27 de maig 2012

Que fan els tibetans un diumenge a Daocheng?

Es diu que tot gran viatge comença en una llibreria. A la llibreria Altair vaig comprar la guia Lonely Planet de Xina, i un mapa de National Geographic en caracters xinesos i llatins.
Els limits del mon conegut sempre els han marcat els mapes. Dons be, Daocheng no esta al meu mapa ni a la guia. Per al viatger modern, el que no esta a la Lonely Planet, es Terra Incognita.
Daocheng no es el cul del mon. Son quatre carrers amb molta vida, amb edificis que cada cop es modernitzen mes. A aquest pas, aviat seran cinq carrers.


Un diumenge al mati els homes tibetans, asseguts al carrer raspen i preparen una herba tradicional, que es recull i prepara a la primavera, que tant sols es fa al Tibet i que sembla que ho cura tot i que es molt cara.
Les dones tenen botigues, tambe al carrer en que venen coses daurades o platejades.


Altres estan a la estupa que hi ha al sortir del poble, i mentre donen voltes en sentit del rellotge i fan passar les contes del seu rosari, fan petar la xerrada.


Alguns elements dels seus rituals segurament son diferents i propers de la religio Bom, que te moltes coses anteriors a la arribada del budisme al Tibet, i a la versio lamaista dominant. Es dificil entrar mes a fons, perque encara que esta ple de gent que va vestida com monjos, cap parla angles!!.


Els joves no hi son encara, surten per la tarda.
Com que aixo sembla un ritual repetit en totes les cultures, en bicicleta pots anar per camins de sorra fins a algun poble mes petit.
Suposadament, aquesta es una de les zones mes pobres de Xina, i els cultius a 4000 metres no donen per gaire. Segurament la renda per capita es 10 vegades mes baixa que a Shanghai, pero no es veu pobresa.
Al canto d'una casa tradicional d'aquesta zona de Tibet, n'hi ha una de moderna. Tant sols es diferencien per els materials utilitzats.





En totes hi ha electricitat que arriba per xarxes, o que es genera amb plaques. Hi ha comunicacio de TV i de telefonia. Probablement hi ha acces d'aigua corrent a la majoria, i no hi ha clavegueram.
Suposo que aquest es el motiu per el que la cultura xinesa no beu aigua freda ni verdura sense coure.
Al arribar a un poble, els primers que venen cap a tu son els nens.
Primer un, despres molts, i al final ja es dediquen a donar voltes amb la teva bicicleta, que sort que es llogada.


Al Tibet, per força acabes pensant en el conflicte que hi ha. Em sembla que al igual que Mateo Ricci i els primers jesuites que van venir a Xina al segle XVI, ens equivoquem al pensar-ho amb les nostres categories. No em sembla que per a ells el tema vagi de eleccions o de llibertat religiosa o cultural. En una conversa sobre el tema amb una noia xinesa, em va semblar que la percepcio del problema per als xinesos Han es que el govern no els deixa emigrar mes al Tibet, per no augmentar el conflicte actual amb els tibetans. Es cert que els Han son molt eficients i emprenedors i sovint els conflictes han sigut entre grups de comerciants o del carrer de les dues cultures.
El tema dels monjos es un altre, i potser mes proper al que va ser el conflicte amb la iglesia i els convents a la España del segle XIX. Els monjos eren el poder politic i la majoria de les terres eren dels monastirs. Suposo que com a la España del segle XIX les desamortitzacions i laicitats del estat van comportar excessos, pero em crec força que la principal preocupacio del govern sigui prevenir els conflictes e impedirne la seva instrumentalitzacio.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada