Andes Centrales. Bolivia, Chile y Argentina. Otoño de 2013

Uno de los accesos al Infierno está en Potosí. 
En la superficie reina la Virgen. Está muy guapa en las imágenes que veneran los mineros quechua. Los frailes habían dicho que es la reina del Cielo, que está arriba, y que en el infierno, abajo, manda el demonio. La mina es un laberinto de peligros donde te protege el diablo. Es el dios de las profundidades pero como les cuesta pronunciar la "d", le llaman Tío. Su imagen, con cuernos y rabo, da confianza.

El "Tio", diablo y señor de las infiernos protege las minas de Potosí

Potosí es la ciudad más alta del mundo, a 4.000 metros sobre el nivel del mar y al pie del Cerro Rico. Las vidas de decenas de miles de indios extrajeron 60.000 toneladas de plata. Al principio el mineral tenía un 40% de pureza. Sirvió para pagar la creación del Imperio Español y sus guerras en Europa. Ahora hay 30.000 mineros que extraen pedruscos con algo de plomo y estaño. Los venden a intermediarios por menos que nada pero no quieren que la mina cierre. Es su cultura y su vida y aunque no tenga futuro, la transmiten a sus hijos. En las minas no hay electricidad y las desgracias son frecuentes. Se trabaja como en la antigüedad pero con dinamita y alcohol.

Los mineros esperan uno de dos regalos. Alcohol, gaseosa y coca. O bien dinamita, cebador y mecha. La segunda opción son herramientas de trabajo y en el mercado del poblado compro algunos pesos de explosivo para regalarlo como agradecimiento y admiración. Durante dos horas bajo y subo a la luz de mi frontal por galerías encharcadas, cuerdas y escaleras rotas entre los fantasmas de indios muertos y del material con que se construyeron los sueños. Cada imagen del Tio recibía unas gotas de alcohol y hojas de coca, para que el señor de los infiernos se apiadara de nosotros.

Del Titicaca al Aconcagua por montañas, minerales y leyendas.

Bolivia. Otoño 2013.

El viaje había empezado volando de Barcelona a La Paz. En la capital más alta del mundo, los aviones aterrizan de noche porque el aire frío es más denso y sustenta mejor. Bolivia es pobre pero con Evo Morales de presidente ha progresado mucho. Se independizó de España hace 150 años y hasta Evo el promedio por gobierno era inferior a un año. En un país con mayoría indígena, los presidentes siempre eran blancos. Evo Morales es aymará, un líder agrícola cocalero que ha ganado tres veces las elecciones, ha estabilizado el país y utiliza las riquezas naturales para disminuir las diferencias sociales.

El Altiplano es una enorme meseta, entre 3 y 4 mil metros de altitud, situada entre dos cadenas de los Andes. Una meseta entre montañas menor que Tibet pero mayor que Castilla. Se cultivan patata y quinoa y los incas, cuando llegaron los españoles, comerciaban frutas y otros cultivos con las tierras cercanas al Amazonas. Los tomates vinieron de Eurasia y las patatas de Sudamérica en un intercambio que abrió las puertas al mundo moderno.

Antes de los incas, en la orilla del lago Titicaca, estaba Tiwanaku. Su civilización duró 2.700 años. A partir del 1.200 dC, la política se aceleró. Los incas duraron 150 años, la Colonia española 300 y la actual República 200.

Hay muchas teorías sobre Tiwanaku. Atlantes, extraterrestres, egipcios. Lo más probable es que fuera una cultura neolítica que se desarrolló sola. Una prueba que los humanos ante problemas similares llegan a las mismas soluciones.

Los monumentos de Tiwanaku duraron hasta los españoles cuando la Iglesia dio orden de destruir los ídolos antiguos y sustituirlos por los suyos. A los que eran demasiado grandes se les hacía el sortilegio de grabar una cruz. Los frailes eran brujos como los que hay en el mercado de La Paz, donde se puede comprar un feto de llama para quemarlo y enterrar las cenizas porque trae buena suerte.
Tuve suerte con el tiempo. El Huayna Potosí es una mole nevada de más de 6.000 metros. Empezamos la ascensión  ocho y después de dos días y una noche en el glaciar llegamos tres. Jonathan, un monitor de esquí francés, Wayne, un ingeniero chino de Singapur y yo. Feliciano, el guía, es aymará y tiene mi edad. Una escuela nacional francesa de guías lo ha certificado y agradece a Evo Morales que haya dignificado su oficio. Subió al Aconcagua en un día, para completar su curriculum. En la cima encontró un tailandés sentado, con sonrisa de felicidad y muerto. Quizá es lo que había elegido. La última pendiente del Huayna es fuerte. Nos aseguramos con algún clavo de hielo y llegamos a la arista final. La vista es maravillosa, del lago Titicaca a la cadena que se dirige hacia el Aconcagua.

Los dioses incas fueron favorables en la cima del Huayna Potosí

El comercio del Altiplano con la Amazonia se hacía por caminos empedrados que bajaban 3.000 metros de desnivel. Se cargaba a hombros porque los caminos no permitían inventar la rueda y el lomo de las llamas no soporta más de 40 kilos. Con la independencia llegaron guerras fronterizas entre los nuevos países y carreteras para camiones militares. Mataba más la carretera que la guerra, con pistas vertiginosas sin túneles ni puentes. La carretera más peligrosa del mundo era la que conectaba La Paz con las Yungas y Brasil, porque en 80 km en morían 200 personas cada año.

Ahora hay carreteras modernas y por las antiguas bajan ciclistas. Las nuevas llevan a las Yungas, donde se cultiva la hoja de coca. Están llenas de anuncios sobre la prohibición de transportar "precursores" químicos, necesarios para extraer la cocaína. El descenso empieza en El Alto, después de una gran estatua dedicada al Che. Una horas de descenso con mucho cuidado y peligro de distraerse con las vistas sobrecogedoras.

El Museo de la Coca, como el Gobierno, es muy claro: "Coca sí, cocaína no". En los primeros años de la República, la élite de La Paz eran los propietarios de fincas de coca en las Yungas, como la élite de Sao Paulo, en Brasil, eran los propietarios cafeteros. La hoja de coca era el estimulante en los Andes. Como el vino, café, té, khat o tabaco lo son en otros lugares. Para la gente del Altiplano también era alimento, adaptación a la altitud y comercio con las tierras bajas. La Inquisición la prohibió porque la asimilaba al demonio, hasta que la Corona la volvió a autorizar  para que los indios trabajaran en las minas. El vino siempre estuvo permitido porque era la sangre de Cristo.

La busca de sensaciones más intensas llevó a aislar el principio estimulante de la hoja de coca. A principio del siglo XX no se conocía el lado oscuro de la cocaína y en Francia se vendía el vino Mariani, la "Coca des Inques", mezclandola con vino. En Estados Unidos arrasaba una bebida que mezclaba tres estimulantes muy adictivos. Cocaína, cola africana y azúcar. Se llamó Coca-Cola y ahora Estados Unidos con el 5% de la población mundial tiene el 50% de los consumidores de cocaína y una relación difícil con los países productores.

El bus nocturno de La Paz a Sucre es excelente y tarda 13 horas. El conductor va mascando una bola de hojas de coca mezclada con "lejía", la piedra que disuelve el principio activo.

Sucre es la capital constitucional de Bolivia aunque el gobierno está en La Paz. Los españoles se adaptaron mejor a sus 2.800 metros de altitud y los jesuitas crearon allí la Universidad que formó a las élites sudamericanas. Ahora hay una amplia oferta para voluntarios, viajeros y estudiantes que incluye las rutas de historias con final en Bolivia. Che Guevara y su intento de extender la revolución latinoamericana o los atracadores Butch Cassidy & Sundance Kid, dos hombres y un destino.

En Sucre, Joaquín me enseña los secretos del cementerio y la pervivencia del culto a los muertos. Sasha e Ivanka gestionan una agencia on-line que envía turistas rusos a New Zealand y organiza excursiones en las montañas Altaï. Son siberianos de Novosibirsk y las conversaciones, como siempre, alimentan próximos viajes.

En una mesa común del mercado, por 2€ se come un excelente mondongo. Maíz, cerdo, patatas y salsa picante, regado con jugo de maracuyá.

Nuevo ascenso hasta Potosí con minas infernales y conventos celestiales. Los mineros aliviaban su vida con coca. Las monjas ganaban el cielo con cilicios. La monarquía española se endeudaba para pagar sus guerras y lujos con la plata que recibiría el año siguiente. Si los piratas se quedaban con la plata, las deudas quebraban al reino. Los primeros que llegaron a Potosí eran extremeños y los siguientes vascos. La ferocidad de las luchas entre españoles asombraba a los indios. Cuando llegaron los jesuitas, que también eran vascos, quedó claro quien mandaba. Ahora el seleccionador boliviano de fútbol es Xavier Azkargorta. Europa quería oro, China plata. Los jesuitas enviaban la plata a Filipinas, la cambiaban a los chinos por oro y gastaban el beneficio en lujosos templos. 
Nuevo bus hasta Uyuni. Un desierto de sal donde hubo un mar. Tiene la mitad de las reservas mundiales de litio, un mineral más útil que la plata y que sirve para fabricar baterías. El litio, como la plata, también lo compra la China y ahora el gobierno intenta que esta riqueza no sea la perdición de los bolivianos.

Uyuni es la frontera con nada. Una ciudad que tiene un tren que servía para llevar mineral a los puertos del Gran Norte chileno. Ahora la estación es un cementerio de trenes porque las locomotoras hace años que dejaron de funcionar y está tan lejos de todo que nadie aprovecha la chatarra.

El turismo en Uyuni es especial. Gente que busca recorridos de 600 km por pistas sobre un mar de sal. Un lugar grande como una provincia española a 4.000 metros de altitud en uno de los climas más secos del mundo. Una capa continua de sal entre 7 y 15 metros. Cuando llueve se convierte en pasta infranqueable de medio metro de espesor.

Mi grupo viajará 3 días por el salar y las lagunas volcánicas. La primera noche en una casa de bloques de sal y la segunda de adobe, sin teléfono, agua ni electricidad.

El conductor, guía y cocinero es boliviano. Estudió medicina en Cuba pero gana más con el turismo. El otro hispano, José, es carcelero. Estudió sociología y los funcionarios de prisiones tienen muchos días libres después de cada traslado. Ha estado en todas las cárceles de España porque recién llegado ya solicita el cambio. Utiliza las vacaciones para viajar por Sudamérica por razón del idioma. Hemos compartido conversaciones en el Salar sobre los criminales más famosos de la historia de España, son conocidos suyos y rivales de partidas de cartas. Terroristas, violadores, traficantes, sicarios, psicópatas y banqueros. En la cárcel, la aristocracia son los atracadores de bancos.

A tanta altura, la temperatura baja mucho de cero grados y se agradecen los baños en lagunas sulfurosas con agua muy caliente.

Chile.

Abandono a mis amigos en el puesto fronterizo de Hito Cajón. La frontera chilena está cerrada porque hay elecciones y así lo dice la ley. Cuando abre encuentro un bus hacia San Pedro de Atacama. Chile es más rico que Bolivia y se nota en el asfalto de la ruta.

El Norte Grande, frontera de Chile, Perú y Bolivia, es tierra de desiertos. El más importante es Atacama. Sólo llueve cuando El Niño altera el clima. La región era irrelevante hasta que subió el precio del salitre porque los nitratos de sodio y potasio eran el mejor fertilizante para el campo.

La Guerra del Pacífico la ganó Chile y le quitó a Bolivia los desiertos, el salitre y el acceso al mar. Todo se acabó cuando se obtuvieron fertilizantes a partir del petróleo. Pero siempre la dependencia de una materia prima se sustituye por otra y se descubrió cobre en Atacama. Ahora es el turno del turismo y la región lo merece porque desde San Pedro se puede ir a los géiseres del Tatio y al Valle de la Luna.

Uyuni, un desierto de sal con las mayores reservas mundiales de litio

Un géiser es agua subterránea que llega a un foco volcánico y al hervir rompe la capa helada en una explosión que se repite regularmente. El chorro de una olla a presión con exterior a -9º y 4.900m. En el Valle de la Luna el problema es el calor. Hay que alquilar una bicicleta e intentar no perderse en torrentes secos que desembocan en el desierto, un paisaje africano propio del Atlas o del Sinaí.

Calama es otro oasis en medio del desierto. Tiene la mina de Chuquicamata, la mayor mina de cobre a cielo abierto del mundo. Mineros en lugar de turistas y puticlubs en vez de agencias de viaje.

Acabé en el Centro Cultural Vicente Huidobro en una tertulia política. Pocos, mayores y activistas. Michelle Bachelet, socialista, médico e hija de un general asesinado por Pinochet ha ganado la primera vuelta de las elecciones. Han sido las primeras en que votar no era obligatorio y muchos jóvenes no lo han hecho. Los viejos militantes les critican por flojos. Los mineros hicieron avanzar Chile, la mina fue nacionalizada por Allende y Pinochet no se atrevió a privatizarla. Pero Chile sigue siendo una sociedad conservadora en que la ley de divorcio es reciente y el aborto es ilegal.

El pozo de la mina impresiona. Un agujero de 4 por 2 kilómetros y 630 metros de profundidad. Una veta enorme de mineral de cobre, profunda y de poca riqueza. Nada que ver con Potosí. Todo seguro y moderno aunque el estropicio es mayúsculo. Camiones transportan las piedras a una trituradora que selecciona los pedazos más ricos, los funde y por electrólisis obtiene láminas de cobre puro de 140 kilos. El problema es que hace falta mucha agua y no hay. Hay cobre para 100 años pero habrá que excavar galerías. Este negocio de 30.000 mineros lo empezaron los hermanos Guggenheim y está amenazado por las mejores prestaciones eléctricas del grafeno, otro derivado del petróleo.

Veinte horas de autobús hacia el Sur, siguiendo la Panamericana hasta Santiago. Chile es tan largo y estrecho que se ven a la vez Andes y Pacífico. Santiago progresa y se nota en los precios. Comer y dormir es más caro que en las primeras etapas del viaje. El Comercio, el principal diario, tiene hoy 1.100 ofertas de empleo.

El domingo por la mañana las grandes alamedas se cierran al tráfico y se llenan de ciclistas, paseantes y corredores. Lo anticipó Salvador Allende en su última comunicación antes de morir cuando los golpistas de Pinochet asaltaron el Palacio de la Moneda. "Más temprano que tarde se abrirán de nuevo las grandes alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor". Su estatua junto a la Moneda lo recuerda.

Jordi Carner, un amigo de la Costa Brava, está en Santiago con un proyecto de la OCDE. Chile ha pasado de receptor de ayuda internacional a donante, le llaman cooperación Sur-Sur y Jordi está en ello. Ha alquilado un coche y nos encontramos para aprender más sobre vino en los viñedos de este clima mediterráneo.

Llegamos hasta Isla Negra, la casa donde vivió y murió Pablo Neruda. Su "Canto General" es el mejor viaje poético por Latinoamérica. Las vistas recuerdan las de nuestras casas junto al Mediterráneo y una placa en el jardín recuerda las gestiones de Neruda para conseguir que el Winnipeg, un bote cargado con centenares de republicanos pudiera salir de Europa y llevarlos a Chile. El padre y tío de Jordi, político y poeta republicanos, se exiliaron en Cuba y México.

Nos despedimos en Valparaíso. Era el primer puerto que tocaban los barcos después de los rigores del estrecho de Magallanes. La ciudad prosperó y lo recuerdan los barrios de casas de madera coloreadas que escalan la montaña.

Argentina y el Aconcagua.

El bus de Santiago a Mendoza, ya en Argentina, atraviesa los Andes por uno de los pocos pasos que tiene la cordillera. 350 kilómetros con vistas y aduana espectaculares. Los aduaneros chilenos están en huelga de celo y en Argentina es festivo. Muchas cosas son más baratas en Chile y los mendocinos lo aprovechan. Propinas a los maleteros para poner las cajas al fondo y evitar que los aduaneros se fijen. Propinas para que no se fijen. El único cajero automático que funciona es de un banco chino. El cambio del mercado negro supera en un 30% al oficial y aunque es ilegal, se cambia en las oficinas de autobuses y en Western Union.

Mendoza es una ciudad llana a 100 km de las montañas, pero el agua la llena de viñedos y frutales. Es la etapa más difícil de la ascensión al Aconcagua porque hay que tramitar el permiso y contratar servicios y material.

Los turistas ricos contratan una expedición por Internet y pagan 3.000 $ por 15 días, más permiso y material. Los servicios incluyen traslado a Puente del Inca, dormir y comer en los campos base de Confluencia y Plaza de Mulas, y transporte del equipaje por las mulas.

Me han recomendado la agencia INKA y me pide 1.500$. Es la de los gringos. La segunda recomendación es Lanko por 500$, lo acepto y funciona. Después toca alquilar botas dobles, crampones, tienda, todo lo necesario por si el tiempo me permite subir en solitario por una ruta fácil a la montaña más alta de América.

Mi coste total es 550€ a Lanko por dormir y comer en los campos base, 300€ de material, 350€ del permiso de acceso al parque. Total 1.200€. En formato expedición el coste sería 3.700€. En el Huayna Potosí el coste equivalente por 3 días y 2 noches fue 80€. 

Arrieros, porteadores, campamenteras, guías, guardaparques, médicas, patrulleros de socorros, montañeros de todos los países, mulas, pájaros, cóndores, cactus y viento, mucho viento. Cada uno tiene su papel en este sueño sin sentido de subir la montaña más alta fuera de los colosos de Asia Central. Ignacio, guía retirado, me aconseja iniciar la ascensión a las 6h, con la salida del sol. En Bolivia hay que empezar a la 1h de la noche con nieve dura pero en el Aconcagua el problema es el frío y el viento.

Se empieza en Puente del Inca. Hace miles de años grandes rocas cayeron al glaciar y los vapores sulfurosos las soldaron. Con los años los hielos se retiraron y las rocas formaron un puente sobre el río. El fenómeno intrigó a los Incas y años más tarde a Darwin. Aprovechó una parada del Beagle en Valparaíso para atravesar los Andes y dibujar la peculiar geología del valle del río Horcones y del Puente del Inca.

Años más tarde, el Ejército de los Andes, con San Martín y O'Higgins pasó por allí en su ruta para independizar Chile de lo que quedaba del imperio español. En el Cementerio de los Andinistas reposan los montañeros que acabaron allí sus sueños.

Hay varios controles militares, Chile está cerca y los argentinos no se fían porque apoyaron a los ingleses en las Malvinas. Hay que pagar por una bolsa numerada que al regresar hay que entregar con la porquería generada durante la estancia. Usar las letrinas de la agencia contratada hace la vida más fácil.

También hay controles médicos. El Aconcagua está a una latitud inferior al Himalaya. A igual altitud, la capa de aire es más fina. Equivale a estar 300 metros más alto. Como la ruta no es difícil, mucha gente se atreve y la mortaldad es alta. En los campos base hay una médico que comprueba la aclimatación y el estado general. Yo estoy bien, porque llevo muchos días en altitud, pero poco hidratado y aprovecho para quedarme un día en el campo de Confluencia, beber té y acercarme a Plaza Francia, campamento base para las ascensiones a la pared sur. Allí empieza una de las rutas glaciares más difíciles del mundo.

La consecuencia de beber mucho té es orinar por la noche. Una botella es la solución porque salir de la tienda a -15º no es opción.

En el segundo campamento base, Plaza de Mulas, recupero el resto del equipaje. Las mulas suben cada día 60 km y 2.000 metros de desnivel con una carga de 60 kilos y vuelven a dormir a Puente del Inca. Se ganan el sueldo y se lo agradezco.

Para llegar a la cima hay que tener paciencia. El Campo Base es un pequeño pueblo de 100 personas que miran obsesivamente el cielo y la previsión del tiempo. Los nervios se entretienen jugando a las cartas o aclimatándose. Una manera es subir al Cerro Bonete. Una travesía de los penitentes de hielo del glaciar y una entretenida ascensión llevan a casi 5.000 metros y una vista espléndida del Aconcagua. El viento lo mantiene limpio con un "hongo" en la cima debido a la falta de oxígeno. Han subido dos guardias del parque y dos franceses en "autosuficiencia". Compiten con las mulas y han cargado 40 kg de peso. Los guardias no saben si admirarlos, detenerlos o reír. Yo traduzco.

Llegan a mi tienda un grupo de ingleses que han rodeado el Aconcagua. Han sobrevivido por los pelos en un refugio de emergencia. El refugio Elena lo construyó la familia de Elena, una montañera italiana que murió cuando la niebla despistó a su guía y bajaron en dirección equivocada.

Un empresario catalán ascendió el último día bueno. Tiene más dinero que tiempo y para regresar a Barcelona ha contratado un helicóptero que le viene a recoger al campamento. Hidao es un jubilado japonés. Tiene más años y menos dinero. También llegó a la cima el mismo día cuando el tiempo empeoraba. El refugio Berlín es una ruina muy fría y sin puerta. Su tienda estaba rota pero al montarla dentro de las ruinas del refugio sobrevivió a la noche. 

Nido de Condores, el último campo al Aconcagua y el final de mi aventura.

A pesar de la mala previsión de tiempo hago un intento hasta Nido de Cóndores, el último campo en la ascensión, pero principio de diciembre es demasiado pronto y aunque la ruta normal no es difícil, el dios del viento no ha sido propicio. Los 7 kilómetros de altitud de la montaña, a 100 km del Pacífico hacen que el viento sea impredecible. He subido sólo y antes de que oscurezca quiero regresar a Plaza de Mulas. Me cruzo con Úrsula y Ralf. Ella es argentina, guía de montaña y quiere subir al Aconcagua en su objetivo de los Seven Summits. Él es alemán, ha hecho los 14 ochomiles y se está entrenando para un intento invernal del Nanga Parbat. El mal tiempo también les obligó a descender al día siguiente. No tengo tiempo ni paciencia para esperar al 11 de diciembre en que la previsión dice que el viento se calmará.

La bajada hasta Penitentes es larga y bonita. 40 kilómetros andando con vistas espléndidas. Comparto un rato con Ezequiel, que quiere organizar la asociación de porteadores del Aconcagua. Su novia es campamentera en Confluencia y él estudia una tecnicatura para guía. Quieren contratar a los clientes saltando a las agencias que se quedan el 50%. Un sindicalista correcaminos.

En el bus a Mendoza, Úrsula me explica lo duro de la noche que pasó antes de abandonar. Trabaja de guía en Ojos del Salado y hace poco regresó del Everest. Su estrategia low cost fue contratar lo obligatorio, permisos y servicios de campo base, a una agencia rusa operada por nepalíes. En este caso, a partir del tercer campo, cada uno va por libre. Ahora es obligatorio ir con un sherpa por cliente y quien tiene mucho dinero, contrata varios para tener oxígeno adicional.

La desigualdad pasa factura en todas partes y en Argentina se nota. Los policías de Córdoba están de huelga y el gobierno federal no ha querido enviar reemplazos porque el gobernador es de una facción peronista contraria a la Presidenta. En un día sin policía ha habido saqueos y asaltos. Han doblado el sueldo a los policías huelguistas e inmediatamente se han puesto en huelga todos los policías de Argentina. Mendoza está en calma pero todos seguimos nerviosos las noticias.

En Mendoza se recuerda al general San Martín. El héroe de la independencia vivió aquí muchos años como gobernador. Como todos los líderes de las independencias, era un oficial del ejército español que conocía su tiempo. La Revolución Francesa, la Independencia Norteamericana, masón y liberal. La Corte de España no supo adaptarse y se enfrentó o fusiló a sus mejores militares.

Otro momento de Mendoza fue el terremoto que la destruyó  en 1861. Lo recuerda la iglesia de los jesuitas que fue expropiada a la orden tras ser prohibida por mezclarse en política. La entregaron a sus rivales franciscanos que cambiaron el nombre por San Francisco. Ahora la Iglesia Católica tiene un papa argentino y jesuita que ha elegido como nombre a Francisco.

Más moderna es la cultura del vino y en Mendoza las variedades Malbec, Carmenere, Cariñac y Torrontin destacan. Una ruta de viñedos y catas en bicicleta sirve para comprobar que los mayores, argentinos o brasileros, no hablan inglés pero saben de vinos. Los jóvenes mochileros son ajenos a esta cultura y prefieren cerveza.

En Argentina es admirable el tratamiento dado a la represión de la dictadura. En Mendoza un monumento recuerda los 240 asesinados en el período 1975-1982, eran jóvenes y la mitad mujeres. Aquí no hay cunetas por abrir ni monumentos a los asesinos.

Regreso por Buenos Aires con el lujo de seis horas para pasear entre la llegada a Aeroparque y la salida de Ezeiza. La ciudad está espléndida. La torre más alta en el renovado Puerto Madero es de un banco chino. En el parque temático de todas las causas que es la Casa Rosada se afirma que las Malvinas son y serán siempre argentinas. En un escenario digno de un concierto musical se prepara el próximo discurso de la Presidenta. La cercana librería Ávila recuerda que es la segunda más antigua del mundo y que la primera está en Lisboa. El mercado del barrio de San Telmo tiene venta de verduras junto a puestos de instrumentos musicales y antigüedades. Explicar los viajes por Latinoamérica necesita más que palabras.

Detalles del viaje

Viaje del 4 de noviembre al 10 de diciembre de 2013. Vuelo a La Paz por Bogotá. Bus a Tiwanaku. Furgoneta a El Alto para descender en bicicleta “La carretera más peligrosa del mundo”. Furgoneta a El Alto para ascender al Huayna Potosí (6.088m). Hostel en La Paz y bus a Sucre. Bus a Uyuni, ruta en 4x4 y grupo por el salar y las lagunas hasta la frontera de Chile. Bus a San Pedro de Atacama. Visitas en bus a los geysers del Taíno y en bici al Valle de la Luna. Bus a Calama y visita a la mina de Chuquicamata. Bus a Santiago. Visita en coche alquilado a Isla Negra y Valparaíso. Bus a Mendoza, en Argentina. Bus a Puente del Inca y parque nacional del Aconcagua. Campamentos base de Confluencia, Plaza Francia y Plaza de Mulas. Ascenso Cerro Bonete. Intento Aconcagua hasta Nido de Cóndores. Regreso a Mendoza. Vuelo a Buenos Aires y Barcelona.
Buenos buses entre ciudades y varias opciones de hostel. De 6€ en La Paz a 12€ en Santiago. Comer oscila entre 1€ en puesto callejero de Bolivia y 20€ en buen restaurante en Santiago o Buenos Aires. En Bolivia actividades como ascender al Huayna Potosí, la “Carretera” en bici, descender a la mina de Potosí o el salar de Uyuni son baratas o muy baratas. San Pedro de Atacama es caro y el Aconcagua es un abuso. Como siempre, lo más peligroso son transportes y montañas. El resto lo habitual en gran ciudad y áreas turísticas. Un privilegio compartir idioma en todos los países.

Mendoza y el camí del Aconcagua

El bus des de Santiago, a Xile, fins a Mendoza, a l'Argentina, travessa els Andes per un dels pocs passos disponibles. En total son 350 km i vuit hores. Els paisatges són espectaculars i la duana ineficient. Els duaners xilens estaven de vaga de zel, per motius salarials, i a l'Argentina era dilluns festiu. Molts mendocinos havien aprofitat per anar el llarg pont a Xile.

Un dels motius era comprar més barat a Xile, per exemple televisors de gran format. La duana era un guirigay d'ineficiència, propines a maleters per que et posessin la capsa amb la tele nova al fons del bus i els duaners no s'hi fixessin. El nostre bus es va oblidar a un dels "contrabandistes" a la duana i després va caldre organitzar un operatiu de rescat.
Benvinguts a l'Argentina. L'únic caixer automàtic que em va voler donar diners, de 100 en 100€, era el d'un banc xinés. Per sort no havia gastat els diners amb que vaig sortir de Barcelona. A Bolivia i a Xile el millor era treure els diners del caixer. En canvi, a l'Argentina el millor és el canvi de mercat negre amb un 30% de diferència. No es legal, però el canvi el pots fer en les oficines de Western Union o en les de les companyies d'autobusos.

El hostel, com tots, molt interessant. Al dormitori uns alemanys que ja coneixia de Santiago. El millor, una vintena de joves de tots els països, que han vingut en un programa de la Unió Europea per connectar ONGs. Ho coordinen les finlandeses, però els més dinàmics, els turcs. La noia amb la que sopo s'accelera amb els problemes de la laïcitat a Turquia, les similituds entre la integració dels kurds i els catalans, el paper de l'exèrcit a la Turquia moderna i l'entrada a la UE. Com a l'època de la transició a España, fer front a problemes complexos fa anar ràpid el cap i les emocions.

Mendoza és una ciutat que decepciona si el que t'esperes és una ciutat andina. És totalment plana i a quasi 100km de la muntanya. En canvi te aigua i arbres i això dulcifica el clima en mig d'un param. Cada mendocino té una història lligada a Catalunya. Te un fill a Viladecans, ha treballat a Andorra o ha estat a Barcelona. Els argentins de la muntanya van a treballar a Andorra i els de La Plata van a Mallorca. Espero al tornar de la muntanya poder veure-la més tranquil·lament, llogar una bicicleta i anar a alguna de les bodegues en que fan el reputat Malbec.
L'etapa més difícil de l'ascensió a l'Aconcagua és la de Mendoza. Descarto el format expedició per car, perquè no em cal una aclimatació molt llarga amb el que porto de Bolivia i per els dies. El format expedició és 15 dies i costa uns 3.000€, apart l'entrada al Parc i el lloguer de material.
El que em convé és contractar serveis independents a alguna agència. Els serveis possibles son: Transport a l'entrada del parc, a Puente del Inca, 150km. Dormir a Puente del Inca, en la tenda gegant muntada a Confluencia i al camp base Plaza de Mulas, amb menjars inclosos. Mules pes portar el que calgui els 33km fins al Camp base.

Aquest servei a la primera agència, INkA, costa 1.500€. En la segona, Lanko, suggerida per l'agencia d'informació turística, el cost és 500€. La primera és la dels gringos que ho contracten per Internet. Falta encara llogar el material. Botes dobles, grampons, piolet, fogonet i tenda, donat que cap la possibilitat de fer sol els darrers camps, encara que t'enganxes a altres grups que pugen i trobes molta gent a Puente del Inca en situació similar.
Molts bons consells sobre l'ascensió per part d'en Ignacio Lucero, guía semiretirat per un problema de cor. Als Andes de Bolivia cal començar a la 1h per baixar amb la neu de la gelera dura. Als Andes argentins, més secs i amb poca neu, és crític el fred i cal sortir a les 6h. per tenir sol. Als locals amb experiència de muntanya no els hi costa gens xerrar sense parar. El contrast entre com tracten la muntanya a Argentina i a Bolivia és gran. A Bolivia van massa per feina i massa ràpid. A l'Argentina aprofiten el protagonisme que els hi dona tant com poden.

En total el preu serà 550€ de l'agencia, Lanko, www.andesandmore.com, 300€ Del material i 350 del accés al Parc. 1.200€. En format expedició uns 3.700€. Al Huayna Potosí, 3 dies i dos nits, material, menjar i accés, lligat a un guia fins a dalt, 80€.
Per fi, comprar menjar per els campaments d'alçada, moltes sopes i coses que hidratin, i cap a preparar la sortida. En el bus públic fins a Puente del Inca a les 10 del matí.
Sembla que el conflicte entre el govern argentí i Repsol s'està arreglant. Un cop que Repsol ha aclarit que la indemnització s'ha de pagar en diners líquids, i no en un percentatge dels drets d'exploració d'una cosa que un altre potser explotarà...

Publicado con Blogsy

Santiago, las grandes alamedas de la libertad.

Chile va del Tròpic a l'Antàrtida. La costa s'estén al llarg de 4.300 km i l'amplada des del mar fins a muntanyes que arriben a 6.000m, és com a molt de 180km. Aquesta geografia impossible és travessada per la Carretera Panamericana i després pel Camino Austral. La carretera des dels deserts del nord, en arribar a Santiago, travessa uns climes mediterranis en que es barregen vinyes i fruiters amb un rerafons dels Andes.

L'economia xilena va molt bé, animada per el preu del coure. El Mercurio, el principal diari, avui tenia 1.100 ofertes de treball. També és la ciutat més cara de latinoamèrica, o això diuen. El meu hostel costa 13€ el llit a dormitori, amb esmorzar. El màxim que he pagat, però un bon sopar costa entre 20 i 30€, segons el vi i plats.

De fet, Xile, com tota la Amèrica espanyola va ser conquistada per extremenys, llavors brutals i poc refinats. Cortés, els Pizarro, Almagro i en el cas de Xile, Valdivia. Després van venir els bascos. Els dos grups eren la perifèria de la poderosa Castilla. Els vascs poc a poc és van fer amb el control, potser ajudats per els jesuïtes, que al començament eren quasi tots bascs. És pot veure veient a la catedral la llista de cognoms dels bisbes de Santiago. El nombre de cognoms bascs augmenta fins ara.

També és pot veure en els restaurants. Alguns dels més cars i prestigiosos son bascos. Amb pernils i alls, samarretes de la Real i l'Athletic.

Des del cerro Santa Lucia, a on els espanyols van construir el primer fort per resistir als indígenes, és veu una ciutat molt gran, 4 milions d'habitants i dinàmica. La primera cosa a veure, és el Palacio de La Moneda, seu del President de la República i lloc a on va morir el president Allende, mentre els sublevats de Pinochet bombardejaven el símbol del poder democràtic. Va ser un 11 de setembre, del 1973, i al 1975 Pinochet no va faltar al enterrament de Franco. Eren de la mateixa calanya.

Ara, davant de La Moneda, junt amb les estàtues dels presidents més emblemàtics de l'historia de Xile, hi ha la de Salvador Allende. Hi ha el que va dir en la seva darrera intervenció per la radio des de La Moneda assetjada: "Mucho más temprano que tarde, de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor". Ara els hi toca als guanyadors de les eleccions. Alguns fills de represaliats, com Michele Bachelet, i altres joves, com dues noies que son el símbol de les recents revoltes estudiantils.
Avui, diumenge al matí, les grans alamedes estaven tancades al tràfic de cotxes, i obertes a molts centenars de ciclistes, corredors i patinadors. He aprofitat per correr 2 hores i potser amb això fer bona la previsió d'Allende.
La Cuarta, el diari esportiu i populista de més tirada, ocupa tota la portada amb una foto de Alexis i el text: "Le falta puro volar". És l'heroi nacional i diu que és decisiu en el Barça actual i que ha igualat a Messi en gols.

En Jordi Carner, amic d'Aiguablava, està a Santiago per una feina del Comité d'Ajuda al Desenvolupament de la OCDE. Xile ja és un país donant i no receptor d'ajuda al desenvolupament i vol rebre ajuda i avaluació en les seves polítiques en aquest camp. És el que a Xile en diuen ajuda Sur-Sur.
Dissabte se'n va a Valparaiso i ha llogat un cotxe. Contactem per mail i m'hi apunto. Anirem a veure algun dels reputats vins de Xile, la Isla Negra, casa del poeta Pablo Neruda al cantó del Pacífic, i Valparaiso, ciutat reconeguda per la Unesco com Patrimoni de la Humanitat. En Jordi es queda dos dies a Valparaiso i després torna a Barcelona. Jo torno a Santiago en un bus nocturn en 2 hores.
Els cellers de ViñaMar fan uns vins excel·lents, i aprofitem per fer una cata i explicació dels seus Chardonay, Pinot, el vi negre dels vins blancs, i Cabernet.

Amb compte, cap a la Isla Negra. Amb en Jordi coincidim, les nostres cases a Aiguablava no tenen rés a envejar en la vista a la de Neruda, però la col·lecció de records que va acumular Pablo Neruda és excepcional. Deia que eren els seus joguets i que l'home mor quan deixa de jugar. A ell el va matar un càncer pocs dies després del cop d'estat, però segurament és va deixar morir de tristesa.

Al cantó de la tomba de Neruda hi ha una placa dels republicans espanyols als que ell va ajudar a poder sortir d'Europa en el vaixell Winnipeg, i rebre asil a Xile. El pare i oncle de'n Jordi eren el polític i poeta republicans, Carner, que també van marxar cap a Cuba i Mèxic. En Jordi també té la nacionalitat americana i em va explicar els records de la fugida de la seva família i l'asil a Mèxic.

El Valparaiso vell és un conjunt de barris que s'enfilen per els turons que envolten el port, amb cases de fusta colorejades construïdes en plataformes sobre la pendent. Quan la febre del or, molts vaixells rodejaven el Cap de Hornos per anar a Califòrnia des d'Europa. Valparaiso era el primer port ben proveït després dels gels australs. Va ser la seva gran època, fins que es va construir el Canal de Panamà. Ara és la segona ciutat de Xile i el port de Santiago.

La Colònia dificultava la relació entre els països sudamericans. Tot havia de passar per la metròpoli, que així controlava els impostos. Una mica com la xarxa del AVE actual.
Com que la Colònia ja no hi és, ara la relació entre països és molt gran. El meu alberg està ple de brasilers, i al Mercado Central de Santiago, hi ha excel·lents llocs per menjar peix i marisc. El meu company de taula és de Puerto Rico i se'm presenta com originari de la darrera provincia d'España. Molt interessant tot el que explica, i l'ambigüitat entre mantenir una cultura hispana i beneficiar-se de la semi nacionalitat nordamericana. Él cognom de la seva mare és "Vidal" i el seu avi hi va emigrar poc abans de la ocupació nordamericana. Li dic que potser som parents, perquè també em dic Vidal, i quedem tant amics.

Dilluns, quarta setmana del viatge, bus de 8 hores travessant els Andes fins a Mendoza, a l'Argentina. El punt de partida per l'ascensió del Aconcagua.
L'Argentina és un altre cosa. El canvi oficial és 1$ = 6 pesos. El canvi de mercat negre és 1$ = 10 pesos.
L'ultima vegada que vaig venir a l'Argentina era quan el "corralito", ja hi tornem a ser.

Publicado con Blogsy

Chuquicamata, les mines i com acabar en una tertulia política en lloc d'un puticlub.

Calama és un altre oasi en mig del desert d'Atacama. En lloc de turistes te miners. Al cantó hi ha la mina de Chuquicamata, la mina de coure a cel obert més gran del món, que representa el 25% de les exportacions xilenes. San Pedro de Atacama està ple d'agències turístiques i Calama de puticlubs.

La majoria de locals que serveixen alcohol a Xile, no ho poden fer sinò menges alguna cosa. Uns pocs tenen llicència per vendre alcohol sense menjar, així que era inevitable que per prendre una cervesa després de sopar acabés en un puticlub.
En canvi, al Centro Cultural Vicente Hidobro anunciaven una tertúlia sobre les eleccions presidencials a Xile, i vaig entrar-hi. Érem 7, la beguda era té, i la meva edat per sota de la mitja. Les eleccions presidencials del passat diumenge han sigut les primeres de la història de Xile en que no era obligatori votar. Ha guanyat Michele Bachelet, encara que caldrà una segona volta a mig Desembre. Però l'abstenció entre els joves ha sigut enorme. Els meus companys de tertúlia, tots vells activistes, ho tenien clar. Els joves tenen massa "flojera" i correspon als pares i l'escola educar el seu sentit cívic. Eren dels que acaben parlant dels seus fills en lloc de parlar de la seva mare. Tiren en cara als joves que tan sols es prenguin seriosament els temes de l'educació i universitat.

Es veu que a Xile tenen una constitució del final del pinochetisme, que requereix de majories grans per canviar temes d'educació, fiscals, etc... M'han preguntat varies vegades com ho veia tot, i els hi ha agradat molt totes les semblances que he fet amb els canvis a Europa. Començar amb "yo también me eduqué en una dictadura" ens apropava molt.
Els problemes son similars a España. Rigidesa per introduir canvis socials i desengany de la joventut. En canvi Xile creix, no està envellit i és encara una societat molt conservadora, que fa poc va legislar el divorci, encara no l'avortament i per primera vegada alguns candidats s'han declarat gais.
La regió és rica per la mina. Els conductors dels enormes camions de la mina guanyen 6.000$ al mes (hi ha 2 dones). El sou base dels miners, tots treballen amb màquines complexes, és de 1.500$. Entre els que treballen per Codelco, l'empresa estatal, i les subcontractades, són 30.000.

Tant moviment atrau comerciant xinesos. Uns compren el coure, la Xina és el primer client, i els altres venen de tot. Deuen estar molt arrelats. Una botiga al centre deia:"Importadora Jesus te ama", "Somos chinos calameños". Els restaurants xinesos es diuen "Chifas". En xinés "吃 Chi" vol dir menjar, i "饭 Fan" vol dir arròs.

Altre cop portada del diari local. Dos metges, una espanyola i un mexicà se'n van a casa seva per el boicot del col·legi de metges a reconèixer els seus títols. El problema és que els metges xilens volen anar a la capital i els hospitals locals no tenen prou metges, però els col·legis de metges no volen competència.
Xile és poc més barat que España. A Calama no hi ha hostels. He dormit en un hotel de pas, amb parets de cartró i bany compartit, per 10€. Un cafè val 1€ i sopar entre 5 i 15€. El colectivo costa 0.3€.

La mina és impressionant. El pou a cel obert té 4 x 2 km i 630 m de fondària. Allende va nacionalitzar el coure i Pinochet no es va atrevir a desfer-ho. De fet son tres enormes mines alineades que exploten una veta de mineral de coure molt gran, molt fonda i de poca riquesa. Rés a veure amb la mina de Potosí, que quasi exhaurida, encara s'explota a mà, amb la tecnologia de la Colònia, que era la dels romans, però amb dinamita i alcohol.
A Chuqui les mesures de seguretat són molt altes. Els visitants amb casc, màniga i pantalons llargs, sabates fortes i lluny de les zones de risc. L'any passat va ser el de menor accidentalitat tot i que van morir dos miners.
El mineral s'extreu del fons de la mina, amb enormes camions es puja fins a la superfície en un recorregut d'una hora i es porta a la fàbrica contigua que el tritura, selecciona els fragments més rics, el fon i per electròlisi el converteix en làmines de 140kg i 99.99% de puresa. Com que en un desert l'aigua és el més escàs, es recicla tota la que es pot.
Els camions circulen per l'esquerra, com els vehicles de la Carretera de la Mort, entre la Paz i Les Yungas. Això es fa perquè el conductor tingui millor visió de la pendent en la que circula.

Els miners vivien en un poblat que es va començar a construir l'any 1.900, per els primers propietaris, els germans Guggenheim. Ara el poblat està buit, per el risc de contaminació degut a la fàbrica propera. Tots els miners viuen a Calama. Aquesta placa commemorativa del tancament del poblat dona idea del múltiple origen dels xilens. Bachelet, Poniachik, Pollak, Jarra, Gibert...

En una mina a cel obert en que s'explota una veta vertical de mineral, la majoria de la pedra que es treu es per estabilitzar un con cada cop més fons. L'únic mineral útil està al fons. La previsió es seguir explotant amb galeries subterrànies i cintes per transportar el mineral, en lloc de camions.

Sembla que hi ha coure per més de cent anys. La por és que baixi la demanda per l'aparició de materials derivats del carboni, com el grafè, que puguin ser mès adequats per l'industria electrònica. L'industria del coure vol promoure altres usos basats en les propietats antimicrobianes del coure, tant en construcció com en medicina.
Escric aquest resum des del bus, 20 hores fins a Santiago, sortint del desert i per la Panamericana.

Publicado con Blogsy

San Pedro de Atacama. Deserts, oasis i minerals.

El Norte Grande és la regió nord de Xile, fronterera amb Perú i Bolivia. És una regió de deserts. El més important és el de Atacama, a on no plou quasi mai, tant sols quan El Niño altera el clima de la regió. Aquesta regió formava part dels diferents imperis indígenes andins. Durant la colònia va estar inclosa en el virregnat del Perú i l'audiència de Sucre.

Després de les independències llatinoamericanes, tot va canviar. Els nitrats dels deserts van pujar molt de preu i es va desencadenar la Guerra del Pacífic, en que el petit país de Xile va guanyar al Perú i Bolivia i els hi va prendre una gran extensió, incloent els ports de Arica, Iquique i Antofagasta.
L'economia del nitrat i del comerç marítim per l'estret de Magallanes és va capgirar per l'aparició de fertilitzants derivats del petroli que substituïen al nitrat, i per la posta en marxa del Canal de Panamà. Però com ha passat sempre a Sudamèrica, amb la dependència econòmica de les matèries primeres, és va trobar coure al desert d'Atacama.

Autèntics pobles oasi en el desert van tenir un fort creixement, com San Pedro per el turisme o Calama per la mina de Chuquicamaca, la més important de Xile.
San Pedro de Atacama és un autèntic oasi en mig del desert. A 2.600m recull part del aigua que és filtra des dels secs cims i la puna del voltant. Recull també una gran quantitat de turistes. Molts dels visitants són de països llatins propers, per exemple brasilers que no tenen muntanyes.
Alguna guia diu que és el poble amb més quantitat d'agències turístiques per metre quadrat i les ofertes estrella són els geysers del Tatio i la Vall de la Lluna.

Als geysers cal anar-hi a les 4 del matí i el trajecte dura 2 hores. Un geyser es produeix quan hi ha un punt de la terra a alta temperatura, normalment llocs volcànics, que rep aigua que s'escalfa fins bullir, i que al sortir a la superfície troba una capa gelada que rebenta i surt violentament. És un cicle que es repeteix periòdicament, especialment a la matinada en que la superfície gela i torna a gelar. Quan hi ha sol i puja la temperatura, sovint es converteix en una fumarola continua. Per això cal anar-hi tant d'hora, a 4.400m i 9º sota zero.
El camp de geysers és menys espectacular que el que he vist a Bolivia, i està molt més protegit. Com la carretera per arribar-hi està molt millor, els visitants són de més edat i millor economia que els aventurers de Bolivia.

S'han fet intents per aprofitar l'energia geotèrmica, de moment sense éxit. De fet els geysers són poc espectaculars i semblen més fumaroles i bullidors. És probable que la causa sigui el canvi climàtic. Més sequedat fa que hi hagi menys aigua subterrània que s'escalfi i menys fred de superficie fa que aquesta olla a pressió intermitent sigui menys espectacular.
El tipus de gent que trobes és diferent però també molt interessant. Els meus companys al comfortable bus son una parella uruguaia que han vingut en cotxe des de Montevideo per el nord d'Argentina. Tenen ascendència basca i una filla ha acabat arquitectura a Barcelona. El seu company, també uruguaià te feina tècnica en una multinacional. Han viscut a Bilbao, Arenys i Canet. Com que ara no hi ha feina per arquitectes, s'han traslladat a Paris. Ell en la mateixa multinacional i els dos estudiant alemany i francés. La mare era cosidora i l'altre filla treballa d'informàtica a Montevideo i ja s'ha animat a tenir dos fills. Els rodamóns no s'ho poden permetre.
Son petites històries micro, que et confirmen les grans tendències de canvi d'un món global. La comparació entre les històries familiars i d'emigració entre Bolivia i l'Uruguai ja indica el diferent punt de partida del país. Al Uruguai reben molts rics del nord de Amèrica, com Canadà, que compren propietats per anar-hi a viure per els baixos preus, el bon clima i la qualitat de vida. Igual que a España.

El Valle de la Luna és un paratge excavat en la roca per torrents sense aigua que moren al desert i decorat per un vent de sorra que esculpeix les roques. És un tipus de paisatge que trobes al llindar de deserts marroquins o d'Orient Mitjà.

Com que el desnivell no és molt alt, el millor és llogar una bicicleta i anar-hi tot sol. Són 4 hores de mala pista amb molta sorra amb uns paisatges de pel·lícula.

L'altre atractiu del poble és un excel·lent museu sobre la cultura i arqueologia de la zona. Construït amb la col·lecció que durant anys va recopilar el capellà local, un jesuïta belga.
Des de San Pedro, el viatge segueix fins a Calama, per veure la mina de coure, i després, en 20 hores de bus fins a Santiago. Allà he quedat amb el meu amic de Begur, Jordi Carner, per fer un volt per la vall de Valparaíso i la Illa Negra.

Publicado con Blogsy

Uyuni i l'extrem sur de Bolivia. Salars, deserts i volcans.

Uyuni és la frontera amb el no rés. Una ciutat que té tren, que servia per connectar els minerals amb els ports del que ara és el Norte Grande de Xile.
La gent que es veu és un tipus especial de turista. Busca recorreguts de 600km per pistes sense asfaltar, o sense pista. Per sobre dels 4.000m i en un dels paratges més àrids del món. Uyuni és la única parada que tindrà el Dakar a Bolivia el gener del 2014. Entrarà per Argentina i marxarà per Xile.

Uyuni té un cementiri de trens, de les moltes locomotores que s'hi han espatllat en molts anys i que ningú ha pogut emportar-se el ferro.

El Salar és un paratge irreal. És gran com una província espanyola, i la capa continua de sal té una fondària entre 7 i 15 metres. És el producte de la desecació d'un antic mar salat, però amb la particularitat de que està a 4.000m. A l'època de pluges es forma una capa pastosa salada de 30 cm, infranquejable, que en secar-se origina unes formes similars als panals de les abelles. Els poblats de la perifèria dels Salar, viuen d'assecar la sal i enviar-la a centres purificadors per a vendre pel consum.

Com era un mar, hi havien illes, que ara sobresurten en l'immensa plana de sal i que tenen cactus centenaris. Els més valents travessant els Andes i especialment el Salar, són els ciclistes. Foto dedicada als dos germans García, en Manel i en Chema, especialistes en obrir camins amb bicicleta.

El viatge es de 3 dies i dos nits. Els allotjaments precaris. El primer dia una construcció de sal que té dutxa. El segon dia d'adobe i sense dutxa. No tenen cobertura telefònica i el segon dia l'electricitat ve d'un grup electrogen que hem d'arreglar entre uns quants voluntaris. El conductor, en Franco, fa de guia i de cuiner, i porta en el 4x4 el menjar de tots els dies. Es bolivià de Cochabamba. Ha estudiat medicina amb un temps a Cuba.
La resta som: una parella anglesa, un galés, una australiana, en José, un funcionari de presons que viu a Miguelturra, prop de Ciudad Real, i jo, el traductor.

El cost de l'aventura és de 80€ per persona. En Franco, el conductor, viu a Uyuni en una habitació llogada per 25€/mes. Em diu que un metge amb especialitat i deu anys d'experiència guanya 4.000€ al mes. Els sous internacionals s'igualen a tot el món. Els costos a Bolivia son entre 5 i 10 vegades més baixos que a España.
El trajecte és una successió de llacunes a més de 4.000m de diferents colors en funció de les algues o minerals que tinguin. Això també fa que hi hagin 3 tipus diferents de flamencs, que migren en les èpoques fredes. Veiem vicunyes, llames, guineus dels Andes i molts tipus d'ocells. La cadena dels Andes separa Bolivia de Xile i la majoria dels cims son volcans de més de 5.000m, molts en actiu i aparentment fàcils de pujar. Dos pasos a més de 4.000m comuniquen la major part del any Bolivia amb Xile.

Amb en José, carceller com és defineix ell, funcionari de presons, com reflexa la flexibilitat laboral que li permet encadenar viatges, tenim converses increïbles. Després d'estudiar Sociologia i especialitzar-se en Antropologia, es va fer funcionari de presons, mentre manté una petita herència familiar amb cereals, oliveres i pollastres.

Al aconseguir un trasllat de presó, és te un mes de permís, i d'aquesta manera ha visitat totes les presons d'España, i quasi tots els països hispanoparlants d'Amèrica. En les nostres converses han sortit tots els criminals famosos de la història recent d'España, coneguts seus. Terroristes, violadors, traficants, assassins a sou, psicòpates. El món intern de la presó. Em va explicar moltes coses en José, i jo no em vaig cansar d'escoltar-lo.

Els presos de més prestigi, son els atracadors de bancs. Potser per això Sundance Kid i Butch Cassidy són una llegenda. Dos hombres y un destino..
El darrer dia, dormim a 4.400m i ascendim fins a 4.900m a les 5 del matí. Hi ha uns geisers que semblen lava en ebullició. En aquests paratges desolats, hi ha cada dia uns 10 o 20 4x4. No hi ha normes de seguretat, i els qui arriben allà no són els més prudents.

Estem gelats però per sort hi ha uns sortidors d'aigua calenta que han creat unes piscines naturals amb aigua a 30º. S'ha d'aprofitar i allà ens retrobem la petita penya ibèrica d'aquest mena de pre-Dakar de pobres o romàntics. La noia que seguirà fins al Uruguai perquè ara comença la feina per els cambrers, la parella d'infermers bascos, el carceller de Ciudad Real i jo, el traductor.

Tot acaba, i els 80€ pagats ja han donat prou de si. Després de les darreres llacunes andines de tots els colors, arribem a la frontera amb Xile. Hito Cajón, a 4.400m, precari. Ahir no es podia passar per les eleccions presidencials a Xile. Avui si. Al policia que em sella el passaport li dic que Bolivia m'ha encantat i és una gent molt maca i em dirigeix un somriure.

El bus cap a San Pedro de Atacama continua per pista, i al cap de 500m, entra en una carretera asfaltada i amb senyalització homologable a la europea. És la carretera que va de Xile a Argentina, de Calama a Salta. Hi ha grans diferències entre els països andins.

Publicado con Blogsy