18 de febr. 2024

Pedalant per Sobrarbe, Somontano i Sierra de Guara.

 Ruta ciclista. Sobrarbe, Somontano, Canons i Serra de Guara. Amb nits a Alquézar i Aínsa.

Pirineu del Vignemale al Posets. Després del collado del Serrablo i entrant a la Sierra de Guara.

Tres dies de febrer seguint una de les sugerències de les "101 Rutas imprescindibles de España en Bicicleta" del llibre de Sergio Fernández Tolosa.

Ruta descrita al excel.lent llibre "101 Rutas Imprescindibles. España en bicicleta"

En total 200km, 3600m desnivell i alguna caminada. Pluja, sol, poc fred, excel·lents vistes de tot el Pirineu. Molt asfalt per carreteretes per les que només passava algun tractor, caçadors, ciclistes i motards.
Canal del Cinca portant aigua del pantà de Graus a Barbastro.

El primer dia, 65 km i 950m, tot sol, deixant el cotxe a Salinas de Hoz fins a Alquézar, seguint el camí de servei del canal del Cinca i camins entre ceps dels vins de Somontano i ametllers en flor. A la fabulosa Alquézar, sopar i nit al Refugi Escuela. Som els únics hostes. Alquézar i el Vero són el paradís del barranquisme però no és temporada. En Miquel arriba per sopar i seguirem plegats les altres dos etapes.
Alquézar. Un poble imprescindible amb un agradable i econòmic refugi alberg.

Al segon dia, passejada de 1h30 per les passarel·les del Río Vero. Plou, estem sols i està emboirat. Ambient de muntanya.
Després la ruta en bici porta a alguns miradors de vertigen sobre els canons del Vero. Ganes de tornar-hi per fer algun recorregut o descens del riu.

Miquel a las Pasarelas del Río Vero.

La pluja i boira no deixen veure la vista de tot el Pirineu però demà sembla que el temps serà bó.
Aínsa te ambient de cap de setmana. Aprofitem un taller per fer petites reparacions a la bici, el casc antic de la vila per una cervesa i el restaurant de l'hotel Sánchez per un gran sopar.

Paratge del Río Vero i el seu canó. Paradís dels barranquistes.

El tercer dia fa bon temps. Un agradable camí seguint el riu Ara, una forta pujada al coll del Serrablo, ben indicat i de 2ª Categoría. Després una festa de vistes. Tot el Pirineu des del Vignemale fins al Posets i el Turbón.
Barranc del Vero des de la ruta ciclista.

Els petits pobles, amb molt pocs habitants permanent, però amb cases ben arreglades com segona residència dels habitants que van marxar a la ciutat.
"Chamineras", elements típics del Sobrarbe per assegurar que les bruixes no aprofiten les xemeneies per entrar a les cases. Ben pensat.

Conserven esglésies antigues i restes precristianes, com els Esconjuraderos, temples petits per fer conjurs demanant pluges o evitant plagues. També les "chamineras", espantabruixes per evitar que puguin entrar a casa com ho fa Papa Noel.
Quan es feia fosc, vam arribar a Salinas de Hoz, quatre cases, per recuperar el cotxe.
Salinas de Hoz. Punt de partida dels 200 km de ruta.

Vam trobar una parella de la Guardia Civil. Una veïna havia trucat perquè un ciclista havia aparcat al carrer feia dies i no havia tornat. Potser s'hi va fixar perquè em vaig despullar per posar-me el culotte.
La GC de Barbastro hi va anar dos vegades en els 3 dies, van mirar per la matricula el propietari del cotxe i era la Conxita. Van preguntar a hotel propers, però la Conxita havia anat a Utrecht a veure a la nostra filla i a l'ambaixada del Congo a Paris a recollir els visats per un proper viatge
Gran Hermano a la muntanya de Huesca i Politica Internacional.

Plaza Mayor de Boltaña, després de seguir el rio Ara des de Aínsa i a punt de pujar al Serrablo.

A la parella de GC els hi vam explicar la ruta i després de comprovar el DNI, ens van felicitar.
Una ruta molt recomanable i tranquil·la. Entre caçadors malcarats amb escopetes i Guardia Civils simpàtics amb pistola.
Canvi climàtic. Un dia d'hivern, Miquel pedalant per sobre dels 1000m al Sobrarbe.

Vistes de tot el Pirineu amb neu a partir dels 2000m fins al cim del Monte Perdido.


21 de nov. 2023

Africa Occidental i Central. Tornada d’un món antic amb incert futur.


Comprant el marisc per cuinar el sopar a la platja de Kribi.

El viatge acaba a Yaunde i torno el món ric i envellit pel filtre de Turquia. Viatjar per Àfrica Occidental i Central no és fàcil. Els dies més difícils són els anteriors a la partida, quan penses en les moltes coses que poden anar malament. La ruta tenia moltes incògnites. En un mes de viatge no m’he creuat amb cap viatger fent un viatge similar. Ara superats tots els entrebancs, seguiria ruta a l’Est o al Sud, però ja serà tema d’algun altre viatge.

Posta de sol al Golf de Guinea.

La última etapa del viatge comença després de baixar del Mount Cameroon. La recepcionista del Mountain Hotel em diu nerviosa que dilluns és mal dia per anar per carretera a Duala. Que els dilluns sempre hi ha problemes i moltes famílies no porten els nens a escola. Parlem en francès perquè el seu anglès és dolent.

Una cinta de terra vermella entre boscos fins a la Guinea Equatorial.

El conflicte de les províncies anglòfones és un conflicte fantasma. Hi ha hagut 6000 morts i sembla que s’ha promogut des de l’exili. Ara l’oposició està molt fragmentada. Ha arribat a haver cinc autoproclamats “presidents” de la república de Ambazonia simultàniament. La crisi arruïna dos regions que són la joia turística del Camerun. No podré anar al nord-oest, que té l’itinerari ciclable del Ring Road o els inquietants llacs volcànics.

Platja de Kribi amb les piragües dels pescadors i les taules per sopar.

El lloc Nyos està en un cràter que acumula gasos del volcà. És queden al fons del llac per la pressió de l’aigua. Quan és trenca l’equilibri per qualsevol causa, els gasos pugen a la superfície en bombolles que creixen i es refreden. Com una beguda carbònica al obrir després de agitar.

L’any 1986 va passar l’inesperat i el núvol gelat i sense oxigen, va matar 1800 persones, bestiar i plantes. Ara la crisi política i de seguretat no permet anar a una regió que mereix tornar-hi.

Jaciments de petroli a la Guinea Equatorial en un  mapa impossible del colonialisme.

Al Car Park de la Mile 17 s’acumulen els vehicles compartits i agafo el primer a Duala. Vuit persones, amb un bebè del que em faig amic, en un cotxe destartalat i petit.

Port de Duala des del Foyer des Marins.

Quatre controls militars i dos revisions del passaport. Una hora més tard a Duala sembla que tots els problemes hagin desaparegut i entri en la part tranquil·la del viatge. El “Foyer des Marins” és un encantador i cèntric hotel de la església evangèlica alemana. Pensat pels mariners del proper port, ara és un punt de pas de viatgers.

Foyer des Marins. Hotel evangèlic aleman a Duala.

Sembla que Alemania, antic colonitzador, ha fet coses bones als llocs d’on tenia mala consciència. En canvi aquesta mala consciència impedeix el seu primer ministre demanar un alto el foc a la masacre a Gaza. Demà bus a Kribi i les platges del sud.

Horitzó petroler al Golf de Guinea. Es veuen fins a set equipaments.

El cost del transport és molt petit. En distàncies curtes s’agafa un okada, mototaxi, o un taxi compartit. El preu son cèntims d'euro. En distàncies mitges, minibusos antics molt plens, preu 1-3 €. En distàncies llargues, bus d'uns 5 €.

Navegació per fang per la pista a Ebodje.

Les carreteres a l’interior del país africà, entre ciutats importants estan asfaltades amb forats i vida els marges. El apropar-se al país veí acostuma a desaparèixer l’asfalt. Sovint el pas es fa en barco pel riu que marca la frontera. 

Arc de Sant Martí després de la tempesta a Kribi.

Potser l’escalfament global augmenta el període de pluges al Golf de Guinea per estar més calent el mar. Els camins estan sempre emfangats.

Els locals sempre avisen de perills, però la ciutat és més segura que el camp. A molts països africans el banditistme, conflictes de separatisme o terrorisme, potser islàmic, són una realitat. Les arrels són causes antigues que la falta d’espectatives als joves i uns liders envellits alimenten.

Camins africans entre vegetacións excessives.

Els grups de poder absorbeixen els recursos que arriben al país. Les indústries més grans sovint són la fàbrica de cervesa o aliments i estan a la capital. Educació i sanitat estan més repartits, normalment en mans d’ordres religioses, ONG o privats, però les causes de migració a les ciutats son fortes. Les ciutats africanes son ara les que més creixen al món.

Yaounde. Una ciutat invisible entre turons i asfalt.

La migració als països rics és el gran tema. Polítics de més de 70 anys que prometen barreres més altes a la migració, mentre els nous llocs de treball els omplen emigrants legals o il·legals perquè no hi ha candidats locals. 

Gare routière de Mimboman. Un caos entranyables les dos primeres nits a Yaounde.

En mig, un darwinisme o racisme complex. Suella Braverman, ministre d’interior de UK, d’origen indi, o Bertrand Ndongo, assessor e imatge de VOX, camerunès, en son exemple.

Davant del meu hotel a Kribi hi ha la platja. Fosca, poc fonda, amb carguers i plataformes petrolíferes a l’horitzó. Ha plogut tota la nit però començo el dia nadant en un mar calent sota la pluja. 

Platja del Golf de Guinea. Poca fondària, Mareas i arbres.

Kribi és car i és, o ha sigut, turístic. Puc retirar del banc diners amb la targeta fins a un màxim de 100.000 CFA, que són 150 €. La comissió del 3% és la mateixa que carreguen als pagaments amb targeta. Sumant  la comissió del meu banc, el cost dels pagaments internacionals és un 5%.

Canvio d’hotel per un altre 40% més barat. El més car al viatjar sol és pagar per una habitació doble.

A la platja arriben les barques dels pescadors. Un mercat del peix i el cantó taules que ho cuinen. Per dinar trio una llagosta i em regalen algunes gambes. 5€ i 3€ més de cuinar ho. Amb plàtans fregits, una salsa picant i un altre molt picant.

Mercat de peix a Kribi. La competència internacional no hi va per risc.

Per sopar trio un llobarro. L’esmorzar a l’hotel, de truita, croissant  i café és més car. Per estalviar hauré d’esmorzar llagosta o un cranc gegant.

El Golf de Guinea té el 4,5% de les reserves mundials de petroli, el 2,7% de les de gas i el 4% de la pesca.

Alternància de marisc i peix per sopar a Kribi.

Aquesta última data la puc certificar i l'aprofito per sopar, perquè els vaixells de pesca dels països rics no venen per la inseguretat.

Mapa del petroli entre Nigèria, Camerun i Bioko. Els pirates el fan servir.

Les dos zones productores de petroli són el delta del Níger i la illa de Bioko, a la Guinea Equatorial. AfricaNews calcula que les fuites de petroli el Golf igualen cada any a les del Exxon Valdez a Alaska el 1989.

El Golf de Guinea és ara la zona amb més pirateria del món, estimulada pel petroli.

La suma de molts factors fa que sigui la zona del món amb més pirateria marítima. Especialment dirigida a petrolers petits i instal·lacions marítimes. La barreja amb antics conflictes territorials fa que hi hagi vàries organitzacions polítiques que donen cobertura a la pirateria, especialment a Nigèria, al delta del Níger. Les prospeccions van començar els anys 50, les independències els anys 60 i l’explotació als anys 70. Dades que coincideixen amb la guerra de Biafra i el posicionament dels països colonials i les seves companyies petroleres. També coincideixen amb la caòtica retirada d’España de la Guinea Equatorial.

Sopant veig les patrulleres marítimes que tornen al cuartel. 
Davant de la Platja on estic sopant arriben dos vaixells militars per controlar la pirateria.

Agafo un moto taxi fins a Les Chutes de la Lobé. És un enorme riu que desemboca al mar directament per unes espectaculars cascades.

Navegació riu Lobé amunt.

Amb piragua anem remant riu amunt per una selva que amaga secrets. Vaixells que de manera artesanal treuen sorra del riu per construcció. Una planta xinesa que potabilitza l’aigua del riu i la dirigeix a Kribi. Una autopista que creua el riu per connectar el port d’aigües profundes amb el poble i la carretera a Duala, Yaunde i els països interiors del Sabel i la selva, que així és connecten amb el món.

Deixant la “pirogue” per anar al poblat pigmeu.

Caminada per la selva fins el primer poblat dels Bagyeli, un dels grups pigmeus que són els pobladors més antics d’Àfrica. Viuen al bosc en poblats d’uns 50 individus, caçant i recollint el fruit dels arbres. L’hospital més proper, camí de Kribi és espanyol i només hi van per coses que impliquin cirurgia, la resta la tracten amb remeis del bosc.

Poblat nòmada de 50 persones. Caçadors i recolectors del bosc.

Tornar fins les cascades a favor de la corrent és més fàcil. A la platja menjo un immens plat de gambes veient a l’horitzó fins a set plataformes que carreguen el petroli que ve del Txad i extreuen gas i més petroli. 

El Lobé desemboca al mar per unes grans cascades.

Les companyies són franceses i nord-americanes, el subministre es fa en helicòpters des de Duala i el col·lectiu internacional que hi treballa és invisible.

Turisme local a les Chutes de la Lobé.

Llarga ruta amb moto fins prop de la frontera amb Guinea Equatorial. 102 km, la meitat asfaltat en bon estat i l’altra meitat per pista de terra i fang.

Molts països africans tenen carreteres asfaltades, amb molts forats, entre les ciutats i l’interior. El apropar-se a la frontera, la carretera desapareix i l’estat del camí depèn de les pluges. 

Port de Kribi. Ha d’entrar al mar per tenir fondària. Cua de vaixells esperant.

Asfalt fins al port d’aigües profundes que ha fet la Xina, I a una carretera prop del Mar i una autopista de pagament per la Selva fins Kribi. Una rotonda accedeix a grans espais logístics en que s’acumulen contenidors i camions que porten i recullen carga. Uns quants vaixells estan a l’espera d’entrada al port i més lluny és veuen plataformes petroleres.

La ruta serà difícil i Daniel canvia oli i neteja la bujía.

A partir del port tornem a l’habitual pista africana. Una cinta de terra vermella de laterita entre una selva que sembla infranquejable. 20 km i dos hores, evitant relliscar al fang, travessant basses d’aigua i creuant ponts de poca fusta sense barreres i molta aigua sota.

La moto petita maniobra millor en el fang i el passatger baixa i ajuda.

El destí és Ebodje, a on hi ha un centre per estudi i seguiment de tortugues marines. Son els animals més longeus, més de setanta anys les que sobreviuen al sortir dels ous i a la pesca.

Centre de seguiment de tortugues marines de Ebodjé.

Tenen rutes migratòries per tot l’Atlàntic però tornen a posar els ous a la platja a on han nascut. El sexe de les tortugues ve determinat per la temperatura i les calfament actual porta a que la majoria siguin femelles.

Sense límit en la quantitat de gambes que es poden menjar.

Daniel, el meu motorista, i jo parem a dinar. El meu pressupost de menjar avui ha sigut:

Esmorzar cafè, truita i croissant a l’hotel, 9 €.

Dinar en ruta. Espaguetti amb pollastre 1,5 €.

Sopar al port pescador de Kribi. Dos llagostes i cervesa 12 €. De postre mangos comprats els pigmeus per alguns cèntims.

Hospital español de Kribi. Portat per una ONG Navarra.

L’hospital a Kribi és una cooperació Espanyola i annexa té una escola d’infermeria amb rotulació en català. L’hospital el va iniciar una ONG canària, actualment el gestiona un altre navarresa. La infermeria sembla col·laboració d’algunes empreses. Una col·laboració molt necessària però fragmentada i sempre amb dificultats de continuïtat.

Infermeria solidària per l’Àfrica. A Kribi, Camerún.

18.11 L’autobús triga sis hores per fer els 300 km fins a Yaunde. La segona part de la ruta és l’eix del país. La ruta a Duala i la que han de seguir els camions que vénen de l’interior de Àfrica. Com la ruta per Nigèria és menys segura, la comunicació del Txad, República Centreafricana i Congo Brazzaville es fa per aquí.

Qui diria que aquest és un lloc amb molts perills.

És una cinta asfaltada del doble direcció en què la selva és menja els marges. Plou molt i l’aigua va per la carretera mentre els arbres quasi la cobreixen i és mengen la llum. A la selva només es pot entrar per esporàdics corriols, la resta és un mur verd infranquejable.

Centre de Yaoundé, la cara moderna de la ciutat.

Ja dir nit a Yaundé, cal agafar un taxi perquè els okadas, mototaxis, no poden circular pel centre. L’hotel està als afores, al cantó de la caòtica Gare Routière de Mimboman, des d’on surten tot tipus de vehicles els pobles de l’est. 

A un lloc del carrer, recarrego el saldo del mòbil i sopo per menys de 2 € d’una de les moltes paradetes que apareixen al capvespre. 

Carrer de la ciutat després de pluja torrencial.

Estic a 5 km del centre i la caminada pujant i baixant els turons per on s’ha extès la ciutat, descobreix un paisatge viu de reparacions de vehicles destrossats, grups religiosos cantant al diumenge, cultius i animals aprofitant l’espai.

Màscares Bafoun de l’oest del Camerún.

El Museu Nacional està a l’edifici qui va ser del governador colonial i del primer president. Com era més impressionant que funcional, l’actual president és va fer un palau nou. Una guia m’ho explica en francès parsimoniós i precís. Escolto el relat que justifica la nació, Des de l’execució del primer camerunès culte que es va atrevir a fer una reclamació legal per apropiació de terres de la colònia, Fins a la diversitat etnolingüística del país.

Adolph Ngosso Din. Referent de la dignitat que va acabar amb el colonialisme.

A la mateixa època, Espanya va fer igual amb José Rizal a les Filipines. Un penjat i l’altre afussellat, i en pocs anys les dos colònies eren independents i els morts, pares de la nació.

Edifici Banc Etats Afrique Central. Gestió del CFA, la moneda dels paísos francòfons.

L’edifici del Banc d’États Afrique Central és el més imponent del país. Gestiona la moneda comuna dels països francòfons de la regió i és encara una de les eines de control de França.

Foyer de l’Église presbiteriene. El lloc més barato i maco per dormir a Yaoundé.

M’arribo al Foyer de l’Église Presbyterienne i m’hi quedaré les dos últimes nits. 7€ per un llit amb mosquitera en quarto comú amb lavabo compartit però sóc l’únic client. Susanne ho gestiona i m’explica que l’església ho va construir fa 100 anys però ara li ha arrendat a ella. Ara és un vell i encantador casalot, un dels edificis més antics de la ciutat. Un monument que necessita conservació. Des del Covid i tot el que ha canviat no ve ningú, però abans estava ple d'expedicions travessant Àfrica.

Les regions de Camerun són Àfrica en petit i el Musée National ho presenta.

El transport és fa en taxis grocs petits que agafen múltiples passatgers en el trajecte. “Depôt” és demanar que et portin a tu sol, és més car i més avorrit.

Ha plogut molt aquest dia de suposada estació seca i els carrers recorden les aventures de vehicles pel fang entrant en forats inundats sense saber la fondària.

Manu Dibango, saxofonista llegenda de la música camerunesa.

20.11 Caminada tot el dia per Yaundé. A Bastos, el barri més ric, el supermercat és francès i alguns clients xinesos i libanesos. 

La única llibreria de la capital va tancar fa anys. Els diaris expliquen la sort del país de tenir un president tan bo com l’actual dictador. Fotos al carrer del president amb el de Guinea Equatorial, amb qui encapçala el rànquing de dictadors longeus.

Estació de tren de Yaoundé. Pendent agafar el tren nocturn fins al nord, a  Ngaoundéré.

La Susanne, que porta el Foyer, té la meva edat. Em diu que li busqui un novio a Espanya però que no s’hi vol casar-se per què perderia la pensió de viudetat del seu difunt marit suís.

Màscares de les societats secretes. Tenen un paper festiu i de regulador social.

21.11 Blackitude Museum és un petit i interessant museu de la cultura de l’oest del país. Posat en marxa per Fô Nab Ngo I, una reina d’un d’aquells petits territoris. Els colonitzadors van respectar el paper de tots aquests reis per gestionar amb menys conflicte els territoris. El règim actual ha seguit la mateixa política. 

La reina Fô Nab Ngo I de jove. Potser llavors es quan la va invitar el seu col·lega Juan Carlos.

Es pot dir que la colonització va dividir un continent, Àfrica, en 50 estats. També és pot dir que va unificar 5000 regnes en 50 estats.

La reina ara té 80 anys i explica orgullosa el museu i els orígens divins de les monarquies com la seva. Suposa que les altres monarquies, com la de Juan Carlos o Isabel d’Anglaterra tenen també origen diví. M’assegura que la van convidar a algun acte del Rei Juan Carlos, però no va poder anar-hi.

Calendari amb els Reis de l’oest, presidits pel President vitalici.

En la conversa també hi és Pierre, un francès que viu a Marràqueix. Un amic seu va comprar i ja ha portat al Marroc, una sèrie de peces d’art camerunès antic. Té un comprador i uns certificats que diuen que les peces són originals, però vol comprovar-ho.

En Pierre ha anat a investigar-ho i està convençut que han estafat al seu amic, potser d’acord amb el presumpte comprador. Els documents tenen irregularitats i algun departament de l’administració no els reconeix.

Cuina bafum, excel.lent amb una mica de vi de pinya.

Ha anat al museu per ensenyar les fotos de les obres i demanar opinió a la Reina que se’l treu de sobre. Està en un hotel car i ha llogat cotxe amb xofer. Va al Ministeri de Cultura a seguir les investigacions i aprofito el cotxe per anar a una excel.lent mostra de gastronomia del país a on podré  menjar les especialitats de les regions a que no he pogut viatjar.

Mostra gastronòmica al jardí del Museu Nacional.

El viatge per Nigèria i Camerun s’acaba. Dijous a les dos de la matinada surt el vol a Istanbul i com sempre acabo un viatge amb més preguntes que respostes i nous projectes al cap.