A Las Palmas es troben els europeus que volen fugir del món ric i els africans que hi volen anar. Alemanys vells paguen el privilegi del clima amb la seva pensió, els joves busquen la onada perfecta amb l'ajuda d'un patrimoni amb menys a repartir. Altres occidentals s'han perdut en el camí i són els més desvalguts.
De l'Àfrica venen els rics, a somiar al Corte Inglés, i els valents, a jugar-se la vida per ser part de la festa dels blancs que han vist a les series de televisió. Al carrer es creuen idiomes i colors, europeus i africans, perseguint somnis incerts.
La fallida de Thomas Cook es remunta però recorda que un turisme de turoperadors i sous de misèria es una mala opció. Preocupa més la lenta caiguda del turisme alemany i com sempre a Canàries, l'emigració compensa. Per poblar les colònies americanes es va imposar que el permís per exportar 100 tones de mercaderia obligava a emigrar cinc families.
Les classes mitges ho han tingut sempre clar. L'últim, el jutge Marchena que com molts va anar de Las Palmas a fer carrera al complexe món de Madrid. El judici al procés fet a Las Palmas, Badajoz o Santander hauria sigut un altre cosa.
Un altre canari que va marxar de Las Palmas a tocar el prestigi de Madrid va ser Benito Pérez Galdós. Monàrquic de Amadeo de Saboya, liberal de Sagasta i republicà i socialista amb Pablo Iglesias I, va reflexar amb èxit la seva època en els Episodios Nacionales, cinc series de deu llibres cada una que reflexen un segle, un país i molts fracassos. Una opció de lectura per a un viatge etern, al cel o al infern.
Un fill destacat de la ciutat va ser el doctor Juan Negrín. En un país que ha tingut set Premis Nobel. Cinc de literatura que lentament van caient en l'oblit i només dos de ciència, aquests van ser per al seu model, Ramón y Cajal, y el seu alumne, Severo Ochoa. La seva responsabilitat el va portar a la política i a resistir al final de la guerra civil com a president del govern. Va patir un cop d'estat del seu propi partit, el PSOE, en un cas únic a la història.
El Puerto de la Luz es un eslavó en la cadena marítima a América y África del Oest. També en la maquinària per l'explotació energètica. Grans plataformes i vaixells especialitzats son les noves muntanyes que rodegen Las Palmas. Ja era així quan Colon preparava les seves naus. Havia aprés amb els portuguesos que en aquelles latituds per poder tornar, calia endintsar-se a l'oceà. L'anada era per les Canàries i la tornada per les Azores. Aixi es podia navegar sempre amb vent de popa i màxima carga i Colon va canviar les veles llatines per quadrades.
L'aeroport de Las Palmas és el cinquè en vols d'Espanya i alguns van a Nouadhibou. Està molt a prop i és una ciutat mauritana entre el mar, el desert i la frontera del que les Nacions Unides diuen que ha de ser el Sahara Occidental i ara és Marroc. Una cinta d'asfalt que lluita amb la sorra del desert per servir dos carrils, es la única ruta segura pels vehicles que van al centre i sud del continent. S'hi protegeixen del calor els grups locals, blanc àrabs, negres àrabs i africans, junta amb "tubabs" estrangers blancs en que destaquen espanyols que fan de guardia civils, instal·ladors d'energies o cuiners.
El Sahel es una zona cada cop més insegura i creuada per murs físics i mentals en varies direccions. Un catàleg de conflictes vells i nous que ja ha arribat al mar. Fa dotze anys el París-Dakar va abandonar el seu país estrella i tres membres d'una ONG de Barcelona van ser segrestats en aquesta carretera. La vida es veu tranquila però les mesures de protecció hi són.
Els xinesos sembla que han desplaçat als libanesos e indis en el comerç. Potser també en la compra dels minerals del desert. El més important és el ferro que s'extrau de la meseta del Adrar, al nord-oest del país. Un dels trens més llargs del món, 2.5 kilòmetres i 250 vagons, fa un viatge de 24 hores cada dia fins a Zouerat, 1000 kilòmetres dins del desert per portar el mineral que la geologia ha fet accessible. Els locals i la seva carga poden anar-hi dalt de les vagonetes sense pagar, és una manera de no tenir problemes i alguns hi transporten ramats de cabres. Es el meu primer destí. Fins a Choum, la única estació a 450 km des de la que espero saltar del vagó i en la nit del desert trobar un vehicle per fer els 90 km que hi ha fins Atar, el punt de partida per anar als vells ksars i poblats de la regió del Adrar.
L'estació es un precari cobert en que esperem que el tren, després de descarregar el mineral al port i tornar cap el desert, pari el temps suficient per pujar a alguna vagoneta. El policia em demana les dades i em posa al telèfon amb Suleiman que guia visitants per l'Adrar. El negoci torna a ser el turisme. Potser fa uns anys aquestes informacions sobre els passatgers es donaven als segrestadors.
Esperant el tren l'Amir em diu que vol anar a Europa. Ha vist la sèrie "La casa de papel" i ell vol formar part d'aquell món. Em vol convèncer que a Àfrica tot està malament i que ja te un amic a Bilbao. El seu germà petit ens escolta i m'esforço a animar-los a que es formin bé abans. Europa estafa a Africa. La liberalització de mercaderies ha de ser paral·lela a la de persones. Anglaterra volia una sense l'altre i la Unió Europea ha dit que no. A l'Àfrica comprem minerals a un preu molt baix i venem tèxtils i aliments sense aranzels però aixequem murs a les persones. A canvi donem ajuda per a mantenir el sistema.
La Greta és alemana i no es el seu nom però quasi. Som els dos únics tubabs esperant el tren i te l'edat de la meva filla. No agafa avions per principis, ha vingut en autoestop des de Baviera i és vegetariana. Es dirigeix a Malawi amb la seva tenda de campanya i fent couchsurfing. Pugem al mateix vagó i em deixa un dels seus dos llits. Va perfectament organitzada amb hamaca i matalàs.
Les tretze hores fins a Choum no es dorm. Amb claror l'espectacle del desert és grandiós. La nit té tot el catàleg d'estrelles i més. Frenar i arrencar vol dir un cop sec i una estirada transmesos entre els 250 vagons i la via segueix a pocs metres de la frontera. Al primer terç hi ha una dèbil senyal telefònica mauritana. Els segon terç la senyal és marroquí. Al tercer terç no hi ha senyal, és terra de ningú, la reclama el Front Polisario i el Marroc no l'ha ocupat.
Choum és a mig camí i la via gira 90º al nord seguint la frontera. Inicialment, el gir lògic per evitar uns desnivells, entrava uns centenars de metres en el Sahara Español. França va demanar autorització i per defensa de territori nacional no es va acceptar. França va construir un llarg túnel per no trepitjar a España en una de les obres més absurdes dels blancs a l'Àfrica. Al poc França es va afanyar a independitzar Mauritània per seguir controlant i amb por que s'ho quedés Marroc. España va tornar a mostrar la seva dificultat d'entendre els canvis històrics i va condemnar als saharauis a una llarga e inacabada guerra.
Un transport col.lectiu ens porta a Atar i al camping Bab Sahara, després de 90 km en la nit del desert. És el dia que comença la temporada del turisme i avui ha aterrat el primer vol charter des de París. Quan el Rally París-Dakar es va traslladar a Sudamerica, l'economía de la regió es va ensorrar. L'Adrar és la regió voltant i era l'estrella del rally amb les restes de ciutats antigues, oueds, muntanyes i deserts. La proximitat a la guerra d'Algèria i als conflictes de Malí ho van ensorrar i durant 10 anys no hi ha hagut vols amb turistes. Els que venim en el tren de mineral de ferro o pel desert som pocs.
Al vespre hi ha la festa de benvinguda als turistes però els que venien a l'avió han passat de llarg del poble. La Greta i jo som els únics tubabs entre tots els locals que rigorosament separats homes i dones participen en la música i segueixen els balls. La competència pel turisme és el Marroc i una dificultat és la prohibició de l'alcohol.
Amb Suleiman com guia i Saleh com conductor començo una ruta de dos dies. Els vehicles han de ser tot terreny i cal portar la gasolina. El preu acordat és 150€ per dia amb menjar i dormir. Correcte però car al no poder compartir-ho. Fora de rutes, el vehicle és sempre un Toyota Hilux, els ubics Peugeots dels meus primers viatges africans han desaparegut.
Pintures rupestres de quan al Sahara hi havia animals i plantes, ciutats en runes com Ouadane que van ser nusos de caravanes amb Tombuktu i Marrakeix, enigmes geològics com els enormes cràters concentrics de Guelb er Richat. Abans de rallyes absurds, va donar a conèixer la regió el científic Teodore Monot. A Ouadane em van dir que amb 90 anys encara va anar a acampar al crater. Havia viscut molt temps al desert només amb te, aigua i dàtils i va sobreviure a tots els seus amics.
Tanouchert és un oasi a on un poblat nòmada sobreviu al desert. Canviem pa i plàtans per té i llet de cabra. Quan parem en ruta per preparar té a l'ombra d'una acacia espinosa, algun nòmada que cuida els seus camells ens veu, seu sense dir res darrera del guia i espera rebre pa i té. Són codis mil·lenaris d'hospitalitat i convivència.
Chinguetti és parada i fonda. Unes families del poble guarden els llibres antics. El coneixement que havia ajudat al poble a convertir-se en ciutat santa. Antics corans manuscrits, il·luminats i comentats en pell de cabra. Una francesa ensenya la foto d'un Coran al savi que ens explica els tresors que cuida. El seu pare era enquadernador, un client no va venir a recollir el treball i en morir el pare ho van heretar les filles. Es molt antic i vol saber el valor. El savi li diu que no ho pot deduir d'una foto, però que acceptaria content que el donés a la col·lecció. Fa poc un visitant jueu va donar uns antics manuscrits en hebreu.
La gran duna domina Chinguetti i és el lloc ideal per la posta de sol. També per conversar amb Sidi, que te una "maison d'hôtes" a Atar i ha contractat a la Sylvie per gestionar-la. Sidi es el nom que donaven els seus enemics al Cid. Era un mercenari que va lluitar per diferents senyors i els almoràvids (al murabitum) eren els monjos guerrers que van mantenir la presència musulmana a Ibèria quan els regnes de taifes eren dèbils. Son uns herois en el islam i s'atribueixen el seu lloc d'origen, Atar i Marraqueix. La seva idealització està també en els moviments violents actuals. Sopem plegats i Sidi, Suleiman i Saleh trenquen el gel explicant anècdotes de situacions perilloses o absurdes viscudes per ells en viatges, entre grups islamistes i exèrcits dels països del Sahara, així com els dubtes sobre les complicitats necessàries per fer un segrest tan complex com el dels tres espanyols.
França facilita el turisme als seus països protegits, però la web del ministeri anglès considera com zona vermella i desaconsella tot viatge pel trajecte del tren i la regió de l'Agrar. Tots coincideixen que a la meitat est del pais, cap al Malí, no s'hi ha d'anar.
Al vespre hi ha una boda amb festa per a tot el poble. Em compro un bubu, el vestit local, i un turbant per l'ocasió. Som molta gent perquè han vingut dels oasis propers. Els únics blancs som la Sylvie, jo i les noies que s'han passat amb el maquillatge blanquejador.
Prop del palmerar de Mhaireth, el xofer para i corre cap unes pedres. Ha vist un gran llangardaix que s'ha amagat. Amb l'excitació dels caçadors, els dos remouen pedres però no hi arriben. Silenciosament prenc partit per l'animal però amb l'ajut del gat d'aixecar el cotxe, mouen la gran pedra i l'atrapen. Veure el ganivet i la traça per degollar-lo em manté neutral encara que m'expliquen que la seva carn és molt bona i serveix per curar moltes coses.
Terjit és un cercle rocós amb una surgent d'aigua i palmeres. Al final de la gorja hi ha una jaima per prendre te. Un grup de locals segueix la caminada i m'hi afegeixo. Mana una noia que m'explica que es militar i el seu pare coronel. Te família francesa però no es parlen. Restes de descolonitzacions mal viscudes.
En un control militar espero un minibus per anar a Nouakchott. 450 kilòmetres, meitat Sahara, meitat Sahel, amb parades per fer les pregàries, comprar llet de camella i prendre més te. La ruta és segura des que està asfaltada i amb nombrosos controls militars.
Nouakchott es una capital construïda sobre el desert i lentament la sorra guanya a l'asfalt. El calor es tolerable i permet caminar buscant ombres. A la mesquita hi ha els fidels, però al mercat hi és tothom i menjo molt bé per 1€. Al museu en canvi estic sol. Monot van trobar moltes restes arqueològiques i les explicacions son excel·lents.
El Sahara es va desertificar entre el 20.000 i el 10.000 aC. Es va passar de fruits, vaques, cavalls i caça, a camells, cabres i cereals resistents com el mill. Molts humans van migrar amb el clima. A l'est d'Àfrica van sortir pel Sinaí, a l'oest potser alguns van anar a Iberia, però com ara, el mar era una barrera. Els berbers van entrar en conflicte amb les tribus anteriors. Probablement la transició al Neolític, a la ramaderia i agricultura, va ser una resposta a aquella emergència climàtica. Uns altres sapiens, anys més tard, s'enfrontaven a altres emergències degudes al clima fred del nord d'Europa i la resposta va ser la transició a la època industrial amb combustibles minerals.
L'altre visitant del museu, és un moro blanc i em diu que s'intenta treure l'esclavitud però que es una solució per persones grans amb poca formació que troben en el seu patró una protecció a la vida. M'explica que els d'origen berber ho amaguen perquè la casta superior es d'origen àrab i no te simpatia pels costums dels mauritans negres d'origen wolof, soninké o fula. Sembla que les violències recents entre els grups segueixen amagades.
Hi ha dos ports de pesca. El dels grans vaixells, espanyols, portuguesos o japonesos, i el de les piragües tradicionals. L'arribada de les piragües per la tarda és un espectacle. Una multitud espera per recollir el peix i portar-lo al mercat, retirar el motor i arrossegar les acolorides barques. El banc de pesca maurità és molt ric i els acords amb altres països poden deixar sense feina molts pescadors locals. El precedent de Somàlia és un fre però les compensacions poden ser absurdes. Japó ha pagat la construcció d'un modern magatzem com a mercat de peix que està buit mentre funciona el mercat tradicional.
La propera etapa és la ruta de la frontera a Senegal fins a Rosso i el pas en barca del riu per anar a Saint Louis, l'antiga capital francesa de l'Àfrica occidental.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada