Sur de China. Viaje al futuro en el país más antiguo del mundo. Primavera de 2012

Cena gore con Mikko en el techo del mundo.

Litang es un pueblo tibetano en Sichuan. Un lugar remoto de la China y del mundo, por encima de 4.000 metros. Como no hay arboles, el fuego es escaso y cuando muere una persona, se corta el cadáver a trozos para que lo coman los buitres. Con los cráneos se hacen recipientes. Mikko también viaja sola y mientras cenamos me enseña las fotos de la ceremonia funeraria de anoche. En Litang nació el séptimo Dalai Lama y como el Dios viviente se reencarna y no muere, es como si allí hubiera nacido el actual, que ya es el número 14. Un tibetano me indica la casa donde nació y con François, un francés muy colgado y con muchos kilómetros, me uno a las oraciones. Soy el único que no levita porque me lo impide mi manera de ver el mundo.

China. Primavera de 2012.

China explica la mayoría del desarrollo de las últimas décadas. Lo entendí en un primer viaje en familia. En los parques, las madres nos empujaban a su hijo único para que practicara inglés. El tren magnético del aeropuerto lleva al centro de Shanghai. Nanjing Lu, la calle comercial, me recuerda el primer viaje hace años a New York. Una civilización tan rica y antigua hay que descubrirla con calma.

Ruta del viaje con caracteres chinos para orientar.

Algunos años y muchas dudas después, volvía a Shanghai. Sin ser consciente, empezaba un periplo de muchos y largos viajes al otro lado de los muros que protegen y encierran mi mundo, rico, temeroso y envejecido. China volvía a ser la primera economía del mundo, después de un breve paréntesis de siglo y medio de turbulencias. Para entender su presente había que entender su pasado y para entender su cultura había que entender su escritura. El carácter utilizado para "moral", incorpora los signos de "caminar" con el "corazón" de "uno", como si "diez" "ojos" te observan. Unos breves cursos sobre lengua e historia china eran lo mínimo para iniciar el viaje. Marco Polo no tenía más y en su recuerdo empecé un blog para contarlo.

Algunos consejos. Comprar una tarjeta telefónica china. En Tibet los extranjeros no pueden comprarlas. En el resto de China, el precio depende de la cantidad de ochos que tenga el número de teléfono porque el "8" es el número de la suerte. Hay muchos sitios web con acceso prohibido desde China, le llaman el Great FireWall. Instalar en el ordenador antes de entrar en China, un VPN, un software que simula que la conexión se hace desde una dirección exterior. Un juego de gato y ratón en que cada VPN exitosa es bloqueada. Vale la pena instalar los caracteres chinos en el ordenador y teléfono y tener siempre a mano una libreta de notas.

Un grupo de jóvenes me piden una foto y charlamos. Son estudiantes en turismo que van a una casa de te y me invitan a acompañarles. Muy bueno, muchas explicaciones y muy caro. El más serio me propone compartir la invitación al resto del grupo, chicas y más jóvenes. Un timo simpático es una buena vacuna para el principio de la ruta. Un viaje a menudo empieza en los libros. Shanghai era "La condition humaine", de André Malraux, con violencia entre comunistas, nacionalistas, colonizadores y señores de la guerra. El Tintin de "El lotus azul", con los fumaderos de opio, las Concesiones Internacionales y los parques prohibidos "A chinos y perros". La ciudad del Comisario Chen, versión china de Pepe Carvalho, pasado y futuro, corrupción y crecimiento, explicado por Qiu Xiaolong.

El viaje sigue en tren a Hangzhou. Destino de enamorados, con uno de los muchos "Lago del Oeste" que hay en el país. También de emprendedores como Jack Ma, el maestro que fundó Alibaba, la empresa que mejor representa la globalización. Hace años en Etiopía, esperaba vuelo en el aeropuerto de Addis Abeba. Los destinos eran un vuelo a Londres, París, Roma, Beijing, Shanghai y dos a Hangzhou. Un joven etíope debía creer que esta remota ciudad es la mayor del mundo, la mayoría de emigrantes chinos en España vienen de esa región.

El moderno tren a Fuzhou recorre 630 km por el delta del Yangtzi y los acantilados que miran a Taiwan. Mi visado es de doble entrada pero no me permite estar en China más de 30 días seguidos. Ya conozco Hong Kong y Macao, las soluciones habituales entre viajeros para sortear las limitaciones de visados, y decido ir a Taiwan para renovar mi entrada en China.

Night market en Taipei

Taiwán.

La isla de Matsu pertenece a Taiwán y está a dos horas en ferry de Fuzhou. Eran aguas de piratas, pescadores y emigrantes pero en los años 50 estaba previsto que allí empezara la Tercera Guerra Mundial. Los nacionalistas del generalísimo Chiang Kai Chek habían perdido la guerra con los comunistas de Mao Tse Tung y se habían retirado a la isla de Taiwán. Era previsible que perdieran. El gobierno de Chiang tenía más graduados de universidades norteamericanas que el de Roosevelt. Podían retirarse. Los de Mao eran campesinos. No tenían otra opción que ganar. Al gobierno de Taiwán lo apoyaba Occidente y quería reconquistar China. El gobierno de Beijing quería recuperar Taiwán. Matsu y Fuzhou eran los puntos más cercanos. Regular de manera alterna la frecuencia de los bombardeos permitió esperar tiempos mejores.

El avión a Taipei, la capital de Taiwán, cuesta 350$. Desde Matsu, cuesta 75$. Los empresarios ahorradores y los viajeros aprovechamos el viaje en ferry. Primer contacto con la gran amabilidad de los taiwaneses. Mi nuevo amigo, Johnson Lin, vuelve a casa después de hacer negocios en China y quedamos para cenar en Shilin, el mayor night market de Taipei. La versión local, nocturna y callejera de infinitas "tapas".

El ambiente nocturno en mi calle está en el monasterio taoísta. Se tira unos huesos. Según su forma, se escoge un papel con una sentencia escrita. Un monje la interpreta. Si resuelve tu problema, regalas algo, si no te gusta, repites. Una ginecóloga hace consultas sobre su embarazo y un estudiante sobre su examen. Cuando los jesuitas llegaron en el siglo XVI a la China de los Ming, había diferentes escuelas de pensamiento. Confucionismo, taoísmo, budismo. Como los jesuitas eran profesionales de la religión, dijeron que esas filosofías eran religiones porque eso era lo suyo. Hoy llamarían religión a la afiliación a un club de fútbol.

Fui a Taiwán aconsejado por un entrañable amigo buen conocedor de Oriente. Insistió que el Museo Nacional de Taipei era motivo suficiente. Después del Museo del Prado, había sido el segundo Museo con patas. Cuando Franco empezó a bombardear Madrid, el Museo del Prado, cuyo director era Picasso, decidió proteger los cuadros. Empezaron un periplo que les llevó a Francia, Suiza y vuelta a España. Cuando Japón invadió China, el gobierno empaquetó 600.000 objetos del arte de 2.000 años de imperios y una caravana de camiones los llevó por territorios seguros. Con la derrota, Chiang, se lo llevó en la retirada a Taiwan.

Un museo más pequeño recuerda que todas las culturas polinesias vienen de Taiwan. Hace 15.000 años un grupo de humanos supo navegar los 600 kilómetros de mar desde el continente. Después fue fácil seguir hasta Hawai y Nueva Zelanda. No ha habido mejores navegantes que los antiguos polinesios. Más tarde, en el siglo XVII llegaron a la isla de Taiwan los huidos de la dinastía Ming. Del continente han seguido llegando derrotados y ahora los chinos son el 98% de la población.

China. Guangdong, Yunnan, Sichuan.Yangtzi

De Taiwán a Guangdong y el estuario del Río de las Perlas. La puerta comercial a China y el inicio de la ruta al interior. La balanza comercial siempre ha sido favorable a China. Ha vendido más que comprado. Ya lo era antes de las Guerras del Opio. Europa compraba sedas y porcelanas, pero a los chinos, de los europeos sólo les interesaba el opio. El emperador lo prohibió pero Inglaterra, que defendía la libertad y el comercio le declaró la guerra. Hizo lo mismo que Pablo Escobar y el Chapo Guzmán. Ganó y se quedó parte del país como compensación. Cantón, la moderna Guangdong, era el centro del comercio y también lo fue la cercana isla de Hong Kong.

El tren nocturno me llevará a Kunming, la capital de Yunnan, frontera con el Himalaya y la región más diversa del país. Pero en la ciudad hay 4 estaciones de tren, y he ido a la equivocada. Todavía no entiendo la magnitud y complejidad del país. Mi tren sale de la estación Central y estoy la del Este. Faltan 30 minutos, la ciudad es enorme, el tráfico es caótico y la seguridad en las estaciones estricta. Gran propina al taxista, un blanco que exige su privilegio en la cola como no se veía desde la época colonial, carreras y por muy poco, llego a tiempo.

Por Kunming pasaba el comercio de te, opio y jade con el sudeste de Asia. Durante la Guerra Mundial también llegaban los refuerzos a los comunistas y nacionalistas que luchaban contra Japón. Después de la caída de Birmania, los pilotos aliados debían sobrevolar el Himalaya desde Bengala. Le llamaban The Hump, la joroba. Era el nombre de mi hostel en el centro de la agradable Kunming. Al llegar daban tapones para los oídos y preservativos. Los tapones eran útiles porque por la noche había mucho ambiente.

ShiLin bosque de rocas kársticas en Yunnan.

En la ruta coincido con muchos jóvenes chinos. En el bus local a Shilin, un bosque laberíntico de rocas kársticas está Yu Yan. Quería estudiar en medicina en Chengdu pero como no había chicas programando, le toco informática. Un año lo estudió en Europa, visitó 24 países con presupuesto mínimo y estudió alemán. Opina que los europeos son gandules, pero los brasileños no, porque su compañera de piso trabajaba mucho. Para empezar trabajará en una start up china por 500€/mes. De política no hablamos pero me dice que por suerte Mao sólo tuvo un hijo varón y murió en la guerra de Korea. Al presidente de Korea del Norte le han sucedido su hijo y nieto.

Tren nocturno a Dali. Tiempo para leer el China Daily. Estudian las instituciones y costumbres occidentales. Algunas se copian, otras se ignoran. Los países occidentales en crisis pasamos el día opinando sobre lo que los chinos deberían hacer, pero no les va mal ir a su aire.

Lijang es una ciudad llena de turistas locales. Dominaba la cultura Naxi, poliandria y matriarcado, exclusivo del Himalaya. Las mujeres tenían varios maridos y el control del patrimonio. En su lengua, "piedra + mujer" es piedra grande. ¨"Piedra + hombre" es piedrecita.

La leyenda dice que un tigre saltó.

Garganta del Salto del Tigre. 4.000 metros excavados por el río Yangtzi al salir del Tibet y entrar en Yunnan. Un clásico de las rutas excursionistas. Feng Mian trabaja en Yiwu para una empresa de Barcelona. Se encarga de buscar alguien que fabrique cualquier cosa que le pidan. 80.000 bolsas de marca por 2€. Guantes por 40 céntimos. Con la crisis golpeando España, su jefe le ha dicho que se tome unas vacaciones. Bajamos al fondo de la garganta con ayuda de cuerdas y cables. La cima de la montaña frente al albergue tiene más de 7.000 metros de altitud.

Zhongdian se ha cambiado el nombre. Ahora se llama Shangri-La. Como el valle de la novela "Horizontes Lejanos" en que los supervivientes de un accidente de avión llegan a una sociedad perfecta aislada por montañas. Sirve para el negocio turístico. Cerca está el mayor monasterio lamaísta al sur de Tibet. En bicicleta también hay que rodear los lagos en sentido de las agujas del reloj.

El siguiente pueblo ya está dentro de la región autónoma del Tibet y se necesita un visado especial para grupos. Algunas agencias en Zhongdian creaban grupos ficticios para tramitarlo y después del primer control, el grupo se disolvía, pero después de las numerosas inmolaciones de monjes tibetanos, el gobierno exige que cada nacionalidad dentro de un grupo, tenga un mínimo de cuatro personas. Una manera de impedir la entrada a viajeros independientes.

Cultura tibetana por encima de 3000 metros

Doce horas de bus y varios controles hasta  el primer pueblo tibetano del vecino Sichuan. Pistas de tierra que llegan a  4.800 metros de altitud. Las obras públicas con que China responde a la crisis económica de occidente, harán que pronto serán carreteras asfaltadas. Nada que ver con la abundancia de Shanghai, pero no se ve pobreza. Las casas antiguas y las modernas sólo se diferencian en los materiales utilizados. A esta altitud la tierra es pobre pero hay muchos niños porque las minorías no están afectadas por la política del hijo único.

Los jóvenes han, la etnia mayoritaria en China, se quejan de las limitaciones que les impone el gobierno para emigrar a Tibet. La ruta ciclista de muchos días desde la costa hasta Lhasa es muy popular y me cruzo con grupos de valientes. En la polvorienta calle de Daocheng, las tiendas de los han están surtidas y abiertas a toda hora. Las de tibetanos tienen otro ritmo. Las tierras y los diezmos eran para los monasterios y esto ha cambiado, pero ahora el gobierno intenta impedir conflictos entre chinos y tibetanos.

El bus en Litang empieza saludando con un "Tashi Dele" y termina en Kanding, ya en Sichuan, con "Ni Hao" . En la ruta he aprendido el precio del "yartsa gunbu" un hongo parasitado por un gusano que es el rey de la medicina tradicional y sólo crece en altitud. Una niña los vendía en un poblado y mi curiosidad sin preguntar precio me salió cara. 

Caligrafía efímera. Poemas escritos con agua

De nuevo en la China moderna, autopista hasta Chengdu, la capital de los pandas. La estrella en los parques es la caligrafía efímera. Escribir poemas clásicos en el suelo con pincel grande y agua. Cuando el agua se seca, desaparecen. Son artistas con mucho público porque la caligrafía es un arte mayor y la pintura un derivado menor. Cerca, en el monasterio de Emei Shan, superviviente de la Revolución Cultural, hay carteles que sugieren que la vida merece ser vivida aunque algunos saltan al acantilado desde la cima atraídos por imágenes fantasma del halo de Buda en la niebla. 

Ascenso V.I.P. a Emei Shan

China se debe a su geografía. Los valles de los ríos Amarillo y Yangtzi descienden del Tibet al Mar de China. Un mar rodeado por países que comen con palillos y han utilizado caracteres chinos. Un mundo cerrado rodeado por montañas y desiertos des de los que venían las amenazas. Más tarde se unió a la China el valle del río de las Perlas y Yunnan. China en su lengua es ZhongHuo, el Imperio del Centro.

Chongqing fue la capital de la China no ocupada por Japón. Es el gran puerto del río Yangtzi. Una ciudad territorio fea y brumosa donde empezó la campaña contra la corrupción que ha marcado al actual gobierno a partir de una extraña historia. Bo era el ambicioso líder local, su hijo derrochaba y a su mujer le gustaba el lujo. Un amigo inglés apareció muerto y el jefe de policía se refugió en el consulado americano. Yo me embarqué río abajo.

En Chongqing busco un barco para atravesar el lago de las Tres Gargantas. Tiene 600 km y es grande como Suiza. Es un pantano y ha domesticado al río Yangtzi. Los barcos para turistas internacionales parecen una película de chinos. Elijo un barco de locales con riesgo de no enterarme de nada.  Durante la navegación hay partidas de mahjong apostando yuanes en cubierta. Como no es legal, los billetes se mueven más deprisa que las fichas. Karaokes, fotos a los acantilados y discursos de guías que además venden perfumes y electrodomésticos. Los cuatro días de navegación me los traduce al inglés mi nuevo amigo Pike. Es de Hong Kong y trabaja para una empresa italiana de electrodomésticos. Se encargaba de buscar fabricantes en China para DeLonghi, pero con la crisis ha perdido el empleo. Estuvo una vez en la fábrica de Italia, la mayoría de los trabajadores eran de Rumania y los sindicatos le preguntaron si se llevarían toda la fabricación a China.

Tres días de navegación en el Yangtzi hasta Wuhan

Desde la presa de las Tres Gargantas sigo a Wuhan, otra gran ciudad. Tren moderno a Shanghai y últimos días viviendo la historia y futuro del inmenso país. La casa en que se reunieron 13 idealistas que representaban a los 53 militantes del Partido Comunista Chino. Lo fundaron en 1922 y ninguno era obrero. De los 13, en 1949 sólo quedaba Mao. El resto habían muerto, se habían pasado al enemigo japonés o habían desaparecido. Aquella minúscula organización tomaba el control del país más grande del planeta. La versión oficial actual es que Mao acertó en el 70% de las cosas y se equivocó en el 30%.

Paseo por los últimos hutong. Callejones de los barrios tradicionales. Al principio la Revolución distribuyó para dar 4m2 de vivienda a cada persona, en un espacio convivían 4 generaciones y las paredes eran sábanas tendidas. Conversación en el CEISB, la exclusiva escuela de negocios con Greda, medio esquimal, medio danesa. Hablamos de todos los países en su perfecto español. Cuando presentan los cursos en las ciudades europeas tienen 30 o 40 asistentes. En las ciudades chinas hay un mínimo de 800.

Peace Hotel en el Bund de Shanghai, el paseo junto al río. En el bar del hotel actúa una envejecida orquesta china de jazz. Allí se reunía la Banda de los Cuatro. En la lucha por el poder que se desató a la muerte de Mao, Deng arrestó a su viuda y el resto del grupo y empezó una nueva época para China. 

Anuncios para buscar pareja en la Plaza del Pueblo de Shanghai

En la Plaza del Pueblo los que buscan pareja exponen sus cualidades. Vivienda propia, ingresos y fecha de nacimiento. Los signos han de ser propicios. Un Tinder ancestral que ha funcionado pero que ya no comparten las chicas de mi hostel. Contraste con la modernidad de Pudong, al otro lado del río. Desde la cima de un rascacielos que pronto será superado por el edificio vecino, la niebla no deja ver la grandeza y el futuro del país más antiguo del mundo.

Detalles del viaje.

Viaje en solitario a China y Taiwán del 4 mayo al 11 junio de 2012. En diciembre de 2011, la empresa en que trabajaba hizo una reestructuración y suprimió mi puesto. Llegué a un buen acuerdo sobre la indemnización y en marzo del 2012 lo celebramos con mi esposa con un viaje por Etiopía. En mayo empecé un periplo de rutas como viajero solitario.

Shanghai. Hangzhou. Matsu. Fuzhou. Taipei. Guangdong. Kunming. Shilin. Dali. Lijang. Garganta del Salto del Tigre. Zhongdian. Daocheng. Litang. Kanding. Chengdu. EmeiShan. Chongqing. Tres Gargantas. Wuhan. Shanghai.

Tren, bus, barco, ferry avión, a pie y en bicicleta.

Habitaciones compartidas, modernos hostels o antiguos dormitorios de la época revolucionaria. Entre 3 y 15€ por noche, según antigüedad o distancia al mar.

Extraordinaria comida. Hace mil años, cuando en Europa se comía mal o no se comía, la cocina china ya era sofisticada.

Inexcusables el National Museum de Taipei, Shanghai Museum y el Museo de los pueblos originarios de Taiwán.

Barato. La comida en el barco del río Yangtzi cuesta 2€. Todo se puede negociar. El mercado, probablemente un invento chino, funciona mejor que en occidente.

Los jóvenes quieren practicar el inglés. Aconsejable pedir ayuda para escribir en caracteres chinos las indicaciones para compra de billetes o transporte. Frustración al intentar hablar chino pero éxito con algún curso telemático sobre Cultura China y principios del idioma y escritura.

Pakistán. Un viaje retrasado por un virus y un confinamiento global.

Este abril tenía que ir a Pakistán pero los muros caminan. Hace poco protegían a Europa pero ahora ya nos impiden salir a la calle. Si mantenemos los ojos y la mente abiertos conseguiremos que los muros no lleguen a nuestro cerebro. Amigos de Mauritania y Burkina Faso me han escrito curiosos y solidarios ante nuestros problemas.

Pakistán en abril y mayo era Ramadán y mucha nieve en la montaña. Habrá que pasar Cuaresma y Confinamiento en Barcelona pero me gustaría en otoño, después del monzón, volver a viajar.

Pakistán es fascinante. 120 países, 2 de cada 3, se crearon después de la Segunda Guerra Mundial. Sólo dos lo fueron por religión, Pakistán e Israel. El islam ha desplazado a los antiguos dioses zoroastrianos, védicos, griegos, budistas o sikhs. Pero los dioses de las montañas, el K2 del Karakorum, Nanga Parbat del Himalaya o Tirich Mir del Hindu Kush permanecen.

Las civilizaciones del Indo son las más antiguas del planeta, junto con Egipto y Mesopotamia. La historia posterior es truculenta y llena de interrogantes aún abiertos.

Había leído mucho sobre Pakistán. Su historia, la Partición, sus guerras en Cachemira, Bengala y Afganistán, los héroes que fueron a sus montañas. Con Conxita queríamos ir de Karachi a Lahore, Peshawar e Islamabad, visitar familiares de sus pacientes y amigos pakis de Barcelona, y después quería seguir hacia los remotos valles de las montañas. Queda pendiente.

De momento toca vivir en positivo este momento de cambio tremendo en que se nos está hundiendo el castillo de naipes en que vivíamos. No es la primera vez que ocurre algo así y casi siempre es a mejor.

Confinado, buscaré tiempo para resumir mejor las reflexiones de los viajes alfonssort.blogspot.com

Estret i Rif, frontera nord, frontera sud.

Entre Marroc i Espanya hi ha la frontera més desigual del món. Sempre l'han travessat persones, idees i mercaderies. Celebrem la caiguda d'uns murs i en construïm altres, però migrants, drogues e identitats troben noves rutes. L'estret de Gibraltar el guarden quatre ciutats que pertanyen a tres paisos i parlen cinc idiomes. Hi ha pobresa i els tràfics il·legals de persones, marihuana, cocaína i diner negre deixen fortunes. El primer islam, les expulsions de jueus i musulmans, els militars africanistes i l'islamisme han travessat una frontera cada cop més accessible i vigilada.

L'anterior viatge, a l'Àfrica Occidental, el vaig escurçar per les terceres eleccions seguides de la creixent crisi espanyola. En aquell viatge ja eren protagonistes les migracions a Europa, i passades les eleccions, he aprofitat uns dies lliures que hauria viatjat per Sierra Leona i Liberia, per anar en tren, bus i ferris al Rif i a l'Estret.

Primer trajecte, Barcelona-Madrid. El tren costa el doble que el següent trajecte fins Algeciras i va ple. Madrid està radiant en un final de tardor amb llums de Nadal. No te un contrapès i ha guanyat tots els conflictes per consolidar la seva industria de capitalitat. Ha buidat el seu entorn, la España vacía, a cop de trens moderns i cars, i l'ha convertit en segona residència, inversió en terres i cultius de vots del nacionalisme espanyol. Es prepara per rebre els ingressos de la cimera mundial sobre el clima mentre els seus governs volen tornar els cotxes al centre. Madrid sap que la geografia fa imprescindible España a Europa i a l'Atlàntic i ho aprofita. Per cohesionar-se necessita un enemic i les elits catalanes ho posen fàcil. Ara critiquen al pessebre de l'ajuntament de Barcelona.
Llargues converses amb els amics de Madrid expressen el nostre desconcert. Viatjar ajudaria però el turisme de la resta d'España cau a Catalunya i a la resta de l'estat. El turisme estranger en canvi segueix pujant i s'entén perquè Madrid, com Barcelona, estan esplèndides.

El tren fins Algeciras, és una delícia. Oliveres, Serranía de Ronda i Parque de los Alcornocales mentre la velocitat baixa pel terreny abrupte i el paisatge s'omple de senderistes i ciclistes. A l'estació hi ha discrets policies de paisà que aborden a viatgers escollits i anticipen que el Camp de Gibraltar és un lloc difícil.

El meu hostal està al barri del port. És un barri marroquí de Al Jazzira i es menja en taules compartides i amb les mans. No hi ha cerveses i es pren te amb pastissos de fruits secs i mel. Al vespre el carrer es transforma en un mercat desordenat d'objectes i roba de segona mà. A 200 metres, la Plaza Alta és el centre del barri cristià. Banderes d'España i grups amb nois amb pinta de policies i militars fora de servei.

Les vistes del llarg camí de cornisa ajuden a entendre-ho. El port, la llarga bahía i Gibraltar. Tots els tràfics. Gomes ràpides portant marihuana de Marroc. Contenidors amagant cocaína de Sudamèrica. Estats Units pagant al capità indi d'un petrolier iraní perquè el porti a un punt d'aigues internacionals del Estret per segrestar el vaixell. Migrants que han aconseguit amagar-se al ferry i entrar a la península. Advocats que defensen des de Gibraltar els interessos de corruptes de tot el món.

Els ferris de Tarifa i Gibraltar són més de l'estiu, però Algeciras es un tràfec constant amb un ferry cada hora i passatgers que van als centres comercials i mercats de segona mà. Per entendre-ho millor, llegeixo "Moroloco", de Luis Esteban, escriptor i comissari de Policia Nacional a Algeciras. Es va fer famós guanyant un premi a "Pasapalabra" i se li nota el corporativisme perquè els imprescindibles corruptes són de la Guardia Civil i de la política.

Ceuta va ser una herència de Felip II al casar-se amb una princesa portuguesa. Quan Anglaterra va ocupar l'altre cantó del Estret en la Guerra de Successió, ningú va voler tocar-ho per por a que un únic país controlés l'entrada al Mediterrani. Ara al arribar al port de Ceuta destaquen els joves marroquins buscant una oportunitat d'evadir controls i passar a la península.

Europa Sur, el diari del Campo de Gibraltar, no parla de l'emigració il·legal, perquè quan els migrant aconsegueixen passar, desapareixen cap els destins a on tenen contactes. Parla de la propera collita de fruites vermelles. Hi van dones marroquines a recollir maduixes i 15.000 repeteixen de l'any passat. 5.000 seran noves i el govern marroquí decidirà a quins pobles assigna les places, segurament per recompensar adhesions. També es reserven 10.000 places per dones espanyoles, però l'any passat només se'n van ocupar 200. Els sindicats avisen dels drets i sous a exigir i els propietaris dels camps no diuen rés.
Els migrants son necessaris, sense ells no hi hauria maduixes, però a Ceuta la feina dels professionals de l'estat és que no passin. Els marroquins de la província de Tetuan poden entrar a Ceuta sense visat i mercadejar coses dels dos cantons de la frontera, però no poden passar a la península. La resta de marroquins necessiten un visat impossible. Els menors han de ser protegits per l'estat a on es trobin fins a la majoria d'edat. Els subsaharians quan arriben a Ceuta, no porten papers de cap país d'origen i si son traslladats a la península, intenten seguir el seu camí il·legalment.

Per molts el problema és entrar a Ceuta i com que impedir-ho és una important industria local, el "Faro de Ceuta" ho explica. En el que portem de 2019 han entrat 535 migrants per mar, un 34% més que l'any passat, gracies a la utilització de motos d'aigua. Per terra n'han entrat 1.163, menys que al 2018, perquè aquest any només hi ha hagut una entrada massiva violenta. Un tràgic joc del gat i la rata.
Ceuta es una península i al seu extrem hi ha el Monte Hacho amb un gran castell e instal·lacions militars. El nucli urbà es una fortificació a l'entrada de la península i caminar rodejant el Hacho son 13 kilòmetres amb grans vistes a les costes i tràfic del Estret. Travessant molts barris sembla que hi ha una majoria de musulmans, encara que el cens no és de fiar. 
Els residents a Ceuta i Melilla tenen una reducció del 60% en els impostos i grans avantatges per empreses. Les empreses de joc per internet estan a Gibraltar però amb el Brexit, Ceuta les vol atraure. En la Federació de paradisos fiscals en que es converteix España, també volen atreure empreses catalanes que amb l'excusa de la incertesa política busquin no pagar impostos. Tot això pot fer que estiguin censats a Ceuta i Melilla espanyols per motius fiscals sense viure-hi. En canvi molts marroquins hi viuen però no tenen documents.

El resultat de les darreres eleccions indica aquesta polarització. El Príncipe, el barri pobre i musulmà, el PSOE te 90.4%, Vox 1.7% i PP 2.4%. Al centre, el barri ric, PSOE 5%, Vox 46% i PP 42%. Les rendes altes voten PP i els policies i militars, Vox. En les últimes eleccions, el diputat de Ceuta ha passat del PSOE a Vox.
He llogat una habitació a casa de Luisa, en un barri pobre i mixt. Plou i te una foto del Cristo de Medinaceli local. M'explica que quan plou no el poden treure per Setmana Santa. La llegenda diu que la imatge va ser robada per uns moros i uns frares la van trobar. Van acordar que pagarien el seu pes en plata, i el miracle va fer que no peses rés. El seu temple està al Príncipe i la Luisa m'explica que quan surt la professó fins al centre de Ceuta, els joves musulmans la insulten i la policia la protegeix. A l'escala de la seva casa i al jardí del carrer, la meitat de les famílies parlen en àrab.

Bus a la frontera i llarga caminada. Ràpid per sortir, molta cua per entrar, ningú vol fotos. Al cantó marroquí alguns Grand Taxi esperen arribar a 5 passatgers per sortir cap a Tanger. Per un bus caldria anar al proper poble de Fnideq, el Castillejos del espanyols, però és tard. Comparteixo taxi amb un arquitecte francés que arregla cases de rics i un pintor xilè que te un sponsor i prepara un exposició. Sembla que el cosmopolitisme torna a Tanger.
En els 90 km de bona carretera, es passa per Tanger Med. un enorme port en expansió al que arriba un tren TGV i una autopista de Rabat i Casablanca. Es la gran aposta logística pel comerç marítim al Mediterrani i l'Àfrica del nord i l'oest. Inclou també un moll militar per protecció.

Tanger és una ciutat molt interessant. Torna a ser la ciutat internacional que era el veritable escenari de "Casablanca". Ara molts busquen visats per anar a Europa, no per fugir-ne. Fins al 1954 estava dividida en zones controlades per les potències. Era frontera entre el protectorat francés i l'espanyol i entre guerres Alemania va intentar controlar-ho. Quan es va unir al nou Marroc independent, els estrangers van marxar i es va tornar una ciutat miserable i violenta. Mohamed Chukri la descriu al llibre "El pan a secas" de manera colpidora. Supervivència al carrer entre la ciutat i la misèria dels pobles del Rif.

Com a mínim hi ha tres Tangers. La Medina antiga, el barri de començament del segle XX amb influencia espanyola, i el creixement actual amb fastuosos edificis vora el mar que no son Dubai però falta poc. Al carrer i a la Medina no es troba alcohol, però hi ha constants ofertes de "chocolate muy bueno".

Tanger va ser destí d'escriptors de tot el món i l'únic espanyol era Juan Goytisolo. Premi Cervantes de nom basc i resident a Barcelona fins que va marxar a Marraqueix. Un dels pocs que ha sigut capaç de mirar España des de l'altre cantó de la frontera.
Els 90 km de bona carretera fins a Tetuan costen 1.5€ i porten a una ciutat amb més presència del castellà que del francés. Va ser capital del protectorat espanyol fins al 1954 i els seus habitants poden fer negocis i feines a Ceuta. Els cartells del monuments estan en àrab, castellà i anglès i es refereixen al amazigh, la llengua berber, com la dels pobles de la muntanya. Els romans es referien a la regió com Mauretania Tingitana i l'islam va arribar més tard i va entrar amb dificultat. Eren abans moros que àrabs o musulmans.

La novela d'aquesta part del viatge és "El tiempo entre costuras", també una sèrie d'èxit que passa al protectorat els anys de les guerres Civil i Mundial. La Medina mora es la mateixa, però del Ensanche español en queden els edificis i els cafès amb noms colonials, ara sense alcohol i quasi només amb homes veient els partits de les competicions europees de futbol.

El meu hostal a la medina és d'una família local amb millor castellà que francés. Comparteixo dormitori amb un australià amb estudis sobre Orient Mitjà. Li calia triar idioma persa, turc o àrab i veu que al Marroc l'entenen però ell no.
Set hores en bus pel cor del Rif fins Al Hoceima. Sortida i arribada al mar i ruta fins a 1.500 metres d'alçada a Ketama, la capital de la producció il·legal de hachis. M'ofereixen una tauleta de "chocolate" per 10 €. Es pasta concentrada del oli extret de la planta de cannabis d'un preu molt més alt a Europa. El seu cultiu és tolerat perquè a aquesta alçada en una regió seca no hi creixen gaires cultius de valor. També perquè s'assegura que a la seva explotació no hi és aliena la família reial.

Del Rif surten tots els tràfics del Estret, incloent els joves que s'arrisquen per la manca d'oportunitats en aquesta terra pobre. Com els besavis que van lluitar contra els militars espanyols que defensaven el fracassat somni colonial i demanaven rescat pels presoners. Com els avis que es van enrolar de mercenaris a l'exèrcit "nacional" de Franco a canvi del saqueig als pobles "alliberats" i una paga que es quedava el soldà.
Alhucemas es una bahía a set hores de bus de Tetuan i cinc de Melilla. Després de la pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines, España va voler participar al repartiment colonial d'Àfrica. Li va tocar el Rif, un lloc d'on no en podien treure rés i ho podien perdre tot. Al Barranco del Lobo, prop de Nador i el Gurugú, per una barreja d'incompetència i corrupció, van morir molts soldats. El govern va mobilitzar reservistes i això va causar la Setmana Tràgica a Barcelona. Enviar nois pobres, que no podien pagar ser exclosos a la guerra d'Àfrica era un crim d'estat. Més tard, a Annual un altre operació militar, felicitada amb bravuconades pel rei Alfons XIII, va acabar en desastre i quasi 10.000 morts.
Quan el govern ja pensava en abandonar el Rif, el lider Abdel Krim va cometre l'error d'atacar als francesos a la part rica del Marroc. Van plantejar una operació per mar conjunta a la bahía d'Alhucemas per arribar al cor del Rif. És una llarga platja rodejada d'acantilats al final d'una escarpada vall que baixa de les muntanyes. Una meravella tacada de sang. L'èxit d'aquella operació va prestigiar a Primo de Ribera per un posterior cop d'estat i la frustració per tantes derrotes, a l'exèrcit africà per iniciar una guerra civil, de les que amb ajuda externa, sabien guanyar.

Quan l'anticolonialisme a tot el món va forçar España a abandonar el Protectorat, va conservar un conjunt d'enclaus marítims amb l'excusa que garantien el subministre a Ceuta i Melilla que no es consideraven colònies perquè el seu domini era anterior. La illa Perejil, els penyons Vélez de la Gomera i Alhucemas i les Islas Chafarinas no son reconeguts com espanyols pel Marroc però tot te un preu i un cost. A les illes Chafarinas ara hi arriben emigrants que han de ser atesos per España segons les lleis internacionals. Els sis soldats destacats a la única illa amb un cuartel s'han esforçat en mig d'una turmenta a rescatar i ajudar a grups desesperats que estaven a alguna de les illes desertes i sense aigua.

Per disminuir l'aïllament s'està fent una carretera bona, però el bus encara triga quatre hores fins a Nador, la ciutat veïna a Melilla. Els seus residents poden entrar-hi sense visat però no seguir fins a la península. Fins i tot el port és compartit, el moll sud és marroquí i el nord espanyol. Des del bus a la frontera es veu el mur que rodeja el Gurugú, la muntanya a on esperaven els subsaharians el moment oportú per saltar la frontera. Ara cada cop és més difícil, perquè la frontera son tres alts murs amb espai entre ells per desplaçament de vehicles de policia i vigilància electrònica. Els murs que s'han demolit al est d'Europa, s'han refet al Sud.

Melilla te el seu punt. La ciutat antiga és una ciutadella fortificada rodejada d'acantilats. Les guerres sempre son negoci per algú i a començaments del segle XX es va construir una ciutat amb edificis que permeten dir que és la segona ciutat amb més modernisme, després de Barcelona, del Mediterrani. Molts van ser encarregats per comerciants jueus de Melilla i fets per un arquitecte deixeble de Gaudí.

A Melilla hi ha tres feines pels peninsulars. Funcionaris, el port i l'aeroport. M'ho expliquen la Rosa, la noia que m'ha llogat una habitació i en Paco, l'altre hoste. Ell hi ve a treballar a l'aeroport i com la seva dona és de Ceuta i quasi no es paguen impostos ja li va be. Ella està segura que els moros reben tots els beneficis socials, que per això tenen més fills i tenen una influència política creixent. Explico que vinc del Marroc, que a la sortida dels instituts hi ha majoria de noies, i que molts canvis recorden els que ha passat España..

Por a l'altre, en una ciutat a on arriben uns 10 menors cada dia, sovint passant la frontera junt amb els seus pares perque són residents de la regió de Nador, i es queden per iniciar l'arriscada aventura europea. El centre de la Purísima te uns 850 menors i n'ha augmentat 300 en cinc mesos. Un segon centre en te 175 i altres viuen al carrer. La dreta parla d'una marroquinització tolerada per Coalición por Melilla i el govern marroquí. A llarg plaç el model no es viable encara que a curt plaç benefici l'economia de la comarca i no hi hagi una reivindicació política de canvi.

El president de Melilla, és de Ciudadanos. Van tenir 1 regidor, que sumat als 8 de Coalición por Melilla i als 4 del PSOE, guanyen als 10 del PP i als 2 de Vox. El nou president va desplaçar al lider del PP que havia sigut president vint anys, i el primer que va fer va ser pujar-se el sou al màxim permès.

Les estàtues de Melilla també son especials. Una ridícula estàtua dedicada al coronel de la Legión, Francisco Franco, i un altre al soldat de reemplaç de l'època de mili obligatòria, presentat com precursor del turisme actual.

S'han encés les llums de Nadal i Melilla està maca. Als carrera il·luminats tothom està de festa i el regidor de festes, de CpM, declara que es tindrà en compte les festes de totes les comunitats. Als motius de les llums no hi ha cap referència religiosa, excepte la llum davant de l'esglèsia principal que diu "Navidad" i la de la sinagoga que diu "Januká". A Melilla queden uns 1000 jueus dels 6000 que hi van viure i com que avui és Sabbath es veuen families passejant. Al nord del Marroc hi vivien molts jueus i els de Melilla eren els únics amb contactes a les comunitats del interior per fer-hi negocis.

Les explicacions dels museus acaben en el Paleolític perquè la historia de Melilla es difícil. La Guerra Civil es va acabar a Melilla quan va començar a la resta del país. Un registre imprevist va fer que els militars falangistes en la conspiració es sublevessin un dia abans. Això va ser dolent pels republicans de Melilla, però tenir un dia de preavís va permetre que la sublevació fos derrotada a la majoria de les ciutats de la península. A Melilla en canvi els sublevats van afusellar 180 persones la primera nit, incloent el governador, l'alcalde, 17 membres de la comunitat jueva i tres joves germans socialistes. Tots comparteixen cementiri amb els morts a Annual, a les moltes derrotes colonials i als difunts d'una caríssima presència militar.

Melilla sembla un espai entre dos murs, o tres si comptem el mar. Hi ha ferris a Málaga, Almería i Motril, però el meu a Màlaga va buit. Un enorme ferri amb no més de 30 passatgers. Sis hores de navegació fins el nord del mur. 

Málaga també estrena llums de Nadal i als carrers i bars del centre es parlen tots els idiomes europeus. La costa espanyola és el destí per tots els rics jubilats del nord d'Europa i tots els viatgers que no volen deixar la zona de confort. Al dormitori del meu hostal coincidim una noia de Taiwan que va reservar l'accés a la "Garganta del Rey" per internet i va anar-hi amb Blablacar. Un estonià que vol llogar habitació i buscar feina amb els seu equip de filmació. Un avi andalús divorciat a Reus que busca a on començar una nova vida.

Málaga està esplèndida en el seu passat culte i liberal. A la plaça de la Merced, davant la casa on va nàixer Picasso, el monument a Torrijos i els seus companys liberals afusellats és el recordatori de les causes pendents. Concentracions sobre la violència contra les dones, i pels assassinats a Colombia hi han deixat els seus cartells. A la pujada a la Alcazaba i al Gibralfaro hi ha tots els turistes als que fan por Àfrica i Marroc. Les vistes no arriben a la costa africana però el mur segueix molt present.

Gambia, l'excepció del anglès al pais més petit d'Àfrica.

Els països europeus van lluitar per tenir ports segurs per comerciar amb l'interior d'Àfrica. Un port segur era una illa prop de la costa o un port ben defensat a on posar un fort i un magatzem per tenir-hi els esclaus fins que els embarcaven cap Amèrica. El riu Gàmbia era un bon lloc i riu endins la James Island reunia les condicions. El seu control va passar per holandesos, portuguesos, francesos i anglesos que s'ho van quedar quan el comerç d'esclaus va ser substituït pel colonialisme i els països europeus es van distribuir Àfrica amb l'objectiu de civilitzar, es a dir explotar, la terra, persones i recursos naturals.

Així va nàixer l'anomalia de Gàmbia, un pais que és una estreta franja de 500 km de riu, encaixada en mig del Senegal. També un oasi anglès en territori francòfon, que comparteix les llengües locals, mandinka, wolof, sononké, diula o peul.
La última nit a Senegal anem a veure com dormen els ocells. Al riu Saloum hi ha una petita illa de petxines i manglars que filtren la sal de l'aigua amb les seves arrels, hi van milers d'aus i cadascuna tria una branca d'arbre per dormir. Arriben en pocs minuts i al matí en sortir el sol, marxen a treballar i buscar menjar enmig d'un concert de crits.
L'últim dia al Senegal deixa un bon record, és una bona introducció al Àfrica del Oest, encara que algú l'ha definit com una ex colònia de França que va en camí de ser, una colònia de França.

Els moments més imprevisibles pel viatger a l'Àfrica son els passos de frontera. A Karang, al cantó de Senegal, m'insisteixen que el segell d'entrada al país no és correcte i he de visitar dos o tres guixetes fins que puc seguir. Al cantó de Gàmbia hem de passar a un despatx separat i se'ns explica que el visat seria 60€ però que per una estada de tres dies el poli ens pot fer una rebaixa i deixar-ho en 40€. El Ministeri d'Afers Estrangers d'España informa que no cal visat pels espanyols quan es viatja per motius turístics però per entrar des de Senegal la policia el pot demanar. És una evidència més de que els visats a l'Àfrica de l'Oest són un negoci particular de les policies de frontera terrestre, encara que als aeroports això sigui més difícil.
Les carreteres son el negoci d'un altre policia. Uns dies més tard, al marxar en taxi amb presses cap a l'aeroport, un policia ens para i busca algun motiu. Jo no porto el cinturó de seguretat i diu que deté al cotxe i el portarà a judici, però que pagant una multa equivalent a 6 € podem seguir. No tenim més remei que acceptar o perdre l'avió.

Rebaixem despeses seguint ruta en minibus compartit fins al port de Barra i entrem al caos del ferry que ens ha de portar en 30 minuts a l'illa de Banjul, la precària capital del país més petit del continent.
Al ferry viatgen camions, persones, cabres i el trajecte s'amenitza amb recitacions coràniques i venedors variats. Fa pocs anys, el 2002, el Joola, un ferry que feia la ruta de Dakar a la Casemance, la part del país que està al sud de Gambia, va naufragar portant el triple del passatge permès. El rescat es va fer tard i malament i quasi no hi va haver supervivents.

Molt abans, al 1816, el vaixell francès "La Méduse" amb destí a Saint Louis, va embarrancar en un banc de sorra a 4 metres de fondària, 60 milles de la costa mauritana i marea alta. Els oficials i passatgers de més prestigi van marxar en bots i la resta va construir una balsa a on van morir quasi tots i que es recorda en un dels quadres més famosos del Museu del Louvre.
Banjul és el mínim que es pot imaginar com capital d'un país. Un poble polsegós amb el Museu Nacional més petit del món situat a l'antic club d'oficials anglesos. El relat no ha canviat perquè no hi ha cap referència a l'esclavitud malgrat que la sèrie semi històrica "Roots" sitúa l'origen de Kunta Kinteh, l'esclau mandinga protagonista, a un poblat del riu Gàmbia i l'ha convertit en el destí més visitat del país.

El turisme anglès no para de créixer i a la costa atlàntica s'han construït hotels moderns. El principal operador de turisme és Thomas Cook que ha fet fallida deixant l'economia penjant d'un fil. En un signe dels temps, l'empresa en fallida ha sigut comprada per Fosun, una empresa xinesa líder mundial en turisme.

Fa anys els grecs lideraven comerç i hostaleria a l'Àfrica mediterrània. A la de l'oest eren els libanesos seguint la tradició dels fenicis. A l'est eren indis aprofitant la proximitat que donaven els monsons. Ara són xinesos arreu que aprofiten totes les oportunitats.

El nostre hotel està a Bakau, un poblat polsegós davant del moll per descarregar vaixells i lluny de les platges turístiques. Al final de l'època colonial deuria ser l'hotel de més prestigi i ara manté la màgia a un preu mínim i molta necessitat de restauració. No es pot tenir tot. A Dfijer no teniem electricitat, a Tubacouta aigua i a Bakou wifi. Un balcó sobre la platja i l'espectacle de les barques amb pesca, fumadors de peix i partits de futbol al capvespre quan la marea baixa crea camps de futbol són una cita obligada. Què seria de l'Àfrica occidental sense el futbol?

El calor acumulat passa factura i obliga a dosificar les activitats. Fora del gueto turístic, als mercats de Serekunda, Banjul o Bakau es veu un Àfrica pobre i vital, el país més pobre per capita d'aquest viatge. No ha ajudat la inestabilitat política. Els donants internacionals van forçar al darrer dictador a convocar eleccions. Les va perdre i va dir que no ho acceptava fins que una missió militar de ECOWAS, les Nacions Unides amb soldats de països del Africa Occidental, el va convèncer d'exiliar-se a Guinea Equatorial.

Abans hi havia hagut una intentona militar que va fer fracassar l'exèrcit de Senegal i que va servir per intentar unir els dos països en un de nou, Senegàmbia, però l'experiment va fracassar als pocs anys. A l'Àfrica la política no resol els problemes de la població i això també passa a altres paisos atlàntics. Els del trio de les Azores, USA, Regne Unit i España, van tenir un paper clau en el comerç triangular que implicava esclaus del Àfrica del l'oest, i ara tampoc s'aclaren.

A l'Àfrica es dona una crisi constitucional quan el president vol canviar la llei per poder presentar-se a unes noves eleccions. Als paisos rics, com els del trio, una crisi es dona quan no es pot canviar la constitució perquè els resultats electorals es reflexin en governs estables i representatius.

L'excés d'hotels passa factura, però una organització ecologista alemanya va protegir un enorme espai de costa i ara hi viuen una gran varietat d'ocells i monos. A Kachikally hi ha una piscina sagrada amb cocodrils, vinculada a ritus de fecunditat. Té un petit museu que resisteix el pas del temps amb justificacions de la costum de la "female circumcision" o del heroic ús dels africans com a carn de canó a les guerres dels anglesos. A Birmània, a la Segona Guerra Mundial, només el 2 de cada 10 soldats anglesos era blanc.

La família de'n Mohammed és de Badja Kunda, a l'est de Gambia. Ell també, però és de l'Aragó i de Barcelona. Un crack. Infermer a Barcelona, àrbitre de futbol i corredor de 800 metres. Una de les seves múltiples identitats, la dels serehule o soninké, eren el nucli del imperi sahelià de Ghana, del que va agafar el nom el primer pais africà que es va independitzar.
Mohammed treballa amb la Conxita i sopant a Banjul ens parla de la comunitat de gambians i sarahule de la seva infància a l'Aragó i de la bona relació amb els projectes que els lleidatans de "Alpicat solidari" tenen a Badja Kunda.

En Mo és un model, però també ho és l'Abdou, l'ornitòleg pajarero que amb els seus prismàtics i el seu llibre de "Birds of Western Africa" ha convertit la seva amistat amb ocellaires europeus en un ofici amb que manté a la seva família. També en Sidi, el moro blanc que aposta per la recuperació turística de la imponent regió mauritana de l'Adrar.
Tothom té dret a buscar la maner de tirar endavant la seva família. Si en Suleiman no tingues visitants per portar a Chinguetti, a l'interior del Sahara, portaria com a passatgers joves que volen apropar-se al mar i anar a una Europa que els necessita. Si Karim no tingues tubabs que el lloguen per que els porti en cayuco d'un extrem a l'altre del Siné Saloum, portaria passatgers clandestins fins a Las Palmas. En algun de aquests viatges i aquestes històries hi havia els nostres besavis perquè tots els humans vam sortir un dia de l'Àfrica.

Les dades de treball a España diuen que el 2014 els emigrants eren el 14% dels contractes. En els contractes creats entre 2014 i 2019 han sigut el 38% i això s'accelera. Ens els darrers dos anys els contractes dels emigrants han crescut el 17% i el dels nascuts a España un 2%. La gran caiguda de natalitat i el perfil dels llocs de treball que es creen fa indispensable per a España l'arribada de joves emigrants. No tots venen d'Àfrica, però l'absurd i criminal carrera d'obstacles pel desert i pel mar abans d'arribar a un padró municipal i una primera feina gracies a contactes d'amics que ja hi son, admet comparacions amb l'antic tràfic d'esclaus.

El viatge havia de seguir cap a Guinea Bissau, Conakry, Sierra Leona i Liberia però ho he escurçat per les properes eleccions a España. La inestabilitat a Europa i a Africa mostra la dificultat d'adaptar-se als canvis socials que poden ser positius. Una motivació per seguir viatjant i per tornar aviat a l'Àfrica.