Llac Txad, un convuls centre d'Àfrica.

Txad, un viatge en el temps al cor d'Àfrica.

Viatge al Txad durant febrer  del 2022. Una setmana "prospectant" el llac i el riu Logone, frontera amb Camerun. El turisme torna lentament però només els agosarats. L'epidèmia que ha paralitzat als països dels visitants ha fet més alts els murs. A més de visats i cartes d'invitació, ara calen vacunacions i test, amb increment de temps, cost e incertesa.

Buscant els límits al llac Txad i el riu Logone.

El Sahel, com tot el món però aquí és veu millor, està en canvi geopolític. Tots els països han tingut un cop d'estat en els darrers 15 mesos, des de Guinea Conakry, a l'Atlàntic, fins al Sudan, al mar Roig. Set cops d'estat, la majoria exitosos i difícils d'interpretar. Al del Txad guanyaven els rebels que venien de Líbia, el president va morir lluitant-hi i el nou president és el seu fill. Arribo en un avió que surt de París mig buit i torno en un que arriba a Istanbul ple.

Festa d'adhesió al partit del govern a N'Gouru.

El turisme no ve perquè el Txad és quasi tot "Red zone" i els seus veïns pitjor. Els governs occidentals diuen que no s'hi ha d'anar. Només hem vist un grup de turisme car que es movia en helicòpter, i un valent grup de voluntaris mallorquins i aragonesos jubilats que ajudaven a un amic, un antic capellà obrer jesuïta que volia acabar la seva obra i vida en els projectes socials que va engegar al sud.

El riu està a prop però l'aigua del pou és més neta.

Però és un privilegi visitar el Txad. Una creació del colonialisme francès en que conviuen més de 100 ètnies amb totes les varietats dels seguidors de Mahoma, de Jesucrist i de la cultura animista dels que no han deixat mai de tenir els peus a la natura.

N'Gouru i nens. Passat i futur.

El viatge l'organitza Austerio Alonso, camioner i explorador, que va crear l'agència Kumakonda i no perd oportunitat d'anar a veure que hi ha més enllà a l'Àfrica Central i Occidental, un gran tipus. Acostumo a viatjar sol i amb transports locals, però al nord del Txad no hi ha transports perquè no hi ha pobles. No hi ha "matatu", "chapa" o "car rapide", de tercera o quarta mà i a prop del mercat, que esperi una o quatre hores, fins estar molt ple per començar el viatge. Al nord, dos terços del país, no hi ha asfalt i les pistes són de terra i pedres, fins que les talla una duna que ha portat el harmattan, el vent del desert. Quan bufa el vent i no tenim turbant, els blancs ens posem la mascareta que portem d'Europa i ens ajuda a no respirar sorra.

Isseiron. Carniceria, forn i harmattan.

M'he afegit a la prospecció que Alonso vol fer, fora de programa, del complicat llac Txad. També vol explorar llocs amb en Joseph, un txadià ànima de molt projectes a Bongor, al sud de la capital N'Djamena. L'edat mitja de la població és 16 anys i tots els nens riuen, la d'Europa és 47 i les nostres ciutats tenen més gossos que nens. Al nostre recorregut no tenim aigua corrent, només pous o ampolles, ni electricitat, només solar o del cotxe. Al sud tenim internet cada dos díes i al nord cada setmana.

Vaques kouri nedant a pasturar a una illa del llac Txad.

Anem al llac Txad, un llac sense sortida que rep l'aigua de dos rius, Logone que ve del Camerun i Chari que ve de la República Centroafricana. Pel clima i per l'augment de població el llac es fa petit i te un laberint d'illes. És el centre de l'Àfrica que no te sortida al mar i tant important que els colonitzadors que van fer la divisió actual del continent el van repartir entre quatre països.

Caravana dels Reis Mags o guerrers almohades entrant a N'Gouru

A N'Gouru fa estona que s'ha acabat l'asfalt, "le goudron", i trobem una caravana de genets enturbantats a cavall i camell amb espases i tambors. Semblen els Reis d'Orient però és un acte del partit al govern per mostrar adhesió al president. Ens hi conviden i les nostres càmeres tornen el lloc al segle XXI.

Foc de camp compartit amb ramat de vaques kouri.

Bol, a 340 km, és la capital departamental, te una presència important i discreta dels militars que lluiten contra Boko Haram i les diferents mutacions islamistes i bandoleres que venen de Nigèria i altres llocs del Sahel. Fent amics anem a veure el Governorat, Prefecture, Chefferie i Cap de la Policía. L'últim és contundent. No estem autoritzats a acampar a la vora del llac ni anar amb "pirogue" a les illes. No volen tenir un problema si els islamistes, dels que ningú diu el nom, ens segrestren.

Part. La mare menja la placenta i el vedell mama amb el cordó sagnant.

Acampem prop d'uns pastors nòmades. Només hi ha dones, vells i nens. Les poques vaques tenen les potes lligades i una menja la placenta de la cria que acaba de néixer. Busca la llet amb el cordó umbilical encara penjant. Al vespre arriben els ramats que han anat al llac a menjar. Centenars de vaques kouri amb banyes gegants que s'apropen als focs que els pastors karembeu han preparat i que nosaltres aprofitem.

Refugiats del camp Kaya arriscant anar a una illa del llac.

Un delicat equilibri entre clima, pastors i agricultors. Caín i Abel. Pluges i sequera. Quan l'equilibri es trenca comença una cadena de violències. Potser una d'aquestes crisi va fer marxar algun avantpassat nostre. Al matí ens arrisquem. Anem a Kaya, un camp de refugiats fulani de les illes que no es diferencia del camp nòmada. Tenen vaques i reben menjar del programa de les Nacions Unides. Les vaques son el seu patrimoni, com els diners, es cuiden, es miren i es fan créixer. Si es menja carn és de cabra, ovella o gallina.

De dia sembla segur pasturar a la illa sense atacs per robar bestiar.

Les vaques kouri neden bé i les porten a alguna illa propera a pasturar. En una piragua les seguim fins a la illa deserta. A vegades Boko Haram havia robat vaques per vendre-les a comerciants nigerians. Mai han faltat justificacions per una activitat antiga com robar vaques. Tornem a la pista a on es creuen el camí que ve de Niger i el que va a Líbia. Travessant el llac hi ha Nigèria i el riu Camerún, més al sud la república Centroafricana. Un centre d'Àfrica.

Mercat de Isseiron igual que fa mil anys.

A Isseiron ens trobem amb Mustafá i ens convida a dormir a casa seva. És la cinquena generació del sultà local i seguidor de la més poderosa de les confraries sufís de Senegal. Home de gran cultura i bon narrador en la tradició oral africana. Recorda que a l'Àfrica, quan un vell mor, una biblioteca es crema. Li agraeixo les explicacions recordant que els pobles que no recorden la seva història, estan condemnats a repetir-la.

Recollint espirulina, un menjar de pobres que volen els rics.

Prop del llac, un grup de dones filtren les algues d'espirulina que floten i les venen seques. Es un dels menjars de pobre que s'ha posat de moda entre els rics. Agraïm les explicacions i en comprem per millorar la salut la resta del viatge. Després 510 km fins a Bongor, amb canvi de vehicle a N'Djamena. Ens hi acullen Joseph, txadià, i Rahel, suïssa. Volen dissenyar amb Alonso una ruta atractiva pel turisme quan torni. 

Joseph educant i motivant a l'escola de Akwade.

Son una parella estupenda, han creat i gestionen la ONG Akwade que porta diferents projectes educatius, sanitaris i culturals. Al mercat consultem un adiví pel viatge al nord i ens diu que caldrà matar una cabra que ja hagi criat. Per posar-lo a prova, preguntem qui guanyarà la final de la Copa Africana de Futbol. El campionat és al Camerún i la gran final és Senegal-Egipte. Diu que Senegal, el favorit dels txadians. Son més negres i no veuen als egipcis com veritables africans. Senegal guanya la final a penalties i al Ennedi complirem el ritual exigit amb la cabra.

Les vaques son un patrimoni i un orgull, però també donen llet.

El riu Logone és frontera amb Camerun i les tribus nòmades el creuen amb el seu bestiar. Cada tribu és un idioma, però tots en parlen molts. Joseph parla 8 idiomes entre els que no hi ha anglès. A Katoa hem de saludar al sultà, un príncep real, al comandant de la brigada, al governador i al cap de districte. Com el Logone divideix el territori en els dos països que van crear els colonitzadors, a l'altre cantó del riu hi ha els mateixos càrrecs.

Tomba de Jean, el suïs que va escollir viure i morir al Txad.

A l'ombra d'una fortificació d'argila ens reunim amb el sultà i els seus notables. La fortificació es va fer per protegir als musgum d'una tribu veïna, sense pensar en els colonitzadors francesos que els mateixos anys pujaven pel riu. Parlem de Jean, un suïs que va escollir viure els seus darrers vint anys entre els musgum. El sultà ens ofereix terra per fer el mateix i construir una cabana. Ho pensaré.

Nit a les cabanes obús de Muhur. La història a l'Àfrica és oral.

Joseph ens porta a Muhur a dormir a una de les cabanes obús i ens han preparat una recepció. "Bienvenido Mister Marshall" es queda curt. Una tarda i un matí de balls, lluites i curses de piragua en les que aprofitem per passar a la riba camerunesa i mullar-nos  al Logone amb hipopòtams a la distància. Al final premis als guanyadors i per anticipar desconfiança quan hi ha blancs, en Joseph ha nomenat un jurat. Ibrahim, Ramadan, Yaya i Mohamed decideixen be i tothom queda content.

Festa amb blancs a Muhur. "Bienvenido Mister Marshal" és poc.

Tornats a Bongor, Joseph i Rahel ens ensenyen els projectes que son la seva vida. Escola de primària amb 300 nens. Francés i laic, amb barreja de tribus i famílies de tots els nivells. Emocionats compartim  l'esmorçar de "bouillon" de mill i sucre.

Educació en francès de nens de totes les tribus de Bongor.

Començaran cursos de formació professional per 500 joves. Ho finança la Unió Europea amb l'objectiu impossible d'aturar l'emigració a Europa. Les alternatives per un jove llest son aquesta formació, l'emigració de desert i patera, o integrar-se a grups com Boko Haram.

Travessant el Longore fins al cantó de Camerún.

Altres projectes inclouen alfabetització en massa, l'idioma local dominant, o eines de gestió de conflictes en una societat a on no en falten. Akwada, com el jesuita mallorquí o com el suïs Jean son la primera línea de defensa del món ric per protegir les seves pors.

Mercat de Moulkom i Rahel, l'altre ànima de Akwada.

Mercat a Moulkon, cançons de griots i balls. Amb altaveus que funcionaran mentre treballi el panell solar. A una església esperem amb 3 simpàtiques monges de Burundi una furgoneta atapeïda amb gent i sacs d'arròs que ens tornarà a N'Djamena. El conductor també fa ruta pel Tibesti fins a Murzuq, a Libia. James, el meu company de viatge americà d'origen taiwanès, m'explica amb tristesa que entén que Txad canviés el reconeixement de Taiwan per la Xina, perquè te més possibilitats, però van ser taiwanesos els que van introduir el cultiu del arròs a Bongor.

Monges congolenyes porten un pastís com una Bíblia pels 35 anys de bisbe a N'Djamena.

A N'Djamena, a la Mission Catholique de Kabalaye, les monges congoleses ens han reservat lloc per dormir, esperant la segona part del viatge cap el llunyà nord. Els espectaculars canons i roques del Ennedi, llacs Ounianga i desert de Mourdi.