El Hierro. Illa i volcans al fi d’un món que no entenem.

Classe de castellà als menors africans a Valverde per un grup de voluntaris.

El Hierro és l’illa més petita de les Canàries i la que té més volcans. També té deu mil habitants, vint mil  turistes anuals i fa dos anys hi van arribar deu mil migrants en pastera. A l’acabar la guerra civil, la meitat de l’illa va migrar a Cuba i Venezuela.  

Sara i Conxita. Dos metges amb històries. Del Poble Sec a El Hierro.

La Conxita i jo hem fet un viatge curt i apassionant. Una setmana a El Hierro. Ens trobem amb la Sara que treballava amb la Conxita al Poble Sec. Fa pocs anys es va aixecar un mur de la vergonya al Mediterrà i la ruta migratòria es va desplaçar a les Canàries. La Sara va demanar plaça de metge al port d’arribada de les pasteres a El Hierro. Ara és una dels dos metges a La Restinga, allá on arriben, molts en condicions médiques complicades. Avui Salvament Marítim ha rescatat 140 persones en dos pateres. En bon estat.

Roque de la Bonanza a la costa est. El mar està més tranquil.

Els menors es queden a El Hierro fins que els troben un altre destí, el govern espanyol els ha de tutelar fins als 18 anys. Els adults tenen un tràmit més complexe. La majoria van a la península de seguida.

A més  de fer de metge, la Sara amb un grup de voluntaris fan classes de castellà i excursions amb els menors que s’han de quedar. Avui hem tingut el privilegi d’acompanyar-los. Els que llegien millor han treballat una cançó de Rozalen.

Rozalen sempre amb causes justes. Va cantar a El Hierro i les seves cançons son una guia per llegir.

Espanya amb diners europeus, paga als governs de Marroc, Mauritània i Senegal per a que no deixin sortir pasteres amb migrants cap a les Canàries. A això se li diu “externalitzar fronteres”. Gambia i Guinea son els següents paīsos, no deuen cobrar i deixen fer. Això obliga les pasteres a navegar fins a mil cinqcents km i molts dies fins a la primera illa canària, que és El Hierro.

Dos vaixells de Salvamento Marítimo preparats al port de La Restinga, l’extrem sud de la illa.

Els que ho aconsegueixen, mereixen la medalla olímpica d’or.

El premi Nobel a la Bona Gent, el mereixen els que els rescaten i atenen. A les Canàries especialment Salvamento Marítimo i també els metges, policies i voluntaris.

El premi a l’estupidesa és a les polítiques que volen impedir la migració des d’Àfrica, el continent on neixen la meitat dels nens, fins a Europa, un continent envellit amb molt pocs naixements.

Els diners que van a corrompre politics africans, haurien d’anar a cursos en origen, previs a una migració ordenada. Del Frontex a l’Institut Cervantes.

Anfiteatre sobre l’oceà a Las Playas. És el que queda d’un volcà ensorrat al mar.

.

Les arribades en pastera han caigut a quasi la meitat els darrers mesos i a les Balears han augmentat. El mar sempre ha sigut un espai de migracions. Moira, Pantellaria, Ceuta, El Hierro. Molts republicans van emigrar a Argèlia i molts pied-noir a França.

Monument al meridià 0. A una lavada al sud de la illa i d’Europa.

El Hierro és el lloc més al sud d’Europa. Per això els primers cartògrafs van fer passar per la seva costa occidental el meridià 0°. Al segle XVIII, en plena lluita colonial, França i Anglaterra van lluitar per posar el meridià 0 a Greenwich o Paris. Ara El Hierro torna a ser una bona referència des de la que explicar la nostra Europa.

Valverde. La petita i maca capital de El Hierro.

Els primers pobladors de les illes Canàries eren berbers que van arribar probablement cap al segle V aC. No eren navegants i algú els va portar. Probablement fenicis, cartaginesos o romans. Potser deportacions com a càstig o potser per crear colònies que els hi servissin. La derrota de Cartago i la crisi de l’Imperi Romà va deixar aïllades les illes. Els seus habitants van continuar amb el món que havien portat del nord d’Àfrica. Cabres, ovelles, artesania, una cultura preislàmica. A l’Atlas els pastors també comuniquen amb un llenguatge de xiulets. Com el “Silbo Gomero o Herrero”.

Cami de Carboneros. Vertiginòs descens a Frontera i el mar per la resta d’un volcà.

A partir del segle XIV van arribar normands i més tard castellans a colonitzar aquestes illes de camí d’Amèrica. Es va simplificar en “Godos y Guanches” però el mestissatge aviat va ser total i es va exportar al Carib. Molt ADN de Cuba i Dominicana és berber.

La migració actual des de l’Àfrica, encara que sigui de pas, no és nova. El turisme del nord d’Europa tampoc.

Puerto de La Estaca desde la nostra casa. Equilibri inestable.

Hem volat fins a Tenerife Norte. Bus a Santa Cruz i bus a Los Cristianos. Tres hores de ferri amb navegació moguda fins al port de La Estaca, a la illa de El Hierro. Apartament llogat en una caseta construida a mitja pendent davant del petit port i el gran oceà. Les muntanyes es mouen, especialment els volcans, i algunes casetes no han resistit i han rodat per la pendent. Per sort la nostra aguanta.

Valverde a 700 m d’alçada. Humitat marina condensant.

La meitat de les persones de El Hierro tenen feines a l’administració. L’altre meitat segurament no viurien sense el turisme. Però els que venen a El Hierro son turistes especials. No hi ha grans platges ni hotels moderns. Les activitats son exigents. Esplèndides i dures. Per als que venen en pastera es dificil venir. Per als que venim en ferri o els que encadenen vols nomès és llarg.

Mirador sobre l’acantilat del Golfo. Vertiginosos camins d’antics pastors.

El Hierro ha tingut alguns dels cataclismes geològics registrats més grans. Fa 400.000 anys un volcà va créixer fins a 2.000 m. Els fonaments no podien aguantar el pes i fa 80.000 anys va col.lapsar cap a l’oceà creant un amfiteatre amb parets que arriben a 1000 m. Els ensorraments reduien pressió sobre el magma i permitien la sortida de nous volcans. L’últim volcà, el Tagoro, encara submarí, va aparèixer el 2011.

Colada de lava recent, fins a La Restinga i el Mar de las Calmas.

El tunel per accedir al pobles de El Golfo, el tranquilitzant nom del anfiteatre volcànic, està en obres i nomès es pot passar els rimers 10 minuts de cada hora. En un cantó visitem el Lagartario,  exposició de lagartos gegants, els més antics pobladors de l’illa, quasi extingits per ser menjar a la fam de la posguerra. A l’altra banda de el Golfo, després d’atravessar cultius i Charcos per banyar-se, dinem al balneari el Pozo de la Salud. D’allà surt un immens desert volcànic, i una estreta carretera esculpida al riu de lava que puja mil metres i després els baixa per l’altra banda fins al solitari Faro de Orchilla i una plataforma d’embarcament d’antigues fugides clandestines a Amèrica. 

Carretera estreta i vertiginosa cap el desert sudoest de la illa.

Hem llogat un cotxe i les pistes asfaltades son vertiginoses, puja i baixa de centenars de metres sense marge a equivocarse. Fins a l’aïllat recordatori al meridià 0, cal caminar alguns kilòmetres d’un camí dibuixat al riu de lava. Un mon mineral per a solitaris.

Desprès visita al Santuari de la Virgen de los Reyes. Una imatge que cada 4 anys es passeja per tota la illa. Matrona dels senderistes o dels constructors de GR. Seguim una pista de terra fins als 1500 m del Malpaso, el cim més alt de la illa que ens mostra un cantó de la illa convertit en un núvol. L’altre està clar anticipant una esplèndida posta de sol. Microclimes que depenen dels vents alisis.

Conxita en un camp de lava entre el meridià 0 i el solitari far de Orchilla.

Son els vents que van impulsar l’edat moderna i el capitalisme. Un veler ben dirigit es deixava portar fins a la recent descoberta Amèrica.

Avui la terra ha tremolat al proper Teide, el magma busca esquerdes per obrir un nou volcà a El Hierro o a La Palma, pero aquesta tarda el cim del Malpaso i el mirador de Jinama estan en pau.

Hoya volcànica dalt de la cresta del Golfo.

En aquesta illa tan petita, conviuen paisatges molt diferents:

Fons marins. El Hierro és un paradís per als submarinistes sobretot  al Mar de las Calmas..

Costes i “medianías”. Creades per erupcions volcàniques recents que encara no han erosionat suficient per fer valls.

Monteverde. La humitat dels vents alisis i la riquesa mineral de les sorres volcàniques creen uns boscos màgics per humans, cabres i ovelles.

Pinar canari. A la part superior de la illa els volcans més antics han creat unes mesetes per sobre de 1000 m amb arbres gegants.

Conxita al bosc de laurisilvas, a l’inici del descens del camí de Carboneros.

Fem varies caminades per aquests paissatge únics.

La Llanía. Ruta circular de 8 km i 500 m de desnivell entre boscos de brezos i fayas, liquens i laurisilva. El bosc original, adaptat a condensar la humitat dels núvols sense pluja.

Jinama i Camino de los Carboneros. Part superior dels dos camins que permeten superar la verticalitat de l’anfiteatre volcànic de El Golfo.

Trossos del Camino del Agua visitant el Garoé, arbre sant que ajuda a recollir la pluja horitzontal del mar de núvols. 

Conxita a la Senda de Cardones, de l’acantilat de Las Playas.

L’altre amfiteatre volcànic,  el de “Las Playas” que mira al sud, també té parets de mil metres d’alçada. Era un volcà més alt i també es va ensorrar. Avui fa molt vent i les pedres segueixen caient cap el mar. S’hi accedeix per dos tunels que eviten les parts més exposades però en la nostra caminada hem evitat un allau de roques. 

Atrapanieblas cami del pico Malpaso. Converteix humitat en aigua.

La ruta asfaltada acaba al Parador de Turisme. Cada illa ha tingut dret a un Parador i a les illes més visitades son un més en la competència entre grans hotels. Però a El Hierro, l’illa més petita i amb un turisme especial, és l’únic hotel important. Fem un tros cap amunt del Camino de los Cardones que va fins al Pinar. Fa un parell de dies l’haviem baixat una bona estona des de la part de dalt, així com el  camino de Isora a Las Playas. Aquests camins verticals els feien fins no fa tant totes les families amb el bestiar dos cops a l’any.

Erupcions i ensorraments de volcans fins arribar a la forma actual, de moment…

El Centro de Interpretación Geológica aclareix molts dubtes. Com es van formar successivament les illes. Com ensorraments de volcans excessius van donar la seva peculiar forma a El Hierro. No aclareix quina crisi arribarà primer. Magma volcànic venint d’abaix. Un meteorit venint de dalt. Un Shock que s’escapi del control de les elits que el provoquen.

L’illa és famosa entre els submarinistes i la zona de Tacorón, a un extrem del Mar de Las Calmas sembla un bon lloc. Unes escaletes permeten baixar entre les roques i la marea alta sembla un bon moment, però una bandera vermella confirma que no és el dia. Massa perillòs.

Limit Sud d’Europa al port de La Restinga.

A La Restinga ens trobem amb la Sara. Avui està de guardia com a metge però fa tres dies que no arriba cap pastera. Els últims mesos l’arribada d’emigrants ha baixat molt. Potser es fan servir altres rutes menys arriscades, potser el mal temps d’aquest hivern, potser…

Sara ens ensenya les instalacions provisionals al port en que s’acull als emigrants mentre s’atenen urgències mèdiques, mengen, s’hidraten, s’escalfen i es fa la identificació. Les urgéncies médiques són sovint greus i requereixen acció immediata.

Ruta de pateres a les Canàries. Amb “externalització de fronteres” naveguen 1.500 km.

El rescat es fa si cal en alta mar. Està ben organitzat i tots els estaments col.laboren. Hi ha dos vaixells de Salvament Marítim, un organisme que depèn del Ministeri de Transports. Si es pot, arrosseguen el caiuco a port. Si no es pot, trasvassen els emigrants al vaixell. Al port la Creu Roja que depen del Ministeri de Inclusión, Seguridad Social y Migraciones, els aten. Els porten al Centro Atencion Temporal Extranjeros. Els menors es queden a El Hierro. Els adults en pocs dies son traslladats a Tenerife o la Península amb una documentació temporal i comença una nova e incerta part del seu viatge.

Tres Ministeris amb les Secretaríes i Direccions generals. Subcontrates, ONGs i voluntaris.

La Restinga té tres indústries. La pesca, el submarinisme i la recepció i rescat d’emigrants.

Aviat no hi haurà relleu generacional a la pesca. Els joves de Senegal i Guinea que eren pescadors i van emigrar perquè els vaixells dels paísos rics s’ho quedaven tot, potser tindran feina.

Camp de lluita canària amb vistes al mar, a Campanario.

La Sara està de guàrdia localitzable, fa uns mesos treballava nits i dies continuats però avui no ha arribat cap patera i aprofitem per nadar a un àrea protegida de la mala mar. En pocs minuts veiem molts peixos. Especialment les vistoses Viejas femella, d’un vermell molt destacat i molt bones a la taula.

La torrnada, abans que arribi la foscor, és variada. Del mar a 1300 metres per successives capes de bosc. Nou descens al mar per l’acantilat de El Golfo. Parada al Campanari de la Candelaria i al Campo de Lucha Canaria. Tunel sota l’acantilat i ja de nit arribada a casa al Puerto de La Estaca.

Roque de las Gaviotas, a Tamaduste, costa nordest.

La Central hidroeólica de Gorona del Viento està a punt d’aconseguir l’autosuficiència energètica de l’illa. Una senyora ens explica que als anys setanta no tenien electricitat, la llum al vespre era amb un candil d’oli o els fars del cotxe. Ara la central té cinc grans molins de vent. L’energia sobrant bombeja aigua del mar a una presa i una turbina permet suplir la manca de vent. 

La manca d’aigua es resol amb tres dessaladores d’aigua de mar que utilitzen part de l’electricitat generada.

Vegetació adaptada al sól volcànic, la sequedat i la pluja horitzontal.

El vent i la mala mar fan que nomès puguem bussejar prop del port de la Estaca. Sembla que tots els peixos han buscat el mateix refugi, perquè fan honor a la fama de l’illa. Grandiós nadar sols al capvespre entre desenes de peixos de tots els tamanys i colors.

Sortits de l’Atlàntic, assecant-nos a una colada de lava.

Diumenge agafem el ferri per tornar a Tenerife. El mar està molt mogut, excepte el tram en que la illa de la Gomera ens protegeix del vent. El ferri és un enorme catamarà amb quatre hidrojets i motor diesel. Els molts vehicles i camions van en una plataforma sense tancar ben protegida i oscil.lem amb una velocitat de 38 nusos. Els alisis a l’hivern són més irregulars i forts. No puc imaginar com poden ser 10 dies en una patera.

Amb sis milions de turistes cada any, Tenerife és un Carnaval permanent.

A Tenerife el Carnaval deu començar quan neix Jesús i acabar quan more, el calendari d’activitats s’allarga tot gener i febrer. A Santa Cruz de Tenerife tothom està al carrer de festa. Les tres places principals del centre tenen escenaris amb actuacions que no s’aturen. Tothom està disfressat ballant. Un nen no voldria moltes de les disfresses per anar al cole per vergonya, però els “adults” se les posen orgullosos. Yiwu, la ciutat xinesa que fabrica les coses festives per a l’occident ric i decadent, aquest any tenia al catàleg moltes disfresses de faraons i de policies.

Tot serveix com a vestit de festa. Aquest any guanyen Faraons i Policies.

El Carnaval de Tenerife és molt segur. Tots els hotels posen als seus clients una pulsera de l’hotel perquè molts no troben el cami al final de la nit o els han d’acompanyar. A la Plaza España aparquen els moderns cotxes de la Policia Local, Policia del Cabildo, Policia Canaria, Protección Civil i Creu Roja. Guardia Civil i Policia Nacional s’ocupen de migracions i estrangeria. Si cal, les moltes disfresses de militar, superheroi o policia també ajudaran. Hi ha grups de parelles madures del nord d’Europa, de Cadiz cap amunt. Del sud d’Àfrica, del Sahara cap avall. Reinas i Reinonas del Carnaval. Un dia com molts.

Camino del agua i Garoe, árbol santo. Captura de la humitat de l’aire.

Desprès de la festa nocturna, un dia tranquil per passejar per la encantadora Santa Cruz. El Hierro rep 10.000 turistes en un any i Tenerife, amb una poblacio de 960.000, en rep 6.000.000 que no paren de crèixer. De moment els moviments sísmics al Teide s’han aturat, la ruta canària decreix i el Carnaval té una jornada de descans.

Viatge del 9 al 16 febrer. Vols de Barcelona a Tenerife Nord. Guaguas a Tenerife i Los Cristianos. Ferri al port de La Estaca, El Hierro. Caminades llargues i nedades curtes.