Hospital Alinafe, llac Malawi i gent molt especial.

El primer dia a l'Africa vols escriure un llibre, la primera setmana un article, i al cap d'un any ja no ho fas. (De moment segueixo un ritme d'article al blog cada tres dies).
Aquesta va ser una de les perles del sopar amb en Manuel, de Salamanca i encarregat del seguiment dels projectes en que participa la ONG AfricaDirecto. Amb experiència de 15 anys pel Sudan, Kenia, Tanzania, Mozambique i Malawi entre altres. També muntanyenc i viatger. I amb la Pilar, de Sevilla, cooperant durant 2 anys a Alinafe i ara a Mtendere, també a Malawi.

Aquest sopar era a l'Hospital Alinafe, construït per Africa Directo fa uns quants anys, i que també fa projectes comunitaris o de construcció de pous d'aigua. Alinafe es el centre mèdic per una població de 30.000 persones. Part dels sous els paga el govern, l'església catòlica en forma part, tres monges hi viuen permanentment i alguna ONG internacional paga projectes com les bombes d'aigua.
Però a Alinafe no hi ha cap metge. Hi ha més metges de Malawi a Manchester que en tot Malawi.
No hi ha cuina, però no cal, perquè els familiars dels malalts acampen per tot arreu i cuinen i renten la roba.

L'anima del hospital en en De vlin msowoya. L'Ana em va posar en contacte amb ell i és un gran tipus. Representa el millor de l'esperit emprenedor en la dura vida de molts països africans. Fa anys, estudiant per el que a España és ATS, va entrar casualment en contacte amb els que van començar AfricaDirecto, i des de llavors coordina aquest ecosistema de necessitats humanes i d'associacions benèvoles per convertir-ho en projectes.

Es un hospital que tampoc te electricitat ni aigua corrent, encara que sembli impossible. La manca de connexió a la xarxa elèctrica es supleix amb panells solars i alguns generadors. L'aigua s'obté d'un pou excavat pel mateix hospital, amb les millors garanties possibles però sense tractament.
L'infrastructura que funciona millor ara a l'Africa és la telefonia mòbil i prop de Alinafe hi ha dos torres, de Airtel i MTS, les dos companyies que operen al país. Les torres tampoc tenen electricitat. Una funciona amb panells solars i l'altre amb generador. Les operadores de les torres s'han coordinat amb l'hospital per pagar entre els tres un transformador que els hi permeti connectarse a una línea elèctrica propera.

Alinafe fa tractaments ambulatoris, especialment per malaria, SIDA, desnutricions, embarassos i parts. Una cesària ja requereix trasllat ràpid a l'hospital de Selima, a 1 hora de distància.
En De vlin va haver d'anar a un enterrament amb el seu cotxe ple de familiars. Era a la frontera amb Zàmbia i havia de passar per Lilongwe, així que vaig aprofitar per anar amb ell cap a l'hospital. Dues hores de ruta de nit en les que vam parar per ajudar a algun cotxe espatllat, empenyent i arrancant amb la bateria del nostre cotxe.

La majoria dels cotxes de Malawi, incloent el d'en De vlin, son cotxes japonesos de segona mà, comprats per Internet i entregats al port de Dar es Salam, o amb un cost adicional, a la frontera tanzana. Un cotxe nou que val 20.000€, en pot costar 2.000.
A Malawi, nàixer en un territori en que algú s'encarrega de serveis socials és una sort. Encara ara hi ha un sistema de quotes que afavoreix l'accés a l'educació dels originaris de zones que no van tenir missioners que van crear escoles. Al cantó dels camins hi ha també algunes petites mesquites, que també gestionen programes socials. Per sort, sembla que el govern coordina que entre tots cobreixin quasi tot el territori.

Estic un dia a Alinafe, i coincideix amb la visita del arquebisbe, un dels dos de Malawi. Encara que l'església catòlica és un dels dos gestors del hospital, la darrera vegada que el bisbe va visitar l'hospital va ser fa 15 anys, quan el va inaugurar. En un país de malnutrició, el bisbe no està gens prim.
Es dissabte i aprofitant que a l'hospital hi ha menys feina, vaig amb en De vlin a veure dos pous d'aigua que es construiran en comunitats properes. Ho gestiona AfricaDirecto, la comunitat ha de decidir a on hi ha aigua, excavar al pou, posar rajoles. El Peace Corps dels USA pagarà posar una llosa de ciment damunt del pou i la bomba accionada a mà, que pot treure aigua fins a uns 15 metres de fondària.

El fabricant de la majoria de les bombes d'aigua que s'instal·len a Malawi és indi, i com pels cotxes, hi ha xarxes de manteniment i peces.
Aquesta aigua és molt més neta que la que normalment s'obté des de pous a cel obert, amb restes per la pluja i més temps de sequera.

L'heroi és l'expert local que sap trobar l'aigua, excavar el pou, i sortir-ne trepant amb els peus a un cantó i l'esquena a l'altre.
Les rajoles per folrar els pous, com les de les cases tradicionals, és fan a cada poble amb fang cuit. La millor terra és la dels termiters.

La meva segona nit a Alinafe arriben en Manuel i la Pilar. Saben moure's per Africa i en el camí han comprat dos ampolles de vi. Ja de nit, caminem amb en Manuel fins al proper poblat a comprar tomàquets, cebes i soja seca. El sopar cuinat és memorable. El millor, la companyia i les anècdotes.

Abraçades, petons, canvis d'adresses i segueixo ruta cap al sud del llac Malawi. El tercer d'Africa, vuitè del món i part de la cadena del Rift Valley, d'on va sortir la nostra espècie i per on un dia es trencarà Africa.
La ruta fins a Golomoti son 80 km en un minibús que a Europa te una capacitat màxima de 9 persones. Parem cada 3 km, o menys, i encara que no sembla possible cada cop puja algun nou passatger. Arribem a ser 23, més equipatges i alguna gallina. És diumenge i l'acte social és la missa. Per sort en arribar a una església baixen tres senyores amb teles recordant la visita de Juan Pablo II a Malawi. Podem respirar una mica fins que immediatament altres prenen el seu lloc.

A cada parada, moltes "bicitaxis" esperen als passatgers. Sovint dones amb algun paquet i nen. S'instal·len tots a la bici, i endavant pel camí de sorra !.
De Golomoti a Monkey Bay, 70 km en una camioneta. Segueixo siguent l'únic muzungu i em volen fer passar al davant. M'indigno i hi faig passar a una senyora amb un nen petit i un altre penjat a l'esquena. Al darrera sacs d'arròs, paquets, la meva motxilla i al damunt tots drets o amuntegats. Arribem a ser 25 però a pesar de les males cares acabem molt amics.

De Monkey Bay fins al llac, 15 km en mototaxi. En aquest cas soc l'únic passatger. Fins al Lodge Fat Monkeys, el més econòmic. 10€ la nit en un dormitori en que estic tot sol.
Estic a Cape MacLead, extrem d'una península que s'endinsa al llac. Al segle XIX, els missioners que seguien a Livingston van fer aqui la seva primera missió. Van morir tots per malària i aqui hi ha les seves tombes. La següent missió ja la van fer lluny del llac.

En De vlin s'estava recuperant del seu enèsim atac de malària. En Manuel també. Diuen que cada atac és més dèbil i en surten amb millor immunitat. En De vline va estar fa un temps a España i recorda que va passar una setmana fet pols per aquella malaltia que hi ha allà que es diu grip. No en tenia defenses, com els hi va passar als missioners i al Livingston.

Els llacs africans tenen una densitat de població a les seves costes molt gran. Es una conseqüència del creixement demogràfic. Com que no hi ha recollida d'escombraries i depuració de residus, tot va al llac, que està molt contaminat, especialment davant dels poblats. Al matí tothom surt de les cases i va a rentar-se al llac. També a rentar la roba i els plats. Més que "ciutats intel·ligents", fan falta clavegueres.

Això fa que el llac tingui Bilharzia, que és una malaltia que transmeten les larves d'uns cargols. Llegeixo un article d'un metge anglès que diu que els pixats dels nens son un element fonamental de la cadena de transmissió. Com que cada cop hi ha més nens, la bilharzia augmenta. Recomana unes pastilles que cal prendre de manera preventiva, 6 setmanes després de banyar-te. Sembla que es el moment de reproducció de la larva en que les pastilles poden bloquejar el seu desenvolupament. Les he comprat en una farmàcia de Lilongwe i estan fetes a la India.

El llac te molts peixos. Després de veure els mercats de peix africans, només m'atreveixo a menjar-ne al cantó d'un llac o riu. Al vespre es pesquen unes sardinetes molt petites, atretes per llums a les barques i amb xarxes. Es posen tot el dia al sol fins que estan ben seques, i llavors es porten als mercats del interior del país.

Esmorzo amb en Florent, el francés de la Reunion que vaig conèixer al walking safari i que em segueix explicant com moure's per les illes del Indic i per els països d'Asia Central. També un noi alemany que fa les pràctiques d'universitat fent d'auditor de projectes de diverses ONG alemanes per tot Africa del Sud. Auditar l'ús dels diners és important i en teoria fácil. El que ell audita és l'ús social que generen. Tema molt debatut.

Si hi ha una ONG de la que no es discuteix l'ús social és Metges Sense Fronteres. Al matí llogo una barca i vaig a una illa deshabitada del mig del llac a mirar peixos en snorkel. Al cap d'una estona ve un altre barca amb una noia de Toledo. Va estudiar traducció, trobar feina a Lyon i després la van acceptar a MSF. El seu primer destí es senzill. Està a Malawi, en el centre de tractament del SIDA que hi te MSF, amb 17 estrangers i uns 90 locals. Cada tres mesos els obliguen a agafar 5 dies de vacances per no cremar-se, i ha vingut al llac de vacances.
MSF treballa en les emergències, i encara que el SIDA es cada cop més una malaltia crònica, els seus efectes a l'Africa encara son d'emergència. Com ho es ara l'Ebola. M'explica que l'infermera de MSF que es va infectar ja està donada d'alta. Sembla que MSF ha tractar dos terços dels casos d'Ebola a l'Africa i aquesta ha sigut l'única infecció. Potser España hauria de cedir el seu Ministerio de Sanidad a MSF.

Publicado con Blogsy