25 de nov. 2013

Santiago, las grandes alamedas de la libertad.

Chile va del Tròpic a l'Antàrtida. La costa s'estén al llarg de 4.300 km i l'amplada des del mar fins a muntanyes que arriben a 6.000m, és com a molt de 180km. Aquesta geografia impossible és travessada per la Carretera Panamericana i després pel Camino Austral. La carretera des dels deserts del nord, en arribar a Santiago, travessa uns climes mediterranis en que es barregen vinyes i fruiters amb un rerafons dels Andes.
L'economia xilena va molt bé, animada per el preu del coure. El Mercurio, el principal diari, avui tenia 1.100 ofertes de treball. També és la ciutat més cara de latinoamèrica, o això diuen. El meu hostel costa 13€ el llit a dormitori, amb esmorzar. El màxim que he pagat, però un bon sopar costa entre 20 i 30€, segons el vi i plats.
De fet, Xile, com tota la Amèrica espanyola va ser conquistada per extremenys, llavors brutals i poc refinats. Cortés, els Pizarro, Almagro i en el cas de Xile, Valdivia. Després van venir els bascos. Els dos grups eren la perifèria de la poderosa Castilla. Els vascs poc a poc és van fer amb el control, potser ajudats per els jesuïtes, que al començament eren quasi tots bascs. És pot veure veient a la catedral la llista de cognoms dels bisbes de Santiago. El nombre de cognoms bascs augmenta fins ara.
També és pot veure en els restaurants. Alguns dels més cars i prestigiosos son bascos. Amb pernils i alls, samarretes de la Real i l'Athletic.
Des del cerro Santa Lucia, a on els espanyols van construir el primer fort per resistir als indígenes, és veu una ciutat molt gran, 4 milions d'habitants i dinàmica. La primera cosa a veure, és el Palacio de La Moneda, seu del President de la República i lloc a on va morir el president Allende, mentre els sublevats de Pinochet bombardejaven el símbol del poder democràtic. Va ser un 11 de setembre, del 1973, i al 1975 Pinochet no va faltar al enterrament de Franco. Eren de la mateixa calanya.
Ara, davant de La Moneda, junt amb les estàtues dels presidents més emblemàtics de l'historia de Xile, hi ha la de Salvador Allende. Hi ha el que va dir en la seva darrera intervenció per la radio des de La Moneda assetjada: "Mucho más temprano que tarde, de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre para construir una sociedad mejor". Ara els hi toca als guanyadors de les eleccions. Alguns fills de represaliats, com Michele Bachelet, i altres joves, com dues noies que son el símbol de les recents revoltes estudiantils.
Avui, diumenge al matí, les grans alamedes estaven tancades al tràfic de cotxes, i obertes a molts centenars de ciclistes, corredors i patinadors. He aprofitat per correr 2 hores i potser amb això fer bona la previsió d'Allende.
La Cuarta, el diari esportiu i populista de més tirada, ocupa tota la portada amb una foto de Alexis i el text: "Le falta puro volar". És l'heroi nacional i diu que és decisiu en el Barça actual i que ha igualat a Messi en gols.
En Jordi Carner, amic d'Aiguablava, està a Santiago per una feina del Comité d'Ajuda al Desenvolupament de la OCDE. Xile ja és un país donant i no receptor d'ajuda al desenvolupament i vol rebre ajuda i avaluació en les seves polítiques en aquest camp. És el que a Xile en diuen ajuda Sur-Sur.
Dissabte se'n va a Valparaiso i ha llogat un cotxe. Contactem per mail i m'hi apunto. Anirem a veure algun dels reputats vins de Xile, la Isla Negra, casa del poeta Pablo Neruda al cantó del Pacífic, i Valparaiso, ciutat reconeguda per la Unesco com Patrimoni de la Humanitat. En Jordi es queda dos dies a Valparaiso i després torna a Barcelona. Jo torno a Santiago en un bus nocturn en 2 hores.
Els cellers de ViñaMar fan uns vins excel·lents, i aprofitem per fer una cata i explicació dels seus Chardonay, Pinot, el vi negre dels vins blancs, i Cabernet.
Amb compte, cap a la Isla Negra. Amb en Jordi coincidim, les nostres cases a Aiguablava no tenen rés a envejar en la vista a la de Neruda, però la col·lecció de records que va acumular Pablo Neruda és excepcional. Deia que eren els seus joguets i que l'home mor quan deixa de jugar. A ell el va matar un càncer pocs dies després del cop d'estat, però segurament és va deixar morir de tristesa.
Al cantó de la tomba de Neruda hi ha una placa dels republicans espanyols als que ell va ajudar a poder sortir d'Europa en el vaixell Winnipeg, i rebre asil a Xile. El pare i oncle de'n Jordi eren el polític i poeta republicans, Carner, que també van marxar cap a Cuba i Mèxic. En Jordi també té la nacionalitat americana i em va explicar els records de la fugida de la seva família i l'asil a Mèxic.
El Valparaiso vell és un conjunt de barris que s'enfilen per els turons que envolten el port, amb cases de fusta colorejades construïdes en plataformes sobre la pendent. Quan la febre del or, molts vaixells rodejaven el Cap de Hornos per anar a Califòrnia des d'Europa. Valparaiso era el primer port ben proveït després dels gels australs. Va ser la seva gran època, fins que es va construir el Canal de Panamà. Ara és la segona ciutat de Xile i el port de Santiago.
La Colònia dificultava la relació entre els països sudamericans. Tot havia de passar per la metròpoli, que així controlava els impostos. Una mica com la xarxa del AVE actual.
Com que la Colònia ja no hi és, ara la relació entre països és molt gran. El meu alberg està ple de brasilers, i al Mercado Central de Santiago, hi ha excel·lents llocs per menjar peix i marisc. El meu company de taula és de Puerto Rico i se'm presenta com originari de la darrera provincia d'España. Molt interessant tot el que explica, i l'ambigüitat entre mantenir una cultura hispana i beneficiar-se de la semi nacionalitat nordamericana. Él cognom de la seva mare és "Vidal" i el seu avi hi va emigrar poc abans de la ocupació nordamericana. Li dic que potser som parents, perquè també em dic Vidal, i quedem tant amics.
Dilluns, quarta setmana del viatge, bus de 8 hores travessant els Andes fins a Mendoza, a l'Argentina. El punt de partida per l'ascensió del Aconcagua.
L'Argentina és un altre cosa. El canvi oficial és 1$ = 6 pesos. El canvi de mercat negre és 1$ = 10 pesos.
L'ultima vegada que vaig venir a l'Argentina era quan el "corralito", ja hi tornem a ser.

1 comentari:

  1. La parella xilena de la meva naboda porta un cognom vasc i viu amb ella a Palafrugell. A fnals de desembre tindran un fill. En principi viuran a Catalunya, aprop de la meva germana, que amb aquest nen serà avia per primera vegada. Camí de tornada?
    M'he emocionat veient la estàtua d'en Allende. Encara m'en recordo del que ens va impacta a tota la nostra generació la brutal mort d'Allende i del camí democràtic cap al comunisme. Al 1973, aleshores, tots erem Allende.

    ResponElimina