Pedalant i caminant pels Montsecs. Estall, Ares i Rubies.

Escales de Montfalcó. Dos recorreguts recuperats com Vías Naturales.

Pedalar i caminar el Montsec és molts viatges. D'oest a est, pels Montsecs d'Estall, Ares i Rúbies. Pels congostos que obren les Nogueres, Ribagorçana i Pallaresa, i el Segre. Per les cicatrius que han deixat pantans, guerres i camins. Per pobles buits en que conviuen morts i títols de propietat. Per cims amb àligues i parapentistes, estrets amb caminadors i boscos amb ciclistes.

Murallas de Finestres. Montsec de l'Estall

Dissabte 9 setembre. 39 km. 1056 m desnivell.

Estopiñán del Castillo, a la Ribagorza de Huesca, és un bon començament. Una pista porta fins al poble abandonat de Finestres. Des de les muralles de roca s'hauria de veure l'embals de Canelles, però no hi ha aigua. Fa cent anys es va construir el pantà per electrificar la revolució industrial. Va inundar les millors terres i els habitants del poble van anar marxant i morint. Finestres pertany al municipi de Viacamp, un ajuntament amb 8 pobles dels que 6 estan buits.

Poble abandonat de Finestres. Només hi van alguns turistes valents.

El següent poble amb grans vistes, pista ciclable i molta calor, és Fet. El 1900 tenia 200 habitants però ara l'únic poblador és en Nikita, que promou una comunitat budista. Amb una bicicleta estàtica fan electricitat i des d'un altar geodèsic al cantó de les ruïnes de l'església comuniquen amb els mateixos estels i Deus que els científics de l'Observatori Astrofísic del Montsec.

Nikita i Alfons. Parlant del bé i del mal a Fer, poble abandonat.

Nikita és rus i parla un excel·lent castellà. Em dona aigua i bons consells pel dur tram que m'espera fins al proper poble de Montfalcó. La seva comunitat va ocupar un lloc desert a Gran Canària fa temps i van acabar malament amb els propietaris. Ara s'ha assegurat un contracte a 40 anys amb el propietari d'alguns edificis en ruïnes. Pobles deserts habitats per morts i títols de propietat.

Ermita i castell de Finestres. Només hi viuen els morts i les escriptures de propietat.

El camí fins al que era el pantà deixa de ser ciclable i cal portar la bici a coll. La pujada comença al "Embarcadero". Amb el pantà es va somiar amb un turisme aquàtic però ja no plou ni hi ha aigua.

Casa Batlle, a Montfalcó, el següent poble, està restaurada i funciona com acollidor alberg. Les vistes voltants, com l'ermita de Santa Quitèria són màgiques.

Imatge aèria de l'ermita de Santa Quitèria, quan encara hi havia aigua al pantà.

Diumenge 10 setembre. 75 km. 2692 m desnivell (inclou caminada a les passarel·les).

La Noguera Ribagorzana separa Catalunya d'Aragó i el Congost de Mont Rebei, al cantó català atrau molt turisme. Per sort el Ministerio de Agricultura amb el seu programa de Caminos Naturales ajuda a cosir les fronteres que la lògica autonòmica de vots i pressupostos deixaria abandonats. El Camino Natural de Montfalcó al Congost de Mont-Rebei connecta amb dos vertiginoses escales i un pont penjat amb el cantó català i és la principal atracció turística.

Congost de Mont Rebei. Noguera Ribagorçana entre els Montsecs d'Estall i Ares.

La Conxita ha arribat en cotxe, hem dormit a l'alberg i al matí anem a les passarel·les. Ella segueix cap al Congost de Mont Rebei i jo torno a recuperar la bici fins a Estall. L'últim poblador, Santiago, el va abandonar l'any 1994 amb 72 anys després de viure-hi sol tres dècades.

Una pista poc ciclable en forta baixada porta a Chiriveta i Pont de Montañana. Parada necessària per recuperar alguns litres de líquid.

Escales de Montfalcó.

Quan el sol afluixa començo la pujada de 1000m fins al Coll d'Ares. Per sort el vesant nord del Montsec te arbres, pujada regular i terra asfaltat. És una zona protegida i tot el tràfic es dirigeix per les carreteres que rodegen la muntanya. L'ambient de soledat és total.

Camino Natural de Montfalcó al Congost de Mont-Rebei. Una iniciativa per recosir territoris separats artificialment.

La Conxita en cotxe m'atrapa al coll, em dona més aigua i descarrega el poc equipatge.

Dalt del Montsec d'Ares la vista es total. Algun indicador demana circular amb les llums curtes per evitar contaminació lumínica i deixar veure els estels al vespre.

Casa Batlle. Acollidor alberg de Montfalcó.

La baixada cap Àger és molt dreta i travessa replans en que es preparen salts amb parapent. Al poble es veu la convivència del turisme astronòmic i volador. Una última pedalada, ja amb les llums de la bici, fins a l'hostal al Coll d'Àger, a on m'espera la Conxita. Una via romana i totes les parets dels Montsecs davant. Una dura i memorable jornada amb més de 2500m de desnivell i temperatures vora els 30º.

Conxita i Alfons amb Congostos i Montsecs.

Dilluns 11 setembre.

El tercer dia recollim la bici i ens dirigim fins a Gerb. Parem a les trinxeres de la batalla del Segre. Els franquistes havien ocupat Balaguer i volien arribar a l'aiguabarreix del Segre i el Pallaresa, i al Pantà de Camarassa. Cap allà anàvem nosaltres, però els republicans van resistir un temps per retardar l'inevitable.

El Segre s'ajunta amb el Pallaresa al peu de la presa de Camarasa. L'any 1917, quan es va construir, era la més alta d'Europa. Era l'any del final de la Gran Guerra, de la industrialització a España i de les lluites obreres. Els enginyers anglesos que la van construir també van introduir el futbol i el tenis.

Estall. Poble abandonat des de que el 1994 va marxar Santiago.

Les empreses que van construir les preses als rius pirinencs ja no existeixen. Es van fusionar en Endesa, socialitzant les pèrdues creades per les polítiques de dividends i desinversió dels seus bancs accionistes. Posteriorment l'estafa del neoliberalisme va privatitzar Endesa per passar de l'estat espanyol com primer accionista, a Enel, de l'estat italià.

Montsec d'Ares des del Coll d'Àger. Paradís del vol en parapent.

Ara un cartell de Enel dificulta l'accés al Congost del Mu, esplèndida passejada per la part final del riu Segre, també amb successió de passarel·les a les parets i pont penjant.

Congost del Mu. Riu Segre entre Alòs de Balaguer i Camarasa.

El final de l'excursió ja és en cotxe, per la pista que arriba a Vilanova de Meià seguint el peu de les parets del Montsec de Rúbies i recupera el Segre a Artesa.

Urbanització dels enginyers anglesos de la presa de Camarasa. També van portar el fútbol i tenis.

Els dos primers dies he seguit aproximadament la ruta descrita per Sergio Fernández al seu excel·lent llibre "España en bicicleta". He penjat els tracks a Wikilok, que inclouen les meves equivocacions.

Perauba. Poble abandonat al camí de Vilanova de Meià.