Cami de l’Anti Atlas. Agadir a Tafraout

Platja d’Agadir. Marroc és un país plé de joves

La bicicleta ha arribat be a Marrakeix. La capsa de cartró no gaire, però tot te solució. L’avió anava ple seguint els grans canvis del Marroc. Families marroquines i mixtes amb nens. Parelles i grups de les diverses tribus de turistes.

A l’aeroport de Marraqueix va arribar millor la bici que la capsa.

Per no perdre temps i en un taxi gran, porto la enorme capsa de 26 kg, amb la bici i una alforja a l’hotel i la torno a montar a la recepció de nit, convertida en taller. La capsa la guardaran per poder desfer el procès a la tornada,

Agadir. Arrassada als anys 60, ara és la 6a ciutat del Marroc.

Li he preguntat a Deep Seek, la meva Inteligencia Artificial de referencia, sobre Marroc i Espanya. Simplificant em diu que España rep cinc vegades més turistes, fabrica cinc vegades més cotxes, de marques que van ser franceses, i el port de Tanger Med guanya a Algeciras i València en carga transitada. Espanya te 50% més persones que Marroc, son 50% més velles i sis vegades més riques. La població de Marroc encara augmenta, però la d’Espanya ja no. Fa més de 1000 anys que la relació entre Marroc i Espanya és complementària i dificil, i així seguirà.

Tradició i modernitat en un país antic i jove.

Potser acabaré utilitzant una A.I en lloc de Wikipedia com a GPS dels meus viatges. De moment faig servir Deep Seek, xinesa, perquè em crec que la seva petjada de carboni es menor i perquè no em fio de les de Silicon Valley. Quan hi treballava era un dels puntals d’un model alternatiu de societat però tot ha quedat en un engany. Potser també pasarà amb la Xina, però de moment semblen els més sensats.

Ciclista rient abans de començar a pujar.

La segona etapa del viatge és en autobus. Al Marroc la xarxa de trens és petita i poca gent te cotxe. El meu taxista guanya una quarta part que els de Barcelona i no ho podria pagar. Però la xarxa privada de bus i taxis compartits és excel.lent. Les dos principals companyies marroquines, Supratours i CTM van a tot arreu amb autobusos grans, plens i puntuals. La bici va dreta amb els equipatges, assegurada amb un parell de pops i costa un petit suplement.

Pobles abandonats en una terra erma.

La ruta del bus fins Agadir travessa les últimes estribacions de l’Alt Atlas i baixa a l’Atlàntic. La capital del turisme de platja és una ciutat que va ser completament destruida per un terratrèmol que el 1960 va causar 18000 morts. No va quedar res ni es van poder recuperar tants morts. Sobre aquella catàstrofe es va reconstruir un gran port, una platja privilegiada, un passeig marítim de ressorts i hotels, i una lletja i viva ciutat en la que viuen la majoria dels locals.

A la plaça sota el meu hotel antic hi ha el cafe en que tots els clients, nomès homes prenent te o café, miren a la tele un partit de futbol femení.

Muntanyes que anticipen el desert.

La ruta fins a Aït Baha te tres parts. A la primera cal travessar el caos circulatori del gran Agadir. Amb  un milió d’habitants és la sisena metròpoli del país. Al 1950 eren 10000 i al 1960 en van morir molts per el terratrèmol. Quasi no va quedar ningú. Hi vivien molts francesos i jueus, però ara al centre i la platja tot son turistes.

L’Atlas és part de la cadena de muntanyes que s’extén per el nord d’Àfrica

Entre els pobles annexes, travesso Lqliâa. Allà va haver-hi les manifestacions més dures del que ara anomenem “Generació Z”. L’actuació policial va matar 3 joves, i van haver-hi molts ferits i detinguts. Es dona la culpa a la insatisfacció per les despeses del proper mundial de futbol compartit amb Portugal i España i potser s’amaguen altres causes més critiques en una monarquia a la que la dependencia dels USA fa un aliat d’Israel. El gran augment de joves molt formats en una societat en que les elits es perpetuen es una bomba de rellotgeria.

Kasbah Tizourgane. De fortalesa a hotel boutique.

La ruta segueix llarga i plana fins al peu de les muntanyes i amb una forta pujada arriba a Aït Baha, entrada a les valls del sud de l’Atlas. Arribo quan apareixen les primeres rampes a les cames. Al poble hi ha un sol hotel, antic i correcte, i mitja dotzena de cafés, plens d’homes que segueixen el partit entre Wydad i Raja, el partit de màxim risc entre els grans rivals de Casablanca. Empaten a zero i comentem la Copa de seleccions africanes que es jugarà al desembre al Marroc.

Aït Baha el travessa un sec oued, una riera que no porta aigua, fins que en porta molta. Al oued hi ha un parc a on juguen els nens del poble mentre les mares conversen.

Ascensor per equipatges a la Kasbah.

La propera etapa em porta al cor de l’Anti Atlas, a la Kasbah Tizourgane. Son unes 30 vivendes fortificades com un castell. Sempre en llocs protegits i sense fer servir terreny cultivable. Les kasbah son edificis medievals i la majoria estan en runes. Aquesta es va començar a restaurar fa vint anys. La meitat dels seus edificis estan en runes, però a l’altra meitat s’ha instalat un hotel i restaurant de 20 habitacions que és una meravella. Un privilegi passejar al vespre sol per els murs i passadissos d’un castell que guardava els limits entre desert i muntanya.

Muntanyes que son un trencacames per al ciclista.

La seguent etapa és dura. 78 km i 1330 metres de desnivell, passant per la màxima cota de la ruta, 1840 m. Una llarguíssima pujada, desprès vint kilòmetres per una pista a un altiplà dessolat i desert, per fi, un descens vertiginós entre parets de roca, en direcció al palmeral de Aït Mansour. El dia s’ha fet llarg i quan comença a enfosquir arribo a Tiouadou, a un alberg que es una senzilla casa bereber portada per Ali i Mustafa, dos simpàtics cosins.

Gorges de Aït Mansour. Palmeres i roques.

Fins ara no he trobat cap ciclista. Els pocs motoristes estan a les carreteres principals però tampoc n’he trobat a les pistes o carreteres aïllades. La meva intenció és arribar a Tafraoute, capital turística de l’Anti Atlas, en tres etapes per valls molt secundàries. La primera etapa em portari a Igmir, que és un poble remot que va quedar molt afectat pels aiguats de l’any passat. Truco a la senyora que portava l’alberg i em diu que han tancat perquè va quedar destruit, que no hi ha ningú més al poble que hostatgi. En Mustafa fa algunes trucades i m’ho confirma. El seguent poble està a 30 km i busco una alternativa.

Free Palestine! Als murs de Tiouadou, a on no arriba ningú.

Em suggerèixen les gorges solitàries de Timguilcht, que permeten arribara Tafraout en un jornada. M’hi quedaré dos dies per rercuperar-me i explorar els voltants sense pes a la bici.

Gorges de Timguilcht per tancar un bucle Tafraout a Tiaoudou

La ruta de Tiouadou a Tafraout és dura i esplèndida. 800 metres de pujada per pista, amb restes d’antic asfalt i constants travesses del Oued. Un palmeral solitari que va perdent vegetació amb l’alçada, entre fenomenals parets rocoses. Un alarma per fort vent no m’ha dificultat la pujada, però m’ha obligat a fer el descens més lent del que m’hauria agradat.

Poble amazigh abandonat i migració a terres llunyanes i properes.

Els meus primers destins m’han tingut a dieta d’esmorçar abundant, sopar sempre amb tajine de verdura i pollastre, perquè no hi havia un altre cosa, tres litres d’aigua i un de te al dia. La primera meitat de la nit el cos s’esforça en digerir-ho com un camell. Els muscles i tendons, entre rampes i agulletes es preparen per la següent etapa. El cap processa les meravelles del dia i les incògnites per l’endemà. Quan tot s’ha arreglat i entra el son profuns, comencen ja els cants de les oracions a la mesquita i toca tornar a la ruta.

Auberge Sahnoun. Bàsic i entranyable.

A Tafraout coincideixo amb molts grups de motoristes de carretera. Em queden dos etapes de muntanya abans de seguir ruta per etapes més al sud, a on l’Atlas mor al desert. Arribaré a prop de la frontera amb Argèlia i el Sahara Occidental i la resolució del Consell de Seguretat de les Nacions Unides sobre una autonomia sense referendum centra tot l’interès dels mitjans oficials.

Arribar a Smara en bicicleta no sembla factible, però potser Laayoune en bus, els dies guanyats a la ruta, ho sigui.

Tafraout i djebel El Kest.