Huayna Potosi a 6.088 metres, la meva màxima alçada.

Un record als amics que vam pujar fa molts anys al Kilimanjaro, una mica per sota dels 6.000m. Més de 30 anys més tard ho he superat en un altre gran muntanya.
És més difícil del que creia. 800 metres encordats, algunes curtes pendents que requerien traccionar amb el piolet, algun clau de gel per assegurar el descens de la cresta i moltes esquerdes a la gelera. Però per sobre de tot l'alçada.

Als 6.000m la pressió del aire és menys de la meitat que al mar. L'oxigen que respirem travessa als pulmons unes membranes per entrar a la sang i en els glòbuls vermells, anar a tot el cos. El que fa que travessi les membranes és la pressió atmosfèrica. Si és molt petita hauria de ser impossible sobreviure. Però dins d'uns marges, tenim sistemes d'adaptació. El cor batega més ràpid, respirem més sovint, i amb el temps fem més glòbuls vermells. Alguns grups que viuen fa molts anys en alçada s'han adaptat permanentment, tenint per exemple, més capacitat pulmonar. Entre ells els aymaràs de Bolivia.

Tot això ho sé per l'excel·lent llibre del doctor i amic Javier Botella, "Medicina para montañeros". Hi ha regles per l'aclimatació als Andes. Una setmana a La Paz per adaptar-te als 4000 metres, i no dormir més que 300-500m més amunt que la nit anterior.
Dons jo ho he fet tot malament. Vaig arribar a La Paz la matinada d'un dimarts i feia el cim a la matinada del diumenge. L'agencia em va avançar la sortida un dia. A pesar de que l'agencia és d'un metge bolivià, el programa proposat, feia que el primer dia es dormi 1.100 metres més amunt, i el segon 600. Hi havia un altre opció, fer-ho en una nit !!.

Suposo que no tenen més remei, perquè els viatgers sempre volem fer moltes coses i ràpid, i això és el que ofereixen totes les agencies.
Érem un grup de 8 i varem arribar al cim del Huayna 3.
En Jonathan, francés i monitor d'esqui a Chamonix. En Wayne, enginyer xinés de Singapur i jo. A més del nostre guia, en Feliciano.
Els que van abandonar eren una parella de dos nois israelians, recent llicenciats del exèrcit, un noi i noia, infermers de Tasmania i un alemany, estudiant de medicina. La majoria per esgotament a la gelera i en algun cas, al abandonar un membre de la cordada, havien de retirar-se tots.
Tots tenien menys de 30 anys, excepte en Feliciano i jo que en teniem més de 50.
Es diu que amb l'edat es respon millor a l'alçada, però no es sap perquè. Les hipòtesi son:
El cos guarda memòria de prèvies adaptacions i torna a adaptar-se més ràpid.
El que guarda memòria és el nostre cervell i sabem suportar amb menys estrés, els efectes indesitjats de l'alçada.
Adaptacions no identificades del metabolisme amb la edat.
O potser tot plegat. Algun avantatge ha de tenir haver de llevar-se més sovint al vespre o haver d'estar canviant olleres a cada moment !.

La primera nit, a 4.700m quasi no vaig dormir i amb mal de cap. Com que la Conxita m'havia preparat un excel·lent botiqui, vaig començar a prendre Edemox. En el país de les substàncies il·legals, em vaig convertir ràpid en subministrador de fàrmacs.
Com que cal prendre-ho un parell de dies abans, no em va fer gaire efecte, i la segona nit tampoc vaig dormir, però era menys greu, perquè ens vam llevar a les 0:30. Doble bota, grampons, arnés, moltes capes de roba i una tassa de té.

La pujada per la gelera era esgotadora i tant sols veies el que et deixaven els frontals. De tant en tant esquerdes i pendents fortes. Poc a poc anaven abandonant les altres cordades i a les 6 del matí, quan sortia el sol i al peu de la canal de 45º que duia a la cresta final ja només quedavem nosaltres. El sol estava sortint i veies el meravellós paisatge. A les 6:30 dalt d'un estret cim, amb una vista immensa. Comptant altres grups, aquell dia deuriem pujar uns 15 i era temporada baixa.

Veia tots els 6.000m de Bolivia fins al Sajama, a la frontera amb Xile, el llac Titicaca i gran part de la cordillera al Perú. Aquestes fotos són del llibre "Guia de los principales Nevados de los Andes bolivianos", en quan pugui publicaré les fotos que tinc a la càmara.
Per entrar al territori del Huayna, hi ha una senyora de la comunitat aymarà de la zona que cobra 10 bolivianos per persona, 1 euro. Al Aconcagua, el cost de l'entrada al Parc Nacional és de 300$ en temporada baixa i de 700$ en temporada alta. Sembla molta diferència, però pitjor són les autopistes radials de Madrid, que no fa servir ningú i que haurem de pagar entre tots.

Poder parlar en castellà amb els guies és una gran sort. La majoria han anat al Aconcagua i m'han donat molt bons consells. Hi anaven per fer curriculum, però ara ja no hi van perquè és massa car per ells. A més pujaven en un dia des de Plaza de Mulas sense necessitar aclimatació.
Els certifica ESAS, una escola nacional francesa de muntanya que cada any ve a fer formació. Treballen per varies agències i guanyen uns 20$ per dia treballat. En Jonathan em diu que la tarifa dels guies de muntanya a França és 400$.

Si suposem que tots tenen clients per 15 dies al mes, a França guanyen 6.000$, però segur que amb impostos i despeses de la Companyia de Guies, els hi queden 3.000$ al mes. Amb això es pot viure bé a França i a canvi dels impostos et pots jubilar als 55 anys, com els meus amics bombers del descens en bicicleta.
A Bolivia els hi queden 300$ al més. Amb això es pot viure. L'estat treu els seus ingressos amb impostos en la mineria i amb això pot pagar sanitat, seguretat, etc... Tenir un president de la majoria indígena del país garanteix que el que es cobra a les empreses per l'explotació dels recursos es correcte i permet desenvolupar. Amb l'Evo Morales sembla que és així i no ho havia sigut amb els anteriors presidents que representaven bàsicament a la minoria no indígena.

Publicado con Blogsy