Danubi en bicicleta i transports públics. Una plàcida visió de l’inquietant Centre d’Europa.

A punt per pedalar el Danubi de Passau a Viena. Conxita, Josep Mª, Elena, Tomàs, Jordi i Alfons.

La ruta ciclista del Danubi és cada cop més popular. Des de l’origen a la Selva Negra alemana, a Donaueschingen, fins al Mar Negre recorre 2840 km en un petit desnivell de 678 m travessant 9 països. És el segon riu europeu desprès del Volga. Aquests dos rius, i els països que travessa el Danubi fonamenten una unitat europea, malgrat guerres antigues i actuals que volen dividir els seus pobles.

Vam travessar el Danubi més de 10 cops. Barques, rescloses i ponts.

La nostra ruta és curta, de Passau, a la frontera alemanya, fins a Viena. La part més popular i preparada. La fem pedalant amb uns amics viatgers, l’Elena, el Josep Mª, el Tomàs i el Jordi. Desprès la Conxita i jo seguim en transports locals fins a Bratislava i Budapest. Quatre països que diuen molt en un marc idíl.lic, d’un present i un passat convuls. Potser ara és l’ull de l’huracà.

Viena un dia de primavera. Molts jardins per aprofitar.

Viena el dia del 80 aniversari del final de la Segona Guerra Mundial està radiant. Plena de turistes. No recorda les imatges de “El tercer hombre” la gran pel.lícula d’Orson Welles sobre la novela de Graham Greene. Una ciutat que l’Exèrcit Roig va ocupar a l’Exèrcit del Tercer Reich hitlerià. La ciutat estava administrada pels 4 guanyadors de la guerra i la misèria material i moral era absoluta.

Vuitanta aniversari de l’alliberament per l’Exèrcit Roig. Ara Àustria és orgullosament neutral.

La Viena actual encapçala el ranking mundial de ciutats amb més qualitat de vida. La diferència la dóna l’habitatge. El 80% de l’habitatge està d’alguna manera controlat per les administracions públiques, amb unes xifres similars a les de la sanitat o l’educació als països rics europeus. Això fa que l’habitatge no sigui un producte financer especulatiu que porti a l’exclusió dels joves de la ciutat i una desigualtat creixent. 

Mercats de carrer amb menjars dels pobles que han deixat empremta al Danubi.

La causa és una política de fer accessible la vivenda a les classes populars com a manera de prevenir els esclats revolucionaris desprès de la Primera Guerra Mundial. Aquesta política va ser compartida pels règims feixistes i es va acabar amb l’onada neoliberal que va portar la vivenda a ser un producte financer més, sense regulació de l’estat. Viena ha pogut resistir-ho, per la popularitat i èxit del seu model, i ara està en molt bona situació quan totes les ciutats intenten refer aquest desgavell.

Stephankirche. Catedral e impressionant concert d’orgue a la capital de la música.

Viena dona per molt però hem de triar. Al Leopold Museum descobrim al pintor Egon Schiele i a la catedral de San Esteve els concerts d’orgue. Als parcs i carrers les ganes d’aprofitar uns bons dies de primavera.

Camí sempre asfaltat i motxiles portades a destí. Un luxe de ruta.

És diumenge a mig dia i el tren que ens porta a Passau segueix fins a Hamburg. Va ple amb gent dreta i asseguda als passadissos. El ferrocarril vertebra Europa i als europeus. Segurament recull el decliu del cotxe privat. A Passau s’ajunten els rius Danubi i Inn, amb colors diferents que es mantenen una estona. Veiem la última remuntada èpica del Barça contra el Madrid a l’únic local que l’emeten i comencem la ruta. 

Esperant el barquet per canviar de ribera als meandres de Schlögen.

La primera etapa arriba a Niederrama i la segona a Linz. Els primers 80 km semblen un decorat. Tot és al seu lloc, el paisatge esplèndid. Les poques cases sembla que només treballin per un turisme de ciclistes. El riu el naveguen carguers amb un remolcador que empeny dos enormes barcasses. També creuers fluvials que fan la ruta de Budapest a Passau per tornar al cap d’una setmana.

Un riu que va d’Oest a Est donant moltes voltes.

Els meandres de Schlögen posen a prova el gir de vaixells tant llargs. Algunes preses combinen producció hidroelèctrica amb 6 o 7 turbines en salts d’uns 15 metres, i escluses pels vaixells.

El nostre camí és una cuidada i tranquila pista asfaltada seguint el riu. Sovint hem de travessar el Danubi aprofitant les preses o en petits ferris. Comença la temporada alta de la popular ruta i creuem algun centenar de ciclistes cada dia.

Cada 20 o 30 km hi ha una resclosa per fer electricitat i navegar. El riu s’eixampla a l’arribar-hi.

Linz, la tercera nit, és també la tercera ciutat d’Austria. A les darreres eleccions va guanyar el partit d’extrema dreta. També va guanyar al conjunt del país però no es va posar d’acord amb el segon partit, també de dretes, que havia perdut la meitat dels vots.

Ara el govern té un canceller de la dreta, en coalició amb socialistes i lliberals. La primera coalició a tres del país i una mostra de la fragilitat i incongruencia del sistema actual, molt similar al que va passar desprès a Alemania. L’únic element comú de tots els partits és el respecte a la neutralitat d’Àustria. Va ser una condició dels guanyadors de la guerra mundial, però ara permet al país prosperar i potser fer negocis en tots els conflictes europeus.

Falta poc per la temporada alta però ja sóm molts ciclistes.

Les dretes tenen en l’emigració el seu tema, accelerat des de les guerres d’Ucrània i Orient Mitjà. Als pobles petits treballen austríacs ja força grans, però a les ciutats, com Linz, es veuen majoritàriament emigrants, molt presents al carrer. Seguim atentament una partida d’escacs gegants a la plaça entre aficionats turcs de molt bon nivell. 

Polígon quimic i siderúrgic al sortir de Linz. L’ús econòmic del riu no és excessiu.

La sortida de Linz la fem per un polígon industrial amb empreses al seu límit d’antiguetat. Empreses químiques i d’acer que donen un aire decadent a la ruta. El camí torna al verd esplèndid i al gran riu que sembla que no es mogui. Aquest camí tranquil i pacífic ens porta fins a una de les portes de la maldat i l’infern, Mauthausen.

Camp de concentració de Matthausen. El terror en un paisatge idíl.lic.

A la Primera Guerra Mundial a Mauthausen hi va haver un camp de concentració on es creu que hi van morir 10.000 presoners, sobre tot serbis i italians. A la Segona va ser el centre d’una xarxa de 100 subcamps. La meitat dels 190.000 presos hi van morir. Va ser un dels primers camps de concentració que l’Alemania nazi va crear i l’últim a ser alliberat.

Cada país té un memorial als seus morts. Memòria per a què no torni a passar  però Gaza és un camp d’extermini.

Mauthausen està dalt d’un turó, amb rampes del 14% que fa dura l’arribada en bici. La pedra era molt apreciada i els presos tenien que treure-la de la pedrera propera i transportar els blocs per una rampa que van anomenar l’Escala de la mort, on molts hi van morir, o es van llençar al buit per acabar de patir.

Escala de la mort. Pedrera de Matthausen. Joves llegint el passat.

Hi van portar a 7200 espanyols dels que en van morir uns 5000. Eren republicans que França va allistar a la Legió Estrangera o companyies de treball. Al rendir-se França, Alemania els va detenir i en rebre la indicació que l’España franquista no els reconeixia com nacionals, els van portar al camp com apàtrides.

Va ser el camp al que van internar i assassinar més espanyols. La resta éren russos, polonesos, jueus, alemanys comunistes… Ho recorden els memorials de cada país. També es recorden els noms de les desenes de milers de persones assassinades i el funcionament quotidià del camp. La seva mort i la seva vida.

Pancarta en castellà en que els presos donaven la benvinguda als alliberadors.

El camp va ser alliberat per l’exèrcit americà quan ja havien fugit el soldats de les SS. Quan van entrar, els saludava una pancarta en castellà que deia “Los españoles antifascistas saludan a las fuerzas libertadoras” amb les banderes anglesa, soviètica i nordamericana, amb un subtitolat en rús i anglès. Les fotos que el captiu Francesc Boix va aconseguir amagar van ser clau als judicis de Nuremberg.

Memorial dels republicans espanyols. Corona oficial i corona de l’Amical Matthausen.

Dos dies abans, Felipe VI Borbón hi va anar per depositar una corona als actes del 80 aniversari de la derrota nazi. Era el primer acte de reconeixement de memòria històrica envers els milers de republicans morts. L’Amical Mathausen, associació de familiars dels presos i morts ho va trobar una falta de respecte d’una monarquia oportunista. En marxar nosaltres del camp vam veure que les corones i banderes de les associacions espanyoles quedaven al damunt.

350 kilòmetres compartits seguint el Danubi.

A Gaza també s’assassina cada dia a tantes persones com morien diariament a Mathausen. Els motius també són una neteja ètnica, un genocidi, a persones indefenses en un camp de concentració. Que diran els països que no s’hi oposen? El mateix que van dir els que no s’oposaven al règim que va crear Mathausen?

La resta de camí, sortits del pou de maldat, torna a l’harmonia i la pau fins a Ardagger. Un poblet que demanava reflexionar, descansar, tastar els vins austríacs i preparar la segona meitat de la ruta. Els molts ciclistes amb que ens creuem també s’acosten als 70 anys i moltes bicis son elèctriques. No han començat les vacances escolars però falta poc per la temporada alta.

Escluses per creuers de riu i per combois de dos barcasses i remolcador.

Fins a Melk, 55 kilòmetres amb dos creuaments del Danubi per preses i escluses i algun meandre molt tancat. Els convois de barcassa i remolcador poden tenir més de 100 metres i en algun meandre han de fer maniobra, amb navegació lateral del remolcador i espera dels vaixells contraris.

Monestir benedictí de Melk amb la seva admirable biblioteca.

A mitja ruta ens atrapa una tempesta i cau la temperatura. Sota un pont ajustem el material i la roba i seguim fins a Melk. L’abadia benedictina de Melk va ser un referent en l’aparició d’una identitat austríaca a l’edat mitjana. Desprès, superada ja per Viena, va ser el referent religiós de l’imperi. Ara rep centenars de visitants des de Viena i dels creuers fluvials del Danubi. Al vespre quedem els visitants en bicicleta, que amb una manera més pausada de viatjar, sóm més peregrins que turistes.

Wachau, la vall on es fan els millors vins d’Àustria.

La cinquena jornada pedalant ens porta per la vall de Wachau. Poblets i vinyes que es reguen amb l’aigua del riu i fan un vi afruitat, de poc cos i agradable. Excavant una línia de tren, a Willendorf van trobar una de les estatues femenines més antigues. La Venus de Willendorf  té 24000 anys, és obesa, extrema pits i sexe, no té cara i porta collarets d’una manera que es repeteix en troballes des de Rúsia fins a França. Aquesta ruta prehistòrica podria ser un símbol per sortir del desgavell actual. Una Europa “ de l’Atlàntic als Urals”. El Danubi és el riu que travessa Europa d’Oest a Est, a una latitud que permetia la vida humana durant els períodes glacials. Una autopista per la que van entrar les cultures a Europa i potser també l’art i l’imaginari de la Venus.

Venus de Willendorf. Art i símbol repetits  fa més de 20000 anys per tot el Danubi.

També va ser la frontera dels molts conflictes que van marcar el que ara anomenem Europa. Romans i germànics, Papa i Emperador, catòlics i protestants, Imperi i nacions. La vall del Danubi és l’Europa Central.

Central nuclear de Zwentendorf, amb plaques solars per electricitat i greenwashing.

El Danubi fins a Tulln sorprèn per la utilització del riu. A les ciutats moltes indústries. Desenes de kilòmetres sense edificacions privades recents. Potser la gestió pública del territori, com a la ciutat, ho ha permès. Preses elèctriques amb escluses cada poques desenes de kilòmetres. Atenció a un turisme ciclista que respecta l’entorn. Una central nuclear, Zwentendorf, de l’any 1972, que s’adapta als temps fent greenwashing amb alguns panells fotovoltaics a la teulada i indicant el kWxh solars produits, un decimal amb respecte a la producció nuclear de la central.

Festa música i cervesa a Tulln, la última etapa.

De Tulln a Viena ens queden 38 km i els fem d’hora per aprofitar les últimes visites. A Viena deixem les bicicletes a l’hotel on les recollirà l’empresa a qui les hem llogat. Com cada dia, recuperem els equipatges que ens transporten d’hotel en hotel. Ens afanyem a veure l’últim mercat, l’últim museu i com és el dia de l’orgull friki, la Cripta dels Caputxins, amb els sarcòfags dels emperadors Habsburg i familiars.

Sarcòfags de la familia Habsburg que hauria envejat la familia Monster.

Acabem al Prater, el venerable parc d’atraccions i el ritual turístic de la sobreexplotada nòria on Orson Welles justificava a Joseph Cotten els seus crims dient que els Mèdici a Florència, amb la seva maldat, van produir el Renaixement. Mentre Suïssa, amb la seva democràcia, nomès va fer el rellotge de cucut.

Prater Turm, girant  molt ràpid a 117 metres i veient tot Viena.

Diumenge al matí ens despedim amb abraçades. Hem substituit una tradició de navegació per mars d’Europa, per una pedalada pel seu riu més emblemàtic. Com els vells rockers, seguim.

Conxita i Danubi en algun lloc d’Europa Central.

Amb la Conxita no deixem el Danubi. Agafem un ferri que en una hora i quart ens porta a Bratislava, capital d’Eslovaquia. Idioma eslau, tradició catòlica, Euro, NATO però govern que es vol entendre amb Rússia. Es va separar amistosament de Bohèmia i Moràvia, protestants, amb qui formava el que va ser Txecoslovàquia. Però els conflictes els tenia amb Hongria, riu avall. L’eslovac, una llengua eslava, era la dels pobres, mentre l’alemany austríac i l’hongarès eren les de les elits, però ara ja no.

Com explicaven els diaris la destrucció de Txecoslovàquia poc abans de la Guerra Mundial. Com expliquen ara Gaza?

Bratislava va ser seu imperial mentre els turcs ocupaven Budapest, i també capital d’un govern titella dels nazis desprès que Europa acceptés que Hitler desfès Txecoslovaquia a la reunió de Munich i avancés cap a la Guerra Mundial. Eslovàquia va tenir un capellà president que va perseguir als jueus i que va ser executat al ser derrotats els seus protectors. El castell de Bratislava és probablement el museu més gran del món que explica més poques coses i les explica de manera més desordenada. Les vistes compensen i el desordre i els buits narratius ajuden a no entrar en detalls.

Bratislava i el Danubi des del castell. Una agradable ciutat. De l’alemany a l’eslau i l’hongarès ens poques hores.

Els plats locals exquisits. Ingredients de país pobre fets amb imaginació i a bon preu. El vi correcte, però la cervesa potser la millor del món. Quan es van separar de Txèquia deurien compartir les receptes.

El tren ve de Praga i per Bratislava va a Budapest. Plé, antic i eficaç. Les antigues rutes de l’època soviètica segueixen funcionant molt bé. De Vladisvostok a Erevan o San Petersburg. No s’han tancat per invertir en AVEs que han donat beneficis especulatius i buidat territoris.

Budapest. Parlament a Pest vist des del Palau Nacional, a Buda.

La ruta segueix la conca i les ciutats del Danubi. Un riu que uneix d’oest a est cultures molt diverses. Els altres grans rius europeus van de sud a nord per un territori de pobles homogenis. Loira, Rhin, Elba, Oder, Vistula. També els que van cap el sud. Roina, Po, Don, Volga. El Danubi en el seu trajecte horitzontal és diferent, crea l’Europa Central, uneix pobles molt diversos i potser té menys tràfic econòmic pels conflictes que ha viscut.

Buda i Pest, dos ciutats unides per molts ponts i un riu.

Budapest impresiona. Una gran capital d’un païs petit. És la unió de dos ciutats, Buda i Pest, separades pel Danubi i unides per molts i magnífics ponts. Abans de ser derrotats per l’Exèrcit Roig, els nazis van destruir tots els ponts. L’alliberament de Budapest va ser una de les batalles urbanes més destructives i mortíferes, comparable a les de Varsovia o Berlin.

Budapest amb molts tranvies, com a Viena però més antics.

L’idioma hongarès no comparteix familia lingüistica amb cap altre idioma europeu. També són llengües aïllades l’euskera o el finès. Això reforça l’aïllament de la seva cultura i la dificultat de mestissatge. Els darrers segles ha format part dels imperis turc, austríac i soviètic i ha mantingut la seva identitat. La llengua hongaresa era viscuda com secundària, amb risc de desaparèixer en front de l’alemany o les llengües eslaves que feien servir les elits. Viktor Orban, amb quatre victòries electorals seguides, recorda el paper que va tenir Fraga a la política gallega.

Quatre votacions al 1989 per sortir del règim comunista. Google Translate ajuda a entendre-ho.

Sobreviure ha sigut sempre el primer objectiu, però les millors èpoques per al país han sigut les que tenien una integració negociada amb els poderoros veïns. Les últimes dècades del segle XIX l’Imperi Austrohúngar es va definir com monarquia binacional i Budapest va tenir un creixement fenomenal. A l’època soviètica, desprès de la derrota de la revolució de 1956, el govern de Kadar va flexibiltzar l’economia i la societat sense confrontar amb Rússia, i Hongria va tenir el creixement i la qualitat de vida més alts del Pacte de Varsòvia.

Nou referendum demanat. Ara la dependència no desitjada és d’Alemania.

Sempre intentant no ser absorbida pels gegants veïns, Russia i Alemania. Visitar el Museu i la Galeria Nacionals ensenya un relat d’identitat nacional i d’equilibri i defensa en front dels grans veïns. Ara l’objectiu és marcar distància amb una Unió Europea que s’associa a Alemània. Una percepció de xoc amb cultures germàniques, eslaves i llatines en que la cultura magiar es vol mantenir.

Banys termals Gellért. Luxe clàssic a la piscina i decorat de moltes pel.lícules.

Moltes coses per veure. El metro més antic d’Europa, els banys termals Gellért de luxe, ponts com el de les Cadenes. Palau Reial amb el Museu del Castell i la Galería Nacional. La colina Gellért amb la Ciutadella i els Banys termals. El Danubi i l’illa Margarita. Esglèsies, cafés i restaurants. Molta vida als carrers i turisme de tot el món.

Szentendre i els seus artistes, a pocs kilòmetres navegant de Budapest

De nou al Danubi, en ferri fins a Szentendre, a menys de dos hores de navegació, a on el riu fa un gir cap al sud que mantindrà fins a Sèrbia. Un poblet molt agradable que va acollir a ortodoxes fugitius dels turcs i artistes fugint de la gran ciutat. Ara alterna exposicions de pintura moderna. Art religiòs serbi, intemporal com tota la ortodoxia. Figures de massapà, a on es veu que Hongria venera a Puskas i ignora a Kubala. I moltes altres coses. Hongria és un país petit, pla i variat, que mereix ser visitat en bicicleta.

Puskas, heroi nacional reproduit en massapà, en front de l’injustament oblidat Kubala.

El viatge s’acaba i tornem a Barcelona amb ganes de seguir ruta pel Danubi fins al Mar Negre i pujar pels paísos del Centre i Est d’Europa fins al Mar Bàltic. Alternant bicicleta i transports locals. Llegint quan no hi ha amb qui parlar. Tot viatge és interior i exterior i aquestes són les seves eines.

El centre d’Europa és la vall del Danubi. Invitació a viatjar a propers països.

Desert, redescobriment i tornada de Marroc

Conxita en moto el 1986 per un sud del Marroc menys preparat.

L’any 1986, la Conxita i jo vam venir al sud del Marroc en una moto Yamaha de 600cc. Teniem bitllet i visats per anar a Irak i Siria. Però una cosa que es deia “overbooking” ens va deixar a terra. Amb els anys, aquells paísos autoritaris, moderns i laics, que van ser origen dels primers califats, van ser destruits pels paísos occidentals, en nom dels grans pricipis de sempre.

Dalt del Tubkal al 86. Amb vestits de moto perquè no en teniem un altre.

Sense avió, vem agafar la moto, travessar Sierra Nevada i l’Estret de Gibraltar fins a l’Atlas. Vestits de motoristes, no teniem altra roba, vem pujar al Tubkal, amb 4167m el cim més alt del nord d’Àfrica, i vem arribar al desert. Ara en lloc de moto ho fem en bici i els camins estan asfaltats. Marroc progressa, la Conxita i jo ens mantenim.

Desprès de Zagora el Oued Drâa gira a l’oest, a l’Atlàntic. Al sud comença el desert.

Zagora era una ciutat important per les caravanes del Sáhara i ara ho és pel turisme que vol fer un tast de desert. Està al mig de l’extens palmeral del riu Drâa i a prop de la frontera amb Argèlia, que te molt més desert. El conflicte del Polisario i el Sahara Occidental manté la frontera tancada. Marroc és un aliat i peó dels Estats Units, sense aquest suport segurament no s’hauria consolidat el règim actual, i el preu és l’absorció de l’antic Sahara Español.

Deixant l’asfalt desprès de Zagora per començar el desert fins a Oum Jhrane.

Els grans deserts estan a Argèlia, un dels pocs paísos musulmans amb govern laïc que occident no ha aconseguit substituir per una monarquia o teocràcia. Marroc nomès te dos grans extensions de dunes que atrauen al turisme. Erg Chigaga, al sud de Zagora, i Erg Chebi, prop de Merzuga, 200 km a l’est. Alguns poblets i pistes ho conecten. És un territori per motos, quads i vehicles preparats. No tant per ciclistes que procuren no perdre el nord.

Dunes a Merzuga i turistes en camell.

La calor s’apropa als 30º, la ruta és  plana, l’asfalt bó i la carretera buida. 50 km desprès de Zagora m’endinso per un camí pel desert cap a OumJhrane, la propera etapa.

Deu kilometres tot sol. Molts traçats que es superposen i desapareixen en la sorra o pedres. La direcció a l’est és clara, però el fort sol fa dificil consultar la ruta al mobil. Cal buscar una ombra i treure’s les olleres fosques.

Pista enfilant Oum Jhrane i Ramlia. A la dreta desert i frontera d’Argèlia.

Negitós busco una caravana de camells que vinguin de de Tombuctú per orientar-me, però només veig una fila de quads venint d’una direcció que entenc que és la que he de seguir.

A OumJhrane nomès hi ha un lloc per dormir. A dos kilometres del poble, un recinte tancat per un mur de fang que te algunes habitacions, serveis, aigua d’un pou proper, electricitat del sol i cobertura telefònica. Per sopar amanida i tajine de verdura i pollastre. Un banquet.

Hamid, converses d’una extensa familia  bereber.

Coneixo en Hamid i les properes 20 hores donaran per moltes converses. En Hamid te 40 anys, 5 fills i 4 germans. Els pares viuen al camp i cultiven alguns dàtils i verdures que reguen amb l’aigua del pou de 50 metres de fondària. Els fills els hi han adaptat una bomba amb electricitat solar i així poden seguir vivint a la seva època, de la que no volen sortir.

El Yusef, el germà gran, viu a Bilbao des del 2006, quan era més facil emigrar. Te una botiga de queviures, una parella espanyola i fa curses de cross. Parlem per Whatsapp i m’explica que xapurreja l’euskera, li agraden els germans Williams, de l’Athleti, i no va a correr la Behovia perquè Guipuzkoa queda lejos.

Una ombra és un tresor que s’ha d’aprofitar.

Com ja te DNI espanyol, cada any per la festa del corder, ve a OumJhrane amb el cotxe carregat de coses. Els panells, inversor i bateria solars s’han comprat entre Bilbao i Zagora, però s’han fabricat a Xina.

Al vespre treu dos cerveses, la primera al Marroc. Em parla de la seva feina ajudant al LandRover Santana Trophy, que cobra 4000€ a cada participant. La industria de l’exotisme esportiu de gama alta va començar amb el Paris-Dakar i segueix. Marathon des Sables, Desert Titan…

Motos carretera pesades a l’asfalt. Lleugeres al desert. Un altre viatge.

Els participants en aquestes proves es mouen en una bombolla. També els grups motoritzats. No tenen contacte amb la gent del país. És com viure una pel.lícula.

Les demandes de : “Stilo, dirham, bombon, messieur” i les actituts suplicants o agresives queden en mans dels que no viatgen amb barreres, com ciclistes o transport públic.

Hamid m’explica que el seu fill gran, de 17 anys ja està a Bilbao. El periple per Istanbul, Balcans i França fins al Pais Basc li va costar 5000€. Ara està internat en un Centre i en dos anys tindrà papers. InShallah!. Estudia mecànica i castellà. Sembla que al Pais Basc això es gestiona bé i tenir un tiet que avali ajuda.

A OumJhrane hi ha més cases que persones. Tots els que han emigrat, a Itàlia o Espanya, envien els estalvis perquè els que s’han quedat facin la casa. Altres treballen a la veína mina de coure. Al temps dels romans, el mineral amb coure estava a la superfície. Ara la mina és un niu de pous i galeries que treballen a tres torns.

Les ovelles i cabres d’en Hafiz van a dormir al seu riad.

En Hafiz és pastor nòmada. Acampa prop del alberg i al vespre encercla les 43 cabres i ovelles, les deixa amb un gos ferotge i ve a beure te amb nosaltres. És del Madrid i xapurreja anglès. Sembla que el francès està en recessió entre els nois joves.

Etapa de 70 km amb l’ajud de la pick-up d’en Hamid. Una bona decissió.

En Hamid no s’ha d’esforçar per fer-me veure que els 70km de pista fins a Ramlia en bici son molt. Les pluges de l’hiver van desfer les pistes al oued i als chott, els plans salins enfangats. Ha hagut de rescatar motoristes caiguts en la sorra o perduts, que han tingut la sort de trobar un nòmada que ha avisat. No és el primer que m’ho diu i ja vaig tocat. Em proposa anar amb el seu Toyota fins a Ramlia, 70 km, per 150€. Em surt car al anar sol, però accepto. Hamid no callarà i seguiré aprenent coses.

Ens despedim amb una forta abraçada. Fins a OumJhrane o Bilbao. Segueixo 20 km per pistes del desert amb cada vegada més sorra. Les muntanyes properes son la frontera, amb un punt de vigilància cada quatre kilòmetres, però amb marge per tràfics il.legals locals.

Pou d’aigua antic al nivell més baix d’un chott del desert.

Al desert no hi ha camins. Hi ha direccions l, potser, la marca que va deixar un viatger anterior. L’espai canvia. El vent mou dunes. El chott és dur i ciclable, o fangòs i no travessable. El oued desprès d’una riuada és un altre cosa. Això obliga a fer un slalom entre aparents marques de passatges anteriors. Un track que va servir a un viatger anterior, ara no és útil.

Una moto adequada pot superar això, pero per una bici amb cobertes de gruix mitg i totes les alforges a la roda trassera seria un infern.

Ramat de camells entre Aid Said i Ramlia aprofitant un lloc humit.

Els 20 km fins al Riad Ouzina és un continu buscar el millor camí entre pedres i sorra que obliguen a baixar i empènyer. El Riad està a 6 km de l’asfalt i això és una garantia.

Al marxar un grup català motorista que fa circulars des de Marzuga, quedo sol amb una familia alemana. Pugem la gran duna de sorra contigua sols i diuen que a Merzuga patien pels nens i la quantitat de Quads i 4x4 que s’exhibien a les dunes.

Dunes de Merzuga i marques de Quad.

Mustafá porta el Riad. L’aigua le treuen de dos pous a 80m de fondària, però aviat la canalitzaran des d’una presa a Errachidia. Amb els panells solars i bateria s’ha acabat el problema. Aqui no hi ha cobertura telefònica i han contractat una connexió satelital per donar WiFi als clients. És regular però costa 30€/mes. Starlink, la de Elon Musk, és més ràpida però costa 100€/mes

Camí de Ouzina. La serra al fons és la frontera argelina.

El seu pare és ramader i no vol canviar. Te 40 camells i no els ven ni sacrifica perquè els estima. Al punt més baix d’un chott salí trobo un pou antic del que no veig el fons. Mustafá em confirma que amb el ramat porten una barra i un disc, per fer una politja, corda i bossa. El camell estira la corda i aixi treuen aigua. Milers d’anys desprès d’aquesta  antiga sabiduria, intentaran bombejar amb motors solars.

Retrobant l’asfalt camí de Merzuga desprès de 150 km de pista.

Direcció a Merzuga trobo l’asfalt a 6 km. Desprès successivament: l’ombra d’algun arbre, la senyal telefònica, alguna casa, les muntanyes de sorra del Erg Chebbi i desprès de 60km, com un oasi de pel.lícula, Merzuga.

El turisme de Setmana Santa ja ha marxat i a l’estiu, per la calor, no vindrà ningú, però encara som molts visitants. L’Erg Chebbi, una successió de muntanyes de sorra, s’extèn 22 km de nort a sud i 5d’est a oest, arribant a 150 m d’alçada. Totes les que veig tenen algun grup motoritzat o en camells buscant la millor foto de la posta de sol.

Palmeral prop de Merzuga.

A peu, dins del palmeral, es veu el miracle de cultivar en aquest clima. La poca aigua es recull i canalitza i l’ombra de la palmera protegeix les llegums i cebes que creixen. Demà ruta fins a Errachidia seguint la vall del Oued Ziz i procurant entrar al palmeral que viu d’unes aigues que pocs kilòmetres avall, moren a les sorres del desert.

Pares valents en camell amb nens de 6,3 i 1 any

La parella sueco-marroqui del quarto vei al meu al Riad on dormo, han sortint en camell. La Veronica porta al més petit, de 10 mesos. En Youseff al nen de 3 anys i la nena de 6 va sola. Tots amb turbant i parlant àrab, perque viuen a Goteborg, però tenen uns avis a Oujda, a la frontera amb Algèria. La Veronica i en Youseff parlen castellà perquè es van coneixer a Torrevieja. Ell era socorrista i ella motxilera. Ara aprofitant els 400 dies de baixa parental sueca, visiten el sud amb el cotxe que van comprar al Marroc i guarden a casa dels avis.

Van preferir un passeig en camell a la bici.

Els nens no m'han volgut canviar el camell per la bici. Parlen àrab amb el pare i suec amb la mare i guarderia, així que em despedeixo dient-lis: “Hejdå (heido) i بسلامه (bislama). Ens tornarem a veure, a Goteborg, Oujda o Barcelona.

El palmeral aprofita el que queda d’aigua al Oued. Dàtils, llegums i verdures.

La ruta fins a Erfoud és una recta de desrt pedregòs sense límit. Quan es deixen de veure les dunes de sorra, comencen les petites cabanes que anuncien que tenen tot tipus de fòsils i minerals. En sentit contrari hi ha un fluxe constant de vehícles turístics que des de Marrakeix  volen viure l’experiència de sentir-se al desert a Merzuga.

Palmeral del Oued Ziiz entre Erfoud i Errachidia.

La última etapa pedalant son 75 kilòmetres remuntant al Oued Ziiz, que ve de l’Atlas i mort al Sahara. La ruta està asfaltada amb algunes obres i en algun moment escapo per endinsar-me al palmeral. Es fa un aprofitament antic i cuidadòs de la poca aigua. Les palmeres donen uns dels millors dàtils de Marroc i a sota es cultiven llegums i verdures. Als espais menys regats i sense la protecció de la palmera, hi creixen cereals.

Oued Ziiz i pobles berebers.

Al millor mirador sobre la vall s’hi aturen tots els vehícles turístics. Em converteixo en part de l’espectacle. Recent sortits de l’aire acondicionat, turistes de varies nacionalitats em pregunten per la ruta, la logística, la supervivència i es fan fotos amb un sonat que va en bici.

Barberia a Errachidia desprès de 20 dies sense afeitar.

Errachidia, el meu final ciclista de la ruta, és una ciutat en la que no hi ha turistes perquè la única cosa a veure és el Marroc. A l’estació confirmo el meu trajecte de bus i pago un suplement de 3€ per la bici. Busco una barberia, n’hi ha moltes, perquè la mandra i protegir-me del sol, han fet que no m’afeiti en 20 dies. Dos nois simpàtics, professionals, amb francès precari i amb cua de clients. 20 minuts de feina, 3€ i surto irreconeixible.

Al Marroc es pot anar arreu en transports locals. Destins des de Errachidia dificils a Internet.

Al Marroc hi ha moltes companyies d’autobuses locals i dos que cobreixen el pais.  Supratours és de la companyia ferroviària i no va als llocs que ariiba el tren. El meu destí és Nador, a 15km de Melilla, final d’una linea de tren i port amb un ferri quinzenal a Barcelona. 

La linea gran d’autobus amb informació a Internet que porta fins Nador, és CTM. He de fer transbord a Meknes i passar tot el dia, de 8h30 a 23h30 en buses i estacions, però la descoberta del país en transport públic és molt complementària a fer-ho en bici. Dos lineas locals van a Nador directe, una de nit i l’altre de matinada, però la seva informació no estava a internet. Avui bici, demà bus i passat demà ferri fins a Barcelona.

Fàcil  e impecable. Calen brides per fixar a les barres.

El bus de Errachidia a Meknes fa un recorregut espectacular. Travessa la part oriental del Alt Atlas per dos colls de 2000m. Ho fa pujant la vall del Oued Ziiz per unes gorges que no arriben a la verticalitat de les properes de Thodra i Dadés. Desprès travessa el Mitg Atlas pel parc nacional de Ifrane. Un paratge més, amb roures, alzines i els micos de Berberia. És un destí de turisme local molt atractiu.

Dunes de Merzuga des de la terrassa del riad.

El bus de Meknés a Nador és també molt fàcil. Puntualitat i la bici pot anar a la bodega d’equipatges dreta sense plegar. La fixo amb un parell de brides a l’estructura del vehicle. Els passatgers tots locals. Totes les converses en àrab, l’amazigh ja no hi és. Molts entenen francès, però nomès una minoria el parla bé.

Nador. Ciutat en que es pot llegir els conflictes de la època.

Passades les 11 de la nit als carrers de Nador encara hi ha vida. Melilla està a 12 km i el castellà està present a rètols i converses. Als cafes encara hi ha vida, tot homes. La vida dels vells, els de la meva edat, era mesquita i café, però amb els partits de futbol els cafes també atrauen a joves.

Ferri GNV de Nador a Barcelona i Sête.

El ferri a Sète amb parada a Barcelona surt de Beni Ansar, 12 km en direcció a Melilla. En bici és un moment i quatre ensenyades de passaport. És un port inquietant. Compartit entre Nador i Melilla, entre Marroc i España. 70% de la superficie és de Melilla i 30% de Nador. La doble valla de frontera entra a l’aigua al cantó del moll dels ferries.

Sis bicis en un vaixell tant gran. Cinc gravels a Sête, una BTT a Barcelona.

Molts cotxes de marroquins que treballen a Europa, motos d’europeus d’aventura al Marroc, sis bicis cap a Sête i una cap a Barcelona. El ferri és italià, la tripulació filipina i eslava, el meu company de camarot es diu Mohammed i és de Oujda, a la frontera amb Algèria.

Nador te potencial mediterrani per Marroc. La carretera és bona, el port creix, Adelte, la empresa a on treballa en Guille, ha instal.lat unes pasareles d’accès de passatgers. Te vols directes a Barcelona i ferries a Almeria.

Erfoud. Amb la caiguda del sol el carrer cobra vida.

Tot en un marc de por a la emigració i militarització de fronteres. Malgrat que hi ha 20 milions d’africans vivint fora, la majoria a Europa. El triple que fa 30 anys i més emigrants que els que han marxat de India o Xina, amb poblacions similars a Àfrica. A Nador s’inverteix a la vegada en comunicació i en barreres, perquè la demografia deixa clar que una Europa sense nens i una Àfrica sense prous feines, es necessiten.

Conaixement antic per aprofitar l’aigua al palmeral.

La ruta travessarà el Mediterrani des del Cap de Tres Forcas al de Gata, pel mar de Alboran, i seguirà la costa fins a Barcelona. Un bon final d’un gran viatge.

Un viatge compartit en part amb la Conxita. Combinant bici i transport públic, dos maneres de viatjar al nivell de la gent i el país, sense barreres. Ferri, tren, bus, microbus, taxi compartit, bici, caminar. Vint jornades, onze pedalades integrament. 820km pedalats per territoris molt diferents.

Eines d’orientacio prèvies al GPS i que no abandonen.

Barcelona, Tanger, Casablanca, Marrakeix, Ouirgane, Ijoukak, Taroudant, Taliouine, Taznakht, Ouarzazate, Agdz, Zagora, Oum Jhrane, Ouzina, Merzuga, Erfoud, Errachidia, Nador, Barcelona. Moltes etapes a recordar per preparar noves rutes. In ShaAllah!