Portugal, retorn i balanç

Etapa 13. Villamiel - Sabugal. 56 km, 874 m desnivell.

Camí a Portugal i aigua pel viatger

De la província de Cáceres a la de Salamanca travessant una altra vegada la Sierra de Gata i el Sistema Central. Des de Navafria vull passar a Aldeia do Bispo però no és fàcil. No trobo indicadors fins un camí rural, pintat a mà i en lloc d'un bar té una abeurador per ovelles. A la carretera no hi ha indicacions fins les senyals d'entrada a Portugal. Contrasta amb el control de fa poques setmanes amb la prohibició de traslladar-se entre comunitats.

A la frontera no hi ha ningú

El camí fins a Sabugal segueix la base de la Serra de Malcata, continuació de la serra de Gata. Una zona protegida amb molts generadors eòlics i algunes restes dels últims  incendis. Puja i baixa fins a Sabugal, un poble gran i antic amb tots els serveis. Forma part del que era la Beira Alta, té un castell medieval, amb torre d'homenatge pentagonal, i el riu Côa que té una zona d'esbarjo molt agradable.

Portugal és líder en generació eòlica

Espanya i Portugal són dos veïns que viuen d'esquena, per la prevenció que té Portugal a un veí tan gran i que ha vist sempre com abusador. 

Riu Côa al seu pas per Sabugal

La gent en canvi està molt propera, és difícil a Portugal practicar el meu portinyol perquè molta de la gent que trobo parla un castellà molt correcte. En canvi als restaurants, informacions culturals o turístiques, tot està escrit en portuguès, amb complement al francès o al anglès però mai al castellà.

Sabugal i el seu castell pentagonal

La següent etapa serà fins Monfortinho, rodejant la Serra da Malcata i tornant a Espanya per la província de Càceres.

Etapa 14. Sabugal - Termas de Monfortinho. 84 km, 987 m desnivell.

Electricitat de l'aigua i del vent a la Serra da Malcata

La ruta rodeja la reserva natural, els desnivells no són tan alts com a les etapes anteriors i continua un puja i baixa entre generadors eòlics i pantans.

Primavera i muntanyes portugueses

Segueixo carreteres secundàries i sense tràfic dels districtes de Guarda i Castelo-Branco, marcades per la proximitat de la muntanya i d'Espanya.

Monsanto, el poble més portuguès de Portugal

Monsanto és una de les joies de Portugal. Un niu d'àligues amb castell i muralles de quan era una defensa enfront del veí de l'est. Monsanto va ser escollit fa anys com el poble més portuguès de Portugal i és un tema del que encara estan orgullosos. Les vistes són espectaculars i un premi a la dura pujada fins als empedrats camins de la ciutat vella i el castell.

Canons de Monsanto vigilant a l'enemic de l'est

L'etapa acaba a les Termes de Monfortinho, a pocs quilòmetres de la frontera amb Cáceres. Turisme termal encara buit. Només hi ha dos hotels oberts, i al meu sóc l'únic client. Les termes només donen els serveis amb reserva per internet i tots esperen que a principi de juliol el món torni a ser com abans.

Termes de Monfortinho, esperant que els clients tornin amb la nova normalitat

Etapa 15. Termas de Monfortinho - Plasencia. 99 km i 804 m desnivell.

L'última etapa és de tornada, cap a l'est i fins a Plasencia. El motiu és que no hi ha trens que travessin de Portugal a Espanya. L'únic és un tren el dia que va d'Oporto a Vigo, tots els altres han estat anul·lats per part d'Espanya que ha dedicat tots els seus recursos a l'AVE. Això m'obliga a anar amb la bicicleta fins a Plasencia, què és una ciutat molt interessant, i allà agafar el tren per començar la tornada a través de Madrid fins a Barcelona.

Coria. Descans a la vora del riu Alagón

La frontera entre els dos països és pobre i sense grans pobles. Em despisto i i no tinc més remei que anar pel que va ser una carretera nacional en la que circulen escassos i grans camions cap a Portugal.

Coria és la ciutat al mig de l'etapa. Quan els cristians van arribar-hi, ja estava al mapa, amb construccions fetes per romans, emirs i califes, hi van fer una catedral i va continuar important gràcies a la riquesa de la vall del riu Alagón.

Alagón des de la vella Coria

Les carreteres nacionals saltaven els pobles i això les feia avorrides.  Passat Coria, torno a carreteres petites, de poble en poble i estupendes. Com més petita l'administració responsable, millor. Les provincials millor que les autonòmiques, però les meves preferides son les de la Confederación Hidrográfica del Tajo.

Dehesas i lluny les muntanyes del sistema Central

A mida que passa el dia, la previsió de tempesta es concreta, apareixen els primers llamps i trons, cau poca pluja però el vent augmenta i m'obliga a forçar la màquina per arribar a Plasencia abans que caigui el xàfec.

Qui paga i qui mana

Plasencia es un bon final de viatge. La segona ciutat de la segona província més gran d'España. Te de tot, fins i tot dos catedrals, una vella i una nova, però les dos molt antigues. Ara atreu població, molta immigrant, després de segles d'emigrar per una vida millor. Matant indis i construint imperis, o buscant feina a Madrid, Barcelona o Alemania.

Plasencia. Catedrals vella i nova. Més catedrals que feligresos

Ha sigut una bona ruta. 

13 dies pedalant i 2 pujant muntanyes, 1030 kilòmetres, 17803 metres desnivell.

Sistema Central, que vol dir les serres de Alto Rey, Ayllón, Guadarrama, Paramera, Gredos, Béjar, Francia, Hurdes, Gata i Malcata. Molts colls i dos grans cims. Almanzor, de 2591m i Peñalara de 2428m.

7 províncies espanyoles i 2 portugueses.

1 roda punxada, 2 caigudes, 1 tall de digestió, algunes rampes i moltíssims grans moments. Gran país i grans persones que es poden llegir pedalant.

Plasencia divendres al vespre. Els joves prenen posicions a la Plaza Mayor

Serres de Béjar, Francia i Gata fins a Portugal

Fora de la carretera, res supera a un ase per transport

Etapa 10. Hoyos del Espino - Béjar. 72 km, 772 m desnivell.

La etapa comença amb un agradable camí que segueix el riu Tormes. Una antiga via de bestiar utilitzada per bicicletes i caminadors, però al cap de pocs quilòmetres ja és un sender que obliga a arrossegar la bici. Després d'aquest any de confinaments els camins no son el que eren i la natura ha recuperat terreny. Després d'uns quilòmetres torno a la carretera local que segueixo a l'oest amb vista de tot Gredos, i ja no la deixo fins al Barco de Ávila.

Un GR es pot convertir en una trampa de camí per la bici. Seguint el Tormes

Els pobles de la ruta tenen la vida que els hi dóna el turisme de cap de setmana. Barco de Ávila té vida pròpia perquè és capital comarcal. La Plaça Major està molt animada i aprofito pel vermut. Després d'un pont romànic enfilo camí de pujada en direcció a Béjar.

El Barco de Avila és ideal per fer el vermut

Recorro la base de la serra de Béjar, el límit occidental de Gredos. Destaquen dos muntanyes, Canchal de la Ceja i Calvitero, amb una mica de neu i més de 2400m, també hi ha una estació d'esquí amb pocs dies de neu.

Pont romànic sobre el Tormes al Barco de Avila

Bejar és monumental i des del segle XVI va tenir una indústria tèxtil vinculada a la llana dels ramats d'ovelles que hi passaven. El cant de cigne va ser la Guerra Civil, perquè Béjar va quedar en el cantó dels sublevats, era l'única ciutat amb indústria tèxtil i això la va fer proveïdor especial de l'administració i l'exercit. Ara és història i les antigues fàbriques tèxtils s'arrengleren en ruïnes al cantó del "Cuerpo de hombre", el riu bejarano.

Les fàbriques estaven a on hi havia llana. Després tot es va deslocalitzar

Des de l'època romana, Béjar era important perquè hi passava la Ruta de la Plata que anava de Mérida a Astorga. Després es va fer un ferrocarril amb aquest recorregut i nom, que va ser cancel·lat fa 10 anys. Ara cada vegada te més importància el turisme ciclista i a peu, seguint un camí de Santiago. L'antiga via del ferrocarril ja s'està reconvertint a Via Verda ciclista.

Muralles de Béjar i la serra amb els darrers 2000 m del sistema Central

Béjar està de festa celebrant una tradició que barreja llegendes. Uns homes disfressats de molsa van entrar a la ciutat quan estava ocupada pels moros i al veure'ls van fugir despavorits. Aquesta estranya festa es celebra el diumenge següent al dia de Corpus. És el dia que arribo i tota la ciutat està decorada amb banderes del Corpus, espanyoles i campanes que no callen.

Corpus a Béjar, per celebrar que vestits de molsa van derrotar a l'enemic

Els promotors de la indústria tèxtil van ser els ducs de Béjar, els aristòcrates locals. Cervantes dedica el Quixot al duc de Béjar amb l'esperança que sigui un mecenes adequat. També em dedico a recórrer Espanya en bicicleta i  explicar-ho. M'agradaria demanar al Duc una subvenció però no he trobat l'horari d'audiència.

Cervantes va dedicar el Quijote al duc de Béjar per que fos generós

Etapa 11. Béjar - Casares de las Hurdes. 115 km, 2371m desnivell.

Etapa reina en distància i desnivell al travessar les serres de Francia i Canchera. Amb llocs destacats com el riu Alagón i els seus afluents, al Parc Natural de las Batuecas, la serra de França, i la regió de las Hurdes.

Béjar i les seves antigues fàbriques tèxtils

La sortida de Béjar cap al oest creua molts camins que porten tots com nom "plata". L'autovia de la plata, l'antic tren de la plata reconvertit en Via Verda. Segueixo calçada romana, camins i carreteres locals fins a travessar el riu Alagón, l'afluent més llarg del Tajo. 

Calzada de Béjar. En ruta al riu Alagón

He sortit d'hora, encara no fa calor i al paisatge esplèndid destaquen els cirerers a punt de collir i que els mengi.

La pujada des del Alagón fins a la cresta de la serra de França és dura i travessa pobles que han tingut un passat ben conservat. Destaca La Alberca monument nacional i poble convertit completament al turisme. 

La Alberca. Ara turístic, fa 100 anys míser.

Costa reconèixer els pobles miserables que varen visitar Unamuno i altres intel·lectuals per cridar l'atenció del seu estat. Això  va causar un viatge propagandístic del Rey Alfonso XIII.

Llarg i màgic descens de la sierra de Francia

Des del Collado de Los Lobos, al cantó del santuari de Peña de Francia, una llarga baixada alternada amb petites pujades i la travessa de la serra Canchera, em porten fins a la part alta de l'encaixada vall en la que es distribueixen els pobles de la regió de les Hurdes.

Cims de la sierra de Francia en plena pujada

He reservat una habitació a Huetre, alqueria a 2 km de Casares de las Hurdes. La vista del poble és impressionant. Un reguitzell de cases que aprofiten el desnivell brutal de la vall amb enginy.  Una àvia m'explica amb un accent difícil, que la casa antiga la van convertir en apartament turístic els seus fills, la família Guillermo, que des de fa més de vint anys viuen a La Seu d'Urgell dedicats a aquesta activitat.

Els pobles de les Hurdes Altas s'adapten a terrenys impossibles

El terra no és tan ric com el de la vall del Alagón i les Batuecas, l'emigració ha sigut constant i la senyora de l'únic bar del petit poble m'explica que té quatre néts de fills que viuen a Cervera.

Las Hurdes tenia l'estigma de ser la zona més pobre d'Espanya, i així ho va presentar Buñuel al seu documental "Las Hurdes, tierra sin pan" un crit d'atenció per fer-hi millores. La regió encara no té l'aprofitament turístic de comarques veïnes. Els pobres edificis de pissarra es mantenen i contrasten amb els nous que s'han fet amb l'esforç dels seus emigrants

Huetre, Hurdes altas, la nuit

Etapa 12. Huetre (alquería de Casares de las Hurdes) - Villamiel. 90 km, 1658 m desnivell.

M'ha costat marxar de Huetre, del racó més aïllat de Las Hurdes, la comarca més aïllada d'España, que es el país amb demografia i territori més disfuncional d'Europa. M'hi hauria quedat una temporada llarga. És diferent.

Cases velles i noves barrejades a Huetre

La mestressa del bar em parla de les filles i nets a Cervera. ¿Hablarán catalán? Bueno, y moro porque en el colegio la mayoría de niños son familias de Marruecos.

També m'explica que quan era petita vivien a Huetre 500 persones, més que a Casares, l'Ajuntament de que depenen. Llavors no tenien aigua corrent sempre i no hi arribava carretera. Ara tenen de tot, però ja no hi ha nens i a l'antiga guarderia s'ha fet un apartament turístic.

Huetre, alqueria de Casares de la Hurdes. Uns Guillermo van anar a La Seu d'Urgell i uns altres a Cervera

L'accent dels hurdanos s'assembla al asturià, es diu que té reminiscències celtes lusitanes i leoneses. Mai cap invasor ha volgut quedar-se una terra tan dura e inhòspita.

Las Hurdes baixes, Pinofranqueado o Caminomorisco, ja no tenen res especial, apart dels noms. Tenen agricultura, comerç i turisme com tants altres pobles.

Campeón mundial a Caminomorisco

Les llargues etapes, la calor, l'imprevisible dels menjars i la manca de ciclistes que mantinguin les rutes ciclables, fan que ara vagi molt per carreteres sense gasolineres perquè són més ràpides i previsibles.  

Per asfalt es roda 50% més ràpid

És el temps de les cireres i no cal baixar de la bicicleta per atipar-se. Ajuda, perquè la ruta és fa dura. Un continu puja-i-baixa per les valls que baixen de la Serra de Gata, cada cop més a prop de Portugal.

Colines sense fi a la Sierra de Gata

És un altre lloc per descobrir i malgrat la seva riquesa agrícola i atractiu turístic ha perdut molta població els últims anys. La perjudica la llunyania de les grans ciutats.

Ajuntament de Villamiel amb frase del 2021

Els finals d'etapa no els escullo, sovint són l'únic lloc en que puc fer una reserva amb Booking, però Villamiel  és un poble que s'ho val. Demà toca travessar la Serra de Gata, i de nou el Central, per tornar a Salamanca i a Portugal, travessant la Reserva Natural da Serra da Malcata fins al poble de Sabugal.

Gredos i Avila

Toros bravos, una vida millor que la dels porcs de granja

Etapa 7. San Rafael - Ávila. 48 km. 316 m desnivell.

La ruta a Àvila comença amb el primer reventón de la travessa i continua amb una llarg recorregut amb sol ja d'estiu. Per una carretera local al peu de la serra de Malagón i seguint el riu Voltoya, al cantó de dehesas plenes de toros i amb 30 km entre un poble i el següent.

De sobte, apareix Ávila, amb muralles que son per turistes, no per enemics

Àvila apareix com un miratge. 2 km abans només camps amb toros i de sobte, les urbanitzacions d'una ciutat pròspera. Totes les capitals de les províncies espanyoles han millorat molt.

Les muralles estan precioses i només obren el 50% del recorregut, pel Covid i per la caiguda del turisme.

Ara es poden caminar la meitat del perímetre

Es veu canvi del turisme que es desitja. Promoció del passat jueu a Espanya, la sinagoga, les teneries, i de manera sorprenent, l'origen jueu de la família de Teresa, la santa local.

Què s'ha fet de les monges que van fer famosa Ávila i la seva pastisseria?

Un últim passeig al matí per Àvila confirma, com a totes les ciutats espanyoles, que els mercats surten al carrer. La plaça del Ajuntament era un mercat al aire lliure en que vaig veure la primera monja en una ciutat abans famosa per la quantitat de convents. Els mercats centrals es reconverteixen en mercats gurmet i food courts. El d'Ávila explica clar que la reforma l'ha pagat la Unió Europea, la Junta de Castilla León ha mogut els diners i l'ajuntament d'Ávila ha gestionat les reformes.

A la lluita pel relat, les portades i editorials de les edicions per Castella dels diaris de Madrid, tenen 4 de cada 5 noticies parlant de Catalunya. L'adhesió dels propis es manté identificant un enemic. Els diaris locals, com El Norte de Castilla o el Diario de Ávila son més atemperats i les portades cobreixen temes locals.

Etapa 8. Ávila - Hoyos del Espino. 85 km. 1630 m desnivell.

Sierra de Paramera. El nom ho diu tot

El dia amenaçava calor i havia renunciat a ciclar camins de terra. Havia de ser una jornada fàcil per carreteres secundàries sense asfalt i va ser més llarga del previst. Sortida d'Ávila cap a la Serra de la Paramera que amb el nom ho diu tot. Deheses amb toros, 20 km entre poble i poble i totes les cases abandonades. Al baixar cap a la vall del riu Alberche, els pobles s'apropen, apareixen segones residència, però el camí continua siguent un puja i baixa. 

És divendres tarda i ja només es veu gent de Madrid de cap de setmana. El cel s'ha s'ha cobert de núvols, es veuen restes de neu als cims més alts de Gredos i comença una breu tempesta d'estiu.

Camí al Circo de Gredos i visió dels cims.

La vall del Alberche dona pas a la del riu Tormes, que segueix tota la vesant nord de Gredos.  Hoyos del Espino es el meu destí i el principi de la pista a la Plataforma de Gredos, les rutes al Almanzor i la Laguna Grande.

Etapa 9. Circo de Gredos i Pico Almanzor. 46 km. 1969 m desnivell. (Bici, caminar i grimpar)

Dalt del Almanzor, 2591 m, el cim més alt de Gredos i del sistema Central

La llegenda diu que el cabdill moro Almanzor en una de les seves guerres per la regió, acampat el riu Tormes, va sentir parlar d'una misteriosa llacuna a les muntanyes. va pujar-hi i va veure un cim molt alt. També el va pujar, com ho fa ara molta gent. Gredos és el destí de muntanya més importants del centre d'Espanya i amb tanta gent, l'aparcament de cotxes a la "Plataforma de Gredos" es satura i es tanca l'accés.

Malhauradament no hi ha autobusos per no anar-hi amb cotxe privat, com es fa als llacs de Covadonga, Benasque o Ordesa.

Laguna Grande de Gredos, a les restes d'una gelera

Són 12 km d'una carretera que s'enfila a l'interior de la muntanya i fer autoestop en aquests temps no és una opció i et pots trobar penjat a la tornada. Hi vaig en bici i la deixo lligada. Quan torno, 7 hores després, encara hi és. Entretant, he fet una històrica primera ascensió al Almanzor amb casc, eines i manxa de bici.

Portilla Bermeja, el camí al Almanzor es fa difícil

Hi ha molta gent perquè és un dissabte que comença amb bon temps. La majoria arriben fins a la Laguna Grande y al refugi de Gredos. Els més valents i preparats s'atreveixen amb el cim. L'Almanzor comença amb una canal de pedres,  restes de neu fàcils, i a partir de la cresta es van complicant els passos de roca fins arribar a un cim en el que només poden estar dos o tres persones. Uns passos que requereixen experiència i bon domini de la roca. La Conxita el va pujar en solitari fa uns anys i ja em va avisar que te una dificultat similar als 3000 del Pirineu que s'han de grimpar.

Les cabres de Gredos ja no temen als caçadors

Una llarga jornada compartida amb les cabres de muntanya que amb la prohibició de la caça, han perdut la por als caminants. Un ràpid descens amb bici em permet arribar abans que esclati una turmenta d'estiu amb pedres que no seran bones pels cultius propers.

Una maca i cansada jornada amb nou desnivell màxim sumant bici, caminar i grimpar, fins al cim més alt del sistema ibèric. 

Qui te prioritat en el camí?

Propera etapa tranquil·la, deixo Gredos i entro a Salamanca, pedalant una via de bestiar que admet ciclistes pel cantó del riu Tormes.

Les rutes de cada dia estan gravades a Wikiloc. Es troben buscant per Alfons Sort i les d'aquesta travessa com Sistema Central.

Guadarrama i Pico Peñalara.

Etapa 5. Circular Peñalara des de Rascafría. 32 km 1370m.

Dalt del Peñalara, amb 2428 m és el cim més alt de Guadarrama

Era un dia per descansar de la bicicleta i s'ha convertit en un gran dia de muntanya. Peñalara, amb 2428 m, és el cim més alt del Guadarrama i una muntanya emblemàtica pels muntanyencs de Madrid. 

1400 m per pujar des de Rascafría

He pujat fent una ruta circular, rodejant el monestir del Paular i extensos boscos fins arribar al cercle glaciar que ha deixat bastants llacs i un refugi ara en desús. Es pot pujar amb facilitat el cordal de la muntanya fins al cim. Per baixar, he seguit la cresta de los Claveles, d'una certa dificultat, molta timba sobre el cercle i grans vistes cap a Segòvia. 

Peñalara des de la laguna de los Pájaros

La cresta s'eixampla i apareixen restes de fortificacions bàsiques de la Guerra Civil per defensar la frontera i mimetitzar-se davant de possibles bombardejos.

Restes de fortificacions de la Guerra Civil al Puerto del Reventón

Les anteriors rutes eren a l'ombra de castells de guerres entre Castella i Aragó, després entre cristians i moros, aquesta vegada feia una ruta de construccions primitives de pedra de la Guerra Civil.

Una llarga baixada fins a Rascafría permetia tancar el bucle i una gran ruta que superava el desnivell de les prèvies jornades ciclistes.

Benvinguda al arribar a Rascafría

Etapa 6. Rascafría - San Rafael amb pas de 4 colls. 60km 1420m.

Amb el Ricardo i la Isa ens vam conèixer a casa del Mohamed i la Shinaa. Havíem llogat habitacions a la seva casa de Deheish, un camp de refugiats a Belén. Junts vam recórrer diferents ciutats de la Palestina ocupada en uns altres dies difícils. En Ricardo ha vist al Facebook que estic pedalant al voltant de Madrid i com que torna amb força al món ciclista em proposa fer una ruta junts.

Ricardo iniciant el Camino Schmid

Ens trobem al Puerto de Cotos i tinc la sort de poder anar amb ell com guia per una ruta xula per l'extrem occidental de Guadarrama. Ens acompanyen els romans, la República, poetes, el Camino de Santiago, un gazpacho i el senyor Schmid.

Monestir del Paular

La pujada de Rascafría a Cotos son 700 metres de desnivell amenitzats pel Paular i les indicacions que diuen que la carretera està tallada per obres. Totes les indicacions a les carreteres són de prohibicions, prohibit collir bolets, prohibit entrar per aquest camí, prohibit passar perquè hi ha obres, però no tinc més remei que seguir. Un ciclista molt obedient de l'ordre, m'avisa que està prohibit. Un altre m'avança i diu que també va a provar-ho. Com que no torna, crec que ha aconseguit passar. Estan reparant un pont i passo la barrera caminant davant la indiferència dels treballadors fins que ve el l'únic que no treballa i s'encarrega de les bronques. L'informo que no ho faré més i torno a pedalar. A Cotos em trobo amb en Ricardo i compartim canvis en la vida i en la mecànica de les bicis.

Ricardo comprovant la ciclabilitat del Schmid

Un agradable planeig per la carretera que va a l'estació de Navacerrada i enfilem el camí Schmid. És el camí que va dissenyar aquest soci del Peñalara per unir dos refugis d'aquest club. Un camí molt bo per passejar i un repte pels ciclistes. Molt sovint hem de posar els peus a terra i empènyer. 

A peu o pedalant el camino Schmid

Ens distreuen els arbres de Valsaín, pins alts i rectes d'aquesta zona amb fusta molt apreciada.

Ciclista a una calçada romana

Gràcies a l'enginy del senyor Schmid, arribem al coll de Fuenfria i coincidim amb la calçada que van fer els romans per anar de Segòvia a la meseta inferior. És perdedor perquè també hi ha el Camino de Santiago i la carretera que va fer la República per connectar les dos Castelles.

Carretera de la República, un somni per bicis i ciclistes

La calçada romana té el terra molt deteriorat i les esquenes agraeixen que decidim baixar per la Carretera de la República. És una pista forestal d'un pla per obrir la muntanya als ciutadans, va quedar a mig fer i ara és només per ciclistes, ample, amb condicions molt bones i vistes sorprenents. Un parell de miradors dedicats a poetes, estenen la vista fins a Madrid.

Guadarrama. La realitat no desmenteix la propaganda

La carretera republicana ens porta a Cercedilla i aprofitem per fer un bon dinar. Una xarxa de trens porta als diferents pobles de la Sierra. Alguns són trens quasi de muntanya, connecten amb la xarxa de rodalies de Madrid i permeten als ciclistes combinar rutes de manera molt pràctica. En Ricardo ha deixat el cotxe a Cotos, jo he de continuar fins al Alto del León y San Rafael, el meu final d'etapa. Ens despedim fins a la propera i enfilo el Camino de la Solana, que amb aquest nom, no és el millor per fer la digestió d'un bon dinar.

Conversa sobre nous projectes a Cerrcedilla

Els primers quilòmetres tenen pujada forta i a ple sol són un infern, després és pla, entre arbres i amb noves grans vistes.

Al final del camí és la Nacional 6, amb tràfic excessiu de camions. L'alternativa és el túnel de Guadarrama i els camions del port volen estalviar el peatge i recuperar temps. Els pitjors per un ciclista. Faig els últims quilòmetres pujant el coll avançat per immensos camions fins al Alto del León, per una solitària estàtua, i fins a noves restes de la guerra. 

A Guadarrama les restes son de la última guerra. A altres serres son de moros i cristians, o castellans i aragonesos

Baixada curta fins a San Rafael, ja a Segòvia, i al meu hotel, a tocar de la Nacional. El mono de monòxid de carboni després de tants dies a la natura quedarà resolt.

San Rafael, entre autopistes de pagament i de franc, enyorant la polució

La següent etapa és per les serres de transició entre Guadarrama i Gredos. No són especialment atractives ni tenen rutes interessants i decideixo fer la transició passant per Àvila i recuperar forces en una etapa curta per seguir a Gredos i pujar al pic Almanzor.

Camino de la Solana. Per la digestió és millor una migdiada