La carretera més perillosa del món

Els successius imperis del altiplà andí comerciaven amb les tribus de les zones de transició i de l'Amazònia a través de camins empedrats que els portaven dels colls de les serres que tancaven l'altiplà, a més de 4000m, fins als llocs que cultivaven cap els 1000m.
El transport és feia amb persones. A aquella alçada no van saber treure utilitat a la roda, i les llames tenen una columna vertebral fràgil que no permet portar més de 40kg. Com que els cavalls i les mules els van portar els espanyols, aquells camins estaven plens de persones transportant.

Els més coneguts son El Camino de Inca o el Sendero del Oro, o El Choro Trek, prop del que es van fer les carreteres explicades. Ara tots tornen a estar plens de persones transportant pes, son els excursionistes.
Als anys 30, en un mínim desenvolupament i coincidint amb les guerres entre capitals per quedar-se àrees poc ocupades, es van començar a construir camins de cavall, carro, exèrcit i camions. Eren de terra, en clima extrem, grans pendents, sense prudència i augment del tràfic.
El premi al desastre el tenia la carretera que es va fer per connectar La Paz amb Coroico i el Brasil. Els morts eren dels camions o autobuses que queien. Uns 200 al any.

La carretera descendia de 4750m a 1250m en 80 km, sense cap pont ni túnel i sovint per dins de cascades.
Més tard en van fer un altre que compartia 30km. Amb el vell I en els altres 50 tenia algun pont i túnel per facilitar el tràfic.
Dons bé, moltes agències a La Paz ofereixen llogar una bicicleta i material d'abric per fer en grup i amb guia el descens de 4 hores. Sembla mentira però la mortaldat de ciclistes sense tràfic també ha sigut gran. 26 persones en 14 anys. Aquesta carretera pot ser utilitzada per camions, que normalment no ho fan excepte quan hi ha obres a l'altre, com és ara el cas.

Aquest viatge és diferencia d'altres en que hi ha més activitats d'aventura que fan difícil fer servir el iPad per fer fotos. Si hagués portat un iPad en el descens, segur que hauria anat al fons d'algun barranc. Tinc fotos en càmera, però una solució tant normal com connectar una càmera a qualsevol ordinador enviar-ho a un servei com Dropbox i després publicar-ho en el blog, té el mateix problema que utilitzar la roda en temps dels Inques, així que el que digui al meu blog sobre aquestes coses, tindrà poques fotos fins que les pugui publicar des de Barcelona. Per sort sempre hi ha algú més solidari o narcisista, i penja al Youtube unes imatges gravades en càmera fixa al casc de la World Most Dangerous Road, o Death Road, de l'ascensió al Huayna Potosi o al Aconcagua.
Com sempre, coneixent gent interessant, a Coroico, la María, de Santander, i el Milo, mexicà. Amb una indemnització en un moment en que encara hi havia diners per pagar-les, decideixen anar a voltar i escriure un blog sobre les seves experiències. Jo els hi parlo de les meves e intercanviem blogs.
Entre viatgers les converses comencen preguntant d'on ets i a on vas, segueixen intercanviant informacions útils, i segueixen en dos tipologies. Parlant dels fills, o parlant dels pares, segons l'edat del viatger.
En el grup del descens ciclista hi havia un grup de 3 franceses i dos francesos, de la meva edat o una mica més. Dos feien la volta al món i es van trobar amb els altres per fer Sudamerica. Ells, bombers jubilats, als 55 anys. Alguna d'elles, amb el dret a agafar excedències entre 6 i 11 mesos, sense perdre el dret all lloc de treball en tornar, i amb la obligació de contractar-te en aquest temps una assegurança.

A La Paz estic sempre al mateix hostel. El millor el dormitori, el pitjor el soroll del bar. Segurament sempre ha sigut veritat que és millor conèixer gent al dormitori que al bar, però amb aquesta generació de hostels low cost amb dormitoris nombrosos, i bar sorollosos, això és confirma.
L'endemà del descens ciclista vaig anar al Huayna Potosi, 6.088m. Com que ara escric, vol dir que he tornat viu, i avanço que vaig fer el cim. Un dels 3 del grup de 8.
Com que m'he llevat a les 0:30 per començar a ascendir als 5.250m, que és una alçada en que quasi no es dorm, tallo el blog, i demà ja explicaré les vivències d'aquesta maca, i difícil muntanya i la seva gent.

Publicado con Blogsy