13 jun. 2018

Sudan. Sancions als Faraons negres.

Iftar con unos amigos. Descalzo, con la mano derecha y en el suelo.
Sudan és la última etapa d'aquest viatge. La més africana, islàmica i pobre. Una capital, Khartoum, que creix sense control i un interior que viu en altres èpoques. Convidat al Iftar al carrer de Karima, un poble polsegós i antic. El nen, l'únic que parla una mica anglés, em pregunta en nom de tots, perquè no reso amb ells, si els que resen van al cel i els que no resen a l'infern.
En You Tube hay videos sobre como atarse correctamente el keffiyeh
A la capital, un policia camuflat em dona dos patades i se'n va en moto amb el mòbil que m'ha pres i les fotos que comprometen la seguretat del país. Sudan te més piràmides que Egipte i en una sermana només m'he creuat amb un turista. A Khartoum, descobreixo una activa comunitat de professionals del desenvolupament que gestionen els recursos de coses que abans feien les administracions colonials.
Antes de segregarse de Sudán del Sur, era el país más grande de África
Sudan te molts conflictes, però l'origen és comú. La terra fèrtil disminueix pel canvi del clima i la població augmenta perquè morim tard. Això es més clar als paísos africans propers al desert, però els conflictes interns ho van empitjorar. Sudan és, amb Arabia Saudita, segurament el país amb legislació islàmica més estricte del món. Els únics en que l'alcohol està prohibit sense excepció. Els seus errors d'elecció en conflictes internacionals, l'han portat sovint a ser un estat paria i a patir sancions econòmiques que viuen els més pobres. Les cues a les gasolineres o als bancs son permanents.
En el plato no queda nada
Es un país de persones estupendes. Faraons negres. Avergonyit de no saber àrab per parlar amb ells. El que més sento és "Wellcome" per part dels vells i "Ni Hao" per part dels nens, el seu futur. Jo sempre he d'agrair alguna cosa. "Shukran"
Ferry Aswan a Wadi Halfa
Vaig arribar al Sudan com s'ha de fer, remuntant el Nil. Hi ha un ferry setmanal que uneix Aswan, a Egipte, amb Wadi Halfa. Va molt més ple en direcció al Sudan perquè transporta de tot. Un gran magatzem flotant. Motos, tricicles, mobles, neveres, rentadores. La carretera que uneix els dos paísos a partir d'Abu Simbel no te transport públic i sovint està tancada. El conflicte és el triangle d'Haleib. La frontera entre els dos paísos es va fer amb una recta en un mapa i parteix muntanyes i tribus pel mig. Els colonitzadors van deixar trampes amagades als mapes per fer dificil la vida dels nous paísos.
Cuidadosa carga de mercancía.
Soc l'únic estranger al ferry i a les poques hores tots els altres passatgers ja m'han donat la mà. La meitat s'han fet una foto amb mi i els altres esperen el moment. 24 hores de travessia entretingudes. Hores de coberta mirant estrelles, sol i desert. Camarot al que cada cop hi dorm més gent. Sopar al acabar el dejuni. A les 6 del matí, al despertarme, vista grandiosa del temple d'Abu Simbel. Les aigues del llac Naser per les que naveguem cobririen el temple. Es va desmontar i reconstruir més amunt.
Abu Simbel desde el ferry
A Wadi Halfa cal registrar-se a la policia i pagar una nova tassa. No tinc lliures sudaneses i les sancions fan que el país estigui desconectat del sitema financer internacional. Caixers, targetes, pagaments per Internet no son posibles. Un policia em fa un canvi de mercat negre molt millor que l'oficial i puc regularitzar la meva situació al país acumulant nous papers. Confirmo que no porto cameres fotogràfiques voladores. Els drons són una preocupació des de que els USA els utilitzen per atacar enemics sense arriscar als seus soldats. Els errors son víctimes colaterals.
Después de la comida, el rezo.
Targeta telefònica. Un més de conexió i dades per 4€. Pensió Kalipatra, un clàssic entre els que fan la ruta Cairo a Cape Town, per 5€. Convidat a compartir l'Iftar al carrer. No és car viatjar al Sudan. A la pensió, com a l'antic Egipte, les cucaratxes son sagrades. Si les mates, les formigues venen a menjar les restes. Si hi convius, elles es mengen a les formigues.
Wadi Halfa. Un pueblo en el desierto que vive al ritmo del ferry semanal.
Wadi Halfa és un poble en lluita amb la sorra del desert. La vida gira al voltant del ferry setmanal. Els transports per seguir viatge depenen de la seva arribada. Marxen quan s'omplen i els que hem vingut en ferry omplim autobusos i camions de dos dies. La propera etapa es Dongola. Un altre poble sobre la sorra del desert, a tocar de la terra fertilitzada pel Nil.
El progrés es veu en el correcte asfalt de les carreteres i la bona cobertura de telefonia mobil. A ritme del Ramadan. Quan tothom dormiteja amb el dejuni la comunicació es bona. Quan tothom es conecta i té forces per parlar i xatejar, la velocitat cau.
Mi habitación. Suite cara con aire acondicionado
A la lokanda Lord tinc l'habitació 8 i pago 3€ per l'habitació més cara. A molt pobles son els únics allotjaments. Un pati central obert amb matalassos o llits de cordes. Rodejat per lavabos comuns i alguns quartos individuals que poden tenir ventilador, aire acondicionat o dutxa, encara que les parets siguin de cartró. Quan n'hi ha, em donen aquestes suits reials. Els que dormen als pati comú paguen en cèntims.
Sudan ha tingut conflictes amb si mateig molts anys. La independència va reactivar conflictes ancestrals. La lluita per la escassa terra, els conflictes entre pastors i agricultors, i les migracions per efectes del clima fa milenis que duren. Les lluites pel tràfic d'esclaus s'han substituit per la lluita per l'explotació i transport del petroli. Al Oest, Darfur. Al Sud, la guerra civil, la independència del Sudan del Sud, i la recent guerra civil al nou país. A l'Est un conflicte antic amb les tribus Beja.
Hay más pirámides en Sudán que en Egipto
Els paísos moderns acaben integrats en un nou tipus d'imperi que de manera interessada dona una estabilitat financera, cultural o diplomàtica. França o Anglaterra han jugat aquesta carta amb les seves antigues colònies. El problema del Sudan és que està fora dels nous blocs i tot es molt fràgil. Els antics sistemes de resolució de conflictes han desaparegut i els nous no són suficients.
Això no afecta la zona per la que viatjo. L'antiga Nubia, la regió del Nil al nord de Khartoum és la més estable del país i també te els principals atractius arqueològics. El Nil en aquesta regió fa una S gegant i la ruta estalvia kilòmetres travessant els deserts de Nubia i Bayuda.
Las cortinas protegen del sol. El discurso protege de la modernidad.
Els transports es protegeixen del desert amb grans cortines fosques i decoracions que recorden la cort del Sultà. També es protegeixen del món modern. En lloc de pop Sudanés, la radio dona discursos religiosos. Una de cada deu paraules és Allah.
A cada poble hi ha una linea de tren que va deixar de funcionar fa anys. Havia de ser la columna vertebral de l'Imperi Britànic a l'Africa. El Nil amb nens que juguen i adults que s'ensabonen. Sovint cal tornar a la policia a registrarse de nou. No és problema perquè no hi ha res més per fer, i a vegades et conviden a l'Iftar o parlem de futbol.
Nilo. El río de la vida.
Karima. Mig camí de Khartoum. Djebel Barkal, muntanya sagrada amb vistes fantàstiques. Al peu, temple de Amun, les incursions dels faraons del Imperi Mitjà. Restes del 1500aC. Temple dels reis de la dinastia nubia de Kush. Segle VIII aC. Els Faraons Negres que van envair Egipte i van crear la XXV Dinastia. 20 piràmides molt ben conservades, del segle III aC, reis de Napata que després van migrar a Meroe.
Djebel Barkal montaña sagrada. Dificil de subir y con vistas de premio.
A dalt del Djebel trobo l'únic turista en una setmana. De New York i amb cotxe i xòfer llogats. Tampoc va mirar si coincidia amb Ramadan. La conversa em retarda i al passar per cases d'uns pagesos em conviden al Iftar. Perquè no reso si els que no resen van al infern? Jo espero que si no reso però soc bó, aniré al meu paradís d'Aiguablava.
Muchas pirámides y ningún visitante.
Temperatura entre 45 i 25 graus. Humitat 8%. Al vespre s'està bé. De dia a l'ombra s'aguanta. Al Kurru i Nuri. Més monuments prop de Karima. En bus, taxi compartit o privat i Boksi. Piràmides en lluita amb el desert i tombes excavades en que s'han conservat les pintures. Tot sol i dificultat per trobar al poblat a qui tingui les claus. La única facilitat és el pont fet pels xinesos. Estalvia una barcaça seguint una corda fixa per travessar el Nil.
La fiesta sigue toda la noche.
L'Iftar convidat pels policies. No ens entenem i em passa al telèfon la seva dona. És professora d'anglés i sap força d'España. Perquè les dones al Sudan no estan al carrer a l'Iftar? A Egipte, Jordània i Palestina es celebra en familia o parelles. Em diu que és la costum i no és important. Que les dones queden entre elles.
Per esmorçar i dinar, compro al carrer. Mango, tomàquet, plàtans, falafel. Ho menjo d'amagat. Consells d'un Ramadan saludable. Llevarse abans de que surti el sol per fer el Sukot, l'esmorçar previ i beure molta aigua. Dejú total fins la posta de sol, i no atipar-se de fregits. La majoria menjen molt al vespre, van a dormir tard i no matinen per esmorçar.
La vida está entre el río y el desierto.
'
Travessa del desert de Bayuda fins Atbara. El Nil rep l'últim afluent, l'Atbara, i forma la Cinquena catarata. Són ràpids que impedien la navegació amb aigues baixes, però no eren visibles amb molta aigua.
Vías que desaparecen.
Atbara és la cruïlla de camins a Khartoum, Egipte i Mar Roig. Va ser el nús ferroviari. Els anglesos van iniciar el tren per portar-hi tropes i derrotar al Mahdi. El tren als 70 era l'enveja d'Africa i transportava 2 milions de persones. Ara està parat i les sancions l'han rematat. Les màquines es desmunten per aprofitar peces per repararcions. Ara les úniques que funcionen son noves màquines xineses.
Locomotoras chinas en antiguas estaciones.
Em conviden a l'Iftar al barri dels antics treballadors del tren. Potser la vella cultura sindical. Hi ha alguna dona i no resen després del sopar. És divendres i les TVs donen telepredicadors islàmics i directes de les noves protestes a Gaza.
Tercera catarata. Con poca agua no se puede navegar.
Estació de bus d'Atbara. Excessiva i poc útil. Els anglesos feien la infrastructura, com el tren, i el procediment de funcionament. Les actuals infrastructures, xineses, es gestionen amb els procediments antics. Fins a les piràmids de Meroe, l'atractiu turístic més visible del Sudan. Encara que les piràmides son recents. No estan més ben conservades per culta del metge, militar i lladre, Giuseppe Ferlini. Va derruir a canonades algunes capçaleres per anar més ràpid en buscar tresors.
Ferlini. Militar, médico y ladrón. A cañonazos llegaba antes al tesoro de las piramides de Meroe.
Les piràmids estan a 20mn de desert de la carretera. En acabar he de tornar en autoestop. Sol a plom i 45 graus. Mitja hora que es fa llarga fins que para un camion i em porta a Shendi. No tenia altre opció. Ultim Iftar en un poble del Nil abans d'arribar a Khartoum.
Transporte privado entre pirámides.
La capital són dos ciutats, Khartoum i Omdurman, separades pel Nil a la confluència del Nil Blanc, que ve del Llac Victòria, a Uganda, i del Nil Blau, que ve d'Etiopia. Les vores dels rius es cultiven i no s'hi viu per les crescudes. La resta s'exten sense parar per un desert de sorra i pols.
Media hora de autoestop a 45º hasta que un camión bondadoso paró.
Al final del segle XIX, el Mahdi, un nacionalista religiós, es va sublevar contra el govern egipci i anglés. La seva ideologia era l'islamisme més radical. El general anglés Gordon no va voler abandonar als funcionaris sudanesos i retirarse amb anglesos i egipcis. Els reforços van arribar tard i eren pocs. Gordon ja havia mort. Al Mahdi li va doldre la mort de Gordon. Creia que l'hauria convertit al Islam. Els seus descendents han estat sempre presents en la política sudanesa. Pocs anys més tard i en tren, van tornar els anglesos. Tenien armes de destrucció massiva. Ametralledores contra llances.
Khartoum y Omdurman, dos ciudades y un río.
Estic al Hotel Acropole. Tres generacions de grecs que van venir després de la Primera Guerra Mundial. Converses amb el propietari que enyora la monarquia a Grecia i valora el paper de Sofia a España. La seguent generació ha tornat a Europa.
He viscut 1 setmana amb hora canviada. Els sistemes operatius de Apple i Android no han recollit que aquest any Sudan no ha canviat l'hora a l'estiu. No ha sigut un problema perquè als pobles l'activitat la marquen el sol i l'iman. Els transports surten quan estan plens, sense horari.
Cooperación internacional y amigos.
Teresa, cap d'estació d'una gran ONG, m'introdueix en el seu món a Khartoum. Aqui no hi ha viatgers, hi ha cooperants professionals. Sudan és un país molt depenent de l'ajuda internacional que supleix inexistències de l'estat. La relació es complexa pero inevitable. Es nota en els permisos per visats i en la selecció de les persones.
Mi hotel en Khartoum. Recuerdos de la presencia griega.
La vida del cooperant està molt limitada per els requisits de les organitzacions. Per minimitzar riscos no es poden fer servir segons quins transports ni viatjar en maneres que exposin massa. Tenen també obligació de promoure valors de les societats occidentals, encara mal entesos en els països de treball. Com polítiques de gènere, auditoria i transparència o treball en equip.
No se toca nada hasta que canta el muecín.
Els professionals de la cooperació acumulen formació i experiència. En conversa amb la Teresa i la Luisa, suïssa, surten anèctotes de Palestina, Afganistan, Irak, Geòrgia, Nicaragua, Pakistan, Colombia. Tots els llocs calents del món. En alguns, l'obligació de viure en llocs aquartelats limita l'accés a la realitat del país, però sovint es troba la manera de viure els millors aspectes de la vida en situacions dificils. Són la cara positiva de les societats occidentals en el nou domini dels països rics sobre els pobres.
Nilos Blanco y Azul, y un puente no fotografiable.
La presió dels governs occidentals sobre el govern del Sudan és forta. Hi ha un ordre de captura del Tribunal Internacional sobre el President del Sudan pel Darfur. Les sancions econòmiques impedeixen l'ús de targetes de crèdit, caixers o pagaments per Internet. Després dels atemptats a les embaixades americanes de Nairobi i Dar es Salam, el govern americà va bombardejar una fàbrica de Khartoum perquè deia que s'hi havien fet els explosius. Era una fabrica de productes veterinaris i el govern americà discretament va compensar al propietari.
Haboob, el viento del desierto.
El govern del Sudan tenia mala reputació des que va acollir a Carlos, el Chacal, i a Osama bin Laden. Podien disfrutar de la qualitat de vida de Khartoum. Quan no hi ha Ramadan, ni Haboob, les tempestes de sorra del desert, ni la temperatura puja de 45 graus.
Puente estratégico camino a Omdurman.
Això reforça la seguretat a la capital. Especialment a on hi ha edificis del govern. També es defineix com estratègic el pont que conecta Omdurman i Khartoum. En tot el viatge he agafat un nivell moderat de riscos i no en soc conscient en fotografiar alguns edificis i la presa d'aiguas del riu molt abans del pont. Potser algun vigilant ho veu, avisa i apareix un motorista escridassant-me en àrab. M'aparto d'ell però a la tercera vegada em dona unes patades a la cama. No vull baralla però quan me'n adono, ja m'ha robat el mobil amb que vaig fer les fotos. Un carterista professional.
Mercado de lass especias.
No es el primer cas. La Guia Bradt que faig servir, explica situacions similars i la Teresa em diu el mateix d'unes cooperants fa pocs dies. Em quedo amb el dubte de si es un agent secret que ha fet la feina, o un lladre que te un sistema. O les dos coses. A Google hi ha dotzenes de fotos del pont. Seria pitjor que un agent secret informés que no ha pogut recuperar el mòbil amb informació sensible i que el te un estranger de Catalonia. Jo sempre em presento com Barcelona, Spain, Messi, però cada cop més gent respon: Ah, Catalonia! Em trobarien i seria pitjor.
Souk de Omdurman, el mayor del país.
Després del robatori vaig anar a la policia del pont i com que ningú parlava anglés, ni jo àrab, vaig explicar en Llengua de signes que un tio que deia que era policia m'havia robat el mobil quan jo anava cap Omdurman. El policia em va entendre. Va parar al primer motociclista que anava al pont i li va dir que em portés a Omdurman.
Tumba del Mahdi. Un islamista del siglo XIX.
Així vaig arribar a la tomba del Mahdi, a la casa del seu successor, el Khalifa i al mercat d'Omdurman, el més gran de tot el país. El Museu d'Història de Sudan te coses bones i dolentes. Les exposicions i els panells explicatius son excel.lents. L'averia del aire acondicionat o ventiladors el transforma en la sauna més cultural d'Africa.
Durante el Querido Ramadan sólo se puede beber por la noche.
Demà tornada via Istanbul. La capital que va donar cobertura imperial alguns segles a la convulsa regió en que he viatjat. De Beirut a Khartoum. Com em recorda el meu germà, la meva tornada coincideix amb el final del Ramadan i el començament del Mundial de Futbol. Dos èpoques en que només viatgen els que no se'n han enterat.
Hora punta en Atbara, la antigua capital.

2 jun. 2018

Egipte. Mil llibres i un país orgullós.

Todos nos hemos dormido en misa. Con calor y Ramadán, peor.
Davant de la finestra de la meva habitació, al Downtown del Caire, hi ha l'Edifici Yacubian. La novela més venuda d'Egipte explica la decadència de la ciutat a través dels habitants de l'edifici. Va ser senyorial i ara està brut. Com el meu i com el barri. Pago 10€ per nit per una habitació amb bany i esmorzar.
Fin del ayuno, Iftar y fiesta toda la noche.
A Alexandria pago menys per una pensió des de la que veig el mar i la Corniche. Al cantó de l'hotel Cecil. Al bar de l'hotel al vespre es pot beure cervesa. Ja no hi ha espies, Churchill, prostitutes, l'Estat Major de Montgomery planejant aturar a Rommel, ni els personatges del Quartet d'Alexandria.
Iftar en Alexandria. Picnic de familias.
La cafeteria Trianon és igual de luxosa que quan hi escrivia el poeta Kavafis, el del "Viatge a Itaca". Al vespre l'únic menú és l'Iftar, el sopar amb el que es trenca el dejú del Ramadan. A prop hi ha la nova Biblioteca d'Alexandria. Dos mil anys més tard substitueix la que es va cremar, segurament per un assalt de Juli Cesar. Naguib Mahfuz, Nobel de Literatura i cairota hi té estatua. La Segona Biblioteca va ser incendiada pels fanàtics del cristianisme, la nova religió, quan van voler acabar amb els Deus antics.
Iftar, cena de fin del ayuno, en el vestíbulo del edificio de mi pensión en Cairo.
La segona universitat més antiga del món, Al Azhar, està al Caire. Però tot això no amaga que Egipte té greus problemes socials i l'educació n'és un. Malgrat la seva història i literatura.
Arribo al Caire des del Sinaí en un viatge estrany. Un autobús amb dos passatgers i dos conductors que es relleven. Com que no beuen aigua pel Ramadan no han de pixar. He d'aprofitar un control policial. És fàcil perquè en 200 km ens paren 5 vegades. Especialment en arribar al Canal de Suez i al tunel que el travessa.
Tahrir Maidan. La Plaza de la primavera egipcia.
Ja al Cairo, vaig a la Plaça Tahrir. El centre de les protestes que van fer caure a Mubarak. També de les protestes contra el govern del islamista Morsi. Havia guanyat les eleccions però es va enfrontar amb laics, coptes i exèrcit amb una deriva autoritària e islamista. És una plaça enorme que desemboca al Nil. A Egipte no hi ha semàfors, o no es respecten. Entrar al Tahrir Maidan és un esport de risc.
Nilo en el Cairo.
Una caminada per la vora del Nil fa evident la preocupació pels atemptats passats. Cada hotel internacional te un sistema de control i barreres d'accés. El barri decadent, popular i brut a on estic és també més segur. No hi ha controls.
Organitzo la resta del viatge. Tren nocturn a Aswan, tren a Alexandria i ferry d'Aswan al Sudan. Només hi ha un ferry setmanal i m'obliga a retocar la ruta. No pararé a Luxor i estaré més dies al Sudan. Per comprar plaça al ferry cal tenir el visat al Sudan i sembla que només es pot obtenir al país d'origen. Sort de la complexa gestió a l'ambaixada del Sudan a Madrid.
Antes era el barrio árabe. Ahora toda Alexandria es árabe.
Vaig al barri "musulmà" antic amb l'eficaç Metro. Cada entrada també te controls. Responc al militar que sóc d'España, Barcelona i ataquen a Sergio Ramos, el botxí del heroi local Mohamed Salah. Em diuen que si España es troba Egipte al Mundial, guanyaran 3-0. El meu "Insha'allah" es pot considerar com obtingut sota pressió.
Soñando con los angelitos del paraíso.
Dins de l'Islam les dinasties es succeíen igual que a les guerres europees. Als fatimís tunecins van seguir els ayubís kurds i els mamelucs caucasians. Els mamelucs eren esclaus entrenats per ser guerrers fins que van veure que podien manar. Cada soldà va fer un conjunt de mesquita, hamman, madrassa i palau. Van omplir el barri antic de Khan al-Khalili de monuments dificils de trobar entre els milers de venedors del mercat. Poc turisme. Només alguns grups orientals. Malasia, Xina, Korea i també Russia. Molts venen en visites intenses des dels hotels del Mar Roig. Europa té por i va de vacances a España.
Al Azhar. La mezquita que miran los suníes en estos tiempos convulsos para el Islam.
La mesquita Al Azhar és el centre de referència sunita. És el lloc a on es dirigeixen les preguntes en aquestos temps convulsos del Islam. La universitat anexa es va fundar al 988 i és la segona més antiga del món. La primera està a Fez, al Marroc.
Universidad Al Azhar. La segunda más antigua del mundo. La primera, en Fez.
Metro a Giza i bus fins a les Piràmids. A les 16h ja han tancat. Per Ramadán es tanca tot abans sense avisar. No es greu perquè tampoc hi ha turistes. Un caçador em proposa rodejar el recinte monumental, amb excel.lents vistes, en camell. 15€ de ruta, tot el que el meu cul aguanti. Una hora i mitja. Després em fa mal tot, però controlo suficient per parlar per telèfon i fer fotos dalt del camell. Els beduins de fa 100 anys no podien fer-ho. Darrera les Piràmids es desert i el camell baixant les dunes de sorra posa al límit el meu equilibri.
Beduino hace foto desde el camello sin caerse.
Fa 35 anys vam venir amb la Conxita i una agència de l'època, Cuc Sonat. També era un moment inestable i no hi havia turisme. Estavem sols al peu de la Gran Piràmide de Keops. No ho vaig resistir i m'hi vaig enfilar trepant els enormes blocs. Quan la policia em va veure ja estava a la meitat i vaig seguir. 45 segles s'ho miraven. A dalt hi havia gravats de soldats de Napoleon. Al baixar la bronca va ser memorable.
Cenas y rezos al ponerse el sol.
Per Ramadan molts restaurants tanquen o tenen un menú únic i abundant, l'Iftar, el sopar amb que s'acaba el dejuni diari. N'hi ha pocs que tinguin altres opcions i cap te alcohol. Només puc pendre una cervesa al superprotegit Ritz Nile. El camarer em demana el passaport perquè pel Ramadan està prohibit als egipcis. El camarer es copte i em diu que ell només beu a casa o quan va a alguns ressort turístics del Mar Roig.
Mohammed Salah lidera un sueño.
Cada nit és una festa. Després del gran sopar, segueixen els pastels, la shisha d'aigua i el te fins a la matinada. La Conxita confirma que al CAP del Poble Sec tenen les mateixes malalties per menjar malament pel Nadal i pel Ramadan.
Cafeteria del Ritz Nilo. 12€ y un control, para no seguir el Ramadan.
Tren a Alexandria travessant el fèrtil Delta del Nil. La segona ciutat del país. La que va ser la ciutat més cosmopolita del Mediterrà. El 40% dels habitants eren gregs, armenis, jueus, anglesos, italians. El Quartet d'Alexandria, un llibre de culte als 70s ho explicava. Quatre llibres, quatre protagonistes. Justine, Clea, Balthazar i Mountolive. Cadascú te visions diferentes d'uns mateixos fets. Com els Quatre Evangelis. Els àrabs són un decorat de fons, no són protagonistes.
Hotel Cecil de Alexandria. Se preparó la derrota de Rommel y se entretuvo el Cuarteto.
La revolució de Naser va arabitzar el país. Als 50s tots els estrangers van marxar. Queden rètols que no s'han canviat en grec, francés i àrab. Les revolucions les guanyen els que no tenen altre opció. Els que no poden marxar. Kavafis, el gran poeta que ens va descobrir Lluis Llach, va neixer i morir a Alexandria. Parlava grec, francés, anglés e italià. No parlava àrab.
Kavafis. Nos hizo soñar con viajes sin destino, pero no se movió de Alejandria.
Alexandria ja està acostumada als canvis. El Palau de Cleopatra està al fons de la bahía. A uns 10 metres i amb mala visibilitat. S'hi pot fer una immersió però amb la falta de turisme cal organitzar-ho amb temps. El Far d'Alexandria, una de les 7 meravelles del món va caure en un terratrèmol i amb les seves pedres es va costruir el fort mameluc que tanca la bahía.
Paseo familiar donde estuvo el Faro de Alejandría.
Alex tenía una tríada de Deus. Pare, mare i fill. Com abans els egipcis i com després els cristians. El Serapeium, el temple del Deu major, va ser destruit quan els cristians van passar de perseguits a perseguidors. La nova religió volia eliminar als seguidors de l'antiga i crear un espai propi a Egipte. Amb discusions sobre les naturaleses humanes i divines de Jesus que la separessin de Roma, Constantinopla i Antioquía.
Un guardián que se salta las normas.
Mitja dotzena de policies amb fusell em protegeixen dels nous terroristes al Serapeium. Un d'ells em diu que el segueixi i m'ensenya unes galeries subterrànies d'accés restringit. Em fa una foto però em diu que ell no hi pot sortir, perquè va armat. La propina li sembla poc però es conforma.
Serapeium, columna de Pompeio y árbol en flor. El recuerdo de Hipatia en Alexandria.
Hi ha molt més a veure. Catacombes greco romanes. Museu de tanta història. Reconstrucció de la Biblioteca en forma de CD i plena d'estudiants de la veïna universitat. Cafeteries de families gregues que no van marxar i que mantenen com fil musical la Chanson dels 60s.
Tremendas catacumbas grecorromanas.
El barri d'Anfushi. Pobre, pescador i musulmà. Els edificis antics de dos i tres pisos es cauen. Els nous, de 20 pisos, tenen manteniment dubtós. Molts carrers no estan asfaltats. Per la tarda, amb les compres de la festa de la nit, el carrer és un mercat. Es pot pujar i baixar del tranvia en marxa. Si es te pressa és millor caminar.
Tranvia alejandrino.
Tornada al Cairo i al seu univers literari. Per anar al Edifici Yacubian només he de travessar el carrer. Alaa Al-Aswani és un dentista que encara te consulta al Yacubian. Els seus personatges descriuen els canvis del Cairo dels 50s als 90s i la decadència de l'edifici. Estic a un de similar. Recorda els hostals de Madrid, Gran Via i Montera, dels 70s. Madrid va remontar aquella decadència. A Egipte segueix imparable. Per això tants africans volen anar a la Unió Europea. Ara al Yacubian hi ha 3 hostals, 1 hotel, un majorista de robes, cardiòleg, dentista i un terrat molt habitat. Com a tota la ciutat, els espais privats endressats i els comuns abandonats.
El Edificio Yacubian visto desde mi pensión en el Cairo.
"Taxi" és un altre llibre del viatge. Khaled Al-Khamissi relata en 50 converses el que li diuen taxistes per donar una imatge crítica i descarnada de la vida al Cairo. Un bón recurs per esquivar la censura.
Tornant al Cairo rebo un mail d'en Michael. Està a Nigèria, a Lagos. Vam estar dos junts dies a Cotonou, al Benin, intentant aconseguir un visat per anar-hi. Agafa un vol al Cairo i a Berlín. Per casualitat coincidim però no ens podrem veure. Ho deixem per l'estiu a Barcelona. Com tots els viatgers intercanviem informacions. Sobre visats. Ell de Nigèria, jo de Síria.
Reconstrucción de la Biblioteca de Alejandría, a prueba de fuego.
Museu Egipci. També hi va haver un atemptat i hi ha molts controls. Serveixen per prevenir el que ja ha passat. El museu es va construir abans de l'avalantxa de descobriments arqueològics. No hi ha espai per tot i moltes explicacions estan fetes amb màquina d'escriure. Sembla contemporani de les obres exhibides. Les joies son la màscara de Tutankamón i les mòmies reials.
El Faraón Seti I. Con una máscara mejoraría su aspecto.
Al marxar del hostal comparteixo ascensor amb una noia palestina de Gaza. La mala relació i els controls amb Egipte fa que per anar al Cairo trigui dos dies, i per tornar a Gaza tres. Em diu que la vida a la Palestina del West Bank és molt més fàcil que a Gaza. Te raó, ella viu en un camp de concentració.
Tutankamon. La máscara del Faraón.
Tren nocturn a Luxor i Aswan. El vaig agafar fa 35 anys i no ha canviat rés. L'únic turista baixa a Luxor i a Aswan no queda cap altre estranger. Quan surt el sol es veu al Est, desert i pobles polsosos. Al Oest el riu i el fèrtils cultius. Alguna faluca pel Nil i alguns pagesos treballant amb les mans o movent-se en burro. A mida que avancem cap el Sud la franja cultivada es fa més estreta.
Ahmed. Un campeón con la faluca.
Ja a Aswan passejo a la vora del Nil i l'Ahmed em proposa una volta a l'illa Elephantina amb faluca. Les barques del Nil tenen una vela triangular i naveguen en totes direccions aprofitant el vent i el corrent. El més dificil es navegar contra corrent i contra vent. És una delicia veure com ho controla tot. El manteniment és car. Cada any es treu la faluca de l'aigua per netejar els fons. Les cordes són de cànem i les que treballen més s'han de canviar cada any. La vela cada cinc anys.
La faluca combina viento y corriente del río.
La vida no és fàcil. Fa dos setmanes que no tenia un passatger. Fa anys coincidien desenes de faluques. Ara en compto dos. Hi ha almenys deu creuers. Fan la ruta Aswan-Luxor en tres dies, tornen i repeteixen cada setmana. Es pot contractar per Internet i la pensió complerta, dormint i menjant al creuer és menys de 100$ per dia. Tampoc omplen.
Grumete y fotógrafo.
La navegació i les vistes impressionants. Em porta a l'oest del riu i m'enfilo a les Tombes dels Nobles i el palauet islàmic amb grandioses vistes a riu i desert. Una mica més lluny, les ruines del monestir copte de Sant Simeó i la tomba de l'Aga Khan. Els morts estan a l'Oest del riu, on es pon el sol. Els viu a l'Est, on surt.
Ruinas y tumbas con vistass en Aswan.
Amb la faluca passem el gran hotel local. Al Old Cataract Agatha Christie hi va escriure "Mort al Nil". També fa sortir el llibre a la novela. L'Ahmed m'explica que era un refugi del president Mitterrand. Més enllà, el Nilòmetre. Un dispositiu per medir l'alçada de les aigues. Si pujaven més del normal, seria un bón any per les collites i s'apujarien els impostos.
Nilómetro. Si el nivel del rio es alto, Faraón subirá los impuestos.
Com que el Museu Nubi també està tancat per Ramadan sense avisar, vaig a veure si trobo Hercule Poirot al bar del Old Cataract. Després entro a la catedral copta. Els coptes són objectiu dels atemptats islamistes i l'exèrcit protegeix l'edifici i em torna a inspeccionar. Com que són els hereus dels rituals faraònics, el sacerdot fa els seus rituals fora de la vista dels fidels. Com que són de tradició grega, els escrits litúrgics estan en grec i els pràctics en àrab.
Catedral copta protegida por la policia en Aswan.
Els coptes són una minoria culta i rica, però alguns es dediquen a oficis pobres, com la recollida i reciclatge manual d'escombraries. A Aswan però, són majoria els nubis. Més foscos de pell, molts d'ells venen dels pobles que van quedar coberts per l'aigua al construir la gigantesca presa que em portarà al Sudan. L'Ahmed és nubi i parlem de la seva familia a Khartum.
Los coptos son los herederos de los antiguos egipcios. El sacerdote hace sus rituales en un espacio no visible.
Despedida d'Egipte. Per un conflicte de frontera, l'única comunicació amb Sudan és el ferry setmanal que surt de la High Dam, la presa del llac Nasser. 24 hores navegant fins a Wadi Halfa i entrada a un país maleit per les sancions internacionals, els conflictes interns i el termòmetre. Última etapa, de moment.
Casi el único turista en Aswan.