San Pedro de Atacama. Deserts, oasis i minerals.

El Norte Grande és la regió nord de Xile, fronterera amb Perú i Bolivia. És una regió de deserts. El més important és el de Atacama, a on no plou quasi mai, tant sols quan El Niño altera el clima de la regió. Aquesta regió formava part dels diferents imperis indígenes andins. Durant la colònia va estar inclosa en el virregnat del Perú i l'audiència de Sucre.

Després de les independències llatinoamericanes, tot va canviar. Els nitrats dels deserts van pujar molt de preu i es va desencadenar la Guerra del Pacífic, en que el petit país de Xile va guanyar al Perú i Bolivia i els hi va prendre una gran extensió, incloent els ports de Arica, Iquique i Antofagasta.
L'economia del nitrat i del comerç marítim per l'estret de Magallanes és va capgirar per l'aparició de fertilitzants derivats del petroli que substituïen al nitrat, i per la posta en marxa del Canal de Panamà. Però com ha passat sempre a Sudamèrica, amb la dependència econòmica de les matèries primeres, és va trobar coure al desert d'Atacama.

Autèntics pobles oasi en el desert van tenir un fort creixement, com San Pedro per el turisme o Calama per la mina de Chuquicamaca, la més important de Xile.
San Pedro de Atacama és un autèntic oasi en mig del desert. A 2.600m recull part del aigua que és filtra des dels secs cims i la puna del voltant. Recull també una gran quantitat de turistes. Molts dels visitants són de països llatins propers, per exemple brasilers que no tenen muntanyes.
Alguna guia diu que és el poble amb més quantitat d'agències turístiques per metre quadrat i les ofertes estrella són els geysers del Tatio i la Vall de la Lluna.

Als geysers cal anar-hi a les 4 del matí i el trajecte dura 2 hores. Un geyser es produeix quan hi ha un punt de la terra a alta temperatura, normalment llocs volcànics, que rep aigua que s'escalfa fins bullir, i que al sortir a la superfície troba una capa gelada que rebenta i surt violentament. És un cicle que es repeteix periòdicament, especialment a la matinada en que la superfície gela i torna a gelar. Quan hi ha sol i puja la temperatura, sovint es converteix en una fumarola continua. Per això cal anar-hi tant d'hora, a 4.400m i 9º sota zero.
El camp de geysers és menys espectacular que el que he vist a Bolivia, i està molt més protegit. Com la carretera per arribar-hi està molt millor, els visitants són de més edat i millor economia que els aventurers de Bolivia.

S'han fet intents per aprofitar l'energia geotèrmica, de moment sense éxit. De fet els geysers són poc espectaculars i semblen més fumaroles i bullidors. És probable que la causa sigui el canvi climàtic. Més sequedat fa que hi hagi menys aigua subterrània que s'escalfi i menys fred de superficie fa que aquesta olla a pressió intermitent sigui menys espectacular.
El tipus de gent que trobes és diferent però també molt interessant. Els meus companys al comfortable bus son una parella uruguaia que han vingut en cotxe des de Montevideo per el nord d'Argentina. Tenen ascendència basca i una filla ha acabat arquitectura a Barcelona. El seu company, també uruguaià te feina tècnica en una multinacional. Han viscut a Bilbao, Arenys i Canet. Com que ara no hi ha feina per arquitectes, s'han traslladat a Paris. Ell en la mateixa multinacional i els dos estudiant alemany i francés. La mare era cosidora i l'altre filla treballa d'informàtica a Montevideo i ja s'ha animat a tenir dos fills. Els rodamóns no s'ho poden permetre.
Son petites històries micro, que et confirmen les grans tendències de canvi d'un món global. La comparació entre les històries familiars i d'emigració entre Bolivia i l'Uruguai ja indica el diferent punt de partida del país. Al Uruguai reben molts rics del nord de Amèrica, com Canadà, que compren propietats per anar-hi a viure per els baixos preus, el bon clima i la qualitat de vida. Igual que a España.

El Valle de la Luna és un paratge excavat en la roca per torrents sense aigua que moren al desert i decorat per un vent de sorra que esculpeix les roques. És un tipus de paisatge que trobes al llindar de deserts marroquins o d'Orient Mitjà.

Com que el desnivell no és molt alt, el millor és llogar una bicicleta i anar-hi tot sol. Són 4 hores de mala pista amb molta sorra amb uns paisatges de pel·lícula.

L'altre atractiu del poble és un excel·lent museu sobre la cultura i arqueologia de la zona. Construït amb la col·lecció que durant anys va recopilar el capellà local, un jesuïta belga.
Des de San Pedro, el viatge segueix fins a Calama, per veure la mina de coure, i després, en 20 hores de bus fins a Santiago. Allà he quedat amb el meu amic de Begur, Jordi Carner, per fer un volt per la vall de Valparaíso i la Illa Negra.

Publicado con Blogsy