Sudàfrica. Ara la segregació és per riquesa.

Dissabte al matí al township de Langa, Cape Flats. Camí de l’esglèsia. Contenidors amb barberia, venda d’electrodomèstics i remeis de fetiller tradicional.

Thabo ens ensenya orgullós el seu township. Langa és una barriada on hi viuen 100.000 sudafricans, quasi exclusivament negres que parlen xhosa i són pobres. Eren del District Six, un barri mixte de Cape Town però les  lleis de l‘apartheid obligaven a barris racialment homogenis i el govern racista va enderrocar District Six i traslladar als seus habitants a nous barris. Amb alguns equipaments per als “coloured”, indis i mestissos. Amb poc més que res al dels negres.

Thabo a la que va ser casa seva al township de Langa. Ara al quarto hi viuen dos famílies que comparteixen cuina i lavabo amb els altres residents.

Thabo va néixer en una familia que compartia una habitació amb dos famílies més en el que s’anomenava “hostels”. Ens porta a veure uns coneguts que encara hi viuen. Tres matalassos per les tres parelles d’adults, bosses al sostre per guardar les coses. Cuina i WC comú per tot l’edifici i els nens dormint al passadís. Thabo recorda que l’embús per fer servir el WC al matí l’obligava a llevar-se dos hores abans per arribar a temps al col.legi.

Televisió i roba neta no falta als habitatge comunitaris del “township” a Cape Flats.

Ara moltes famílies ja tenen pisos de dos habitacions i bany. Els més afortunats s’han fet una caseta. També hi ha els nouvinguts sense feina que s’han fet una barraca amb xapes de llauna i cartró i que han negociat amb els veíns l’ús del seu bany i potser l’electricitat. La cultura africana obliga a que els primers diners que tens s’han de destinar a millorar la casa dels pares, després a comprar un cotxe per vell que sigui, en tercer lloc la teva casa. Com herència de les lleis de l’apartheid, al barri quasi tots son xhosa i conviuen bé.

Més de la meitat dels 4 milions d’habitants de Cape Town viuen a townships.

És diumenge  i al township s’identifica  al joves que estan seguint el ritual del trànsit a adults pel seu vestit. Els adults que van a les seves esglèsies, també porten vestits elegants. Les barreres per raça o riquesa son fluïdes. L’actor negre Denzel Washington va filmar una película a Langa. Desprès Thabo li va ensenyar el township i van acabar jugant a futbol. Al marxar, Washington va regalar 8000 rands (400€) a cadascun dels seus nous amics.

La blanca és l’espectacle. La noia que des del mural apoia les vacunes també la mira.

Més de la meitat dels 4 milions d’habitants de Cape Town viuen en townships. Concentren la majoria de les morts violentes de la ciutat, que ara encapçala aquest rànking. Thabo comenta que molts conflictes venen pel control del territori dels diferents negocis. Des dels microbusos que porten del township a la ciutat, fins a la venda de drogues. Això no és diferent del que s’explica a “Gangs of New York” o “El Padrino”. Altres causes de conflicte i morts són delinqüència o odis entre grups.

La majoria dels nens del planeta viuen en Townships o assentaments informals.

Però Thabo només té bones paraules per Langa, el seu township, i diu que els altres tenen més problemes. Com Gugulethu o Khayelitsha, on hi viuen viuen un milió de persones, son més pobres i no paren de crèixer.

Estadi de Cape Town del Mundial de futbol que va guanyar España

Sudàfrica és la societat més desigual del món. S’hi van trobar les millors mines de diamants i or i tota aquesta riquesa ha quedat en mans de blancs, que només són el 7% de la població. Al turístic i proper Waterfront destaca entre moltes botigues el concessionari de cotxes Ferrari

Final de la ruta. De Kisangani, al Equador i riu Congo fins al Cap de Bona Esperança.

Ha sigut la última setmana d’un viatge de 52 dies, 8000km en transports locals i 420 km caminats per pobles i ciutats. De Kinshasa i Kisangani, el centre d’Àfrica a l’Equador, fins a Cape Town i Agulhas, l’extrem sud del continent. De la RD Congo, un dels paísos més pobres de l’Àfrica, fins a Sudàfrica, un dels més rics. Amb els ulls i orelles ben oberts per intentar entendre i apendre.

Clayton. Perifèria de Cape Town. Pobles molt rics.

De Windhoek a Cape Town hi ha 1500 km de carretera de bon asfalt i un carril per direcció. La ruta és una recta inacabable per la meseta africana que s’exten al sur del riu Congo. Les curves apareixen per baixar a la costa al final del viatge. Poca població, cada 100 km hi ha un poble petit que viu de subministrar al territori proper. La poca circulació inclou camions de dos remolques i grans càrregues. 

Imizamo township. Perifèria de Cape Town. Barri pobre.

Fem el viatge en un bus de Intercape, plè i comfortable, amb un pas de frontera nocturn, pràctic i aburrit. La densitat de població és tan baixa per l’aridesa del terra i la massiva migració a les ciutats. Fins arribar a Cape Town, ciutat atractiva i inquietant en un país que ha estat a prop del precipici, que té molts problemes per resoldre i alhora representa una de les esperances per sortir del carreró sense sortida on ens porta la geopolítica actual.

Table Mountain des dels Company Gardens (Companyia Holandesa de les Índies).

Cape Town és la ciutat més propera al Cap de Bona Esperança, que també s’anomena, més honestament, Cap de les Tormentes. Fins a la construcció del Canal de Suez, era ruta obligada en el comerç marítim entre Àsia i Europa. El port de Cape Town no protegeix dels forts vents de la regió i en grans tempestes es convertia en cementiri de vaixells.

El port de Cape Town no era el millor però tenia aigua dolça per els vaixells en ruta.

Lloyds, l’asseguradors marítima, va deixar de fer pòlisses als vaixells a Cape Town a l’hivern, perquè era una ruïna. Va ser el moment de començar seriosament un port nou. Quan es va acabar, el calat no era prou gran per als grans vaixells de carga actual, que tenien millors opcions als ports més tranquils de l’oceà Índic, com Durban.

Waterfront de Cape Town. Èxit turístic e immobiliari i problemes similars a Barcelona.

La reforma del moll es va orientar cap el turisme i la inversió immobiliaria de luxe, en la primera de vàries similituds amb la Barcelona postolímpica. Ara el conjunt de restaurants, botigues i museus s’ha convertit en un èxit i Cape Town es un gran imàn pel turisme africà. Per a molts visitants, Cape Town i una visita al Kruger Park és l’experiència africana. Sempre per uns circuits aïllats de la explosiva història i present de la ciutat, país i continent.

Cape Town és la ciutat amb més morts per violència d’Àfrica. Moltes raons, però una és la desigualtat.

El segon dia visitem museus, caminem llocs de la història colonial i esclavista i al final del dia m’adono que he triat una ruta equivocada. Estem en un lloc inadequat, entre estacions de busos, tren i assentaments informals. Per trobar la direcció he de mirar el telèfon i això ens converteix en objectiu. Dos joves ens assalten, un per l’esquena em tira a terra i agafa el telèfon de la butxaca. Em recupero i l’empaito entre cotxes però s’escapa per un descampat de vies de tren. Sembla que amb el meu telèfon s’han conformat, i la Conxita amb raó, em renya per haver-lo perseguit. Amb el seu telèfon podrem seguir el darrers dies del viatge sense canvis. Ja havíem viscut situacions similars a Khartum, Buenos Aires i Bangkok. Cal aprendre dels errors i seguir.

Després de superar l’apartheid, queda acabar amb la desigualtat,  unificar SudAfrica i fer una societat més humana.

Cape Town és ara la ciutat més violenta de Àfrica, amb dades similars a les de Brasil o Estats Units, però inferiors a Mèxic, que te el “privilegi” de la proximitat als USA per disposar d’armes barates i tenir un gran mercat consumidor de droga. El cas de Sudàfrica és diferent, hi ha menys armes, però altres factors estimulen la violència. Com els conflictes entre grups, Sudàfrica té onze llengües oficials, o amb els emigrants més pobres d’altres paísos africans.

Reflexions al Sunday Times en el 30 aniversari de les eleccions que van acabar amb l’apartheid.

Aquesta setmana s’ha celebrat el 30 aniversari de les primeres eleccions, que va guanyar Nelson Mandela, recent sortit de la presó, i que van acabar amb el règim racista blanc de l’apartheid. L’editorial del Sunday Times, el millor diari sudafricà, diu: “El repte més gran a la convivència a Sudàfrica és la persistent desigualtat econòmica, que té les arrels en el passat racista i que ens ha donat el vergonyòs títol de ser la societat més desigual del món”.

Maig eleccions generals. ANC no guanya al Cap i es preveu que perdi la majoria absoluta al país.

A finals de maig hi ha eleccions presidencials i es preveu que guanyi el African National Council, el partit de Mandela i de la lluita anti-apartheid, però la corrupció i les divisions li faran perdre la majoria absoluta. Western Cape, la regió de Cape Town pot tenir un paper important, perquè el ANC mai ha sigut majoritari. El 50% de la població és “coloured” i els privilegis que tenia amb respecte als negres durant l’apartheid van crear desconfiances que perduren. La resta de la població és 30% negres, 10% afrikaans i 10% anglos, encara que la identificació per grup racial o llengua materna ja no es fa.

La solidaritat de Sudàfrica i Palestina contra els seus apartheids ve de lluny.

Al Waterfront hi ha el museu de Robben Island, la illa presó en que Nelson Mandela i molts militants van estar empresonats. Mandela, potser el polític més reverenciat del segle XX, és també una icona pop i la seva imatge està a tot arreu, com les del Che, Bob Marley o Marylin. Mandela va ser el primer advocat negre, es va integrar al Partit Comunista Sudafricà i al African National Council, el moviment anti apartheid. Va ser detingut, condemnat a cadena perpètua i alliberat 27 anys desprès quan liderava les negociacions per acabar l’apartheid i anar a unes eleccions. El ANC va guanyar-les, Mandela va ser escollit president i va evitar la desintegració violenta del país.

La imatge de Mandela és una icona, com el Che, Bob Marley o Marilyn.

Al seu funeral hi van acudir la majoria de líders mundials. Obama va seure al cantó de Raúl Castro i ho va explicar dient que mentre els USA encara calificaven a Mandela de terrorista, Cuba sempre va recolzar al moviment antiapartheid.

Dia de boira i pluja dalt de Table Mountain.

Table Mountain és la muntanya que domina la ciutat. Un telefèric permet pujar-hi però sovint té boira i pluja. Els vents freds i humits de l’Atlàntic pugen per la muntanya i condensen al cim.  Caminem una estona pels camins del cim sense veure rés i procurant no perdre’ns. Després, agafem un bus per rodejar tota la muntanya, i veure l’esplèndid Jardí Botànic, passant pels pobles a on es refugien els més rics. Cape Town és amb 7400 000 persones, la segona ciutat amb més milionaris de l’Àfrica. Al darrera de Johannesburg i al davant de Cairo, Lagos o Nairobi, totes ciutats amb molta més població.

Especulació immobiliària de luxe, sense solucions d’habitatge per als treballadors pobres, manca d’aigua. Problemes comuns de les ciutats “exitoses”.

Cape Town comparteix amb Barcelona molts problemes. El creixement de les ciutats, l’atracció pels joves que treballen en les noves professions, i la consideració de la vivenda i l’immobiliari com un mercat lliure per als capitals. S’ha construït molt edifici de luxe per inversió, els nòmades digitals creen una pressió que expulsa als residents antics, i l’aigua escasseja. Son bones notícies a curt plaç per al capital però dolentes per a les persones.

Vaixells de pesca a prop del Agulhas Cape. Bona pesca per la barreja de temperatures del mar.

Lloguem un cotxe i ens acostumem a conduir per l’esquerra amb volant i controls invertits. Anem al Cap de Bona Esperança, el promontori que separa l’Atlàntic del sud del continent. És la ruta que va obrir el navegant portuguès Batomeus Dias i que va iniciar el comerç marítim entre l’Orient i els imperis comercials portuguès i holandès. Un repte per la navegació perquè coincideixen la corrent freda ascendent del gir de l’Atlàntic sud, la corrent calenta descendent de l’Índic i les aigües i vents que venen de l’Antàrtida.

Cap de les Tormentes, que per Màrketing és va anomenar de Bona Esperança.

Seguim fins al Cap d’Agulhas, el punt més al sud d’Àfrica. La llarga ruta, 320 km en el dia, travessa paradisos de surfers, pobles de jubilats rics i Khayalitsha el township més gran i violent de Cape Town, amb un milió de persones, firuit de la massiva migració de la provincia pobre, East Cape, a la rica West Cape.

Agulhas Cape. Punt més a sud d’Àfrica. Oceà Índic a l’est. Atlàntic a l’oest i Antàrtida al Sud.

Vistes esplèndides, ports i costa que donen idea de la importància industrial de Sudàfrica, especialment aquesta part de West Cape. Autovies molt plenes, carreteres rurals molt buides i un excel.lent manteniment. Molts locals fent auto stop amb un bitllet a la mà per indicar que volen pagar el viatge.

Stellenbosch i Franschhoek. Grans vins entre muntanyes i  arquitectura dels colons francesos i holandesos.

La següent jornada conduint per l’esquerra, 200 km per la ruta que ha fet famosos als vins de Sudàfrica. Franshoek i Stellenbosch, amb alguns centenars d’excel.lents bodegues, vinyes, restaurants i bars. Un contrast turístic, ric i blanc en un país amb desigualtats extremes. 

Al país més ric del viatge és on demanan més. També  blancs.

L’economia funciona sense bitllets per prevenir robatoris. Petits pagaments només accepten targetes i per ajudar a les persones que demanen, es recomanen uns cupons a partir de 10 rands (1 €) que permeten comprar aliments o allotjament.

Proteas, gènere molt antic de plantes exclusives de Sudàfrica.

Retornem el cotxe llogat a Cape Town i en les últimes hores ens acomiadem del Waterfront, els Company Gardens i les vistes de Table Mountain. Junt amb el Kruger Parc son les coses més visitades d’aquest país que fa por i admiració a la vegada. El país que ha superat l’apartheid racial per descobrir la insuportable desigualtat econòmica. El país més legitimat, i ho ha fet, per denunciar com apartheid i genocidi al govern d’Israel pels crims que comet a Gaza. El país amb la major desigualtat del món i el nivell de violència més gran a l’Àfrica.

Foques al port de Cape Town. A prop pingüins, taurons i balenes.

Un viatge per cinc països molt diferents. El Banc Mundial diu que Espanya té un producte brut per càpita a l’any de 34.000$. Sudàfrica i Namibia el tenen entre 5 i 6000, 5 vegades menys. Angola i Congo Brazza uns 2500$, 14 vegades menys. Congo Kinshasa 715$, 47 vegades menys que Espanya! No es pot imaginar què volen dir aquestes xifres en la vida de una persona. El viatge ens ha costat uns 100€ per persona i dia sense comptar els vols amb grans desajustos de preus i vivint còmodes.

Convivint aventures 50 anys i 52 dies.

La Conxita i jo pràcticament celebràvem els 50 anys de convivència, una mena de bodes d’or, però mai havíem convivint 52 dies sense descans. Ha funcionat millor del previst i en el camí hem complert 67 i 68 anys. No ens podem queixar, els exploradors que ens van obrir camí no van tenir tanta sort.

Stanley, que va navegar el Congo i va travessar Àfrica d’Est a Oest, va morir amb 63 anys.

Brazza, que va explorar l’altre Congo i els afluents del nord, va morir amb 53 anys.

Livingston, que va explorar el Zambezi i els grans llacs, amb 60 anys.

Rhodes, l’anglès que volia fer el tren de Cairo a Cape Town, als 49.

Diogo Cão, el portuguès que va descobrir i navegar la desembocadura del Congo, als 35.

Bartolomeu Dias, que va navegar per primer cop el Cap de Bona Esperança, va morir als 50 anys

Vida de carrer a l’assentament de Langa.

Ha sigut la ocasió de conèixer gent inoblidable, de viure situacions inesperades i la oportunitat de pensar els canvis del nostre món amb els ulls dels que estàn a l’altre cantó del Mur que separa el nostre món ric de la resta.

Moltes gràcies a tots els que heu tingut paciència de compartir aquest viatge i lectures. Ara toca pensar nous destins.

Namibia. Un desert vell i un país jove.

Cal medir el temps. Amb marea alta l’oceà s’emporta el cotxe.

La sisena setmana del viatge vam travessar Namíbia de nord a sud i d’est a oest. 14 transports que van donar per moltes converses. Els paisatges d’un país molt nou son tan exagerats com les desigualtats socials i els reptes per una convivència ben encarrilada.

Diumenge a la freda platja de Swakopmunde quan la boira s’en ha anat.

Tal com van fer molts boers quan el Mandela va guanyar les eleccions i amb el final de l’apartheid, l’Amalia i el Johan es van comprar una granja a Namibia. Sense desconectar de Sudafrica, ell hi seguia treballant com advocat, la granja i les finances van fer progressar la familia i passaven temporades a les platges de Inhambane a Moçambic, o de Swakopmund a Namibia.  Fa tretze anys, a la granja hi van construir un lodge per a que els turistes poguem anar a veure animals al parc natural d’Etosha. Ara són grans, estan malalts i els costa anar amunt i avall i alhora gestionar l’hotel.

Família d’elefants passejant per Etosha.

Després de tres nits al seu lodge, l’Amalia ens porta a Tsumeb, el poble gran més proper, a 90 km, des d’on podrem agafar un transport compartit per anar a Windhoek, la capital. Ens parla de les seves inquietuds com si fossim familia, som blancs i per tant de la seva tribu. S’esforça en un anglés insuficient doncs, tot i que és l’idioma oficial del pais, a casa i amb els treballadors parla afrikaans. 

Hora punta a Etosha per fotografiar al guepard. 100 turistes, 1 felí.

Els diners els tenen a Illa Mauricio, perquè diu que Sudafrica està en bancarrota i així no paguen impostos. El fill dóna prèstecs ràpids amb la garantia del cotxe, però ella no ho veu clar. Té por d’una guerra, no li desagrada el Trump pequè diu que la immigració allà és un problema. No suporta el patiment dels nens palestins, però qué ha de fer Israel?  A Tsumeb, es preocupa per trobar-nos transport i vol que l’avisem quan arribem perquè te por.

Windhoek, capital de Namíbia. Barreja de modernitat i estil colonial aleman.

Al taxi compartit que ens porta a Windhoek els altres passatgers parlen en afrikaans. En anglès ens entenem malament. Els primers que van parlar afrikaans al que ara és Namíbia, van ser els encara orgullosament anomenats “bastards”. Eren fills de colons holandesos i dones “hotentote” nascuts a la Colònia del Cap al segle XVIII.  Rebutjats per les dos comunitats, van emigrar a les terres àrides al nord del riu Orange. Van portar-hi la seva llengua i van ser una elit fins que els europeus van arribar.

Genocidi del nama i els herero pel colonitzador alemàn al començar el segle XX

Els alemanys van aportar-hi la pràctica del genocidi. Seguint a una revolta dels herero i nama, que perdien les terres, va començar un intent d’extermini. Els que no van fugir, eren executats i en una fase posterior, tancats en camps de treball i extermini. El govern d’Alemania ja ho ha reconegut, però després van venir altres. Armènia, l’Holocauste jueu, Hiroshima, Ruanda, bombardejar civils i arrasar ciutats com Dresde, Gernika o Manila, ara Palestina. Al Museu de Swakopmunde es glossa en alemany, afrikaans i anglès, la colonització alemana i no es citava aquest genocidi. Ara s’ha afegit un panell, en anglès, en que s’explica el que va passar.

Estació de Windhoek. Trens de carga i un de passatgers a la setmana.

Encara que mantenen la diferenciació d‘algunes etnies, la barreja de llengues i de gent és gran. Els antics habitants !koshan i nama van ser estrujats pels boers  i anglesos des del sud i pels bantús onwhama que venien del nord tot just fa 300 anys. Quan hi va haver les independències africanes Namibia va quedar dins de Sudàfrica i va patir l’apartheid. La independència actual sembla funcionar bé, malgrat les enormes diferències econòmiques entre blancs i negres. 

Molts nens ens demanen diners. Tot blanc es suposa que és ric. Hi ha pobres perquè hi ha rics. Al carrer de Kinshasa no ens demanaven res perquè tothom era pobre.

Sandwich Harbour, llacuna entre duna i mar que aprovisionava vaixells.

Namibia és poc poblat, és ric en recursos i en paisatges v i té ciutats endreçades i bones carreteres. Permet un turisme aventura en grups o individual amb bones infrastructures. Ens ho explicaven al sud d’Angola, els primers turistes que vam trobar al cap de cinc setmanes de viatge, una amable parella d’alemanys. 

Sortida d’escola a Mondesa, barri pobre de Swakopmunde.

Havien comprat un 4x4 al sud de Namibia i van fins al nord d’Angola al poble on ell havia nascut i on no hi havia tornat des del 61 quan tenia 5 anys. Va viure a diferents països d’Àfrica fins que els pares van tornar a Alemanya. Sempre ha treballat de “consultor” per diferents països africans i coneix bé Kinshasa, Brazza i Àfrica oriental. Dormen al sostre del 4x4, disfrutant dels paisatges. De tornada deixaran el cotxe en un gran hangar on centenars d’alemanys hi han deixat el seu fins al proper viatge. Una empresa local, gestiona manteniment i assegurances i posa al cotxe a punt per quan tornin els propietaris. Com la industria alemana de turisme nàutic a Croàcia.

La sorra de les dunes ve de la desembocadura del riu Orange. La turista, de Barcelona.

Namíbia és un país molt poc poblat perquè el seu territori és àrid. És estable perquè va arribar a la independència amb el final de l’apartheid a Sudàfrica, que l’ocupava il.legalment en contra de les resolucions de les Nacions Unides. Això es va acabar quan els Estats Units van deixar d’apoiar al règim racista perquè això els hi era un problema racial intern. Ara mana el SWAPO, el partit de la lluita anti-colonial, perquè ha guanyat totes les eleccions, i conviuen blancs i negres malgrat les enormes diferències. Recorda a l’ocupació de Palestina per Israel i costa pensar que hi pugui haver una solució diferent.

Mina d’urani de Rossing,, una de les sis que hi ha a Namíbia, de propietari xinès.

Namíbia te recursos. Especialment mines, pesca i turisme.

Te la mina d’urani de Röslin, la més gran d’Àfrica. Com totes les mines del planeta, desprès de molts anys d’explotació, te un mineral amb poca riquesa. Això obliga a una mineria a cel obert amb una enorme destroça ambiental i ús molt gran de recursos escassos com aigua. Per al funcionament de la mina cal enviar aigua dessalada per una tuberies des de la llunyana costa. També te diamants, liti i s’han trobat jaciments off shore de petroli encara per explotar.

Flamingos Rosa a Walbis Bay. La corrent freda porta peix, que porta ocells.

La pesca és molt abundant per la corrent de Benguela. És una corrent marítima freda que puja per la costa Sud-oest africana i forma part de la circulació d’aigua i aire a l’Atlàntic Sud. L’aigua freda te més oxigen que la calenta i per tant més peix. Sembla que la única empresa estrangera que hi pot pescar és Pescanova.

La corrent de Benguela i els vents arrosseguen cap el nord la sorra del riu Orange i això alimenta les dunes del desert costaner i els bancs de sorra mòbils que fan perillosa la navegació. No ajuden les boires denses que crea el contacte de l’aigua de la corrent freda i l’aire calent dels alissis. Tampoc ajudava la quantitat de ferro a les roques que feia poc fiables les brújules.

Moll de Swakopmund que no pot competir amb el proper port profund i modern de Walvis Bay.

El desert de la costa i la fauna dels parcs naturals són el gran reclam turístic.

El parc natural de Etosha és un immens territori que envolta un llac salat sec i molts pous d’aigua que l’envolten. Els animals que hi viuen i una seriosa política de protecció i persecució de la caça furtiva atreuen a molts turistes. Fotografiar i observar als animals és una font de beneficis i moltes granges d’animals s’han reconvertit a allotjaments turístics. 

Ramat de Springboks pasturant tranquil·lament.

El cost d’un dia en mitja pensió en un lodge mitjà és de 100€ per persona i una ruta de mig dia pel parc uns 60€. Per Booking hem reservat 3 dies en un lodge que com tots està aïllat. Des de la frontera amb Angola hem encadenat taxis col.lectius i l’últim s’ha espatllat. Afegim la nostra reserva d’aigua a un radiador que perd i finalment canviem de vehicle. Al nou conductor li fa il.lusió anar a un lodge que veu com a lloc de blancs rics i passem a recollir a la seva nòvia que no s’ho vol perdre. 

Guepard, el més esquíu dels “Big Five” posant per als turistes.

Amb el GPS del meu telèfon arribem al lodge, ja fora de l’asfalt i després de varies barreres per animals. 

Els lodge i el parc estàn lluny de les ciutats, cal llogar cotxe o anar-hi en grups organitzats, no estan pensants per viatgers sense vehicle.  Dins del parc, per seguretat, no es pot sortir dels vehicles i no es estrany que un solitari guepard o leopard es pregunti que fan desenes d’humans en un embús de cotxes fent-li fotos.

A punt per un excel.lent plat de cucs del arbre mopane.

La deserta costa de Namíbia és el nostre següent destí. Els únics rius que desemboquen a la costa de Namíbia, són el Orange, a la frontera amb Africà del Sud, i el Cunene, a la frontera nord amb Angola. En mig hi ha 1500 km de desert atravessat per alguns torrents secs que porten aigua de tard en tard. Els parcs Namib-Naukluft, Skeleton Coast i Iona, de sud a nord, cobreixen els deserts que s’extenen del mar fins als acantilats que pugen fins a la meseta central.

Namutoni, fort colonial alemàn a Etosha

A la costa només hi ha tres ciutats crescudes al voltant de ports naturals.

Luderitz és un port al voltant d’un àrea en que es van trobar diamants.

Walvis Bay un port d’aigües profundes, fins a 14 m, que dona sortida a urani, marbre, sal i peix. Per la importància d’un port natural, Anglaterra i després Sudàfrica van intentar quedar-s’ho com enclau però al 92, amb la fi dels règims racistes, es va incorporar a Namíbia.

Swakopmund , una ciutat bàltica que per error està a l’Atlàntic sud.

Swakopmund va ser el centre de la colònia alemana. Hi fa fred i boira per l’efecte de la corrent marina i amb les seves cases antigues de la colònia, sembla una ciutat bàltica que està en el oceà equivocat. Venint de la calidesa d’Àfrica i la seva gent ho trobem desangelat. Al centre hi ha majoria de blancs i turisme, es parla més alemany que afrikaans. Desprès venen barris residencials semibuits, de residències temporals de namibis a l’estranger o la capital. Més lluny alguns barris pobres amb l’emigració que atrau la pesca, mineria o turisme.

A nosaltres no ens va passar, però cada any l’oceà s’empassa algun cotxe que no  calcula les marees.

Ens afegim a una ruta en 4x4 fins a Sandwich Harbour, un aïllat racó de la costa al que s’arriba amb marea baixa per una estreta platja entre duna i mar. Cal medir el temps perquè un retard o avaria faria que l’oceà s’empasses el cotxe i els passatgers haguessin de salvar-se trepant per la duna. La tornada, ja amb marea alta, cal fer-la amb el cotxe per un espectacular recorregut entre dunes.

Paisatge lunar a la llera seca del riu Swakop. Plou cada 10 anys.

Ens volem apuntar a una sortida en caiac per les fredes aigües de Walvis Bay, que limita l’efecte de la corrent i permet navegar entre foques, pelìcans i flamencs, però fins al maig no és possible. Ho canviem per un lunar recorregut pel canó del sec riu Swakop, prop de la mina d’urani i d’abundants Welwischia Mirabilis.

Welwischia Mirabilis de més de 500 anys al Moon Valley.

Després d’uns dies a Etosha i als voltants del desert a Swakopmund, tornem a Windhoek per començar la última setmana del viatge a Sudàfrica i la regió de Cape Town.