Sahara Occidental i tornada

Tiznit, final de la ruta ciclista, únic problema mecànic i recuperació en fonda de 6€

La última setmana del viatge inclou la costa sud, un contacte i molta reflexió sobre el Sahara Occidental, l’antic Sahara Español, i tornar per la glamurosa Marrakeix. Moltes hores de bici, de bus i de caminar per les velles ciutats que limiten amb el desert. Els seus carrers son tallers d’artesania i reparacions, com eren els carrers abans de les fàbriques. Les seves ciutats no s’han convertit, excepte Marrakeix, en espais en venda per a buscadors de rentes del capital.

Magia de la costa sud del Marroc. Legzira, acantilats i oceà.

La costa sud del Marroc, el somni dels surfers extrems, va de Sidi Ifni a Agadir. Més al sud no hi ha ningú. Més al nord hi ha massa gent. La seguent parada desprès de Legzira és Mirleft. Fa anys s’hi va estar Jimmy Hendrix i ara la oferta son cursos de yoga i surf. Ara creix Dakhla, la antiga Villa Cisneros, al sud del Sahara Occidental, que ja te vol de Ryanair.

Souk de Tiznit des de la porta de la meva fonda.

L’etapa s’acaba a Tiznit. Una agradable ciutat que te reputació per estudis islàmics i una muralla que envolta la medina. La muralla està ben conservada perquè és del segle XIX, quan a Europa es derruíen les muralles antigues. Vaig amb rodes sense càmara i la roda trassera fa dos dies que perd aire. Els últims kilòmetres s’ha accentuat i cada 20km he de parar per inflar. Arribo a la fonda i es desinfla del tot. La roda darrera treballa més, però potser vaig oblidar de posar-hi més liquid sellant. Ara no tinc més remei que posar una càmara i substituir la vàlvula

À l’ombre du figuier. El millor lloc per menjar a Tiznit.

La meva fonda, a la plaça central de Tiznit és d’època. Estil morisc, lavabo i dutxa comunitaris, ventilació a l’espai comunitari, llibres i mapes antics, bicicleta per l’escala, tot per 6€ la nit. A la plaça gran encara venen diaris en paper, algun en francès.

Cada empresa gran paga una pàgina de diari fent apologia al Rei per la visió en la Marxa Verda.

És el 50 aniversari de la Marcha Verde. Le Matin te alguns anuncis de pàgina complerta en que empreses públiques beneeixen al Rei i celebrem que la proposta del Marroc, autonomia amb soberania marroquì i sense referendum, s’aproba a la ONU. Hi ha dos articles destacables,

Sakia el Hamra i Laâyun.

“Com donar forma a l’autonomia que demana la ONU? “ . Entrevisat a Mahjoub Salek, fundador del Polisario i actual promotor d’una corrent moderada. Diu que el referendum és una quimera, 50 anys desprès, i que s’obre una via a la reconciliació.

Marroc ha construit una part nova de Laâyoune amb avingudes amples i jardins.

Amb similituts i diferències amb Espanya, al Marroc la transició a la independència es va controlar per part de França i USA amb un rei i una democràcia molt limitada, adequada al rei del moment. Reivindicativa amb Mohamed V, brutal amb Hassan II, i relaxada amb l’actual Mohamed VI. 

Marxa Varda i monarquía. Mohamed V, Hassan IIi Mohamed VI.

Tots els escrits parlen del rei com d’un Deu per al que falten adjectius, però que en la pràctica no hi és mai, sempre està de vacances. Les decisions les prenen una reunió dels “consellers” del rei, amb els representants dels partits polítics. Un sistema que permet que les elits tinguin un control efectiu de tot. D’aquesta manera, la monarquia ha sigut inteligent en el tema del Sahara Occidental.

Representació diaria de la Marxa Verda en el 50 aniversari al parc gran de Laâyoune.

Ja era una reivindicació marroqui quan encara hi havia els espanyols i la Marcha Verde, coincidint amb la decadència de Franco i les esquerdes entre els seus seguidors, ho va aprofitar. Va unir als marroquins perquè els conflictes entre berebers i àrabs s’obliden quan hi ha un enemic comú. Posteriorment ha jugat la carta d’una autonomia dins de soberania marroqui i deixar pasar el temps per fer inviable un referendum sense un cens adequat.

Parada del bus entre desert i Atlàntic.

Tot amb unes inversions al sud que han creat tensions al nord. Potser la inversió mès important és la carretera que segueixo entre Tiznit i Laâyoune (El Aaiun). En bon estat, en 9h30 i algunes parades vora el mar i amb desert per tot arreu, entrem al que va ser el Sahara Español. La última ciutat, Tarfaya, està més a prop de Fuerteventura, que aquesta illa canària de la seguent illa, Gran Canaria.

Laâyoun modern. Amb McDonalds, cent fotos del rei i mil banderes.

Arribem a Laâyoune de nit i la ciutat apareix moderna, gran i molt iluminada per les festes del 50 aniversari. És un Laâyoune crescut sobre la població que van construir els espanyols per protegir la seva colònia i els propers fosfats de PhosBuCraa.

Laâyoune popular. El carrer és taller i mercat. Les dones vesteixen sahraui, marroquí i occidental.

El Funduq Zemmour, el meu hotel, està al limit de les dos ciutats. 8€ per una habitació amb lavabo i dutxa compartit amb els altres clients, tots locals menys alguns xinesos que no estan per turisme. Els 300 cascos blaus de la ONU i serveis auxiliar no es deixen veure, llevat d’algun tot terreny de gama alta ben identificat.

Els parcs de Laâyoune no fan oblidar que el desert és a prop.

Tot Laâyoune reflexa l’alta emigració des del nord de Marroc. Perquè l’ha facilitat el govern amb subvencions i rebaixes d’impostos, i perquè les moltes inversions públiques han donat feina. La plaça Dchira és el centre de la ciutat i la gran rotonda central te l’edifici més emblemàtic, un Mc Donalds enorme i popular rodejat de mitja dotzena de grans banderes amb la cara de Mohammed VI.

Notables de totes les tribus teatralitzant la història del Sàhara.

A la gran plaça Oum Saad, es representen etapes de la història recent de la regió en una ambientació que recorda “Els Pastorets”. Expliquen un canvi que va dels camells i jaimas, als aerogeneradors e hidrogen verd. Ho projecta al cel un colorit espectacle de raigs laser. Moltes families amb nens. Els homes sols estan als cafes seguint el Celta-Barça i mirant el mòvil.

Discreta presència dels cascos blaus i pocs occidentals que comencen rutes d’Àfrica occidental.

Laâyoune es veu una ciutat tranquila i festiva. No era així el 2010 quan el govern va enviar a l’exèrcit a desmantellar el proper campament de Izik, amb 15000 refugiats i moltes escènes de violència. En els darrers anys s’han fet acords amb la Unió Europea per pescar a les costes del Sahara Occidental i per bloquejar les pasteres amb direcció a Canàries.

Restes de construccions militars espanyoles al port.

El Front Polisario es va crear contra la colonització espanyola. Va ser desprès de la Marxa Verda i de l’ocupació per l’exèrcit marroquí que l’enemic va ser un altre. L’enfrontament entre Algèria i Marroc era per les fronteres colonials i per el seu diferent alineament geopolític. Algèria sorgida d’una sagnant lluita anticolonial amb França. Marroc amb una independència tutelada per occident i posada en mans d’una dòcil monarquia.

Els campaments del Polisario estan a Tinduf, a l’altre cantó de la frontera argelina i a prop de les rutes del sud, de muntanya i desert, que he seguit. Han tingut un recolzamemt actiu d’Argeèlia i passiu de les Nacions Unides, que han enviat cascs blaus i encara mantenen al Sahara Occidental com territori pendent de descolonització

Des del límit de Laâyoune, canyissars al Sakia el Hambra i dunes de sorra.

Espanya va abandonar el territori per la malaltia terminal de Franco i l’hàbil i popular maniobra de la Marxa Verda. Desprès va abandonar als sahrauis, als que considerava espanyols. Tot aquest temps han sigut bones paraules, sense ofendre per no posar en risc l’intocable estatus de Ceuta i Melilla.

Port de Laâyoune. A 30 km de la ciutat, hi arriba la cinta transportadora de 100 km de fosfats.

La gran majoria dels sahrauis tenen menys de 50 anys i s’han adaptat a la nova situació del Sahara Occidental, o viuen als camps de Tinduf sense haver viscut res més. Influeixen els canvis geopolítics, les dependències de la vida a uns camps protegits internacionalment i l’habilitat de presentar una autonomia sense un referendum. El pas del temps fa poc viable un referendum per la manca d’un cens obsolet i d’unes mínimes diferències entre antics i nous residents.

Les màquines de llevar sorra i neu treballen igual.

La vida de les persones atrapades en un No-País, per conflictes de potències o per nacionalismes messiànics, no és agradable.La precipitada ruptura del bloc soviètic i l’intent per part dels USA de mantenir influència en paísos amb qui no comparteix frontera, ha creat molts casos. Kosovo, Nagorno-Karabagh, Donbass, Osetia del Sud, Abjasia, Somaliland i també Palestina i el Sahara Occidental. He estat a la majoria, des d’un o altre cantó de la frontera. És un drama humanitari per les persones que hi viuen i per als seus fills. Cal mirar endevant i negociar sortides de futur per les noves generacions.

La màquina no ha netejat i cal pedalar pel carril contrari.

Laâyoune està a lluny de la costa. Per una carretera amb constant defensa contra la sorra del desert, vaig fins a la desembocadura del Sakia al Hamra, la seca “sèquia vermella” que dona nom a la provincia. Desprès per la costa fins al port i la veina població de El Marsa i tornada. Un bucle de 70 km, pla però dur per els vents alisis que a aquesta hora bufaven de mar a terra a uns 25 km/h.

A Marsa toca menjar com tothom. Un plat de molts peixos fregits manjats amb les mans, olives, tomàquet i ceba. Per 3€ no es pot demanar més. A prop del port restes de fortificacions militars espanyoles. Al port protecció per la cinta transportadora més llarga del món que, amb 100 km, porta la pedra del fosfat des de la mina de Bou Craa.

Els vents oceà a desert son constants. Molts aerogeneradors i plaques solars.

El fosfat és un mineral imprescindible i finit. Tots els cossos vius necesitem el fòsfor per desenvolupar les nostres cèlules. És un element clau dels abonaments del camp. Sense ell no tindriem la producció agrícola  que permet mantenir la població actual del planeta. Un ús excessiu pot matar la vida a on vagin les aigues residuals, com ha pasat al Mar Menor. Les reserves son limitades i és uns dels límits al creixement de la nostra societat.

D’aquest producte bàsic, Marroc te el 70% de les reserves mundials, bàsicament al Sahara Occidental i a la mina de Bou Craa, però nomès produeix el 17% del món. La Xina en canvi te el 5% de les reserves i produeix el 40%. Els Estats Units tenen 1% de les reserves i produeixen un 10%.

Té marroqui. Got amb herbes i terrossos gegants de sucre.

La mina de Bou Craa ja era la justificació econòmica de la colonia espanyola. Quan Espanyava marxar, va mantenir una petita participació i ara és d’una societat estatal marroquí que exporta la seva producció bàsicament als USA i menys a la Unió Europea. Parlem dels abonaments necessaris per a garantir les actuals produccions agrícoles. Com a molts conflictes colonials, això ajuda a entendre les causes.

Caminant les ciutats islàmiques no es veu al carrer tanta desigualtat com a les riques ciutats occidentals. Quasi ningú dorm al carrer, els que demanen i els que donen ho fan seguint un protocol relativament digne. Això en paísos que no tenen els pressupostos i serveis socials del món ric. Sembla que com més rica és una ciutat, més grans i visibles son les diferències socials i al convertir l’habitatge en un actiu financer, la pobresa s’aboca al carrer.

Els cafes dels homes sols, amb té, mòvil i futbol. Celta-Barça.

Zakat és un dels cinc pilars de l’islam. Junt amb l’afirmació d’Allah i Mahoma, les oracions, el Ramadan i la peregrinació a La Meca. Zakat és l’obligació de donar cada any una part del que tens als més necessitats. Recentment el consell dels ulemes de Marroc, amb sanció del rei, ha definit els valors del Zakat per aquest any lunar. Els musulmans amb un patrimoni superior a uns 500€, han de donar, directament a qui ho necessita o a través de la mezquita, un mínim de 5€. És el cost de 2 o 3 kilos d’aliment bàsic com arrós o farina.

Estem en una època de creixent desigualtat, en que els rics cada vegada paguen menys i poden evadir la seva responsabilitat social. Pot ser interessant comparar la Tasa Zucman, un impost a les grans fortunes que el govern i la dreta francesa rebutgen, malgrat el trencament institucional i financer del país, amb el Zakat per als molt rics.

Kutubia. Minaret model de les mesquites almohades, com la Giralda.

Ho comento amb Deep Seek, el meu company de viatge, per fer una comparació Zucman - Zakat. Em diu que el Zakat estableix un tipus fixe del 2’5%. Zucman proposa un impost progressiu del 2 al 5%, nomès per fortunes superiors a uns 50 M€.

Una diferència important és que els molt rics han dissenyat i controlen la governança actual dels paísos occidentals i amb paradissos fiscals i lleis adequades poden evadir tota obligació fiscal i moral. El Zakat te una base filosòfica i moral, però també religiosa. Ningú et controla, però si no compleixes aniràs a l’infern i ho pagaràs molt car. Tot això son reflexions de l’únic dia de la ruta en que no he agafat la bicicleta.

Laâyoune-Marraqueix. 750 km i 14 hores de bona ruta.

La propera etapa son 14 hores d’autobús de nit fins a Marrakeix. Del desert a la ciutat que va crèixer amb el comerç saharià. No fa tants anys, aquesta ruta hauria necessitat 30 dies en camell. Ara una llarga nit per carreteres en molt bon estat. 750 km amb llarguíssimes rectes travessant el desert i un oceà proper. Trams de curves a les estribacions de l’Atlas, a prop de la ruta que vaig pedalar. Més ràpid i confortable en bus però menys maco i emocionant.

Marrakeix i el minaret de la Koutubia destacant.

A quarts de set, encara de nit, amb un fort vent i una lleugera pluja, arribem a Marraqueix. Amb la bici preparada, travesso la quieta ciutat fins a l’hotel Imlichil, a on vaig començar l’aventura. Han guardat la capsa de cartró que vaig deixar en arribar i que necessitaré par embarcar la bici a l’avió. L’hotel està ple i no tenen habitació fins a la tarda. Grups de joves de molts paísos i parelles madures de França. Tots els turistes que no he vist a la meva travessa.

Muralles de Marraqueix, molts kilòmetres i 18 portes.

Un matí lliure i traient forces d’una nit sense dormir, vaig a llegir Marrakeix com es fa amb les ciutats, caminant. La medina de Marraqueix està voltada per una enorme muralla amb 18 portes. El més interessant és caminar i perdre’s sense destí fixe.

La medina te carrerons estrets i sense sortida, que amaguen algun riad o casa d’hostes interessant. Els carrers que porten a algun lloc, estan plens de botigues que nomès venen coses per turistes. Carrers entre les Rambles, la Roca Village i Disney Land. Atapeits i amb circulació de motos. 

Als souks de la medina nomès es venen coses per turistes.

Si no vols comprar una alfombra o joies berebers, a la mitja hora ja busques com sortir del laberint i arribar a la plaça Jemaa el Fna, que és el destí dels europeus que busquen exotisme, com ho era dels camellers que buscaven comerç.

Sortida de col.legi als carrers no turístics de la medina.

Cal caminar dins de la muralla, lluny de la gran plaça. És una ciutat viva a la que les motos han substituit als rucs. El Museu de la fotografia és una petita i tranquila joia, amb fotos antigues i alguna película que documenten els grans canvis del país i la seva gent.

Entrada al Museu de Yves Saint Laurent. Espais cars d’entreteniment culte per turistes amb temps.

Fora muralles els turistes busquen el llegat de Yves Saint Laurent. Nascut a Algèria i criat a França, va fer com molts parisins, de Marrakeix la seva segona residència. La seva casa, museu, jardí i la casa del seu amant es visiten, en un negoci que recorda les visites als llocs de Gaudí a Barcelona. Les entrades son cares, nomès es poden comprar per internet i els propers dos dies ja estan esgotades. Sembla que cada ciutat amb molt turisme internacional te mercat per “experiències culturals” similars.

L”’espai de visita dividit en 4 entrades diferents, venda nomès per Internet i tot ple.

Un dia fent de turista de veritat i aprofitant per anar a un barber local perquè fa tres setmanes que no m’afeito. Repetir el desmuntatge de la bici per posar-la a la capsa, demanar un taxi gran per l’equipatge, buscar un carretó a l’aeroport, recuperar la bici al Prat i esperar que abans de les 3h de la nit ja estigui a casa. In ShaAllah !

Una barba blanca de 20 dies que liquida la navalla del barber.

No has fet un cim fins que has baixat. No has fet una ruta fins que has tornat.

Han sigut 740 km pedalats i 8000 m de desnivell. Muntanya, desert, costa, ciutats modernes i poblets neolítics. Llocs amb un passat fosc i un futur incert. Molta gent a la que deia “Salam Alleikum” i em responien “Bonne route” amb un respecte mutu.