Canals del Midi i Garona. Del Mediterrani a l’Atlàntic en bici.

Rescloses per elevar vaixells per canals. Una tècnica milenaria xinesa al Sud de França.

Ruta ciclista seguint els canals del Midi i de la Garona. Deu dies pedalant de Narbona a Bordeus travessant el sud de França. També una ocasió per meditar i observar els canvis d’Europa. Si algun conflicte tanqués l’estret de Gibraltar, el Canal du Midi podria ser una alternativa per connectar Mediterrani i Atlàntic, entre bicicletes, vaixells turístics i molta tranquil·litat.

Primavera amb vent, fred, calor i bona companyia.

Primavera i França sonen bé, però la primavera és temps canviant i de vents imprevisibles. França va fer una revolució, però va conservar moltes festes de l’antic règim. El mes de maig ho evidencia: quatre ponts festius d’origen religiós i laic —Primer de Maig, final de la Segona Guerra Mundial, Ascensió i Pentecosta— converteixen el calendari en un mes insuperable, sense cap setmana laboral completa.

Photocall de Conxita travessant el Midi.

A la ruta hi trobem molts ciclistes i navegants de canal. França és la primera potència turística mundial, i aquesta regió n’és un dels grans atractius. Tot està preparat per al visitant… i també pensat perquè ho pagui. Sembla un luxe reservat a jubilats amb la vida resolta.

La bici és molt mès ràpida que el vaixell i no perd temps a les rescloses.

La Conxita i jo sortim de Barcelona amb dues bicicletes al cotxe. Pugem per la costa francesa, entre els estanys formats pels rius que baixen dels Pirineus i del Massís Central. Alguns d’aquests rius i canals els remuntarem després pedalant. Anirem de Narbona a Toulouse en quatre etapes seguint el Canal du Midi, amb una pujada gairebé imperceptible però amb el vent sempre en contra. A Toulouse agafarem el tren fins a Bordeus. Després seguirem el canal de la Garona remuntant-lo fins a Toulouse,i finalment un altre tren fins a Narbona per recuperar el cotxe.

Canals Midi i Garona, una alternativa a Gibraltar per unir mars, si no hi ha pressa.

Ningú ho fa així: pujant, amb vent de cara i agafant dos cops el tren. Però no tenim alternativa. La SNCF aprofita “le pont de l’Ascension” per fer manteniments i tallar durant quatre dies la meitat de les línies ferroviàries del sud de França.

El canal és un món ple de vida i amb aigua bruta.

Aparcar el cotxe quinze dies a l’estació de Narbona costa 150 euros, però sembla imprescindible: a França encara hi ha el costum periòdic de cremar cotxes al carrer.

Abans de començar a pedalar resistim la temptació de “Les Grands Buffets”. Només de postres n’hi ha cent cinquanta varietats. L’entrada costa 65 euros i cal reservar amb molta antelació. Però després seria impossible continuar pedalant.

Pont canal. El canal travessa rius, trens i carreteres.

Quan arranquem bufa un mestral de 60 km/h i la nostra ruta va cap al nord-oest. El vent sempre bufa contra el ciclista.

Remuntem el canal de la Robine i travessem el riu Aude per alguns “pont-canal”, on el canal passa per damunt del riu. Una obra d’enginyeria del segle XVII que encara avui funciona amb perfecció.

Dia de pluja, fred i vent en ruta.

Arribats al Canal du Midi, el seguim fins a Tourezelle, entre vinyes i aigua. Som a la frontera entre les denominacions de Corbières i Minervois. A França, el terroir i la denominació d’origen dels vins sovint són més importants que el mateix departament.

El primer dia havia de ser tranquil: 50 km i 350 metres de desnivell. Però el vent en contra ens redueix la velocitat com si pugéssim un pendent constant del 2%. En cinquanta quilòmetres equivaldria a mil metres de desnivell acumulat. Recuperem forces en una excel·lent gîte d’étape i amb un bon sopar.

País de terroirs i denominacions d’origen amb raïm emparrat i mecanitzat.

Els nostres companys d’esmorzar van a “Les Grands Buffets” perquè els ho han regalat els fills. Donen suport al PSG i somien que algun dia un francès torni a guanyar el Tour. Són una imatge precisa del país.

Continuem pedalant cap a Carcassona amb un vent més suportable. Avancem lentament els vaixells que esperen a les escluses. El turisme del canal sembla una bombolla: el 80% dels navegants són estrangers i gairebé no s’hi veu immigració treballant-hi.

Cité de Carcassona, ampli mostrari d’espases, escuts i banderes.

Carcassona és el gran atractiu turístic. Una ciutat important, amb la ciutat medieval completament restaurada i la ciutat moderna del segle XIX fent de capital departamental. La barreja social és intensa i s’hi respira tensió.

El vot polític del sud-est de França ha canviat profundament els darrers anys. Abans predominava l’esquerra; ara és un feu de l’extrema dreta. Hi pesa el ressentiment rural davant d’una economia global i urbana, però també el conflicte creixent amb una immigració necessària per compensar la baixa natalitat. Després de la independència d’Algèria, un milió de “pieds-noirs” d’origen francès es van instal·lar sobretot al sud-est del país, i encara avui aquell ressentiment continua viu.

Escape de les muralles de Carcassona per fugir dels turistes.

L’etapa fins a Castelnaudary és tranquil·la. Som al cor d’Occitània, terra del millor cassoulet. Un plat contundent, parent de la fabada, que cal tastar encara que la digestió posi en risc la pedalada de l’endemà.

Divisòria d’aiguas als dos mars. El llac de Saint Ferreol alimenta els dos canals.

La següent etapa, fins a Toulouse te la clau del Canal. El Seuil de Naurouze és la divisòria entre els dos mars. Al segle XVII s’hi va construir una presa que durant molts anys va ser la més gran d’Europa i que va donar lloc al llac de Saint-Ferréol. Recull les aigües de la Muntanya Negra, l’última estribació del Massís Central.

Quan l’aigua arriba al canal, es reparteix cap a l’est i cap a l’oest, vers les escluses “Méditerranée” i “Océan”. Idealment, un canal així només hauria de perdre l’aigua de cada esclusa quan es buida, però les filtracions i l’evaporació fan necessari un cabal molt més gran.

Rescloses Mediterranée i Océan. Una en cada direcció.

Al segle XVII això no era cap problema. Ara, en canvi, molts conreus són de regadiu i les sequeres estivals poden provocar conflictes entre agricultura i turisme.

L’entrada ciclista a Toulouse és esplèndida: carril bici seguint el canal i passant pel costat d’una immensa fàbrica d’Airbus. El primer fabricant mundial d’avions conviu amb boscos on no s’ha tallat cap arbre. Tota una lliçó.

Castelnaudary des de l’embassament i port del canal du Midi.

Toulouse ja és la quarta ciutat de França. Sembla que bicicletes i avions hi hagin desplaçat els cotxes. És una ciutat rica, emprenedora i desigual. La pobresa es fa visible als carrers: tendes i matalassos ocupen molts ponts.

El TGV que ens porta a Bordeus té quatre places per a bicicletes, però hi ha sis ciclistes. Una parella havia arribat tard per culpa d’un retard i havia ocupat places sense reserva. Tot i tenir els bitllets correctes, nosaltres ens quedem sense espai. Després d’una reunió amb tres responsables del tren i d’un retard a la sortida, trobem una solució improvisada i aconseguim encabir totes les bicicletes. Agraïts, els revisors ens conviden a un cafè i ens envien un descompte del 15% per a un futur trajecte.

Pedalant entre plàtans al Seuil de Narouze, punt més alt dels dos canals.

La convivència entre tren i bicicleta encara ha de millorar. Als segles XVII i XVIII Europa va construir una extensa xarxa de canals. El ferrocarril els va deixar obsolets. Tant canals com trens buscaven trajectes amb el mínim desnivell per unir pobles i transportar persones i mercaderies. Algunes línies ferroviàries es van construir sobre antics canals. Les primeres carreteres perseguien el mateix objectiu i sovint avançaven paral·leles a vies d’aigua i tren.

Pobles que es buiden i escoles que no volen que les tanquin.

Ara, en canvi, autopistes i trens d’alta velocitat minimitzen distàncies amb túnels i viaductes, esquivant pobles i ciutats petites. Són una màquina de buidar territoris i potser son una causa de la pressió immobiliària a les grans ciutats. Els antics recorreguts dels canals, trens i camins han quedat per als ciclistes.

Mobilitat urbana. Peatons, ciclistes i tranvies quan els cotxes ja no hi son.

Bordeus és una ciutat agradable i plena d’història: guerres amb Anglaterra, prosperitat atlàntica, pirateria, esclavatge i comerç colonial. El monument als Girondins, el més gran de la ciutat, recorda els diputats moderats de la Revolució, originaris de la Gironda, la regió de Burdeus, que van intentar salvar Lluís XVI i van acabar gairebé tots a la guillotina.

Burdeus als Girondins. Tots els matisos de la Revolució Francesa.

La ruta de Bordeus fins a Sauveterre-de-Guyenne són 57 km gairebé íntegrament per una magnífica via verda dedicada a un antic ciclista francès. El traçat segueix la Garona, s’endinsa en boscos de somni i guanya alçada lentament. Fins als anys setanta havia estat una línia de tren, i les antigues estacions han trobat nous usos.

La ruta travessa grans extensions de vinya d’alguns dels terroirs més prestigiosos de Bordeus. Les vinyes són totes emparrades i la verema completament mecanitzada. La regió sembla rica, però als pobles hi viu poca gent.

Toulouse, via ciclista entre canal i fàbrica Airbus. Cap arbre tallat.

Toulouse i Bordeus són avui ciutats molt habitables: hi dominen el tramvia, els vianants i les bicicletes, mentre disminueixen el soroll i la contaminació. Barcelona, que fa deu anys liderava moltes polítiques urbanes a Europa, sembla haver-se estancat. Però els preus de l’habitatge gairebé doblen els de les capitals d’Occitània i Aquitània. Als pobles que travessem costa trobar un bar obert o gent pel carrer.

Burdeus. Als cotxes no s’els troba a faltar.

Som a la Gascunya. Fa anys, molts dels seus joves marxaven a París per prosperar fent de “mosqueters”, com d’Artagnan. A gairebé cada poble de França, el monument més important és el dedicat als morts de les guerres del segle XX: sobretot de la Gran Guerra, i en menor mesura de la Segona Guerra Mundial, Algèria i Indoxina. Ara hi ha pocs joves i molts també marxen.

País de vins i formatges. Terroirs i Denominacions d’origen.

El raïm dels “grands crus” ja el recullen màquines, i diuen que les properes guerres les faran robots. En els darrers dos segles, França ha estat en guerra amb Alemanya tres vegades i ha intentat envair Rússia dues, sempre amb resultats desastrosos. Però, com que cal un enemic per justificar la despesa militar, ara diuen que el perill és Rússia.

Aux enfants morts pour la France, la Patrie reconnaisante. Macron hi vol tornar.

Macron defensa que França fabriqui conjuntament amb Alemanya i Anglaterra míssils de llarg abast per poder arribar a l’interior de Rússia sense dependre dels Estats Units. La France Insoumise diu que això és una bestiesa, però el govern assegura que els atacs durant la campanya electoral atribuïts a l’empresa israeliana Black Cube —denunciats per Libération i Haaretz— no tenen importància. Mentrestant, l’extrema dreta insisteix que els carrers són insegurs i que la culpa és dels migrants.

Molts morts a la Primera guerra mundial. Molts menys a la segona.

Entre vinyes arribem a La Réole i al canal lateral de la Garona. Construït al segle XIX, és una obra més moderna que el Canal du Midi. Les seves escluses són més altes i grans: al canal de la Garona n’hi ha 53, amb desnivells d’aigua d’1,8 metres; al Midi, 63, amb desnivells d’1,6. El camí lateral de la Garona és, en general, asfaltat.

Els arbres que voregen el canal són més joves que els del Midi, però, gràcies a una humitat més elevada, han crescut fins a formar uns túnels de vegetació fascinants i frescos.

Camí bo, amb moments més entretinguts.

La major part del turisme fluvial es concentra al Canal du Midi. Els ciclistes, en canvi, tenim més llibertat de moviments i n’hi ha pertot arreu. Molts pobles de la ruta viuen millor gràcies al turisme de bicicleta, la navegació i les vinyes.

Ens movem dins d’una bombolla de gent amable en un racó de paradís. A l’esclusa de Buzet-sur-Baïse recuperem forces amb formatge local. La parella veïna ho fa amb vins de la zona. Anaven a un casament d’una parella americana al sud-est de França, però el nuvi el va cancel·lar. Han carregat les bicicletes elèctriques al cotxe i improvisen una ruta.

El canal del Garona és del 1850 i les rescloses una mica més modernes.

Faig broma dient que potser un de la parella era de Trump i l’altre no. Ell ens explica que està renunciant a la nacionalitat nord-americana. Creix molt el nombre dels que ho fan. No és fàcil, però ja té la de Nova Zelanda. No veu solució per al país. Tampoc ajuda que els Estats Units facin pagar impostos als seus ciutadans encara que visquin a l’estranger: Eritrea i els EUA són els únics països que ho fan.

Llarguíssim Pont-Canal sobre el Garona al arribar a Agen.

La ruta continua seguint el canal, acumulant quilòmetres fins a Agen. El canal entra a la ciutat per un aqüeducte imponent, amb un petit espai lateral per a ciclistes i vianants. A sota hi passen una carretera, una via de tren i el riu Garona. Un aqüeducte-canal espectacular.

Central nuclear de Golfech, refrigerada amb aigua del Garona.

Continuem fins a Moissac, travessant pobles antics i ben cuidats, com Valence d’Agen. Alguns, com Auvillar, figuren a les llistes dels “pobles més bonics de França”, malgrat viure sota l’ombra de la central nuclear de Golfech, amb dos reactors d’1,2 MW. La central es refrigera amb aigua del Garona i assegura que el circuit és tancat, de manera que només capta del riu l’aigua que s’evapora a les torres de refrigeració. Turisme i energia nuclear: dos àmbits que França lidera amb comoditat.

SaintPierre de Moissac, etapa d’una ruta compostelana.

Moissac està immersa en les festes de Pentecosta. Música, cervesa i barraques de fira omplen els carrers. A l’edat mitjana, la vila havia estat un lloc important: situada a la confluència del Tarn i el Garona, dos rius sovint cabalosos, era també una etapa destacada del camí de Sant Jaume. El monestir de Saint-Pierre de Moissac depenia de Cluny, rivalitzava amb el comte de Tolosa i tenia possessions fins a Catalunya.

Dia dels museus i visita guiada nocturna de claustre i abadía.

La Revolució Francesa va convertir l’església abacial en parròquia. Alguns edificis van desaparèixer, però el claustre es va salvar i avui és el més gran d’Europa conservat íntegrament. També és la Nit dels Museus i ens afegim a una visita guiada fascinant, plena de racons i detalls d’aquell món desaparegut.

Els pobles del canal van prosperar amb el comerç i ara amb el turisme.

L’últim dia seguim el canal de la Garona fins a la confluència amb el canal de Montech i arribem a Montauban. Des d’allà, en un dels freqüents TER —les Rodalies franceses— tornem a Tolosa, evitant el pas per polígons industrials.

Camió-catamarà que empenyia vaixells per pendents d’aigua.

A Montech descobrim el “pendent d’aigua”, un invent que no va aconseguir superar la mil·lenària tècnica xinesa dels canals amb rescloses i que finalment es va abandonar. Un camió-catamarà empenyia les barques pendent amunt sobre una làmina d’aigua inclinada uns 3 graus. L’objectiu era salvar 15 metres de desnivell en poc més de 400 metres de recorregut i en només deu minuts: més ràpid que passar cinc rescloses, però també més contaminant i arriscat.

El Tarn al seu pas per Montauban. Un país de grans rius.

Montauban té història. Va ser la primera “bastida”, les poblacions planificades que es van crear quan la regió era sota domini anglès —una Anglaterra que encara s’estava construint i que tenia una dinastia francesa, els Plantagenet, al tron. Durant les guerres de religió, Montauban va ser un bastió protestant. Un dels episodis més famosos dels setges és el dels “quatre-cents cops”, expressió que acabaria donant nom a una de les millors pel·lícules de la història del cinema.

Teatre de Olimpia de Gouge i ciclista acalorada. Dos feministes.

Olympe de Gouges va ser una escritora i feminista que va ser guillotinada en les lluites dels diferents grups de la Revolució Francesa.

Aquí també s’hi va instal·lar un camp de concentració per a milers de refugiats després de la derrota de la República espanyola. Una placa amb els noms dels resistents morts lluitant contra els nazis està plena de cognoms espanyols.

A la memoria de D. Manuel Azaña Diaz. Presidente de la República Española. 4 nov 1940

Manuel Azaña, president de la República, hi va arribar en ambulància, malalt i dimitit, fugint de la Gestapo. L’ambaixador de Mèxic va llogar habitacions de l’Hôtel du Midi, hi va posar guàrdia armada i va declarar l’hotel seu diplomàtica per protegir-lo tant de la policia franquista com de les autoritats col·laboracionistes. Azaña va morir poc després i el règim de Vichy, seguint instruccions de Franco —que no havia aconseguit capturar-lo—, va prohibir que la bandera republicana cobrís el fèretre.

Tumba de Manuel Azaña a Montauban. Els descendents no van voler que les restes tornesin a España.

L’ambaixador mexicà va comprar un nínxol i, durant l’enterrament, va pronunciar unes paraules memorables: “El cobrirà amb dignitat la bandera de Mèxic; per a nosaltres és un privilegi; per als republicans, una esperança, i per a les autoritats d’aquí, una lliçó.” Azaña continua enterrat al cementiri de Montauban. Una visita solitària per tancar una ruta marcada tant per la geografia com per la història del sud de França.

Place Nationale de Montauban, una agradable joia per protegirse del sol.

A les darreres eleccions municipals, l’extrema dreta va guanyar per poc a Montauban. La història hi pesa. I no només aquí. Entendre el passat continua sent imprescindible perquè no es repeteixi.

Toulouse, punt final de les pedalades de cada canal.

De Toulouse a Narbona, el tren guanya clarament la partida a la bicicleta i al canal. Recuperem el cotxe i resistim la temptació d’aturar-nos a “Les Grands Buffets”. Unes quantes hores d’autopista i final d’una ruta molt recomanable: primavera al jardí europeu. Bicicleta de mar a mar.

Ruta de 505 km en bicicleta de muntanya, mecànica, amb tres alforges lleugeres. Etapes a Narbona, Tourouzelle (Homps), Carcassona, Castelnaudary, Toulouse, tren fins a Bordeus, Sauveterre-de-Guyenne, Marmande, Agen, Moissac, canal de Montech i Montauban, amb retorn en tren a Tolosa i Narbona. 11 dies i 10 nits.

Equip ciclista guanyador de la etapa.

Per escriure aquest blog m’he ajudat del reconeixement de veu, del corrector ortogràfic, de la Viquipèdia i de la correcció d’estil amb intel·ligència artificial. Tot des del telèfon, que també fa i retoca les fotos. Res d’això existia fa dotze anys, quan vaig publicar el meu primer relat viatger des del sud de la Xina. Des de llavors moltes coses han canviat, i almenys aquestes ho han fet per bé.