De la muntanya al desert. Un país mediterrani, atlàntic i sahelià. Tafraoute a Sidi Ifni.

Festa escolar a Bouizakarne, amb banderes, autoritats i mares amb la melhfa sahraui.

Un amic, en Josep, em comenta que Marraqueix i Agadir son la Cerdanya dels de Paris. Potser si, però a l’Anti Atlas no arriven. Les platges, l’exotisme i les dunes de sorra queden lluny. Tafraout és l’únic poble amb oferta d’hotels i restaurants. És un destí dels moters de carretera i d’autocaravanes.

Parada d’orientació amb bici al sol i ciclista a l’ombra.

L’entorn és espectacular. Grans cims de roca vermella, roques de formes fantasioses i antigues colades de lava. Conviden a caminades de tres o quatre dies amb mules o a diverses vies d’escalada. 

Hi ha avis de vent fort però, en un dia de recuperació i pedalant sense equipatge, aprofito per anar als pobles berebers propers.

Homenatge d’en Mohamed a la Cúpula de la Roca de Jerusalem i a tots els herois que hi van passar.

A Azrow, que en amazigh vol dir roca, en Mohamed s’ha fet una casa museu a la que anomena AzrowDome, Cúpula de la Roca, en homenatge al lloc més sagrat de Jerusalem en que tots els herois hi tenien alguna llegenda. Adan, David, Jesus, Mahoma, i la història no s’acaba.

Televisió recordant la “Marcha Verde” el dia de la “Resolución 2797”

La televisió celebra la “Resolució 2797” de les Nacions Unides, que obre la porta a una autonomia del Sahara Occidental sota sobirania marroqui. La TV emet imatges de la “Marcha Verde del 1975” i del desenvolupament e inversions a Lâayoun. El dia de la resolució, el 31 d’octubre es proclama Festa Nacional. La meitat de les noticies de hespress.com en parlen. L’altre meitat parla de futbol.

La resolució, presentada per els USA amb negociació de Xina i Rússia, que es van abstenir però no la van vetar, podria obrir un cami per resoldre els conflictes al Sahel.

Escoles rurals i estímuls a la lectura. El futur del Marroc.

La pasada dècada, els sis paísos sahelians, de l’Atlàntic al Mar Roig, van tenir cops d’estat per múltiples causes. Vaig estar a quatre d’ells i un factor important havia sigut la destrucció per l’OTAN de la Libia de Gadaffi. Era el país més desenvolupat de la regió i donava feina i ajuda a la resta del Sahel. França volia tapar les ajudes que havia donat per influir en unes  eleccions, encara que això no ha lliurat Sarkozy de la presó.

Si aquesta resolució permetés algun acord entre Marroc i Algèria i una sortida per als saharauis, es podria pensar en una estabilització de la regió saheliana. In Shallah! Ojalá!

Motos de carretera aparcades al hotel Salama de Tafraoute.

Hi ha un alarma per vent fort i no han vingut motoristes. Es diumenge i els carrers estan molt buits.

Dilluns ja no fa vent i torna la vida als carrers. Joves anant al cole, les parades del souk obren i tornen alguns motoristes. Parlo amb algun guia local, amb qui lloga bicis i compro algun mapa per quan torni.

Transicions brusques de muntanya a desert.

L’Anti Atlas és un lloc especial. Totalment tamazigh, específicament d’un dels subgrups berebers. Ignorat per colonitzadors i turistes fins fa poc. No fa tant que es va asfaltar el bucle Agadir- Aït Baha-Tafraout-Tiznit-Agadir, que es el que ofereixen les agències en un dia als turistes. Ara hi ha molt asfalt i l’aprofiten visitants amb motorhomes, però molt pocs arriben als pobles aillats que tenen com identitat el “agadir”, graner de defensa colectiva però amb espai per cada familia.

Agadir. Graners de defensa colectiva en que cada familia te els seu espai d’amagatzematge.

M’han quedat gargantes i poblats per explorar, però sembla més facil arribar-hi que allotjar’s-hi. Portar tenda i coses per cuinar seria massa pes per mi.

La propera etapa és fins a Kerdous, és el coll per on es baixa a la plana que acaba en el desert. Hi ha un hotel com un castell que presideix la vertiginosa baixada. Soc l’únic client perquè la majoria de visitants a la regió van amb les seves motorhomes als anomenats “campings”. Son espais tancats, amb lavabo i dutxa, als afores dels pobles més grans.

Hotel al coll Kerdous. Baixada serpentejant fins al mar.

A Ifrane Atlas Saghir, Ifrane del Petit Atlas, que es com s’anomena en àrab l’AntiAtlas, m’adono que m’he emportat la clau de l’Hotel Kerdous. A l’oficina de Poste Marroc demano que els hi enviin i pagar el cost. En dos trucades localitzen un empleat que hi passa sovint i els hi portarà. Eficiència. Shukran!

Ifrane és el límit de la muntanya. Una kasbah en runes ho recorda. També les restes d’una sinagoga.

Sinagoga de Ifrane Atlas Saghir.

L’amazigh, l’hebreu i l’àrab son llengües semítiques amb origen comú. Comunitats jueves van migrar al que ara és el Marroc, la terra a la que vivien els amazighs (berebers), potser fa dos mil anys. Els àrabs van arribar fa 1300. Els amazighs van seguir cultivant la muntanya, els àrabs els regadius i els jueus l’artesania.

Les tribus àrabs i berebers van seguir lluitants entre elles, i també amb castellans i portuguesos, als dos cantons de l’estret de Gibraltar. Els aragonesos sovint eren mercenaris del que pagava més i aviat es van afegir a la festa els “imperis” turcs i francès.

Arcs que separen regions i fan ombra.

El sionisme, una de les ideologies del segle XIX que volia crear nacions sobre teories de “races” i de pseudohistòria, volia omplir el territori de la Palestina britànica amb jueus que desplacessin als àrabs que hi vivien. El record de l’Holocaust, la incertesa de les descolonitzacions i ofertes atractives van fer que les comunitats jueves del nord d’Àfrica es traslladessin massivament. La relació del Marroc amb la comunitatm jueva francesa ha sigut en general bona, però l’actual genocidi dels palestins a Gaza i l’hegemonia política del sionisme més racista i religiòs a Israel ho posa en questió. Cada vegada més israelís marxen d’Israel, perquè el que està passanr ja no els hi ofereix la millora de vida que els va portar allà. Però ja no tornen a Ifrane Atlas Saghir.

Ruines de la Kasbah de Ifrane Atlas Seghir.

Desprès d’una setmana dormint per sobre dels 1000m, a les següents etapes ja parlaré de oasis, de desert i de mar. Els dàtils substituiran a les olives, el peix al pollastre, més colors a les túniques de les dones i les nits seran menys fredes. L’etapa fins a Bouizarkane, la meitat de la ruta, acaba en un poble que és una animada cruïlla de carreteres, amb una fonda, la primera en 50 km, un únic lloc de menjars, amb pinxos i pizzas, una dotzena de cafés per prendre té i veure futbol, i un animat mercat en que sense regatejar, compro 1kg de dàtils per 20 dirhams (2€). Gasolina per les properes etapes.

Bouizakarne. Una cruïlla amb hotel i animació al caure el sol.

Fins a l’oasi de Tighmert mitja ruta és per una pista fàcil. L’altre mitja per un asfalt que s’agraeix perquè seria pitjor el desert de pedra exterior. El final d’una etapa curta i fàcil és l’increíble oasi de Tighmert. Petites canalitzacions que portarien un aigua que no es veu, cases d’adob desfetes i molta pols, en un dens palmeral i espais de cultius molt verds. Quan hi aneu, quedeu-vos a la Maison d’hôtes Nomades. L’oasi dins de l’oasi.

Oasi de Tighmert. Aigua és vida.

L’antiga kasbah l’ha restaurat parcialment en Hamid i està plena d’objectes de la vida nòmada i de la seva familia. En Hamid és sahraui de Tarfaya. Te 71 anys i el seu pare, encara viu, era cap d’una tribu que va conviure molt amb els espanyols quant les colònies de Sidi Ifni, Cap Juby i el Sahara Occidental.

Hamid a Tighmert, amb uniformes espanyols de Sidi Ifni.

M’ensenya uniformes espanyols i electrodomèstics de la època. Parlem del tren del mineral sense passatgers que per la frontera mauritana s’endinça al desert. M’hi vaig enfilar per fer 500km en ruta fins a les ciutats mortes de l’Adrar. Ens vam guanyar respecte mutuament i vam parlar del Sahara Occidental. Ara hi ha 300 cascos blaus de la ONU i els recents acords poden ajudar. In Shallah.

Oasi de Tighmert des de la teulada de la Gîte Nomades.

Els sharauis parlen hassaniya, el mateix dialecte àrab que els marroquins del sud. El dialecte amazigh també és el mateix. És senten menystinguts pels marroquins àrabs del nord, en la mateixa manera que es veuen superiors als que son més negres i amb arrels a Mali o Senegal.

En la conversa també hi entren una parella alemana, els únics europeus sense autocaravana ni moto en molts dies. Coneixen be el Marroc van a caminar a la muntanya i a Europa, alternen bicicleta i transport local. 

Garganta del oued Assaka i palmeral.

La ruta segueix cap a ponent i el mar. Guelmin, la ciutat mercat a les portes del desert i el oued Assaka. Entre els pobles de Laqsabi i Taliouine Assaka el paissatge recorda els mars de plàstic de Almeria. Grans hivernacles, maquinaria d’extracció d’aigua de pous i autobusos per portar als treballadors. Segurament guanyen menys però estan millor tractats que els seus colegues al Ejido o Níjar.

El llibre que estic seguint te dades del 2015 i no fa referència al bon estat de la ruta. Aquest boom econòmic deu ser posterior i durarà, com a Almeria, el que durin els aquífers que ho alimenten.

A la seva part final, el oued canvia el seu nom per Oued Noun. És l’últim riu que arriba amb aigua a la seva desembocadura. Uns kilometres al sud, el Oued Draâ, el riu més llarg del Marroc, fa molts kilòmetres que no porta aigua a la superficie.

Targa Wassay i les hortes que treuen de la poca aigua del Noun.

Segueixo el Oued Noun per les gorges que travessen les últimes muntanyes fins a Targa Wassay, un poble amb molt cultius. Els últims 10 km son una pista en bon estat i fortes pendents, que em porta fins a les runes del Fort Bou Jeriff.

Fort Bou Jerif. França el 1935 amb 200 soldats.

Son les ruines d’una fortalesa colonial francesa que recorden històries com les de Beau Geste o Il deserto dei Tartari. Dos punts de vista diferents sobre l’absurd militar de les guarnicions colonials i de frontera.

Gran novela. Tota la vida esperant a l’enemic, que no arriba.

A prop hi ha unes instalacions turístiques molt correctes, que permeten als “aventurers” en ruta per la costa, desviarse uns quilòmetres i tastar l’interior desert i sense asfalt. Per mi és la ocasió de tornar a coincidir amb grups de motards i prendre alguna cervesa. Bou Jerif permet una escapada de l’asfalt i un primer tast de desert als que comencen la ruta cap al sud.

Gary Cooper fent de francès que amb l’ajuda dels morts lluita amb els moros del desert.

La seguent etapa comença per pista seguint el oued Noun i arriba a la carretera asfaltada propera a la costa.

La carretera és estreta, sense tràfic i una de les més importants del món. Com la Panamericana o el Transiberià. És la única ruta per travessar Àfrica de nord a sud. De Tanger a CapeTown. Les altres rutes africanes, la Cairo to Cape o les antigues que travessaven el desert ara estan fora de l’abast del viatge normal. És dons la ruta asfaltada per travessar un continent amb 1000 milions de persones i a on neixen la meitat de nens del planeta, cap Europa.

Tram de la única carretera per travessar Àfrica. Un somni d’aventurers.

En aquest tram nomès hi passen alguns 4x4, moters aventurers i algun camion de transport local. I de tant en tant un ciclista.

Els seguents 50 km fins Sidi Ifni son desolats. La carretera obliga a baixar i pujar les desembocadures de tots els oueds. No hi ha ponts i es treballa per que cada aiguat no obligui a refer la carretera. Com el vent bufa sempre contra el ciclista, he de fer rora la ruta amb vent de 30 km/h de cara. El mar a la vista impresiona per la seva violència. No hi ha cap poble, nomès cases ampuloses a punt d’acabar-se. Probablement son el somni d’algun emigrant a Europa que ha treballat per oferir una casa a la seva mare i per a que desprès hi visquin els seus fills. Però els fills ja nomès tornen per les festes i els nets ja son europeus.

Sidi Ifni, lloc d’una guerra del fi del món, és ara un paradís de turisme aventurer.

A Sidi Ifni de sobte tot canvia. És una ciutat maca i turística, una capital dels esport nautics extrems, amb tot el vent i onades que es somiin i unes platges per passejar sense nadar. L’Atlàntic amb les marees, corrents i onades és cosa seria.

Destí dels millors surfers mundials amb un mar de respecte.

A Sidi Ifni va viure Espanya la seva última guerra. En un repartiment colonial de mitg segle XIX li va tocar un trosset de costa africana. No savien que fer-ne i no en van prendre posessió fins al 1934. França no es prenia seriosament a l’Espanya franquista, i a pesar de que el mandat colonial que s’havien otorgat els paísos europeus per al Marroc, era conjunt entre els dos paísos, França va negociar la independència de la seva part sense consultar.

Rètols de carrer de l’època colonial a Sidi Ifni que no s’han canviat.

La diplomàcia franquista es va trovar amb territoris pobres i aïllats que reclamava el nou nacionalisme marroqui. Ifni, Sahara Occidental, Cap July, per no dir Ceuta i Melilla, que Espanya no considerava territoris colonials.

Edifici de l’antic governador espanyol, amb l’escut franquista.

La franja de Tarfaya, cap Ruby, que queda davant de les Canàries és va entregar aviat, però de manera encara no explicada, es va voler retenir Ifni amb una guerra amb molts morts que es va mantenir secreta. Fins que presions internacionals van obligar a Espanya a cedir quan ja volia barrejar-hi Gibraltar, Ceuta i Melilla.

“Llista completa dels martirs morts en la lluita contra l’ocupació espanyola”

El valor ocult de Sidi Ifni era el surf i el turisme aventurer creix. Les restes espanyoles es noten en alguns edificis, en alguns noms de carrer que es mantenen i en una mica de nostàlgia de sentirse diferents. Junt amb Tetuan, és el lloc del Marroc a on he vist més persones parlant castellà.

Arc que resisteix a la platja de Legzira, en baixamar.

El final d’etapa ha sigut la platja de Legzira. Una meravella de dificil accés. Un conjunt d’edificis amuntegats en un acantilat que donen a una platja intermitent, segons estigui la marea. Les roques de l’acantilat creaven dos arcs que es podien travessar en marea baixa. Un es va ensorrar fa pocs anys i va ser noticia. L’altre el vaig travessar amb el neguit d’un nou enfonsament.

La última etapa ciclista serà fins a Tiznit, a on es junten l’AntiAtlas i el mar. Desprès seguiré amb bus al Sahara Occidental, i ho continuarè explicant.

Distàncies massa llargues. Els autobusos marroquins funcionen molt bé.