Transiberiano. Un tren que atraviesa medio planeta por imperios, ríos y revoluciones. Primavera del 2014

La monotonía del tren más largo del mundo.

De Vladivostok a Moscú hay 9.288 km y 7 husos horarios. A 75 km/h serían 6 días con sus noches, pero en esta cuarta parte del planeta hay bastantes cosas que ver con detalle durante los treinta días que un visado permite estar en Rusia. Los bosques de Dersu Uzala, islas sagradas de los shamanes, el río que bautizó a Lenin, el último aliento de los Romanov, ruinas de lanzamiento de misiles intercontinentales, el alma rusa llorando con la música en una tormenta o el confinamiento del honesto Sajarov.
Junto al tren, alguna ciudad que es el centro de Asia y que tiene al sur varios miles de millones de personas y al norte, hasta el Polo, ya no vive nadie.
Tras la ventana del vagón, la vida y los días parecen monótonos. Taiga, bosque, campesinas en sus "isbas" cuidando hortalizas y algunos niños que miran. El mundo del tren es ordenado. "Kupe" es la segunda clase con compartimentos de cuatro personas. "Plankart" es la tercera clase con literas sin puertas, más pasajeros por vagón y muchos ronquidos. Dos lavabos, dos enchufes y un samovar por vagón. Manda la "provotnitsa", una dómina que otorga a cada pasajero un colchón arrollado, sábana, toalla y sólo sonríe cuando consigue que le compres algo.
Un horario indica el tiempo de parada en cada estación de la ruta. A veces 2 minutos, a veces 40. El tren y las estaciones van al horario de Moscú. Normalmente hay dos relojes, uno dice que es la mañana y otro que es la tarde, porque uno es el tiempo del lugar y otro el de Moscú.
El pasaje es memorable y se comparte todo menos el idioma. El compartimento con el pequeño Tamerlán con sus juguetes, su orinal, su madre y su abuela. Los tímidos trabajadores norcoreanos con la insignia del amado líder en la solapa. Los juerguistas reclutas del fiero Ejército Rojo camino del cuartel. Las jóvenes ingenieras de Moscú con sus recuerdos de Erasmus en Europa, en ruta a la mina de oro del norte profundo.

Soldados rusos, trabajadores norcoreanos y viajeros nostálgicos

Korea del Sur. Primavera de 2014.
El viaje había comenzado en la península de Korea, aterrizando en Seúl dos semanas antes del visado ruso. Un área metropolitana de 24 millones de personas a 60 kilómetros de una frontera de guerra no cerrada. Una de las ciudades más igualitarias, seguras y limpias del mundo. Años después sería un referente de cultura irreverente con el grupo musical BTS y el primer Oscar absoluto para el humor y la lucha de clases posmoderna de "Parásitos". El diario The Guardian decía que Seúl era la quinta ciudad más atractiva para el turismo y Barcelona la sexta.
Como no hay espacio para tanta gente, me alojo en un hostel con literas para 50 y un único lavabo. Los de la cercana estación de metro están más disponibles y limpios a prueba de pandemia incluso en la noche del fin de semana. También hay máscaras antigás para posibles ataques del enemigo del norte. Seúl es una ciudad joven y moderna que fue arrasada y cambió tres veces de bando en la reciente guerra civil. Quedaron pocos restos antiguos, como el barrio de Bukchon Hanok, el palacio de Changdeokgung y la montaña Namsan.
Seúl organizó los Juegos Olímpicos anteriores a Barcelona y tiene cultura deportiva. Namsan está lleno de corredores emulando a sus héroes. En el Berlín del 1936 un coreano ganó la maratón corriendo bajo bandera japonesa porque Korea estaba ocupada. En Barcelona'92 otro coreano superó en la subida al Estadio Olímpico de Montjuic a sus dos rivales japoneses.
Descarto visitar Korea del Norte por falta de tiempo. Hay que hacerlo desde China con una agencia autorizada. China es amigo de las dos Coreas desde que la dinastía Tang en el siglo VIII fracasó en su intento de invadir la península y después ambos sufrieron invasiones mongolas y japonesas. Visitar la Zona Desmilitarizada, DMZ, es fácil. Es un parque temático de la Guerra Fría que incluye túneles de invasión, música estridente, decorados ficticios y una estación de tren que algún día conectará Seúl con Moscú via Pyongyang y Vladivostok.
La DMZ es una franja de 2 kilómetros de ancho que divide la península. En la Guerra de Corea, China y Estados Unidos, decidieron no empezar una guerra atómica e impusieron un armisticio a los hermanos del Norte y del Sur. Ahora el Sur es 20 veces más rico que el Norte mientras que cuando Alemania se unificó, el Oeste era 3 veces más rico que el Este. En el Norte manda la tercera generación de la dinastía Kim y en el Sur la presidenta elegida era hija de un antiguo dictador. Ha pedido perdón por los crímenes de su padre rompiendo los tabúes orientales de respeto a los ancestros pero perderá las elecciones frente a un represaliado.
Korea del Sur tiene una eficiente red de trenes y autobuses y siguiendo las montañas fronterizas con el Norte se llega a Seoraksan, unas montañas parecidas a Montserrat, pero su piedra es granito en lugar de conglomerado y se venera a Buda y no a una Virgen negra. Más al sur, en las colinas cercanas a la antigua capital de Gyeongju, hay antenas de comunicación camufladas como árboles con hojas falsas y buzones gratuitos para el correo.
Haengul, el alfabeto coreano, es el más lógico del mundo. Lo impuso un emperador del siglo XV para reemplazar los caracteres chinos y no caer en los occidentales. Ahora hay obsesión en hablar inglés y me invitan a participar en grupos de conversación para practicar.
Busan, la segunda ciudad del país, tiene 3,6 millones de personas, 6 veces más que Vladivostok, mi siguiente destino en el Oriente ruso. En pocos kilómetros de costa, Busan alterna acantilados, bosques, vistas idílicas, centrales nucleares, puertos y la mayor fábrica de coches del mundo. A finales de los años 50, durante la guerra, en Busan quedaron acorralados los occidentales y era lo más parecido al infierno. Ahora tiene el único cementerio del mundo gestionado por las Naciones Unidas.
Un tren bala permite volver a Seúl y veo que hay pocos de ferries a Vladivostok. Los ejercicios militares de Corea del Norte en el Mar del Este lo desaconsejan y tendré que llegar en avión a mi destino ferroviario.
Mi compañero en el avión es un médico coreano con buen español y acento peruano. Lo adquirió en una cooperación del gobierno con Perú. El hospital donde trabaja ahora se encarga de la salud de un pedazo de Siberia. Viaja para pasar visita y enviar al hospital en Seúl a  los que necesitan tratamiento. La Siberia rural tiene poca gente, minas y dinero y en Seúl la publicidad del turismo sanitario se escribe en ruso, inglés y chino.

Korea del Sur. Cultura junto a fronteras y muros.

Siberia.
Vladivostok en un domingo de mayo, luce el sol, hay bañistas en la playa, los marinos de la flota del Pacífico se pasean y los pocos turistas chinos siguen a sus guías. La historia de la ciudad era diferente, una ciudad manchú cuando la dinastía Qin llevó a la China a su máxima expansión, poco antes de ser derrotada por los occidentales en las Guerras del Opio. La libertad de comercio exigía el derecho de Inglaterra a vender opio en China. Si el gobierno chino no quería, se le obligaba a cañonazos y se ocupaban puertos de la costa para compensar los gastos. Inglaterra se quedó Hong Kong y después Rusia se quedó Vladivostok. Japón aprendió las reglas de la civilización y quiso ser potencia colonial. Derrotó a Rusia y les quitó Vlad. Después de la Primera Guerra Mundial y la Revolución, occidente ayudó a los rusos blancos desde el puerto de Vladivostok y cuando los rojos ganaron la guerra civil, fue la última ciudad que conquistaron. En la época soviética estuvo cerrada a los extranjeros porque era la sede de la Flota del Pacífico y en los años de Yeltsin, fue una ciudad violenta regida por varias mafias hasta que la época actual ha permitido un modesto renacimiento. Compro fruta en la calle a una campesina kirguisa y arroz y carne a tenderos uzbekos, comparto habitación con coreanos y rusos y los coches son japoneses de segunda mano con volante a la derecha.
La ciudad espejo de Vladivostok es San Francisco. En la increíble expansión rusa por Siberia y el Ártico persiguiendo pieles de animales, Rusia llegó a San Francisco, frente a la corona española que estaba en México. Los imperios ruso y español tenían pocos siglos pero ya eran caducos y no esperaban que los desiertos californianos se los quedarían los colonos ingleses que venían en carromatos del Este.
El bus hasta la Universidad del Extremo Oriente ofrece buenas vistas al Pacífico y Sasha, un profesor de Sicología,  consigue que me dejen entrar. Hablamos de la ciencia rusa antigua y actual, de su afición a la arqueología en poblados de la taiga y de antiguos fuertes cosacos. Es más fácil viajar al norte en invierno porque te mueves mejor en hielo que en barro. Me explica los dramas de los años 90, cuando barcos e industrias se liquidaron por chatarra y se hundió un mundo con su gente. Una espléndida ruta con vistas, funiculares y acantilados que dibuja un futuro a esta ciudad.
Vladimir Arseniev también era de Vladivostok. Explorador, naturalista, militar y geógrafo. Exploró el Oriente ruso de la mano de su guía Dersu Uzala. Especialmente el Sijote-Alin, una cadena montañosa que separa la taiga del océano donde vive el tigre siberiano. Arseniev era uno de los grandes, quería saber que hay más lejos y explicarlo. Su libro es maravilloso y el director japonés Akira Kurosawa lo convirtió en película oscarizada. En su casa museo hace días que no hay visitantes y las señoras que la guardan se sorprenden. Los visitantes americanos sólo visitan la casa del actor Yul Brynner, que también nació allí.
En la estación hay una locomotora de la colaboración de rusos y americanos para ganar la Guerra Mundial. Empiezo una ruta infinita en el indicador de 9.288 km. Comprar los billetes en las estaciones tiene un 20% de rebaja que compensa por el esfuerzo de pedirlo en ruso.
Primera etapa, Vladivostok-Khabarovsk. 15 horas de noche hacia el norte junto al río Ussuri, en platskart, litera de 3ª clase, por 30€.
Khabarovsk presume de ser la ciudad grande más fría del mundo. Normalmente las calles están congeladas y en los meses cálidos no se arreglan los destrozos del hielo. He alquilado una cama en una habitación compartida con dos jóvenes rusos, en la casa de una madre y sus hijos pequeños en un barrio de grandes bloques semi vacíos.
La Plaza Lenin, el centro de todas las ciudades siberianas, es demasiado grande para tan poca gente y para inviernos tan fríos. El río Amur es el noveno más largo del mundo y frontera con China. Permite un paseo agradable es su confluencia con el Ussuri, otro río gigantesco con cargueros que se dirigen al Pacífico. Antes de la navegación, el río helado era la autopista de los trineos cargados con pieles.
En Siberia y Rusia, el frío es tan grande que los tejidos no bastan. Los cazadores y los cosacos persiguieron las pieles hasta Alaska como ahora se persiguen los minerales del Gran Norte. El museo local informa que los Soviets han derrocado al Zar, junto a mamuts, martas cibelinas, cosacos, revoluciones y shamanes.
Segunda etapa, Khabarovsk-Ulan Ude. 55 horas con dos noches siguiendo el río Amur hacia el oeste.
Svetlana e Igor son ingeniera y matemático y evalúan proyectos de una empresa minera. El principal accionista, un oligarca, tiene clubs de fútbol en Europa y de hockey en Rusia. Cada uno evalúa tres minas y la empresa busca oro en Siberia, Guinea y Burkina Faso. Una tonelada de mineral da  para0,1 gramos de oro y eso se define como una mina rica. Esta madrugada, Svetlana e Igor, han volado desde Moscú, viajan unas horas en tren y en otra estación les espera un todoterreno para llevarles a la mina. Allí se vive bien, hay cine, gimnasio y buena comida. El viernes vuelven a Moscú a pasar el fin de semana con sus amigos. Ganan 1.500 $ al mes, un buen sueldo. Svetlana hizo su Erasmus en Suecia y participaba en competiciones europeas de tango. Era buena bailarina. Están contentos del acuerdo con China que permitirá vender gas natural durante 20 años. Excelente inglés, nacionalistas y optimistas. En vacaciones, Igor va con los amigos al Sudeste de Asia y surfea. Svetlana y sus amigas se van a las playas de Montenegro o España.
Bajan en Mogocha y nos despedimos. En invierno la temperatura llega a 62º bajo cero. Allí se vive del ferrocarril y la mina de oro. Espero paseando por la estación en mangas de camisa comprando huevos duros y dumplings a unas campesinas. Al otro lado del río, la población china es diez veces mayor en un territorio más pequeño. Por ahora China sólo compra recursos minerales mientras mira hacia la vacía tierra siberiana y sus recursos infinitos.
En Chita la vía se bifurca a Mongolia y Beijing. Aparecen algunos viajeros internacionales porque los jóvenes miran al futuro y siguen la ruta de China. La ruta original a Vladivostok, es la de los antiguos como yo. Sigo viaje hasta Ulan Ude, capital de la república buriata. Son mongoles y budistas y de aquí salieron los hunos, que con Atila aterrorizaron Europa y crearon Hungría. El sincretismo religioso se expresa en una cabeza de Lenin que es la mayor del mundo, un culto ancestral a la naturaleza, algunas comunidades ortodoxas que huyendo de reformas antiguas aún no se habían enterado de la Revolución, y cultos budistas de cuando los mongoles dominaban China.
La próxima etapa es el lago Baikal e Irkutsk, la mitad de la ruta. Es el lago más antiguo del mundo y tiene la cuarta parte de las reservas de agua dulce del planeta. Mide 636 km de norte a sur, 60 de este a oeste y 1.600 metros de profundidad. Forma parte de una falla que separa Siberia Oriental y Occidental, y se abre a una velocidad de 2 cm por año. Cuando no había hielo, se transportaba a los pasajeros del ferrocarril en barco. En invierno se construía una vía provisional sobre el hielo, pero después de un desastroso hundimiento se construyeron túneles y puentes que son la parte más espectacular de la ruta.
A Irkutsk se la llamaba el París de Siberia. Después de la derrota de Napoleón, algunos aristócratas rusos sugirieron una modernización del imperio y el Zar respondió a su manera. Fusiló a la mitad y al resto los deportó a Irkutsk. Después les siguieron esposas, amantes, madres y hermanas que aportaron sofisticación y Siberia ya no fue la misma.
Conxita llegará en avión a Irkutsk y seguiremos juntos viaje a Moscú. Las esposas de los conspiradores tardaron varias semanas en hacer el viaje en trineo.
Otro viaje épico a Irkutsk fue el de Miguel Strogoff, correo del zar y personaje de Julio Verne. Uno de mis guías en esta ruta, junto con Dersu Uzala y Corto Maltés. Otro guía ha sido Kapuscinski, que en "Imperio" tiene uno de sus libros más amargos a través de la decadencia soviética.
En bus y ferry voy a la isla de Olkhon. La joya del lago Baikal, lugar sagrado de los shamanes y destino del turismo ruso. Olga ha arreglado su "isba" y en estas semanas de buen tiempo tiene huéspedes de todo el mundo. Cocina de maravilla  y en esta tierra dura lo aprovecha todo. Alquilar una bicicleta de montaña me permite moverme entre tundra, taiga, flores de primavera y estepa boscosa hasta los acantilados del lago. El cementerio de la isla muestra que la transición al mercado mató a muchos rusos antes de hora. Hace años morían con más de 70 años. En las últimas décadas, con menos de 60. En esos años la población rusa disminuía 2 millones de personas cada año, una catástrofe. China ha tomado nota para gestionar de otra forma su modernización.
Tomamos un bus al Baikal, hasta el puerto pescador de Listvyanka. Descartamos el buceo en el lago porque la visibilidad es grande pero también el frío. Volvemos en bote a Irkutsk por el río Angara que desemboca en el Yenisei y sumando la longitud del lago y su afluente el Selena, forma el río más largo del mundo. Pero las fuentes del Nilo las descubrió un inglés y por eso decimos que es el más largo. Detrás de una colina del Baikal nace el río Lena. El Zar desterró a Siberia a un joven idealista al que la justicia había ejecutado al hermano. Eso le convirtió en un revolucionario y del río Lena cogió Lenin su nuevo nombre.

Icono de turismo siberiano junto al río Lena.

La gran iglesia ortodoxa tiene pintado el fusilamiento por el ejército rojo de los Romanov, la familia del último zar. La iglesia está en el cruce de las calles Lenin y Dzerzhinsky, fundador del KGB y la estatua del almirante Kolchak, el último general blanco fusilado en Irkutsk domina el río. El nuevo nacionalismo ruso bebe de todos sus pasados.
Nueva etapa y nueva noche en tren hasta Krasnoyarsk. Kupe, la litera de 2ª clase, es más espaciosa, pero como los niños no pagan si comparten litera con los adultos, es la preferida de las familias y la más bulliciosa.

La nueva Rusia venera a los Romanov y a los revolucionarios.

Krasnoyarsk es el centro de Asia y la segunda ciudad de Siberia. Se diseñó en época de crecimiento con inmensos bloques para alojar a familias que antes malvivían en una habitación. Cuando la población disminuyó todo empezó a vaciarse. En una tienda nos dan la llave de un piso en la planta 12 de un bloque en la Ulika Dictaturi Proletariata. Parece que el tiempo y el frío han congelado la ciudad.
Del embarcadero en el río Yenisei sale un barco a la semana hacia el Círculo Polar. El viaje dura cinco días y los pasajeros extranjeros, si los hay, no pueden hacer el último tramo porque es zona militar. Los aviones tiran cargas explosivas para romper el hielo del río y adelantar la navegación un par de semanas.
Al otro lado del río, los caminos del Parque Nacional Stolby llevarían hasta las montañas Altai y al Belusha, la montaña más alta de Siberia y cuádruple frontera con Mongolia, China y Kazakhstan.
Siguiente etapa hasta Tobolsk con otro gran río, el Irtysh y otro gran Kremlin, una fortaleza militar y religiosa que en primavera es decorado de bodas. Los Romanov estuvieron detenidos allí y en el Museo, los Héroes de la Unión Soviética no pagan entrada y las víctimas de Chernobyl sólo pagan la mitad.

Dictadura del Proletariado 25, la dirección en Kasnoyarsk

Un ilustre de Tobolsk era Dimitri Mendeleyev. Su madre era maestra, pobre y fértil. Tuvo 17 hijos y 8 murieron pequeños. Dimitri era listo, por eso lo enviaron a estudiar a la capital y elaboró una de las creaciones más elegantes de la ciencia moderna, la Tabla Periódica de Elementos. La Plaza Central de Tobolsk está decorada con todos sus símbolos.
La siguiente etapa nos lleva a Ekaterinburg, una ciudad moderna en el lado asiático de los Urales. Allí fueron ejecutados el zar, la zarina y sus cinco hijos. Años más tarde Boris Yeltsin, el gobernador regional, ordenó demoler el edificio. Ahora los restos de la familia real son venerados por la iglesia ortodoxa en varios sitios. En San Petersburgo, en el bosque donde fueron enterrados con una capilla para cada ejecutado, y en el solar de la casa demolida donde se ha construido una gigantesca "Iglesia sobre la Sangre".
El gobernador Yeltsin hizo carrera como protegido de Gorbachov y cuando éste sufrió un golpe de estado estando fuera de Moscú, aprovechó su momento. Lideró la resistencia y encabezó el nuevo gobierno. Cuando Gorbachov regresó, ya le había disuelto la URSS y le había dejado sin trabajo. Después y ya como Presidente de la Federación Rusa, privatizó una economía basada en recursos minerales e industria pesada que acabó en manos de clanes mafiosos en guerra. El alcohol y la corrupción de su familia hundieron la imagen de Yeltsin del que sólo queda una estatua en todo el país, en Ekaterinburg, su ciudad natal, y protegida por oportunas vallas.
La opinión sobre Gorbachov es más benévola. Se le considera un ingenuo en manos de los países occidentales que sacaron todo el beneficio posible, pero nadie discute su integridad personal aunque hay quien le vea como parte de una conspiración para acabar con la URSS.

Rusia europea.
Perm ya forma parte de la Europa "del Atlántico a los Urales". Es una ciudad moderna que transportar mercancías por río a los mares Negro, Caspio, Báltico y Blanco. Una retaguardia segura donde se trasladaron fábricas cuando Rusia detuvo la invasión nazi en Leningrado, Moscú y Stalingrado. Era una tierra muy antigua, un geólogo le había atribuído 240 millones de años y lo llamó el período Pérmico.
Vladimir debía llevarnos a visitar Perm-36, un antiguo campo de concentración. Pero el ruso es un pueblo orgulloso que reescribe el pasado en función del presente. Dice que el campo está cerrado por un problema eléctrico y nos propone otra cosa. En Bershiet, en los bosques que hay 50 kilómetros al sudeste, está lo que queda de una instalación de lanzamiento de misiles balísticos intercontinentales. Una brigada del Ejército Rojo custodiaba los SS-7, unos gigantes de 33 metros de largo y 3.5 de diámetro, capaces de llevar explosivos nucleares hasta el enemigo.

Silo de misiles intercontinentales de cuando las guerras eran frías

El fin de la Guerra Fría, la miniaturización y los submarinos nucleares como lanzadera, los dejaron obsoletos y la catástrofe económica añadió valor al hierro de su hormigón. La pista es invisible en Google Maps pero antes era una carretera muy sólida que ha sido volada para robar el hierro. Lo mismo ha pasado con las imponentes estructuras de los silos para cohetes. Eran siete pisos subterráneos y ahora son ruinas para espeleología industrial. Nuestro todoterreno ha podido con el barro y la falta de camino pero hace tres horas que no vemos a nadie. Las mafias de la chatarra ya han terminado su trabajo y estamos en mitad de ninguna parte, en un lugar que en la Guerra Fría sólo conocían por referencias algunos servicios de espionaje, pero a Vladimir le preocupa otro peligro.
La garrapata que puede transmitir la fiebre siberiana. Hay que cubrirse la piel y moverse por claros del bosque sin contacto con las hojas desde las que la garrapata espera el calor de un mamífero para saltar y chupar su sangre. La infección que transmite puede ser mortal y por el riesgo de contagio no pude donar sangre al volver. Vladimir también nos habla del hundimiento de su padre al cerrar la fábrica en la crisis postsoviética. Los viejos fueron los que lo pasaron peor por el colapso de las pensiones, el hundimiento de la sanidad y la violencia.
Ahora hay optimismo. Por la noche se celebran las Fiestas Blancas y las familias están en el Parque Central. El alcohol está prohibido y en un gran escenario se prepara la orquesta filarmónica. Las atracciones de feria dejan de hacer ruido y miles de personas se disponen a seguir de pie el concierto. La cultura eslava tiene un vínculo especial con la música. Al anochecer empieza la tormenta. Nadie se mueve y la orquesta continúa. Mucho rato después, el director desolado comunica al público empapado que los instrumentos de cuerda se están mojando y ha de cancelar el concierto. Las gotas de lluvia se han mezclado con las lágrimas.
Perm se asocia al Nobel de literatura Boris Pasternak. El libro de los amores del Doctor Zhivago y Lara, no gustó a la censura por la descripción que hacía de Rusia entre la Revolución y su confirmación como gran potencia. Pasternak no fue a recoger el Premio por miedo a no poder volver. El editor Feltrinelli sacó clandestinamente el manuscrito, obtuvo un gran éxito, militó en un grupo terrorista italiano y murió al explotarle una bomba que él colocaba. La oscarizada película con nevados paisajes siberianos, se rodó en Soria. Ficciones y realidades en un mundo circular.
Última noche en tren y 1000 km más en platskart, la 3ª clase hasta Nizhny Novgorod. Aquí el gran río  es el Volga y el kremlin local está decorado por el Día de la Federación Rusa. Una fiesta con desfile de soldados y uniformes antiguos. Un carnaval militar en que destaca la Gran Guerra Patriótica. Rusia ganó la Segunda Guerra Mundial en Stalingrado porque la ciudad resistió el asedió del ejército alemán y consiguió la rendición de los atacantes. Los suministros para resistir llegaban por el Volga y Nizhny era el cordón umbilical con la victoria.

Sakharov, un buen hombre que creó y denunció bombas. Premios Lenin y Nobel de la Paz

La ciudad se asocia al escritor Gorki, que nació allí y al científico Sajarov, que vivió exilado. Todos los rusos han nacido y vivido exilados por lo menos una vez. Gorky se enfrentó con el zarismo y vivió su exilio en la isla de Capri. A Sajarov no le fue tan bien. Fue Premio Lenin de la URSS por ser el padre de la bomba de hidrógeno soviética. Después de las bombas sobre Japón, creyó que un mundo nuclear era más seguro con dos potencias armadas que con una. Después fue Premio Nobel de la Paz por liderar el movimiento de oposición a las armas nucleares. Tampoco lo fue a recoger y fue confinado a un pequeño apartamento en Nizhny. Un día le instalaron un teléfono y recibió una única llamada de Gorbachov comunicándole que ya era libre. Dos tranvías de suburbio nos llevaron hasta el apartamento y fuimos los únicos visitantes en toda la semana.
Ultimo trayecto hasta Moscú en tren de alta velocidad. Fin de la ruta en la Europa rica. Moscú es la capital de un imperio que vive de sus recursos naturales y que utiliza el ferrocarril para centralizar su poder.
Mucho turismo en Moscú y muchas cosas que ver. En el Nuevo Bolshoi quedan entradas para ver Iolanta, uno ópera de Tchaikovsky. Al visitar la momia de Lenin, entran  dudas sobre santiguarse a la latina, a la ortodoxa o levantar el puño. En el parque Gorky hay un rincón donde languidecen estatuas soviéticas retiradas y reproducciones de Stalin en todos los tamaños. El Kremlin tiene la mitad de los edificios prohibidos al visitante entre aromas de guerras frías.
Hay ocho vuelos diarios de Moscú a Barcelona y el 95% son rusos de vacaciones. Las instrucciones son en inglés y castellano para pasajeros novatos que no las entienden. En el tren nadie viajaba por vacaciones, recorrían un cuarto del planeta y siempre era la hora de Moscú.

Ferrocarril que tejió imperios y revoluciones.

Detalles del viaje

El capítulo incluye dos semanas en primavera de 2014 en Corea del Sur y 30 días de trayecto en ferrocarril, de Vladivostok, en la costa del Pacífico siberiano, hasta Moscú.

El transiberiano es una linea colosal. Para cada tramo hay que comprar un billete e indicar la clase, normalmente 2ª o 3ª. La 1ª clase es exclusiva de trenes turísticos que hacen todo el trayecto en 6 días. Los billetes se pueden comprar en las estaciones y la mayor dificultad es el idioma. Para el total de la ruta he comprado 10 billetes y el coste total ha sido 570€ mezclando 2ª y 3ª.

El tiempo de parada en las estaciones es variable pero permite compras básicas. En el tren hay vagón restaurante con calidad suficiente y poca variedad.

Desde Corea del Sur se puede ir en avión o ferry a Vladivostok. El ferry no es diario y hay que tenerlo en cuenta para aprovechar los días del visado ruso.

En cada ciudad de parada es fácil encontrar alojamiento y en muchas estaciones hay albergue básico en la misma estación. La oferta es más variada a medida que la ruta se acerca a Moscú.

Muy poca gente habla inglés, tanto en el tren como en las ciudades intermedias y son recomendables algunas frases de ruso.

Nizhny Novgorod, Moscú i final del viatge

A Russia, un imperi enorme, molt pla i amb els rius més grans del món, cada ciutat està en un riu. Nizhny Novgorod, la 5ª ciutat més gran de Rússia, està al Volga. Les ciutats són també les persones que hi coneixes i els morts que hi han viscut. Nizhny està unida a Gorki, que hi va nàixer, i A Sakharov, que hi va passar el seu exili. Tots els russos han nascut almenys una vegada, i han estat exiliats uns quants anys.

Nizhny és va dir Gorky durant l'època soviètica, en record de l'escriptor. Unit i enfrontat en diferents ocasions a la revolució, va acabar sent reconegut com una glòria pel règim. Cada ciutat russa té un carrer Gorki. En el seu cas, l'exili li va venir del zar després de recolzar la revolució de 1905, i el va viure a Capri, que no és el mateix que Sibèria.

Andrei Sakharov va ser el pare de la bomba d'hidrogen russa. Va rebre totes les medalles posibles, incloent l'ordre Lenin i la de l'Unió Soviètica. Creia que un món en que els dos poders tenien la bomba era més segur que un món en que tant sols la tenia un, que ja l'havia fet servir sobre el Japó. Potser tenia raó, però alguna cosa es va trencar quan va començar a posar en dubte la correcció de les probes a l'atmosfera. Després, amb altres científics occidentals va defensar la limitació d'armament, i d'aqui al pacifisme i la denúncia de l'opressió del règim, era un pas. La seva dona, Elena Bonner era filla de pares revolucionaris comunistes de la primera hora. Ell armeni i ella jueva. Ell, mort per Stalin i ella, amb anys d'exili. Sajarov va rebre el Premi Nobel de la Pau, però no el va anar a recollir per por a que no el deixessin tornar a la seva Rússia. Va estar exiliat en un petit pis de les afores de Nizhny. Amb el confort bàsic i vigilància constant. Fins que un dia li van instal·lar un telèfon per una única trucada. Era Gorbachov per dirli que ja era lliure.

Ara al pis hi ha un museu al que costa arribar i que deu rebre una visita a la setmana. Aquella setmana vem ser nosaltres, i la Conxita espera la trucada de Gorbachov.

Nizhny és una ciutat agradable i en un entorn grandiós. Amb un Kremlin que domina la confluència de dos rius i cases ben conservades de la seva època de nus comercial. És el 12 de Juny, que és una Festa Nacional amb polèmica. És el dia de la Federació Russa. El va crear Boris Ieltsin quan la Federació Russa va passar a primer terme en dissoldre's la URSS. De totes maneres, un dia festiu, amb concerts als carrers, desfilades ... I molta seguretat, sempre es benvingut. En les desfilades, soldats amb uniformes de les guerres que han definit el país. La Gran Guerra del Nord contra Suècia, la derrota a Napoleón, la Revolució i Guerra Civil, i la més present i recordada, la Gran Guerra Patriòtica, en que van derrotar al Nazisme.

Aquesta última guerra es va decidir a Stalingrad. A Leningrad i Moscú, a un cost enorme, els russos van resistir la invasió nazi, però a Stalingrad van acabar derrotant al exèrcit alemany i van començar l'avanç fins a Berlin i Viena. Tant sols el desembarcament angloamericà a Normandía va impedir que arribessin a Paris, com ja havia passat en temps de Napoleon.

Els subministres i reforços als assetjats i després guanyadors de Stalingrad, venien pel Volga, en barques com aquesta.
Últim trajecte en tren fins a Moscú. Estem a l'Europa rica. 480 km en 3h55. Trens fabricats per Siemens i velocitat de corredor mediterrani. Per anar de Moscú a Sant Petersburg, 650km i 3h50. Velocitat d'AVE.

Arribar a Moscú després de 10.000km per Àsia és una sorpresa. La ciutat és moderna i rica. Diem que España és un país amb unes institucions "extractives", perquè es van formar amb l'objectiu de gestionar les rendes que venien de l'Imperi, especialment la plata o el sucre d'Amèrica. Especialment Madrid, com a capital. Això no és rés, comparat amb Rússia. Aquí l'imperi encara existeix, i les rendes que arriben a la capital, especialment els recursos minerals i energètics de Sibèria i els Urals, són els que aguanten l'economia. El caràcter "extractiu" és evident a Moscú.

Per celebrar-ho, busquem el restaurant #1 en les recomanacions de Trip Advisor. És un restaurant armeni, excel·lent, i que ens costa 30€ per cap. Parlem amb el cuiner. Francés de Lyon, amb 5 anys de feina a Erevan. Fa 6 mesos que han obert a Moscú. Encara que és molt bó, admirem com s'han situat #1 al Trip Advisor. Aquest blog el llegeixen en els dies més concorreguts uns 20 amics. El mateix nombre que va llegir en els dos primers dies els comentaris que vaig escriure de l'excel·lent i barat restaurant on vam sopar una nit a Ekaterinburg.

A Moscú hi ha tots els turistes que no he vist a la resta del viatge. Molts grups d'orientals, anglos i nordeuropeus. Tots anem a visitar els diferents monuments prop del Kremlin i la Plaça Roja. A Beijing, més de 100.000 persones al dia visiten la Ciutat Prohibida. Entren tots per la mateixa porta, caminen els mateixos kilòmetres, veuen i fotografien els edificis a dreta i esquerra, fins a sortir per una altra porta. El Kremlin el deuen visitar pocs més turistes que la Sagrada Familia. Tots intentem entrar i sortir de cada museu o església per la mateixa estreta porta. Es un espai molt gran, amb molts edificis administratius als que el turisme no pot anar. L'única manera de saber a on no es pot anar, és intentar-ho, fins que algú amb una gorra i porra toca un xiulet. Les instruccions son escasses i tant sols en rús. Es més probable que sàpiga alguna paraula d'anglès un policia que algú que treballi a Informació o venda tickets.

Moscú té molts atractius. Al vespre anem al Bolshoi. Hi ha dos escenaris, l'Històric i el Nou. Comprat per Internet dos dies abans, només queden entrades al Nou, a on fan una òpera de Txaikovski que es diu Iolanta. La classificació és +6, que vol dir apta per més de 6 anys. Hi ha moltes families amb els fills que es comporten admirablement. Altres òperes, com Carmen o La Dama de las Camelias, són +16 i no són per ells. Em sorpren aquesta qualificació "moral" de les òperes. Que farien a Rússia amb els muntatges de Calixto Bieito?.
L'argument és una princesa cega, a la que el seu pare, el rei, aconsegueix que no sàpiga que existeix la llum. Un savi àrab la pot curar, però només si ella ho vol. per fi s'enamora d'un compte que li ha explicat per error que és la llum i el color. Això li pot costar la vida. Llavors ella és vol curar. El savi la cura i tots feliços. Ves per on, com que formem part del món dels sords, l'argument no ens sembla tant infantil.

La visita a la tomba de Lenin és l'única cosa ben organitzada. Les agències de viatge s'oposen a que es compleixi el desig de Lenin i que l'enterrin de manera discreta. Davant de la mòmia, no sé si fer la senyal de la creu a la llatina, a l'ortodoxa o aixecar el puny. No es poden fer fotos.

Al Parc Gorky, uns quants kilòmetres molt agradables al llarg del riu, hi ha un museu d'art modern. Està tancat per obres, però moltes de les escultures de pedra més grans estan colocades al jardins voltants. S'hi han portat també escultures que es van retirar o enderrocar al final del règim soviètic. Hi ha varis "Stalins" de totes les mides. Es pot veure tot en bici.

La Catedral de Crist el Savi és l'església més gran de Moscú. Al seu lloc hi havia una catedral que es va construir per celebrar la derrota de Napoleon, però no es va acabar fins a final del segle XIX. Com que en aquells anys es deuria criticar tanta despesa, quan va manar Stalin la va fer derruir. En canvi les esglésies antigues es van preservar. Suposo que eren polèmiques de les que ja havien mort els protagonistes. L'intenció era construir un immens Palau dels Soviets amb estatua del Lenin de 100m. Temporalment s'hi va fer una piscina que era la més gran del món. En dos anys es va fer l'actual catedral i es va inaugurar el 1997. Ha generat tanta polèmica com tots els projectes anteriors i l'historia que té no és la de les seves pedres sinò la que he explicat.

Moscú no deixa un record simpàtic. El mateix et pot passar en grans ciutats, com New York o Paris, a on és difícil parlar amb algú, perquè cada persona va molt accelerada i a la seva. En el cas de Moscú és més destacat, perquè ningú parla anglès, nosaltres no parlem rús, i com que són molt monolingües no saben adaptar-se. Viatjar en hotel és còmode, però el Hostel permet conèixer gent.
Hi ha vuit vols diaris Moscú-Barcelona. Sembla que tots plens. En el vol de Vueling en que venim, el 95% dels passatgers son russos que van de vacances. Vueling dona totes les informacions en castellà i anglés. No en rus, i els russos no ho entenen. Sovint veiem els defectes dels altres però no els nostres. Al Transiberià els russos viatjaven per motius familiars o per feina. Ningú per vacances. A l'avió tots van per vacances. Al tren tothom sap com actuar, perquè fa molts anys que tot és fa igual. A l'avió molts volen per primera vegada i tot es un guirigai. La tripulació diu "Por favor" i "Agradecemos" en castellà. Ningú ho entén. Les instruccions donades en rús per la "Provosnitza", la senyora que mana en cada vagó del tren, s'han d'obeir sense discussió.
Final de viatge. 41 dies travessant un país que és mig païs, Korea del Sur, i un altre país que es un Imperi transcontinental, la Federació Russa. Tots dos s'ho valen.

Més de 10.000 km viatjats en tren. 9.500km a Rússia i 700km a Korea. 7 nits dormint al Transiberià. El cost total dels 10 billets de tren necessaris per al Transiberià ha sigut 570€. Uns 5.5€/100km.
La velocitat mitja, uns 80 km/h
3 billets d'avió. BCN-Seul, via Dubai amb Emirates. Seul-Vladivostok, amb Aurora. Moscu-BCN amb Vueling. Cost total 1.000€.
Korea-Vlad en vaixell son uns 100€ I 3 vaixells a la setmana, però cal coordinar-ho perquè no surt de Seul i triga més d'un dia.
22 nits de hostel, a un cost aproximat de 13€/nit. Alguns correctes, com a Gyeongju, altres precaris, com a Khabarovsk. Tots divertits e interessants.
10 nits d'hotel tipus 2 estrelles, un cost aproximat de 26€/persona, en habitació doble. Bona qualitat, quasi buits. Deu ser temporada baixa, però quasi no hi ha turisme a Russia.
Russia en general és més barat que España. Moscú és car, i si dorms i fas vida a la zona central, encara més. Encara que es veu molta ostentació, no és més car que Barcelona.

Molt bona cobertura Internet. A Korea tenen la xarxa més ràpida del món, i a Russia la qualitat és molt bona i molts llocs tenen cobertura gratuita sense password.
Despesa total del viatge, 41 dies, al voltant dels 3.000€.
Principals fons d'informació i reserva utilitzades. Per hostels, Hostelworld. Per hotels, Booking. Per buscar restaurants, TripAdvisor. Per informació viatge i general, Lonely Planet, Wikipedia i Web dels ferrocarrils russos.   www.rzd.ru

Si algú s'anima a fer un viatge per aquestes zones, estic a la seva disposició per a qualsevol informació.

Publicado con Blogsy

Perm, Zhivago, Gulags i Llençamissils abandonats.

El primer que sorprèn de Perm és el nom. Les tribus que vivien als Urals abans dels eslaus tenien llenguatges de la família Fino-Ugrica, com el finlandès o l'hongarès actuals. Aquest és l'origen de la paraula Perm. Més tard, un geòleg va estudiar l'entorn, li va atribuir 240 milions d'anys, i el va batejar com el període Pèrmic. Queda entre el Carbonífer i el Triàsic. Sembla ser que el període Pèrmic va acabar en una catàstrofe tremenda, en la que van desaparèixer el 90% de les espècies, però va deixar ben col·locats als mamífers, i d'això en venim els humans. Després, a Perm, els soviètics li van donar el nom de Molòtov, en record del ministre d'Exteriors de Stalin que va firmar amb Hitler el repartiment de Polònia.
En el record de Molòtov és pot esperar trobar algun còctel bó a la ciutat. Difícil, perquè després dels anys etílics de Boris Ieltsin, l'alcohol està molt poc present a Rússia. Per a nosaltres, turistes de carrer, menys que a España.

Aquests dies es celebra a Perm el festival de les "Nits Blanques". Un enorme escenari i moltes paradetes de menjar, artesanies i jocs. No hi ha alcohol enlloc. Ni cervesa. En una paradeta el menjar es Sushi, i per veure, mojito sense alcohol!.
La primera nit del festival, dedicada als nens. La segona, l'orquestra completa de l'opera de Perm a l'escenari. Sensacional. El millor és quan la turmenta esclata, pluja tropical i ningú es mou, ni públic ni intèrprets. Després de tres peces sota la pluja, el vent que mulla els instruments i l'electrònica obliga a suspendre l'actuació entre aplaudiments. Aquesta gent té una relació especial amb la música, i fa pensar en el paper que va tenir en alguns moments de la seva història, com el setge de Leningrad.

Per Perm passa el riu Kama, l'afluent més gran del Volga. De fet més llarg que el mateix Volga, pero com que es va cartografiar més tard, no s'ha quedat la fama. És un riu profund i molt navegable. Perm està a 300m d'alçada i molts milers de kilòmetres de qualsevol mar. Això fa els rius molt navegables perquè són grans i sense ràpids. A través de les grans obres dels anys 60, que connecten el Volga amb el Don i els mars del Nord, es pot navegar i portar mercaderies de Perm als mars Caspi, Negre, Blanc i Bàltic.
Ara el transport es fa en tren, i l'antiga estació fluvial s'ha reconvertit en un surrealista museu d'art contemporani. La modernitat de les obres i el mal estat de l'edifici fan que sembli una centre de Okupas.

El principal personatge vinculat a Perm és Boris Pasternak, l'autor del Doctor Zhivago, que hi va viure uns anys. A molts llocs de Perm es reconeixen els espais de la seva novela, que situa en una ciutat fictícia. Pasternak va escriure els amors de Zhivago i Lara i la seva novela va ser prohibida. L'editor italià Feltrinelli la va treure clandestinament de Russia, la va editar a Occident i va guanyar el Premi Nobel de Literatura. Per fer la història més novelesca, Pasternak no va anar a recollir el premi, per por que després no li permetessin tornar a Rússia. Feltrinelli, que era un editor famós i de bona família, estava secretament ficat en algun dels grups terroristes de l'Italia dels 70s, i va morir a l'explotar-li una bomba que colocava en una torre d'electricitat.

Comentaris en diferents converses. Ieltsin era un titella dels americans que van utilitzar el seu alcoholisme i la corrupció de la seva família. Gorbachov estava en una conspiració internacional per destruir la Unió Soviètica. Els anys 90 van ser molt durs, un malson. Ara els mafiosos ja estan col·locats i tot és molt estable. Les eleccions que es fan a Rússia no són serioses, però tothom valora bé la situació actual comparat amb el desastre dels anys anteriors. Al final de l' època soviètica no es vivia malament. No hi havia varietat, però això no era problema. El malson van ser els 90s.
L'acord amb la Xina per vendre materies primeres de Sibèria. Petroli i gas, però també fusta i minerals, es bó, però era imprescindible. Tenint en compte quants son i la poca gent que hi ha a Sibèria, igualment ho haurien agafat. Rússia va refent la seva relació internacional amb els països veïns. El tema de Txexènia s'ha resolt encarregant-li al jefe d'un dels clans locals més poderosos, un antic terrorista, que faci de president. Ho fa, ara és estable i corrupte. A Perm hi ha una fàbrica de motors d'avió que ara funciona bé. Als 90 la van comprar inversors americans i volien desmantellar-la per poc productiva. Ara torna a funcionar amb accionistes locals. El mateix va passar amb moltes industries.
Els cosacs eren també uns bandolers que assolaven el baix Volga. El zar els va enrolar al'exèrcit i els va enviar a conquerir Sibèria. Segurament com els Tercios de Flandes, Pizarro & Co, o l'actual govern Txetxè.

A Perm hi ha dues línies pintades a terra que recorren la ciutat. Una vermella, amb explicacions d'històries romàntiques a la ciutat, i una de verda, que explica les històries dels principals edificis. Tots van ser construïts al segle XIX per comerciants de té, fusta o minerals. Quan les famílies es van començar a desfer i els costos de manteniment a pujar, es van destinar a escoles o hospitals, i després als grans moments que els russos senten en la seva història. La Guerra Civil del 1920 i especialment, la Segona Guerra Mundial. Els Urals es van veure com zona segura i moltes industries es van portar a Perm i regió. Molts ferits i evacuats del front van ser-hi traslladats. Els nazis van quedar aturats a les portes de Leningrad, Moscú i Stalingrad. En els 900 dies del setge de Leningrad, van morir entre civils i soldats, 1.5 milions de persones. El doble que americans i anglesos en tota la guerra. Perm i els Urals van ser una rereguarda segura.

Perm-36 és l'únic camp de presoners, Gulag, conservat com a museu a l'antiga Unió Soviètica. N'hi va haver centenars. Està a 140km de Perm i va estar obert fins al 1980. Arrel dels Jocs Olímpics de Moscú, Brezhnev no ho va tancar, però va dir que era un hospital psiquiàtric per gent amb idees i comportaments equivocats.
No es fàcil anar-hi. Cal llogar un cotxe i el millor és fer-ho amb un guia local. Miro comentaris a Trip Advisor. A diferència dels comentaris a altres coses de Perm, per Perm-36 tots son en anglès. Sembla que els russos no hi van, no els interessa aquesta part de la seva història, o no volen escriure el que pensen d'aquest tema.
L'últim comentari és de fa un any. Dilluns està tancat. Contractem per dimarts, però al matí ens diuen que el Camp-Museu està tancat per problemes tècnics. No hi ha electricitat. La veritat és que no hi va ningú. A part d'algun estranger que seguint Lonely Planet, potser un turista cada més, ho intenta.

Per sort en Vasili, el guia que hem contractat ens fa una proposta alternativa. Parla un anglès perfecte, ha viscut temporades a Itàlia i Suissa, gestiona un circuit de karts a Perm i té un Toyota Land Cruiser negre amb vidres fumats. Organitza competicions d'orientació i curses, i així van localitzar al bosc, a 100 km de Perm, les restes d'un complex de llançament de míssils, Orbit-56, que es va desmantellar en els primers acords de limitacions d'armament dels 90s. Son uns 10 centres, dispersos pel bosc, i cada centre té uns 3 "silos", a on es situaven els míssils per ser llançats. Cada centre inclou els hangars de muntatge i manteniment dels míssils i les galeries subterrànies per habitatge dels soldats i control. Potser 200 persones en cada un dels centres, i fins a 7 pisos sota terra. L'objectiu era ser el més invisible possible als avions espia. Encara ara, a Google Earth no es veu rés.

El formigó era de qualitat, i a la Rússia d'aquests anys, això ha fet que grups dedicats, amb material especial hi anessin a trencar el formigó i revendre el ferro. L'última part que s'ha desmuntat, és el camí d'accés. Abans era de formigó per resistir els enormes pesos dels transports, ara és de fang amb munts de pedres desfetes.

Un final que ni James Bond podia imaginar per a algunes de les instal·lacions de la Guerra Freda. Altres, més modernes, continuen funcionant, perquè Rússia segueix tenint un ampli arsenal de míssils intercontinentals.
Estem sols al mig del bosc, amb en Vassili, al que va ser el centre secret Orbit-56. Pot semblar una imprudència, però ha valgut la pena.

Torna a sortir el tema de les paparres que transmeten l'encefalitis. Es la única cosa que fa por a en Vassili. Diu que no ens hauria deixat entrar al bosc, però que en els camins la probabilitat és petita. Ho atribueix als experiments de guerra bacteriològica del Japó a Manxúria durant la invasió de la Xina i Guerra Mundial. Els últims 100 anys han sigut una època molt complicada en aquest món.

Sembla que volem veure coses que ningú vol veure a Rússia, i a on els motxillers ja no arriben, així que ens esforcem per fer de turistes normals i anem a les coves de gel de Kungur. Per fi, guies locals, algunes families i escoles. Dinar de 3€ a l'alberg on mengen les famílies i escoles visitants, i els treballadors d'una fàbrica propera. A prop hi ha mines de sal i potassa. Els Urals són una mina, mai millor dit.
Última nit de tren. 1000 km fins a Nizhny Novgorot, a només 450 km de Moscú. En Platskart, 3ª classe, per recordar-ho millor.

Des de Irkutsk, amb la Conxita, anem a hotels petits, en lloc d'anar a hostels. A Russia hi ha una llei que obliga als hotels a registrar als hostes estrangers, donar un comprovant a l'hoste i segurament una còpia a la policia. A l'España franquista també es feia. Els hostels de motxillers no ho fan, perquè la majoria són pisos que no deuen estar declarats. Com que aquestes normes estan mal explicades i ningú sap com aplicar-les, als hotels et demanen la copia dels registres d'hotels anteriors per fotocopiar-les, amb el que la llista de documents que cal presentar i fotocopiar creix cada dia. Als hotels també veus que encara que les màfies que cobraven per protecció ja no son actives, sempre hi ha un personatge que es passeja en uniforme de camuflatge espectacular per la recepció o bar de l'hotel.

Publicado con Blogsy

Asia a un lado, a otro Europa, y allá en el frente, els Urals.

Timur (Tamerlan), travessa les estepes asiàtiques cap a Europa. Amb els seu gat, l'orinal, la mare i l'àvia. Tal com va fer el seu homònim conquistador fa segles, portant la seva tribu i arrasant i conquerint tot el que trobava. Entre Tobolsk i Ekaterinburg, també va amb nosaltres a la cabina del tren. Com que encara no parla cap idioma, ens entenem molt bé.

Tobolsk va ser la primera capital de Sibèria. Està a la vora del riu Irtysh. Un afluent de l'Obi, però per si sol, un dels rius més llargs del món. El transiberià es va construir pel terreny més fàcil i directe possible, i va deixar fora de la via principal moltes ciutats. Cal desviar-se 140 km per anar fins a Tobolsk. Això ha protegit una mica la ciutat de la "modernització", i fa que el meu compte total de kilòmetres en tren superi els 10.000.

En aquesta ciutat va estar detinguda la família del zar durant part de la Guerra Civil. Això és part del seu modern atractiu turístic. De totes maneres, al millor restaurant de la ciutat "Romanov", trobem un belga i dos americans que hi resideixen i treballen en alguna cosa. Ens diuen que som els primers turistes que veuen.

El principal atractiu de la ciutat és el seu imponent Kremlin. Muralla que domina el riu i encercla la catedral i antics edificis administratius i militars de la conquesta de Sibèria. El principal ús actual es fer de decorat de les fotos de totes les bodes que es fan a la comarca. Com que és primavera i fa bon temps, 1ºC al vespre i 12º de dia, n'hi ha moltes.

Totes les ciutats russes tenen museus regionals, que serveixen per guardar-hi objectes antics, en edificis antics i també guardar-hi senyores grans, que fan joc amb els mobles i que s'ocupen del visitant ocasional. En tots els museus, l'entrada és de franc per a un reduit grup que inclou als "Herois de l'Unió Soviètica", i a meitat de preu per a un altre grup que inclou a les víctimes de Chernobil. Això inclou l'exposició sobre la família Romanov a Tobolsk, que els Herois de la Unió Soviètica poden veure de franc.

Un ilustre natiu de Tobolsk va ser Dimitri Mendeleiev. El pare d'una de les creacions més elegants de la ciència moderna, la Taula Periòdica d'Elements. Era el fill petit d'una família humil de 17 germans, dels que en van morir 8 molt petits. Per sort la mare era mestre (i fèrtil!), i com que el nen era llest, el van enviar a San Petersburg a seguir estudiant. La plaça que té el seu nom, té rajoles amb cada element químic i el seu número atòmic.

Boris Godunov va ser un zar que va patir una insurrecció convocada a cop de campana. Després de sufocar la insurrecció, va castigar la campana a rebre molts llatigassos i a ser desterrada a Tobolsk. Als 70s, quan vaig fer la mili, la piscina del campament també estava arrestada.

Ja ens apropem a Europa, i els lavabos asiàtics, amb un forat a terra, cada cop són més escassos. Al restaurant en que sopem però, no van llegir bé les instruccions de muntatge.

Un altre nit de tren, amb Tamerlán i el seu posat ferotge. El paisatge te poca variació des de fa 6.000km. A Sibèria el paisatge no varia amb la distància, ni amb el temps, perquè sempre és hora de Moscú. El paisatge només varia amb les estacions de l'any.

Ekaterimburg te un aire de ciutat que feia setmanes que no veia. És del departament dels Urals, però com que les convencions geogràfiques posen les fronteres a les carenes i no als rius, encara és Asia.

Als museus, com que no hi va ningú, fa fred. El guardià s'hi ha posat una tenda de campanya, amb bandera russa, per resistir-ho. Obre els llums per als únics visitants, que som nosaltres.
La ciutat és famosa perquè és el lloc a on es va executar a tota la família del zar. També és famosa perquè l'últim governador regional de l'època soviètica es deia Boris Ieltsin.

La Revolució Soviètica va agafar de sorpresa als seus mateixos protagonistes. Sense la immensa carnisseria que era la Primera Guerra Mundial no es pot explicar. Lenin en el seu exili suïs, molt pocs anys abans, deia que una revolució a Rússia era una cosa per a la següent generació. Però l'absurda carnisseria en que es va convertir la Guerra, la incompetència de l'antiquada oficialitat russa, i l'habilitat dels serveis secrets alemanys, que van traslladar al gruix dels revolucionaris exiliats a la frontera amb Finlàndia, van causar la Revolució.
La Guerra Civil que va seguir, va ser especialment forta en les immenses planúries desertes de Sibèria i els Urals. Els bolxevics van detenir a tota la família del zar. El zar, la zarina i els 5 fills. En un moment en que l'Exèrcit Blanc s'apropava, la direcció bolxevic va donar instruccions de matar a tota la família i fer desaparèixer els cossos.

Això es va fer a Ekaterinburg, a la casa de l'enginyer Ipatiev. Els encarregats de fer desaparèixer els cossos, els van enterrar en un bosc fora la ciutat, i cap als 70s, per impedir un creixent culte monàrquic, el governador Ielstsin va fer derruir la casa.
Ara les restes dels 7 morts estan a un temple a San Petersburg. L'Esglèsia Ortodoxa considera un lloc sagrat a on van ser enterrats, i al bosc hi ha 7 capelles. A on hi havia la casa en que van ser executats, hi ha l'enorme Church on the Blood. Esglèsia sobre la Sang, que també es fa servir com a decorat de les fotos de bodes. Ningú discuteix que la princessa Anastàsia també va ser executada.

Boris Ieltsin després, va fer carrera com a protegit de Gorbachev, fins que un cop d'estat fallit, amb Gorbachev fora de Moscú, li va permetre tenir tot el protagonisme en la resistència als colpistes. Quan Gorbachev va poder tornar, Ieltsin ja havia disolt la URSS, que era el que Gorbachev presidia. La següent administració en la complicada ceba que era l'Imperi, era la Federació Russa, que presidia en Ieltsin, i va quedar al comandament de tot.
Després va venir l'ordre de bombardejar el Parlament rus, la primera guerra de Txetxènia, el vodka i la família... I l'aplicació d'una ideologia sobre les bondats del mercat aplicat a la privatització dels bens públics, encara que siguin recursos naturals o industria pesada, i en pocs anys, desenes de milions de russos havien perdut les pensions dels seus anys de treball, la població queia 2 milions de persones cada any, per caiguda de natalitat i esperança de vida, i diverses màfies lluitaven per el botí.

No tenia perquè haver sigut així. No ho ha sigut a la Xina, ni a España després del franquisme ni a d'altres països d'Europa del Est. Molts russos veuen aquella època com terrible i valoren l'estabilitat i progrés que l'epoca actual ha portat a la seva vida.

En tot cas, l'estàtua de Ieltsin a la seva ciutat natal és discreta, no està senyalitzada, i les tanques d'unes oportunes obres la protegeixen. Gorbachov, probablement una bona persona amb bones intencions, com que encara està viu, no té cap referència.

El tren travessa els Urals. Son unes muntanyes molt antigues. Més de 300 milions d'anys i producte d'una col·lisió de plaques que ha deixat una gran riquesa de recursos minerals. Una frase dels que volien superar la divisió d'Europa durant la Guerra Freda era: "Europa, de l'Atlàntic fins als Urals". Es una cordillera tant plana, qué es fa difícil veure per on passa. El tren la travessa sense cap túnel, pont ni giravolt. Propera parada, Perm, ja a Europa.

Publicado con Blogsy