12 de nov. 2024

Algeciras a Santiago. Variant de la Ruta de la Plata amb prèvia de l’Estret i la Bahía de Cadiz.

Costa de Doñana. 30 km de màgia i desert.

Fins Algeciras en dos autobusos amb visites als amics de Madrid. En tren és impossible. Renfe va a contracorrent. Mentre els trens europeus reforcen la inter modalitat, els llarga distància espanyols no tenen lloc per deixar la bici i obliguen que es porti plegada amb 120cm com a màxim. Això vol dir treure les dos rodes i manillar i posar-ho en una bossa. Només es viable per bicis plegables.

Parque del Estrecho. Canvi de mars i de continents.

Invertir els diners europeus en AVE només va afavorir les elits del Madrid DF. Les línies de mitja distància s’han anat tancant i no donen per fer connexions. El tren tradicional a Algeciras surt d’Antequera, a on has d’arribar en AVE i la bici torna a estar exclosa.

Estació de bus a Algeciras. A punt per l’aventura.

Sinò hi ha altre opció, millor veure-li l’encant al bus. El que va de Madrid a Algeciras és com una reunió dels BRIC, n’hi ha un de cada nacionalitat. A quartes de 6 del matí estic ja a la solitària estació d’Algeciras reconstruint la bici desprès de molt poques hores de dormir.

Primera jornada. Algeciras-Barbate. 86 km i 1150 m de pujada.

Antigues pistes militars i agrícoles entre Algeciras i Tarifa.

A l’Estret hi ha boira i només es veu el perfil dels cims marroquins. Bufa un lleuger vent de Llevant. La ruta d’avui és a l’oest i ajudarà. Segueixo una antiga pista militar que s’enfila i avisa de risc per mal estat. Destaquen uns murs de camuflatge que l’exèrcit va fer al 1942 per enganyar als enemics que ataquessin des del mar.

Al 1942 els militars van camuflar la pista per no ser bombardejada des del mar!!

Estic en ple Parc Natural del Estrecho. No es pot construir i el que és antic es deteriora. Una manera de deixar que la natura faci la seva feina. El descens fins al mar per la riera de Guadalmos és màgic i solitari. Uns quants trencacames més, permeten arribar a Tarifa, la única població dins del Parc. Ambient maco d’esport aventura i desenes de kite surfers aprofiten el vent ideal.
La factura de Movistar d'aquest mes d'octubre inclou 50€ de roaming del Marroc. Vol dir que al tram més desolat de l'estret, probablement a on la riera arriba al mar voltada de muntanyes, Movistar no te cobertura i la telefonia de Marroc si.
No me'n he adonat i no he desconnectat el roaming. Al marge de consideracions geogràfiques i de cobertura, sembla que el Marroc te més interès econòmic en cobrir la zona.

Protecció del Estrecho de Gibraltar. No es pot construir i te altres usos.

Pujada veient la duna de Bolonia, la més gran d’aquest món d’acantilats, rieres i sorrals. Al far de Camarinal s’acaba el Parc Natural i la seva protecció i comencen els xalets de luxe i hotels buits fins a Zahara de los Atunes. 

Riera, platja i torra en el recorregut del Parque del Estrecho.

Segueix Barbate, una capital dels tràfics il·legals de l’Estret, de la pesca de tonyina amb almadraves i, quan Marroc no rep el que vol per fer de policia de fronteres, de l’arribada d’immigrants. Dimecres passat es van requisar 13 tones de cocaïna a Algeciras. 

Segona jornada. Barbate-Cadiz. 88 km. 480 m desnivell.

Port de Barbate. Tràgiques lluites de narcos i guàrdies.

Al port de Barbate crida l’atenció els molts centenars d'àncores per la pesca de tonyina. Aguanten les llargues xarxes que des del port i mar endins, son la trampa amb que s’atrapa les tonyines. Va ser al port a on una persecució entre la Guardia Civil i una narcolanxa va acabar amb dos guàrdies morts. Avui la televisió ha anunciat la detenció de dos sospitosos al bar en que esmorzo, entre la indiferència dels presents.

Centenars d’ancles per les trampes a les tonyines durant l’almadrava.

El camí al far de Trafalgar és una via ciclista pagada per la Unió Europea i gestionada per la Junta de Andalucia a través de una UTE d’empreses constructores. Un luxe que arriba fins on ha permès el pressupost. El tram és part de Eurovelo 8, un projecte de xarxes ciclistes per tot Europa. Una excepció en aquesta època d’aixecar barreres.

Luxe de via ciclista. Eurovelo 8 a Conil de la Frontera. Fons europeus.

Els pocs ciclistes de llarg recorregut son estrangers. Els residents forans dels pobles d’aquesta costa no semblen els estrangers rics als pobles de postal de la Costa Brava. Segueixo ruta per Zahora, Conil fins a Chiclana de la frontera, el primer poble de la Bahía de Cadiz.

Chiclana i olé. Parada obligada.

Hi ha una festa al carrer i aprofito per fer-hi la parada. La cantant sembla la Pantoja e inclou al repertori allò de : “Con las bombas que tiran los fanfarrones, se hacen las gaditanas tirabuzones”.

Marismes entre Chiclana i San Fernando.

Els fons europeus també han permés habilitar un camí per les maresmes del riu Iro fins a San Fernando. Un luxe pedalar voltat d’aigua. Desprès una llarga ruta quan es fa fosc, per la llengua de terra que uneix Cadiz a la Bahía.

Com passa sempre, el municipi de Cadiz te bones vies ciclables, cuidades per els dos governs municipals progressistes, però la connexió entre municipis és una aventura. Nit a un hostel en una casa senyorial a tocar de la plaça de la Candelària. 25€ per un llit en habitació de lliteres

Maresma, riu i mar a Conil de la Frontera.

És dissabte al vespre i el centre està esplèndid. Terrasses plenes, nens jugant al carrer. Molts turistes, sortosament en minoria

Tercera jornada. Cadiz-Sanlúcar de Barrameda. 77 km. 220 m desnivell. Alguns km en ferri Cadiz-El Puerto de Santa Maria.

Cadiz en tot el seu esplendor. Una meravella.

Pedalada en un diumenge lluminós per Cadiz, la Caleta i el seu passeig sobre les onades. També l’oratori Sant Felip Neri, a on es van reunir les Cortes de Cadiz desprès de la crisi per la invasió francesa. Els dos Borbons, pare i fill, es van barallar perquè els dos volien ser rei, desprès del pacte amb Napoleó per repartir-se Portugal. Els delegats que van poder arribar a un Cadiz no ocupat per els francesos, van fer la Constitució del 1812

Espigó que uneix Cadiz i la Caleta.

Podia haver sigut com la Convenció a la República Francesa, però no hi va haver sort. Ara el seu exemple es recorda en làpides i monuments. Després, amb el cap ple d’emocions, cap el ferri que travessa la Bahia fins al Puerto de Santa Maria. 80 passatgers, 4 bicis i 2€.

Oratori en que es van reunir les Cortes de Cadiz per escriure la Constitució del 1812.

Cadiz, la seva bahia, la seva gent i la seva província m’han robat el cor.

Al port hi ha 2 creuers gegants amb passatgers, i dos més al dic sec. Els creuers han de fer una revisió llarga cada 2 anys i el port de Cadiz te dos dics secs de 300m. Com està a mig camí del Carib i el Mediterrani, dels creuers d’estiu e hivern, s’està quedant el mercat del manteniment.

Catamarà de Cadiz al Puerto. Bus de la bahía per 2€.

Al Puerto de Santa Maria, la nostàlgia em porta a la Fundación Rafael Alberti, el fill més il·lustre.

Ruta fins a un accés a la Base de Rota. Un soldat m’explica que fins al poble de Rota he de rodejar els 30 km de perímetre protegit. Li dic que 30 km no em fan por i em suggereix que em fiqui per la via de servei perquè algunes carreteres no son per bicis.

Rafael Alberti saluda des de El Puerto de Santa Maria.

Cada 50m dels 30 km hi ha un poste de vigilància amb càmeres i focus. Em surten 600 postes en una tanca doble reomplerta amb fil ferro espinós. El terreny de la base “conjunta” son 24.000 hectàrees de les que 20.000 les ocupa USA. Un immens territori, 6 vegades més gran que Gibraltar, que els del “Gibraltar español” van cedir als USA a canvi de que legitimés al règim de Franco, l’únic aliat de Hitler que sobrevivia. Carlos Cano a "Habaneras de Cádiz", canta "Guantánamo y Rota" en les semblances entre les dos ciutats.

Fundación Alberti al Puerto, calesa i bicicleta.

La cessió de la base als USA caducava el 2024 però es va renovar, ampliant-la, sense passar pel Parlament i coincidint amb la crisi per la mort de 30 emigrants que van passar la vigilància marroquí sense problemes.

Port de la base aeronaval de Rota. 7 destructors protegeixen al “mon lliure”.

Des del poble de Rota, es veu el port de la base amb 7 destructors USA. Per un imperi com el nord-americà, sense fronteres amb els seus rivals, es necessari tenir bases remotes des de les que activar el seu exèrcit. Vaixells i avions.

Emblema de la base aeronaval americana a Rota, segons Wikipedia.

Rota te un aeroport militar amb una pista de 3200 m. La pista del Prat fa 2500m. Els altres aeroports militars que els USA te a España son Morón, de 3600m i Torrejón de quasi 5000.

Chipiona i la Ruta Rocío Jurado.

Segueixo fins Chipiona i el record present de Rocio Jurado. Per la via verda d’un antic tren en desús arribo a Sanlúcar de Barrameda. Demà m'acomiadaré de Cadiz, travessaré el Guadalquivir i seguiré ruta per Doñana i Huelva.

Quarta jornada. Sanlúcar-Huelva. 86 km. 120m. Travessant per la platja els 30 km de costa de Doñana.

De Sanlúcar va sortir i arribar la primera expedició que va donar la volta al món.

Comparteixo esmorzar amb un grup que fa, a través d’una agència ciclista polonesa, una ruta d’una setmana per Cadiz. La ruta s’ho val i és el seu producte estrella. Desprès cap al Guadalquivir, al mateix lloc del que va sortir i arribar la primera expedició que va donar la volta al món, la de Magalhães i Elkano.

Un únic passatger i bici travessen el Guadalquivir.

Soc l’únic passatger per travessar el riu i el barquer m’avisa que no es pot circular per el Parc Nacional de Doñana, només podré seguir la platja, 30 km deserts fins a Matalascañas. Són les 10h i la marea puja. La plenamar serà a les 11h30 i calcula que la platja, a ran de mar, serà moderadament ciclable a partir de les 15h. Hauria sigut millor començar a pedalar a les 8h, en l’anterior baixamar, però no ho sabia. Em diu que les bicis elèctriques amb rodes amples ho tenen més fàcil, però me la jugo.

Tarifes per tot tipus de vehicles. Cavalls, carretons, bicicletes…

Una hora més tard, sol en un desert de sorra i mar, mentalment m’organitzo una nit d’emergència, amb poca aigua. La meitat de la distància l’he de fer caminant i esquivant les petites onades que envaeixen l’estret espai ciclable. M’enfilo pel mur de sorra per veure l’interior de Doñana i el que veig no ajuda. A part de il·legal, l’interior encara és menys ciclable.

A punt per començar la travessa del desert. 30 km per la costa de Doñana.

La única vida son tres nois de Sanlúcar que han anat amb bicis adequades i que intenten pescar. Em diuen que m’espera la pitjor part però que després de Matalascañas ja trobaré una carretera. Més tard coincideixo amb Joan, en la meva direcció i Philippe, en la contrària. Dos aventurers amb experiència. Intercanviem informacions, fem broma per donar-nos ànims i ens desitgem sort.

5 hores i 30 km desprès de travessar el riu, arribo amb en Joan al surrealista oasis de la macro urbanització de Matalascañas. 6 km/h dels que la meitat han sigut empenyent la bici i la resta pedalant amb plat petit, pinyó gran i esquivant l’aigua i el vent.

Amb la plenamar, l’espai de sorra es fa estret i el terra no aguanta la bici.

Desprès de compartir aventures i un dinar ràpid amb en Joan, ens separem. Ve del Marroc, es dirigeix a la Ruta de la Plata i potser ens tornarem a trobar. Segueixo molta estona la tanca de Doñana. Ahir vaig seguir la de la Base de Rota, que protegia al soldat nord-americà. Avui he seguit la de Doñana, que protegeix al linx ibèric.

Desprès 60 km de pedalar ràpid fins al polígon químic de Huelva. Es fa fosc i és perillós. El pont sobre el Tinto te molt tràfic, hi passen moltes canonades, s’ha suprimit la vorera i prohibit el pas de ciclistes, però no hi ha cap alternativa. He de passar per un estret marge i fins que la carretera es converteix en autopista. Agafar un carrer lateral obliga a travessar tres carrils de tràfic dens i ràpid. Poc desprès, ja dins de la ciutat i per carrers sense tràfic, trobo un carril bici que hauria calgut als llocs en que el ciclista es juga la vida.

Vista entre Tarifa i Barbate.

Demà deixaré el mar per anar a les estribacions mineres de Sierra Morena i enllaçar amb la Ruta de la Plata. Espero que sigui igual d’interessant i menys aventurer.

1 comentari:

  1. Alfons, que carreron porteu, no pareu... gaudeix molt del cami de la plata cap a Santiago... el vaig fer tambe fa uns anys tambe en mb i es fantastic!

    ResponElimina