són antics o en desús. A Abeché hi ha una moderna universitat i mezquita amb les banderes de Txad i Turquia.

Cinc arcs, Un Hamid i 2 4x4`s

Turquia avança en la lluita pels esperits, i Xina guanya per golejada en les obres. A Abeché entrem en una estreta carretera molt ben asfaltada. Bons fonaments i drenatge, només es fa malbé pel sobrepès d'alguns camions. No hi ha tràfic, però tímids els transports més corrents, mules i carretons, prefereixen seguir per la terra. Per l'aire creuem una immensa bandada d'ocells, quelea quelea, milers, que en la seva migració busquen arbres a on passar la nit i camps a on menjar gra.

No son llagostes, es diuen quelea quelea i devoren el gra de mill.

A Umm Hujar ens hem de presentar a la policia i ens desaconsellen acampar. Ens deixen dormir al patí d'un decrèpit centre de salut maternal. Un més dels responsables que hi hagi tants nens. Quan expliquem que a les ciutats riques hi ha més animals de companyia que nens no s'entén. Les dificultats comencen amb els joves, i amb l'alcohol. Al comprar una caixa de cerveses en un bar que prudentment prohibeix armes i màsqueres, acabem en un conflicte estimulat per l'alcohol del que costa sortir-ne.

Arada, entrant al Sahel. Bons restaurants i Internet 2G.

Ens dividim perquè uns tenen temps d'anar al Parc Natural de Zakuma i la resta seguim a Mondo, a on les desconfiances i l'alcohol ens tornen a ficar en problemes. A un bar, inici de conversa amb un noi sord que ven llavors de cola, un estimulant lleu molt popular a l'Africa. Segueix conversa en francès amb un grup proper. Un jove informa que ell treballa pels drets humans i el felicito. Hamid segueix la conversa en àrab que es va encenent i convertint en violenta. Abandonem el local i la traducció posterior és que afirmaven que havíem trobat or i l'amagàvem, que els nostres companys txadians eren uns llepaculs dels blancs, tot barrejat amb un consum excessiu de cervesa.

Abeche. Un mercat, un poble, i a prop Darfur i Sudan.

La carretera fins  a la capital te una qualitat que depèn del constructor i època en que es va fer. En molts kilòmetres és millor sortir i anar per terra per la quantitat i profunditat dels forats. A N'Djamena es prepara un següent grup que iniciarà una ruta de 3 setmanes al Tibesti, el nord est del país i prop de Níger. Una ruta dura que miro amb enveja.

Descans i aigua per la caravana de camells.

Nous tràmits de tornada en aquest món amb nous murs. Un PCR negatiu per 50€, un QR sanitari d'entrada a España, cap requeriment pel trànsit a Istanbul, possible alteració de rutes pel conflicte d'Ucraïna. Vaig venir des de París amb Air France i escala a Abuja i moltes places buides. Torno amb Turkish a Istanbul amb escala a Kinshasa i avió ple. Un món en canvi.

Poblat i magatzems de gra en el final de la ruta a N'Djamena.

A l'aeroport d'Istanbul es pot veure. Infinitat de vols a tots els llocs de l'antiga Ruta de la Seda, d'Àfrica i d'Europa. De Lisboa a Beijing. Cap al sud i pocs al nord d'Amèrica. Els propers a Ucraïna estan cancel·lats. Marques de moda turca inclouen entre els llocs a on tenen botigues, Bolívia, Corea del Nord, Turkmenistan e Iran. Ha sigut un viatge a un lloc que era així fa dos mil·lennis i torno amb més preguntes que respostes sobre les properes dècades.