TransCantàbrica en bici ... i una mica més.

TransCantabrica en bici i una prèvia de varies etapes del Camino de Santiago.

La TransCantabrica tot sol i el Camino rodejat de peregrins. 13 a 27 Maig 2022

Previa. Bus fins a León, transbordo a Burgos i bici desmuntada amb els equipatges. A Espanya el bus està ple d'estrangers. Al sud i a les zones agrícoles, són pobres i parlen idiomes africans. A la ruta del Camino són europeus, rics i parlen idiomes de l'OTAN.

Divendres a la nit León està esplèndid, tothom al carrer i jo també amb uns amics locals.

Castell Templari de Ponferrada. El més maco del Camino son els pobles que es travessen.

Etapa 1. Ponferrada. 106 km, 1091 m desnivell.

Pedalo quatre etapes del Camino en una. Hospital de Órbigo, Astorga, Rabanal del Camino i Ponferrada.

El Camino és un relat ben venut sobre un fet improbable. A Espanya hi ha rutes molt més maques.

Cruz de Ferro, el punt més alt de tot el Camino, reconvertit en totem de desitjos.

El Diario de León informa que a la D.O. Bierzo, hi ha inversors que volen arrencar ceps per posar panells solars. Alcarràs és una pel·lícula universal.

Ponferrada llueix castell templer. Luis del Olmo, que n'era fill, hi va fer un Museu de la Ràdio. Les mines de carbó han tancat, i s'ha fet el Museu Nacional de l'Energia (tèrmica). Zapatero, que era de León, hi va instal·lar el Centro Criptológico Nacional.

Pallozas, turisme i restauració amb fons públics.

Etapa 2. Pereda de Ancares, 47 km 997m.

Ara el turisme és només nacional i de cap de setmana. Ancares es una cadena muntanyosa entre Lugo i León. Els seus pobles conserven alguna palloza, les cases tradicionals en que convivien pastors i ramats, la resta són cases dels que s'han quedat, cases arreglades dels que van marxar i apartaments turístics.

Primavera de colors entre muntanyes.

Etapa 3. Zarreu ( o Cerredo). 64km, 2226m.

La Transka comença a l'aïllat poble de Balouta, el més proper a la conjunció del jove plegament cantàbric pirinenc i el vell massís galaico portuguès.

Les primeres dos i mitja jornades eren prèvies per arribar-hi. He de travessar el Port de Ancares, 650 metres de desnivell en 5 quilòmetres, pendent mitja 12%. Podria ser pitjor, l'Angliru arriba a 23%.

La ruta serà així, un trenca-cames, desnivells brutals en distàncies curtes.

Descens del Coll de la Colada. Lugo, León i ara Astúries.

Etapa 4. Valle de Lago. 54 km, 1536m.

L'occident asturià ha perdut quasi tota la mineria del carbó. Queden la ramaderia, l'ós i el llop.

Acaba la temporada de caça, comença la de pesca, s'han repartit els permisos pels pastos comunals d'estiu i estan a punt d'arribar als ramats d'ovelles transhumants.

Un llac, dins d'una mina de carbó, dins d'una reconversió energètica.

A la comarca de Fuentes del Narcea, diuen que hi ha 150 ossos, però el fondista creu que són tres vegades més. L'ós fa venir turistes i es menja vaques dèbils, les que estan embarassades o acaben de parir.

El llop també està protegit i atrau turisme, però alguns ramats d'ovelles han augmentat de dos a sis els gossos pastor.

Perills que esperen el ciclista a la carretera.

La ruta de BTT és molt dura. Te una variant de cicloturisme pels que porten alforges. Es la meva i una part és comuna.

Via natural a Villablino, al Alto Sil. Les infraestructures que més creixen a Espanya.

La ruta en porta per Villablino a León i pel Port de Somiedo de nou a Astúries. La decadència de la mineria és visible i la substitució pel turisme d'animals insuficient.

Recomano alguns vídeos de la Fundación Oso Pardo, es poden trobar buscant a Google "oso, lobo, buitre, somiedo" o "infanticidio, oso, somiedo".

Camins difícils i paisatges esplèndids al Somiedo.

Braña de Mumián. Residències d'estiu de vaques i pastors.

Fabada Valle de Lago. La transcantábrica s'ho menja tot.

Capvespre al país de l'ós.

Etapa 5. San Emiliano. 36 km, 1249 m.

De Somiedo, Asturias, a Babia, León. Vaques per tot arreu. A l'occident Asturià les tenen per carn. La llet no es recull, no és rentable i el Somiedo és una terra més de mantequilla que de formatge. A l'hivern tanquen el turisme, alguns se'n van en Oviedo i altres es queden.

Llacs de Saliencia, anant de Somiedo a Babia. De Valle de Lago a San Emiliano.

Entro a León pel coll de la Farrapona i els llacs glaciars de Saliencia. És un coll de la Vuelta i els llacs tenen atractiu turístic, però com estan dintre d'Astúries, l'accés asturià està asfaltat i l'accés per León és un camí. Nous tipus de frontera d'administracions que competeixen.

Aproximadament un terç de camí no asfaltat, amb moltes diferències.

San Emiliano és la capital de Babia, León,i els seus ramaders tenen conflictes ancestrals amb els asturians. Els prats del Coll de Pinos eren del clero i la desamortització els va posar en mans de burgesos locals. Van ser comprats per algun municipi asturià i ara els ramaders de Babia veuen bestiar d'Astúries entrar al seu territori i acusen que això es fa amb diners públics. A l'última batussa van intervenir la Guàrdia Civil i el Seprona.

Nius de cigognes a San Emiliano.

Segueixo el llibre "Transcantabrica en BTT" de Juanjo Alonso, l'article d'en Manel Garcia a Vertex, i indicacions del blog ciclista de Zinatzli. Tots avisen que la propera etapa és la més dura. És l'etapa que travessa l'eix que junta Astúries amb Lleó pel Coll de Pajares i ara pel túnel del Negron.

Les valls son més fondes al nord i passaré pel cantó de la Meseta.

Etapa 6. Felechosa. 102 km, 2.335 m.

Embalse de Barrios de Luna, Coll d'Aralla i Camino del Interior, poc ciclable. No venen ramats a pasturar i l'herba alta i tupida obliga a empènyer. Senders molt costeruts i baixades de pedra fins a Busdongo, un poble desert perquè ja no passa ningú perquè el túnel del Negron i l'autopista 66 faciliten l'accés a Astúries.

Barros de Luna, embassaments a la muntanya de León com Riaño i Juan Benet, per l'escriptor i enginyer que hi va treballar.

Llarga pista de terra i forta pujada fins al coll de Propinde i nou canvi de província.

Segona punxada del dia per pedres punxegudes en baixada ràpida. Es va fent fosc i em falten dos colls, Cruz de Fuentes i Confortos. Els últims humans que vaig trobar dos hores abans de la negra nit em diuen que vigili amb llops i ossos i que en alguns trams del camí, hi ha cobertura. En la negror de la nit, em preocupen les pedres punxegudes perquè no tinc recanvi fins que no arregli les dos càmeres perjudicades.

Acompanyant un tros dificil del Camino de Santiago del Interior.

A la Braña el Oso, ja negra nit i la única visió de frontal i les llums de la bici, veig un animal gran que fuig del camí i s'amaga. Mai sabré que era. Continuo baixada amb ganes d'arribar en plena foscor del bosc, i els únics animals amb qui tinc problemes, son una vaca amb la que choco al primer poblat i els gossos que estan molt contents de que algú els hi animi la nit.

A les 11 de la nit arribo a Felechosa i a l'únic bar obert compro, una pizza, una poma i una cervesa per l'allotjament. Etapa reina.

Etapa 7. Riaño. 67 km, 1544m.

En ruta coneixo en Manuel, miner asturià jubilat i col·lega ciclista i escalador. Com a miner, s'ha jubilat amb 46 anys. S'havia especialitzat en treballs verticals a la mina perquè era escalador, i m'explica que només queden dos mines actives a Astúries i cap a León. Va amb bici a Caín i allà escalarà algunes vies dels Picos d'Europa.

Compartim alguns dels trams BTT més macos de la ruta, a l'entrada a la comarca de Mampodre i Riaño. Un bon tipus.

Amb en Manuel, buscant un pas entre herba, pedres i aigua.

Coincidim amb un grup de 20 ciclistes de carretera anglesos que han contractat un tour pels colls del Cantàbric. L'agència te dos furgonetes de suport amb avituallament i recanvis i els ciclistes poden triar rutes molt variades. Coincideixo amb ells a l'hotel de Riaño i amb alguns grups de moters.

Riaño és la capital de comarca i és una població nova substituint a la que el 1987 van engolir les aigües del pantà.

Bici d'en Manuel, sense alforges. Totes les bosses al quadre, comoditat al empenyer i millor repartiment de pes.

Etapa 8. Espinama. 61 km, 1527m.

Entrada als Picos d'Europa. Creuant sendes antigues fetes pels asturs, romans, medievals o il·lustrats. Com la Senda del Arcediano, o la Calzada de la Mesa, per les crestes perquè el fons de les valls era un perill.

Per carretera travesso els colls de Panderruedas i Pandetrave, de la comarca de Valdeón a la Liébana, amb nou canvi de província, ara Cantàbria. Vistes impressionants de Picos d'Europa.

Primer contacte amb la neu i amb els Picos de Europa.

Pista fins a l'Horcadina de Valcabado, 1790 m, màxim en bici de la meva ruta i fantàstic descens de casi 1.000 metros per pista amb tot el cims del Urriellu, el massís central dels tres de Picos al davant.

Nit a Espinama, un preciós poblet amb bona oferta d'allotjament, i bàsica de la resta. A Posada de Valdeon no hi ha botigues i arriba un "camión despensa", el nou buhonero.

Camión-despensa a Posada de Valdeón.

Els pobles més petits hi ha cases turístiques que només es lloguen senceres. Es van arreglar fa anys, quan hi havia moltes ajudes públiques. Ara fora de cap de setmana no es lloguen habitacions amb l'excusa de falta de personal i també de falta de clients. El turisme es concentra a les capitals comarcals i grups organitzats de ciclistes, moters o caminadors.

No he pogut trobar allotjament, fora de cap de setmana a les muntanyes de Palència, i em quedo a Espinama per escriure, rentar roba i pujaré alguns dels cims de Picos.

Pido, a la ruta de la Reconquista. 100.000 musulmans van atacar i Pelayo, amb l'ajuda de la Verge i la creu, no en va deixar cap.

Etapa 9. Torre de los Horcados Rojos i Cabaña Verónica. 24 km, 1175 m a peu.

Turmenta a la nit i matí gloriós per anar a la muntanya. Al telefèric de Fuente De em fan 10% de descompte per més de 65 anys. Força gent a la muntanya. La majoria es queden a la primera neu, uns pocs arriben fins al refugi de Cabaña Verónica jo soc l'únic que puja al cim de Horcados Rojos a 2562m Piolet o bastons haurien ajudat, però la neu, el camí i la roca estaven irresistibles.

Ascensió per les congestes i roques del massís central de Picos el dia de descans de bici.

Refugi de Cabaña Verónica.

Naranjo de Bulnes.

Sol i content a 2565m, dalt de la Torre de los Horcados Rojos.

Etapa 10. Cervera de Pisuerga. 63 km, 2.049 m.

Etapa reina. Quasi tot fora asfalt. Comença amb una pista-muro, de les que pugen 1000m en 10 km. Després del Coll de San Glorio, segueixo un camí que es converteix en una pista que es converteixi en un sender que es converteix en camí de vaques, fins al cordal de Peña Prieta, a 2.090 m.

Peña Prieta, entre Cantabria i Palencia, a 2080m d'alçada i 6 hores de tot.

És difícil arrossegar la bicicleta amb alforges entre matolls, roques i neu. He d'aprofitar els corriols que van deixar les vaques.

La boira no deixa veure els cims però quan s'obra em quedo amb la boca oberta.

Enfosqueix i el pla B és fer nit en alguna cabana de pastors, amb el material que porto aguantaria.

Neu i roca cada cop més xungo, buscant com travessar el cordal de Peña Prieta.

Després d'alguns passos xungos de neu i roques comença la baixada. Els rierols que formen el Carrión i el Pisuerga, al parc natural de Fuentes Carrionas baixen plens, n'hi ha molts i no hi ha cap pont. Cal travessar-los amb l'aigua a les cames, accelerar els 20 km de baixada forta sota la imponent cara nord del Curavacas e intentar que cap pedra desfaci la roda.

Pluja i neu fonent-se. Cada riu un bany dalt de la bici a les Fuentes Carrionas.

Hores més tard, de nit, enfangat i enfredorit, arribo a Cervera de Pisuerga a temps de dormir en un llit i menjar a l'últim bar que queda obert.

La muntanya de Palència és una passada. Aïllada i de difícil accés, és la continuació de Picos d'Europa, que s'ha quedat tots els visitants.

Pelayo, señor de Cosgaya i superheroi sense saver-ho.

Avís per ciclistes. La pista-muro de 1000m obligava a empenyer.

La dura jornada ha començat a Cosgaya, el poble natiu del mític Don Pelayo. Als seus boscos un ós es va menjar al seu fill i també rei, Favila, quan els animals guanyaven als reis, no com el pobre elefant del Emérito.

Sis hores sol i sense cobertura telefònica fins l'asfalt, el "teleclub" de Resoba i un bar a Cervera. Entre Don Pelayo i un "teleclub" aquest racó de Castella no ha canviat gaire.

Cims imponents. Muntanya palentina a l'ombra de Picos de Europa.

Etapa 11. Reinosa. 60 km, 733 m

Jornada de recuperació, de l'Atlàntic a l'Ebre, que neix prop de Reinosa. Per solitàries carreteres locals de les serres del nord de Palència. Antigues terres mineres, molta pluja i fred, no tot ha de ser fàcil.

Refugi del xàfec a Barruelo de Santullán, poble miner al que arribava un tren per portar el mineral. Més tard una amiga em parlarà d'un amic, antic comunista que va conèixer a la presó de Barcelona, originari de Barruelo.

"Estaba en el campo plantando cebollinos porque mañana dan lluvia. Como hacemos matanza, me servirán para hacer morcilla". M'ho va dir un savi.

Etapa 12. Espinosa de los Monteros, 78 km, 700m.

La amenaça de pluja i el retorn d'un fred hivernal suggereixen ruta cicloturista. La visió del pantà del Ebro s'ho val.

La deserta confluència de dos antigues nacionals, des de Burgos i Logronyo, al port del Escudo, mostra que ara tot el tràfic va per una autopista que ja es diu Cantabria-Meseta, i que amb els túnels de Lantuero i Somaconcha, esborra la cordillera.

Boca palentina del túnel ferroviari que va ser el més llarg d'España sense que passés cap tren.

Interior del túnel. 7km amb alguns ensorraments. Un món misteriós i magnètic.

Això ho va intentar un gran fracàs. El ferrocarril Santander-Mediterráneo, que mai es va posar en marxa. El túnel de La Engaña era el més difícil. Te 6976 m. i la construcció del túnel i accessos va durar 18 anys, del 1941 al 1959. Els primers anys el feien centenars de presos republicans tancats en poblats construïts a les dos boques del túnel.

Del penal a on presos republicans picaven pedra i feien túnel, només queda la creu de la capella.

Un treballador que va recordar la feina al túnel de La Engaña.

El 1959, quan només faltaven 50 quilòmetres de línia exterior fins a Santander, es va cancel·lar el projecte i el 1985 es va tancar definitivament.

Al túnel no es van posar mai rails i el van fer servir alguns camions quan el port del Escudo estava tancat per neu.

Durant quasi 50 anys, La Engaña va ser el túnel ferroviari més llarg d'Espanya, sense que mai hi passés un tren.

Una via verda de sis quilòmetres arriba des del que havia de ser cruïlla amb la línia de tren Bilbao-La Robla, feta per portar carbó de León a la siderúrgia basca.

Ojo Guareña. Galeries per explorar i esglésies per resar.

Ojo Guareña és una altra sorpresa de la ruta. Una enorme xarxa de galeries càrstiques, amb esglésies rupestres com porta d'entrada.

Galerías subterrànies naturals i artificials en una ruta ciclista per les comarques pasiegas i de las merindades, que acaba a Espinosa de los Monteros.

No se que fer. Sense bon asfalt no es pot arribar a 40km/h

Espinosa de los Monteros, Burgos. Malgrat el nom, el partit més votat va ser el PSOE.

Etapa 13. Bilbao. 76 km, 321 m.

Es debat si la cordillera Cantàbrica és el mateix plegament que el Pirineu, o acaba a Reinosa, on les aigües flueixen cap al Mediterrani.

La parada d'autobús més directe a Barcelona està a Bilbao, a prop i és una temptació anar-hi pedalant, per oblidar els molts dies sopant plats combinats a l'únic bar obert de cada final d'etapa.

Els últims 40 km fins a Bilbao segueixen el riu Cadagua, que desemboca a la ria del Nervión. És el paradís dels ciclistes per carretera locals. Camins entre boscos, horts, indústries antigues i modernes del moble i la fusta.

Des de Ponferrada feia 12 dies que no estava en una ciutat. Bilbao és un xoc. Cotxes, locals oberts, molta gent al carrer, tràfic. Vivim en un país de pobles buits i ciutats plenes.

Balmaseda, primer poble vizcaí de la ruta. Seguir el riu Cadagua fins al Nervión i Bilbao.

Accés a Bilbao per la vall del Cadagua.

Bilbao està maco i ple de vida. Al vespre, molts turistes europeus de tercera edat, com jo, parlant francès, anglès o alemany. També emigrants africans de primera i segona edat parlant amazig, wolof o yoruba. Uns omplen els restaurants i altres els carrers. Els diaris parlen de quotes d'eusquera i castellà a l'escola.

Tots els restaurants estan oberts i plens. Als pobles final de les meves etapes, entre 100 i 7.000 habitants, la majoria tancaven de dilluns a dijous, altres deien que obriran el juny i altres ja no obriran.

Que la vida es concentri a les ciutats serà un problema pels següents.

La ría de Bilbao era industrial en blanc i negre. Ja no.

Guggenheim. Atreu turisme però és inferior a les formes dels cims cantàbrics.

Resum. 900 km i 18300 m de desnivell en 13 etapes i 15 dies de viatge.

Dos etapes reina. La que travessa l'eix de Pajares y la de la Montaña Palentina. Les dos amb més de 2.000 metres de desnivell.

A les curses europees les etapes reina arriben a 5000 metres, però amb asfalt i bicis lleugeres. La meva bici i alforges pesen 30 kg, una etapa tenia 50% de camins i l'altre quasi el 100%.

El nord està cosit de Caminos de Santiago. N'he travessat o compartit bastants. Francés, Primitivo, Olvidado i del Norte.

És una travessa molt dura i recomanable per qui ho entengui i li agradi. Quasi no hi ha ciclistes, a part del Camino i routards locals.

Excepte a Picos i els caps de setmana, el turisme és escàs. Molts allotjaments i restaurants estan tancats, però sempre es troba un bar per menjar alguna cosa. Pobles molt buits però no abandonats. Les activitats econòmiques són ramaderia, turisme i cura dels horts locals. Tot molt estacional i que necessita poca mà d'obra. És un paradís per Quixots amb bici i cames per poder-ho pedalar.

Màgic descens per la vall on neix el Carrión. Encara lluny de l'asfalt i la senyal de telèfon.

Via Verda que volia anar de Santander al Mediterrani.