Al sud de Nouakchott he d'esperar dos hores fins que el minibus s'omple. La ruta fins a la frontera del Senegal són 200 km que alternen asfalt, forats i terra en un paisatge en que el verd guanya terreny. Sis hores amb controls policials cada 10 km. Amb cotxe propi es pot travessar el riu i la frontera per una presa sobre el riu Senegal. La resta hem d'anar per la frontera de Rosso i travessar el riu en piragua o transbordador.
El problema a Rosso és que la duana està controlada pels bandits. Són policies fora de servei que d'acord amb els que estan de servei, extorsionen a tothom. Els bandolers van uniformats amb ulleres de sol, cadenes al coll i samarretes ajustades. Els policies de servei fa molts anys de l'últim cop que van arreglar el seu uniforme. El cap dels bandolers em porta a un despatx de la duana i m'explica que es va formar en un curs a Múrcia i que és amic d'un policia de Barcelona que es diu Pepe. Que per tenir el segell de sortida he d'anar a un cosa que sembla un banc i pagar ouguyes. Finalment acordem que li canviaré la moneda mauritana pels CFA de Senegal a un canvi favorable per ell. En total he perdut dos hores i quinze euros però es fa fosc, falta poc per les oracions de la tarda i quan passi el riu encara he de buscar transport fins Saint Louis.
Amin es hausa nigerià, m'ha donat un cop de mà i se n'ha sortit millor. Ja no hi ha ferry i m'afanyo a pujar a la seva piragua. Riu quan al mig del riu li dic que els bandolers manen a la frontera i ens acomiadem. Tinc sort i un "Sept places", un Peugeot contemporani amb De Gaulle està quasi ple. Tres hores, noranta kilòmetres, una parada per oració i cinc controls després arribo a Saint Louis.
Va ser la capital de l'Àfrica occidental francesa i l'illa entre braços del riu Senegal té l'aire colonial francés del segle XVIII, recorda Cap Haitien o New Orleans, amb els canvis que la història ha donat a cada un d'aquests enclaus comercials i esclavistes.
És tard i només puc sopar al senzill restaurant d'un musulmà de l'ètnia pulaar. L'Abdelaziz parla wolof, la lingua franca del Senegal, però en la llengua del seu grup es pot entendre amb els peul, fula o hausa, tots els grups nòmades del Sahel presents a la franja nord i a tots els conflictes de la regió. Em vol convèncer i m'explica els cinc preceptes de l'Islam. Allah, resos, generositat, dejuni i viatge. A la meva manera no em semblen malament excepte el primer, però em passa el mateix amb els 10 preceptes dels catòlics.
Quan no hi és, venen les seves filles i em pregunten paraules en castellà. Els hi ensenyo Duolingo com eina gratuita per aprendre idiomes i s'ho apunten. Una família, dos móns. Molt bon sopar de peix i un altre dia sense cervesa.
Les barraques construïdes a la platja arriben fins l'aigua. Només queda espai per un partit de futbol i les barques de pesca. Al capvespre la vida s'accelera i al futbol segueixen tambors, cançons i pregàries.
La cervesa la demano al bar del Hotel de la Poste. Era el preferit dels herois de l'Aèropostale.
La línia va començar de Toulouse a Barcelona i el seu camp d'aterratge al Prat, era un petit espai cobert per l'aeroport actual. Poc a poc, Alacant, Oran, Tarfaya i Saint Louis. Fins arribar a Santiago de Chile. La colonització necessitava un servei aeri primer de Correus i aviat de passatgers, i això era la feina d'uns herois:
Mermoz caient al desert, malalt després de beure l'aigua del radiador i venut pels seus rescatadors.
Guillaumet salvat després de sis dies caminant sol a la Cordillera amb el seu avió estavellat als gels.
Saint Exupéry caient al desert i veient un nen que li demana que li dibuixi una cabra i que li explica que ha de tornar al seu petit planeta a cuidar una rosa.
Tots sabien la mort que tindrien, pero Saint Exupéry va explicar les seves vides i com a periodista, també la del Madrid del "No pasarán". Amb "El petit príncep" va escriure el llibre més venut de la història i el més traduït després de la Biblia.
Minibus per anar a Dakar i tres hores esperant que s'ompli. Sortir al matí és una garantia, perquè a migdia hi ha menys passatgers. En acabar la pregària a la mesquita, arribem a divuit i ja podem marxar. Set hores per fer 250 kilòmetres i un embús fenomenal als voltants de Dakar. No parlem el mateix idioma en horaris i temps. Els europeus tenim els rellotges i els africans el temps. Suficient hores per llegir l'excel·lent "Celles qui attendent" de la senegalesa Fatou Dione. L'emigració clandestina a Europa vista per les mares i les dones que es queden. Barcelona és el destí però el somni és el retorn a casa com triomfador.
El nou aeroport es va inaugurar fa dos anys i està a 50 km. Hi arriba la Conxita a la nit. El va construir una empresa turca. L'autopista que hi va, la va fer una empresa xinesa i es part d'un somni fins Abidjan i la Costa d'Ivori. El tren no està acabat però és nou i francés. També França va començar un altre somni, l'antic tren colonial fins al Mali que es volia que anés fins a l'Índic i ja ha deixat de funcionar.
Amb la Conxita anem a l'Ile de Gorée. Un ferry fins un enclau turístic amb la Maison d'Esclaves. França també té la seva "memòria històrica" i passa discretament sobre el tema. La independència del Senegal va ser controlada per França i el seu primer president, Leopold Senghor, no va renunciar a la ciutadania francesa i va ser membre de l'Academie Française. Es va amagar la cara fosca i es va destacar la "missió civilitzadora". Molt diferent de les visites als Castells d'Elmina i Cape Coast a Ghana, a on la independència la va liderar el revolucionari Nkrumah contra el Regne Unit.
La primera gran migració africana ha sigut a les ciutats i Dakar n'és un exemple. Té cent anys i molts milions d'habitants que no paren de créixer. Al barri popular de la Medina no hi ha carrers asfaltats i moltes cases tenen cabres i rucs, passejant al carrer. Els carrers son ordenats i amples, però han sigut envaïts per tallers i botigues en una ocupació de l'espai viari que reivindica l'urbanisme actual. L'interior de les illes està ocupat per petites barraques i animals, com si el camp hagués envaït la ciutat.
Al barri colonial de Plateau s'hi veuen parelles mixtes i expatriats blancs. Senegal no ha tingut mai cops d'estat i dona confiança a molts europeus per als seus projectes africans. Ajuda que no te matèries primeres i per la pesca i els rius no es fan cops d'estat. A diferència de la majoria de les altres grans ciutats africanes, no es veuen armes i mai es té sensació de perill. Al meu segon llibre del viatge, "África más allá del espejo" Boubacar Boris Diop ho analitza, especialment el paper de França que des de Senegal controla els seus negocis a la "Françafrique". La majoria de l'electricitat francesa és nuclear i França paga l'urani a Niger per la tercera part del que cobren Canadá o Kazhajstan, els altres dos grans productors.
L'hostal és d'un espanyol que va arribar fa 30 anys en la gran època per a España de la pesca. El personal és variat i atípic. Organitzadors de festivals culturals d'España dins del paraigües francés, policies operant en nom de la Unió Europea, ONG variades. España és un somni pels joves de Senegal i un malson a les converses dels seus nacionals. La temporada de turisme comença i els turistes es fan esperar.
Cada monument forma part d'un ranking. El monument de "La renaissance africaine" equival a 15 pisos i és un dels més alts del món. El va construir una empresa de Corea del Nord, amb experiència en monuments enormes i absurds a baix preu. La Pointe des Almadies és l'extrem occidental d'Àfrica. La platja de Soumbedioune un diumenge està plena de nens i famílies. No gaire lluny arriben les piragües dels pescadors que sobreviuen a la competència dels pesquers moderns.
Contractem a Omar per a que ens porti a la costa sud. Petite Côte, Mbour i Joal Fadiout. Un poblat en una illa feta de milions de closques de marisc. És terra de la ètnia serer i ens diuen que musulmans i cristians conviuen bé. Només ens ho han dit deu vegades, potser és veritat. Baobabs florits formen quasi boscos. El més gran te 32 metres de perímetre i un interior amb ratpenats. Omar té cinc fills i quatre dels seus amics han desaparegut en la travesia clandestina a España.
El límit de la costa és Djifer. La platja de l'oest té peixos de mar. La de l'est peixos de riu. Quan baixa la marea hi ha marisc. Els camions arriben per la carretera recent asfaltada i recullen el peix al capvespre. La pudor de peix podrit no marxa mai. Dormim en un campament a la platja i com tot el poble, ens conformem amb tres hores d'electricitat de generador.
S'han organitzat curses entre piragües i tots estan a la platja cridant. Hi ha milers de persones i com que som els únics blancs, el que mana més ens ve a parlar. Diu que és el governador de la província i per tant la segona autoritat de l'estat. El felicitem per la cursa i ens explica que fa una setmana van venir uns turistes francesos. La música dels timbals segueix tota la nit i al matí comença la que parla d'Allah. Gran lloc que mereix més visitants entre la gent insensible a olors fortes.
Per seguir a Gambia hem de travessar el delta que formen els rius Siné i Saloum. És una gran extensió amb illes i canals entre manglars que canvia segons l'alçada de la marea. Anar per terra obliga a retrocedir molts kilòmetres fins al primer pont. Per l'aigua una piragua ens porta en 4 hores fins a Tubacuta, prop de la frontera gambiana.
Karim sap perfectament que la distancia entre Djifer i Las Palmas son 1043 km. La seva piragua no la pot fer perquè calen 15 dies i s'ha de portar combustible i aigua suficients. El combustible s'ha de comprar discretament per despistar a la policia, un bidó petit cada vegada, que s'amaga al bosc per que no ho vegin els helicòpters, fins que n'hi ha prou. Com al bus, quan s'han venut els passatges, s'avisa que al vespre es marxa. A una patera gran hi poden anar 140 clandestins. La Creu Roja acull als arribats, la patera i el motor són incautats i el patró intenta fugir. Hi ha moltes pateres disponibles per la competència en la pesca, però el motor i la gasolina són cars. Un passatge costa 1000 €. Tres vegades més que el meu vol de Canarias a Mauritania. Els amics de Karim que han tingut sort estan a Almeria i amb el que guanyen es volen fer una casa al poble.
Dels 630 ocells diferents que hi ha al Senegal, la majoria es poden veure prop de Tubacuta. Carlos, un ornitòleg local, ens ho ensenya alternant "salamalecs" amb tothom. Ocells que mengen peix, gra, papallones, fusta o que canvien el color en la època d'apareament. Al matí es busquen la vida i al capvespre volen a un lloc segur a dormir. Els aiguamolls i canals dels rius Sine i Saloum son un destí reconegut. Els serers locals no cacen ocells perquè tenen tant peix com volen i miren amb sorpresa als blancs que venen a disparar-los i fer fotos. Entenen millor als tubabs que marquen els ocells ja vistos amb l'esperança que una vida permeti arribar a 8.000 tipus diferents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada