Senegal. Quince días de cayuco hasta Las Palmas

Al sud de Nouakchott he d'esperar dos hores fins que el minibus s'omple. La ruta fins a la frontera del Senegal són 200 km que alternen asfalt, forats i terra en un paisatge en que el verd guanya terreny. Sis hores amb controls policials cada 10 km. Amb cotxe propi es pot travessar el riu i la frontera per una presa sobre el riu Senegal. La resta hem d'anar per la frontera de Rosso i travessar el riu en piragua o transbordador.

El problema a Rosso és que la duana està controlada pels bandits. Són policies fora de servei que d'acord amb els que estan de servei, extorsionen a tothom. Els bandolers van uniformats amb ulleres de sol, cadenes al coll i samarretes ajustades. Els policies de servei fa molts anys de l'últim cop que van arreglar el seu uniforme. El cap dels bandolers em porta a un despatx de la duana i m'explica que es va formar en un curs a Múrcia i que és amic d'un policia de Barcelona que es diu Pepe. Que per tenir el segell de sortida he d'anar a un cosa que sembla un banc i pagar ouguyes. Finalment acordem que li canviaré la moneda mauritana pels CFA de Senegal a un canvi favorable per ell. En total he perdut dos hores i quinze euros però es fa fosc, falta poc per les oracions de la tarda i quan passi el riu encara he de buscar transport fins Saint Louis.

Amin es hausa nigerià, m'ha donat un cop de mà i se n'ha sortit millor. Ja no hi ha ferry i m'afanyo a pujar a la seva piragua. Riu quan al mig del riu li dic que els bandolers manen a la frontera i ens acomiadem. Tinc sort i un "Sept places", un Peugeot contemporani amb De Gaulle està quasi ple. Tres hores, noranta kilòmetres, una parada per oració i cinc controls després arribo a Saint Louis.

Va ser la capital de l'Àfrica occidental francesa i l'illa entre braços del riu Senegal té l'aire colonial francés del segle XVIII, recorda Cap Haitien o New Orleans, amb els canvis que la història ha donat a cada un d'aquests enclaus comercials i esclavistes.

És tard i només puc sopar al senzill restaurant d'un musulmà de l'ètnia pulaar. L'Abdelaziz parla wolof, la lingua franca del Senegal, però en la llengua del seu grup es pot entendre amb els peul, fula o hausa, tots els grups nòmades del Sahel presents a la franja nord i a tots els conflictes de la regió. Em vol convèncer i m'explica els cinc preceptes de l'Islam. Allah, resos, generositat, dejuni i viatge. A la meva manera no em semblen malament excepte el primer, però em passa el mateix amb els 10 preceptes dels catòlics.

Quan no hi és, venen les seves filles i em pregunten paraules en castellà. Els hi ensenyo Duolingo com eina gratuita per aprendre idiomes i s'ho apunten. Una família, dos móns. Molt bon sopar de peix i un altre dia sense cervesa.

Les barraques construïdes a la platja arriben fins l'aigua. Només queda espai per un partit de futbol i les barques de pesca. Al capvespre la vida s'accelera i al futbol segueixen tambors, cançons i pregàries.

La cervesa la demano al bar del Hotel de la Poste. Era el preferit dels herois de l'Aèropostale.

La línia va començar de Toulouse a Barcelona i el seu camp d'aterratge al Prat, era un petit espai cobert per l'aeroport actual. Poc a poc, Alacant, Oran, Tarfaya i Saint Louis. Fins arribar a Santiago de Chile. La colonització necessitava un servei aeri primer de Correus i aviat de passatgers, i això era la feina d'uns herois:
Mermoz caient al desert, malalt després de beure l'aigua del radiador i venut pels seus rescatadors.
Guillaumet salvat després de sis dies caminant sol a la Cordillera amb el seu avió estavellat als gels.

Saint Exupéry caient al desert i veient un nen que li demana que li dibuixi una cabra i que li explica que ha de tornar al seu petit planeta a cuidar una rosa.
Tots sabien la mort que tindrien, pero Saint Exupéry va explicar les seves vides i com a periodista, també la del Madrid del "No pasarán". Amb "El petit príncep" va escriure el llibre més venut de la història i el més traduït després de la Biblia.

Minibus per anar a Dakar i tres hores esperant que s'ompli. Sortir al matí és una garantia, perquè a migdia hi ha menys passatgers. En acabar la pregària a la mesquita, arribem a divuit i ja podem marxar. Set hores per fer 250 kilòmetres i un embús fenomenal als voltants de Dakar. No parlem el mateix idioma en horaris i temps. Els europeus tenim els rellotges i els africans el temps. Suficient hores per llegir l'excel·lent "Celles qui attendent" de la senegalesa Fatou Dione. L'emigració clandestina a Europa vista per les mares i les dones que es queden. Barcelona és el destí però el somni és el retorn a casa com triomfador.

El nou aeroport es va inaugurar fa dos anys i està a 50 km. Hi arriba la Conxita a la nit. El va construir una empresa turca. L'autopista que hi va, la va fer una empresa xinesa i es part d'un somni fins Abidjan i la Costa d'Ivori. El tren no està acabat però és nou i francés. També França va començar un altre somni, l'antic tren colonial fins al Mali que es volia que anés fins a l'Índic i ja ha deixat de funcionar.

Amb la Conxita anem a l'Ile de Gorée. Un ferry fins un enclau turístic amb la Maison d'Esclaves. França també té la seva "memòria històrica" i passa discretament sobre el tema. La independència del Senegal va ser controlada per França i el seu primer president, Leopold Senghor, no va renunciar a la ciutadania francesa i va ser membre de l'Academie Française. Es va amagar la cara fosca i es va destacar la "missió civilitzadora". Molt diferent de les visites als Castells d'Elmina i Cape Coast a Ghana, a on la independència la va liderar el revolucionari Nkrumah contra el Regne Unit.

La primera gran migració africana ha sigut a les ciutats i Dakar n'és un exemple. Té cent anys i molts milions d'habitants que no paren de créixer. Al barri popular de la Medina no hi ha carrers asfaltats i moltes cases tenen cabres i rucs, passejant al carrer. Els carrers son ordenats i amples, però han sigut envaïts per tallers i botigues en una ocupació de l'espai viari que reivindica l'urbanisme actual. L'interior de les illes està ocupat per petites barraques i animals, com si el camp hagués envaït la ciutat.

Al barri colonial de Plateau s'hi veuen parelles mixtes i expatriats blancs. Senegal no ha tingut mai cops d'estat i dona confiança a molts europeus per als seus projectes africans. Ajuda que no te matèries primeres i per la pesca i els rius no es fan cops d'estat. A diferència de la majoria de les altres grans ciutats africanes, no es veuen armes i mai es té sensació de perill. Al meu segon llibre del viatge, "África más allá del espejo" Boubacar Boris Diop ho analitza, especialment el paper de França que des de Senegal controla els seus negocis a la "Françafrique". La majoria de l'electricitat francesa és nuclear i França paga l'urani a Niger per la tercera part del que cobren Canadá o Kazhajstan, els altres dos grans productors.

L'hostal és d'un espanyol que va arribar fa 30 anys en la gran època per a España de la pesca. El personal és variat i atípic. Organitzadors de festivals culturals d'España dins del paraigües francés, policies operant en nom de la Unió Europea, ONG variades. España és un somni pels joves de Senegal i un malson a les converses dels seus nacionals. La temporada de turisme comença i els turistes es fan esperar.

Cada monument forma part d'un ranking. El monument de "La renaissance africaine" equival a 15 pisos i és un dels més alts del món. El va construir una empresa de Corea del Nord, amb experiència en monuments enormes i absurds a baix preu. La Pointe des Almadies és l'extrem occidental d'Àfrica. La platja de Soumbedioune un diumenge està plena de nens i famílies. No gaire lluny arriben les piragües dels pescadors que sobreviuen a la competència dels pesquers moderns.

Contractem a Omar per a que ens porti a la costa sud. Petite Côte, Mbour i Joal Fadiout. Un poblat en una illa feta de milions de closques de marisc. És terra de la ètnia serer i ens diuen que musulmans i cristians conviuen bé. Només ens ho han dit deu vegades, potser és veritat. Baobabs florits formen quasi boscos. El més gran te 32 metres de perímetre i un interior amb ratpenats. Omar té cinc fills i quatre dels seus amics han desaparegut en la travesia clandestina a España.

El límit de la costa és Djifer. La platja de l'oest té peixos de mar. La de l'est peixos de riu. Quan baixa la marea hi ha marisc. Els camions arriben per la carretera recent asfaltada i recullen el peix al capvespre. La pudor de peix podrit no marxa mai. Dormim en un campament a la platja i com tot el poble, ens conformem amb tres hores d'electricitat de generador.

S'han organitzat curses entre piragües i tots estan a la platja cridant. Hi ha milers de persones i com que som els únics blancs, el que mana més ens ve a parlar. Diu que és el governador de la província i per tant la segona autoritat de l'estat. El felicitem per la cursa i ens explica que fa una setmana van venir uns turistes francesos. La música dels timbals segueix tota la nit i al matí comença la que parla d'Allah. Gran lloc que mereix més visitants entre la gent insensible a olors fortes.

Per seguir a Gambia hem de travessar el delta que formen els rius Siné i Saloum. És una gran extensió amb illes i canals entre manglars que canvia segons l'alçada de la marea. Anar per terra obliga a retrocedir molts kilòmetres fins al primer pont. Per l'aigua una piragua ens porta en 4 hores fins a Tubacuta, prop de la frontera gambiana.

Karim sap perfectament que la distancia entre Djifer i Las Palmas son 1043 km. La seva piragua no la pot fer perquè calen 15 dies i s'ha de portar combustible i aigua suficients. El combustible s'ha de comprar discretament per despistar a la policia, un bidó petit cada vegada, que s'amaga al bosc per que no ho vegin els helicòpters, fins que n'hi ha prou. Com al bus, quan s'han venut els passatges, s'avisa que al vespre es marxa. A una patera gran hi poden anar 140 clandestins. La Creu Roja acull als arribats, la patera i el motor són incautats i el patró intenta fugir. Hi ha moltes pateres disponibles per la competència en la pesca, però el motor i la gasolina són cars. Un passatge costa 1000 €. Tres vegades més que el meu vol de Canarias a Mauritania. Els amics de Karim que han tingut sort estan a Almeria i amb el que guanyen es volen fer una casa al poble.

Dels 630 ocells diferents que hi ha al Senegal, la majoria es poden veure prop de Tubacuta. Carlos, un ornitòleg local, ens ho ensenya alternant "salamalecs" amb tothom. Ocells que mengen peix, gra, papallones, fusta o que canvien el color en la època d'apareament. Al matí es busquen la vida i al capvespre volen a un lloc segur a dormir. Els aiguamolls i canals dels rius Sine i Saloum son un destí reconegut. Els serers locals no cacen ocells perquè tenen tant peix com volen i miren amb sorpresa als blancs que venen a disparar-los i fer fotos. Entenen millor als tubabs que marquen els ocells ja vistos amb l'esperança que una vida permeti arribar a 8.000 tipus diferents.

Mauritania. De Canarias al Sahara

A Las Palmas es troben els europeus que volen fugir del món ric i els africans que hi volen anar. Alemanys vells paguen el privilegi del clima amb la seva pensió, els joves busquen la onada perfecta amb l'ajuda d'un patrimoni amb menys a repartir. Altres occidentals s'han perdut en el camí i són els més desvalguts.
De l'Àfrica venen els rics, a somiar al Corte Inglés, i els valents, a jugar-se la vida per ser part de la festa dels blancs que han vist a les series de televisió. Al carrer es creuen idiomes i colors, europeus i africans, perseguint somnis incerts.

La fallida de Thomas Cook es remunta però recorda que un turisme de turoperadors i sous de misèria es una mala opció. Preocupa més la lenta caiguda del turisme alemany i com sempre a Canàries, l'emigració compensa. Per poblar les colònies americanes es va imposar que el permís per exportar 100 tones de mercaderia obligava a emigrar cinc families.

Les classes mitges ho han tingut sempre clar. L'últim, el jutge Marchena que com molts va anar de Las Palmas a fer carrera al complexe món de Madrid. El judici al procés fet a Las Palmas, Badajoz o Santander hauria sigut un altre cosa.
Un altre canari que va marxar de Las Palmas a tocar el prestigi de Madrid va ser Benito Pérez Galdós. Monàrquic de Amadeo de Saboya, liberal de Sagasta i republicà i socialista amb Pablo Iglesias I, va reflexar amb èxit la seva època en els Episodios Nacionales, cinc series de deu llibres cada una que reflexen un segle, un país i molts fracassos. Una opció de lectura per a un viatge etern, al cel o al infern.

Un fill destacat de la ciutat va ser el doctor Juan Negrín. En un país que ha tingut set Premis Nobel. Cinc de literatura que lentament van caient en l'oblit i només dos de ciència, aquests van ser per al seu model, Ramón y Cajal, y el seu alumne, Severo Ochoa. La seva responsabilitat el va portar a la política i a resistir al final de la guerra civil com a president del govern. Va patir un cop d'estat del seu propi partit, el PSOE, en un cas únic a la història.
El Puerto de la Luz es un eslavó en la cadena marítima a América y África del Oest. També en la maquinària per l'explotació energètica. Grans plataformes i vaixells especialitzats son les noves muntanyes que rodegen Las Palmas. Ja era així quan Colon preparava les seves naus. Havia aprés amb els portuguesos que en aquelles latituds per poder tornar, calia endintsar-se a l'oceà. L'anada era per les Canàries i la tornada per les Azores. Aixi es podia navegar sempre amb vent de popa i màxima carga i Colon va canviar les veles llatines per quadrades.

L'aeroport de Las Palmas és el cinquè en vols d'Espanya i alguns van a Nouadhibou. Està molt a prop i és una ciutat mauritana entre el mar, el desert i la frontera del que les Nacions Unides diuen que ha de ser el Sahara Occidental i ara és Marroc. Una cinta d'asfalt que lluita amb la sorra del desert per servir dos carrils, es la única ruta segura pels vehicles que van al centre i sud del continent. S'hi protegeixen del calor els grups locals, blanc àrabs, negres àrabs i africans, junta amb "tubabs" estrangers blancs en que destaquen espanyols que fan de guardia civils, instal·ladors d'energies o cuiners.
El Sahel es una zona cada cop més insegura i creuada per murs físics i mentals en varies direccions. Un catàleg de conflictes vells i nous que ja ha arribat al mar. Fa dotze anys el París-Dakar va abandonar el seu país estrella i tres membres d'una ONG de Barcelona van ser segrestats en aquesta carretera. La vida es veu tranquila però les mesures de protecció hi són.

Els xinesos sembla que han desplaçat als libanesos e indis en el comerç. Potser també en la compra dels minerals del desert. El més important és el ferro que s'extrau de la meseta del Adrar, al nord-oest del país. Un dels trens més llargs del món, 2.5 kilòmetres i 250 vagons, fa un viatge de 24 hores cada dia fins a Zouerat, 1000 kilòmetres dins del desert per portar el mineral que la geologia ha fet accessible. Els locals i la seva carga poden anar-hi dalt de les vagonetes sense pagar, és una manera de no tenir problemes i alguns hi transporten ramats de cabres. Es el meu primer destí. Fins a Choum, la única estació a 450 km des de la que espero saltar del vagó i en la nit del desert trobar un vehicle per fer els 90 km que hi ha fins Atar, el punt de partida per anar als vells ksars i poblats de la regió del Adrar.
L'estació es un precari cobert en que esperem que el tren, després de descarregar el mineral al port i tornar cap el desert, pari el temps suficient per pujar a alguna vagoneta. El policia em demana les dades i em posa al telèfon amb Suleiman que guia visitants per l'Adrar. El negoci torna a ser el turisme. Potser fa uns anys aquestes informacions sobre els passatgers es donaven als segrestadors.

Esperant el tren l'Amir em diu que vol anar a Europa. Ha vist la sèrie "La casa de papel" i ell vol formar part d'aquell món. Em vol convèncer que a Àfrica tot està malament i que ja te un amic a Bilbao. El seu germà petit ens escolta i m'esforço a animar-los a que es formin bé abans. Europa estafa a Africa. La liberalització de mercaderies ha de ser paral·lela a la de persones. Anglaterra volia una sense l'altre i la Unió Europea ha dit que no. A l'Àfrica comprem minerals a un preu molt baix i venem tèxtils i aliments sense aranzels però aixequem murs a les persones. A canvi donem ajuda per a mantenir el sistema.

La Greta és alemana i no es el seu nom però quasi. Som els dos únics tubabs esperant el tren i te l'edat de la meva filla. No agafa avions per principis, ha vingut en autoestop des de Baviera i és vegetariana. Es dirigeix a Malawi amb la seva tenda de campanya i fent couchsurfing. Pugem al mateix vagó i em deixa un dels seus dos llits. Va perfectament organitzada amb hamaca i matalàs.
Les tretze hores fins a Choum no es dorm. Amb claror l'espectacle del desert és grandiós. La nit té tot el catàleg d'estrelles i més. Frenar i arrencar vol dir un cop sec i una estirada transmesos entre els 250 vagons i la via segueix a pocs metres de la frontera. Al primer terç hi ha una dèbil senyal telefònica mauritana. Els segon terç la senyal és marroquí. Al tercer terç no hi ha senyal, és terra de ningú, la reclama el Front Polisario i el Marroc no l'ha ocupat.

Choum és a mig camí i la via gira 90º al nord seguint la frontera. Inicialment, el gir lògic per evitar uns desnivells, entrava uns centenars de metres en el Sahara Español. França va demanar autorització i per defensa de territori nacional no es va acceptar. França va construir un llarg túnel per no trepitjar a España en una de les obres més absurdes dels blancs a l'Àfrica. Al poc França es va afanyar a independitzar Mauritània per seguir controlant i amb por que s'ho quedés Marroc. España va tornar a mostrar la seva dificultat d'entendre els canvis històrics i va condemnar als saharauis a una llarga e inacabada guerra.
Un transport col.lectiu ens porta a Atar i al camping Bab Sahara, després de 90 km en la nit del desert. És el dia que comença la temporada del turisme i avui ha aterrat el primer vol charter des de París. Quan el Rally París-Dakar es va traslladar a Sudamerica, l'economía de la regió es va ensorrar. L'Adrar és la regió voltant i era l'estrella del rally amb les restes de ciutats antigues, oueds, muntanyes i deserts. La proximitat a la guerra d'Algèria i als conflictes de Malí ho van ensorrar i durant 10 anys no hi ha hagut vols amb turistes. Els que venim en el tren de mineral de ferro o pel desert som pocs.

Al vespre hi ha la festa de benvinguda als turistes però els que venien a l'avió han passat de llarg del poble. La Greta i jo som els únics tubabs entre tots els locals que rigorosament separats homes i dones participen en la música i segueixen els balls. La competència pel turisme és el Marroc i una dificultat és la prohibició de l'alcohol.
Amb Suleiman com guia i Saleh com conductor començo una ruta de dos dies. Els vehicles han de ser tot terreny i cal portar la gasolina. El preu acordat és 150€ per dia amb menjar i dormir. Correcte però car al no poder compartir-ho. Fora de rutes, el vehicle és sempre un Toyota Hilux, els ubics Peugeots dels meus primers viatges africans han desaparegut.

Pintures rupestres de quan al Sahara hi havia animals i plantes, ciutats en runes com Ouadane que van ser nusos de caravanes amb Tombuktu i Marrakeix, enigmes geològics com els enormes cràters concentrics de Guelb er Richat. Abans de rallyes absurds, va donar a conèixer la regió el científic Teodore Monot. A Ouadane em van dir que amb 90 anys encara va anar a acampar al crater. Havia viscut molt temps al desert només amb te, aigua i dàtils i va sobreviure a tots els seus amics.
Tanouchert és un oasi a on un poblat nòmada sobreviu al desert. Canviem pa i plàtans per té i llet de cabra. Quan parem en ruta per preparar té a l'ombra d'una acacia espinosa, algun nòmada que cuida els seus camells ens veu, seu sense dir res darrera del guia i espera rebre pa i té. Són codis mil·lenaris d'hospitalitat i convivència.

Chinguetti és parada i fonda. Unes families del poble guarden els llibres antics. El coneixement que havia ajudat al poble a convertir-se en ciutat santa. Antics corans manuscrits, il·luminats i comentats en pell de cabra. Una francesa ensenya la foto d'un Coran al savi que ens explica els tresors que cuida. El seu pare era enquadernador, un client no va venir a recollir el treball i en morir el pare ho van heretar les filles. Es molt antic i vol saber el valor. El savi li diu que no ho pot deduir d'una foto, però que acceptaria content que el donés a la col·lecció. Fa poc un visitant jueu va donar uns antics manuscrits en hebreu.
La gran duna domina Chinguetti i és el lloc ideal per la posta de sol. També per conversar amb Sidi, que te una "maison d'hôtes" a Atar i ha contractat a la Sylvie per gestionar-la. Sidi es el nom que donaven els seus enemics al Cid. Era un mercenari que va lluitar per diferents senyors i els almoràvids (al murabitum) eren els monjos guerrers que van mantenir la presència musulmana a Ibèria quan els regnes de taifes eren dèbils. Son uns herois en el islam i s'atribueixen el seu lloc d'origen, Atar i Marraqueix. La seva idealització està també en els moviments violents actuals. Sopem plegats i Sidi, Suleiman i Saleh trenquen el gel explicant anècdotes de situacions perilloses o absurdes viscudes per ells en viatges, entre grups islamistes i exèrcits dels països del Sahara, així com els dubtes sobre les complicitats necessàries per fer un segrest tan complex com el dels tres espanyols.

França facilita el turisme als seus països protegits, però la web del ministeri anglès considera com zona vermella i desaconsella tot viatge pel trajecte del tren i la regió de l'Agrar. Tots coincideixen que a la meitat est del pais, cap al Malí, no s'hi ha d'anar.
Al vespre hi ha una boda amb festa per a tot el poble. Em compro un bubu, el vestit local, i un turbant per l'ocasió. Som molta gent perquè han vingut dels oasis propers. Els únics blancs som la Sylvie, jo i les noies que s'han passat amb el maquillatge blanquejador.

Prop del palmerar de Mhaireth, el xofer para i corre cap unes pedres. Ha vist un gran llangardaix que s'ha amagat. Amb l'excitació dels caçadors, els dos remouen pedres però no hi arriben. Silenciosament prenc partit per l'animal però amb l'ajut del gat d'aixecar el cotxe, mouen la gran pedra i l'atrapen. Veure el ganivet i la traça per degollar-lo em manté neutral encara que m'expliquen que la seva carn és molt bona i serveix per curar moltes coses.

Terjit és un cercle rocós amb una surgent d'aigua i palmeres. Al final de la gorja hi ha una jaima per prendre te. Un grup de locals segueix la caminada i m'hi afegeixo. Mana una noia que m'explica que es militar i el seu pare coronel. Te família francesa però no es parlen. Restes de descolonitzacions mal viscudes.

En un control militar espero un minibus per anar a Nouakchott. 450 kilòmetres, meitat Sahara, meitat Sahel, amb parades per fer les pregàries, comprar llet de camella i prendre més te. La ruta és segura des que està asfaltada i amb nombrosos controls militars.
Nouakchott es una capital construïda sobre el desert i lentament la sorra guanya a l'asfalt. El calor es tolerable i permet caminar buscant ombres. A la mesquita hi ha els fidels, però al mercat hi és tothom i menjo molt bé per 1€. Al museu en canvi estic sol. Monot van trobar moltes restes arqueològiques i les explicacions son excel·lents.
El Sahara es va desertificar entre el 20.000 i el 10.000 aC. Es va passar de fruits, vaques, cavalls i caça, a camells, cabres i cereals resistents com el mill. Molts humans van migrar amb el clima. A l'est d'Àfrica van sortir pel Sinaí, a l'oest potser alguns van anar a Iberia, però com ara, el mar era una barrera. Els berbers van entrar en conflicte amb les tribus anteriors. Probablement la transició al Neolític, a la ramaderia i agricultura, va ser una resposta a aquella emergència climàtica. Uns altres sapiens, anys més tard, s'enfrontaven a altres emergències degudes al clima fred del nord d'Europa i la resposta va ser la transició a la època industrial amb combustibles minerals.
L'altre visitant del museu, és un moro blanc i em diu que s'intenta treure l'esclavitud però que es una solució per persones grans amb poca formació que troben en el seu patró una protecció a la vida. M'explica que els d'origen berber ho amaguen perquè la casta superior es d'origen àrab i no te simpatia pels costums dels mauritans negres d'origen wolof, soninké o fula. Sembla que les violències recents entre els grups segueixen amagades.

Hi ha dos ports de pesca. El dels grans vaixells, espanyols, portuguesos o japonesos, i el de les piragües tradicionals. L'arribada de les piragües per la tarda és un espectacle. Una multitud espera per recollir el peix i portar-lo al mercat, retirar el motor i arrossegar les acolorides barques. El banc de pesca maurità és molt ric i els acords amb altres països poden deixar sense feina molts pescadors locals. El precedent de Somàlia és un fre però les compensacions poden ser absurdes. Japó ha pagat la construcció d'un modern magatzem com a mercat de peix que està buit mentre funciona el mercat tradicional.
La propera etapa és la ruta de la frontera a Senegal fins a Rosso i el pas en barca del riu per anar a Saint Louis, l'antiga capital francesa de l'Àfrica occidental.

Blanco y negro en colores.

De nuevo en ruta. Mi intención era empezar por Mauritania desde Canarias y volver en diciembre desde Liberia. La situación política de Mali fue el primer descarte y la decepción de unas cuartas elecciones en noviembre me convenció a volver antes para votar y dejar las montañas del Fouta Djalon en Guinea y Sierra Leona para otro viaje. Hoy es un día difícil porque las duras sentencias que ha anunciado el Tribunal Supremo no dejan indiferente a nadie. En Europa causará sorpresa que una presidenta de Parlamento pueda ser condenada a muchos años de cárcel por un acto político. Pero los parlamentos tienen un poder limitado. El de Mauritania ha abolido ya tres veces la esclavitud.
La distancia amplía la perspectiva y en otro viaje a África Occidental, unos soldados burkinabés en la frontera con Costa de Marfil durante una conversación nocturna y fronteriza, me sugerían no volver a Barcelona. Con el principio del procés y el atentado de las Ramblas era peligroso, lo decía su televisión.
Conxita vendrá la segunda mitad del viaje. En nuestra sociedad envejecida y doliente los médicos no pueden jubilarse. Mauritania, Senegal, Gambia y la posibilidad en diciembre de volver al Sahel y África central.
Lo ire contando en mi blog de viajes alfonssort.blogspot.com
El texto está en castellano porque lo he empezado en Facebook. Durante el viaje empiezo por el blog y lo hago en catalán.