Entre Marroc i Espanya hi ha la frontera més desigual del món. Sempre l'han travessat persones, idees i mercaderies. Celebrem la caiguda d'uns murs i en construïm altres, però migrants, drogues e identitats troben noves rutes. L'estret de Gibraltar el guarden quatre ciutats que pertanyen a tres paisos i parlen cinc idiomes. Hi ha pobresa i els tràfics il·legals de persones, marihuana, cocaína i diner negre deixen fortunes. El primer islam, les expulsions de jueus i musulmans, els militars africanistes i l'islamisme han travessat una frontera cada cop més accessible i vigilada.
L'anterior viatge, a l'Àfrica Occidental, el vaig escurçar per les terceres eleccions seguides de la creixent crisi espanyola. En aquell viatge ja eren protagonistes les migracions a Europa, i passades les eleccions, he aprofitat uns dies lliures que hauria viatjat per Sierra Leona i Liberia, per anar en tren, bus i ferris al Rif i a l'Estret.
Primer trajecte, Barcelona-Madrid. El tren costa el doble que el següent trajecte fins Algeciras i va ple. Madrid està radiant en un final de tardor amb llums de Nadal. No te un contrapès i ha guanyat tots els conflictes per consolidar la seva industria de capitalitat. Ha buidat el seu entorn, la España vacía, a cop de trens moderns i cars, i l'ha convertit en segona residència, inversió en terres i cultius de vots del nacionalisme espanyol. Es prepara per rebre els ingressos de la cimera mundial sobre el clima mentre els seus governs volen tornar els cotxes al centre. Madrid sap que la geografia fa imprescindible España a Europa i a l'Atlàntic i ho aprofita. Per cohesionar-se necessita un enemic i les elits catalanes ho posen fàcil. Ara critiquen al pessebre de l'ajuntament de Barcelona.
Llargues converses amb els amics de Madrid expressen el nostre desconcert. Viatjar ajudaria però el turisme de la resta d'España cau a Catalunya i a la resta de l'estat. El turisme estranger en canvi segueix pujant i s'entén perquè Madrid, com Barcelona, estan esplèndides.
El tren fins Algeciras, és una delícia. Oliveres, Serranía de Ronda i Parque de los Alcornocales mentre la velocitat baixa pel terreny abrupte i el paisatge s'omple de senderistes i ciclistes. A l'estació hi ha discrets policies de paisà que aborden a viatgers escollits i anticipen que el Camp de Gibraltar és un lloc difícil.
El meu hostal està al barri del port. És un barri marroquí de Al Jazzira i es menja en taules compartides i amb les mans. No hi ha cerveses i es pren te amb pastissos de fruits secs i mel. Al vespre el carrer es transforma en un mercat desordenat d'objectes i roba de segona mà. A 200 metres, la Plaza Alta és el centre del barri cristià. Banderes d'España i grups amb nois amb pinta de policies i militars fora de servei.
Les vistes del llarg camí de cornisa ajuden a entendre-ho. El port, la llarga bahía i Gibraltar. Tots els tràfics. Gomes ràpides portant marihuana de Marroc. Contenidors amagant cocaína de Sudamèrica. Estats Units pagant al capità indi d'un petrolier iraní perquè el porti a un punt d'aigues internacionals del Estret per segrestar el vaixell. Migrants que han aconseguit amagar-se al ferry i entrar a la península. Advocats que defensen des de Gibraltar els interessos de corruptes de tot el món.
Els ferris de Tarifa i Gibraltar són més de l'estiu, però Algeciras es un tràfec constant amb un ferry cada hora i passatgers que van als centres comercials i mercats de segona mà. Per entendre-ho millor, llegeixo "Moroloco", de Luis Esteban, escriptor i comissari de Policia Nacional a Algeciras. Es va fer famós guanyant un premi a "Pasapalabra" i se li nota el corporativisme perquè els imprescindibles corruptes són de la Guardia Civil i de la política.
Ceuta va ser una herència de Felip II al casar-se amb una princesa portuguesa. Quan Anglaterra va ocupar l'altre cantó del Estret en la Guerra de Successió, ningú va voler tocar-ho per por a que un únic país controlés l'entrada al Mediterrani. Ara al arribar al port de Ceuta destaquen els joves marroquins buscant una oportunitat d'evadir controls i passar a la península.
Europa Sur, el diari del Campo de Gibraltar, no parla de l'emigració il·legal, perquè quan els migrant aconsegueixen passar, desapareixen cap els destins a on tenen contactes. Parla de la propera collita de fruites vermelles. Hi van dones marroquines a recollir maduixes i 15.000 repeteixen de l'any passat. 5.000 seran noves i el govern marroquí decidirà a quins pobles assigna les places, segurament per recompensar adhesions. També es reserven 10.000 places per dones espanyoles, però l'any passat només se'n van ocupar 200. Els sindicats avisen dels drets i sous a exigir i els propietaris dels camps no diuen rés.
Els migrants son necessaris, sense ells no hi hauria maduixes, però a Ceuta la feina dels professionals de l'estat és que no passin. Els marroquins de la província de Tetuan poden entrar a Ceuta sense visat i mercadejar coses dels dos cantons de la frontera, però no poden passar a la península. La resta de marroquins necessiten un visat impossible. Els menors han de ser protegits per l'estat a on es trobin fins a la majoria d'edat. Els subsaharians quan arriben a Ceuta, no porten papers de cap país d'origen i si son traslladats a la península, intenten seguir el seu camí il·legalment.
Per molts el problema és entrar a Ceuta i com que impedir-ho és una important industria local, el "Faro de Ceuta" ho explica. En el que portem de 2019 han entrat 535 migrants per mar, un 34% més que l'any passat, gracies a la utilització de motos d'aigua. Per terra n'han entrat 1.163, menys que al 2018, perquè aquest any només hi ha hagut una entrada massiva violenta. Un tràgic joc del gat i la rata.
Ceuta es una península i al seu extrem hi ha el Monte Hacho amb un gran castell e instal·lacions militars. El nucli urbà es una fortificació a l'entrada de la península i caminar rodejant el Hacho son 13 kilòmetres amb grans vistes a les costes i tràfic del Estret. Travessant molts barris sembla que hi ha una majoria de musulmans, encara que el cens no és de fiar.
Els residents a Ceuta i Melilla tenen una reducció del 60% en els impostos i grans avantatges per empreses. Les empreses de joc per internet estan a Gibraltar però amb el Brexit, Ceuta les vol atraure. En la Federació de paradisos fiscals en que es converteix España, també volen atreure empreses catalanes que amb l'excusa de la incertesa
política busquin no pagar impostos. Tot això pot fer que estiguin censats a Ceuta i Melilla espanyols per motius fiscals sense viure-hi. En canvi molts marroquins hi viuen però no tenen documents.
El resultat de les darreres eleccions indica aquesta polarització. El Príncipe, el barri pobre i musulmà, el PSOE te 90.4%, Vox 1.7% i PP 2.4%. Al centre, el barri ric, PSOE 5%, Vox 46% i PP 42%. Les rendes altes voten PP i els policies i militars, Vox. En les últimes eleccions, el diputat de Ceuta ha passat del PSOE a Vox.
He llogat una habitació a casa de Luisa, en un barri pobre i mixt. Plou i te una foto del Cristo de Medinaceli local. M'explica que quan plou no el poden treure per Setmana Santa. La llegenda diu que la imatge va ser robada per uns moros i uns frares la van trobar. Van acordar que pagarien el seu pes en plata, i el miracle va fer que no peses rés. El seu temple està al Príncipe i la Luisa m'explica que quan surt la professó fins al centre de Ceuta, els joves musulmans la insulten i la policia la protegeix. A l'escala de la seva casa i al jardí del carrer, la meitat de les famílies parlen en àrab.
Bus a la frontera i llarga caminada. Ràpid per sortir, molta cua per entrar, ningú vol fotos. Al cantó marroquí alguns Grand Taxi esperen arribar a 5 passatgers per sortir cap a Tanger. Per un bus caldria anar al proper poble de Fnideq, el Castillejos del espanyols, però és tard. Comparteixo taxi amb un arquitecte francés que arregla cases de rics i un pintor xilè que te un sponsor i prepara un exposició. Sembla que el cosmopolitisme torna a Tanger.
En els 90 km de bona carretera, es passa per Tanger Med. un enorme port en expansió al que arriba un tren TGV i una autopista de Rabat i Casablanca. Es la gran aposta logística pel comerç marítim al Mediterrani i l'Àfrica del nord i l'oest. Inclou també un moll militar per protecció.
Tanger és una ciutat molt interessant. Torna a ser la ciutat internacional que era el veritable escenari de "Casablanca". Ara molts busquen visats per anar a Europa, no per fugir-ne. Fins al 1954 estava dividida en zones controlades per les potències. Era frontera entre el protectorat francés i l'espanyol i entre guerres Alemania va intentar controlar-ho. Quan es va unir al nou Marroc independent, els estrangers van marxar i es va tornar una ciutat miserable i violenta. Mohamed Chukri la descriu al llibre "El pan a secas" de manera colpidora. Supervivència al carrer entre la ciutat i la misèria dels pobles del Rif.
Com a mínim hi ha tres Tangers. La Medina antiga, el barri de començament del segle XX amb influencia espanyola, i el creixement actual amb fastuosos edificis vora el mar que no son Dubai però falta poc. Al carrer i a la Medina no es troba alcohol, però hi ha constants ofertes de "chocolate muy bueno".
Tanger va ser destí d'escriptors de tot el món i l'únic espanyol era Juan Goytisolo. Premi Cervantes de nom basc i resident a Barcelona fins que va marxar a Marraqueix. Un dels pocs que ha sigut capaç de mirar España des de l'altre cantó de la frontera.
Els 90 km de bona carretera fins a Tetuan costen 1.5€ i porten a una ciutat amb més presència del castellà que del francés. Va ser capital del protectorat espanyol fins al 1954 i els seus habitants poden fer negocis i feines a Ceuta. Els cartells del monuments estan en àrab, castellà i anglès
i es refereixen al amazigh, la llengua berber, com la dels pobles de la muntanya. Els romans es referien a la regió com Mauretania Tingitana i l'islam va arribar més tard i va entrar amb dificultat. Eren abans moros que àrabs
o musulmans.
La novela d'aquesta part del viatge és "El tiempo entre costuras", també una sèrie d'èxit que passa al protectorat els anys de les guerres Civil i Mundial. La Medina mora es la mateixa, però del Ensanche español en queden els edificis i els cafès amb noms colonials, ara sense alcohol i quasi només amb homes veient els partits de les competicions europees de futbol.
El meu hostal a la medina és d'una família local amb millor castellà que francés. Comparteixo dormitori amb un australià amb estudis sobre Orient Mitjà. Li calia triar idioma persa, turc o àrab i veu que al Marroc l'entenen però ell no.
Set hores en bus pel cor del Rif fins Al Hoceima. Sortida i arribada al mar i ruta fins a 1.500 metres d'alçada a Ketama, la capital de la producció il·legal
de hachis. M'ofereixen una tauleta de "chocolate" per 10 €. Es pasta concentrada del oli extret de la planta de cannabis d'un preu molt més alt a Europa. El seu cultiu és tolerat perquè a aquesta alçada en una regió seca no hi creixen gaires cultius de valor. També perquè s'assegura que a la seva explotació no hi és aliena la família
reial.
Del Rif surten tots els tràfics del Estret, incloent els joves que s'arrisquen per la manca d'oportunitats en aquesta terra pobre. Com els besavis que van lluitar contra els militars espanyols que defensaven el fracassat somni colonial i demanaven rescat pels presoners. Com els avis que es van enrolar de mercenaris a l'exèrcit "nacional" de Franco a canvi del saqueig als pobles "alliberats" i una paga que es quedava el soldà.
Alhucemas es una bahía a set hores de bus de Tetuan i cinc de Melilla. Després de la pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines, España va voler participar al repartiment colonial d'Àfrica. Li va tocar el Rif, un lloc d'on no en podien treure rés i ho podien perdre tot. Al Barranco del Lobo, prop de Nador i el Gurugú, per una barreja d'incompetència i corrupció, van morir molts soldats. El govern va mobilitzar reservistes i això va causar la Setmana Tràgica a Barcelona. Enviar nois pobres, que no podien pagar ser exclosos a la guerra d'Àfrica era un crim d'estat. Més tard, a Annual un altre operació militar, felicitada amb bravuconades pel rei Alfons XIII, va acabar en desastre i quasi 10.000 morts.
Quan el govern ja pensava en abandonar el Rif, el lider Abdel Krim va cometre l'error d'atacar als francesos a la part rica del Marroc. Van plantejar una operació per mar conjunta a la bahía d'Alhucemas per arribar al cor del Rif. És una llarga platja rodejada d'acantilats al final d'una escarpada vall que baixa de les muntanyes. Una meravella tacada de sang. L'èxit d'aquella operació va prestigiar a Primo de Ribera per un posterior cop d'estat i la frustració per tantes derrotes, a l'exèrcit africà per iniciar una guerra civil, de les que amb ajuda externa, sabien guanyar.
Quan l'anticolonialisme a tot el món va forçar España a abandonar el Protectorat, va conservar un conjunt d'enclaus marítims amb l'excusa que garantien el subministre a Ceuta i Melilla que no es consideraven colònies perquè el seu domini era anterior. La illa Perejil, els penyons Vélez de la Gomera i Alhucemas i les Islas Chafarinas no son reconeguts com espanyols pel Marroc però tot te un preu i un cost. A les illes Chafarinas ara hi arriben emigrants que han de ser atesos per España segons les lleis internacionals. Els sis soldats destacats a la única illa amb un cuartel s'han esforçat en mig d'una turmenta a rescatar i ajudar a grups desesperats que estaven a alguna de les illes desertes i sense aigua.
Per disminuir l'aïllament s'està fent una carretera bona, però el bus encara triga quatre hores fins a Nador, la ciutat veïna a Melilla. Els seus residents poden entrar-hi sense visat però no seguir fins a la península. Fins i tot el port és compartit, el moll sud és marroquí i el nord espanyol. Des del bus a la frontera es veu el mur que rodeja el Gurugú, la muntanya a on esperaven els subsaharians el moment oportú per saltar la frontera. Ara cada cop és més difícil, perquè la frontera son tres alts murs amb espai entre ells per desplaçament de vehicles de policia i vigilància electrònica. Els murs que s'han demolit al est d'Europa, s'han refet al Sud.
Melilla te el seu punt. La ciutat antiga és una ciutadella fortificada rodejada d'acantilats. Les guerres sempre son negoci per algú i a començaments del segle XX es va construir una ciutat amb edificis que permeten dir que és la segona ciutat amb més modernisme, després de Barcelona, del Mediterrani. Molts van ser encarregats per comerciants jueus de Melilla i fets per un arquitecte deixeble de Gaudí.
A Melilla hi ha tres feines pels peninsulars. Funcionaris, el port i l'aeroport. M'ho expliquen la Rosa, la noia que m'ha llogat una habitació i en Paco, l'altre hoste. Ell hi ve a treballar a l'aeroport i com la seva dona és de Ceuta i quasi no es paguen impostos ja li va be. Ella està segura que els moros reben tots els beneficis socials, que per això tenen més fills i tenen una influència política creixent. Explico que vinc del Marroc, que a la sortida dels instituts hi ha majoria de noies, i que molts canvis recorden els que ha passat España..
Por a l'altre, en una ciutat a on arriben uns 10 menors cada dia, sovint passant la frontera junt amb els seus pares perque són residents de la regió de Nador, i es queden per iniciar l'arriscada aventura europea. El centre de la Purísima te uns 850 menors i n'ha augmentat 300 en cinc mesos. Un segon centre en te 175 i altres viuen al carrer. La dreta parla d'una marroquinització tolerada per Coalición por Melilla i el govern marroquí. A llarg plaç el model no es viable encara que a curt plaç benefici l'economia de la comarca i no hi hagi una reivindicació política de canvi.
El president de Melilla, és de Ciudadanos. Van tenir 1 regidor, que sumat als 8 de Coalición por Melilla i als 4 del PSOE, guanyen als 10 del PP i als 2 de Vox. El nou president va desplaçar al lider del PP que havia sigut president vint anys, i el primer que va fer va ser pujar-se el sou al màxim permès.
Les estàtues de Melilla també son especials. Una ridícula estàtua dedicada al coronel de la Legión, Francisco Franco, i un altre al soldat de reemplaç de l'època de mili obligatòria, presentat com precursor del turisme actual.
S'han encés les llums de Nadal i Melilla està maca. Als carrera il·luminats tothom està de festa i el regidor de festes, de CpM, declara que es tindrà en compte les festes de totes les comunitats. Als motius de les llums no hi ha cap referència religiosa, excepte la llum davant de l'esglèsia principal que diu "Navidad" i la de la sinagoga que diu "Januká". A Melilla queden uns 1000 jueus dels 6000 que hi van viure i com que avui és Sabbath es veuen families passejant. Al nord del Marroc hi vivien molts jueus i els de Melilla eren els únics amb contactes a les comunitats del interior per fer-hi negocis.
Les explicacions dels museus acaben en el Paleolític perquè la historia de Melilla es difícil. La Guerra Civil es va acabar a Melilla quan va començar a la resta del país. Un registre imprevist va fer que els militars falangistes en la conspiració es sublevessin un dia abans. Això va ser dolent pels republicans de Melilla, però tenir un dia de preavís va permetre que la sublevació fos derrotada a la majoria de les ciutats de la península. A Melilla en canvi els sublevats van afusellar 180 persones la primera nit, incloent el governador, l'alcalde, 17 membres de la comunitat jueva i tres joves germans socialistes. Tots comparteixen cementiri amb els morts a Annual, a les moltes derrotes colonials i als difunts d'una caríssima presència militar.
Melilla sembla un espai entre dos murs, o tres si comptem el mar. Hi ha ferris a Málaga, Almería i Motril, però el meu a Màlaga va buit. Un enorme ferri amb no més de 30 passatgers. Sis hores de navegació fins el nord del mur.
Málaga també estrena llums de Nadal i als carrers i bars del centre es parlen tots els idiomes europeus. La costa espanyola és el destí per tots els rics jubilats del nord d'Europa i tots els viatgers que no volen deixar la zona de confort. Al dormitori del meu hostal coincidim una noia de Taiwan que va reservar l'accés a la "Garganta del Rey" per internet i va anar-hi amb Blablacar. Un estonià que vol llogar habitació i buscar feina amb els seu equip de filmació. Un avi andalús divorciat a Reus que busca a on començar una nova vida.
Málaga està esplèndida en el seu passat culte i liberal. A la plaça de la Merced, davant la casa on va nàixer Picasso, el monument a Torrijos i els seus companys liberals afusellats és el recordatori de les causes pendents. Concentracions sobre la violència contra les dones, i pels assassinats a Colombia hi han deixat els seus cartells. A la pujada a la Alcazaba i al Gibralfaro hi ha tots els turistes als que fan por Àfrica i Marroc. Les vistes no arriben a la costa africana però el mur segueix molt present.
