De l’Alt Atlas al desert. Dos viatges paral.lels pel Marroc.

Adgz a la vall del Oued Drâa. Un palmeral de més de 100km

L’Alfons i la Conxita fem un viatge compartit a les tardes però paral.lel als matins. L’un en bicicleta i l’altra en transport local. L’entrada al blog la fem avui conjunta.

A Tiz’n Test, el coll de 2100m d’altitut, s’hi arriba en taxi, com a tot arreu per aqui. Els taxis fan rutes fixes d’uns 100 km i surten quan són plens amb 5 -7 persones segons la zona. Hi ha una estació a cada poble, amb un responsable amb armilla groga que reparteix el passatge, cobra, i se l’hi poden fer reserves per telèfon. Costa uns 4€ segons distància i dificultat de la ruta. En algunes zones hi ha prou tràfic per tenir microbusos. 

Baixant del Tizi n’Test. Sortint de la boira camí del desert.

Aquest sistema que m’haurà permès desplaçar-me els 500 km de Marraqueix a Ouarzazate en 6 etapes, és el que fan servir els habitants de la zona, perque aquí ningú té cotxe i els autobusos no serien rentables ni tan flexibles. Als palafurgellencs que treballen a Begur ja els hi agradaria una cosa així.

Transport de burros pels camins de Tazenakh.

El dia abans, per sortir d’Ijoukak em van fer còrrer perquè a les 9 tots els passatgers ja eren dins. Però per marxar de Tiz’n Test, a les 11 del matí d’un diumenge, el taxi encara era buit a 65km. Feia fred i boira i havia passat una mala nit i el noi de l’hotel del coll va fer autostop per mi. Amb una parella gran bereber ens vam endinsar a la boira 30 km avall fins al peu de la muntanya a la parada, on amb 1,5€, vaig pujar a un taxi per fer els últims 50km fins a Taroudant. Finalment, un “petit taxi” també compartit em va acostar per 80 céntims de la “Gare routière” a la plaça gran dins la muralla a prop de l’esplèndid riad que haviem reservat.

Grand taxi arribant a Agdz. 4 senyores, un iman i un ciclista de Barcelona.

Aquesta xarxa de “Grands et petits taxis” compartits és barata, ecològica i fa socialitzar. De camí a l’estació les nenes que van a escola em volen ajudar amb la motxilla i m’expliquen que els hi agrada la física i volen estudiar turisme a la universitat. Els nens, més tímids també s’acosten. 

Soukaina, Aisha, Zahara i Conxita regatejant alfombres.

Quan feia tres quarts que esperava dins del taxi amb tres noies per anar a Tazekahnt, els hi vaig proposar pagar jo les dos places que faltaven però van voler pagar-ne elles una. Eren de Taroudant i estaven fent turisme. Hem visitat juntes totes les cooperatives de catifes de Tazenahkt fins que n’han trobat una al seu gust i pressupost. 

La Soukaina està il.lusionada i inquieta amb un negoci de classes de reforç extraescolars que ha muntat, “une femme entrepreneure” diuen les amigues. L’Aisha treballa en una agència d’electricitat i la Zahara en un projecte d’ajuda a les zones de la provincia afectades pel terratrèmol.

El fred, les ovelles i l’artesania fan bones alfombres a Tazenakh.

Des de fa tres mesos no havia parat ni un dia portant recursos als petits poblets de muntanya. A la regió del Tiz’n Test molts poblets havien desaparegut i hi havia hagut 500 morts en una regió no gaire habitada. L’equip de la Zahara els hi porta de tot, sobretot als que, per por, no han volgut deixar el poble i anar al campament de containers de Chafarni o el més gran de Oulad Berhil i encara estan en tendes malgrat les dures condicions climàtiques. El projecte està finançat per la comunitat islàmica francesa. 

Segueixen la ruta, només havien parat a mirar i comprar catifes i intercaviem telèfons per, InShaAllah, sopar juntes demà a Ouarzazate

Muntanyes resseques, oueds i oasis verds i pobles de fang.

El viatge de l’Alfons és igual però diferent. La nit al Tizi n’Test, el coll pel que travessem l’Atlas ha sigut molt freda. La tormenta afluixa però estem dins d’un núvol. Cada 10 minuts passa un cotxe pel coll i cada hora un grup de motards alemans. Finalment el Mustapha troba un cotxe per la Conxita fent autostop.

La meva baixada en bicicleta dins de la boira és de les que no s’obliden. Un gran record. Pel seisme, la pluja i les obres, una capa de fang havia reemplaçat l’asfalt. La poca pluja era de fang del Sahara i 20 km i 1500 metres de descens desprès m’havia convertit en una croqueta de sorra.

Tubkal vist de Taroudant. Foto d’Internet perquè teniem boira.

A la primera gasolinera vaig buscar una manguera per netejar la bici, abans que el fang fes malbé frens, canvi i transmissió. Faltaven 50 km de bona carretera i lleugera baixada, però la previsió era vents de 60km de cara. El que podien ser 2 hores tranquil.les es va convertir en 4 molt treballades.

Plaça de Taroudant plena de vida.

Però Taroudant s’ho val. L’anomenen la petita Marrakeix, però la supera per la manca de turistes i el negoci local i artesà dels seus souks, que són el mercat de tota la comarca. La seva muralla té 7,5 km i protegia la capital de la dinastia saadií, que es va enriquir amb el comerç del Sahara i de la caña de sucre. Va ser substituida al segle XVII per l’actual dinastia alauita, també originària del sud.

Souks de Tarudant. Era el gran mercat al sud de l’Atlas.

En Manel, l’autor de la guia “Marruecos en bici” que m’inspira, ja diu que si les incidències obliguen a “neutralitzar” una etapa, aquesta és la ideal perquè és la més monòtona i tot el recorregut és carretera. Amb la Conxita recuperada, el convenciment que el vent contrari em persegueix i un any mes vell, perquè avui he complert 69 anys, decidim buscar un transport col.lectiu que també porti la bici fins a Taliouine, 105 km més lluny, 800 m de desnivell i autodenominada capital mundial del cultiu de safrà. A la Gare Routière trobem transport per 4,5€ cadascú i 4€ per la bici que va lligada dalt del cotxe. En pocs minuts ja som 5 passatgers i en 2 hores estem a Taliouine.

Taliouine es presenta com capital mundial des safrà.

Taliouine és agradable. Una mena de centre d’interpretació del safrà ens instrueix i permet comprar regals útils i suculents. Surten autobusos a varies ciutats mitjanes de França, que deuen ser el destí de moltes families locals. Als diversos cafés, per fugir de la tirania de beure sempre té, pots prendre un excel.lent i enorme suc de taronja per 1,5€. L’alcohol ha desaparescut desde que vam baixar del ferri a Tanger. Potser n’hi ha als hotels i circuit de turistes, però no és per on ens movem.

Kasbah a Taliouine. Les construccions d’adob s’han de refer constantment.

Ens arribem a la que era la gran Kasbah de El Glaui. Era un cacic local que a començament del segle XX dominava el sud del Marroc i el comerç saharià. La dinastia regnant, quan els francesos van colonitzar Marroc, eren els alauítes. 

Desprès de la II Guerra Mundial, amb els aires descolonitzadors, el sultà Mohammed V va començar a parlar d’independència. França el va deportar a Madagascar i va nomenar a El Glaui, que els hi era fidel, patxà de Marrakeix amb carta blanca per negocis turbis.

Especies a un mercat de Taroudant. Comerç transaharià.

Amb la independència va tornar Mohammed i la familia de El Glaui va caure en desgràcia. Ara el que s’ensorra és la seva imponent Kasbah. L’apariència era luxosa però el tipus de construcció tradicional, de fang i fusta, es deteriora i s’hauria de refer constantment.

Rucs útils i prescindibles. Reis inútils e imprescindibles.

Com en totes les monarquies, els successors van a pitjor. L’imatge de l’actual rei, Mohammed VI està per tot arreu, però ve poc al Marroc. La seva familia actual son dos germens atletas de lluita lliure, i alguns altres atletes musculosos que el freqüenten. La majoria del temps està a Paris o en un palau que té al Gabon. Està separat de la seva dona i tots esperen el moment en que el jove príncep el succeeixi. Com a Espanya, sembla també que la monarquía és inútil però imprescindible i que sense ella tot seria pitjor.

Les alfombres de Tazenakh comencen amb bona llana,

El següent destí és Tazenakh. S’hi arriba travessant un altiplà per sobre de 1800m amb uns paissatges infinits i desolats. El dia és clar i lluny es veu el cim nevat del Tubkal. Més a prop el Djebel Siura, encara per sobre dels 3000m però anticipant el desert. 

Es ja Setmana Santa i en la ruta creuo alguna comitiva de luxoses autocaravanes europees. Potser és una manera de viatjar similar a veure una pel.lícula, però accentua el contrast entre vida austera i opulència. No arriba als conflictes que va ocasionar el rally Paris Dakar per terres properes, però ho recorda.

No es bona idea comprar alfombres si viatges en bicicleta.

Tazenakh viu de les alfombres de llana. Moltes botigues i cooperatives en venen amb disenys que recorden els simbols amazigh. Al vespre en un café celebrem el futbol a la Champion, mentre altres miren als juniors de Marroc i Costa d’Ivori. Al desembre la Copa Africana es jugarà al Marroc i valdrà la pena seguir-la.

Kasbah de Ouarzazate. Restaurada per filmar “Gladiator”

A Ouarzazate, mentres arriba l’Alfons, visito la Kasbah de Taurirt, de fang i palla i nucli del que seria la ciutat actual. Quan es va construir el s. XVII era important perquè controlava les valls del Drà i el Dades i per tant, les rutes de comerç del Sahara. No va decaure com altres kasbahs després de la colònia francesa perquè s’ha utilititzat per fer pel.lícules com Gladiator.  Ara és patrimoni de la Unesco i destí de tots els autocars de turistes. 

Museu del cine a Ouarzazate. Decorats per tots els temes i èpoques.

Per descansar, paro en una petita cremèrie al cantó del mercat on veig que unes dones fan crèps i hi ha gots de iogur amb bona pinta. La Sayida amb niqab i aspecte jovenil, se m’acosta amb dificultat i amb bon anglés m’explica que és la jefa i que és cega des dels 21 anys. Entre els germans n’hi ha més de cecs, algun de ben petit, però han tingut tots una bona educació. Quan ja no va veure-hi més, s’avorria a casa i va decidir obrir un petit negoci amb tres dones divorciades perquè sovint s’han de quedar amb els  fills i tenen moltes dificultats per tirar endavant. Xerrem estona, no està casada, té recursos, cinquanta anys i bon humor. Ella es tapa la cara, una dependenta duu la cabellera a l’aire i l’altra les manigues ben amunt. Ens despedim amb un AllaHamdulilla i una abraçada.

Vista nevada del M’Gun, segon cim de l’Atlas, per sobre de Ouarzazate.

El viatge de la Coxita s’acabarà en un vol directe de Ouarzazate a Barcelona. Sembla increíble que existeixi una cosa així però el turisme no te límits. Començo la segona meitat del viatge en solitari. La propera etapa fins a Agdz, te un altre cop 1000m de pujada, el Tizi n’Tinififit. Travessa les estribacions del Djebel Zaghro fins a la vall del riu Drâa. Les següents sis etapes seran planes entre oueds, pobles, oasis i desert.

Mercat setmanal a Agdz.

Ahir vaig arribar molt dèbil a Ourzazate. És habitual quan es canvia el ritme de vida i l’alimentació, que el cos reaccioni, poser un ajust de la microbiota intestinal, el que anomenen “segon cervell”. Una dieta amb gran quantitat de te i dàtils és molt sana, però si veníes de pernil i cervesa, el cos ha d’adaptar-se. Potser el mateig que va tenir la Conxita, però la bici em dona menys marge.

Desprès d’una mala nit, una mala digestió i un mal final d’etapa, em dirigeixo a la “Gare routière” a buscar transport que m’estalvii l’últim coll de la ruta, que amb la calor creixent s’em fa infinit.

Expert lligant la bici a un Grand Taxi. Gare routière de Ouarzazate.

Un “Grand taxi”, de set places m’està esperant. Quatre senyores, un imàn, un ciclista de Barcelona i un conductor que també és tècnic de lligar bicis al cotxe, i un munt de paquets, sortim cap Agdz, a 80km. Primer em demanaven 4€ per mi. Desprès 4€ més per la bici. He negociat durament, per no ofendre, i hem quedat en 7€. En la ruta he pogut adaptar-me a la fonètica àrab, per la radio, i amazigh, per les converses.

Per anar a Tumbuctú és més pràctic  un camell  que una bici.

De Agdz a Zagora la ruta és agradable. 92 km seguint el palmeral del Drâa. És el riu més llarg del Marroc. Recull aigües del vesant sud de l’Atlas i desapeix sota terra en els últims kilòmetres abans d’arribar a l’Atlàntic.

Vall del Oued Drâa fins a Zagora. Cases d’adob que es desfà

Fa calor, porto 500km a les cames i l’asfalt de la carretera està be, però la sorra cada cop està més a prop. Un altre ruta, també asfaltada, va per l’altre cantó del riu, és més atractiva, però 10km més llarga i amb més desnivells. Vaig al meu límit i la descarto.

La ruta és un seguit de kasbah, algunes restaurades que s’ofereixen als turistes. La majoria en ruines. A l’Atlas les construccions eren de fang, pedra i fusta. El que hi havia. Aqui son de fang i canya. És el que hi ha al palmeral, però dura menys.

Kasbah que controlaven el comerç per el Drâa fins als port de l’Atlas.

Els nens dels pobles s’entretenen demanant dirhams i bolis als turistes. Als motards o als que van en cotxe no els atrapen, però als ciclistes els tenen a l’abast. Poden fer-se pesats. Avui no he vist cap ciclista i he tingut tots els nens per mi. Les nenes en canvi, en tenen prou amb un “Salam Alleikum” o un “Bonjour”

Els edificis d’adob estan en mal estat. Els nous es fan amb peces de ciment. Els únics que sempre estan be són les mesquites. Probablement reben ajut d’alguna de les monarquies del golf.

Carril compartit per bicis, motos, burros i peatons.

Començo la última part de la ruta, medint les meves forces per la ruta que trii per travessar el desert fins a Merzuga i ErRachidia. Desprès bus a Meknés i Nador i ferri a Barcelona. InShaAllah!