Sucre és la capital constitucional del país perquè es vivia millor a Sucre que a Potosí. A 2.800m tot és més agradable quea. 4.000m. Per controlar les riqueses de la plata, El rei Felipe II va crear la audiència de Charcas i la ciutat de La Plata, en el territori inca de Choque-Chaca. Avui és la ciutat de Sucre, seu del legislatiu nacional i capital del departament de Chuquisaca.
La influència jesuita, que va crear la Universitat de Sucre que al segle XVII era la més important de tot Sudamèrica, va estructurar la colònia fins que van ser expulsats per Carlos III.
L'emigració des de el camp empobrit ha creat una anella de barris pobres, però el gran centre de la ciutat manté una arquitectura colonial molt ben preservada. Sucre és un centre important de cursos de castellà per a estrangers, en que s'ofereix com a complement cursos de salsa, cuina, trekkings a veure còndors i opcions de voluntariats varis. És un important centre universitari i això li dona un ambient molt jove e interessant.
A Bolivia la gent hi ha anat per molts motius i en moment d'expansió del turisme, cal aprofitar-ho. Les rutes dels darrers dies del Che Guevara (Hasta siempre comandante), Butch Cassidy & Sundance Kid (Gotas de lluvia sobre mi cabeza) o el Dakar (sense banda sonora), estan promogudes des de el mateix Ministeri de Turisme.
El tràfic creix i millor regular-lo de bon rotllo. Els agents del ajuntament van vestits de zebra i tothom els obeeix, perquè, qui ha vist mai a una zebra enfadada?.
El hostel una meravella. Una complexa família d'arrels xileno-catalano-bolivianes que ha arreglat molt bé una casa colonial amb petits patis. El problema d'escollir allotjament per internet és que està en la mateixa categoria un hostel de "festa i alcohol" com el Loki de La Paz, que les relaxades converses de CasaArte Takumba.
En Joaquin, que és qui el porta, es bolivià, ha estudiat a Xile enginyeria biotecnològica i tramita una beca de postgrau a Berlin. Cada dia fa una visita guiada a les coses que li agraden de Sucre. Ho va veure en una visita a Berlin, i va veure que és més rentable cobrar només les propines. Això també ho sabía el meu pare en les visites a La Seu d'Urgell per a turistes del Hotel Andria, o jo en visites a Barcelona a directius i companys d'Adobe.
El més interessant del tour per Sucre és el cementiri. Les tradicions incaiques diuen que el mort recupera el seu cos en el viatge al món futur, i que li cal menjar. Això és manté en el sincretisme incaico-catòlic-sectes protestants que ara predomina, i fa que la cremació no sigui popular. Els cementiris estan saturats i cada dia el tema es portada de diaris. A més, les diferencies socials es mantenen en l'altre món, segons es veu en el luxe de les tombes de families poderoses o de sindicats i corporacions rellevants. Per al viatge, es renoven als nínxols familiars les provisions, i que millor que una tassa d'aiguardent, unes fulles de coca o uns joguets per als nens que moren massa d'hora.
Al vespre llargues converses amb una ampolla de vi bolivià amb el xinès-californià amb qui comparteixo dormitori i que també va al Aconcagua, una neozelandesa que estudia castellà, en Joaquín i tots els que passen.
Al esmorzar, la conversa amb una parella russa, de prop de Novosibirsk, que aprofiten el viatge per gestionar on line la seva agencia que envia clients russos a Nova Zelanda i SudAfrica, i organitza tours per les muntanyes Altai, origen dels antics escites. Parlem també de Dersu Uzala i del Sikhote Alin, el Far East de Rusia. Estan la meitat del dia treballant amb amb l'ordinador.
Escric des d'un cafè en que sona "Te recuerdo Amanada", de Victor Jara, cantada per Joan Manuel Serrat. Molt a prop de la frontera xilena i a quatre dies de les eleccions xilenes que segurament guanyarà Michelle Bachelet.
Per dinar, mondongo en una taula comú d'un racó del mercat. Blat de moro, carn de porc, patates i salsa picant. Després un suc de maracuyà en un altre parada. Tot plegat, 2€. En acabar em trobo amb en Jonathan, el guia d'esquí francés amb qui vaig pujar al Huayna. Em diu que en Hayden, el xinés de Singapur que era el nostre company de cordada. Malauradament aquest vespre ja no estaré a Sucre però seguirem en contacte per mail per celebrar-ho un altre cop.
El món és cada cop més complex i més proper i sovint l'art ajuda a entendre'l. El museu d'art indígena és excel·lent. Els teixits fets ara com fa 3.000 anys de les comunitats indígenes, representen en la seva complexitat el món passat, present i futur. Els de les dones amb una abstracció i complexitat artística i tècnica notable. Els dels homes d'una manera més naïf.
La influència jesuita, que va crear la Universitat de Sucre que al segle XVII era la més important de tot Sudamèrica, va estructurar la colònia fins que van ser expulsats per Carlos III.
L'emigració des de el camp empobrit ha creat una anella de barris pobres, però el gran centre de la ciutat manté una arquitectura colonial molt ben preservada. Sucre és un centre important de cursos de castellà per a estrangers, en que s'ofereix com a complement cursos de salsa, cuina, trekkings a veure còndors i opcions de voluntariats varis. És un important centre universitari i això li dona un ambient molt jove e interessant.
Al esmorzar, la conversa amb una parella russa, de prop de Novosibirsk, que aprofiten el viatge per gestionar on line la seva agencia que envia clients russos a Nova Zelanda i SudAfrica, i organitza tours per les muntanyes Altai, origen dels antics escites. Parlem també de Dersu Uzala i del Sikhote Alin, el Far East de Rusia. Estan la meitat del dia treballant amb amb l'ordinador.
Escric des d'un cafè en que sona "Te recuerdo Amanada", de Victor Jara, cantada per Joan Manuel Serrat. Molt a prop de la frontera xilena i a quatre dies de les eleccions xilenes que segurament guanyarà Michelle Bachelet.
Publicado con Blogsy
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada